Regenerar la política (1).

Deia que parlaria de regeneració política i que aquesta havia de ser una de les prioritats del curs. Però possiblement tothom es planteja quan es diu regeneració política que parlaré de partits i càrrecs institucionals, i la veritat és que en parlaré poc. És cert que no és senzill des de dins del sistema canviar profundament les estructures. En alguns casos per interessos foscos però en molts casos per la pròpia inèrcia i la dificultat de veure sortides. Per tant ha de ser responsabilitat de tothom els canvis necessaris que permetin augmentar la capacitat de la política de donar respostes a les necessitats socials a casa nostra. Quan es veuen problemes en l’educació s’apel•la a la responsabilitat de tothom, quan es parla de la sanitat es recorda la necessitat de ser persones que utilitzem racionalment la sanitat i que som responsables també de la nostra pròpia salut ... quan parlem de la política ens limitem a constatar que els polítics són dolents, corruptes i allunyats de la realitat i en quedem aquí. Això no pot ser.

Conscient de les limitacions dels partits i de la necessitat de fer una reflexió des de dins també m’atreveixo a plantejar algunes línies de treball que des de fora poden ajudar a aquesta necessària transformació de la política. Lògicament ho faig des del punt de vista de la regeneració de les esquerres, no entenc la política des d’un altre punt de vista. Proposo 5 línies de treball que poden aglutinar un gran nombre de compromisos personals i que aniré desenvolupant:

1. Participar

2. Debatre

3. Fer Vaga el 29 de setembre

4. Denunciar

5. Militar políticament

L’absència de treball en aquest sentit enfonsa a les esquerres i el que és més important evita polítiques d’esquerres. A mi el que em preocupa més no és que Ricard Gomà (per exemple) deixi de ser Regidor d’Acció Social, sinó la possibilitat més que real de que aquestes polítiques puguin retrocedir a la ciutat. El que més m’importa no és que l’Elsa Blasco pugui deixar de ser Regidora d’Horta-Guinardó sinó que la gran transformació que viuen els seus barris o l’alta complicitat social pugui alterar-se. Per tant renunciar a uns bons resultats de les forces d’esquerres no és enviar gent a l’oposició a l’atur, sinó sobretot canviar formes de fer la política, en alguns casos que calia fer però en molts altres casos pot tenir greus conseqüències pels sectors més febles.

Per tant desenvoluparé aquests 5 eixos d’acció conscient que cal exigir a la gent que reaccioni, no tan sols als polítics institucionalitzats. A vegades he parlat del terme “anarcofatxa” per referir-me a la gent que darrera del seu passotisme i del seu sentit destructiu de les polítiques d’esquerra, però alhora sense compromís personal, acaben afavorint a les dretes. Tinc un gran respecte per la gent de les Associacions de Veïns i Veïnes que creuen que no estem encertant en el model de ciutat, tinc un gran respecte per la gent que treballa en plataformes d’acollida locals i creu que estem afrontant malament la immigració, tinc un gran respecte pel delegat d’estudiants que creu que cal potenciar polítiques que afavoreixin l’emancipació de la gent jove ... però he de tenir el mateix respecte per la gent que diu que és d’esquerres, que no s’implica, sols critica i deixa de votar? O aquesta actitud és sols una cortina de fum que acaba afavorint a les dretes?

Comença el curs polític

Estem a punt de començar un nou curs polític. Hi ha tres qüestions que crec que marcaran l’agenda mediàtica d’aquest curs, sense poder preveure sorpreses de darrera hora, clar. Aquests tres aspectes que marcaran l’actualitat política crec que poden ser el calendari electoral (catalanes i municipals), “tema nacional” i redefinició del mapa de partits polítics. Són tres aspectes importants i que efectivament tindran repercussió directa en la nostra societat, però que sobretot ompliran pàgines de diaris i hores de tertúlia. Però com miraré de defensar des dels meus modestos espais d’opinió no podem oblidar dos temes que per a mi han de ser centrals en aquest proper curs polític que són els aspectes vinculats a la necessitat d’un canvi de model econòmic i un segon tema fonamental ha de ser la regeneració de la Política.

