Candidatura ICV-EUiA a Barcelona (2)

L’altre dia parlava dels primers 5 llocs a la llista de Barcelona. I com deia garantien dos criteris, la continuïtat d’un equip i l’aposta per una renovació real, posant en un lloc per sortir a una persona de 26 anys. Avui parlaré d’alguns aspectes de la llista.

L’aposta que s’ha fet ha estat pels territoris, posar en bons llocs als consellers i conselleres de districte. Una aposta ferma per la proximitat i per posar en valor la feina que hem fet fins ara. Això significa que els números 6 i 7 són actualment consellers de Districte, Francesc Carmona a Sant Martí i Imma Clarà a Sarrià-Sant Gervasi i que el número 8, Jordi Farriol actualment és el coordinador del grup municipal però anteriorment també va ser conseller de Districte, en el seu cas a Gràcia. La llista dels top ten es completa amb Teresa Ortega, responsable d’organització d’EUiA i el número 10 és per Antonio Centeno, de qui en parlaré més endavant. Un aspecte que volia destacar és que com a adherit a Sant Martí, la meva militància és en aquest Districte tot i que de molt baixa intensitat actualment, estic encantat de la vida. Tres persones dels primers llocs són de Sant Martí, Francesc Carmona, Teresa Ortega i Antonio Centeno. Com a Horta-Guinardó, la notícia més destacada és que l’Elsa ocupa el número 2, però evidentment no puc deixar de citar a la consellera Anna Mir en el número 19 i a Joan Vallvé en el número 28. Dues persones molt joves però d’experiència i capacitat contrastada.

Francesc Carmona és el president d’ICV Sant Martí i conseller al Districte. Professor d’Estadística demostra que necessitem gent de l’àmbit matemàtic i científic a la nostra organització perquè aporten una visió diferent. Ha estat una persona molt respectada i valorada com a conseller al Districte i té una gran capacitat de relació amb la gent. No sempre es pot trobar gent amb capacitat per liderar una agrupació i fer un bon treball institucional alhora. Antonio Centeno, a part de considerar-lo un amic, és una de les persones amb més capacitat d’aportació a la candidatura. Des dels 13 anys viu una tetraplegia i és des d’aquesta realitat que ha estat una de les persones referents per construir el Moviment de Vida independent a Catalunya. Però de l’Antonio i del que representa he decidit fer un article, per tant en els propers dies ja en parlaré més.

Com deia la llista és fruit de la normalitat, de posar en valor la feina de consellers i conselleres o de persones que tota la vida han fet una aposta per una societat més justa. En aquest sentit a Horta-Guinardó podem destacar la presència del Velasco (referent de la gent gran a Horta) o l’Anna González, incansable lluitadora de l’AVV d’Horta. I com a Sant Martí no puc deixar de citar a la Carlota Falgueras amb una trajectòria increïble de defensa de les llibertats i els drets de les dones. Aquest concepte de llista ha fet que altres persones que tenim un paper més actiu en la gestió, que estem més a la cuina, no estiguem en aquesta candidatura, criteri que comparteixo plenament, tot i que això signifiqui que gent del valor del Toni Coll, el Gabi Losada, la Laia Herrera, la Mar Garcia ... no hi siguin.

I finalment parlaré del tancament de la llista. En el darrer lloc Enric Pubill, veí del Poblenou, president de l’Associació d’Expresos polítics, referent de la nostra memòria històrica i persona que m’estimo molt. Tanquem la llista amb un referent dels nostres valors, una persona inqüestionable que ens recorda cada dia que la seva lluita de tota la vida, en situacions molt més dures, avui continua vigent. En el lloc 40 Zaida Muixí, independent, arquitecte, urbanista i una persona referent en el seu àmbit per la seva capacitat de proposar models urbans per afavorir la convivència, un urbanisme amb criteri de gènere, un model de ciutat que compartim. I en el número 39 una altra independent, Gemma Galdón, investigadora a l’IGOP, expera en espai públic i seguretat des de criteris alternatius al dominant. Participa en diferents mitjans de comunicació com TV3 o Diari Público. En resum una llista que aposta que a mi em representa i de la que em sento part.

A favor de les inauguracions

La prohibició de fer inauguracions oficials des del dia 29 de març fins a les eleccions municipals ha provocat un allau d’inauguracions a tot arreu i això s’ha convertit en motiu de crítica, ironia, broma o indignació, segons el prisma de cada persona. Tot i així, com sempre, les generalitzacions són un greu error i la demagògia és massa senzilla de fer. Entre inaugurar un aeroport que no té permisos o temes totalment menors i inaugurar obres de gran repercussió hi ha una gran distància ètica, i també en la forma de fer inauguracions.

Primer de tot. Cal fer inauguracions? Quan es tracta de millores en equipaments o espai públic que tenen una gran afectació crec que és evident que tenen sentit, certament hi ha una part de propaganda al darrera d’aquestes activitats, però la propaganda també és donar a conèixer la feina feta i els serveis dels que disposa la gent. Quan una entitat canvia de local o obren un nou servei acostuma a fer una activitat per donar-ho a conèixer i per celebrar-ho. Per què no ho pot fer l’administració?

Posaré els dos exemples d’Horta-Guinardó d’aquest darrer diumenge. Pel matí vam inaugurar la remodelació de la bateria antiaèria del Turó de la Rovira. L’acte consistia en visites guiades amb personal del Museu d’Història i un actuació de cançons de la República i la Guerra Civil. La despesa més important va ser en donar a conèixer l’activitat a la ciutat i la veritat és que va valdre la pena. Milers de persones van passejar pel Turó de la Rovira, un espai molt poc conegut per la gent i que és un espai molt interessant. No vam fer ni parlaments, perquè vam considerar que no era adient pel format de l’acte. Però hagués valgut la pena no fer l’acte de diumenge? Rotundament seria un error deixar de fer-ho. En primer lloc perquè la recuperació del Turó és patrimoni de molta gent, del Districte però també de l’AVV de Can Baró i de moltes persones que han estat al darrera i en segon lloc perquè l’objectiu actual és donar-ho a conèixer i que la ciutat de Barcelona es faci seu el Turó.

La segona inauguració va ser la del Mas Guinardó. Un Casal d’Entitats que permet recuperar un dels elements més significatius del patrimoni del Guinardó i convertir-lo en un espai de dinamització social i cultural pel barri i el Districte. La remodelació ha estat magnífica, les entitats tindran el protagonisme i molta gent volia celebrar que s’ha aconseguit aquesta històrica reivindicació. Totes les activitats que es van dur a terme durant la inauguració estaven organitzades per entitats del Districte, totes. Vam fer parlaments, sí, però de les 5 persones que van intervenir 3 representaven a entitats (AVV Joan Maragall, AVP Mas Guinardó i Coordinadora d’Entitats) i 2 a l’Ajuntament (Elsa Blasco i Jordi Hereu). I vam basar la inauguració en que la gent conegués l’edifici i conegués les entitats del barri. Sense donar de menjar, sense grans actuacions (l’actuació de rumba de The Lito va estar molt bé, però són d’Horta i els focs finals van lluir molt però són els Malignes del Guinardó, sense perdre els papers.

