Després de la Vaga, seguirem lluitant

La Vaga General ja ha quedat enrere i comença a ser hora d’anar fent valoracions. Sobre l’èxit de la convocatòria poca cosa diré. En les condicions actuals i les dificultats objectives de mobilització crec que ha estat un resultat més que positiu. Les dades de consum energètic demostren una aturada de la producció evident i el transport públic és un altre exemple, si amb serveis mínim al transport públic no es bloqueja el trànsit privat, sinó que es redueix, és evident que molta gent ha deixat de fer la seva activitat, especialment a la indústria. Però no entraré més a fons a valorar l'èxit.

Hi ha una cosa que em preocupa. S’ha estès entre amplis sectors la idea de que els sindicats estan venuts i que la vaga no és una bona eina de lluita. Potser hi ha una part de raó però llavors què proposem? Molta gent coincideix en que la reforma laboral és un atac a la gent treballadora, la crisi econòmica la paguen els sectors més febles, la presa de decisions sobre el nostre futur està cada cop més allunyada de la ciutadania ... i davant d’això els partits polítics d’esquerres estan desprestigiats, els sindicats criticats i els nous moviments socials (que en gran part poden aportar noves formes i nova gent a la lluita social) no acaben de consolidar-se com a espais aglutinadors de tots aquests sectors.

Per tant vigilem, cal reaccionar. Els valors tradicionals de les esquerres estan amenaçats d’una manera clara i en canvi els actors tradicionals per defensar aquests valors estan plenament desprestigiats. Segur que partits i sindicats hem de canviar, adaptar-nos a les noves realitats, despertar i representar als sectors més febles. Però no creieu que també hi ha una part important de desprestigi intencionat per tal de minimitzar l’oposició a les polítiques conservadores? Cal la lluita i a defensa dels drets dels treballadors i treballadores, de les persones autònomes, de les persones aturades. Cal una lluita més dura per defensar la sanitat pública, per garantir les pensions, per un ensenyament públic de qualitat, pel dret a un habitatge digne ... i com ho farem? Més d’una vegada ho he dit, no tinc cap problema en que es dissolgui ICV si trobem una millor forma de lluita política pels valors que jo defenso. No tinc cap inconvenient en no tornar a fer vaga ni anar de piquet si trobem una forma alternativa de defensa dels drets dels treballadors i treballadores. Recolzo el treball que duen a terme els nous moviments socials i espero que siguin una forma alternativa i complementària per avançar. Però mentre no trobem fórmules alternatives jo seguiré donant suport a les formes que fins ara han aconseguit transformar la nostra societat, no sempre com haguéssim volgut, però molt més del que altres voldrien. Per tant seguiré donant suport als moviments socials, donant suport als sindicats i militant activament a ICV.

Em preocupa, i molt, el descrèdit sobre tot allò que vol anar en contra de l’allau conservador que vivim avui dia. Ni hi ha mitjans de comunicació alternatius potents ni sabem com plantar cara al descrèdit amb prou força. La Vaga General ens ha de demostrar que cal no abaixar la guàrdia, que no ens podem portar per la tendència al descrèdit i que ara més que mai cal seguir treballant des de l’esquerra social i política per plantar cara a la greu crisi que vivim. Amb autocrítica, amb capacitat de rectificar i amb honestedat, però sobretot, seguim lluitant.

AQUEST BLOG AVUI FA VAGA

Margarit, ens queda la poesia!

A Alberto Fernández Díaz diuen que no li agradat el pregó de les festes de la Mercè de Joan Margarit.I té tota la raó del món. Us recomano que llegiu el magnífic pregó que va fer el poeta i arquitecte Joan Margarit dijous passat al Saló de Cent. No m'estranya que al PP no li agradés el pregó. A mi m'agrada el pregó i m'agradi que s'enfadi el PP. Què voleu que us digui, fart de paraules buides agreixo l'arribada d'algú tan lúcid, sincer i coherent com Joan Margarit. Poques vegades vaig al pregó de la Mercè, però el pregoner valia la pena. M'agrada la seva poesia "Casa de Misericòrdia" és per exemple un magnífic llibre. I ja havia pogut veure la gran capacitat comunicativa de Joan Margarit a la biblioteca Mercè Rodoreda del Baix Guinardó en una magnífica sessió amb Félix Grande.

