Canviem ... i un brindis pel 2011

Avui em permeto la llicencia de parlar de mi i de felicitar-vos el 2011.

Un cop més he fet un canvi. Aquest cop un canvi de pis. Continuo de lloguer, continuo al Poblenou, però canvio de pis. I faig el canvi perquè milloro en les condicions del pis (tindré més llum, menys fred i menys soroll). I també faig el canvi perquè m’ha sortit l’oportunitat. No és el primer canvi de pis que faig, és el setè. Sis d’aquestes vegades he viscut al Poblenou i una sola fora del meu barri, a Sants. Tot i que també he de dir que darrerament he passat molts dies al pis de la meva companya al Guinardó. He viscut amb la meva família, he viscut sol i he viscut en parella. Al llarg de la meva vida no tan sols he canviat de pis, també he canviat de feina, d’estat civil, d’ambient ... i fins i tot crec que jo mateix he anat canviant (i no em refereixo al físic que això és obvi).

I és en els canvis on he trobat sentit a moltes coses. Quan vaig viure a Sants vaig veure que estava molt enganxat al Poblenou. Quan he treballat al Districte he estat conscient de tot allò que em va aportar treballar com a professor a Gravi. Quan aquests dies he obert caixes de records per fer la mudança he estat conscient de com m’han marcat amics i amigues, parelles, gent de l’esplai, alumnes, diables i diablesses, viatges i racons del món. Els canvis no m’espanten, els canvis m’esperonen, tot i que també he de reconèixer que la mudança m’ha matat. La meva mare sempre m’ha dit que tinc la flor al cul. Que a mi em venen moltes oportunitats. Potser és cert, no ho negaré, però també crec que cal tenir una actitud positiva que et permeti viure els canvis amb il•lusió. Les oportunitats a la vida m’han vingut, però també he intentat estar atent per no deixar-les escapar.

I sé que seguiré canviant i sé que seguiré content de les etapes que hauré deixat enrere. Perquè igual d’importants que són els canvis és important allò que mai canvia. Uns valors que mantinc vius al cap de molts anys, una gent que m’estima i que sempre ha estat al meu costat i moltes coses que m’omplen com el cinema, els llibres, la música, una bona copa, una estona fent l’animal amb la meva filla, un bon sopar, conèixer món, treballar a Horta-Guinardó, viure al Poblenou, alguna bona farra de tant en tant, militar a ICV, escriure un blog ... i no sé perquè he tingut ganes d’escriure-ho ara. Potser perquè en el fons el canvi de pis m’ha posat nostàlgic, potser perquè és cap d’any. Perquè el 2011 estarà ple de noves oportunitats i segur que també de canvis. Canvis que m’hauran de fer créixer, canvis que tindré ganes de viure amb molta gent. És cert, és cap d’any, i per tant ja que hi som, molt bones festes i sobretot un any 2011, ple d’alegria, passió i sort.

Ferran Mascarell

No és senzill parlar de la decisió de Ferran Mascarell d’entrar a formar part del govern de CIU. Una primera opció és tirar pel dret, fer una valoració ràpida i sense matisos. Alguns diuen que Ferran Mascarell és un traïdor. Altres diuen que és el primer símptoma de la sociovergència. Altres plantegen que és conseqüència del compromís de Mas de fer un govern dels millors i per a tothom.

Però segur que darrere d’aquesta decisió hi ha moltes raons que es creuen. En primer lloc diré que tothom té dret a canviar el seu plantejament polític, sols faltaria. A vegades fins i tot em plantejo que si hi hagués més “mobilitat política” les coses serien diferents. Conec gent que per exemple per un sentit del compromís o per fidelitat a unes sigles ara no deixa el PSC per buscar projectes més clarament d’esquerres. Per tant Ferran Mascarell té tot el dret del món a decidir que ara el seu lloc en política està en un govern de CIU. I la gent del PSC no pot parlar de traïcions, sobretot si recordem com no ha tingut cap inconvenient en incorporar a ex-militants del PSUC o d’ICV a les seves files. Per tant no entraré per aquesta via, al revés, faig una crida a tothom a fer en política allò que cregui més convenient, al marge de la seva militància històrica (la de Ferran Mascarell, si no m'equivoco) tampoc és tan històrica, tot s’ha de dir).

Però sí que hi ha tres aspectes que m’agradaria destacar del seu canvi de rumb. El primer és el personalisme. Finalment Ferran Mascarell ha optat per considerar que la millor aportació que pot fer a la regeneració política és que ell s’incorpori al govern. Aquest és un aspecte del que sempre plantejo objeccions. El segon aspecte que volia destacar és la sorpresa de com es pot passar de voler encapçalar la candidatura del PSC a Barcelona pel 22 de maig a formar part d’un govern de CIU en pocs dies. O bé la possibilitat d’encapçalar la llista era una simple maniobra per aparèixer públicament vinculat al PSC per fer més efectista el canvi o bé hi ha poca reflexió en la seva decisió, cosa que dubto. El tercer aspecte que volia destacar és que, per declaracions que he sentit, argumenta que precisament en l’àmbit de la Cultura és on es pot fer una política més oberta a tot. No li discutiré aquest argument però el que és evident és que quan formes part d’un govern assumeixes tota la responsabilitat de totes les seves decisions o bé manifestes la teva desaprovació. Ferran Mascarell ha de ser responsable de la seva política a Cultura i corresponsable de tota la gestió del govern i aquí és on realment no es sentirà còmode.

