On estan les esquerres d'aquest país?

On estan les esquerres d’aquest país? Després de les eleccions de diumenge aquesta és una pregunta que pren molt de relleu. La immensa majoria de la gent havia vaticinat una important abstenció. Per una banda la gent cansada del tripartit es considerava que en gran part es quedaria a casa i per altra banda la confiança en la victòria de CIU podia suposar un relaxament a l’hora de votar. Però no ha estat així. La participació de diumenge evidencia que es va anar a votar i per tant el resultat és rellevant. Una part de l’abstenció sens dubte és de gent d’esquerres que es va quedar a casa i potser sí que va ser més fàcil mobilitzar a sectors que habitualment no votaven a les eleccions catalanes. En aquest sentit es pot entendre l’increment de PP, el manteniment de Ciutadans i el vot a Plataforma per Catalunya. Una part de l’electorat d’esquerres es va quedar a casa, però possiblement poca gent. La primera conclusió és clara. La gent que va voler expressar que l’abstenció era una forma de protesta davant de la situació actual no ho ha aconseguit, ha augmentat la participació i ningú ha interpretat l’abstenció com un càstig a la forma de fer política. El no vot conscient d’algú ha comptat igual que l’abstenció de qui mai ha votat o no ha pogut anar-hi. La participació ha passat del 56’04% al 59’95%, per tant el principal refugi dels votants d’esquerres no ha estat l’abstenció.

Si no m’equivoco els partits que formaven part del tripartit han passat de sumar en total 1.494.000 vots a sumar-ne 1.018.000. Per tant hem de trobar on han anat a parar aquest mig milió de vots. Ja no entro avui a comentar els possibles traspassos de vots entre els tres partits. Una part d’aquests votants (preferentment d’ERC) han anat a parar a Solidaritat, que ha obtingut 105.000 vots, tot i que segur que també ha begut d’altres fonts, a això cal sumar una part dels 40.000 vots de Reagrupament. També hi ha una part d’augment de CIU que prové de votants antics del tripartit, especialment ERC i PSC, si no, no s’entendrien els resultats. Per tant una part del vot del tripartit important ha anat a formacions de dretes o que no es defineixen com d’esquerres. Possiblement una majoria. El mite de que estem a un país clarament d’esquerres trontolla i això és necessari assumir-ho.

Per altra banda hi ha la gent que ha volgut expressar la seva opció d’esquerres votant en blanc. Ha augmentat el vot en blanc, passant dels 60.000 als 92.000. També podríem sumar els vots a escons en blanc que han passat de 600 a 18.600. En xifres pot semblar important però en percentatge el vot en blanc ha passat del 2’02% al 2’94%. I Escons en Blanc representen un 0’6% dels vots. Fins i tot podríem arribar a sumar el vot nul que ha passat de 13.500 a 21.700. El total representaria un resultat a l’alçada de Ciutadans o Solidaritat, però en canvi no es visibilitza i caldria un increment molt important perquè es considerés molt destacable. Aquí sí que ha anat a parar una part del vot d’esquerres, especialment d’ICV-EUiA i potser una part del PSC o ERC però menor.

Finalment hi ha gent que ha votat opcions a “l’esquerra” d’ICV-EUiA o ecologistes com Des de Baix (0’23%), Els Verds (0’5%), PCPC (0’09%)... o opcions més de càstig com la CORI (0’22%) o Pirata.cat (0’21%). El total de totes aquestes formacions és de 77.000 vots, més que els 60.000 vots de fa quatre anys, tot i que sumar tot això és una irreverència demoscòpica. Però el que vull expressar és on han anat a parar els vots d’esquerres que han perdut les tres forces del tripartit. Si suméssim Els vots en blanc, els vots a Escons en Blanc, els vots nuls i els vots a altres formacions alternatives o vots de càstig sumaríem un total de 160.000 aproximadament, uns 40.000 més que a les anteriors eleccions. Per tant estem parlant tan sols de 40.000 vots, significatius, però menor, per exemple, que el vot que ha perdut ICV-EUiA.

Per tant que ningú es cregui que des de l’esquerra s’ha aconseguit donar un toc d’atenció. La crítica alternativa ha estat eclipsada per la major participació i pel clar triomf de les dretes. Des dels partits més “institucionalitzats” d’esquerres hem de fer una reflexió molt profunda de com aconseguir guanyar la confiança, però des de les persones que volen transformar la societat des d’un punt de vista alternatiu, al marge dels partits més “tradicionals” també cal que reflexionin de quines vies fem servir per transformar la societat. Espero no haver-me equivocat a les dades, i evidentment haurem de donar-li moltes voltes a tot plegat. Però d’entrada aquí llenço algunes dades que val la pena valorar.

Primera reflexió

Són ja les dotze de la nit, tot el dia he fet d'apoderat i després he passat per la seu de Sant Martí i per l'hotel des d'on feien el seguiment de resultats d'ICV-EUiA. Per tant estic cansat i a més no he pogut pair tots els resultats. Però intento fer una primera reflexió.

1. La participació ha estat més alta del previst, per tant els resultats expressen una majoria de la societat. Res a dir.