Joan Margarit es va prendre seriosament el seu pregó i va decidir que no tan sols parlaria de Barcelona, de les Rambles i de records. Parlaria del món, de la llibertat, de Catalunya, de la dignitat ... Joan Margarit no é sun poeta neutre. Vull recordar un fragment del poema de Gabriel Celaya, la poesia es un arma cargada de futuro:

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Al final queda el titular de que Joan Margarit defensa la Independència en el seu pregó i això és una mica superficial. Crec que Joan Margarit no va esmentar la paraula independència en cap moment, un gran poeta sap utilitzar les paraules i també les sap evitar. Però va ser radical: "Potser ha arribat el moment d'acceptar que cal canviar profundament la relació amb aquesta Espanya si els ciutadans de Catalunya, sigui quina sigui la llengua materna que parlem, volem que la nació esdevingui una Holanda, o una Dinamarca en aquest nou ordre mundial..." O per exemple "Potser ha arribat l'hora que una visió obligadament nova en un món nou ens faci arribar a una nova conclusió".

Joan Margarit també va parlar de llibertat i va recordar en un dels seus poemes "la llibertat és quan comença l'alba en un dia de vaga general".

Hi ha gent que pensa que els pregons han de ser formalismes "políticament correctes", alguns creiem encara que una ciutat com Barcelona no pot restar adormida, que necessita d'estímuls intel·lectuals, de gent agosarada que parli clar i amb bellesa. I en el fons el més important, tot i que a alguns els hi molesti, és la capacitat de reflexió i debat. Joan Margarit ens va ensenyar les seves cartes. Un cop més us recomano que llegiu el pregó i que opineu. 

Dret a treballar? i a fer vaga no?

S'acosta la Vaga General. Arguments sobre perquè hem de secundar la convocatòria n'hem pogut escoltar molts i no sé si cal insistir-hi més. Voldria parlar avui sobre l'obsessió per fer complir el dret a treballar.

Hi ha gent que sembla que té com a principal objectiu vital aconseguir que es garanteixi el dret a poder treballar un dia tot i la convocatòria de Vaga. Hi ha gent que decideix exercir el dret a la vaga per garantir el dret al treball i en condicions per a tothom, sempre. Alguns lluiten perquè un dia es pugui treballar sense coaccions i altres lluiten perquè la resta de l'any tothom tingui millors condicions laborals.

Un d'aquests defensors a ultrança del dret a treballar el dia de la Vaga és el Manel Fuentes, presentador de El Matí de Catalunya Ràdio. Aquests dies s'ha dedicat amb un gran zel a exigir a les administracions que garanteixin el dret de la gent que vulgui a treballar aquell dia. I el dret a fer vaga? No es dediquen esforços per garantir que cap treballador pugui tenir dificultats per exercir el seu dret a la Vaga. Els piquets o els serveis mínims són, segons alguns, atemptats a un dret fonamental de les persones. Però en canvi no hi ha el mateix interès en garantir que no es produeixin extorsions per part de les empreses. Vagues Generals poden haver-hi una cada deu anys, de veritat que el més fonamental és garantir el dret al treball aquest sol dia? Ho sento, no ho entenc.

No sé si la Vaga és la millor eina o no per defensar els drets dels treballadors i treballadores. No tinc cap problema en discutir-ho. Puc entendre que hi hagi gent que no comparteixi els motius de la Vaga i que discrepi del posicionament dels sindicats. Però crec que una societat democràtica que no viu les Vagues Generals de forma habitual ha de saber prendre's la convocatòria dels sindicats majoritaris com un exercici normal i per tant cal garantir que es pugui viure sense tanta pressió en contra. Amb l'actual situació laboral, les pressions empresarials i la desmobilització de la societat, la Vaga ja té prou condicionants en contra, no cal ens passem!