El pitjor, al meu entendre, de la baixa de Ferran Mascarell del PSC no és que el partit perdi a un militant significat o que això pugui suposar una baixa de molta més gent, el problema és que és un símptoma més en la sensació generalitzada i perillosa de la difuminació de les ideologies. I aquí és on ens ve una feinada de por.

Un govern dels millors? els millors per a què?

Artur Mas ha proclamat que volia fer el govern dels millors. Discrepo plenament del seu plantejament. En primer lloc per excés de prepotència. No m’agrada la gent que defineix unes elits que ens han de salvar. No poso en dubte, en cap cas, la competència d eles persones escollides, segurament la majoria tenen prou capacitat per estar al capdavant d’una conselleria. De fet bona part ja han estat Consellers o han tinguts càrrecs d’alt nivell a una conselleria. Per altra banda és lògic, tothom que fos President voldria escollir el seu millor equip. Però el problema no és si són els millors sinó per a què estan triats.

La decisió important no és si un Conseller o Consellera és el millor, sinó per a què ha estat escollit. Artur Mas segueix mirant de vendre’ns la moto de que no existeix ideologia, sols gestió, però això és fals. Miraré de posar un exemple. Vull anar de viatge a Estats Units però sols tinc un dia i com que em sobren els diners demano que m’acompanyi el millor guia americà. Quin serà el millor guia? A qui busco? al que en sap més d’història, d'antropologia o d’art? Al que coneix els locals més cool o al que em podrà colar a veure els millors partits de beisbol? Al que es coneix la costa o al que domina sobretot Nova York? Al que coneix la vida nocturna o al que no se li escapa cap museu? Primer hauré de decidir quin model de viatge vull fer i en funció dels meus objectius buscaré a qui em pot assessorar en cada àmbit. I potser qui em podrà ensenyar com viuen els darrers indis americans no em servirà per acompanyar-me a la millor discoteca de Nova York. I aquí és on fa trampa Artur Mas, ens pretén fer veure que ha escollit als millors per dirigir la sanitat pública, l’economia o els serveis socials per amagar en el fons cap a on volem anar. Jo no dubto de la capacitat del nou Conseller de Sanitat, estic convençut que des de la seva experiència en l’àmbit de la salut privada ajudarà molt al govern de CIU a avançar en els seus objectius de salut a Catalunya. O per exemple jo no dubto de la capacitat de Felip Puig, tinc molt clar que el seu pas per Interior no ens deixarà indiferents. Artur Mas ha escollit els que considera millors per a dur a terme la seva política, estaria bé que no tingués cap problema en explicar-la i en posar-la com a referent a seguir al seu govern.

La ciutadania ha escollit una formació política per encapçalar el govern i Artur Mas hauria de deixar de fer veure que la seva política és neutre. Perquè jo el que no faré és posar en dubte, si més no sense conèixer a la gent, la capacitat dels consellers i conselleres, el que sí que posaré en dubte són les seves polítiques.

Les dretes saben governar fins i tot sense governar.

Cal felicitar a les dretes per la seva gran capacitat de governar. Si més no això és el que sembla. Avui Artur Mas ha pres possessió del seu càrrec de President, però ja fa dies que es respira un ambient de tranquil·litat pública. No us sembla? La crispació dels darrers anys ha desaparegut. No parlo de la lògica tensió de la campanya electoral sinó de l’ambient catastrofista que es vivia els darrers mesos, tot això ha quedat suavitzat des de la victòria de CIU. Artur Mas encara no ha exercit de President però ja sembla notar-se un ambient més plàcid i propici per resoldre els greus problemes de la població a Catalunya, quina barra!

Els socialistes han garantit la investidura d’Artur Mas (ho hagués fet CIU?), el traspàs de poders ha estat modèlic (cosa que no va passar quan Pasqual Maragall va arribar a la presidència), Artur Mas es dedica a lloar totes les virtuts de José Montilla i fins i tot un històric socialista com Ferran Mascarell assumirà una Conselleria del nou govern (d’això ja en parlaré quan escolti també les seves declaracions). Els mitjans de comunicació ho agraeixen. Amb una part de la plantilla de vacances es poden dedicar amb tranquil·litat a remarcar alguns gestos del traspàs o a fer travesses sobre qui ocuparà les conselleries. Sembla que ja no existeix risc de ruptura nacional, sembla que venen temps d’austeritat però d’idees clares en economia, es busca un govern per a tothom i no el desgavell dels darrers set anys. Això és saber governar. Passar de la crispació a la bassa d’oli sense esforç, sense prendre decisions. Catalunya és avui la mateixa que fa quinze dies, els problemes són iguals, però la dreta sap imposar un clima de baixa tensió que una part de les esquerres acaben assumint per manca de decisió, per manca de capacitat o per estar més preocupats de la crisi interna.

