Ara acabo de tornar de la inauguració de les parades de Metro de la Línia 5 de la Vall d'Hebron, Coll-Teixonera i Carmel. L'acte oficial s'ha fet a la parada del Carmel, al vestíbul entrant per Plaça Pastrana. Ha estat una posada en marxa diferent. Normalment es convida a una representació veïnal més aviat reduïda, avui prop d'un cenenar de persones d'entitats, veïns i veïnes i personal que va treballar en l'operatiu del famós esvoranc omplien a rebentar el vestíbul. També comerciants de la Plaça Pastrana que han estat els més afectats per les llargues obres de construcció del Metro, joves periodistes del barri ... També és cert que ens hem oblidat de gent i que molts veïns de la plaça o del barri haguessin hagut d'estar dins, però no era possible. Aquests actes es desborden en protocol però avui des del Districte hem mirat de posar en primera plana a la gent del barri i de forma extraordinària, pel que representa el Carmel, ho hem pogut fer.
L'acte no ha estat especialment emotiu, però en canvi estava carregat d'emotivitat. Per primer cop després de la seva baixa l'elsa Blasco podia assistir a un acte públic i això ha servit per reconèixer, un cop més el seu paper en la crisi de l'esvoranc. I l'Alcalde ha pogut parlar des de la proximitat d'haver viscut el dispositiu de l'esvoranc del Carmel en primera persona, llavors com a Regidor.
Quan ha acabat l'acte oficial ha anar a prendre alguna cosa, i després a les 15.00 a agafar el Metro, arribar fin a la Vall d'Hebron i tornar i arribar al Districte. Avui començo vacances i la inaguració d'avui ha fet que fos una darrra setmana intensa, tensa i esgotadora. Ara vacances. Això no vol dir que abandoni el blog, pe`ro segurament canviarà el ritme i el to.
Bon estiu i fins molt aviat i aprofiteu si esteu per la ciutat per acostar-vos a conèixer les noves estacions.
Jo de gran vull ser Conseller Tècnic d'Horta-Guinardó. Potser algú em farà notar que ara ja ho sóc, és veritat. Però permeteu-me que m'expliqui i a veure si aconsegueixo treure algunes idees que per a mi són importants. Darrerament he escoltat diverses vegades que jo he dit que no vull seguir de Conseller Tècnic d'Horta-Guinardó. A partir d'això, a més hi ha gent que ha tret altres conclusions, algunes indignes, però què hi farem, ja sabem com estan les coses.
Un tema que tinc clar és que la meva continuitat depèn de molts factors, la immensa majoria dels quals jo no controlo. Per seguir en el meu càrrec cal que ICV estigui al govern de l'Ajuntament de Barcelona i que tinguem la Regidoria del Districte. El meu càrrec és d'estricta confiança política i personal i per tant qualsevol altra opció diferent a l'actual ja no em permet ocupar aquest lloc. En aquest sentit no serà senzill que es repeteixin les mateixes condicions però ni molt menys vull tancar la porta.
Ser Conseller Tècnic és una de les millors feines que jo podria tenir. És una feina on es prenen decisions polítiques, es treballa al costat de les entitats, es potencien programes, mires de lligar la vessant política i la tècnica ... Una feina absorbent però on cada dia aprens coses. La meva tasca implica fer feines a tots els nivells, des de prendre decisions d'alta responsabilitat fins a tasques del tot mecàniques. I això és el que a mi m'agrada. Porto set anys apassionants a nivell laboral i polític.
I fer-ho a Horta-Guinardó ha tingut la seva gràcia. Primer per la meva relació amb la meva "jefa", l'Elsa Blasco. No cal dir-ho, treballar al seu costat és una autèntica oportunitat d'aprendre i disfrutar. Però també és cert que m'ho estic passant molt bé amb el moviment associatiu. I crec que la gent ho nota. M'ho passo bé amb les entitats i persones amb les que tenim sintonia i amb les que no en tenim tanta també. M'agradaria poder transmetre que precisament és amb les entitats que sovint hem trobat temes de discrepància on la feina ha estat més intensa.
Per tant que ningú ho dubti, em sap greu parlar de forma tan personal, però m'ho passo molt bé amb la meva feina actual i de veritat que jo de gran vull ser Conseller Tècnic d'Horta-Guinardó, tot i que dos dies abans de l'arribada del metro al Carmel i amb la feina que això comporta pugui semblar una bogeria.
