Quilapayún, quin plaer !

L’altre dia ja posava al Facebook que la meva feina em permet viure moments màgics i divendres va ser un exemple clar. El grup Quilapayún venia a rebre l’homenatge de la ciutat i van decidir, d’acord amb la comissió organitzadora, fer la roda de premsa a la Biblioteca Juan Marsé del Carmel i després, tot passejant pel barri i fent servir el nou ascensor inclinat d’Alguer, arribar fins la plaça Salvador Allende per tal de fotografiar-se al costat del monument al president xilè assassinat el 1973. Ells durant el cop d’estat estaven a París representant al govern de Salvador Allende i això els hi va permetre salvar la vida i haver de viure com a exiliats.

Eduardo Carrasco, Carlos Quezada, Luis Hernan Gómez, Luis Hugo Lagos i Guillermo García Campos, són els cinc membres històrics de Quilapayún que van actuar l’any 1974 (20 i 21 de setembre) i que ara han tornat a la ciutat.gràcies a la gent que ha impulsat aquest homenatge: José Luis Vergara, Marcial Mira i Eulogio Dávalos. L’onze de setembre, a l’homenatge a Salvador Allende al Carmel, Luis Hernan Gómez, un dels membres va poder assistir a l’homenatge i així ho va reflectir a la web de Quilapayún.

Quan ens van trucar per plantejar-nos fer la roda de premsa al Carmel vam expressar des del primer moment la nostra satisfacció. És un reconeixement clar a la tasca de recuperació de la memòria democràtica que fem al Districte i en especial als nostres lligams tan forts amb Xile, en gran part gràcies a Eulogio Dávalos i al Centro Salvador Allende, que ell presideix, i que té la seva seu al Casal de Barri de la Vall d’Hebron. Compartir una estona amb gent alhora mítica i tan senzilla va ser un plaer. Ens van explicar com van creure que els organitzadors del concert eren uns bojos per fer-los venir a Barcelona encara en dictadura, o com els policies estaven preocupats per les seves intervencions durant el concert, van parlar-nos de la seva relació amb Salvador Allende i ens van emplaçar al proper concert que faran a Barcelona el febrer de 2011. Amb José Luis Vergara, que va ser un dels que van portar a Barcelona a Quilpayún el 1974 vam poder parlar sobre com van aconseguir saltar-se la censura, ens deia que juntament amb el naixement del seu fill el mateix any, aquest va ser un dels moments més especials de la seva vida.

Quan Quilapayún van actuar per primer cop a Barcelona jo acabava de fer set anys. Llavors no sabia qui eren ni tenia gaires referents polítics al meu entorn. Poc a poc però vaig anar descobrint que hi havia una cultura compromesa, que hi havia gent que se la jugava per la llibertat, que hi ha dones i homes que són capaços de canviar la història i de crear consciència de la necessitat d’aquest canvi. Divendres al Saló de Cent tenia al davant cinc membre d’un grup musical que han estat un referent de la lluita per les llibertats, i a la sala, cantant les seves cançons també hi havia gent que ha fet això mateix, un compromís per la llibertat, com l’Antoni Roca, l’Anna i el Gregori, el Lluís Vila, la Maria Comín, l’Eulogio Dávalos, l’Eduard Amoroux, ... per a ells també era l’homenatge. Podeu veure més informació blog d’ICV d’Horta-Guinardó i al blog d’Andreu Mayayo.

Parece ser que es cierto, que ha sido falsa alarma

Marcelino Camacho ha mort. Sens dubte és un moment dur per a la gent d'esquerres de casa nostra i especialment per a la gent de CCOO a qui faig arribar no tan sols el meu condol sinó també l'ànim per seguir treballant en aquesta línia de defensa dels drets dels treballadors i treballadores arreu d'Espanya. En un moment en que el sindicalisme viu un alt nivell de desprestigi orquestrat, la mort de Marcelino Camacho ha de representar la necessitat d'una profunda reflexió sobre la gran capacitat de transformació que ha tingut el sindicalisme i CCOO per garantir uns drets cada dia més amenaçats. Aquest é spossiblement un dels millors homenatges que li podem fer a Marcelino Camacho.

Però avui volia fer una petita reflexió que m'ha arribat després d'un fet desgraciadament anècdtic que va passar dimarts. Estàvem al sopar tertúlia que organitza Joves d'Esquerra Verda d'Horta-Guinardó i vam poder veure a través de la blackberry que començava a córrer la notícia de la mort de Marcelino Camacho, i ho vam comentar, expressant la nostra pena per aquesta notícia. Pocs minuts després començàvem a rebre missatges que la notícia era falsa i que Marcelino Camacho estava greu però viu.

Internet té aquestes coses. Per una banda permet l'accés a l'opinió pública a qualsevol persona, estableix xarxes de comunicació molt potents i permet oferir notícies amb una immediatesa absoluta. Però alhora pot fer córrer rumors, notícies falses o fer perdre la credibilitat. Diuen fins i tot que un dels grans problemes amb els que s'està trobant el periodisme més convencional és que per guanyar també la batalla d'Internet, cada cop hi ha menys temps per a poder comprovar la veracitat de les notícies o mirar d'aprofundir una mica. Dimarts vam poder veure aquesta situació. L'allau d'informació que rebem i la immediatesa amb el que es fa arribar la infomració augmenta el risc d'errors i això crea incertesa. Dimarts a la ni al Facebook vaig trobar una frase que crec que expressa amb molta força aquest desconcert i que dóna molt de joc per parlar de contradiccions. L'he copiat textualment perquè la força de la frase està en el seu embolic: "Parece ser que es cierto, que ha sido falsa alarma".