Les dues activitats van ser festes cíviques que suposaven que la gent es feia seus espais nous que estan en marxa. Clar que com a equip de govern ens pot afavorir que la gent vegi tot allò que hem fet al llarg del mandat i que lògicament moltes actuacions finalitzen a final de mandat, però això forma part de la normalitat. No donar a conèixer les actuacions i no celebrar que entre totes i tots les hem fet possible seria absurd. Per tant, tot i que pugui ser minoritari, reivindico el dret a fer inauguracions, això sí conscients de què inaugurem i de com ho fem.

Candidatura ICV-EUiA Barcelona

S’ha presentat la llista d’ICV-EUiA per a les properes eleccions municipals de Barcelona del 22 de maig. El cap de llista, Ricard Gomà, ja havia estat escollit, ara calia conèixer les altres 40 persones (a part de reserves). D’entrada dir que considero que és una llista tranquil·la, una llista coherent amb la realitat d’ICV-EUiA i amb la feina feta. Una llista que crec que és la conseqüència lògica de que no existeixin conflictes interns i sobretot que no considerem que calgui fer cap canvi brusc de rumb, creiem que la feina que hem fet ha estat globalment positiva i per tant no ens calen invents.

Primer de tot la renovació lògica s’ha produït amb el cap de llista, però no oblidem que Ricard Gomà ja era el número dos a les darreres eleccions i per tant 4 de les 5 primeres persones ja anaven a la darrera llista en llocs destacats. Quim Mestre i Isabel Ribas han demostrat la seva capacitat al llarg d’aquests darrers quatre anys, però a més tenen un important paper com a formacions polítiques. I què us puc dir de l’Elsa Blasco? N’he parlat sovint però reitero altre cop la meva il·lusió perquè ocupi el número 2 de la candidatura. Segur que molta gent, i no tan sols d’Horta-Guinardó, entendrà que el paper que pot jugar Elsa Blasco en un nou govern d’esquerres a la nostra ciutat és fonamental. A més crec que Ricard Gomà i Elsa Blasco es complementen molt bé i per tant encapçalen la llista amb molta força.

La “sorpresa” de la llista és la incorporació de Janet Sanz com a número 4 de la candidatura i per tant futura Regidora, si tot va com està previst. La Janet és coordinadora nacional de Joves d’Esquerra Verda i és una persona que a la darrera campanya electoral ja va demostrar com creixia com a dirigent política. L’autèntica renovació és aquella que aposta per gent jove i per gent nova situant-los en llocs molt destacats. I en aquest sentit ICV-EUiA ha estat un referent. Em fa il·lusió que gent com Joan Herrera, Josep Vendrell, Laia Ortiz, Dolors Camats, Raül Romeva ... juguen un paper decisiu. Amb molta d’aquesta gent jove vaig compartir militància a Joves amb Iniciativa quan jo era responsable d’organització. En el cas de la Janet Sanz sols em sap greu no haver-la compartit, perquè a més això demostra que ja m’he fet gran. Conyes a part, però, hi ha apostes en les que te la jugues més, però aquesta capacitat d’anar més enllà d’allò que ja funciona i de voler avançar-nos a allò que ens va venint és el que políticament hem de fer i per tant la candidatura ho ha de reflectir.

He parlat dels cinc primers llocs de la llista, però encara em reservo alguns comentaris de la resta de la candidatura, perquè hi ha moltes coses a dir.

ERC s'equivoca (article Catalunya Press)

Aquest és el meu tercer article publicat a Catalunya Press

El tercer espai a Barcelona, la gran coalició sobiranista i progressista, anem junts per Barcelona ... li podeu dir com vulgueu, però ja s’ha formalitzat. ERC, Democràcia Catalana i Reagrupament han decidit anar junts en una sola candidatura. Respecto totes les decisions de les altres formacions polítiques, com no podia ser d’una altra manera, però crec que és un greu error i com que tinc l’oportunitat de fer-ho, vull expressar la meva opinió. Sens dubte encara és molt aviat per analitzar a fons què suposarà aquest acord, però ja vull avançar alguns aspectes.

Ja veurem quin serà el resultat electoral de la coalició a Barcelona, no crec que sigui un gran resultat, però el que m’interessa precisament és parlar de la política al marge dels resultats i parlar-ne sobretot a partir dels valors. Uns bons resultats electorals ajuden a aconseguir els teus objectius, sempre que no renunciïs als valors per aconseguir-ho, i sobretot en formacions no majoritàries i d’esquerres.

Podria posar en qüestió moltes coses d’aquest acord, però deixeu-me que em centri en tres aspectes. El primer és la necessitat o no de fer un espai independentista únic, la segona és la repercussió interna a ERC i la tercera és el paper de Joan Laporta. El primer aspecte el tinc clar. No comparteixo la necessitat de crear un sol espai independentista de cara a unes eleccions, i molt menys de cara a unes municipals. La necessitat d’augmentar el grau de sobirania nacional no s’aconseguirà fent que tots els independentistes votin a un sol partit, sinó aconseguint que una majoria social aposti per avançar en aquest sentit.

Pensar que la única manera d’exercir el sobiranisme és votant a una llista em sembla poc intel•ligent, com quan algú planteja que sols es pot ser feminista, ecologista o pacifista si es vota a unes sigles. Sols tindria sentit una candidatura única de tota la gent sobiranista en casos d’excepcionalitat democràtica (i ara no ho és) o si es percebés la idea de que el dia després de les eleccions el resultat comporta automàticament la declaració de la independència (i això està molt lluny). Però a més la idea de plena unitat no acaba de ser real quan es presentaran a les municipals altres candidatures expressament independentistes com Solidaritat o les CUP. De fet després de les eleccions catalanes pensàvem que es presentarien quatre candidatures i al final es presenten 3.

En segon lloc crec que la decisió pot tenir efectes nocius per a l’organització d’ERC si no s’aconsegueix un resultat realment molt important. D’entrada dels cinc primers llocs de la llista sols dos correspondran a militants d’ERC, poc premi per a una organització i per a unes persones que han fet un esforç important per mantenir una situació estranya a l’Ajuntament, a l’oposició però com a socis prioritaris del govern. I tampoc serà senzill el treball de campanya, de programa ... als districtes i sobretot quan ja gairebé no queda temps per preparar el terreny. En alguns casos les persones de Democràcia Catalana o Reagrupament que trucaran a la porta dels casals d’ERC per fer la feina conjunta fa quatre dies havien marxat dels casals donant un cop de porta. Però a més em sorprèn que un partit que ha fet bandera de la seva democràcia interna hagi fet uns processos de treball per decidir quines coalicions es fan i qui és el número 2, 4 i 5 de la llista sense un treball intern prou a fons. En aquest tema potser m’equivoco perquè no he conegut el procés intern, però aquesta és la meva sensació i si no ha estat així m’ho expliqueu i canvio la meva opinió. Però també vull destacar una altra cosa, quin programa electoral portaran. El que ja havia preparat ERC o començaran de zero. Si fan servir el mateix reforça la idea d’un acord estratègic buit de contingut, si han de començar ara a fer programa conjunt la veritat és que tenen poc temps.