L’esvoranc del Carmel a més de resoldre la urgència del reallotjament i de les conseqüències més immediates per a la gent, suposava mirar més enllà. En primer lloc articular a les víctimes. Per una banda van aparèixer els advocats repartint targetes a les assemblees. Una advocada del barri va saber aglutinar a força gent i representar els seus interessos, però malgrat alguns intents inicials no va anar més enllà de la representació legal pel cobrament d’indemnitzacions o de reallotjament. Per altra banda va haver-hi intents des del freakisme d’aglutinar el descontentament de la gent afectada que van portar fins i tot a presentar una candidatura electoral amb un resultats ínfims i que va suposar la desaparició de segons quins personatges. Finalment l’AVV i amb el seu president Fernando González al davant, afectat en primera persona, van voler des del primer moment anar més enllà i aprofitar l’ocasió per millorar les condicions de vida del barri i dels habitatges i per això en el conveni que van signar van incloure aspectes tan fonamentals com els ascensors als edificis. No sempre he defensat l’actuació i els plantejaments de l’AVV del Carmel, però en aquest cas el paper va ser molt positiu, tot i les dificultats d’exercir el lideratge en una situació tan complexa com la de l’esvoranc.
Aquesta és la línia de treball que calia impulsar. Des del primer moment la Regidora Elsa Blasco (ICV-EUiA) va repetir la frase de “hem de convertir la tragèdia en oportunitat”. I així s’ha fet. El barri del Carmel va veure com s’aconseguia apostar per la remodelació del barri impulsant la MPGM , construint noves escales mecàniques, urbanitzant carrers, construint aparcaments ... durant aquests més de cinc anys el barri s’ha transformat de forma molt important i això s’ha fet amb importants inversions que no han restat a la resta de barris del Districte, fet que espantava molt a representants veïnals de la resta del Districte. Alhora que es transformava el Carmel s’ha aconseguit enderrocar el viaducte de la Ronda del Guinardó, s’ha expropiat la Masia de Can Fargues, s’ha urbanitzat el Pla de Montbau, s’ha impulsat la UA3 del Mercat del Guinardó o s’han posat en funcionament els casals de gent gran de Vall d’Hebron, Horta i Baix Guinardó. Crec que hi hagut la capacitat política de fer entendre la necessitat de que un cop el Carmel estava en el centre de l’actualitat i tots els focus miraven cap el barri això havia de suposar un impuls en la seva transformació. La creació de l’Agència del Carmel ha estat sens dubte una eina fonamental però també la capacitat de tot l’equip del Districte i la capacitat política de l’Elsa Blasco.
Un aspecte que sempre em va fer molta gràcia va ser que des del primer moment els veïns i veïnes van exigir que l’esvoranc no suposés l’aturada de les obres del Metro. La gent del Carmel sempre ha estat conscient de la necessitat de poder disposar d’aquests mitjà de transport tan potent. Lluny de les pors, el barri va treure el seu caràcter lluitador i va seguir apostant per les obres, amb més seguretat, pe`ro sense aturar la necessitat de fer arribar el Metro al Carmel. Una cosa que m’ha fet gràcia al llarg d’aquests cinc anys ha estat que tinc la alerta google amb la paraula Carmel. Això vol dir que quan google detecta alguna pàgina web que parla d’aquest tema m’avisa. Una de les referències habituals és com s’apel•lava al “efecte Carmel” per explicar la por de gent a accidents per obres arreu d’Espanya. Curiosament “l’efecte Carmel” a on menys es vivia era al propi barri. I és que aquest és un barri molt especial com molt bé ha sabut tractar Claudio Zulian a la seva pel•lícula “A través del Carmel”.
Queden pocs dies per posar en marxa el metro i el barri viu amb il•lusió el moment. Molta gent va viure moments difícils o va perdre coses per sempre, això no es pot recuperar, però el barri és conscient de que cinc anys després l’espai públic ha millorat, molts habitatges s’han posat al dia, s’han resolt temes històrics de planejament urbanístic i el transport públic, per fi millorarà.
I per acabar una pregunta que amb l’equip que més directament vam gestionar el dispositiu d’atenció ens vam plantejar més d’un cop. El barri del Carmel va protestar però sobretot va demostrar el seu caràcter de saber admetre els contratemps i d’aquí fer néixer oportunitats i millores. Però, que hagués passat si l’esvoranc s’hagués produït en un barri benestant de la ciutat?
Acabava el meu darrer article sobre aquest tema dient que jo vaig acabar desconfiant dels tècnics. Vaig tenir la sensació de que existia un gran corporativisme que feia molt difícil aclarir les coses. La immensa majoria de polítics que estàvem al dispositiu no teníem coneixements tècnics. De fet va ser aquells dies que vaig aprendre un concepte com el “micropilotatge”. Per tant una gran part de la informació que havíem de transmetre a la ciutadania es basava en un col•lectiu del que a vegades he tingut la sensació que tenia molt clar que era millor diluir responsabilitats. Sé que és dura aquesta acusació, però no vaig tenir clar que tots els tècnics es posessin al servei d’aclarir-ho tot, i en aquest cas no era per raons polítiques. Permeteu-me una anècdota però. Un important enginyer estructuralista va fer una assemblea veïnal per calmar a la gent i explicar que el que estaven fent donaria molta estabilitat als edificis. Entre la tensió i les dificultats que tenia de parlar en castellà va acabar dient "estos edificios les van a enterrar a todos ustedes", lògicament es referia a que els edificis seguirien drets quan tota la gent que hi vivia hagués mort, és a dir que durarien molts i molts anys, però en la tensió del moment d'edificis que s'havien ensorrat el seu comentari va aixecar sorpresa, tot i que després ja va aclarir el sentit de la seva frase.