Memòria a Horta-Guinardó

Hi ha vegades que és molt senzill omplir de paraules els diaris, els blogs o les tertúlies, però sovint és més difícil acreditar coherència entre allò que es fa i allò que es planteja. Hi ha temes que a més tothom assumeix com a lògics i importants (bé tothom no, però del PP en parlo poc, ja ho sabeu) però en canvi després a vegades hi ha oblits o tremolen les cames. Parlo de la recuperació de la memòria democràtica. Una assignatura pendent que a nivell de Catalunya el govern ha aconseguit impulsar, en gran part pel compromís d’ICV-EUiA. Però no tan sols a nivell nacional cal treballar en aquest sentit i a nivell d’ICV d’Horta-Guinardó ens hem pres el tema de la memòria democràtica com un repte fonamental de la nostra actuació dins l’equip de govern.

Les bateries antiaèries del Turó de la Rovira s’estan rehabilitant. En breu seran de nou un espai públic amb les millors vistes de Barcelona, però amb el futur de ser un espai d’interpretació de la guerra civil i la defensa de la ciutat. Però també sense oblidar el paper de les barraques a dalt del turó i per extensió a la resta dels nostres barris. Una comissió cívica està demanant que es recuperi la memòria de les barraques, nosaltres compartim aquest objectiu. També es podrà recuperar un refugi dins del Mas Guinardó. Per tant podrem parlar de la defensa antiaèria de la ciutat i de la protecció de la ciutadania davant dels bombardejos.

Però la memòria democràtica a Horta-Guinardó també passa per haver consolidat dos homenatges anuals que són un referent dels valors d’esquerres. L’onze de setembre amb l’homenatge a Salvador Allende i a finals de novembre amb l’homenatge a les Brigades Internacionals.

I la memòria democràtica també es recull en el nomenclàtor. Hem dedicat un espai a Numen Mestre (encara pendent d’urbanitzar) a la brigada dels canadencs, a Anna Maria Martínez Sagi, a Victor Raúl Haya de la Torre o bé impulsant el reconeixement a Manuela Rodríguez de forma molt propera. Però sobretot el que marcarà més la feina de recuperació de la memòria democràtica és l’esforç del Districte per sumar esforços i per això hem creat, de forma pionera, una comissió al Districte per reforçar aquests temes i coordinar esforços. Això permetrà crear la ruta de la memòria democràtica d’Horta-Guinardó, això suposarà impulsar publicacions específiques, això suposarà el suport a projectes com el de Can baró, això ha permès posar en valor espais com el Pavelló de la República o el monument a les Brigades senyalitzant-nos com a espais de memòria democràtica de la Generalitat.

És un tema fonamental per a nosaltres i treballarem a fons per consolidar aquesta línia de treball, sense por al que diran i per tant garantint que es faci justícia. Comentant un documental que s’ha fet sobre els darrers moments de la vida del gran lluitador Miguel Nuñez, algú va comentar sobre les dificultats per recuperar la memòria històrica de la guerra civil i el franquisme que era cert que calia “passar pàgina”, però que abans calia llegir-la. Em sembla una frase molt encertada.

El relat també és a fora.

Reprenc les meves reflexions a l’entorn de la necessitat de trobar un relat que permeti donar sentit a la situació actual de desconcert, sobretot en els àmbits del que coneixem com les esquerres. Un dels aspectes més sorprenents de la situació actual és que vivim el “millor moment” de la nostra societat. L’esperança de vida creix, el nivell de formació de les generacions joves ha estat més alt, la capacitat d’informació és brutal ... però també existeix la percepció que hem tocat sostre i que per tant la gent més jove i les properes generacions no viuran millor que nosaltres, al revés. Les seves incerteses laborals, la seva dificultat d’accés a l’habitatge o les seves incapacitats d’emancipació econòmica poden ser superiors, per primer cop a la història, a les generacions que els han precedit. Això és terrible. I això és fruit d’un model de societat occidental que ha tingut com a principal objectiu el guany ràpid sense tenir en compte el cost.

Tots recordem frases tòpiques de pares, mares, avis i àvies dient que havíem d’aprofitar el que teníem perquè ells no ho havien tingut. Quan no estudiàvem ens recordaven que de la seva generació pocs havien anat a escola, quan no teníem gana ens recordaven que ells haurien estat feliços de tenir el plat que nosaltres teníem al davant i no ens volíem acabar, i quan demanàvem unes bambes noves ens deien que a ells les sabates els duraven anys. Nosaltres podem dir molt menys això als nostres fills i filles en molts aspectes. No dic que sigui dolent, possiblement recuperar un discurs sobre austeritat i parlar fins i tot de decreixement pot ser positiu. Però en el fons aquest pot ser un dels elements que ens falla del relat.