2. CIU ha guanyat clarament, segons els criteris que deia en el meu darrer article. Les dretes han guanyat clarament. Els grans vençedors són CIU, PP i Solidaritat. I Ciutadans s'ha mantingut.

3. Les esquerres hem perdut. El PSC té un resultat molt dolent i ERC un resultat nefast. ICV no ha obtingut un bon resultat, ha perdut en vots i percentatges i ha perdut un diputat per Lleida i un per Barcelona.

4. El resultat d'ICV-EUiA es veia com a positiu a l'iniciar la campanya. Les sensacions finals i les enquestes d'el Periódic d'Andorra han pervertit aquesta visió. Fa pocs mesos quedava clar que ICV-EUiA viuria una forta davallada pel seu pas pel govern, finalment ha estat la força menys castigada de govern.

5. Els vots en blanc i a forces alternatives han augmentat però no de forma molt significativa, per tant l'esquerra social, no tan sols la del tripartit, està vivint una profunda crisi. No és un problema dels partits tradicionals, va més enllà.

6. El PSC ha d'escollir liderat i camí. ERC ha de fer una profunda renovació. ICV-EUiA ha de tornar al carrer, ha d'eixamplar la seva base i ha de fer una autocrítica molt profunda, `però sabent cap a on anar i amb qui h ha de liderar.

7. Mai unes eleccions catalanes havien suposat una transformació tan gran del mapa electoral com en aquest cas.

8. Els resultats deixen incognites molt interessants de cara a les municipals. ICV-EUiA està ben posicionada a Barcelona, però en canvi PSC i ERC ho tenen força complicat.

9. Per sort PxC no ha entrat i caldrà veure el paper de Joan Laporta al Parlament.

10. 70 apostes i ningú ha encertat la porra.

Qui guanya? qui perd?

Diu el tòpic que a les nits electorals tots els partits guanyen. I una cosa que és humana és mirar de fer una valoració que afavoreixi la moral de la seva gent. I per tant a nivell quantitatiu s'agafen a comparar els resultats amb els resultats de fa quatre anys, amb les expectatives que s'havien fet o amb les prediccions de les enquestes. I a nivell qualitatiu és imporantant si es governa o no, quina posició ocupes, com queden els rivals directes o fins i tot si entren o no alguns partits al parlament. Per tant hi ha molts llocs on agafar-se a l'hora de valorar.

Però mirem de fer una certa previsió de què és èxit o fracàs de cada formació política abans de conèixer els resultats. CIU guanyarà les eleccions amb tota probabilitat. L'èxit absolut seria la majoria absoluta i un bon resultat seria a partir de 60 escons. Això li permetria governar amb comoditat i triar aliats. Per sota seria un resultat que no els permetria sortir prou forts. El PSC amb tota probabilitat treurà un mal resultat, però quina serà la magnitud de la tragèdia? A partir dels 30 estarà la frontera. Per sota un desastre, entre 30 i 32 faran veure que s'han salvat i per sobre començaran a estar contents. ERC pot patir molt aquesta nit. Si es compleixen les previsions perdrà molta representació i el tercer lloc al Parlament. Ells mateixos han establert la frontera a partir de la qual és un mal resultat en els 15 escons i la veritat és que coincideixo. El PP mantenimt els 14 anirà bé per sota fluix i per sobre fantàstic. El mateix criteri que pel PP serveix amb els tres diputats de Ciutadans. La resta de partits entrar o no marca la diferència en el cas dels que tenen opció.

I ICV-EUiA? Si m'haguessin preguntat fa sis mesos hagués signat 8 o 9. Al començar la campanya 10 i ara crec que la frontera és 11 o 12. Amb tot el que ens ha caigut a sobre repetir els resultats de fa quatre anys seria un gran èxit. Cal recordar que 12 escons va ser el millor resultat d'ICV-EUiA a les eleccions catalanes i el segon millor resultat comptant el PSUC i remuntant-nos al 1980. I si millorem els 12? Genial.

A la nit començarem a valorar els resultats, però m'ha semblat oportú opinar abans.

El futur no està escrit, Vota Joan Herrera.Darrera crida al vot.

La campanya electoral per les eleccions catalanes ja s’acaba. Queden poques hores i em sembla que molts dels meus amics de Facebook ho agrairan. Encara em quedaran alguns articles d’anàlisi, però és evident que baixaré el ritme compulsiu d’escriure articles. Avui tinc previst participar del sopar de final de campanya d’ICV-EUiA a Sant Feliu i diumenge a fer seguiment de col·legis electorals i a esperar els resultats.

Resumint, demano el vot per a ICV-EUiA i per Joan Herrera. El problema és com afrontar la justificació d’aquesta demanda de vot mirant d’aconseguir engrescar a algú. Per tant faré una crida (bé potser hauria de ser més modest) a quatre sectors socials diferents però propers, a veure si així puc centrar una mica més les meves idees.