No tota la gent que va viure l’esvoranc va patir igual. En un dels extrems posaré el cas anecdòtic d’una noia jove que demanava poder allargar la seva estada com a afectada a un hotel. Aquesta noia vivia amb els pares i ara s’havia traslladat a una habitació d’hotel per a ella sola. A l’hotel les festes de turistes eren constants i ella s’ho passava millor en aquesta situació que havent de tornar a cas. Insisteixo és un cas extrem i anecdòtic. Per a molta gent la situació era ben diferent. No és senzill passar setmanes sense moltes coses que tenim a casa nostra o havent de preparar l’entrepà dels nanos que van al cole dins del lavabo d’una habitació d’hotel. No és fàcil viure amb la incertesa de no saber què acabarà passant amb casa teva. El cas més dur va ser quan es va haver de dir a la gent que ocupava els pisos que s’havien d’enderrocar que no podrien entrar a casa a recollir cap objecte personal pel greu perill que representava. Saber que has perdut casa teva i que no podràs recuperar moltes dels teus objectes personals és extremadament dur. Vaig mirar de ser plenament conscient d’això quan vaig assistir a la reunió en la pròpia regidora Elsa Blasco els hi va comunicar. A vegades hi he pensat després d’haver-ho viscut. Si hagués de sortir de casa urgentment i amb poc temps què agafaria? Si perdés totes les meves pertinences per un accident, què és el que més trobaria a faltar?
Aquelles setmanes de gener i febrer van ser moments molt durs, amb jornades de treball brutals, amb moments de tensió molt durs. Però alhora també vaig aprendre una barbaritat, a gestionar i a mirar les coses des d’un altre punt de vista. Alguns alts càrrecs polítics per exemple van tenir una gran cura d’humilitat, acostumats a la prepotència de pensar que ho tenim tot controlat vam haver d’aprendre a saber gestionar la incertesa. Recordo molt clarament un veí que es va adreçar a un Regidor i li va dir “Vostè no sap què ha passat? Vostè no sap què passarà? Vostè no sap què serà de la meva casa? ... llavors vostè no és un regidor, vostè és un pallasso.” Aquell Regidor intentava fer la seva feina el millor possible, intentava donar informació sobre coses que no coneixia prou, havia d’acceptar públicament les seves mancances. Aquest regidor no era un pallasso, però per una societat acostumada a respostes senzilles i ràpides ho podia semblar. Cinc anys després d’aquell esvoranc sí que m’agradaria fer aquesta constatació de com es va intentar afrontar una crisi amb altres formes de fer, amb valors. No sempre vam saber comunicar-ho.
En el meu darrer article sobre l’arribada del Metro al Carmel faré una mica més de resum dels canvis que ha experimentat aquest barri durant cinc anys i espero poder anunciar la data definitiva de l’arribada del Metro al Carmel, no fos cas que esperant, esperant hagués d’escriure més articles sobre el tema. I per cert si algú em vol preguntar alguna cosa sobre tot aquell procés que no ho dubti.
Era el 27 de gener del 2005 quan la Regidora Elsa Blasco em diu pel matí que em recull urgentment i que anem al Carmel, s’ha produït un esfondrament (en aquells moments encara no sabia què era un esvoranc). Dos dies abans van interrompre una reunió de direcció del Districte i el gerent va marxar urgentment. Començava a produir-se l’esvoranc a les obres del Metro, però des dels tècnics de les obres s’assegurava que es podria controlar. Al vespre, tot i que els tècnics seguien confiant en que no aniria a més, es decideix per precaució desallotjar l’aparcament i un bloc d’edificis, i ´pes quan em trasllado allà. L’alcalde de Barcelona, Joan Clos hi vol ser present, al costat de la Regidora Elsa Blasco. Per això comentem el tema amb els veïns i organitzem el trasllat, amb emergències socials, de la gent del bloc a un hotel. L’ambient és relaxat entre el veïnat. Un cop fet el trasllat decidim visitar el lloc de l’incident, i per això ens traslladem en tot terrenys per l’interior de les obres del Metro, entrant per la Plaça Pastrana. Els tècnics segueixen assegurant que es produirà un efecte de que el propi moviment de terres es consolidarà i que per tant no tindrà conseqüències importants. Pel Districte hi entrem la Regidora, el Gerent i jo mateix. De la Generalitat el conseller Nadal i Josep Bargalló. De l’Ajuntament a més de l’Alcalde i de Xavier Casas ens acompanyava el que era Enginyer en Cap de l’Ajuntament, Albert Vilalta, actualment segrestat al nord d’Àfrica (del que espero, lògicament un immediat alliberament). Crec que no m’equivoco en la composició de la comitiva que vam poder veure des de dins l’inici de l’esvoranc. El 27 de gener un grup de tècnics de les obres i de l’Ajuntament inspeccionaven l’aparcament just a sobre de l’esvoranc i van poder comprovar com començava a passar alguna greu, van sortir al carrer i al cap de poca estona es va produir el famós esvoranc que va convertir-se en una de les notícies més destacades durant molt temps.