Totes les generacions anteriors vam viure la necessitat de rebel•lia i d’alternativa, però també conscients de que la ostra generació tenia més oportunitats que l’anterior i per tant ho fèiem des d’una certa confiança. Les actuals ja no ho veuen així. El nostre model ja no només és injust socialment sinó que a més està caducat. No només tenim un sistema que discrimina i contamina, un sistema que margina i empobreix a una majoria, tenim un sistema que ja no pot seguir oferint millors oportunitats a la gent. Davant d’això els canvis han de ser molt profunds i a més el relat s’ha de buscar escoltant a molta gent. Avui, fora dels partits, hi ha molt discurs que hem de seguir amb atenció. Molt possiblement això anirà guanyant força i per tant o bé canviarem de model polític o bé sabrem incorporar aquests nous plantejaments a les forces polítiques. Tinc la sensació que ara, més que mai, fora de les formacions polítiques hi ha molt discurs polític. Les formacions polítiques que històricament hem estat més a prop dels moviments socials també haurem de demostrar la nostra capacitat de saber escoltar aquestes noves veus, algunes realment atractives.

I va el senyor i es pixa !!!

Diuen que un dels principals problemes de les esquerres actualment é no saber comunicar. Quan estudiava em recordaven que a més d’un emissor i d’un receptor cal que hi hagi un canal (com es transmet la informació) i un codi compartit, és a dir que tant l’emissor com el receptor es puguin entendre. És cert que sovint hem fallat no compartint un mateix llenguatge amb la gent, hem explicat coses que la gent no entenia o no hem sabut donar-li un sentit lògic a un allau d’informacions. Però sovint el canal també és important. La gent rep un allau d’informacions majoritàriament en una determinada línia ideològica.

És cert que cansa molt haver d’estar parlant dels mitjans de comunicació i de com configuren un estat d’opinió general, però em costa resistir-me a no reaccionar davant del que a mi em sembla una autèntica manca de credibilitat. Estic parlant de La Vanguardia d’avui 27 d’octubre. Quina és la fotografia de portada? Jordi Hereu i Assumpta Escarp passegen per Ciutat Vella, mentre una persona (un indigent segons el diari) acaba d’orinar al costat de la porta d’una entitat bancària (la fotògrafa no va aconseguir que li aguantés la pixera fins que arribés la comitiva, perquè llavors la foto hagués estat més impactant). La frase de portada tampoc té pèrdua: “Un indigente no dudó ayer en orinar en la esquina de una entidad bancaria del Raval barcelonés justo antes de que pasaran por allí el alcalde Jordi Hereu y su responsable de seguridad, Assumpta Escarp”. Què vol dir que no va dubtar? Tindria valor la frase si ho hagués fet conscient de la presència de les autoritats, però ho va fer abans que passessin, totalment aliè al que es movia al seu voltant. I on està la sorpresa? Algú pensava que per inventar-se una ordenança determinades persones canviarien aquestes actituds? Algú creu que amb determinades persones la forma de canviar els seus hàbits és a partir de multes? La foto això sí, pot fer vendre diaris.

Però La Vanguardia no en tenia prou amb l’anècdota. A la pàgina 3 de la secció Vivir, torna a penjar la fotografia. Quantes vegades una fotografia es repeteix a portada i a l’interior del diari? I no només això dóna veu a la fotògrafa perquè expliqui la seva proesa. Poques vegades he vist a la meva vida que un fotògraf pugui explicar en el propi mitjà com ha fet la fotografia. La pròpia fotògrafa admet que segur que ni Jordi Hereu ni Assumpta Escarp van veure aquest fet. L’article és bàsicament una defensa a ultrança de l’autoritat i un posicionament a favor d’Assumpta Escarp. Però en realitat on està la notícia? Reconec que la fotografia és oportuna. Però que un indigent del Raval es pixi a una façana aliè al que passa al seu voltant ha de ser notícia de portada? Que persones amb trastorns mentals o addiccions orinin a una façana és un problema d’incivisme? (jo no ho veig així, tot i que em costa d’opinar perquè incivisme no surt ni al diccionari).

Però clar és normal que La Vanguardia tracti això com un tema fonamental i de gran impacte. No cal dedicar més espai a notícies que no consideren tan fonamentals com la greu repressió al poble sahrauí (li dediquen poc més espai que a la mort del pop Paul) o a les constatacions d’Hisenda sobre les irregularitats al finançament de CIU (aquesta notícia encara no l’he trobat, però seguiré buscant). Hi ha moltes maneres de veure les coses però hi ha sectors molt influents obsessionats en que sols les veiem des d’un punt de vista.

No ens volen, però nosaltres insistirem.

No ens volen. I llavors què fem? ICV-EUiA ha defensat sempre la voluntat de poder impulsar governs d’esquerres per tal de generar polítiques progressistes. No a qualsevol preu, és cert, però l’objectiu és garantir polítiques d’esquerres. Sols es pot aconseguir això des del govern? Evidentment no, però hi ajuda una barbaritat. Tal com deia ahir al meu darrer article crec que el PSC s’equivoca plantejant que no pensa reeditar un tripartit. Primer per transparència, perquè el propi Montilla sap que és millor no anunciar això amb tanta contundència i potser després rectificar. I en segon lloc perquè en política per transformar cal arriscar i el que necessitem a casa nostra és ser agosarats i impulsar encara més polítiques d’esquerres i això ho podem fer millor des del govern. Però ahir ja vaig mirar de donar prou arguments.