A la gent que ha votat ICV-EUiA a altres eleccions i que potser es troba decebuda per la imatge que s’ha donat al govern, cal recordar que tot i haver comès errors, hem transformat aspectes de la nostra societat i que sols nosaltres podíem aportar segons quin discurs. Per primer cop a casa nostra es parla des de l’administració de memòria democràtica amb dignitat, per primer cop s’ha impulsat de forma decisiva una nova cultura de l’aigua. Però a més aspectes dels que han generat més polèmica també van apareixent com a referents importants. La reducció de velocitat està sent molt ben valorada pels experts, les entitats de defensa dels drets humans han aplaudit el codi del mossos d’esquadra o les càmeres a les comissaries ara ja no són una animalada. CIU ja ha expressat que es vol carregar l’obra de govern d’ICV-EUiA, per alguna cosa deu ser.

A la gent d’esquerres que s’ha sentit decebuda per la política duta a terme, especialment pel PSOE, a la gent que no comparteix la postura del govern espanyol en el tema del Sàhara, a la gent que vol que la laïcitat sigui real, a la gent que es va mobilitzar a la Vaga General els hi demano que valorin quin és el vot que podrà garantir millor la defensa des de les esquerres de l’allau conservador que ens volen imposar. Davant l’homofòbia, la corrupció, la fiscalitat per als rics, la precarietat, l’absència de sostenibilitat ... cal postures fermes i Joan Herrera ho pot representar.

A la gent d’esquerres preocupada per la sobirania nacional, a la gent d’esquerres que creu que la independència ha de ser la sortida però que no volen un govern de dretes per  a Catalunya, també ens adrecem. ICV-EUiA no serà mai l’excusa per no avançar cap a la plena sobirania nacional. La nostra força política es compromet en aquest camp, però no creiem en la sobirania nacional en abstracte, volem ciutadans i ciutadanes lliures en tots els àmbits, personals i col·lectius, el meu nacionalisme neix de la defensa de tots els drets i per tant el meu espai és ICV-EUiA.

I finalment crido a pensar en l’opció de votar a ICV-EUiA a les persones que dubten pe`ro no es resignen. A les que es plantegen no a anar a votar o votar en blanc per expressar la seva insatisfacció. Acceptar les errades, saber que haurem de canviar coses i comprometre’ns a buscar sortides és responsabilitat de totes i tots. No fotem! Cal el compromís actiu, cal estar al carrer i recolzar els moviments socials, cal expressar la queixa, però no podem posar catifes vermelles perquè trepitgin més còmodes la gent de dretes. Algú recorda el percentatge d’abstenció de les darreres eleccions, o el nombre de vots en blanc? Tampoc ho recordarem d’aquí a poc temps ni tan sols si és molt destacat, el que sí que recordarem és quines polítiques tindrem a casa nostra.

Verd esperança, solucions d’esquerres. Vota ICV-EUiA. El futur no està escrit. Vota Joan Herrera.

Com diu ERC el PP no hauria de ser la tercera força al Parlament.

En una cosa (bé de fet en unes quantes) coincideixo amb ERC, cal frenar el PP i mirar de que no sigui la tercera força política a Catalunya. La recepta per fer-ho per a mi és diferent. ICV-EUiA podria arribar a ser la tercera força política a Catalunya després de les eleccions de diumenge? Fàcil no ho és, però impossible tampoc.

L’efecte d’aconseguir que ICV-EUiA fos la tercera força política després de les eleccions tindria un efecte molt important, no tan per configurar coalicions de govern, sinó més aviat per marcar la línia vermella que no s’ha de creuar. El plantejament d’ERC és dir que qui sigui la tercera força política a Catalunya (segons ells ERC o PP) tindrà una millor disposició per tal de condicionar un hipotètic govern de CIU. Com ja s’ha dit per activa i per passiva, ICV-EUiA no formarà part d’un govern de CIU i gairebé segur que no hi haurà la més mínima opció d’un govern encapçalat pel PSC. Però en política, i més en moments de crisi econòmica i de confiança com l’actual, no tan sols és important saber qui governarà, ni qui li donarà suport, sinó també qui s’ofereix per defensar uns valors d’esquerra verda als que no volem renunciar. Per tant que ICV-EUiA fos la tercera força política permetria un treball més coherent i contundent des de l’esquerres. Alguns demanen força per condicionar a CIU, nosaltres demanem força per canviar les polítiques i plantar cara a la dreta.

I és més, un important augment dels suports electorals a ICV-EUiA reforçaria les ambicions sobiranistes de Catalunya. És cert que per a la nostra formació aquesta no és la primera prioritat del nou govern, però també és cert que les nostres propostes en qüestió nacional són assolibles i agosarades, permeten obrir un ampli consens però alhora no tenen sostre. ICV segueix defensant un model de base federal que permeti l’exercici dels nostres drets nacionals, però sense renunciar a la plena sobirania, tant si la ciutadania així ho expressa com si l’actitud de l’estat espanyol no ho fa viable. Com a sobiranista que sóc em sento còmode amb un full de ruta ambiciós i sense posar límits a les nostres ambicions.

Davant de la resignació d’esquerres que han fet altres formacions i davant de l’actitud constructiva en matèria nacional d’ICV-EUiA no hem de tenir dubtes que representem un espai polític que ha de créixer i que és antagònic al del PP en polítiques socials, econòmiques, mediambientals, nacionals.... Però també som la millor garantia davant d’un possible nou govern del que discrepem en les seves propostes en matèria de polítiques socials, econòmiques, mediambientals ... Per què no podem ser la tercera força?