Sobre les eleccions autonòmiques i els seus possibles resultats crec que ara hi ha poca cosa més a aportar. Estem a punt de conèixer la data definitiva i el que caldrà, des del meu punt de vista, és treballar per tal de donar a conèixer les nostres propostes polítiques per a Catalunya. En aquest sentit no dubteu que faré campanya intensa entre d’altres perquè tothom coneix la meva debilitat personal i política per Joan Herrera i per tant faré el possible per ajudar a ICV a tenir uns bons resultats electorals. Sobre el “tema nacional” és evident que aquest curs polític ha de ser el moment de la inflexió. Durant molt temps ens hem passat marejant la perdiu sobre si Espanya ens entén o no, valorant si la Independència és la sortida o no ... ara caldrà començar a trobar vies de sortida al desencís actual. Fins i tot els federalistes més convençuts accepten que un federalisme que parteixi de la voluntat de l’estat no és viable i per tant o es recuperen vies amb noms tan poc atractius com el confederalisme o s’avança en altres vies més agosarades, també en parlarem molt d’aquest tema al llarg del curs polític. I sobre la redefinició del mapa polític català encara falten moltes coses per saber. De cara a les eleccions caldrà veure quina és la capacitat d’aglutinar les noves opcions independentistes que apareixen al mapa polític català. També caldrà veure el resultat d’altres opcions com el partit d’Anglada o Rosa Díez. Però cada cop queda més clar que després de les eleccions poden aparèixer noves formes polítiques a casa nostra i amb pes mediàtic. Uns resultats dolents del PSC o ERC a les eleccions, la necessitat de reformular el federalisme o determinats pesos polítics catalans que no troben espai prou clar dins dels seus actuals partits, poden marcar l’aparició de noves formacions. Però com deia de tot això se’n parlarà (i en parlaré) molt.

Deia que hi ha dos temes que per a mi són fonamentals durant aquest curs i que tinc el dubte que siguin actualitat política. La necessitat d’un canvi econòmic i social i la regeneració de la política. Sobre el primer tema en vaig parlar en un dels meus darrers article i ho faré sobretot al voltant de la convocatòria de la Vaga General. Sobre el tema de la regeneració política hi dedicaré algunes reflexions en propers articles.

Les eleccions són un referèndum?

José Montilla i Joan Carretero han coincidit plenament amb el plantejament que han de tenir les properes eleccions catalanes. El resultat de les eleccions s’ha d’entendre com una mena de referèndum sobre quin model de relació volem entre Catalunya i Espanya. José Montilla ha dit que el dret a decidir s’exerceix a les eleccions i que qui vulgui una opció federalista ja sap que pot votar al PSC. Joan Carretero ha dit que la gent ha de votar a les eleccions per expressar el seu suport a la Independència de Catalunya. Ho sento però discrepo d’aquest plantejament.

La gent exercirà a les properes eleccions catalanes el seu dret a decidir la composició del Parlament, les polítiques que s’han de dur a terme i la composició del govern, però no el model de relació entre Catalunya i Espanya. Siguem seriosos, no juguem a despistar al personal. És evident que la “qüestió nacional” ha de ser un element fonamental del programa electoral de cada formació política, però no és l’únic. Situar les eleccions catalanes com una mena de referèndum és evitar posar damunt de la taula problemes importants del nostre país. A més de saber que uns són federalistes i altres independentistes m’interessa saber quin serà el seu programa a l’entorn de les mesures econòmiques per sortir de la crisi o quina és la política laboral que proposen. Vull saber quin model de sanitat pública volen defensar o quines polítiques d’immigració proposen.

El futur del nostre país es construeix a partir del posicionament polític divers i de la llibertat d’elecció. Les relacions entre Catalunya i Espanya s’han de decidir a partir de l’expressió política però amb el recolzament popular específic a aquesta qüestió. Les eleccions catalanes són més serioses que això. I em sorprèn aquesta coincidència entre Montilla i Carretero i em preocupa perquè això pot ajudar a la desmobilització de molta gent i a la confusió. A les properes eleccions catalanes jo votaré a ICV-EUiA pel que representa el seu projecte polític i el seu programa electoral, un projecte que sens dubte ha d’incloure el dret a l’autodeterminació i la superació de l’actual marc de relacions entre Catalunya i Espanya.

Algunes impressions del viatge a Galícia

Aquest estiu he passat uns dies de vacances a Galícia. No us transcriuré aquí el diari del viatge però sí que volia compartir algunes reflexions que he anat fent al llarg d’aquests dies. Dir-vos que en general ha estat un bon viatge amb tres nits a la zona de la Ribeira Sacra (zona de muntanya a l’entorn del riu Sil) i dues nits a Cambados (zona costera al costat de Villagarcia d’Arousa).