2010-2011 a Horta-Guinardó (i3). Algunes prioritats

Ac  Actualitzar el Pla d'Equipaments

      Com ja he dit una de les característiques que possiblement haurà de definir el proper mandat és el del criteri d’austeritat, governi qui governi. Però austeritat vol dir ajustar al màxim les necessitats i en aquest sentit els equipaments són un dels elements fonamentals de l’acció de govern. Equipaments públics que ofereixen serveis diversos són una eina fonamental de cohesió social. D’ara fins a final de mandat ens tocarà revisar el pla d’equipaments, fer balanç de les actuacions fetes i establir les prioritats de cara al futur. Això sense oblidar els equipaments en construcció o rehabilitació i que cap d’ells s’aturarà. Estem parlant de projectes com la illa d’equipaments del Mercat del Guinardó o la Masia de Can Fargues. Caldrà fer un estudi a fons de les noves necessitats d’equipaments, especialment en aquelles àrees que pels seus planejaments urbanístics tenen previst un major canvi de població. Per exemple els barris a l’entorn del projecte de Tres Turons (especialment Can Baró), la zona de la Teixonera o el barri de la Clota. Hi ha un gran nombre d’equipaments al Districte (a la seu o a la OAC podeu demanar la guia dels equipaments) i de moltes tipologies, però és evident que cal seguir treballant per augmentar l’oferta. Aquest és un treball que sorgeix dels rics debats que s’estan fent en el marc dels consells de barri per elaborar els plans de futur, però després caldrà posar fila l’agulla per acabar de definir un pla d’equipaments que cobreixi els propers mandats. Sense voler entrar a fons crec que haurem d’afrontar la necessitat d’equipaments educatius a Can Baró, espais joves a Horta, casal de barri al Carmel o biblioteca a la Vall d’Hebron per citar sols alguns dels exemples que estan més damunt de la taula. Acabar el mandat amb un pla d’equipaments realista i ambiciós i que sigui un full de ruta per a tothom és un gran repte.

      Establir les prioritats d’actuació pels propers anys

      De cara a la ciutadania poques coses molesten tant com la sensació que cada quatre anys cal tornar a començar i haver d’explicar a qui governi com han de ser les coses. Cal aprofitar la recta final del mandat per establir les prioritats d’actuació, per marcar les línies vermelles de per on han d’anar les actuacions del proper govern. Els programes electorals hauran d’establir les postures polítiques davant d’aquestes prioritats i el proper Pla d’Actuació del Districte ha de representar el compromís d’allò que s’ha de fer. L’exemple del procés participatiu de la Plaça Eivissa ha de ser un bon exemple. Aquest mandat no és possible dur a terme l’actuació però cal aprofitar el moment per veure com volem que sigui la plaça. Igual que ara discutirem el projecte de reurbanització del carrer santa Otilia, els interiors de Raimon Casellas, la urbanització de les placetes de Montbau ... Un equip de govern no tan sols ha d’actuar sinó que també ha de planificar i und els reptes des d’ara fins a final de mandat ha de ser debatre les principals prioritats dels nostres barris.

      Consolidar el nou funcionament a partir dels Consells de Barri.

      La posada en marxa dels Consells de Barri va suposar un allau de queixes i dubtes. La majoria de queixes eren interessades i demagògiques, però en canvi els dubtes eren plenament coherents. Avui dia, com a mínim a Horta-Guinardó, podem dir que l’experiència ha estat positiva. S’han consolidat noves estructures de debat entre veïnat, entitats, grups municipals i Districte. Els consells de barri estan funcionant bé. Com us podeu imaginar no funcionen igual, però això és normal quan tenim 11 barris tan diferents, però globalment són una bona eina, com ho són els tècnics de barri. D’aquí a final d’any hem d’aconseguir que es consolidin i que representin autèntics espais de treball. Avui ja podem dir que aquest acostament als barris és possible i positiu.

2010-2011 a Horta-Guinardó (2) Algunes prioritats

      Garantir la gestió de la complexitat de les actuacions que estem duent a terme.

      Com comentava a l’anterior article un dels aspectes més difícils de la gestió dels darrers mesos i fins a finals de mandat serà la gestió de la complexitat del gran nombre d’obres que hi ha al Districte, especialment a segons quins barris. Aquesta és una tasca eminentment tècnica però que necessita d’un seguiment i d’un establiment de prioritats polítiques. Com diu el Director de Serveis Tècnics del Districte “para hacer tortilla hay que romper huevos” i això és el que ens passa. Poder dur a terme totes les actuacions que permetran una profunda transformació dels nostres barris genera inconvenients i molèsties. Soroll, pols, canvis d’itinerari, espais poc accessibles, espais poc visibles, reducció de l’aparcament ... Possiblement aquest darrer és el principal motiu de queixa. I aquí és on plantejava el tema de les prioritats. És evident que per a nosaltres carrers amb voreres més amples, priorització de vianants i espai públic més accessible són elements fonamentals de la nostra manera d’entendre la ciutat, però alhora caldrà impulsar, especialment de cara al proper mandat, nous aparcaments que permetin absorbir aquesta reducció de places d’aparcament a la via pública. Pagant? Sí clar, perdoneu però algú ho havia de dir. La gestió de totes aquestes actuacions suposa un gran esforç tècnic que crec que a Horta-Guinardó ha donat molts bons resultats. Serveis Tècnics, Guàrdia Urbana, tècnica de prevenció, tècnics de barri, gerència ... Volia valorar la feina de l’equip tècnic del Districte per estar a l’alçada en un moment de tanta complexitat.