I llavors quin paper li toca a ICV? Jo crec que el nostre argumentari i la nostra estratègia no ha de variar gens, al revés, s’ha de reforçar. Nosaltres sols hem de participar d’un govern d’esquerres i si no sumem o no volen fer aquest acord, llavors hem de treballar des de l’oposició per garantir una oposició política i social contundent cada cop que s’ataquin els drets que nosaltres defensem. Jo crec que la gent dels sindicats que van convocar la Vaga General estaran d’acord en impulsar un nou govern d’esquerres a Catalunya. Per a molta gent del PSC que es considera transformadora no crec que pensin que el problema polític al nostre país sigui ERC i ICV-EUiA.

Però també voldria formular una pregunta al PSC. Plantegen el mateix a Barcelona? Consideren que en cap cas s’hauria de reeditar un govern d’esquerres? Creuen que el millor per al proper mandat a la ciutat és que el PSC governi en majoria o quedar-se a l’oposició? Certament ERC no forma part actualment del govern de la ciutat, però n’ha format part i els diversos governs d’esquerres han permès impulsar una política transformadora per la ciutat. Pot ser que el govern municipal estigui més cohesionat i que la seva imatge com a funcionament de govern sigui més sòlida, però si aquesta és la principal diferència el que caldrà garantir és millors governs d’esquerres a Catalunya. Personalment crec que la prioritat a casa nostra és sortir de la crisi transformant les estructures que ens han portat a l’actual situació econòmic. i a la perversitat de fer pagar la crisi a qui no l’ha provocat. I per fer això ara no em conformo en esperar que les urnes ens posin a cadascú al seu lloc, la meva opció és garantir que sigui possible avançar en aquest sentit, i la meva opció per fer-ho és ICV-EUiA i Joan Herrera.

Reeditar el tripartit o millorar electoralment?

Ara sí, la campanya electoral ja ha agafat força. Les cartes estan damunt de la taula. CIU creu que pot assolir la majoria absoluta i que el seu principal enemic serà l’autoconfiança. El PP vol esborrar qualsevol representació a la seva dreta (sí, es pot arribar a estar a la dreta del PP) i per tant el seu discurs xenòfob i anticatalanista es pot disparar. ERC fa un dau de condicions, però ja diu que com els manaments dels cristians es resumeixen en un: cal un referèndum per la independència. I ara el PSC s’apunta a la claredat del seu missatge, no repetirem un govern tripartit. El meu amic Manuel Cáceres, del PSC, ho explica força bé al seu article. El PSC ha decidit tirar endavant el seu programa sense hipoteques i si no pot fer-ho treballarà des d’allà on els situïn els resultats electorals.

D’entrada jo podria pensar el mateix. Podria plantejar-me que el meu objectiu és que ICV-EUiA governi en solitari, sense hipoteques d’altres partits, però d’entrada, respectant la possibilitats de sorpreses electorals, això no és gaire viable. Si ho defensés segur que em demanarien que passés algun control d'alcoholèmia o similar. Però a més a mi em sembla que precisament un govern de coalició permet aportar alguns trets diferencials que poden ser molt positius. Ningú té la veritat absoluta (ni tan sols Pilar Rahola) i per tant haver de debatre i confrontar idees sobre un projecte compartit però que veiem diferent pot ser un enriquiment. I el que caldria evitar és el repartiment d’àrees com a regnes de taifes que actuen de forma descoordinada. Què passaria si els secretaris generals d’una conselleria fossin dels altres partits de la coalició de govern, diferents al conseller o consellera? Potser aconseguiríem un debat permanent des de diferents visions de les esquerres.

El govern tripartit ha comès errors però globalment ha aconseguit canviar de forma radical alguns elements que són fonamentals. Avui l’aposta per la sanitat o l’educació públiques és molt més radical, avui s’han posat damunt de la taula la necessitat de polítiques socials o avui, per exemple, tenim una política sobre memòria democràtica que comença a fer justícia a molta gent. Sols he citat tres exemples, no pretenc fer un balanç del mandat.

Crec que tant ERC com el PSC estan plantejat la perspectiva de les coalicions possibles de futur en termes d’estratègia electoral i per tant ens estan demanat que no tan sols votem a un partit sinó a un govern. ERC sap que el PSC no acceptarà en aquesta propera legislatura un referèndum sobre la independència i per tant deixa clar que no governarà amb el PSC, i amb CIU gairebé segur que tampoc i no crec que es plantegi la possibilitat de que les forces clarament sobiranistes tindran majoria. Les enquestes electorals, agafades amb totes les precaucions del món, assenyalen que el PSC pot obtenir uns molt mals resultats electorals i per tant no té sentit plantejar-se la possibilitat que podrà governar en solitari o amb acords puntuals. Per tant el seu paper serà d’oposició o de suport a un govern de CIU, no accepta cap altre alternativa. El compromís de no reeditar el tripartit entenc que pot aportar un cert rèdit electoral al PSC però en canvi crec que és un obstacle per a dur a terme polítiques d’esquerres.

Les interpretacions polítiques són lliures, per sort perquè així podem mantenir vius els blogs, però jo no crec que la gent el que estigui demanant, després per exemple de la Vaga General és renunciar a governs d’esquerres. Crec que hi ha molta gent que demana una sortida diferent a la crisi. Entendria això si el PSC tingués opcions reals de majoria absoluta, però en els moments actuals a mi em sembla renunciar a una possibilitat de govern per tal d’estabilitzar el partit. I ICV-EUiA què en podem dir? Com sempre, ho tractaré en un proper article.

Menys fets i més paraules?