Els primers moments de l’esvoranc van ser molt impactants. No teníem clar què podia passar, com podia evolucionar l’esvoranc i si podia suposar que s’ensorressin més edificis. Es va començar a fer un desallotjament ampliant el cercle d’influència. Es demanava a la gent que deixés immediatament casa seva i anés cap el Boca Nord. Durant uns moments feina més por una possible explosió de gas per alguna fuita que nous esfondraments d’edificis, per això el nivell de desallotjament va ser tan alt. Sens dubte s’hagués pogut desallotjar a menys de 1.200 persones però era més important ser prudents. Al cap de poca estona es va decidir que el mateix Espai Jove Boca Nord es convertiria en el centre d’operacions i per tant comença a arribar gent de tots els àmbits de l’administració i es comença a repartir l’espai d’aquest equipament. El seu director en aquells moments, Mario Granados i tot el seu equip, van ser protagonistes involuntaris però magnífics d’aquest operatiu. Una de les coses que més recordo d’aquells moments és la dificultat de saber què havíem de fer. La gent del Districte mai ens havíem trobat en una situació com aquesta. Emergències Socials va demostrar que tenia una gran capacitat per afrontar situacions com aquesta, tot i que a Barcelona mai havíem tingut tantes persones desallotjades. El primer objectiu era aconseguir que tothom estigués controlat i que tothom dormís en casa de familiars o en un hotel. El segon gran objectiu era donar informació a la gent, però això era molt més complicat. No teníem prou informació, tot havia estat massa ràpid, era impossible tenir informes tècnics prou concloents per saber què havia passat i sobretot com podia evolucionar. Els veïns i veïnes estaven a la porta del Boca Nord i finalment Elsa Blasco va decidir fer una assemblea, si calia per explicar què no sabíem res. Un càrrec policial que estava allà va dir en veu alta que ja li agradaria que més polítics tinguessin aquesta valentia. Començava així un estil d’informar proper i constant, amb assemblees al Boca Nord o als diferents hotels. Assemblees on sempre hi havia Regidors de l’Ajuntament, alts càrrecs de la Generalitat, tècnics de GISA, bombers ...Les queixes poden ser perquè no sempre hi havia prou informació o a vegades va ser contradictòria, però ningú pot negar que es va fer una atenció per part de l’Ajuntament sense precedents en un cas com aquest i que es van invertir moltíssimes hores en explicar allò que sabíem.
Al matí següent em van demanar que anés a coordinar l’atenció als afectats de l’Hotel Alimara. Coneixia la direcció de l’Hotel i això em podia permetre tenir una relació més fluida per anar resolent els problemes que poguessin sortir. Vaig arribar-hi i vaig convocar una primera assemblea amb els aproximadament 120 veïns i veïnes que hi eren sols per presentar-me i dir que estava a la seva disposició. Coneixia a alguns dels afectats, per exemple al Juan Selfa, el cantant de Rumba Alborada. A les primeres trobades amb els veïns i veïnes em van acompanyar com a observadors psicòlegs dels Mossos d’Esquadra. Hi eren per ajudar en casos de crisi emocional i també per donar-me pautes de com afrontar a les persones en aquella situació. Un cop va començar la meva feina d’atenció individualitzada a la gent vaig veure com aquella crisi no era tan sols un problema social, sinó que també era una suma de situacions personals determinades. Per exemple em va costar molt localitzar a un grup de joves del Perú que estaven a l’hotel però que no venien a les assemblees i no contestaven quan els hi demanava que vinguessin. No tenien papers i es pensaven que els expulsaríem. Una persona d’una república bàltica que ara no recordo quina era em va venir a veure desesperat, havia aconseguit reunir els papers del reagrupament familiar feia una setmana i ara tots aquests papers corrien el risc de quedar-se sota la runa. Una persona em va venir a veure, era heroïnòmana i m’avisava perquè jo fos conscient dels problemes. El cas més entranyable va ser una parella de senyors que em van dir que ells eren parella però que sempre havien dit al barri que eren família i em demanaven que alhora de fer els llistats i així mirés de mantenir l’anonimat sobre això. I després tot el tema dels animals de companyia. Passaven les hores i no autoritzàvem a pujar a les cases. La gent que hi tenia gossos, ocells, gats ... es desesperava, tenien por a trobar-los morts quan poguessin tornar. Mai m’hagués pensat la importància que l agent li dóna als seus animals de companyia i allà vaig ser conscient de la importància d’aquest tema. Per tant els primers dies van ser de resoldre els temes més urgents de la gent i d’anar garantint, en la mesura del possible, un retorn a una certa normalitat. D’aquesta època recordo una dedicació professional més intensa que mai, però també una gran sensació de poder fer una feina útil i ajudar a persones en concret. I el pitjor moment va ser quan vam dir a la gent que podien tornar a casa i al dia següent els vam haver de tornar a desallotjar. Aquest va ser un moment que va fer molt mal a la nostra credibilitat i que a nivell personal em va costar molt superar. La gent va desconfiar dels polítics, jo vaig desconfiar dels tècnics.