I el tercer aspecte a destacar és el paper de Joan Laporta. En política, al marge de les idees, hi ha gent que em cau millor i gent pitjor. En aquest cas no poc suportar el paper de Joan Laporta en política. El pitjor, però, és que gent d’ERC pensa el mateix i per tant entenen que en política tot s’hi val per sobreviure electoralment. Joan Laporta és una persona que abusa del personalisme i que busca en la política solucions privades. Quan algú impulsa un projecte polític i al cap de molt pocs mesos dóna suport a un altre amb voluntat d’estabilitat no està fent un favor a la política. Joan Laporta no és una persona d’esquerres, no és ni tan sols una persona que es pugui identificar com a progressista, i més enllà de la coincidència amb l’aprovació de la requalificació del miniestadi i d’un marc general d’objectiu independentista dubto que els punts d’acord puguin ser molt forts.

L’altre dia un dirigent d’ERC a Barcelona preguntava a Santiago Espot què pensava fer pel Carmel, espero que també li faci la pregunta a Joan Laporta, no sé si té molt clar on està Can Baró (tot i que té una magnífica Penya Barcelonista) o què en pensa del casc antic del Poblenou.

I el pitjor de tot és que seguim despistant a la gent d’esquerres.

El tercer mandat d'Elsa Blasco

El 22 de maig es celebren eleccions municipals (fins aquí no he descobert res de nou) i una de les grans incògnites és si per primer cop hi haurà un govern que no sigui d’esquerres a l’Ajuntament de Barcelona. Lògicament jo no tinc la clau per saber si aquest cop serà possible un pacte d’esquerres a la ciutat, però el que tinc clar és que jo treballaré perquè sigui possible, quant més d’esquerres millor i garantint a Horta-Guinardó un tercer mandat d’Elsa Blasco. Per alguns pot semblar massa però jo crec que seria important aquest tercer mandat per acabar de tancar un cicle, al meu entendre molt positiu, pels barris d’Horta-Guinardó.

El mandat 2003-2007 es va caracteritzar per tres coses fonamentals. La primera va ser posar Horta-Guinardó en el mapa de la ciutat per fer front a les mancances del barri i al greuge comparatiu amb altres districtes de la ciutat. Per tant una feina de planificació, de complicitat amb la resta de l’Ajuntament i d’activació de l’equip professional del Districte. El segon aspecte va ser demostrar que hi havia altres formes de governar, amb fermesa, proximitat i sensibilitat. Una gestió buscant complicitats, incorporant una visió clarament de dones i d’esquerres. I en tercer lloc una gran capacitat d’afrontar les adversitats, algunes accidentals com l’esvoranc del Carmel i d’altres fruit de les decisions com la Narcosala. Però crec que és evident que en els temps que corren trobar polítics amb capacitat de respondre davant de qualsevol crisi és el que més hem de valorar. Principis clars i capacitat de mullar-se.

El mandat 2007-2011 s’ha caracteritzat també per tres coses molt importants. La primera ha estat la gran quantitat de feina que hem fet. La web marquem la diferència és una bona mostra, però igualment es palpa arreu dels barris. Hi ha una gran quantitat de feina feta. La segona cosa a destacar és que aquesta feina s’ha fet prioritzant línies tan importants com l’accessibilitat, la reducció del cotxe privat, els equipaments per a la dinamització social i l’atenció a les persones (barribook, nous veïns i veïnes, Interxarxes, Carmel Amunt ...). I el tercer aspecte important ha estat un procés de creació dels Consells de Barri globalment positiu i que ha permès impulsar noves eines de participació i augmentar la complicitat.

Per tant si el mandat 2003-2007 va ser el de la planificació i el 2007-2011 el de l’execució és evident que el 2011-2015 ha de ser el de la consolidació.

El proper mandat haurem d’apostar per consolidar les noves eines de participació, per acabar de desenvolupar el pla d’equipaments, per consolidar els serveis socials, per impulsar mesures de manteniment, per enfortir l’associacionisme, per garantir que l’estil “Elsa Blasco” sigui encara més clar. Un mandat per garantir que no es desmunti res del que s’ha construït, que no es facin retallades en aspectes fonamentals, que no tirem enrere allò que molta gent ha valorat positivament. Sé que l’Elsa li fa il•lusió seguir liderant aquest equip de govern i sé que hi ha molta gent als nostres barris que també ho vol. Per tant cal que ens hi posem.

Com viuríem la desgràcia ?

Un dels aspectes que més m’interessa del debat d’aquests dies sobre la crisi del Japó (més enllà de la terrible desgràcia i l'evolució de les víctimes i del risc nuclear) és el que intenta valorar què passaria si una catàstrofe així passés a Catalunya. Les cues organitzades i disciplinades davant dels punts d’aliment, la manca d’histèries col•lectives, la serenitat de la gent ... coses que gairebé tothom considera impossibles a casa nostra en un cas similar. Com reaccionaria la nostra societat?

És evident que la cultura japonesa no és igual que la nostra. No tan sols la forma d’expressar els sentiments, sinó també la vivència dels riscos de les catàstrofes naturals o dels riscos de l’energia nuclear. Dóna la sensació que la gent del Japó està més predisposada a patir greus calamitats i que tenen una major confiança en que les autoritats sabran resoldre el greu problema. Potser és així, ni conec la cultura japonesa ni tinc prou informació objectiva de com ho estan vivint però em costa preveure com es viuria aquí. Tot i així no crec que fos tan caòtic com alguna gent ha valgut pintar.

En primer lloc perquè la condició humana crec que té una gran capacitat d’adaptació a les situacions més crítiques. Davant de les grans calamitats la gent respon amb major serenor i responsabilitat que davant de fets molt menors. Sols un tinc un referent, infinitament menor, però que em serveix per mirar de fer una certa prospecció de com respondria la nostra societat. Em refereixo a l’esvoranc del Carmel. És cert que no va haver-hi cap víctima mortal, però més de 1.000 persones van haver de marxar de casa seva i viure uns dies d’incertesa. Alguns mai van poder tornar a casa, fins i tot sense recuperar les seves coses, d’altres van viure una situació important d’incertesa sobre si le sobres del Metro podrien afectar o no els seus habitatges i d’altres sols van haver de marxar de casa pel risc de fuita de gas en els primers moments i per una actitud molt preventiva de les autoritats.

La resposta majoritària de la gent del Carmel durant els dies posteriors a l’esvoranc va ser de gran serenitat. És cert que ningú va haver de dormir ni una sola nit en un poliesportiu, ni ningú va trobar-se sense atenció, més d’un cop he destacat que el dispositiu municipal d’atenció va ser extraordinari, però la por i la incertesa de la gent la vaig poder captar en primera persona. La resposta de la gent era molt responsable, sense histèria, conscients de la realitat. Sols hi havia dos aspectes que aconseguien trencar aquest clima de tensió lògica però mesurada, la presència dels mitjans de comunicació que encenia sorprenentment els ànims i la participació de freakies que volien aglutinar el descontentament o advocats que volien fer el negoci de la seva vida. No és comparable, però jo crec que, per sort, la gent sap donar el millor de sí mateix en els pitjors moments. Com ho veieu?