Anem fent balanç (2)

La campanya com deia ha estat més aviat fluixa, o si més no això és el que ens ha arribat a través dels mitjans de comunicació. I de fet són aquests mitjans, i especialment els públics, que s'han convertit en uns dels protagonistes pel tema dels blocs electorals i el cara a cara. D'entrada és evident que una regulació com la nostra tan estricte i minuciosa va en contra d'un dret a la informació plural i professional. Però què passaria sense aquesta reglamentació? Els mitjans fan una informació plural i rigorosa la resta de l'any? Els polítics no convertirien en tema constant de campanya els possibles desequilibris en les informacions?

Un altre element interessant ha estat el creixement del paper d'Internet a la campanya, jo crec que encara massa dèbil, però curiosament ha servit per fer córrer una campanya paral·lela, més barroera potser però que ha generat notícia. Internet ha servit per difondre un vídeo d'orgasmes, de fals porno, de carteres que es roben, de Mairenes que ensenyen els pits, de videojocs intolerables ... No s'ha fet encara un ús específic de les noves potencialitats d'Internet, si més no s'ha fet poc, sols s'ha utilitzat Internet com un canal més.

I un altre element que volia destacar és, ho sento, un element més intern, com a militant d'ICV. Joan Herrera s'ha consolidat com un referent polític de primer nivell, ha seduït a la premsa, ha interessat a sectors que fins ara ens acusaven de bonisme. Joan Herrera ja no és el jove amb futur que vaig conèixer o un ingenu que va amb bicicleta. Joan Herrera és un element nou, a nivell personal però també a nivell de l'esquerra verda, un espai que més enllà dels resultats de diumenge, el repte real serà consolidar aquest espai d'esquerres i alternatiu. ICV-EUiA ha de saber ser una alternativa real des d'un nou missatge i des d'una nova manera de fer. Insisteixo un bon resultat d’ICV-EUiA és important aquest proper diumenge, però no és suficient, perquè el més important és com aconseguim frenar l’onada conservadora, com anem aplicant una nova política d’esquerra verda a casa nostra i com recuperem la confiança i la complicitat. I això va més enllà del 28 de novembre, però el vot a Joan Herrera pot ser una bona eina en aquest sentit.

Vindràs a celebrar la porra?

El proper 9 de desembre, dijous després del gran pont de festes, tinc previst, a les 19.00 al bar de la Biblioteca Mercè Rodoreda del Baix Guinardó, fer la convocatòria per trobar-nos tota la gent que vulgui i que ha participat de la meva porra electoral. La idea és que al marge de qui hagi guanyat jo convido a una cervesa, cafè o refresc a tothom que hi vulgui venir (si les 60 persones que ja han fet la porra venen em sortirà car, però és igual un compromís és un compromís) i aprofitem per comentar distesament els resultats. Això sí, us demanaré que em confirmeu qui assisteix per poder calcular si serem 15 o 50. El termini per presentar la porra es tancarà com la campanya electoral, divendres a les 12 de la nit. Si algú vol fer una nova porra perquè les coses han canviat, cap problema, sols li compta la darrera.

En general crec que els resultats són molt diversos, en alguns casos fets amb el cor més que amb el cap, però la tendència és clara. No vull analitzar la mitjana ni treure conclusions, com ja vaig dir la porra és una manera de provocar el debat, animar a pensar una estona, jugar una mica i buscar una excusa per trobar-nos alguna gent i fer petar la xerrada. Ja us confirmaré si finalment pot ser dijous 9 de desembre. I per cert si no ho has fet, participa.

Anem fent balanç (1)

Comencem a afrontar ja el final de la campanya electoral. El sainet del cara a cara ha acabat de donar una imatge dolenta a tot el procés. La gent no vol uns governants pendents tan sols de l'estratègia electoral i pensant que la televisió pública està plenament a la seva disposició. No es pot acabar un debat traient-se de la txistera una proposta tan important, ni es pot proposar fer-lo immediatament sense ni preguntar a la direcció de TV3 (clarament vol que sigui a seva). La informació i el dret a debatre van molt més enllà de la seva estratègia. I ja no parlo d'una realitat política molt diversa amb 6 formacions amb representació i dues o tres més que hi podrien accedir i que no acabem de saber com donar dret a la informació amb condicions lògiques.

La campanya ha estat mes aviat fluixa, amb poques idees força, amb vídeos per provocar i amb desànim general. Políticament la sensació està clara. CIU, malgrat tot, pot guanyar amb comoditat. Amb un discurs molt neutre i central, ensenyant sols la “poteta de dretes” en temes fiscals. L’estratègia de fer veure que cap problema té relació amb ells, ni de finançament ni de model econòmic. Han fet una campanya basada en la indefinició i centrada en el tema de la gestió i el govern dels “millors”. A mi no m’agrada pe`ro possiblement, si no hi ha sorpreses agradables diumenge a la nit, els hi haurà donat un bon resultat.