A la taula rodona que comentava en el meu darrer article, Oriol Bohigas va fer una defensa encesa de la necessitat de recuperar la política com a eina per vertebrar la sortida a la situació actual. De fet venia a plantejar que l’autèntic relat és la política. Possiblement ho feia per dos motius. El primer per convicció, és a dir sols amb un sistema polític (no de partits) potents, podrem intervenir en la nostra realitat amb interès públic (en aquest sentit coincideixo). Però possiblement darrera de la seva queixa a la manca de lideratge també hi havia una referència a que l’època seva com a polític i ideòleg en part del model Barcelona. Quan va expressar que el model urbanístic de Barcelona ara no funciona perquè manca substrat polític, no tan sols plantejava una feblesa de l’actual Alcalde i el seu equip, sinó que també recordava que ell ja no hi era. La seva defensa de la política no era, com podria semblar, una defensa als polítics, al revés, la seva defensa aferrissada de la política era una crítica molt contundent dels actuals dirigents. Quan deia que Catalunya necessitava més polítics que carreteres i hospitals no estava demanant que augmentés el nombre de polítics a sou, sinó que es canviessin tots els dirigents polítics, tot i que va aclarir que no tothom era igual.

Però sí que el seu missatge lligava amb la idea de la necessitat de trobar un relat que plantejava Marina Geli. I ho expressava amb una frase molt similar que també Jordi Borja havia utilitzat sobre una frase pintada a un lloc de llatinoamèrica i que venia a dir “Menys fets i més il·lusions”. Oriol Bohigas va utilitzar el contrari d’un slogan ben recent: “Menys fets i més paraules”.

D’entrada aquest element sembla absurd. Ningú pot entendre que no es vulguin solucions als greus problemes actuals. Ningú pot plantejar des de posicions progressistes que no calen més hospitals o més aparells de teleassistència, però el que plantejava Oriol Bohigas és que existeix una greu contradicció sobre com veiem la nostra societat, anem del desastre a la magnificència i això és un greu problema. Plantejava que era lògic que dins del món dels partits polítics es fessin valoracions oposades de la situació a casa nostra, però això s’ha estès a la resta de la societat. I no tan sols existeix una contradicció, sinó que s’acaba generant una angoixa. Aquesta angoixa s’expressa al model de Barcelona, a la relació entre Catalunya i l’Estat o a la desafecció electoral. Per tant Oriol Bohigas plantejava que allò que falla és la manca de referents polítics i no la situació real de la nostra societat.

Possiblement té una gran part de raó i davant d’això crec que sí que és important donar idees clares i contundents des de la política. Darrerament volia destacar tres elements que per a mi són exemples de contundència positiva. El suport d’ICV a la Vaga General, l’article de Ricard Gomà sobre la visita de Ratzinger o la intervenció de Joan Herrera sobre els pressupostos de l’Estat.

Marina Geli a la recerca d'un relat

Tothom està a la recerca d’un relat. Hi ha vegades que una paraula entra en escena amb força i sembla que tot giri al voltant d’aquesta idea. La necessitat d’un “relat” s’aplica ara a la ciutat de Barcelona, a les esquerres, a la societat occidental ... suposo que deu ser lògic, vivim moments de crisi, de canvis vertiginosos, d’incerteses i ens afanyem a buscar elements que ens facin lligar un model coherent cap el que avançar.

En aquest sentit la Consellera de Salut, Marina Geli, va fer una presentació de la seva conferència “el vintiuncentisme” a la sala d’actes de l’Hospital de Sant Pau i es va fer acompanyar de Milagros Pérez Oliva (periodista), Oriol Bohigas (arquitecte) i Josep Ramoneda (director CCCB). Un acte, per tant, d’alt interès per les reflexions que es podrien escoltar. D’entrada diré que m’agrada molt Marina Geli, no tan sols la del Polònia. Primer perquè crec que és una política preparada i treballadora que dóna una molt bona imatge del govern. I en segon lloc pel seu respecte a la gent. És una persona sensible que sempre té en compte que perquè ella talli la cinta d’una inauguració hi ha molta gent que ha treballat i que seguirà treballant per fer possible aquell equipament. La seva proximitat és un valor a defensar.

El motiu de la seva conferència girava al voltant d’aquest concepte que és el “vintiuncentisme” (un terme que com bé va comentar Josep Ramoneda fonèticament no funcionarà). Segons Marina Geli cal construir un moviment de construcció col•lectiva: social, polític i fonamentalment cívic, que permeti recuperar la confiança com a Catalunya. Segons Marina Geli Catalunya se n’ha sortit quan no ha fet cap dissociació entre economia, política i cultura.

Hi ha una part d’aquest plantejament que em sembla correcte. És cert que vivim moments d’incertesa. Vivim en una societat accelerada i on el continu canvi a tots els nivells ens fa viure desconcert. La sensació de desafecció é molt alta i en general es produeix una situació inversa a la de fa pocs anys. Per exemple Barcelona vivia fa pocs anys situacions d’autoestima exagerada i en canvi ara vivim moments d’autoflagel•lació compulsiva. Cal construir espais comuns que ens permetin afrontar els reptes del present i construir projectes de futur. Però no estem exagerant a l’hora de plantejar la necessitat d’un relat com la forma de sortir de tots els problemes actuals? Cal un nou relat o cal recuperar, senzillament, els valors de sempre de l’esquerra transformadora? Miraré d’aprofundir en alguns d’aquests aspectes en propers escrits i sobre altres temes que van sortir a la interessant taula rodona, però tampoc fem que el debat teòric ens amagui el debat real. Per exemple no necessito un nou relat per dir que cal canviar la reforma laboral, rebutjar l’actitud intolerant aprofitant la visita de Ratzinger, denunciar el greu risc que representa per a la convivència el discurs de determinats xenòfobs o impulsar mesures de control reals del sistema financer.