Xavier Trias i l'antipatia del canvi climàtic

L’altre dia vaig llegir les declaracions d’un regidor de CIU a l’Ajuntament de Barcelona que em van fer molta gràcia. “Trias aposta per impulsar els valors de la lluita contra el canvi climàtic des de la il·lusió i no des de l’antipatia de els prohibicions”. Em sembla surrealista, ho sento. Demostra que el seu interès pels aspectes mediambientals és simplement folklorista. La lluita en contra del canvi climàtic és un dels reptes més importants de la nostra societat i un dels més difícils, ja que darrera del canvi climàtic hi ha un model econòmic i productiu que té molt a perdre si s’afronta amb prou serietat aquest tema. El senyor Trias hauria de saber que als polítics se’ls escull no per generar bon rotllo sinó més per resoldre els problemes de la societat, alguns de tant importants com el canvi climàtic. No hi ha res pitjor que no vol ser intervencionista en temes tan preocupants. Darrere de les seves declaracions no hi ha l’objectiu de generar il·lusió ecologista sinó l’aposta per no regular les activitats contaminants.

Ens imaginem que Xavier Trias digués el mateix sobre la seguretat viària? Una frase com per exemple “impulsaré un trànsit més segur a la ciutat a partir de la il·lusió i no des de les antipàtiques multes, senyals de trànsit o semàfors”. Espero que no se li acudeixi. Jo no aspiro a reduir emissions o disminuir la contaminació per ganes, sinó per responsabilitat. I com que és un tema prou important cal una regulació molt específica, contundent i antipàtica que garanteixi el compliment de mesures per millorar la salut del nostre planeta. Perquè no ens equivoquem, les mesures més dures en contra de qui genera el canvi climàtic no són de la gent popular de la ciutat de Barcelona, sinó de la gent més poderosa que no vol canviar unes estructures productives en molts casos molt contaminants. I després el bonisme era el que practicava ICV-EUiA !

Marquem la diferència amb Elsa Blasco

Ahir vam fer el primer dels berenars debats d’ICV-EUiA a Horta-Guinardó, i el vam fer parlant amb entitats del Guinardó, Baix Guinardó i Can Baró. L’assistència va ser molt positiva, pel nombre de persones i sobretot perquè eren persones molt representatives del moviment associatiu, especialment del barri del Guinardó. El debat va ser interessant i sobretot van sortir algunes línies que crec que val la pena destacar.

La primera és la sensació de que a Horta-Guinardó s’ha fet molta feina. Els barris del Guinardó i Baix Guinardó han viscut algunes de les transformacions més importants de la seva història recent. El barri de Can Baró també ha viscut importants millores però encara no tan profundes. La gent va expressar la seva satisfacció pel treball dut a terme, però alhora va expressar la seva inquietud per la dificultat de donar a conèixer la feina que s’està fent a Horta-Guinardó, liderada per la Regidora d’ICV-EUiA Elsa Blasco. En aquest sentit crec que la eina que hem creat per donar a conèixer aquesta feina és molt important. No et perdis i mira amb molta calma la web www.marquemladiferencia.cat

El segon aspecte que va destacar la gent va ser el paper d’Elsa Blasco com a Regidora del Districte. L’Elsa acostuma a dir que la feina que fa ella i sobretot com la fa és perquè és d’ICV-EUiA, però a ningú se li escapa que també cal persones que amb el seu compromís i el seu tarannà demostrin que la política és una aposta necessària de gent honesta, capacitada i compromesa. L’Elsa és sens dubte “l’alcaldessa” que molta gent vol per Horta-Guinardó. Esperem que molta d’aquesta gent ens ajudi a aconseguir un bon resultat per garantir un tercer mandat de l’Elsa Blasco a Horta-Guinardó.

Diem prou !

Molt possiblement ja coneixes la campanya Diguem Prou si no és així espero que t'hi sumis, enviant la teva ma i participant a l'activitat del dia 19.

Diguem Prou! és una iniciativa de SOS Racisme-Catalunya, que compta amb el suport de les entitats que co-convoquen, i també de les entitats de base i persones que s’hi han adherit.

Les entitats co-convocants són: Amical de Mathausen i altres camps, Associació de Treballadors Paquistanesos, Comissions Obreres de Catalunya (CCOO), Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC), Confederació General del Treball de Catalunya (CGT), Consell de Joventut de Barcelona (CJB), Consell Nacional de Joventut de Catalunya (CNJC), Coordinadora d’Associacions Senegaleses, Dones Musulmanes de Catalunya, Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGIC), Federació d’Associacions Latinoamericanes (FEDELATINA), Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), Federació d’Associacions de Pares i Mares de Catalunya (FAPAC), Fundació La Roda, Fundació Tot Raval, Minyons, Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC), Escoltes i Guies de Catalunya, Moviment Laic i Progressista (MLP), Unió General de Treballadors de Catalunya (UGT), Unitat contra el Feixisme i el Racisme (UCFR).

L’acte serà el proper 19 de març a partir de les 16.30 de la tarda a l’Arc de Triomf de Barcelona. Començarà amb actuacions infantils perquè els més petits també puguin participar de la jornada. A partir de les 18h s’iniciarà l’acte central, on comptarem amb la participació de personalitats del món de la cultura, l’espectacle i l’acadèmia, així com els representants de les principals entitats i moviments socials de Catalunya. Les intervencions es combinaran amb actuacions musicals amb contingut crític social. Es finalitzarà l’acte amb un concert festiu de cloenda.

Ningú sap què pensa la gent !

Avui m’agradaria criticar a una forma força habitual que té molta gent d’opinar. Concretament em refereixo a que quan s’adrecen a l’administració parlen de “la gent diu ...” “el barri opina ...” els veïns i veïnes creuen...” i afirmacions similars. I no ho suporto per dos motius.


El primer és perquè creuen que la gent que estem a la política o a l’administració vivim en unes bombolles allunyades de la realitat i que no sabem ni què pensa l agent ni com és la vida real. És evident que un president del govern o de la Generalitat, un conseller de la Generalitat o un Alcalde com el de Barcelona, tenen dificultats objectives per tenir una vida que els hi permeti captar la realitat del dia a dia sense filtres. A vegades no és perquè no vulguin, sinó que el fet de ser coneguts fa que la gent no parli amb ells de forma natural. Sovint he vist get cagar-se en l’Ajuntament fins que ha arribat l’Alcalde i han perdut el cul per saludar-lo i fins i tot felicitar-lo davant de tothom. I en segon lloc perquè el ritme de vida fa difícil poder fer les coses més quotidianes que són les que et donen el pols de la realitat. Però la immensa majoria de la gent que ens dediquem a la política no som coneguts públicament i fem vida força normal (sempre és difícil establir què és la normalitat). La bombolla en la que vivim no és tan forta. És cert que molta de la gent que vivim de càrrecs polítics o de confiança viuen a barris determinats com Gràcia, Eixample o Sarrià, però hi ha de tot. Sempre recordo quan estava de conseller d’ICV-EUiA a Sant Martí. Discutíem de les zones blaves d’aparcament al Poblenou. A la comissió hi havia gent de l’AVV, que em coneixia de tota la vida, i veïns a títol individual. Un senyor gran se’m va adreçar dient que no teníem ni idea de què passava al barri i que segur que allà on vivia jo no tenia aquests problemes. Li vaig respondre que allà on vivia jo cada matí quan mirava per la finestra el veia a ell al balcó en samarreta. D’entrada va ser violent però des d’aquell dia sempre ens vam saludar pel carrer.