Àngel Colom en el seu facebook deia l’altre dia, 16 de juliol,: “Sí,... alguna vegada he dit que Catalunya s'assembla sovint a la dona maltractada...Fins i tot quan el maltractador que és Espanya després de la pallissa es disculpa (ZP)... molts catalans s'ho creuen i el perdonen una altra vegada... i així anem... mesells i mesells! Bé, almenys avui hem sentit a Artur Mas dient oficialment al Parlament que 'donem per trencat el pacte constituciona'l i ha rebutjat el full de ruta de Montilla. Ara queden clars dos camins: els qui supediten els interessos de Catalunya a Espanya (Montilla%cia tripartita) i els qui comencem un nou camí 'sense límits' (Artur Mas i CIU).” Ho he citat literalment malgrat les errades perquè no sembli que canvio les seves paraules.
Em sembla impresentable aquest comentari. En primer lloc perquè hi ha gent que cal respectar molt. Una dona que pateix maltractaments està patint una situació insostenible, amb violència real, amb menyspreu. Una dona maltractada sap que la seva vida està en perill. Una persona maltractada té la seva identitat totalment anul•lada. Una dona maltractada sap que no pot sortir al carrer i cridar el que li està passant i que a més no sempre té clar que se’n pugui sortir d’aquest malson. No fem brometa amb el tema. Catalunya no pateix agressions físiques ni tenim el risc de que ens matin per aquest motiu. Catalunya pot sortir al carrer i expressar el que cregui oportú. Catalunya podrà decidir el seu futur si una majoria clara ho vol. Nosaltres no vivim sota una tortura diària, siguem una mica seriosos.
Coneixeu la meva opinió. Crec que Catalunya ha de superar el seu marc actual de relacions amb l’Estat Espanyol sense posar límits, per tant incloent la possibilitat de la independència. Considero que els poders centrals no ens entenen i que no faran res per resoldre la situació, però em sembla que comparar la nostra situació amb el drama que viu cada dia una dona maltractada és pervers, per dir-ho fi. Que ningú cregui que tots defensem el mateix i som iguals. Per defensar Catalunya no cal menystenir el drama de moltes dones. Ja seguiré amb la sèrie d’articles sobre el Carmel, però necessitava contestar aquest comentari.
En el darrer article comentava que no va haver-hi víctimes mortals. Cal, però, recordar que va haver-hi un primer desallotjament preventiu dos dies abans de l’esvoranc que possiblement va ser decisiu per aconseguir que no hi hagués víctimes mortals i per tant la prevenció va funcionar un cop l’incident ja estava en marxa. El dispositiu d’atenció a les persones afectades crec que va ser exemplar. Tal com s’anava desallotjant a la gent ja s’estava habilitant l’Espai Jove Boca Nord com a centre d’acollida. La decisió va ser ràpida. Ens trobàvem al lloc dels fets diverses persones de serveis personals del Districte i jo mateix. Vam valorar els diferents equipaments que teníem a l’entorn i vam decidir obrir el Boca Nord. Una persona de l’equip de serveis personals es va traslladar allà mentre es trucava al personal de l’equipament perquè hi anessin. En pocs minuts el centre estava obert, s’oferia cafè amb llet, es censava a la gent que hi arribava i es començava a donar resposta a les necessitats dels afectats amb la coordinació de la gent d’Emergències Socials de l’Ajuntament de Barcelona. Més de 1.200 persones van ser desallotjades en un matí i cap d’aquestes persones va dormir aquella mateixa nit a un poliesportiu o a un lloc similar. Totes les persones van dormir o a una casa o a un hotel, la majoria dels hotels de qualitat. A més es va gestionar la gratuïtat en serveis com la bugaderia, es van establir mecanismes extraordinaris de transport entre els hotels i el barri del Carmel, es van donar dietes per l’estada, es va editar un full diari informatiu, es feien assemblees diàries amb la presència de regidors, responsables tècnics ... a cada hotel ... estar afectat no era senzill però l’esforç municipal va ser molt gran, que ningú ho dubti. Aquesta no és la imatge que es va transmetre i per primer cop vaig tenir la clara sensació que hi podia haver una gran distància entre una realitat i la imatge pública que es transmetia d’un fet. Amb el temps veig que aquesta situació s’ha anat incrementant. No dic que la reacció municipal fos impecable sense errades, però és evident que el nivell d’atenció va ser molt alt i que la resposta política va ser de plena complicitat. Regidors i regidores de l’Ajuntament anaven de forma diària a donar comptes als veïns afectats. Sovint amb molt poca informació i respostes i havent d’aguantar la lògica crispació i tensió veïnal.