I segurament suprimiran la conselleria de Medi Ambient en contra del criteri de bona part dels experts, i es carregaran un codi ètic de la policia aplaudit per nombroses entitats de drets humans com per exemple SOS Racisme, o canviaran una política de memòria democràtica que ha començat a fer justícia a casa nostra, o aconseguiran introduir el debat del copagament en sanitat o treuran la limitació de velocitat sense arguments de pes. I ho faran per la via de l’anestesia, aconseguir un clima en el que repetiran que en moments com l’actual no hi ha politiques de dretes o esquerres sinó gestions amb eficàcia o sense. I molta gent claudicarà i potser algunes persones lamentaran haver-se cregut la gran mentida de la necessitat d’un govern de CIU. I caldrà estar atents des del carrer i des dels partits d’esquerres. És cert que tot govern es mereix un període de garantia, però alhora hem d’estar atents per no permetre tirar enrere coses que hem guanyat i que són un bé comú.

Les dretes saben governar, fins i tot sense governar. Avui Catalunya sembla un país amb més oportunitats de tirar endavant que el dia abans de les eleccions. I això no és cert, però fer creure això té molt mèrit.

El Carmel, la dificultat convertida en oportunitat.

Ahir al vespre vaig assistir a la presentació del llibre escrit per Rafael Pradas i amb fotografies de Txema Salvans, “El Carmel 30 anys de progrés. Un barri de gent lluitadora”. Aquest és un projecte de l’Agència de Promoció del Carmel i Entorns que ha permès disposar d’un llibre de molta qualitat, tant pel seu retrat del barri com per la pròpia qualitat d’una edició molt acurada. El llibre segueix la crònica iniciada amb el llibre de Lluís Bou “El Carmel ignorat”.

Rafael Pradas va parlar de la importància de la complicitat al barri del Carmel per fer transformar la realitat al llarg dels darrers anys. Complicitat entre un moviment veïnal que ha estat cabdal per liderar les reivindicacions necessàries per garantir una millora de la qualitat de vida al barri i una administració que ha estat sensible a recollir aquestes demandes i fer possible aquesta transformació.

El Carmel és un barri que viu encara d’alguns tòpics històrics si més no des de la resta de la ciutat. Fer una lectura del barri que no tingui en compte els moments de conflictivitat social, l’afectació de la droga o moments d’increment de la delinqüència seria erroni. Però també ho és no reconèixer en el barri molts altres elements que el fan complex, ric i viu. Les reivindicacions per un ensenyament públic de qualitat van tenir al barri del Carmel moments molt significatius a l’entorn de l’escola Tramuntana o per aconseguir un camp de futbol. El Carmel va ser un barri que va saber lluitar per aconseguir serveis i millores públiques i que avui dia segueix reivindicant amb la mateixa intensitat la millora del barri. Llegir el llibre ajuda a entendre tota la riquesa del Carmel i no quedar-se amb la imatge de les barraques o de les bandes que atemorien a la ciutat. Jo recordo la frase de “Cuidado que vienen los del Carmelo”. Com deia Elsa Blasco a la seva presentació “El barri del Carmel és el dels ocells, el dels bars de tota la vida, el de la rumba, però també el de les dones que es volen formar, el de la gent jove del Boca Nord, el de la gent que juga a futbol ...” (us recomano llegir aquesta presentació al blog d’ecosocialistes d’Horta-Guinardó).

Però perquè hi hagi complicitat no tan sols cal un moviment associatiu viu, plural i contundent, cal també una administració sensible i compromesa. Ahir Albert Batlle recordava alguns dels seus moments de relació amb el barri del Carmel des dels seus 16 anys com a regidor del Districte. La pròpia Elsa Blasco recordava la importància de recollir els fruits de la feina feta pels regidors López Vera, Albert Batlle i Imma Moraleda. Però tampoc no seria just no reconèixer la tasca de projecció de futur que li ha donat al barri del Carmel la feina duta a terme per Elsa Blasco (ICV-EUiA) al llarg d’aquests darrers anys. La capacitat per convertir la tragèdia de l’esvoranc de l’any 2005 en oportunitat és en gran part obra seva. Als polítics cal exigir-lis sempre sentit de la responsabilitat i de l’oportunitat. Elsa Blasco va saber l’any 2005 imprimir a l’atenció a les persones de l’esvoranc un toc molt personal i proper i després del 2005 aconseguir que els focus mediàtics sobre l’esvoranc es convertissin en millores al barri. Aquests darrers anys ha estat, per tant la culminació de la feina de molta gent, de gent del moviment associatiu (Custodia Moreno, Paco Rosales, Mercè Yubero, Pilar Camp, Fernando González, Antonio, Vázquez, Paco ...), però també la culminació d’una manera de fer política molt propera, sensible i eficaç. El Carmel ha viscut moltes de les seves grans transformacions després d’una crisi de confiança per l’esvoranc i enmig d’una intensa crisi econòmica. La dificultat convertida en oportunitat.

La seguretat és de dretes?