Però el segon motiu pel que no suporto que determinada gent s’apropiï de l’opinió pública és perquè normalment aquesta gent no parla en nom de ningú, sinó que converteixen la seva opinió en majoritària. La gent de les AVV per molt que a vegades no tenen una gran força social, tenen una voluntat de representativitat que no podem negar. Els polítics, ens agradi o no, es presenten a unes eleccions i per tant, millor o pitjor, representen a uns votants. Però el que no m’agrada és que algú faci veure que sap el que pensa la gent i jo no. Perquè a més sovint es confon les ganes de no discutir amb compartir les opinions. En això els taxistes són uns mestres. Segur que estan convençuts que tota la gent coincideix en que cal més mà dura, en que les coses ja no són com eren i en que cal reinstaurar la pena de mort. Però és que fa molta mandra discutir amb un taxista i per tant en la mesura del possible, si no treu la pena de mort, prefereixo optar pels silencis. L’altre dia un veí va venir molt crispat a la inauguració de la Ronda del Guinardó. Criticava de forma airada que haguem mantingut un fragment de l’antic viaducte com a monument. La seva frase va ser contundent: “Tothom hi està en contra i si no us ho diuen és perquè no s’atreveixen. Jo he preguntat a molta gent i tothom m’ha donat la raó”. No m’estranya, tal com cridava si jo no hagués estat de l’equip del Districte no m’hagués discutit amb ell. No sé què pensa “el barri” sobre el que hem deixat del viaducte. Hi ha gent que m’ha dit que és genial i gent que ha dit que és horrible. Però jo no seré qui digui què pensa la societat, el barri o el país.

Sovint s’acusa als polítics de demagogs, i moltes vegades es té raó. Però no oblidem que aquesta és una tendència molt més generalitzada del que sembla. Per sort cadascú té les seves pròpies opinions i ningú té la veritat absoluta.

ICV ha de créixer a Barcelona

(Segon article meu publicat a CatalunyaPress)

En el meu primer article a Catalunya Press parlava de no caure en l’engany de creure’ns la Barcelona que ens pintava la dreta. Primer perquè Barcelona no és la ciutat desfeta que alguns ens volen pintar i segon perquè la dreta no representa la solució, sinó més aviat l’acceleració de determinats problemes. Les primeres mesures del govern de CIU a la Generalitat no deixen lloc al dubte. No s’actua en l’impost de successions i en canvi es retalla en sanitat. No es retalla a determinades escoles de l’Opus però sí a l’escola pública ...

Algunes persones m’heu comentat, per escrit o personalment, que coincideixen en una gran part del relat, però que la solució no està clara, que en molts casos ICV-EUiA no ha estat a l’alçada, que no està clar que un nou govern d’esquerres a la ciutat liderat pel PSC sigui la solució. Potser tot el que plantegeu és en gran part cert i per tant el que cal fer és actuar, fer-ho de forma contundent i començar des d’ara mateix. ICV-EUiA té una part important del seu electorat desconcertat o desmobilitzat. El relleu d’Imma Mayol per Ricard Gomà pot aprofundir en aquesta línia. Ricard Gomà és possiblement un polític més ben valorat en els cercles més actius de la ciutat, entre la gent que pot crear opinió, però molta d’aquesta gent no està per mullar-se i per tant el seu desconeixement general no es soluciona amb gent que s’impliqui a fons per un candidat que ningú pot dubtar que representa l’aposta per una Barcelona més inclusiva. El grau de desconeixement del candidat no és senzill de resoldre però la gent que creiem que Ricard Gomà és molt bon candidat haurem d’esforçar-nos.

Per altra banda tinc la percepció que molta gent està decebuda no perquè ICV-EUiA a Barcelona vagi en una línia erràtica o contrària als principis, sinó més aviat perquè arriba poc, perquè no té prou impacte o influència. Això és opinable, però a mi no em sembla poc el que ha influït ICV-EUiA al llarg d’aquest mandat tenint tan sols quatre regidors i regidores en un govern en minoria. Crec que hi ha molta menys crítica a les àrees que directament ha gestionat la nostra organització. Crec que tothom ha vist que a Horta-Guinardó, on la Regidora, Elsa Blasco, és d’ICV-EUiA la gestió, la complicitat i les prioritats han estat diferents, com molt bé recull la web www.marquemladiferencia.cat Però no tan sols parlem de les nostres àrees. El model de promoció del turisme que s’està impulsant o les mesures de control del trànsit també tenen una part de la nostra empremta. Però també és cert que a altres temes no hi hem arribat prou o hem hagut de deixar constància de la nostra opinió i acceptar que sols disposem de 4 regidors i regidores d’un total de 41.

Per tant al meu entendre la millor opció per tal de fer el canvi que necessita la ciutat passa, entre d’altres coses, per un enfortiment del resultat d’ICV-EUiA a Barcelona, al marge de si estem o no al govern. Però dic molt clarament entre d’altres coses, perquè si ICV-EUiA aconseguís un resultat de sis o set regidors i regidores a l’Ajuntament, això per si sol, no serviria. Caldria per una banda enfortir l’organització, garantint que ICV-EUiA pugui estar molt més propera als barris, a les entitats, als conflictes. Caldria aconseguir molta nova gent que permetés la necessària renovació de la nostra gent o el seu reforç. Digueu-me clàssic però és necessari enfortir l’organització per garantir que allò que transmetem a les institucions no s’allunyi de la realitat que volem defensar.

Però no tan sols enfortint el resultat d’ICV-EUiA i l’organització ens en sortirem. Cal també un moviment associatiu potent, fort, reivindicatiu i responsable. En moments com els que s’acosten on no podrem repetir el mateix nivell d’inversió i on la situació econòmica de moltes famílies de la nostra ciutat patirà de forma dramàtica la greu crisi que estem vivint, cal un moviment associatiu que defensi les prioritats de treball i inversió més enllà de corporativismes, nous feixismes i demagògies barates. Però de com enfortir el moviment associatiu, en parlarem un altre dia. Per tant m’agradaria millorar el resultat d’ICV-EUiA a les properes municipals, enfortir l’organització i posar en valor el moviment associatiu, un triple repte que necessitarà de molta gent.

El PSC té por a les consultes sobiranistes?

Per què el PSC és tan radical en contra de la consulta sobiranista de Barcelona del 10 d'abril? La veritat és que no ho entenc, ni ho comparteixo, sembla que s'ho hagin pres com una cosa personal. De fet ERC està recolzant i capitalitzant en gran part la mobilització ciutadana. CIU s'hi ha sumat amb la seva habitual actitud impermeable (mullar-se el mínim possible), ICV-EUiA ho ha deixat molt en mans de la decisió personal de la seva gent i el PP s'hi oposa, però tampoc s'hi recrea, possiblement esperant alguna bona oportunitat per atacar.