No demano agraïment, era una qüestió de justícia que hi hagués aquesta resposta municipal, però també és de justícia que es reconegui la tasca feta per centenars de persones de l’Ajuntament, polítics i tècnics, que van anar més enllà de la seva tasca i de les seves obligacions. En els propers articles miraré de repassar algunes de les coses que van passar aquells dies i també entrar més a fons en les meves experiències personals d’aquells dies.
En pocs dies entraran en funcionament les noves estacions de Vall d’Hebron, Coll-Teixonera i Carmel. En principi estava previst que la inauguració fos el dissabte 24 de juliol però finalment per problemes tècnics cal endarrerir alguns dies la posada en marxa i possiblement la festa de celebració es farà més endavant. L’arribada del Metro al Carmel té una especial significació bàsicament per dues coses. La primera és perquè per primer cop el barri del Carmel tindrà estació de Metro i la segona és perquè el barri del Carmel va viure el famós esvoranc per culpa de les obres de construcció del Metro i que van posar el barri en el centre de l’actualitat informativa a casa nostra. A la foto la Plaça Pastrana.
El primer element és molt important. Per un barri amb una comunicació complicada i una orografia tan dura, poder connectar amb la xarxa de metro significa una important modificació de les formes de comunicació de la gent. Dues imatges crec que són importants, el Carmel es comunica directament amb Barcelona, en forma més part i per altra banda molta gent guanyarà molt temps. Una persona l’altra dia em deia que el dia de la posada en marxa del Metro no sols afavoríem la mobilitat sinó que la gent aconseguirà guanyar temps de vida, temps lliure. La gent del Carmel tindrà més facilitat de comunicació amb la resta de la ciutat, estaria bé que la resta de Barcelona també aprofités aquest esdeveniment per conèixer una mica més aquest barri de la ciutat. Encara recordo quan va arribar el metro al Poblenou, jo era un nen però em va impactar molt com canviava de cop la facilitat d’anar des del meu barri a molts altres punts, i més encara quan la xarxa d’autobusos llavors era molt més precària i els temps de pas del 36 o el 41 eren infernals.
En relació al que va significar l’esvoranc del Carmel possiblement cal aturar-se una mica més. Vaig participar en primera línia del dispositiu de l’esfondrament del Metro i per tant puc aportar molta informació en primera persona, però alhora això m’impossibilita ser imparcial. D’entrada diré però que tinc la sensació que l’esvoranc del Carmel va representar un dels accidents més importants a la nostra història però alhora un dels millors gestionats. No parlo dels motius de l’accident, però sí de la gestió de l’emergència i de la posterior gestió dels afectats. El dispositiu va ser modèlic i potser no queda elegant que ho digui algú que va estar en primera línia però crec que cal dir-ho, cal reivindicar-ho i cal valorar-lo i jo vaig estar en primera línia de la gestió, però no va ser responsabilitat meva. Per tant no em sento responsable d’aquest procés però sí persona implicada. També és cert que el fet que no morís cap persona ajuda a poder valorar els fets sense la càrrega que suposaria haver de recordar víctimes mortals. I crec que allò que es podia afrontar es va fer i molt bé, però també reconec que va haver-hi pèrdues irreparables. Amb l’excusa de l’arribada del Metro i amb el pas del temps m’he vist amb ganes de parlar més sobre aquells dies i per tant, amb molta vivència personal, hi dedicaré uns quants articles.
Dissabte 10 de juliol passarà, sens dubte, a la història del nostre país. Milers i milers de persones sota un sol de justícia i en un ambient de suposada desafecció política van sortir al carrer per expressar ... per expressar què?
Sens dubte tothom té el mateix dret a interpretar allò que volien expressar el més d’un milió de persones que van sortir al Passeig de Gràcia, pe`ro ningú podrà tenir totes les visions possibles. Creure que més d’un milió de persones expressen una sola idea és absurd, voler interpretar de forma única és com a mínim prepotent. Si em costa a mi tenir clar tot allò que volia expressar jo dissabte al carrer, com seria capaç de fer-ho amb tanta gent?
Hi ha però alguns elements que són clars. El primer és que la gent s’ha sentit cridada a mobilitzar-se en contra de l’actual model de relacions entre Catalunya i Espanya. La gent ha expressat una profunda sensació de malestar davant de les imposicions espanyoles i la manca de capacitat d’escoltar. La gent també ha expressat que l’independentisme està en alça. I també la gent ha volgut deixar clar una actitud de reserva (com a mínim) amb els partits polítics actualment parlamentaris. Però la manifestació de dissabte no va ser tan sols això i no podem caure en la trampa.