Futbolització de la política

Com són les coses. Al final no sabem on comença una cosa i on acaba una altra. Fins ara hem parlat sovint de la polítització del futbol. En el nostre cas es considerava que el Barça representava uns sentiments que anaven més enllà de l’esport i que el famós “més que un club” representava els sentiments nacionals de Catalunya, sobretot en èpoques que era difícil d’expressar per la via política. També hem parlat de com s’ha intentat controlar des de determinats partits la junta directiva del Barça o hem debatut àmpliament sobre si el plantejament clarament nacionalista de la darrera junta directiva estava creant una mala imatge o no del club a la resta de l’estat.

Ara en canvi crec que s’està produint una situació curiosa que és la futbolització de la política. El pas de Joan Laporta al món de la política amb el principal bagatge de la seva presidència del Barça és un element prou clar, però podria semblar que aquí es quedaria la cosa. Però no. En primer lloc apareix amb força el debat de si és oportú o no celebrar eleccions catalanes coincidint amb el Barça-Madrid. Es considera per tant, per part d’alguna gent, que l’agenda política en un element tan fonamental com és unes eleccions ha d’estar marcada pel calendari futbolístic. No pot ser que aquest sigui un dels elements centrals de la precampanya al costat de l’idioma dels cara a cara (com em comentava l’altre dia el Jordi Coronas). El problema no és que coincideixi amb el Barça-Madrid, el problema és com mobilitzem a la gent. El problema no és l’idioma sinó el model de debats que fomentin la realitat plural de partits i com s’aconsegueix debatre de veritat sobre els temes fonamentals de la política catalana.

I finalment l’assemblea de compromissaris del Barça decideix demanar responsabilitats a la junta de Joan Laporta. I això s’interpreta com un atac frontal al candidat de Solidaritat Independenstista. Un candidat a la presidència de la Generalitat és portada als mitjans de comunicació per les conseqüències de la seva activitat en el futbol i determinades persones del seu entorn polític ho barregen tot plegat. No sé quins efectes tindrà tot plegat, si acaba quallant la idea de que això es fa perquè Laporta fa por i per tant la gent li acaba donant suport o la majoria de gent independentista considera que els antecedents de Laporta no aconsellen que sigui un líder polític, però segurament la interpretació que faci la gent sobre el que ha passat a l’assemblea de compromissaris influirà en el resultat electoral de novembre. El futbol entra per tant en campanya de forma clara. Suposo que són els nous temps. Potser encara serà cert el rumor de que la premsa del cor vol entrar en política fent candidata a les eleccions espanyoles a Belen Esteban.

Buried

No acostumo a fer cròniques o crítiques de pel·lícules en aquest blog, però de tant en tant m’agrada fer alguna excepció. Miro d’anar de forma regular al cinema i sobretot aposto per pel·lícules que crec que em poden afectar, és a dir pel·lícules que em facin sentir intensitat, en qualsevol sentit. Quan vaig decidir anar a veure “Buried” (enterrat) al cinema era conscient del que anava a veure i la veritat és que em va agradar molt, crec que és un magnífic film que aconsegueix transmetre el que s’ha plantejat, angoixa.

La història de Buried és senzilla. Un conductor de camions americà que treballa a Iraq és enterrat viu en un taüt, amb alguna llanterna i una blackberry. Tota la pel·lícula es desenvolupa dins d’aquest taüt. Per tal de garantir que una pel·lícula pugui succeir de forma íntegra dins del taüt, cal tenir en compte diverses coses. Per exemple un recursos en la filmació i la il·luminació que facin a la vegada creïble i possible la pel·lícula, però cal sobretot un guió que permeti mantenir l’interès per la història sense molts recursos d’imatge. I crec que aquí és on la pel·lícula té el seu gran encert. A part d’alguns moments dramàtics de major intensitat, la història és rica i plena de matisos. I a més la interpretació de Ryan Reynolds és molt bona, segur que la seva feina d’actor va ser extremadament dura.

La pel·lícula em va transmetre l’angoixa que ha de suposar viure aquest malson. Però a més la pel·lícula ens situa en tot moment davant d’una situació tan extrema sense jutjar. No és una pel·lícula entre bons i dolents. Més aviat hi ha una reflexió sobre la crueltat de la guerra i sobre totes les mentides al voltant de tot el que envolta Iraq. El més important és el patiment d’una persona i la relació que estableix amb la resta a partir d’aquest patiment. Darrera de les guerres i la violència hi ha persones que pateixen i que viuen una immensa angoixa i això és el que aconsegueix transmetre Rodrigo Cortés, el seu director. Una pel·lícula a més que cal veure en versió original perquè amb les condicions que he explicat el so original, la veu, adquireixen major valor. Vaig viure intensament la pel·lícula. Per sort jo, al sortir del cinema Icària, vaig poder veure el mar.