El primer element a destacar és perquè Catalunya és tan cara? I encara més Barcelona. La diferència de preus en temes d’hostaleria és abismal. Un refresc o una cervesa valen el mateix a una terrassa cèntrica d’un poble de Galícia que a un bar cutre de Barcelona. Ja no dic en el tema de menjar i en concret a Galícia amb el peix i el marisc, però he quedat novament sorprès de què car que és consumir a casa nostra.

Un altre element que m’ha fet gràcia és que he vist molts cementiris a la vista. Reconec que m’agraden els cementiris, els trobo un llibre obert sobre la societat, però no m’esperava que a Galícia estiguessin tan a la vista. Tenia la sensació que a Galícia hi hauria molta més tendència a amagar els cementiris per supersticions en terra de bruixes, però he vist molt sovint alguns cementiris amb molt encant al llarg del viatge.

El tema de la restauració a Galícia és digne de disfrutar. Menys una decepció sempre vam sortir contents dels bars o restaurants que vam visitar. Això sí no he trobat un sol restaurant on estigués prohibit fumar. Sóc fumador ocasional de purets però no m’agrada que es fumi a llocs de menjar. Em sembla que amb l’alt nivell dels productes que es serveixen als restaurants gallecs, caldria ser més restrictius amb el tema tabac. I un altre element sols de constatació. Es veu molt poca gent d’origen immigrant  treballant en el camp dels serveis.

I finalment destacar la presència encara molt important de l’església en la vida i la història de Galícia. Passar per Santiago de Compostela en any Xacobeo té aquestes coses.

Recomanacions finals. La Ribeira Sacra és una zona molt poc explotada i tranquil·la que anirà a més segur pel seu entorn natural i pel seu vi. Ourense és una ciutat agradable on la zona de tapeo és més que recomanable. Si aneu a Cambados no us perdeu un sopar a Casa Pintos, això sí reserveu abans.

No oblidem el 29 de setembre

Un dels riscos del proper curs polític és que s’oblidin algunes de les prioritats de treball que com a mínim per a les esquerres no poden ser menystingudes. Iniciarem el curs amb unes eleccions catalanes que poden representar un canvi de govern, però el més greu de tot és que poden girar tan sols al voltant del tema de la sobirania nacional i la sentència de l’Estatut. Acabarem el curs electoral amb unes eleccions municipals que a Barcelona també podrien marcar un canvi de cicle, però que igualment la campanya electoral es pot allunyar de les necessitats de la ciutat i de la ciutadania.

Les consultes independentistes, les possibles manifestacions, la lluita per ocupar l’espai electoral independentista o les negociacions amb el govern espanyol són temes de gran interès, però no ens poden fer oblidar que la nostra societat està vivint moments de gran dificultat. Igual que la situació actual derivada de la sentència de l’Estatut s’ha d’aprofitar per refer les relacions entre Catalunya i Espanya sense posar-hi cap sostre, la crisi econòmica actual ens hauria de fer replantejar des de la base i també sense sostre l’actual model econòmic i social no tan sols a Catalunya sinó arreu del món. La sensació és que un dia o un altre sortirem més o menys de la crisi, però que no haurem fet res per canviar tots aquells elements que la van fer possible i que la tornaran a fer possible d’aquí a uns anys. No hi ha res pitjor que acceptar de forma immobilista que sempre hi haurà injustícies socials i que el sistema econòmic actual és pervers.

En aquest sentit la Vaga General del proper 29 de setembre serà una bona ocasió per posar damunt de la taula les nostres reivindicacions en aquest àmbit. No es tracta tan sols de denunciar una política laboral i econòmica que no afavoreix a les classes treballadores, es tracta també de agafar forces, de reflexionar, d’enfortir el sindicalisme. La Vaga General del setembre ens ha de permetre posar en primer terme la necessitat de canviar a fons el nostre sistema econòmic, laboral, financer i social. La Vaga del setembre ens ha de fer posar en primer terme la necessitat de la millora de les nostres condicions de treball i vida. Ens queda poc temps per donar-ho a conèixer, per fomentar la participació activa a la Vaga, per lluitar en contra dels que voldran convertir-la en un fracàs. En aquest camp ens queda molta feina per fer.

Ha de ploure cap amunt. Una mirada diferent a l'educació.