De fet a mi m’agradaria tornar al lema de la manifestació (amb el permís de Montilla, però també d’alguns independentistes que han decidit quin era el lema de tothom). “Som una nació, nosaltres decidim”. Em sembla fantàstic. I d’això és el que es tracta ara, de pensar en què volem decidir. Exercir aquest dret no pressuposa (ni tampoc invalida) la independència com a única sortida. Ni tan sols com a única sortida unilateral. Com a nació que volem ser amb capacitat de decisió cal posar damunt de la taula totes les opcions i mirar de decidir quina creiem que pot resoldre millor la situació actual. Jo vull discutir-les totes, des del desenvolupament de l’Estatut que vam aprovar coma sostre de desenvolupament fins a la independència, passant per totes les opcions de federalisme que es puguin formular. La independència, que jo mai he descartat, no pot ser la única opció a valorar. Qui menysprea les opcions que no siguin la independència de fet no respecta el propi lema. Tenir dret a decidir parteix de la base de poder discutir totes les opcions, escollir la que creiem que és millor i exercir-la, si cal de forma unilateral. Ara ens hem mobilitzat, però ara caldrà saber fins on volem arribar.
Divendres 9 de juliol es va posar la primera pedra a l'illa d'equipaments del Mercat del Guinardó. Un nou centre pel barri que acollirà una residència de gent gran, un centre de dia, un CAP, el Mercat, un aparcament, el Casal de Joves, habitatges i una escola bressol. Podeu llegir més informació de la construcció al blog d'ecosocialistes d'Horta-Guinardó. Però algú estava absent. Pocs minuts després de la primera pedra Elsa Blasco (ICV), Regidora d'Horta-Guinardó, era intervinguda quirúrgicament i per tant no podia assistir. L'Elsa ja s'està recuperant perfectament, però molta gent va pensar en ella. I no és per menys, divendres es posava la primera pedra de l'illa d'equipaments, però també enterràvem, espero, la darrera pedra de la feina per aconseguir-ho. Divendres tot semblava fàcil, semblava gairebé que no havia passat res. L'atzar ha fet una mala passada i ha fet que l'Elsa no hi pogués ser divendres, però tothom hi va pensar. Sobretot les entitats i els veïns i veïnes del Guinardó que van lluitar per fer possible tirar endavant el projecte. I estava clar per la gent del Mercat que ha vist com des del Districte s'ha treballat per una carpa provisional que ja millorés les condicions que tenien abans. I estava clar per l'equip d'arquitectes que van fer una magnífica feina i que han sabut captar l'essència del barri i acceptar la participació ciutadana com una forma de millorar la feina.
Arribar fins la primera pedra de l'illa d'equipaments del Guinardó ha estat difícil. Problemes econòmics, manca de convicció al principi, temes legals ... però no es pot oblidar en aquest cas el paper clar de l'Elsa. El Lluís del Mercat em deia que li sabia greu que no sortís a la foto, però hi ha cops en que la feina ben feta durant molt temps hauria de ser més important que una foto. Crec que molta gent del Guinardó ho veu així. Sovint la feina dura sols és percebuda per un nucli reduït i al final la valoració que es fa de la gestió o la decisió sobre el vot a les municipals depèn d’altres factors com per exemple la darrera notícia d’actualitat o la tendència de la premsa. Tot i així és important ser coherent i estar convençut de la feina que s’ha fet.
Per altra banda la passejada amb l'Alcalde pel barri del Guinardó va servir per posar de manifest la profunda transformació del barri, amb múltiples obres en marxa, algunes tan significatives com les escales mecàniques i l’ascensor inclinat del carrer Telègraf. Possiblement pocs barris a Barcelona s’han transformat tant en tan poc temps com el Guinardó. I això perquè? Per diverses raons però tres de prou clares: l’envelliment urbanístic molt acusat del barri, la feina del moviment associatiu i la clara voluntat política.
Dissabte aniré a la manifestació. No he dubtat ni un moment. No m’he llegit la sentència però no em fa falta. Jo no em manifesto en contra d’una sentència, sinó en contra d’un model d’Estat i de política. No pot ser que una proposta d’Estatut aprovada pels parlaments català i espanyol i votada en referèndum sigui qüestionada per un Tribunal sense credibilitat. M’és igual si els articles que ens han tirat enrere es podran resoldre per la via de canvis legals ... No m’interessen les qüestions legals, aquesta sentència és una manca de respecte i per això aniré a la manifestació.
Dissabte aniré a la manifestació. No he dubtat ni un moment. M’és igual si darrera d’una pancarta o darrera la senyera. M’és gairebé igual. Una entitat, Òmnium Cultural, ha decidit convocar-nos a sortir al carrer i confio en el seu sentit comú i respecto el seu criteri. Si jo decidís l’encapçalament no sé què posaria per tant ho respecto. Però també entenc que hi hagi gent que dubti i que no tingui clar quin ha de ser el lema. Sols faltaria. La manifestació de dissabte no serà tan sols un èxit si aplega a molta gent, sinó si a més aplega a gent transversal. Sigui el lema que sigui al final, confiant en el sentit comú dels organitzadors, hi aniré.