Un dels aspectes més recurrents als debats dels plenaris del Districte d’Horta-Guinardó és el tema de la seguretat. De fet CIU i de manera escandalosa l PP fan referència constant al greu clima d’inseguretat que es viu al Districte i demanen de forma permanent major presència policial. Per part del govern es recorda que les estadístiques demostren que Horta-Guinardó és un Districte amb un baix índex delinqüencial i que per tant els alarmismes del PP i CIU sols afavoreixen la por i no aporten solucions.

Un dels mites de la política és que la dreta es preocupa de la seguretat i en canvi les esquerres no tenim aquest tema en la nostra agenda. Possiblement ens ha passat com en altres temes, ens han guanyat en el terreny semàntic i han aconseguit equiparar la paraula seguretat amb la paraula vigilància policial. Certament des de les esquerres a vegades no hem sabut teixir un discurs prou potent que expliqui la importància de garantir la seguretat, però sobretot ens ha costat explicar que garantir un bon clima de seguretat s’aconsegueix, bàsicament, amb polítiques d’esquerres. Una societat cohesionada, equitativa i justa afavoreix un millor clima de seguretat, una societat desequilibrada, amb greus diferències socials i econòmiques afavoreix un baix clima de seguretat. Però sembla que ens faci por parlar d’aquests temes. És m´s garantir un bon clima de seguretat amb polítiques públiques és una necessitat per evitar situacions tn dramàtiques com en dels països on la gent rica es paga una potent seguretat privada i la gent pobre està exposada a un clima de violència extrema als carrers.

Però m’agradaria parlar també d’un altre aspecte vinculat a la seguretat i que és necessari impulsar des de ls esquerres. Estic parlant del control social dels espais públics. Allà on hi ha espais públics que la gent es fa propis i els utilitza de forma intensiva, l’espai és més segur. Un exemple clar en aquest sentit és els espais que a Horta-Guinardó estan gestionats per entitats de petanques o bitlles. Aquests són llocs públics amb una molt baixa conflictivitat perquè hi ha una gent que es fa l’espai propi i vetlla per garantir un bon clima. M’agradaria destacar espais com la plaça dels Plàtans on juguen als Bolos Leoneses (a la foto), les pistes del bitlles catalanes del carrer Rectoria a Horta o del club de bitlles COP d’Isadora Duncan o les pistes de petanca de Valldaura. Per tant és important l’hora de fer nous dissenys urbanístics en pensar en espais no tancats, espais ben il•luminats, espais amb bona visibilitat ... però també pensar ens espais pensats per a la gent i perquè tinguin un ús intens, com per exemple espais per a activitats i festes majors. En aquest sentit l’espai de Festa Major és un element que s’ha tingut en compte a l’hora de dissenyar nous espais públics com la nova avinguda de l’Estatut o la nova Ronda del Guinardó.

Per tant parlem de seguretat i no ens deixem portar pels tòpics de la dreta més rància que sembla tenir el patrimoni d’un tema en el que nosaltres tenim, precisament, moltes coses a aportar.

Responent a Carod-Rovira

Digueu-me clàssic però no acabo d’entendre molts dels moviments que s’estan escoltant després de les eleccions del 28 de novembre al voltant de la greu pèrdua de suport electoral de les forces d’esquerres. Avui llegint l’article de Carod-Rovira al Punt “Horitzons per a un centresquerra nacional”, encara m’he embolicat més. L’article fa una crítica implícita a ICV-EUiA molt més que a les altres forces d’esquerres. No ho diu de forma directa però sembla intuir-se d’expressions que apel·len als tòpics amb els que s’ataca a la nostra formació com “...amb un discurs antireligiós tronat” o “...un ecologisme sovint antiprogrés, obstaculitzador d’iniciatives per al desenvolupament ...” o bé “Manté tics antisistema, extraparlamentaris, d’un americanisme i una judeofòbia primaris, més propis de la cultura d’oposició ...”. Fins i tot el bo de Josep-Lluís Carod Rovira considera que el problema de les esquerres ha estat aquesta imatge que des dels sectors més conservadors s’ha volgut donar del tripartit i especialment de l’aportació d’ICV-EUiA al govern plural d’esquerres.

Tothom té dret a opinar, i com no el senyor Carod-Rovira haurà d’opinar molt en els propers temps. Però jo considero que ha pesat molt més en la derrota de les forces d’esquerres aspectes com per exemple l’obsessiva tendència del PSOE de fer polítiques econòmiques conservadores, les lluites internes i l’absència de relleu positiu a ERC, el cost d’haver assumit la conselleria d’Interior per part d’ICV-EUiA, la manca de voluntat de reeditar un govern d’esquerres, la crisi econòmica, la manca d’adaptar-se a les noves situacions, l’apatia general, l’onada conservadora de molts mitjans de comunicació, l’absència de líders d’esquerres prou potents, la debilitat de la societat civil progressista ... per a mi el problema no ha estat que algú hagi estat coherent amb el seus plantejaments davant del Quart Cinturó, la visita del Papa o els conflictes internacionals.