      Posar en marxa els nous equipaments del Districte

      D’aquí a final de mandat entraran en funcionament nous equipaments que representaran una millora significativa per a la gent d’ Horta-Guinardó. El nou Centre de Serveis Socials del Baix Guinardó permetrà donar un millor servei a la gent d’aquest barri i de Can Baró i alliberar el centre del Guinardó. En moments com l’actual és molt important que aquestes polítiques segueixin sent centrals. Per exemple també cal destacar la posada en funcionament de la nova escola bressol de Montbau, quan hi ha formacions polítiques que plantegen que no s’ha de construir nova escola bressol pública cal posar en valor aquesta escola bressol i les properes del Baix Guinardó i Carmel. I per altra banda hi ha dos grans equipaments que han de representar un canvi qualitatiu molt important de cara als seus barris. El Casal de Barri de la Font d’en Fargues (a la foto l'antic Casal) i el Casal d’Entitats del Mas Guinardó. En el cas de la Font d’en Fargues el Casal ja havia funcionat, però el seu edifici era de l’església i estava en un estat deplorable. Ara serà un espai públic, amb gestió cívica i capacitat per generar una gran vida cultural i associativa. El nou Casal permetrà fer en molts millors condicions la feina que de forma voluntària ja s’havia dut a terme. En el cas del Mas Guinardó el canvi serà més radical. El nou espai donarà servei a la gent que ja feia servir el Mas Guinardó però guanyarà molts i magnífics espais per al barri. El Guinardó necessitava un element que servís de catalitzador de nous projectes, de dinamitzador de les relacions entre les entitats i de potenciació de noves entitats, especialment de gent jove. L’entrada en funcionament d’aquest nou equipament ha de ser un gran estímul en aquesta línia.

2010-2011 a Horta-Guinardó

 Darrerament parlo menys d'Horta-Guinardó al meu blog. Això és perquè col·laboro en el Blog Ecosocialistes d'Horta-Guinardó. Però avui em ve de gust fer una reflexió més personal. Ara ja portem uns quants dies del nou curs escolar i polític i m'agradaria fer una breu reflexió sobre com es preveu a Horta-Guinardó. D'entrada és evident que serà el darrer curs d'aquesta legislatura. Les eleccions municipals estan previstes pel 22 de maig, si no m'equivoco i acabarem per tant el curs escollint un nou govern. Ja tindrem temps de parlar de qui crec que formarà part del nou govern de Barcelona i d'Horta-Guinardó.

Primer una certa valoració. Aquest és el segon mandat amb l'Elsa Blasco (ICV-EUiA) com a Regidora d'Horta-Guinardó. El mandat passat va ser un període més de "batalla". En primer lloc perquè dos conflictes de gran abast van marcar el ritme de l'activitat, l'oposició a la "narcosala" i l'esvoranc del Carmel. Dos aspectes molt diferents però que van suposar per a Horta-Guinardó una tensió important, un abocament d'atencions i un impacte mediàtic molt gran. Però també va ser un mandat de "batalla" perquè es va fer un important esforç per tal de situar la necessitat de millorar la complicitat amb el moviment veïnal i per situar a Horta-Guinardó com un districte amb majors necessitats d'inversió pública i poder-se posar al dia.