El PSC pot tenir un molt mal resultat. Això li pot passar a tothom, però en el cas del PSC el problema és que no sap cap a on anar, li falla un fil conductor. Ha renunciat a la possibilitat d'un govern plural d’esquerres i ha plantejat la necessitat de governar en solitari, just quan les enquestes els situen en un nivells molt baixos. També han fet una campanya basada en “ni de dretes ni independentistes”, però sense capacitat de transmetre una alternativa atractiva i a més quan resulta que CIU ha aconseguit transmetre una imatge de que no són de dretes (tot i ser fals) i de que l’independentisme no ha acabat de consolidar-se com a opció electoral (suposo que no compten a CIU com a independentistes !). Algunes persones del PSC han lamentat que Joan Herrera des d'ICV-EUiA ha plantejat una campanya molt en contra de Zapatero. Algun amic fins i tot deia que Joan Herrera s'equivocava d'adversari. Jo crec que no. El PSC ha plantejat que no vol reeditar un govern d'esquerres i el PSOE ha fet una política econòmica conservadora i d'esquenes a molts sectors socials progressistes. Podem ser en aquest cas aliat fidel i acrític d’aquesta estratègia?

L’actitud del govern central en relació a les retallades laborals, la submissió d’alguns dirigents durant la darrera visita papal, la greu incapacitat del govern espanyol per fer front a la situació del poble sahrauí o l’actitud del PSOE davant de la retallades de l’Estatut situen al govern i al partit de Zapatero no ja com un adversari d’ICV-EUiA, sinó com un problema real pel propi PSC. Joan Herrera pot esdevenir, llavors, un referent per a sectors més amplis de l’esquerra a Catalunya i com un referent a nivell estatal, tal i com ja apunta el darrer suport d’intel•lectuals d’Espanya a Joan Herrera. No serà fàcil concretar aquest canvi d’actitud i de referent polític envers ICV-EUiA. La realitat ens demostra que la tendència natural de la desafecció i la desorientació no és tant un canvi de vot (per a gent que fa molts anys que sempre ha votat socialista) sinó més aviat el vot en blanc o majoritàriament l’abstenció. Però una de les primeres conclusions importants d’aquesta campanya és que ICV-EUiA ha augmentat de forma molt significativa el seu grau de simpatia entre sectors amplis d’esquerres, ara ens queden hores per animar a concretar aquest pas.

M'he decidit, jo votaré ICV-EUiA

La campanya electoral d’ICV-EUiA m’ha convençut, jo votaré Joan Herrera. Sí ja sé que direu que això no té mèrit, però no us penseu. La gent que militem als partits creiem que aquesta és una bona forma de defensar els nostres valors, les nostres idees i enfortir la lluita per uns ideals, però a vegades tenim els nostres dubtes o ens podem sentir més o menys convençuts. En aquest cas he de dir que votaré amb plena convicció i que seguiré defensant el perquè del vot a ICV-EUiA fins el darrer moment. Per què per a mi és fonamental el vot a ICV-EUiA?

1.    Perquè és la única formació que defensa sense embuts un pacte de govern de totes les forces d’esquerres després de les eleccions.

2.    Perquè és la força política que està més preocupada per defensar que els set anys de tripartit han permès començar a canviar les dinàmiques i no es planteja la seva valoració en termes estratègics.

3.    Perquè va ser la força política que més clarament va defensar la Vaga General i que millor pot defensar l’esperit d’aquella mobilització.

4.    Perquè davant de l’onada conservadora no s’hi valen els grisos, cal contundència.

5.    Perquè per alguna cosa les mesures impulsades per ICV-EUiA són les primeres que CIU diu que tirarà enrere, no és forma de gestionar és prioritats de govern.

6.    Perquè Joan Herrera representa l’esquerra verda que pot ser alternativa a tot Europa.

7.    Perquè no podem retrocedir en drets socials i individuals i per fer-ho cal fermesa, valors i laïcitat.

8.    Perquè Catalunya ha de trobar una sortida davant de l’actual encaix amb l’Estat, en primer lloc negociada però si no és possible sense límits.

9.    Perquè cal molta valentia per impulsar transformacions socials tot i que no generin unanimitats (reducció velocitat, càmeres a comissaries, nova cultura de l’aigua, memòria democràtica ...)

10.  Perquè hi ha una manera diferent de sortir de la crisi i una manera diferent d’escriure el futur.

            ...

Joan Herrera, més enllà de casa nostra

El llistat de persones del manifest d’intel·lectuals d'esquerres de l'estat espanyol que han signat en suport de Joan Herrera és molt destacat. Pedro Almodóvar, Antonio Banderas, Carmen Machi, Ismael Serrano, Luis Garcia Montero, Pilar Bardem, Almudena Grandes, Manuel Rivas, Joaquin Sabina ... D'entrada cada cop que hi ha eleccions hi ha artistes, escriptors, intel·lectuals que donen suport a les diferents candidatures. En aquest cas però voldria destacar alguna novetat.