L’altre dia parlava sobre els deures d’estiu i deia que havia tret idees del llibre de Lluís Vallvé “Ha de ploure cap amunt. Reflexions d’un mestre de plàstica”, editat per Rosa Sensat com a Premi Pedagogia 2008. Avui parlaré més del llibre i de tot el que he trobat d’interessant. D’entrada dir que el recomano molt. Parla d’educació, d’escola, de plàstica de l’art ... però sobretot ho fa com a excusa per anar més enllà, per fer una reflexió sobre la nostra societat a partir d’una estructura de llibre senzilla i planera. És un llibre que parteix sempre de l’anècdota per tal de reflexionar. És un llibre que transmet passió per l’educació i per la plàstica, pe`ro no des del punt de vista tècnic o tancat, sinó des de la seva sensació de la importància que tenen els temes que ens plateja pel futur de la nostra societat. És un llibre senzill i profund i a més, coneixent una mica a l’autor, coherent amb una forma d’afrontar la seva vida i la seva professió. Per tant no és tan sols un llibre per a mestres de plàstica o ni tan sols exclusiu per a professors, és un llibre per a tothom que es vulgui acostar a la realitat de l’educació i sobretot al paper que ha de jugar l’educació als nostres dies.

Avui dia tenim la sensació d’estar immersos en una crisi de l’educació. Sovint rebem notícies sobre el baix nivell de l’alumnat, la manca de nivell en relació a Europa o l’elevat fracàs escolar. Totes aquestes dades són importants, sens dubte, però entendre l’educació sols des d’aquest punt de vista és un greu error i aquí és on la reflexió de Lluís Vallvé és molt contundent. Preguntar-se què volem aconseguir amb l’educació o què esperem dels nostres alumnes pot semblar innocent, pe`ro darrera d’aquestes preguntes hi ha claus importants per entendre no tant l’escola sinó tota la societat. Lluís Vallvé planteja per tant l’educació a partir de quatre blocs: creació, globalitat, cooperació i recerca. Pot semblar que darrera del seu plantejament hi ha les idees de tota la vida, pe`ro en el fons hi ha un plantejament molt revolucionari de canvi absolut del model escolar que en gran part comparteixo. Més d’una vegada ho he dit. Què vol dir fracàs escolar? Per què es tendeix a assimilar males notes a nul•les perspectives de futur? Jo vaig repetir 2n de BUP i avui no em sento un fracassat. La meva repetició crec que m’ha ajudat com a docent a ajudar a alumnes i famílies a relativitzar les notes. No fa molt una mare em deia a través del facebook que tenia raó, que el seu fill necessitaria anys i que ens els estudis no se’n sortiria, però que a la vida sí. I al revés igual, conec magnífics estudiants que eren candidats privilegiats a tenir una vida gris. Lluís Vallvé ho exemplifica al llibre amb Michael Phelps, un dels millors nedadors de la història quan al recollir les medalles olímpiques se’n recordava d’un professor que li vaticinava que ell mai triomfaria. L’error del mestre va ser clamorós, no podem condemnar als alumnes a pensar que no se’n sortiran ni podem pensar que a la vida sols se’n surten els que són bons en els estudis. En aquest sentit és imprescindible la veu de mestres com en Lluís Vallvé que ens recordin això, que no ens facin caure en el purs resultats acadèmics per valorar l’evolució d’una persona.
Sé que pot semblar molt hippy i allunyat de la realitat, però perquè els diferents informes sobre la situació de l’educació a casa nostra no tenen en comptes aspectes com la creativitat, la sociabilitat o la felicitat? Perquè no es tenen en compte aspectes com el grau de flexibilitat personal, la capacitat d’adaptació als canvis, el sentit crític o la curiositat? Jo penso que si la meva filla té aquests valors ben desenvolupats se’n sortirà perfectament i si els seus resultats acadèmics li permeten tenir el futur professional que es proposi molt millor. Com diu Lluís Vallvé No vull menystenir els resultats acadèmics però sí que vull lluitar en contra de la divinització que s’ha fet de la necessitat de treure bones notes per poder ser “algú” a la vida.
La societat canvia a un ritme molt gran. Les formes d’obtenir la informació i processar-la són radicalment diferents avui de fa uns anys i en canvi avui seguim avaluant de forma molt semblant i seguim mesurant la salut de la nostra educació seguint els mateixos criteris. És lògic que l’agrupació de les matèries sigui molt similar a fa 50 anys quan la societat i allò que se’ns demana és tan diferent?
El llibre parla d’aquesta reflexió a fons però també entra en molts altres aspectes sobre l’art, els mitjans de comunicació, el paper de la memòria en els estudis o la multiculturalitat. Un llibre molt interessant per tenir veus diferents davant del necessari debat sobre el futur de la nostra educació.