Aquest segon mandat ha estat el de la consolidació d'aquests elements. S'ha garantit una major complicitat veïnal (que no suposa ni absència de discrepàncies ni acceptació submisa, per sort) i s'ha aconseguit un major nombre d'inversions malgrat la situació de crisi actual. Durant la profunda crisi que afecta a tothom els nostres barris han viscut un mandat de profunda transformació. Projectes històrics com l'enderroc del viaducte o noves propostes com les escales de José Millan González han vist la llum. La llista d'actuacions és llarga i algunes actuacions veuran la llum ben aviat, abans d'acabar el mandat. L’altre dia llegia a un blog interessant sobre el Guinardó i que no és gens oficialista que el gran volum d’obres al barri del Guinardó podia semblar una irresponsabilitat a l’hora, però que en canvi s’havia garantit que es duguessin a terme les actuacions abans que es pugui frenar la inversió pública per manca de finançament. Tindrem temps de parlar-ne però crec que el proper mandat haurà de ser de major austeritat, per necessitat i per responsabilitat i és bo poder-ho encarar des d’un mandat, com l’actual, amb un gran nivell de fites assolides.

 

Els reptes els podem agrupar amb aquests objectius:

-       Garantir la gestió de la complexitat de les actuacions que estem duent a terme.

-       Posar en marxa els nous equipaments del Districte

-       Actualitzar el pla d’equipaments d’Horta-Guinardó

-       Establir les prioritats d’actuació pels propers anys

-       Consolidar el nou funcionament a partir dels Consells de Barri.

En propers articles miraré de desenvolupar-ho una mica més.

Espanya, Catalunya i Joan Herrera

No vaig poder assistir a la conferència en la que Joan Herrera va exposar les seves propostes en matèria nacional el passat dimecres, però sí que he tingut ocasió de llegir-la i escoltar algunes de les valoracions, globalment molt positives com la del director de Vilaweb. En canvi crec que ha tingut poca repercussió mediàtica i avui mateix quan Manel Fuentes feia un repàs de les diferents opcions que estan fent les diferents formacions polítiques després de l’onze de setembre no hi ha fet cap referència.

Crec que Joan Herrera ha aconseguit una cosa molt important, generar una proposta concreta, innovadora, atrevida i seriosa per sortir de l’actual model de relació entre Espanya i Catalunya. Una proposta que planteja que hi ha camins al marge de l’autonomisme o el independentisme, amb ple respecte a les dues opcions. Fins ara possiblement no s’havia escoltat una proposta concreta que suposa l’intent d’un estat català dins de l’estat espanyol federal. En cas de no ser possible aquesta via no es descarta cap altre via, inclosa la independència. Aquesta fermesa en l’opció plenament federalista però alhora sense por a la independència és una aposta que crec que pot aglutinar a la gent autènticament federalista i a la gent que vol avançar en la via de la independència però no la planteja com a única forma possible. No podem acceptar una falsa agrupació de ciutadans entre immobilistes i independentistes. Les opcions per sortir de la situació actual poden ser múltiples. Una és la independència, però no cal que sigui la única, fer l’esforç de concretar propostes concretes valentes i que no siguin el federalisme de mirar de fer una passa endavant, sinó un model federal que permeti un nou marc de relacions.

Per a les persones que sempre ens hem considerat sobiranistes dins ICV el discurs de Joan Herrera ha de ser una magnífica notícia, perquè aposta radicalment per un canvi de model, per reconèixer el dret a decidir de Catalunya i per no tancar cap porta. I Joan Herrera ho fa amb capacitat de generar alternatives. Us recomano llegir el seu discurs i em satisfà molt veure com la seva arribada a la política catalana no és tan sols visualitzar una cara més jove, sinó sobretot aportar un lideratge amb capacitat de fer propostes que van molt més enllà dels tòpics i dels titulars de premsa.

Com seria el Poblenou sense la iniciativa veïnal?

L’Associació de Veïns i veïnes del Poblenou ha organitzat una exposició que sota el títol  de “Com seria el Poblenou sense la iniciativa veïnal?”. Aquesta exposició es pot visitar a la nova seu de l’AVV de la Rambla del Poblenou 49, dins del nou Casal de Barri. Crec que val la pena fer un petit esforç per anar-la a veure, pensar-hi una estona més enllà dels plafons concrets que han fet i plantejar-se estendre aquest model d’exposició a altres barris de la ciutat.