Puc entendre que el PSC no recolzi la consulta i fins i tot que vulgui que no funcioni ja que això enforteix massa les postures independentistes, però no entenc l’actitud tan agressiva des de l'àmbit municipal per posar impediments per realitzar la consulta. Em dóna la sensació que determinades entitats d'extrema dreta poden tenir més fàcil fer activitats que la Plataforma pel Dret a Decidir.

A mi la consulta m'ha decebut una mica, no us enganyaré. Crec que hauria de permetre altres respostes que no sigui tan sols la independència. També crec que no sempre s'ha buscat un consens prou ampli. Però valoro molt positivament que la gent es mobilitzi per les seves idees i més si les comparteixo en gran part com en aquest cas. Per tant el 10 d'abril votaré sí. Sense entusiasmes, però valorant el que significa d'expressió de mobilització ciutadana en èpoques de crisi de la participació.

Però no entenc per exemple perquè el PSC a Horta-Guinardó va votar en contra d'una proposta d'acord d'ERC al plenari del Districte que tan sols plantejava que la mobilització sobiranista tingués el mateix suport que mobilitzacions similars. Com a Districte no ens pertocava valorar el fons, sinó entendre que podem donar suport a que la gent es mobilitza pel que creu, això és la política i no ens ha de fer por. Recolzar les mobilitzacions polítiques fins i tot les que no acabem de compartir hauria de ser un fet natural. Però no ho és. Una autèntica llàstima.

Independentistes!, quina mandra.

L’altre dia algú plantejava que una de les coses bones que ens portaria la independència de Catalunya seria la fi dels independentistes. Potser una part important de raó té aquest acudit. La situació política dels moviments independentistes viu un autèntic Dragon Khan per recordar la definició que es feia del tripartit. Com sempre he dit tinc clar que no li poso límits al dret a la sobirania nacional de Catalunya i per tant tot i que no em declaro plenament independentista no veuria malament aquesta opció si fos majoritària. Però no puc entendre l’estratègia independentista tal com s’està vivint. Però en primer lloc cal recordar quina és la situació. El menyspreu estatal envers Catalunya (demostrat en la massiva manifestació de Barcelona), la mobilització ciutadana a l’entorn de la consulta sobiranista i l’aparició en política de Joan Laporta han suposat un terratrèmol mediàtic. I dic mediàtic perquè de moment no ha estat real. Ni el nombre de diputats independentistes va créixer a les darreres eleccions ni s’ha aconseguit la unitat de les forces independentistes.

En el cas de Barcelona les properes eleccions poden suposar una repetició d’aquest plantejament. ERC ha plantejat que poden ser un tercer espai entre les dues opcions de govern que ells consideren que poden ser lògiques, un pacte PSC-ICV-EUiA i un pacte CIU-PP. D’entrada dir que si més no ERC va bé d’autoestima. Que la cinquena força política a l’actual consistori i que segons moltes enquestes tindrà dificultats per repetir els quatre regidors es plantegi que és una opció de govern, segons sembla en solitari, és més que optimisme. No sé si serà o no una bona estratègia electoral, ho podrem comentar el 22 de maig, però jo no crec que ajudi gaire aquesta estratègia. Però la incorporació de Joan Laporta pot acabar de trencar totes les previsions. Jo avui penso el mateix de Joan Laporta que el dia abans de les eleccions catalanes, alguns no. I ERC fa una aposta cega per aconseguir un bon resultat electoral per damunt del respecte al treball fet pel seu propi grup municipal o per alguns valors que jo, personalment, veig incompatibles entre Joan Laporta i ERC.

Solidaritat Independentista té un important repte de cara a les municipals de Barcelona. Amb la fugida de Joan Laporta es fa encara més difícil que arribin al 5% a la ciutat però un molt mal resultat podria abonar la teoria de que SI sense Laporta no té futur. I per altra banda hi ha la presentació per primer cop de les CUP a Barcelona. Difícilment aconseguiran els bons resultats d’altres ciutats catalanes, però si saben jugar amb força podran aconseguir un bon nombre de vots de forces d’esquerres, de gent desencantada dels partits “tradicionals” i de gent d’ERC que no entén la incorporació de Joan Laporta. Fàcil no ho tenen, a Barcelona mai ha reeixit cap intent d’aquests i crec que ICV-EUiA ha d’aconseguir arribar precisament a aquests sectors. I a més no crec que disposin de suport dels mitjans de comunicació.

Queda molt per les municipals en aquest cas. Al ritme que anem, amb les notícies independentistes encara poden passar moltes coses. Però crec que la gent no entendrà ni perquè un Ajuntament ha de tenir com eix bàsic de campanya l’independentisme ni perquè un personatge com Joan Laporta pot jugar d’aquesta manera tan frívola amb la política.

Xavier Trias es mulla?

“Xavier Trias referma les seves prioritats per a Barcelona: seguretat, qualitat de vida i l’aposta pel coneixement i l’excel•lència!” Diumenge a la tarda llegia aquest comentari del Regidor d’Unió Democràtica a l’Ajuntament de Barcelona Raimond Blasi. I la veritat és que em va agradar, enteneu-me, discrepo del tot del que diu, però em sembla important que ho digui. Aclareix moltes coses. Ja fa temps que dic que cal més claredat en els discursos, que per vèncer la desafecció política cal demostrar que no tots som iguals, que defensem models diferents de ciutat. L’altre dia al darrer plenari d’aquest mandat del Districte d’Horta-Guinardó vam podem viure gairebé per primer cop un debat polític interessant. Elsa Blasco (ICV-EUiA) va fer un magnífics informe del mandat, explicant què s’ha fet i perquè. I ho va fer amb convicció. Però cal destacar també que Maite Fandos (CIU) i Jordi Coronas (ERC) van estar a l’alçada, fent unes intervencions amb fort contingut de valoració del mandat i de debat polític. Maite Fandos en un moment va dir-li a la Regidora d’ICV-EUiA que discrepava en coses, no perquè s’haguessin fet malament sinó perquè ells ho farien diferent. Aquest és el discurs que toca, recordar que si ens presentem diferents opcions polítiques és perquè tenim maneres diferents de veure la societat. Per exemple a ICV-EUiA Horta-Guinardó hem apostat per fer un balanç molt a fons de la nostra feina feta.

Però torno a les prioritats de Xavier Trias. Les trobo molt exemplificadores de quin govern ens espera si arribés a guanyar CIU l’alcaldia de Barcelona. En primer lloc i per damunt de tot la seguretat. Sé que no és senzill defensar que la nostra ciutat no pot tenir com a prioritat la seguretat poc després de que hagi estat assassinat un comerciant a Ciutat Vella o de que les estadístiques dels mossos d’esquadra demostrin un augment de delictes i faltes, però ho sento hem d’insistir. Barcelona no és una ciutat especialment insegura, menys en focus especialment conflictius, i sobretot l’augment de la inseguretat està vinculat a la crisi econòmica i les seves conseqüències i per tant la prioritat no passa a ser la seguretat, sinó la cohesió social. Amb major cohesió social aconseguirem justícia social i també farem disminuir la inseguretat ciutadana. El segon objectiu de Xavier Trias per Barcelona és la qualitat de vida. Aquest és un concepte molt subjectiu, però d’entrada sona frívol quan vivim una situació tan greu a nivell econòmic com l’actual. Apostar per la qualitat de vida en el fons em sembla un plantejament classista perquè en el fons planteja que tothom mantingui el seu nivell, no que es redueixin les desigualtats. És evident que ningú pot demanar que tothom tingui el nivell de qualitat de vida que té el propi Xavier Trias. I el tercer element que planteja és l’aposta pel coneixement i l’excel•lència, un cop més una aposta que no afronta la cohesió, sinó que destaquin els millors. Davant del coneixement i l’excel•lència jo prefereixo l’aposta de Ricard Gomà (ICV-EUiA) per la creativitat.