Deures d'estiu?

He llegit el llibre de Lluís Vallvé Cordomí, “Ha de ploure cap amunt. Reflexions d’un mestre de primària”. Aquest llibre va ser Premi de Pedagogia 2008 de Rosa Sensat. En propers articles parlaré més sobre el plantejament general del llibre i sobre el missatge que transmet, que aviso que m’ha semblat molt interessant i que coincideixo molt amb els seus plantejaments. Per tant d’entrada ja dic que us recomano el llibre però avui sols faré referència a un aspecte que tracta de forma puntual però que a mi em sembla de molt interès, els deures d’estiu.

Aquests dies comparteixo amb la meva filla de deu anys les vacances. No té una barbaritat de deures d’estiu, però en té i li fa molta mandra posar-se a fer els deures escolars. Reconec però que a mi també em fa mandra demanar-li que es posi a fer la feina. Realment cal fer deures d’estiu? No estem abusant dels deures durant el curs escolar i les vacances? Com a mestre reconec que en posava de deures, però mirava de limitar-los molt i sobretot que servissin per acabar feines a casa o per buscar informació (potser algun dels meus ex alumnes que em llegeix em desmentirà, pe`ro tenia aquesta sensació). Com a pare m’he trobat més d’un cop en reunions d’inici de curs on les famílies demanaven que sobretot es posessin més deures al llarg de l’any. Jo no ho entenia. Suposo que darrera d’aquesta actitud hi ha diferents aspectes pe`ro possiblement hi pesa molt l’obsessió per la competitivitat i l’esforç i la necessitat de tenir els nanos entretinguts a casa. Jo no comparteixo aquesta opinió.

Lluís Vallvé en el seu llibre qüestiona de forma molt profunda els deures a casa. Hi aporta diferents arguments però hi ha tres elements que per a mi són molt importants. En primer lloc no es pot fer un seguiment dels procediments seguits per l’alumne per dur a terme el treball i això és molt important. En segon lloc sovint es demana la implicació de les famílies en el suport als deures, quan la situació actual és que les famílies són molt diverses, amb possibilitats molt diverses d’implicació i amb nivells molt diferents. En determinats casos abusar dels deures pot establir diferències molt grans entre els alumnes en funció del nivell formatiu de les famílies. I el tercer element que vull destacar i que en Lluís Vallvé sap desenvolupar és el tema dels temps. Hem arribat a la conclusió que els infants i la gent jove no necessiten temps lliure o que en necessiten poc. Si sumem la jornada escolar, les activitats extraescolars i l’estona de deures hi ha dies que els nens superen als adults en jornada laboral. Si creiem necessari com adults poder desconnectar plenament de la nostra activitat laboral durant l’estiu perquè no ens ho podem plantejar amb els alumnes? Potser el que aconseguim és sobrecarregar les jornades dels nostres fills i filles en excés.

Plantejar-se la possibilitat de no fer deures durant l’estiu o reduir-los de forma dràstica no vol dir entendre que l’estiu ha de ser un període on no s’ha d’aprendre i més tenint en compte que el temps de vacances és molt superior a les vacances normals d’un adult. L’estiu és una bona estona per compartir estones amb la família (sempre que sigui possible), per passejar per la muntanya notant noves sensacions, per aprendre a cuinar al costat del pares, per millorar amb la bicicleta els patins o nedant, per tenir estones per a fer no res, per fer noves amistats, per anar a un teatre, a un concert o a una exposició amb calma ... L’estiu sí que pot ser un moment en que les famílies assumim un rol més actiu i decidim què volem potenciar en els nostres fills i filles i què volem compartir. Sens dubte durant les vacances els nens i nenes no poden oblidar els hàbits i els coneixements que van adquirint, però els deures són la millor manera de treballar-ho?