Barraques i Horta-Guinardó

El Periódico de dimarts 12 d’octubre oferia un reportatge sobre la recuperació de les memòries de les barraques. Un treball que una comissió ciutadana ha impulsat i que ha tingut la seva acollida a l’Ajuntament de Barcelona. La proposta permetrà senyalitzar els llocs on va haver-hi importants nuclis de barraques a la ciutat i posar en valor, d’aquesta manera, el seu paper. Fins ara ha existit una mitificació negativa del que va representar el barraquisme a la ciutat. El concepte de ciutat informal és en aquest sentit molt apropiat. La nostra ciutat no va poder absorbir de forma ordenada l’allau de persones treballadores que van arribar a casa nostra als anys 50 i 60. Això va suposar el naixement de barris amb creiexements desordenats o d’autoconstrucció i també la construcció de nuclis de barraques, en molts casos com a pas previ a la compra d’un habitatge. Els nuclis de barraquisme van ser també, en molts casos, nuclis de lluita veïnal, com és el cas dels nuclis del Turó de la Rovira o Francisco Alegre que van aconseguir millores per les seves condicions i les de tot el seu barri. En aquests sentit les entrevistes a la meva amiga Custodia Moreno i Julia Aceituno ens ajuden a entendre aquesta realitat.

Recentment l’exposició del Museu d’Història de la Ciutat o els reportatges a TV3 de Alonso Carnicer i Sara Grimal, sobretot amb “Barraques, la ciutat oblidada”, han permès posar en valor allò que van representar les barraques. En el cas del Turó de la Rovira caldrà, no tan sols senyalitzar l’espai, sinó aconseguir que les restes que actualment s’estan recuperant permetin interpretar i recordar el pes del barraquisme. Sovint tenim tendència a pensar que allò que cal recuperar sols està vinculat a la bellesa arquitectònica, però l’autèntica memòria és aquella que recupera la vida de les persones i les seves aportacions. A Horta-Guinardó treballarem per fer possible aquesta línia de treball que la comissió ciutadana està impulsant.

2n congrés associacions Barcelona

El proper divendres 22 d'octubre arrenca a les 18.30 el 2n Congrés d'associacions de Barcelona al Casino l'Aliança del Poblenou, amb una conferència a càrrec de Fernando Vallespín. Us he posat l'enllaç a la web del Congrés perquè crec que us pot interessar entrar-hi i veure què s'hi està debatent.

En un moment de desafecció i crisi de respostes davant dels grans reptes que hem d'assumir em sembla oportú que es celebri aquest congrés. En els meus articles sempre he plantejat la necessitat d'enfortir el paper dels moviments socials i l'objectiu de posar en valor el treball que fan les entitats. No crec que o hagi una profunda crisi dels moviments associatius sinó que més aviat ens costa teixir xarxes alternatives potents davant del sistema. La feblesa del moviment associatiu és, com a molt, una mostra més de l'actual conservadurisme, com ho és la desconfiança en la política, el qüestionament global als sindicats o la manca de pluralitat informativa.

El Congrés dirigit per Ramon Torra compta amb tres eixos de debat "Reconeixement, finançament i espais i equipaments". A partir d'aquests eixos s'estructuren 10 ponències de debat. El procés però és obert al debat tant a nivell sectorial com territorial. Una de les dificultats precissament està en que les persones responsables de les entitats porten una càrrega important de treball i d'hores de dedicació i no és senzill trobar espais per la reflexió i el debat. Però és necessari. Sols sortirem de la situació actual donant-li moltes voltes i trobant alternatives davant dels nous reptes.

Coma curiositat a partir de la documentació del Congrés he vist el nombre d'entitats inscrites al Registre de Barcelona. El total és de 4326 entitats. Dic inscrites perquè el nombre real és major, pe`ro moltes entitats no es registren (per l'experiència aquest número pot ser un 60% del real). D'aquestes entitats un 26% són un culturals, seguides per les educatives amb un 10% i les esportives amb prop del 10%. Els Districtes amb més entitats són Eixample (784), Ciutat Vella (752) i Sant Martí (447). Els Districtes amb menys entitats són Les Corts (238), Sant Andreu (281) i Horta-Guinardó (293). De Sant Martí i d'Horta-Guinardó potser hi entraré una mica a analitzar-ho.

Vaga General i sopar tertúlia

El passat 29 de setembre una Vaga General va marcar l’actualitat a casa nostra. El resultat de la Vaga va demostrar que malgrat tots els condicionants en contra va ser una mobilització molt important i que tornava a posar sobre la taula la necessitat de la retirada de la Reforma Laboral i sobretot el repte d’impulsar noves maneres de fer política. Ara comença a aparèixer en el debat públic quan es pot considerar que Espanya ha sortit de la crisi, de fet amb les mesures que s’han pres i la incapacitat de transformar els autèntics motius que ens portat a la crisi, la única dada que sabem és que estem començant ja la propera crisi.

Però com sempre les coses no es poden quedar en una primera impressió i cal reflexionar i aprendre. Per això vam celebrar un sopar tertúlia de gent propera a ICV al Poblenou, un intent modest però fantàstic de debatre i compartir inquietuds. Aquest era el 8è sopar del grup i aquest cop es va celebrar el dia següent de la Vaga amb el títol de “I després de la Vaga què?”. I com ens acostuma a passar un ponent de luxe, Simón Rosado, secretari d’acció sindical de CCOO i veí de Sant Martí.