Moltes persones em pregunten què passarà si Xavier Trias és alcalde de Barcelona. No cal donar-li moltes voltes, ell mateix exposa quines són les seves prioritats. Són les teves? Si no és així haurem de fer alguna cosa. Jo ho tinc clar encara apostaré més per un bon resultat d’ICV-EUiA.



No ens deixem enganyar.

Primer article meu publicat a Catalunya Press

No ens deixem enganyar, si us plau!

Un dels grans problemes que podem tenir de cara a les eleccions municipals del proper 22 de maig és que determinades esquerres vulguin escoltar massa el que diu, suposadament, la gent. Una tendència que em sembla que darrerament comença a prendre força és que els polítics han d’estar més atents a la realitat, que han de representar més allò que la gent reclama. Però el problema és que la realitat que vivim està inventada, en gran part, per la dreta i per tant quan pretenem fer política mirant les enquestes, baròmetres, tertúlies o comentaris d’ascensor fem un gir conservador que difícilment podem desfer més endavant. No cal donar moltes dades, però determinats mitjans de comunicació han aconseguit crear un clima de desafecció política que curiosament és el millor aliat d’una forma de fer política, la conservadora.

La ciutat de Barcelona és un exemple en aquest sentit. Poques ciutats tenen un nivell d’inclusió social tan elevat, un urbanisme tan equilibrador, un projecte tan coherent i unes finances tan serioses com Barcelona. Això ha estat fruit d’una ciutat i de la seva gent, sens dubte, però també fruit d’un govern d’esquerres plural. Un govern que a diferència d’altres experiències no ha estat de compartiments tancats, sinó que ha estat de projecte més creuat. La influència d’ICV-EUiA ha anat més enllà de les àrees de gestió que ha liderat. Amb les seves mancances de les que podem parlar tant com calgui, però Barcelona és una ciutat que podria seguir desenvolupant un projecte clarament progressista i sent un referent en equitat o sostenibilitat. Però ve una gent i s’inventa una altra ciutat. I molta gent se l’acaba creient. Per una banda els sectors més conservadors per entusiasme, per altra banda els sectors desencisats com una explicació al seu desconcert, però finalment també sectors progressistes que creuen que cal reaccionar si no es vol perdre el poder. I aquí és on el gir comença a ser perillós de veritat. Per exemple no es pot seguir per la línia de l’actitud repressiva i ordenancista. No es tracta de fer veure que Barcelona no té problemes, es tracta d’identificar els problemes reals. Barcelona no pot prioritzar l’ordre per damunt d’altres problemes reals de la ciutat. Primer perquè aquest no pot ser el principi d’un govern d’esquerres i per altra banda perquè respon a una mentida inventada per la dreta.

Per tant identificar els problemes reals i fer un retrat de la ciutat que s’ajusti als principis d’esquerres ens permetrà transformar la realitat en la nostra direcció. Creure’ns que la ciutat té sobretot problemes de neteja, pixades, pintades i borratxeres és caure en la trampa de combatre allò que no és important. I no tan sols això, per fer polítiques de dretes, els partits de dretes en saben més i per tant la gent els escollirà.

Les primàries del PSC han demostrat, en part, que hi ha molta gent progressista que no accepta que les enquestes dictin la política. Aquesta ha de ser una bona lliçó. Perquè sempre és millor mantenir-nos fidels al nostre ideari i tenir el risc de no guanyar que cercar la victòria immediata i perdre la batalla de les idees. Per tant el millor que podem fer la gent d’esquerres de la ciutat de Barcelona és no creure’ns ni que la ciutat és allò que ens diuen els conservadors ni un oasi meravellós. Es tracta d’identificar els problemes

Els nous límits velocitat. Article Salvador Clarós

No és el primer cop que publico al blog un article que no és meu. Aquest me'l fa arribar el meu amic Salva Clarós, estic convençut que us pot interessar.

Els nous límits de velocitat a les vies metropolitanes, o com amagar la contaminació sota l’estora: una estratègia de CiU per evitar fer front a l’excés de cotxes i de contaminació a Barcelona.

Barcelona té un greu problema de contaminació de l’aire per culpa fonamentalment del transit rodat. El transit és la font d’emissió principal dels contaminants atmosfèrics més perillosos per a la salut humana: els òxids de nitrogen (NOx), els òxids de carboni (CO), i les partícules en suspensió de mida fins a 10 micres (PM10). Concretament és el responsable del 75% de les emissions contaminants.
Aquesta situació, greu pel que fa a la problemàtica que porta associada, que sembla a vegades ignorada per part de la població que viu i pateix les seves conseqüències, ve de la necessitat quotidiana de desplaçar-se per realitzar diferents activitats, com accedir al centre de treball, els centres escolars i de comerç, etc. Els desplaçaments, o sia la mobilitat generada per l’activitat de la població de l’àrea metropolitana, suposa un transit intens, que és la causa principal de la contaminació atmosfèrica en els àmbits urbans.
La planificació urbanística executada en els darrers 30 anys a l’àrea metropolitana de Barcelona ha afavorit un teixit urbà dispers i insuficientment comunicat amb mitjans de transport públic col•lectiu. El territori urbà metropolità pateix avui importants carències en infraestructures de transport de mercaderies per ferrocarril, fet que motiva un transit intens de camions, i té una deficient cobertura ferroviària de rodalies. En canvi, s’ha incrementat abastament la capacitat de les carreteres i les vies ràpides d’accés de manera que s’ha afavorit una major utilització del vehicle privat, generalment amb molt baixa ocupació que, a més de ser altament ineficient i comportar un malbaratament energètic, provoca uns nivells de contaminació atmosfèrica que perjudiquen sensiblement la salut de les persones, i a més genera congestions i col•lapses circulatoris. Aquesta estratègia de mobilitat metropolitana que recolza bàsicament en l’ús del vehicle privat és clarament errònia, però hi ha determinats sector de la societat que per interessos econòmics o per resistència cultural es neguen a canviar. CiU no representa altra cosa que la veu parlamentaria dels qui s’oposen al canvi.
No cal donar-hi gaire voltes per entendre quina és l’explicació de l’obcecació del conseller Felip Puig quan intenta argumentar i justificar una mesura, l’aixecament del límit de velocitat, que contradiu, es miri com es miri, allò que indica el sentit comú per no dir ja els estudis acadèmics i les evidencies. El conseller és la titella del lobby de l’automòbil.
Cau pel seu propi pes que si del que es tracta és de reduir la contaminació el que cal fer és limitar l’ús del vehicle amb motor de combustió. Es poden articular diferents mesures que van des de la prohibició de circular, fins la reducció del límit de velocitat, passant per la introducció de la bicicleta pública, les àrees de pacificació del transit, els carrils exclusius per a vehicles amb alta ocupació o de transport col•lectiu, eliminació o gestió de pagament dels aparcaments en el destí, etc.
Dir que la regulació variable de la velocitat soluciona el problema de la contaminació, és tant com intentar amagar la brossa sota l’estora. Les emissions de contaminants és difonen a través de l’aire i es dispersen o es concentren depenent dels agents meteorològics. En conseqüència el factor meteorològic, per exemple el vent, el que facilita és una menor presencia aparent de contaminants. No pas una disminució de les emissions. Aquesta actitud d’amagar el problema, és com la d’aquells conductors que aixequen el peu de l’accelerador quan s’aproximen a un radar de tràfic i tornen a pitjar-lo quan ja ha passat el perill de ser multats.
El que és evident és que la mesura més eficient és la que actua directament sobre els motors de combustió interna de gran cilindrada, que son els que generen el gruix de les emissions contaminants. Com que la velocitat té a veure amb el règim de revolucions del motor i aquest amb la quantitat d’emissions, es constata que a partir de 80Km/h que és quan les emissions son més baixes, aquestes comencen a créixer exponencialment. Es podrà dir que amb el límit de 80 no és suficient, i que cal fer més coses per reduir la contaminació, però el que no es pot fer és autoritzar córrer més perquè no només no ajuda sinó que perjudica. Si per cas, es podria deixar córrer només a aquells vehicles que no superin determinat nivell d’emissió, és a dir, els cotxes elèctrics, els híbrids i els de cubicatge baix. Sobra esmentar, sia dit de passada, que augmentant el límit de velocitat no disminuiran pas els accidents.