Canvis polítics a Catalunya? (2)

En el darrer article parlava dels canvis que es poden preveure en els partits actuals, però els canvis van molt més enllà amb l’aparició de novetats electorals que podrien tenir un cert impacte. L’actual onada sobiranista a casa nostra ha portat a gent molt diversa a proposar candidatures independentistes. En aquests moments, si no se m’ha escapat res de nou, hi hauria tres formacions independentistes amb voluntat d’aglutinar, al marge d’ERC, les persones que aposten per la Independència com a primer element polític. Es tracta de Reagrupament, Solidaritat Catalana i Suma Independentista. Un dels objectius actuals és aconseguir una candidatura única d’aquestes tres formacions, però no serà senzill. El temps juga en contra i a més els personalismes de molta d’aquesta gent faran difícil consolidar una candidatura cohesionada. Si algú m’arriba a dir fa un temps que Joan Laporta i Santi Vilanova (dirigent històric dels Verds) estarien treballant per una candidatura conjunta no m’ho hagués cregut. A més de tenir un sentiment sobiranista (que jo el puc compartir) cal saber quin model de Catalunya volem. Per tant dubto que s’acabi consolidant una candidatura amb orígens ideològics tan diversos i personalismes tan forts, però serà interessant de seguir. Si finalment es presenten, quin resultat poden obtenir? Jo sincerament crec que trauran un resultat prou bo per entrar i tenir un espai però en canvi no serà prou bo com per ser decisius i aglutinar tota la gent independentista i això els portarà a una difícil supervivència.

Hi ha una cosa que em fa por, i ho dic així sense embuts. La gent independentista que està deixant ERC o que volen passar a votar alguna de les noves opcions ho fan, segons plantegen, per antiespanyolisme i a mi això no em convenç. Li retreuen a ERC la seva submissió a una força amb lligams forts a Espanya, no una millor o pitjor aportació al govern. Quan l’element aglutinador és anar en contra i no construir no crec que tingui gaire sentit avançar. Quan es vol construir un projecte des de l’exclusió de sectors amplis de la nostra societat els fonaments sempre patiran. Quan es posa per damunt de tot la pàtria les polítiques socials, la corrupció o la solidaritat poden quedar en darrer terme.

I finalment hi ha altres elements que fa un temps podien semblar estrelles mediàtiques i que en canvi ara han caigut en l’oblit. Podrà aconseguir Plataforma per Catalunya entrar al Parlament? (jo crec que no). Ciutadans mantindrà la seva representació o n’obtindrà el partit de la Rosa Díez? (jo crec que cap de les dues opcions) Què Montserrat Nebrera? (jo crec que seguirà fent tertúlies i poca cosa més). I una pregunta que haurem d’esperar encara alguns mesos a poder contestar perquè no passarà res fins després de les eleccions. Ciutadans pel Canvi i sectors catalanistes del PSC podrien prendre decisions? En aquesta cas ja no m’atreveixo a fer un pronòstic.

Canvis polítics a Catalunya?

Les properes eleccions catalanes que es celebraran a l’octubre o novembre es presenten interessants des del punt de vista polític i mediàtic ja que hi ha algunes novetats que són interessants. Ho miraré d’apuntar en dos articles.

D’entrada tothom dóna per segur que el tripartit no seguirà governant. De fet fins i tot ERC ja ha fet moviments clars en el sentit de donar-lo per acabat. Les enquestes donen una previsió de resultats que faria impossible la seva reedició i la sensació general és de canvi. Acceptar aquests elements no significa, però, que no cregui que es pot canviar la situació ja que com tothom ja sap de mi, espero que hi hagi un govern d’esquerres a Catalunya i miraré de treballar en aquest sentit.

D’entrada hi ha un element que teòricament hauria de canviar les coses. Els indicis cada cop més evidents de finançament irregular de CIU haurien de fer, i més en una situació en que la gent expressa la seva oposició a l’actual forma de fer política, que CIU obtingués un mal resultat. De totes maneres dubto que això es produeixi. Ja he explicat algunes vegades que en el fons desconfio d’aquesta onada de purisme polític que sembla que ha impregnat la nostra societat. La desafecció política és més aviat comoditat personal. Si realment existís aquest clima de necessitat de fer les coses diferents, a les eleccions es penalitzarien les errades de govern però molt més, per higiene democràtica, la corrupció.