Josep-Lluís Carod-Rovira acaba el seu article dient “L’esquerra a Catalunya serà nacional, moderna i seriosa o no serà”. No hi coincideixo, però sobretot perquè li falta dir una cosa més important “L’esquerra a Catalunya serà d’esquerres o no serà”. I ho dic en un doble sentit. Per una banda perquè qui ignori la necessitat d’una esquerra forta de continguts, adaptada als nous temps però arrelada en els valors transformadors de sempre estarà abonant el terreny per a les dretes. I en segon lloc perquè o som esquerres o no serem. La necessària pluralitat en els plantejaments inicials és una eina necessària per garantir que tota la gent que vota a formacions d’esquerres es senti plenament representada a les properes eleccions. La suma de sigles en una convocatòria no garanteix polítiques d’esquerres, sols les garantirem amb bona feina per part de tothom i amb idees clares per formar aliances.

Barcelona, ciutat horrible? (i 3)

Havia oblidat parlar d'un dels temes més importants de la ciutat de Barcelona i una de les seves principals mancances, el tema de l'habitatge. Tot i no ser una competència municipal és evident que un dels aspectes preocupants de la ciutat és la necessitat de molta gent, especialment jove, d'haver de marxar de la ciutat, espcialment si s'opta per un pis de compra. A nievll personal m'ho he hagut de plantejar i de fet ara estic a punt de canviar de pis, això sí mantindré dues condicions importants, seguiré de lloguer i seguiré al Poblenou.

El principal problema de l'accés a l'habitatge no stà en una mala política de sòl a la ciutat, sinó en un sistema d'habitatge al nostre país on tenir un pis ha estat més un element d'inversió que de necessitat d'habitatge. Canviar aquesta dinàmica no serà fàcil, fins i tot sent conscients de le sgreus dificultats ue ha portat això de cara a la crisi financera que estem vivint actualment. Per tant Barcelona hauria de tenir com a repte millorar l'accés a l'habitatge. I això passa per impulsar el lloguer o el dret de superfície per damunt de la compra, facilitant l'accés a la infomració obre habitatges protegits ... però Barcelona també haurà de lluitar políticament per aconseguir els canvis legals i le spolítiques públiques necessàries per impulsar el canvi de model d'habitatge a Espanya i Catalunya.

I l'altre element que desperta més discrepància sobre la nostra ciutat és el tema del turisme. És evident que no podem estar en contra del turisme, més enllà dels beneficis econòmics que aporta a la ciutat o el possible efecte de bona imatge de la ciutat, el turisme és una forma de cultura que no podem impedir. Però el dubte és fins a on la ciutat s'ha d'adaptar al turisme o no. Jo crec, modestament, que no hem superat el límit i que precisament una de les cses que caldrà començar a treballar a Barcelona en relació al turisme és diversificar l'oferta i convertir en possible visita turística aspectes com les fàbriques del Poblenou, o la ruta de l'aigua d'Horta-Guinardó.

Barcelona ciutat horrible? (2)

Deia en el darrer article la importància de la cohesió social a la ciutat. Però al marge d’aquesta consideració, fonamental això sí, la ciutat de Barcelona ha aconseguit generar molts grans espais públics. De fet aquesta era una de les grans mancances de la ciutat. Fins ara Barcelona ha aconseguit guanyar espai del litoral, ara ens toca guanyar espai a la muntanya, aprofitant la recent declaració de Parc natural de Collserola i el gran projecte dels Tres Turons. Com deia una de les meves grans enveges quan viatjava era els grans parcs que tenen les ciutats, un aspecte que a Barcelona no teníem. Els darrers anys s’han guanyat molts espais públics, places i petits parcs arreu de la ciutat, ara ens cal el gran Parc dels Tres Turons, un parc que compta amb l’oposició de CIU i PP tal com està plantejat. Sobre els espais públics sempre recordo que al Poblenou quan jo vaig mirar per primer cop quins espais verds es comptaven al barri vaig poder veure’n sols dos, els jardinets de Lope de Vega i el cementiri del Poblenou. La situació per sort ha canviat molt.

Un tercer àmbit important a valorar és el de la mobilitat. Barcelona ha millorat clarament en aquest aspecte els darrers anys i és important prioritzar aquesta línia en els propers anys. Per una banda la xarxa de Metro, amb les noves actuacions recentment inaugurades i les futures que ja estan en marxa permetrà arribar a molts barris de la ciutat, tot i que no a tots encara, La connexió amb l’aeroport de Barcelona també serà una millora substancial. A nivell d’autobús els darrers anys s’ha avançat molt poc. L’absència d’un contracte programa no ha permès fer una inversió necessària en bus, una xarxa absolutament necessària per garantir una bona xarxa de transport públic. Els busos de barri es converteixen en eines de comunicació entre les zones habitades i els equipaments o de connexió entre els barris sense Metro i alguna parada. També es preveu en breu iniciar noves fórmules de bus ràpid i avançar cap a una xarxa més lògica sens itineraris tan imprevisibles de les línies de bus. Cal tenir en compte que el bus és una de les opcions preferides de transport públic per a les persones grans.  També ha de ser una millora la connexió del tramvia per la Diagonal, un debat abandonat pel fracàs de la consulta sobre la Diagonal. Finalment l’Ajuntament ha impulsat noves fórmules de mobilitat sostenible com l’ampliació de carrils bici, el bicing o les àrees verdes d’aparcament que al meu entendre s’hauran d’acabar impulsant arreu de la ciutat. I finalment això ha suposat que la ciutat de Barcelona no està col·lapsada, si bé no podem negar retencions en moments crítics del dia en llocs com les Rondes, però en canvi la ciutat de Barcelona no és una ciutat col·lapsada permanent en el seu centre i això permet una millor mobilitat i una major tranquil·litat de la ciutat.