 Al llarg de diferents plafons, 17 si no m’equivoco, es fa un repàs de diferents conquestes veïnals. És a dir aspectes que des de l’administració no es contemplaven o no es feia en els terminis desitjats, i que s’han aconseguit. Per tant no hi ha incloses “derrotes”, és a dir demandes no ateses, ni millores del barri que no han estat aconseguides a partir de la reivindicació veïnal. Ens trobem amb alguns elements tan importants com la conservació de Càtex (ara Centre Cívic) o Can Saladrigas (ara Biblioteca entre moltes altres coses), l’aturada del pla de la Ribera, la cobertura de la Ronda del Litoral o el institut Icària. Algunes d’elles com la recuperació de les platges o Càtex les vaig viure com a infant, d’altres com la campanya Volem ser Consultats per assolir la cobertura de les rondes ja en primera línia.

La presentació de Xavier Pegenaute i Joan Maria Soler, de la junta de l’AVV del Poblenou, va voler destacar que no eren èxits estrictes de l’AVV, sinó del veïnat. En algunes reivindicacions l’AVV ha estat líder, en d’altres ha acompanyat i en algunes reivindicacions ha estat gairebé sola. Jo crec que el gran objectiu que aconsegueix l’exposició no és de lluïment de l’AVV sinó de reivindicació del paper veïnal per construir barri. És cert que en el cas del Poblenou i la seva AVV el balanç és senzillament impressionant, però crec que caldria fer el mateix exercici a tots els barris. Saber que la lluita veïnal ha aconseguit transformar la ciutat de forma radical ha de ser motiu d’orgull, però sobretot un estímul per participar de la vida associativa.

Sovint he tingut la sensació que el moviment associatiu de la ciutat s’ha deixat portar per l’aire general de desànim. “No se’ns escolta”, “al final no es veu perquè dediquem tantes hores” ... i no és cert. La ciutat de Barcelona és, al meu entendre, una gran ciutat i ho és, en gran part, per la lluita veïnal. Cal recordar-ho i fer-ho com a homenatge a la gent que ha lluitat i com a estímul per a la gent que s’ha d’incorporar. Algú dubta que haver cobert el cinturó del litoral a l’alçada de les platges del Poblenou no és una de les millors decisions de la Barcelona democràtica? Doncs va ser fruit d’una intensa campanya. Barcelona necessita de gent que això ho cridi i també de gent que ho escolti. I de tant en tant cal un exercici de mirar enrere per prendre encara més forces, conscients de tot allò que s’ha aconseguit.

Regenerar la política (i 6). Militar.

I pel darrer article d’aquesta sèrie he guardat el que possiblement és més difícil d’entendre. Per regenerar la política cal militar, cal participar activament en políticament i sobretot cal fer-ho des dels partits. Crec amb tota sinceritat que si volem canviar la política cal implicar-se, cal mullar-se i cal dir què volem.

La situació actual de tots els partits polítics amb representació institucional viuen un moment en el que les estructures són potents però que en canvi no tenen una base de participació gaire gran. L’entrada important de nous militants a totes les organitzacions polítiques suposaria una transformació política important. Alguna vegada ho he dit, com és possible que pensem que la gent que ha de dirigir globalment els nostres destins socials no tenen cap capacitat i no fem res per canviar-ho? Si crec que estic malalt i vaig al metge i no em dóna confiança em resignaré? Segur que no, perquè ho fem amb els polítics? La renúncia al compromís polític pot entendre’s en la situació actual, però sols alimenta un major distanciament, cal trencar aquesta dinàmica.

Militar vol dir expressar el nostre compromís amb un model social i econòmic, vol dir expressar la nostra opinió sobre la seguretat ciutadana o el model educatiu, vol dir com hem d’afrontar l’arribada de la immigració o el poder de la banca. Militar vol dir prendre un compromís més enllà d’idees concretes. És cert que això també es pot fer sense militar, però prendre el compromís i s es fes de forma massiva canviaria la dinàmica dels partits, dinamitzaria les idees i les formes de governar i ajudaria a recuperar el prestigi. Però qui s’anima a participar d’un món que avui dia està tan desprestigiat?

Si la gent demanés explicacions al seu partit, exigís transparència, participés activament en les eleccions primàries, escoltés més a la ciutadania organitzada i garantís un seguiment acurat dels programes electorals, la situació política canviaria, sens dubte. I cal una cosa més. Cal que la gent que militem ho fem de veritat, és a dir amb un profund sentit crític a nivell intern i una capacitat engrescadora de portes cap enfora.