ERC haurà de lluitar en contra de la crisi interna que està vivint fruit d’un procés de desgast en part per estar al govern i en part perquè l’onada independentista, lluny de consolidar el seu electorat ha obert una escletxa que de moment té la seva materialització més clara en la baixa d’Uriel Beltran. El PSC haurà de lluitar bàsicament en contra de la desmobilització del seu electorat, de l’actitud de passotisme i d’un aire de derrota anunciada que s’ha vist incrementada amb l’actitud del conseller Castells. ICV-EUiA té el repte de lluitar en contra dels seus propis fantasmes i de mobilitzar a la gent a l’entorn d’uns objectius de sempre però que han quedat com secundaris. El primer repte no és aconseguir una bona imatge de cara a les eleccions sinó fer veure que la crisi econòmica i les repercussions socials que està tenint són reptes fonamentals de l’esquerra, sense renunciar al repte nacional. Cal aconseguir que hi hagi elements que aglutinin il•lusió entorn dels nostres reptes. Ens hi juguem molt, sense la nostra força és difícil recordar qui és la culpable de l’actual crisi i la necessitat d’establir canvis profunds en l’economia. Cal recordar la vaga general, cal parlar de polítiques socials, cal seguir cridant davant dels pobles que pateixen repressió. Si no aconseguim posar en primer terme per a molta gent aquests temes els resultats seran pitjors o millors però no avançarem prou.

No sé si es podrà veure però em fa gràcia haver trobat aquesta entrevista que em van fer al Diari de Barcelona l'any 1992. Deu ser que avui, al ser el meu aniversari, em poso nostàlgic. 18 anys despes moltes coses del que deia pel POblenou són vigents, la necessitat de conservar el nucli històric del Poblenou o per exemple els riscos de la construcció de nou habitatge al barri, que podia no tenir en compte les necessitats de la gent jove del barri. El Poblenou ha millorat molt al llarg d'aquest temps, però sens dubte la lluita veïnal ha estat fonamental per tal de preservar bona part de la nostra forma de ser.

I per cert no s'accepten comentaris de les meves ulleres (ja, ja)

Joves d'Esquerra Verda

Quan es va celebrar la darrera assemblea de Joves d'Esquerra Verda van elaborar un vídeo resum de la història de Joves amb Iniciativa i Joves d'Esquerra Verda a partir de les entrevistes dels coordinadors nacionals. Actualment Joves d'Esquerra Verda té una doble coordinació nacional amb un noi i una noia ocupant aquest càrrec. Aquesta doble coordinació és un fet positiu, però no era d'això que volia parlar.

Aprofitant l'agost us vull penjar l'enllaç al vídeo on surto al costat del Josep Vendrell. Ell va ser el primer Coordinador Nacional de Joves amb Iniciativa i jo el primer Coordinador d'Organització. M'agrada el reportatge dirigit per Aritz Cirbián però a més, i aprofitant l'agost, em podeu veure en aquest reportatge.

El Periódico cfreu que prohibim massa

Diumenge 1 d’agost. Per fi de vacances. Dissabte vaig provar de recuperar-me de la tensa setmana abans de vacances i em llevo el diumenge conscient de que durant prop d’un mes he de mirar de tenir una vida relaxada i agafant forces. Com que sóc del Poblenou i aquests dies tinc la meva filla decideixo anar a la platja i ala Rambla compro el diari. Trio instintivament El Periódico en català i m’anuncien que ha pujat el preu, ara el diumenge 2’50 euros, no està mal 400 peles, no? Deu ser que milloren significativament el contingut. I efectivament veig que l’augment de preu està justificat, el tema del diumenge és gairebé surrealista: “Solució prohibir”. “Toros, burca i tabac són algunes de les regulacions que arriben des de la política”. No m’ho puc creure, encara no tinc clar què volen dir, però crec que em sorprendré.

Vaig directe a l’editorial que es diu “Prohibicionisme i democràcia”. Ho resumeixo en una perla: “Una altra cosa és que, portats per un fonamentalisme cívic de nou encuny, els poders públics considerin que han de complir amb un imperatiu categòric indeclinable i vulguin regular fins i tot els detalls més nimis de la utilització de l’espai públic”. Jo hi podria estar d’acord, però el problema és que el Periódico no ho està, o si més no hauria d’explicar que ha canviat d’opinió. L’actual allau de regulacionisme institucional és una sortida barroera de moltes administracions davant de la pressió mediàtica que La Vanguardia, però també El Periódico i El País han fet sobre l’espai públic. L’ordenança del civisme que sols ICV-EUiA va combatre per inútil demagògica i simplista va ser vista amb simpatia per gent que ara la critica.