I tot m’agrada de Barcelona i de com s’han fet les coses? Evidentment no, donaré uns quants exemples. No m’agrada la tendència a impulsar gratacels al litoral de Barcelona, per molt que això suposi guanyar espai públic. Algun edifici singular d’alçada pot donar personalitat a l’skyline de la ciutat, però el gran nombre d’edificis alts de la nova Diagonal Mar és al meu entendre un error, perquè en molts casos a més és de poca innovació estètica. En aquest sentit crec que hem acostumat a fallar a l’hora d’impulsar nous espais de la ciutat com Diagonal Mar o Vila Olímpica. Per altra banda no m’agrada la tendència ordenancista de l’Ajuntament que suposa que es prioritza la multa damunt del treball. Barcelona no és una ciutat sense llei, Barcelona és una ciutat viva i que per tant pateix les conseqüències d’un ús intens de l’espai públic. Cal per tant un major control social de l’espai públic, cal més mediació i augmentar el paper i el nombre dels educadors de carrer. Cal posar algunes normes molt clares, però hem de rebutjar una Ordenança que no respon a la nostra realitat. I un tercer aspecte qu volia destacar en negatiu és que no hem sabut acabar de tenir una relació intensa i de complicitat amb el moviment veïnal. Algunes persones han pensat que podien construir Barcelona sense comptar amb les Associacions d Veïns i Veïnes de Barcelona i s’equivoquen. De les febleses del moviment associatiu i dels seus errors ja en parlaré, però em preocupa certs tocs de prepotència de gent que està al govern municipal, i per desgràcia amb un possible canvi de govern a Barcelona això es podria fer més contundent.

M’agrada la ciutat de Barcelona i al meu entendre el futur passa per impulsar les polítiques que fins ara s’han fet però incrementant el seu pes, canviar les prioritats d’allò que volem destacar de la ciutat, refer molt els equips que lideren l’Ajuntament i replantejar la participació ciutadana en la construcció de la ciutat. A partir d’aquí ja puc plantejar moltes de les propostes que m’agradaria parlar de cara a les eleccions municipals del 22 de maig del 2011.

Barcelona, ciutat horrible? (1)

Per tal de començar a parlar seriosament de com afrontar les properes eleccions municipals del 22 de maig de 2011, hauríem de començar per valorar com està la ciutat de Barcelona i quina ha estat l’evolució als darrers anys. Per començar la imatge pública de la nostra ciutat ha caigut molt, possiblement més a nivell intern que extern, però aquesta caiguda de la imatge de la ciutat és objectiva? Avui Barcelona està molt pitjor que fa 10 anys?

D’entrada diré que globalment m’agrada la ciutat de Barcelona i que considero que és una ciutat que segueix sent un referent. Una part del desprestigi de la ciutat és fruit d’una campanya calculada, però també és cert que la imatge de Joan Clos o el Fòrum de les Cultures van ser claus per desenamorar a molta gent de la seva ciutat. Que es van fer moltes coses malament en aquests moments és cert, però també un estat d’ànim general ho afavoreix. Per exemple considero que alguns dels grans errors urbanístics de la ciutat com la configuració de la Vila Olímpica o el tractament de bona part del litoral barceloní són fruit de l’època preolímpica i que no es van criticar en el seu moment fruit del contrari del que passa ara, un ambient optimista que afavoria una visió global de la ciutat molt positiva i on les crítiques eren mal vistes. Recordo en aquest sentit la lluita veïnal del Poblenou per aconseguir la cobertura de la Ronda del Litoral al pas pel Poblenou. Va ser una reivindicació on va caldre molta mobilització i al final la cobertura de la Ronda va permetre un espai públic al costat de la platja que s’ha vist com un dels grans guanys de la ciutat. Per tant l’estat d’ànim general condiciona clarament la visió de la ciutat en general i les diferents actuacions en concret. En l’època preolímpica jo era molt queixós amb la línia de l’Ajuntament de Barcelona, enmig d’una marea d’optimisme, avui, dins de l’estructura municipal, la meva visió és molt més positiva que la mitjana. Avui dia és molt difícil valorar positivament aspectes de la nostra ciutat, tot i que seguim sent un referent en aspectes com les polítiques socials, ambientals o d’accessibilitat.