Salvador Clarós i Ferret

Balanç ICV-EUiA Horta-Guinardó

Ahir al vespre vam donar a conèixer de forma pública la web de valoració del mandat d’ICV-EUiA d’Horta-Guinardó. D’entrada dir que el vídeo promocional de la web em sembla molt bo, àgil, animat, i demostrant en molt poc temps que la transformació dels baris d’Horta-Guinardó ha estat molt important al llarg d’aquests darrers vuit anys en que Elsa Blasco (ICV-EUiA) ha estat la Regidora d’Horta-Guinardó. La web www.marquemladiferencia.cat ha representat un esforç important de feina per a la gent que l’hem fet possible. És un producte artesanal al 100% fet sols amb la gent que donem suport al grup municipal d’ICV-EUiA a Horta-Guinardó. I per què tan esforç?

En política hi ha una tendència cada cop més estesa a quedar-se en el titular i nosaltres hem volgut anar més enllà. Hem volgut debatre a fons, hem volgut parlar de tot i per això farem quatre berenars–tertúlia durant el mes de març (si voleu saber-ne les dades sols cal que m’ho comenteu) i per això hem fet una web de balanç molt potent. Quan s’està al govern la millora garantia amb la que et pots presentar és la feina feta i no les promeses electorals. Per això hem apostat tant pel balanç. Segurament els programes electorals de les diferents formacions polítiques, inclosa ICV-EUiA, no ens sorprendran gaire. No crec que hi hagi moltes propostes que no hagin estat ja formulades anteriorment o recollides en els plans de futur de barri. I per tant bàsicament haurem de parlar de tres coses, de quin model de ciutat tenim, de quines són les nostres prioritats i de quin estil volem donar-li a la política d’Horta-Guinardó.
En aquest sentit la web de balanç ajuda a entendre què hi ha al darrere de la feina feta al llarg d’aquest mandat pel grup municipal d’ICV-EUiA a Horta-Guinardó. Un equip liderat per Elsa Blasco, una de les polítiques municipals amb més capacitat, però també acompanyada pels que ha estat consellers i conselleres d’ICV-EUiA aquest mandat Jordi Fornés, Anna Mir i Joan Vallvé. Però com que la tasca feta no és tan sols el fruit dels darrers quatre anys sinó la conseqüència de vuit anys governant diferent Horta-Guinardó, no puc deixar de reconèixer la feina dels consellers de l’anterior mandat, Víctor Valls i Rafa Milla.
Per tant mireu si us plau el vídeo, entretingueu-vos per la web i comenteu-nos tot allò que vulgueu, ens ve molt de gust parlar-ne.

Propaganda vs Informació ?

Una de les acusacions que habitualment es fa a qualsevol govern, sigui quin sigui el color, és que abusa de la propaganda. Possiblement és cert en gran part, però llavors hauríem de veure quins canals estableix una administració per donar a conèixer els reptes que va assolint. Perquè la veritat, els mitjans de comunicació no sempre ajuden.

Un exemple. Diumenge vam inaugurar la remodelació del Parc de les Aigües i de la Ronda del Guinardó. Gairebé cap mitjà de comunicació ho ha recollit, quan en canvi és una de les actuacions que millor exemplifiquen que hi ha diferents formes de fer ciutat o diferents formes d’enfocar l’urbanisme. I quan ho van tractar no em queda clar què pretenen explicar-me. Cito textualment tot el redactat de la informació que va publicar el diari Ara sobre el tema: “La nova Ronda del Guinardó. El viaducte que enlletgia l’antiga Ronda del Mig ja no hi és. L’espai és més amable i, de passada, es neteja un important accés a l’Hospital de Sant Pau per als de fora de Barcelona”. No entraré en que això és poc, ja sé que no em correspon a mi decidir quins són els temes principals de l’actualitat i menys quan s’inauguren les quatre columnes de Puig i Cadafalch (tema que em deixo pendent per tractar), però com a mínim estaria bé que algú m’expliqués quina relació hi ha entre la remodelació que hem fet de la Ronda del Guinardó i l’accés a Sant Pau per la gent de fora de Barcelona. De veritat que encara no ho he vist.

La remodelació de la Ronda del Guinardó permetria parlar de com estem impulsant una ciutat més pensada per a les persones que pels cotxes, de que s’han retirat unes 300 places d’aparcament al carrer en aquest entorn, de que s’han posat ascensors i escales mecàniques per millorar l’accessibilitat, que l’espai que toca amb el mur del Parc s’ha omplert de gent gran que troba un espai amable i segur, que els matins de festius s’hi posen els nens a patinar o anar en bicicleta, que hem recuperat la història del Camí de la Llegua ... i també podríem parlar de les polèmiques, de si era o no necessari el mur tal com ha quedat entre Cartagena i Padilla o si mantenir un tros de viaducte com a record és o no adequat o si cal d’on poden anar a pixar la gent de les petanques. Però no en parlem. La nova Ronda del Guinardó donaria molt de sí, podríem parlar de model de ciutat i de valors. Podríem parlar de com una infraestructura que fa 30 anys simbolitzava per a alguns progrés ara era caduca. Podríem parlar ... però no es fa i llavors hi ha gent que creu que sols existeix la propaganda per compensar-ho. I així anem malament.