Però a més em sembla que el garbuix que fa el Periódico és perillós i si no fos un tema important seria per riure. Com es pot comparar la prohibició dels toros amb l’ordenança del civisme? Com es pot fer paral•lelismes entre la burca i la llei del tabac? Prohibir els toros ha estat una decisió política nascuda d’una proposta ciutadana avalada per 180.000 persones i que té com a principal objectiu salvaguardar els drets dels animals. Determinades ordenances que prohibeixen la mendicitat al carrer sols busquen una sortida estètica a un problema social. Sols faltaria que una societat democràtica no tingués capacitat de regulació i prohibició. Aquesta és una de les raons de ser de la democràcia, posar en la societat la capacitat de marcar les seves pròpies lleis. Però si hem arribat a regular els aspectes més ínfims de la nostra vida pública ha estat precisament per creure que es podria combatre la imatge interessada de desgavell de la ciutat que donaven els mitjans de comunicació amb ordenances. I al final res de res. Com deia en un article de fa uns dies no es pot jugar a camp contrari.

Veure aquest diari tan en contra de l’excés d’ordenancisme em fa pensar que potser veiem un dia a Intereconomia demanant suport per l’Estatut de Catalunya.

Sortir a la foto

Sortir a la foto. Sovint sento parlar d’aquest fenomen i sovint hi penso al voltant d’això. L’altre dia amb la posada en marxa del Metro del Carmel ho vaig sentir reiterades vegades. Aquests polítics sols venen a per sortir a la foto. S’inaugura sols per sortir a la foto ... una part de raó segur que té la gent que ho diu, però què passaria si no sortissin a la foto?

Vivim en la societat de la imatge, de la notícia de poc recorregut, de la superficialitat. Això afavoreix la “obsessió” per sortir a la foto. Ens escandalitzem perquè els polítics sembli que treballin sols per aparèixer a inauguracions, primeres pedres i celebracions, però en canvi la majoria de la gent sols es quedarà amb aquesta foto i no aprofundirà gens en tot allò que hi ha al darrera. Hem convertit la imatge ràpida en la notícia. L’actualitat és tan fugaç que s’ha de condensar tant que es desvirtua. Potser hauríem de fer alguna cosa per canviar-ho, però no és senzill.

També és cert, tot s’ha de dir, que és de justícia aparèixer a la foto. Els polítics han de donar comptes de la feina que fan, dels compromisos que assoleixen. Una forma eficaç de donar a conèixer la feina feta és encapçalar un acte públic i amb projecció mediàtica. Avui a tot Espanya saben que el Metro ja arriba al Carmel. I també hi ha un altre aspecte lògic d’aquesta importància que es dóna a la foto, compartir la satisfacció pels èxits obtinguts. Que el Metro hagi arribat al Carmel no tan sols depèn dels polítics ni molt menys és un èxit de les administracions en exclusiva, però sí que existeix un sentit de formar part d’una justa victòria, d’haver assolit una cita important i això es vol celebrar. I no tots els polítics, per exemple el dia del Metro al Carmel, tenien la mateixa intensitat de vivència personal al darrera de la posada en marxa del Metro (l’Elsa Blasco o el propi Jordi Hereu van tenir una actitud molt destacada durant l’esvoranc), però en el fons els càrrecs públics representen l’expressió de tota la ciutadania. La presència del President José Montilla al Carmel expressava el suport d’un govern i d’un país a un moment important pel barri. És cert que en la situació de desafecció actual això es pot viure al revés, però estaria bé plantejar-se un dia proper en que els càrrecs públics fossin percebuts com a representants de la ciutadania.

Dit això crec que hi ha coses que s’han de fer per aconseguir que la foto sigui més justa, i algunes es van fer. Les diferents autoritats van agrair l’actitud del barri del Carmel, primer reivindicant el Metro i després afrontant les conseqüències de l’esvoranc. Jordi Hereu va exemplificar aquesta lluita en Fernando González de l’AVV. El mateix Alcalde també va fer l’acte més just quan va posar en primera línia del discurs a l’Elsa Blasco com a Regidora d’Horta-Guinardó. I la foto va ser més coral gràcies a la presència de molta gent del moviment associatiu dels barris. Per exemple convidar als comerciants de la plaça Pastrana a l’acte crec que va ser un acte per fer més acurada la foto. Han aguantat obres durant més de set anys i la seva activitat comercial s’ha vist afectada, convidar a aquesta gent, en molts casos gens satisfets amb la gestió de l’obra, a la posada en marxa era una bona decisió.

És cert que pel meu gust hi havia massa tècnic i càrrec i poc veí o veïna i en aquest sentit es podria haver millorat, però no sempre les fotos són perverses. Com que de moment ens plantegem una societat en la que hi haurà moltes fotos, que com a mínim siguin el més plurals i reals possibles.