D'entrada no és gaire habitual que un grup de persones que no podran votar es mullin així. Jo crec que al darrera hi ha un aspecte molt important. Hi ha la necessitat a l'estat espanyol d'un nou projecte d'esquerra verda equiparable a ICV-EUiA i molta gent ha vist en el Joan Herrera un magnífic representant. Errors propis de les esquerres, una llei electoral terriblement injusta i un aire de resignació o passivitat general han fet del mapa polític actual a l'estat espanyol un fals món de bipartidisme perfecte. El gir conservador de Zapatero en matèria econòmica i la important mobilització a l'entorn de la Vaga General han evidenciat la necessitat de nous espais polítics que representin a l'esquerra verda. A Catalunya hem sabut avançar en aquesta línia i per tant hi ha gent, conscienciada, que vol donar-nos el seu suport.

Per altra banda és significatiu que gent més propera a l'òrbita del PSOE doni suport explícit a ICV-EUiA. Pot ser un pas més dins d'un procés que pot anar més enllà. Hi ha gent que fins ara ha votat als socialistes i que comença a plantejar-se la possibilitat de votar-nos. ICV-EUiA pot representar la millor opció per plantar cara a l'onada conservadora que estem vivint i ser una clara opció de govern dins de la necessària pluralitat de les esquerres.

Me n'alegro d'aquests suports. Demostra que anem pel bon camí. El verd esperança no és tan sols a Catalunya i per aquestes eleccions. El futur no està escrit però cada cop som més gent la que el volem escriure en roig i verd.

Coherents o còmplices?

Hi ha molta gent que s’està plantejant si va a votar o no o si votarà en blanc aquestes properes eleccions. Segons la meva impressió personal la immensa majoria d’aquestes persones si votessin ho farien per formacions d’esquerres. Em refereixo a la gent que deixa de votar conscientment, fruit d’una crisi política com l’actual, no a la gent que mai vota o que no s’ho planteja. Per tant la gent que defensa valors conservadors té clar què s’hi juga amb el vot. Ningú que defensi que els rics no han de pagar tants impostos deixa de votar, ningú que considera que cal desgravar les escoles o les mútues privades deixa de votar. I en canvi la gent que considera que cal garantir drets laborals, no retallar les pensions o que cal defensar una fiscalitat autènticament justa s’ho planteja. Per sentit crític, és cert, però s’ho planteja. Jo crec que diumenge no decidim quina nota li posem a les formacions polítiques, sinó quines polítiques tirem endavant els propers quatre anys a Catalunya.

No entraré a valorar el sentit ètic del vot o el fet de que ens ha costat molt aconseguir el dret d’anar a votar sols parlaré del que representa ara mateix votar o no. El Periódico del diumenge recollia l’opinió d’un centenar de persones, moltes d’elles anònimes a l’entorn de les eleccions. Una de les intervencions em permet exposar precisament perquè cal votar. Una persona diu “M’agradaria que el Govern que surti de les urnes el 28-N no consenti que personatges com Anglada en formin part. No votaré” Ho sento, la millor manera que Josep Anglada no entri no ja al govern sinó al Parlament és que la gent voti. La immensa majoria de la nostra societat no és xenòfoba però Anglada ha aconseguit mobilitzar a la seva gent, per tant el resultat de PxC numèricament serà el mateix, però una alta participació el convertirà en residual. Si vols decidir que l’Anglada no pinti res, vota, no li demanis al govern, pren tu la decisió.

Però també hi ha gent que expressa clarament quins són els seus valors però no ho concreta en una formació política. No votarà o ho farà en blanc, fins i tot votarà nul. Una alta abstenció o un increment important del vot en blanc expressarà un cansament en la política però no en quin sentit cal corregir les coses. Si aquesta visió crítica fos equitativa entre dretes i esquerres podríem valorar el desencís en el model polític però quan aquest cabreig sols el concreten les persones amb visions progressistes el resultat no és una visió de desencís, sinó un gir cap a la dreta. Dos exemples més del que vull dir agafant les opinions ciutadanes a El Periódico. “Voldria que el president lluités contra la idea que els immigrants vénen a prendre la feina dels d’aquí. No votaré”. O bé “Jo el que vull és que s’inverteixi més en cultura i menys en visites papals i lleis cíviques. Votaré, però no sé si en blanc”.

Caldria buscar mecanismes que permetin expressar el desencís amb la situació actual, que permetin fer arribar als partits polítics la decepció per les seves decisions, però sobretot cal compromís. La lluita pels valors que moltes d’aquestes persones plantegen es pot defensar de moltes maneres, però jo no crec que no votant o votant en blanc s’avanci gaire. Si tens previst no votar o votar en blanc pensa-t’ho.

Debat?

No és fàcil fer una anàlisi d'un debat electoral com el d'avui i molt menys mirar de ser objectiu, però ho intentaré. D'entrada dir que avui m'he plantejat que un dia he de passar-me al twitter i per tant seguir més activament els debats a la xarxa. No ha estat un bon debat, però tot i així es poden treure conclusions igualment.