No entraré ara en aspectes concrets, però crec que la ciutat de Barcelona ha fet una evolució positiva, no tan sols en aspectes urbanístics. En un moment de crisi greu com l’actual s’ha vist que el nivell de cohesió social és important. Molta gent està vivint una situació econòmica difícil però la fortalesa de les polítiques socials a la nostra ciutat ha ajudat a fer menys greu les conseqüències de la crisi. No es tracta de dir que tot s’ha fet bé. Sens dubte calen més recursos, però Barcelona és una ciutat que dóna resposta a aquesta nova situació i això és percep en aspectes com el fet que no creix de forma alarmant la gent expulsada de la societat. Aspectes com l’atur o les dificultats d’accés a l’habitatge no es poden resoldre des de la ciutat però hauríem de saber trobar fórmules per ajudar a millorar aquests aspectes tant des de la política municipal com des de la pressió per canviar les polítiques sobre aquests temes per part de les administracions responsables. Però Barcelona ha lluitat contra l’exclusió social des de les polítiques d’atenció i des de l’urbanisme i la feina als barris. Tinc la percepció que a Barcelona no hi ha bosses de marginalitat equiparables a altres grans ciutats espanyoles (per posar un referent proper) o europees. Quan he visitat ciutats com Sevilla, Madrid o París he tingut la percepció de que hi havia barris gairebé al marge de la ciutat, amb problemes de marginació molt grans, i espais oblidats per l’administració. A Barcelona hi ha espais del Raval com l’entorn del carrer Robadors o la plaça George Orwell o zones a l’entorn de la Boqueria i les Drassanes, però no estem parlant de la mateixa situació. Els barris de Barcelona tenen un nivell de cohesió per exemple en equipaments molt gran i això no té preu. Aquesta és, al meu entendre, una de les grans riqueses de la ciutat. Podem discutir en cada cas si la transformació ha estat la més encertada o si a vegades ha semblat que per aconseguir transformar espais calia ptar per fer espais exclusius. Però la realitat és que a Barcelona no existeixen grans ghettos de marginalitat i que la transformació de barris com el Besòs, Carmel, Trinitat Vella o Maresme s’ha aconseguit amb uns alts nivells d’inversió pública. He parlat de cohesió social, però també voldré parlar d’espai públic i de mobilitat.

Celebrem la porra

Com deia l'altre dia 70 apostes per la porra electoral i ningú la va encertar. De fet el diari punt duplicava el nombre de porres i tampoc la va encertar exactament ningú. La tendència molta gent pero no els resultats exactes. De totes tal com plantejava l'objectiu era fomentar el debat, la reflexió i una mica de joc i això crec que s'ha aconseguit.

Per tant ara el que toca és complir amb la segona part de la proposta i aquest dijous 9 de desembre a les 19.00  al bar de la Biblioteca Mercè Rodoreda ( Camèlies 76-80, metro Alfons X), farem una cerveseta, refresc, cafè ... per xerrar una estona i que la gent es pugui conìexer. Si pots venir m'ho confirmes, si us plau.

A les municipals repetirem el 28-N?

Com influiran els resultats de les eleccions catalanes en les properes eleccions municipals? La veritat és que no ho sé. El proper 22 de maig celebrarem unes eleccions municipals que per primer cop poden representar objectivament un canvi de govern a la ciutat de Barcelona. D’entrada val a dir que un aspecte important serà conèixer quina serà l’evolució dels fets dins dels partits que estan vivint una situació de reflexió interna molt profunda. D’entrada el candidat del PSC ha estat altament qüestionat i per part del propi partit a nivell nacional no s’ha apostat fins ara de forma clara per la repetició de Jordi Hereu. Per altra banda sembla que el partit a nivell de Barcelona ha tancat files amb l’Alcalde. Jo crec, modestament, que al final serà Jordi Hereu el candidat del PSC, entre d’altres coses la debilitat del PSC a nivell nacional en aquests moments fa que difícilment vulguin plantejar batalla i trobar-se amb una reedició del cas per la candidatura a Madrid. I a més ho sento, crec que Jordi Hereu és molt millor Alcalde del que es vol transmetre i al final ens ho acabem creient tot. Per altra banda no descarto que en el cas d’ERC es puguin produir encara algunes sorpreses fins i tot en l’encapçalament de la llista. Sé que ara això no està en agenda, però en política quan els temes s’acceleren no se sap on s’aturen.

A part del tema dels lideratges caldrà veure quina és l’evolució política a casa nostra durant aquest mesos per veure com es configura el nou govern municipal. D’entrada CIU tindrà l’avantatge d’estar en un procés de pujada electoral a les darreres eleccions però alhora tindrà el repte de no cometre errors de cara al seu electorat en el govern de la Generalitat. Els possibles acords amb altres formacions poden influir, però molt menys del previst si s’hagués produït una victòria menys clara. També caldrà tenir en compte com evolucionen altres formacions polítiques, cal recordar que per entrar a l’Ajuntament cal tenir un 5% dels vots enlloc del 3% de les eleccions catalanes. Això suposaria que Solidaritat o Ciutadans amb els resultats de diumenge no entrarien i molt menys Reagrupament, Plataforma per Catalunya o altres opcions. Els resultats de diumenge analitzats a Barcelona demostren una necessitat de treballar a fons per part de les esquerres. Tot i que no és traslladable els resultats d’ICV-EUiA a Barcelona són un punt de partida prou positiu, però caldrà forçar la màquina, saber explicar les nostres propostes, aconseguir noves complicitats i tenir un missatge clar de quin model de ciutat volem.