Regenerar la política (5). Denunciar

Un quart element que plantejava com a línia de treball vinculada a la regeneració de la política és la de denunciar. Sé que queda un títol excessivament dur però espero poder aclarir-ho una mica. El primer sentit que li vull donar a la paraula denunciar és el més literal. Per tal de netejar la imatge de la política cal treure tota la merda a la llum i exigir responsabilitats per tots els actes delictius que qualsevol hagi pogut cometre. Però exigir transparència i responsabilitats penals i legals pels càrrecs polítics corruptes no és aportar gaire cosa. Denunciar totes les conductes que poden ser susceptibles de delicte ha d’anar totalment vinculat a no generalitzar. La màxima transparència no és tan sols garantir que els delinqüents surtin a la llum pública sinó que a la resta de la gent se li garanteixi no tan sols la presumpció d’innocència sinó el ple respecte.

Denunciar també ha de ser una forma de no generalitzar. Quan una formació política amb nombroses càrrecs públics i càrrecs de confiança i amb anys de presència constant a les administracions, no té casos de corrupció no ha d’acceptar formar part de la bola de neu de la corrupció. Denunciar també ha de ser una forma de posar en valor la gent que al llarg dels anys ha treballat de forma honesta i decidida per defensar les seves idees.

Denunciar però no ho vull interpretar tan sols des del punt de vista legal o vinculat a la corrupció. Crec que tota la gent ha de tenir el compromís de denunciar aquelles formes de fer política que potser són legals però no són ètiques. I alhora fer el contrapunt, cal explicar allò que es fa bé, allò que es fa amb complicitat social, allò que representa transformacions progressistes. En resum el que cal és parlar clar, utilitzar els mitjans de comunicació, les noves formes de comunicació i les de tota la vida per fer un seguiment intensiu de la política, però evitant sobretot les generalitzacions i les demagògies. Sols amb un esforç clar i contundent de tota la ciutadania per fer de la denúncia una eina de millora de la política aconseguirem avançar. Denunciar ha de ser una eina per aclarir, no per emmerdar. Jo estic disposat a que es posi la lupa damunt de la meva gestió, per denunciar la meva mala gestió però també exigeixo que la meva activitat política es valori sense prejudicis i sense generalitzacions.

Regenerar la política (4). Participar a la Vaga General

Ja sé que esmentar la Vaga General del 29 de setembre és un fet totalment conjuntural, però és paradigmàtica d’altres elements que val la pena esmentar. Participar o debatre poden ser eines que serveixin per regenerar la política en general, aconseguir que la vaga general sigui majoritària serveix per reforçar la política des d’una visió d’esquerres. Possiblement el PP intentarà dur el possible èxit de la convocatòria al seu molí, però és evident que garantir un èxit sindical ha d’ajudar a demostrar que la ciutadania organitzada pot transformar la realitat en un sentit progressista. No entraré a donar arguments laborals, econòmics i sindicals per demostrar la necessitat de la Vaga General, sobretot perquè no en sé. Prefereixo que llegiu els arguments del Jose Rodríguez, del Maxi, de CCOO...

El que més m’interessa destacar és que la Vaga General és un exemple clar d’un esforç personal i col·lectiu que vol transformar aspectes fonamentals de la societat. En aquest cas cal frenar les retallades laborals que el govern de ZP ha decidit tirar endavant. Davant de la greu crisi econòmica internacional les úniques mesures que s’han volgut tirar endavant han estat retallades de les condicions laborals i retallades orientades als sectors més populars. La crisi l’acaben pagant els de sempre i a sobre no es prenen mesures estructurals per evitar que els poders especulatius segueixin actuant de forma impune i generant noves crisi econòmiques. La Vaga General és una eina fonamental per tal d’expressar que hi ha una majoria social amb voluntat de reorientar la política econòmica no tan sols d’aquest govern sinó de la majoria de poders polítics i econòmics actuals. Poques accions tenen la capacitat transformadora d’una Vaga General. El 29 de setembre és una bona ocasió per deixar de lamentar la manca de capacitat de les esquerres actuals i fer un pas decisiu per reorientar la situació econòmica. Tot i així no serà senzill generar un ambient que permeti un èxit rotund de la Vaga, sols des d'aquesta convicció el PSC pot haver anunciat el retorn del ministre Corbacho, símbol de les polítiques laborals d'aquest govern, per les llistes electorals.