La primera és que les enquestes han marcat clarament la tendència i Artur Mas ha exercit de centre del debat, pels resultats de les enquestes i per l'actitud dubitativa d'en Montilla. Crec que Artur Mas ha anat a no perdre i no li ha sortit malament, a mesura que l'apretaven ha anat sortint la seva cara més xulesca, però s'ha controlat, en canvi no ha sabut respondre a la proposta d'ERC de mirar primer el concert econòmic i si diuen que no anar cap el referèndum de la independència. No m'ha agradat gens la seva insistència al principi en el govern dels millors, el més important en política no és si ets el millor, sinó què vols aconseguir. José Montilla ha estat molt irregular, a vegades excessivament passiu i a vegades entrant més en el joc. Aportant dades de gestió ha estat més encertat però no ha acabat de definir gairebé cap tema. Joan Puigcercés ha estat al meu entendre força encertat però sols en el "seu" tema. Ha sabut fe run bon paper per al seu hipotètic electorat i això és el millor que es pot esperar d'un debat. Ha estat força tranquil però no ha lluit tant en altres temes. Alícia Sánchez Camacho ha anat a la seva bola, ha dit el que ha volgut sense concretar res ni acreditar res del que deia, s'ha passat al castellà després del Rivera i això l'ha fet ser menys natural. Albert Rivera sembalva que no superaria un control antidòping al final del debat. Pel seu públic suposo que encertat però no sé si el seu púlic mirava el debat.

I Joan Herrera crec que ha estat sòlid i amb un missatge molt polític però li ha faltat més precissió en els missatges curts, ha estat bés en temes molt diversos però potser ha estat un pel menys àgil que altres vegades. El seu missatge final a indecisos ha estat ben plantejat i a mesura que ha anat avançant el debat ha posat una mica més de passió, que és quan ell es troba més a gust.

I al final del debat ha arribat un moment surrealista, després de tots els candidats menys el Mas no sabessin a quina càmara havien de mirar ha sortit el moment surrealista de si seguien fent un cara a cara allà mateix. El pobre Cuní per primer cop a la seva vida ha ahgut de dir que calia preguntar a la direcció. De veritat ens mereixem un cara a cara després del que hem vist avui?

Joan Herrera, retrat apassionat.

Aquest no pretén ser un retrat objectiu d’un candidat a les properes eleccions del 28 novembre, sinó una aproximació apassionada, personal i política, a Joan Herrera. Durant la campanya electoral nombroses entrevistes ens volen acostar el perfil més humà i íntim dels candidats, aquest cop fins i tot, i gràcies al propi Joan, estem coneixent la seva situació econòmica, si més no el que ens volen fer públic. Les entrevistes o retrats a Joan Herrera dels diferents mitjans tenen en comú una cosa, el descobriment d’una persona de fortes conviccions. Si repasseu les diferents entrevistes i reportatges ho veure, sobretot la que es va fer a el Público per part de Roberto Enríquez i Ada Castells, però en general també la resta de mitjans. La imatge que se li ha volgut atribuir de monitor d’esplai o escolanet es veu trencada quan es coneix un polític molt dens, de fortes conviccions i capaç d’argumentar-ho tot.

Conec al Joan Herrera des de fa uns 20 anys. El vaig conèixer quan es va acostar a Joves amb Iniciativa i ICV de Sant Martí al costat de tres bons amics seus, el Gabi, el Xavier i el Jaume. La seva capacitat ja es va veure des del principi. Fa poc mentre en Joan Herrera em dedicava el seu llibre “Economia i ecologia” em recordava quan va fer una de les seves primeres intervencions a Joves amb Iniciativa i jo li vaig comentar al Josep Vendrell que aquest noi apuntava. Ara em sento orgullós de que encapçali la meva formació política. Em considero amic del Joan i per tant és difícil ser objectiu, però si sempre es reclama autenticitat als polítics i tocar de peus a terra en el Joan Herrera ningú es podrà sentir defraudat. És un veí del Poblenou que surt a passejar amb el seu fill, que va a comprar o que dóna una volta amb la Sònia. Fa dos dissabtes vam poder xerrar una bona estona mentre estàvem a la castanyada organitzada per la Colla del Drac del Poblenou. Hi ha una cosa que encara sempre em sorprèn, la seva preocupació per atendre als amics i amigues. No és que se li hagin pujat els fums al cap, és que encara pregunta molt sovint com l’hem vist a un debat o què ens sembla una cosa que ha pensat. En Joan Herrera és sensible i carinyós com pocs i darrera del seu aire de persona que tot ho controla hi ha un tímid profund i una persona que cada dos per tres s’està replantejant si o està fent bé, a la vida o a la política.

Políticament és profund i radical. Té idees molt clares i pot arribar a defensar-les amb vehemència. Té dades i arguments per a tot. Cap tema polític li sembla menor, té una formació molt forta i com a bon lector i persona curiosa beu de totes les fonts que pot. La seva experiència a Madrid li ha permès agafar molta força, pot defensar qualsevol tema, des d’aspectes fiscals a temes energètics. Està acostumat a argumentar en llocs difícils, no li preocupa quedar-se sol, en aquest sentit s’ha curtit molt. Ara haurà de demostrar la seva capacitat de treball en equip, com a grup parlamentari, i d’arribar a consensos especialment amb els altres grups d’esquerres. En aquest sentit pot ser una veu incòmode per a uns socialistes que no han sabut plantejar la campanya en positiu, que no han aspirat a tornar a governar des de les esquerres. Està fent una magnífica campanya, els mítings no són el seu principal punt fort, però la seva capacitat de convicció és molt alta. Molta gent d’esquerres necessitàvem una veu sòlida i jove que ens donés la sensació de que segueix havent-hi camí i no dreceres.