No atiaré la por, no és el meu estil. No considero que un govern conservador a la ciutat suposi la fi del món, però a mi m’agrada la meva ciutat i l’evolució que ha tingut, però també tinc ganes de lluitar per una ciutat més d’esquerres i ecologista i per tant durant aquests prop de 6 mesos jo em mullaré en aquest sentit.

I perquè hem patit tant les esquerres?

En el darrer article preguntava on estaven les esquerres. No ho volia fer com una valoració ideològica, sinó més aviat una certa fotografia per poder explicar determinades coses que sí que afecten a l’estratègia des de les esquerres. Reitero que crec que potser cal revisar el mite de que les esquerres són majoria a casa nostra. El que sí que està clar és que les esquerres volem representar les demandes de la majoria i per tant cal fer alguna cosa per fer coincidir la voluntat de representació amb trobar aquestes complicitats.

Com a mínim hi ha tres elements que influeixen a l’hora d’haver perdut aquesta idea de que les forces d’esquerres podem representar a les majories socials. En primer lloc haver dut a terme per part de formacions polítiques d’esquerres polítiques més properes a la dreta. En segon lloc haver comès errors importants per totes les forces d’esquerres. I en tercer lloc perquè no és senzill ser d’esquerres.

Alguns representants polítics han actuat de forma temerària quan han plantejat mesures econòmiques. Més d’un cop hem denunciat que el govern de Zapatero ha actuat amb principis d’esquerres en els aspectes socials però amb mesures de dretes en els temes econòmics i fiscals. No entraré a determinar quines han estat aquestes polítiques, però sí que voldria plantejar que quan es fan polítiques laborals i econòmiques atenent als criteris del mercat s’acaba abonant l’espai per pensar que no decidim entre esquerres i dretes i per tant la gent acaba triant gestors. Crec que aquest és un element que ha influït en el mal resultat del PSC, molta gent ha acabat pensant que la política econòmica seria la mateixa si votaven al PSC o a CIU. Això és fals, no tindrem la mateixa política però falta demostrar amb fets aquí i a Espanya que també en aquests àmbits actuem diferent. Algú ha aspirat a ser una mala còpia i la gent ha preferit l’original.

El segon element a destacar és el dels propis errors. Un aspecte important és que no s’ha aconseguit donar, en cap dels dos tripartits, una imatge de cohesió. Els governs de coalició són símptoma de maduresa democràtica i són fruit del nostre sistema multipartidista. Però cal un missatge coherent i fort de discurs global i cal major interactivitat. Algun cop he plantejat que potser seria interessant veure què passaria a una conselleria del PSC amb secretaris generals d’ERC i ICV-EUiA o al revés. No ho dic tan sols com un exercici teòric, ho dic com un plantejament seriós de fins on hauria d’arribar la cohesió. Una altra errada important ha estat deixar-nos arrossegar per la onada en contra del tripartit. Alguns han pensat que el que es qüestionaven eren les formes quan el que en realitat existia era una ofensiva conservadora en contra de les mesures impulsades pel govern. Alguns, un cop ha acabat el mandat, no tenien balanç de govern o no el feien propi i això és massa dur per aguantar. I finalment un altre àmbit de greus errors, i aquí sí que haurem de fer autocrítica, és no saber contactar amb determinats sectors d’esquerres, que tot i no ser majoritaris socialment, representen una força imprescindible per transformar la societat. Cal obrir espais que permetin la implicació de gent nova en el nostre projecte polític. La militància entesa com ho era fa uns anys s’ha acabat, perdoneu però algú ho havia de dir. Cal trobar nous mecanismes d’implicació, més flexibles, aprofitant les noves eines de comunicació, generant espais de debat, escoltant a sectors específics ... hem avançat però a un ritme massa lent. L’adscripció plena i total a una formació política, amb una militància que representa assistir a reunions i difondre les nostres propostes a la resta de la societat, sols satisfà a una part de la societat, però cada cop hi ha més gent polititzada i amb ganes d’implicar-se, però molt possiblement amb noves formes de participació. A veure si ens podem trobar!

I finalment dic que no és fàcil ser d’esquerres. Primer perquè en temps de crisi política i econòmica el compromís no és senzill. La necessitat de sortides individuals es pot disparar en moments de dificultat. Les pors i les angoixes poden contribuir també a la incertesa. No és un intent d’eludir responsabilitats, és una constatació al llarg dels temps. És cert, com deia en el meu darrer article que les esquerres alternatives no han aconseguit situar el seu missatge en cap de les seves formes possibles. Per tant la gent que considera que cal avançar com a societat d’esquerres però no des dels partits tradicionals cal que es plantegi com ho voldrà fer. I si en tenen ganes de parlar-ne, fem-ho. Caldrà veure com es situen ERC i el PSC en el moment de la seva necessitat de replantejament intern que afecta al seu missatge i als seus lideratges. Jo considero que ICV-EUiA no ha de replantejar-se relleu de lideratge, ha d’acabar de definir el seu espai de discurs polític però tenint clar que el fil el tenim ben definit i sobretot el que caldrà plantejar és com aconseguim treballar per ser referent clar de tota la gent que busca un projecte d’esquerra verda a Catalunya