Vam donar moltes voltes a com podíem mesurar l’èxit de la Vaga més enllà dels resultats numèrics o les percepcions del dia 29. Una Vaga és un èxit quan aconsegueix transformar mesures preses per un govern o aconsegueix modificar sensiblement la seva línia laboral i econòmica. En aquest sentit el debat de les pensions serà un test de gran importància. Un altre dels elements que es va valorar al sopar va ser com existeix un assetjament al paper dels sindicats i un qüestionament de la seva capacitat quan en canvi això no es produeix amb la patronal. A Espanya el lideratge patronal és caòtic, difús i sovint patètic. Però aquest és un element que no surt a debat. Cal exigir un debat públic una mica objectiu i que sigui capaç de qüestionar que per garantir altres sortides a la crisi cal exigir també al sector empresarial rigor i capacitat de negociació. El model econòmic espanyol que ha apostat molt per les inversions no productives, l’especulació i els serveis de baixa qualitat ha fomentat una classe patronal realment mancada de capacitat. I això no ho plantejàvem com una forma de defugir la responsabilitat de fer canvis profunds dins dels propis sindicats, necessitats d’una profunda renovació o de tenir també capacitat per impulsar sindicats potents d’abast europeu, o fins i tot la necessitat d’acceptar que el model formatiu impulsat per empresaris i sindicats no és el més adequat. Cal un sindicalisme amb capacitat de fer propostes que facin avançar en el sentit de la necessària flexibilitat, però sense cedir en cap cas a la desregulació.

 Aquesta mateixa confiança en una patronal negada es produeix amb les agències de qualificació que acaben dictaminant polítiques econòmiques amb la defensa d’interessos determinats. No existeix una sola manera d’analitzar la crisi ni una sola manera de sortir-ne. Confiar en agències i experts és renunciar a la política i aquest tema ha estat clar en aquest cas. No és cert que Europa hagi imposat aquesta reforma a l’estat espanyol, perquè això hauria estat que el lideratge estava a la política i no ha estat així. Encara escoltava l’altre dia a Manuel Fuentes dient perquè els polítics no escoltaven més als experts econòmics. Primer que no tots els experts diuen el mateix, darrera de cada proposta hi ha una ideologia i un model social diferent. Però sobretot si hi ha una cosa que ens ha passat és que ens hem cregut que els experts tenen la veritat i qui ho discuteix sols posa traves. Avui mateix l’exdirector de El Periódico, Antonio Franco, deia en un article d’opinió “Zapatero ha comès errors per no fer-primer- i per demorar- després la tisorada”. 

Però no oblidem que la Vaga també té un altre valor, el de la mobilització. Fer entendre a la gent d’esquerres que cal prendre partit, que cal sortir al carrer, que cal defensar els nostres drets i els dels sectors menys afavorits. En aquest sentit la Vaga també va ser un èxit.

Radicalitat, per què no?

Els partits polítics són corruptes i estan desprestigiats. Els sindicats són anacrònics i sols defensen interessos particulars. Les associacions ja no representen a ningú. Els moviments alternatius són violents ... és casualitat o tot forma part d’una voluntat d’enterrar qualsevol forma d’alternativa social davant l’actual onada conservadora?

La vaga general va suposar una important mobilització i un reforç del paper dels sindicat davant les classes treballadores, però al final sols acabarem escoltant arguments sobre la pressió “immoral” dels piquets o sobre les incidents a la ciutat per part de grups violents. Ara resulta que tothom té clar que a l’antiga seu del Banesto portaven dies organitzant la lluita armada. Terroristes urbans havien ocupat l’edifici amb la única intenció de fer córrer el terror a la ciutat, És fals, és una manipulació i és una magnífica excusa per minimitzar la vaga i criminalitzar a tots els moviments alternatius. És evident que grups violents van aprofitar la jornada de vaga per estendre el desordre a la ciutat i cal condemnar sense cap atenuant aquests fets. Però ni tota la gent que va passar per l’antiga seu del Banesto recolza la violència, ni tots els moviments alternatius no tenen capacitat de fer alternatives. Però és que tampoc és cert que tots els polítics siguin corruptes o els sindicalistes anacrònics. Tampoc és cert que les moviments socials ja no representin a ningú. Creure això és fer el joc als sectors més conservadors.

He vist darrerament alguns articles i comentaris de gent suposadament progressista, en molts casos vinculats al PSC, que semblen haver entrat en aquest terreny. Sols valoren la violència o la coacció a la Vaga dels sectors que defensen als treballadors. No parlen de la pressió de moltes grans empreses damunt dels treballadors perquè no facin vaga. Des de sortejos el dia de la vaga fins a pressions tan greus com les de El Corte Inglés, per citar un exemple. Hem acceptat que la lluita per una societat més justa sols es pot fer amb guant blanc, sense creuar cap línia. Aquests mateixos però semblen haver oblidat que altres creuen cada dia la línia. La línia de l’explotació laboral, de la manipulació informativa de la pressió especulativa.

Jo espero que igual que la vaga general va ser un èxit tenint en compte totes les múltiples limitacions que tenia, també els moviments alternatius demostraran la seva riquesa de plantejaments, les entitats seguiran defensant els interessos col•lectius i que les forces polítiques d’esquerres representaran a una majoria social que no vol acceptar determinades “realitats” que ens volen imposar. La contraposició a l’extrema dreta no pot ser mai el centrisme acomodat.