Ho tinc molt clar, en Joan Herrera no és tan sols la persona que va en bicicleta, compra al barri i cuina bons arrossos (tot això és cert), que reflecteixen els diaris, en Joan Herrera serà sens dubte el referent de l’esquerra verda catalana durant molts anys. Igual que ha aconseguit sense entrar al Parlament que els candidats publiquin el seu patrimoni, aconseguirà que les coses es facin diferent i que la gent entengui que hi ha la possibilitat de fer polítiques d’esquerra verda. La seva honestedat personal i la seva immensa capacitat de treball estic convençut que faran que d’aquí a quatre anys valorem com a molt positiva la tasca d’ICV-EUiA al Parlament. D’aquí a una estona veurem com va el debat de candidats a TV3, però sens dubte estarà a l’alçada.

Joan Herrera al míting central

Joan Herrera va fer en el míting d’ahir dissabte un molt bon discurs, tenint clar a qui s’adreçava i quins eren els seus objectius. Potser estava una mica cansat i fins i tot superat pel propi míting (portàvem molta estona d’intervencions però alhora l’ambient era molt càlid). Però Joan Herrera va convèncer, no tant en el sentit de vot de la gent que estàvem a la sala (dubto que algú vingués sense saber a qui votar) sinó sobretot en donar-nos nous arguments per afrontar la recta final de la campanya.

De la seva intervenció destacaré dues idees força. La primera el perquè estem en política, la segona la crida a l’esperança enfront de la resignació. En relació a la primera idea va poder agafar el guant de la intervenció del representant del Poble Saharuí, som la única força que des del primer dia hem estat al seu costat, o som la força que més clarament va recolzar la Vaga General o hem fet una gestió de govern que ha permès impulsar el Memorial Democràtic, una nova cultura de l’aigua o una major transparència a les comissaries. No és casualitat que CIU planteja canviar d’arrel precisament les polítiques que ha impulsat ICV-EUiA. Casualitat? No, si CIU vol tirar enrere especialment les polítiques de les nostres àrees de gestió al govern és perquè nosaltres hem governat, no tan sols gestionat, i per tant hem contribuït a transformar espais de la nostra societat. Joan Herrera també va recordar perquè estem en política a partir de la intervenció de la Teresa Salvador, companya del recentment desaparegut Simón Rosado, en Simón estava angoixat per com anaven succeint les notícies i el gir a la dreta de la nostra societat, però alhora alhora combatia aquesta decepció amb la seva capacitat de diàleg i de treball, estava angoixat pe`ro tenia esperança.

I precisament d’esperança era el que ens va parlar Joan Herrera ahir. Enfront de la resignació que expressa de forma brutal Zapatero, davant de l’allau de les dretes més recalcitrants i davant de la passivitat d’altres formes de resposta política, el vot a ICV-EUiA representa la millor opció de combat des de les institucions de la situació actual, al costat de tota la necessària lluita de carrer. El vot a la nostra coalició pot ser una bona eina en contra del desencís. Un missatge adreçat a persones d’esquerres que voten als altres partits del tripartit i que segueixen aspirant a governs d’esquerres i una crida a la gent que des de l’abstenció o el vot en blanc creu que la seva opció ajudarà a transformar la societat. Joan Herrera ho té clar i es posa al capdavant d’aquesta lluita política per seguir transformant la nostra societat des del Parlament de Catalunya.

Míting central ICV-EUiA

He assistit al míting d'ICV-EUiA al cinema Urgell. Molta gent, bon ambient i possiblement massa discurs. 12 intervencions potser són massa per molt que el ritme sigui àgil. Però aquesta és una de les nostres característiques, necessitem temps per parlar, per argumentar, per lligar discursos i fugir de consignes senzilles.

Però també és cert que tenim la capacitat de tocar la fibra, de fer actes emotius. I això ja s'ha vist des del principi de l'acte. Després de la primera presentació ha intervingut el Representant del Front Polisari a Catalunya. Ha vingut per donar les gràcies a la força política que des de sempre ha donat suport a la causa sahrauí.  El 28 de novembre decidim qui governarà a Catalunya, però també la força d'ICV-EUiA per seguir lluitant pels nostres valors.

Els mítings avui dia tenen dos principals objectius. El primer és reforçar la pròpia gent, sentir-nos part d'un projecte. El segon és donar publicitat al nostre projecte. És cert que ja serveix poc per convèncer a nova gent però està molt bé com a mínim sortir-ne animat.

L'acte ha tingut de tot: la poesia del Pané, la fermesa de la Dolors Camats, la solidesa de Joan Saura, els jocs de paraules de Jordi Miralles ... I per sobre de tot molta convicció de la gent que omplia la sala. També ha ajudat al bon rotllo la breu actuació de Dani Flaco. Però de fet veníem sobretot per escoltar i donar suport a Joan Herrera. Ho comento en el proper article.