Segur que des del món sindical cal trobar noves eines de pressió i reivindicació, perquè precisament en situacions de precarietat laboral i desafecció política costa molt més mobilitzar a una vaga general, però també és cert que en aquests moments cal fer un sobreesforç aquelles persones que poden exercir el seu dret a vaga. Fer vaga i participar de les mobilitzacions que es convoquin el 29 de setembre ha de permetre regenerar la política des de les esquerres, demostrar que els sectors més populars tenen capacitat de transformació social i cridar ben fort que cal un profund canvi de les estructures econòmiques actuals.

Regenerar la política (3). Debatre

Un segon element fonamental per tal de regenerar la política des de dins i des de fora és debatre. Estem vivint un moment de desconcert polític important. S’ha imposat la política del titular mediàtic i sovint els mitjans de comunicació acaben analitzant la realitat política més en funció de plantejaments empresarials que de voluntat real d’anar més a fons. Els partits polítics també han caigut de forma clara en una actitud de debat descafeïnat o fins i tot d’absència de debat. Això es deu a diversos motius. Un de clar és que el nivell de bona part de dirigents polítics és baix, no hi ha tants líders polítics amb capacitat real de fer propostes i de conèixer a fons aspectes importants de la realitat social i política, tant de casa nostra com de la resta del món. Un segon motiu és que el debat profund ni es valora ni es publicita, no interessa i per tant requereix un esforç molt gran amb molt poca repercussió i a sobre quan es fa debat i apareix en públic es confon amb divisions internes. I un tercer motiu clar és la por de bona part de dirigents polítics d’obrir debats, per evitar situacions tenses i tenir el risc d’haver de canviar ells mateixos.

Per tant la pròpia dinàmica dels partits, la manca d’interès pel debat real de la majoria de mitjans de comunicació i els calendaris electorals dificulten el debat profund i en canvi aquest pot ser un element molt important per refer la confiança en la política. Què podem fer? Crear espais de debat seriosos, plurals, intensos i que vagin molt més enllà dels partits polítics. En aquest sentit podem impulsar que es debati dins dels partits on militem. Cal proposar temes, aportar propostes, convèncer a la gent de les nostres agrupacions que es pot opinar i parlar de tot sense pors i sense caure en trampes. El dia a dia d’una organització fa difícil obrir espais de debat sobretot dels temes que no estan a l’agenda més immediata, però cal fer-ho.

Un element que ens ajuda molt a generar aquests debats és Internet. No vull sobredimensionar la capacitat d’influència dels blogs, fòrums ... però és evident que són una bona eina a desenvolupar. Els blogs afavoreixen la possibilitat de debatre temes d’interès i sobretot aspectes que van més enllà del titular del dia. Els blogs no han de substituir a les webs dels partits o als mitjans de comunicació, han d’obrir nous espais on es pugui debatre. Per tant cal fugir dels blogs orgànics, és a dir d’aquells blogs que fan servir l’argumentari del partit i que pretenen fer propaganda. Á Horta-Guinardó crec que hem aconseguit que hi hagi uns quants blogs que afavoreixen el debat polític i que estan escrits per gent del PSC, ERC i ICV, també hi ha altres blogs però potser s’haurien d’atrevir a aportar més opinions i reflexions. A més hi ha l’eina molt interessant de l’Agregador de Blogs d’Horta-Guinardó, on els podeu conèixer tots. Una de les coses que més m’agraden d’escriure el meu blog és que majoritàriament les persones que llegeixen i comenten el meu blog no són militants d’ICV, crec que això és interessant, jo dono a conèixer els meus punts de vista a gent que no m’escoltaria a dins del partit i alhora jo puc veure l’opinió de gent que té interès per la política però que no milita, o que no ho fa a ICV.

Però hi ha altres formes de debatre que es poden impulsar. Jo he tirat endavant un grup de sopar tertúlia al Poblenou o miro de participar els debats tertúlia que organitza la gent de Joves d’Esquerra Verda d’Horta-Guinardó. Cal debatre, sense prejudicis, sense limitar els temes, sense acritud. Us convido a regenerar la política escrivint un blog, opinant en els que actualment funcionen, generant debats en els vostres àmbits propers, assistint als sopars tertúlia ... espero que aquest blog sigui una bona eina en aquest sentit.