Dissabte aniré a la manifestació. No he dubtat ni un moment. L’actual model d’estat està, al meu entendre, caducat. Catalunya necessita un nou marc de referència. Catalunya ha d’exercir el seu dret a l’autodeterminació de forma clara i propera. No tinc clar si com a estat independent, com a estat federat o amb altres fórmules. Però tinc clar que Catalunya ho ha de fer en primer lloc des de la seva capacitat unilateral de decidir el seu futur. Per això aniré a la manifestació, perquè per a mi aquest és un repte polític necessari.
Dissabte aniré a la manifestació. No he dubtat ni un moment. No suporto el nacionalisme excloent, ni el foklorisme polític, ni els polítics que miren d’aprofitar la mobilització sols amb interessos electorals. Però aquests, i d’altres motius, no són suficients ni per fer-me dubtar que dissabte expressaré el dret del meu país a decidir i la necessitat de canviar les regles de joc.
Un dels elements que va sortir al sopar tertúlia sobre mitjans de comunicació és el tema dels mitjans públics de Catalunya. Un dels elements a lamentar és que l'actual regulació ha significat una desgovernamentalització del control però en canvi s'ha caigut en una partidització. Caldria un canvi del control dels mitjans de comunicació, però difícilment ho veurem això. Entre d'altres coses perquè els grans partits són conscients del gran poder d'influència dels mitjans. Comparteixo el criteri que els blocs electorals són absurds. No pot ser que els professionals estiguin subjectes a ajustar el temps en funció de la representativitat electoral, perquè entre d'altres coses no permet explicacions coherents i més en el cas de formacions polítiques amb poca representació. Tampoc és normal que l'ordre hagi de ser sempre el mateix perquè pot donar situacions tan absurdes com que algú respon a unes declaracions que encara no hem vist. En aquest sentit coincideixo amb els professionals de TV3 i Catalunya Ràdio. Però sense limitacions farien una infomració coherent, diversa i compensada? No ho tinc tan clar. Durant tot l'any, sense les restriccions dels blocs electorals, la informació als mitjans públics és prou diversa? no influeixen més els nuclis enquistats a la tele o la ràdio que els criteris professionals? els principals reptes de Josep Cuní o Manel Fuentes són l'obejctivitat i la pluralitat? No ho tinc clar.
Un altre aspecte que també va sortir és l'actual pressió per treure la publicitat dels mitjans públics com ja ha fet TVE. També es comença a parlar de que comença a haver-hi una tendència a dir que els mitjans públics no han de fer determinats programes i que bàsicament han de cobrir allò que els privats no tracten. No estic d'acord, per garantir una televisió pública de qualitat cal que tingui finançament derivat de la publicitat, si més no durant molt temps, i alhora cal que faci una programació de qualitat però molt diversa per garantir que pugui arribar a molta gent. Una pregunta però és si actualment TV3 fa una bona programació o no. Què us sembla? Sovint s'acusa a TV3 de tenir una programació molt basada en el ji ji, ja ja i a més amb un caràcter molt casolà. Jo per exemple valoro positivament programes com Polònia, però possiblement falta més programació de debat i reflexió. És a dir està bé fer paròdia de la política, però també cal donar criteris i elements per la reflexió política.
I finalment una demanda que no afecta als mitjans públics però algú ho havia de dir. Cal regular de forma contundent la proliferació d'estafes televisives en forma de concursos on és fàcil guanyar molts diners però que són trampes clares, els Call TV. Aquests programes poden arribar a fer-nos gràcia per l'absurditat de les preguntes però creen greus problemes en sectors vulnerables que es creuen les falsedats d'aquests programes i acaben amb addicions. No tan sols cal regular els continguts que es veuen en horari infantil, cal que es reguli de forma immediata la prohibició de les estafes televisives.
Dijous vam celebrar un nou sopar tertúlia de gent que estem al voltant d’ICV al Poblenou. Aquest cop, en el nostre setè sopar, vam tractar sobre els mitjans de comunicació i com a ponent vam tenir a Dolors Comas, que va ser diputada d’ICV i ara membre del Consell Audiovisual de Catalunya (el famós CAC).
Com sempre el debat va ser molt interessant i van quedar molts temes per aprofundir. Aprofito alguns dels elements que van sortir al debat per escriure al meu blog, però sense tenir en cap cas l’objectiu de resumir, feina impossible tenint en compte la riquesa del debat i la diversitat de punts de vista. Un dels primers elements que vull destacar és la curiositat que els grans grups que controlen els mitjans de comunicació tenen una capacitat d’influència molt més gran que mai quan en canvi avui dia és molt més fàcil multiplicar els canals de comunicació. Quan tothom pot crear a través d’Internet diaris electrònics, portals de notícies o blogs, la comunicació està més concentrada que mai. Aquest fet té conseqüències directes en com percebem els mitjans de comunicació actuals. La profunda concentració no afavoreix la pluralitat d’opinions i dóna un poder excessiu als mitjans. Fins i tot en situacions de debilitat econòmica com l’actual els mitjans segueixen tenint una gran influència que exerceixen de forma més o menys descarada.
Un aspecte que va sortir en aquest sentit és que hi ha el cert mite popular de que els partits polítics controlen determinats mitjans de comunicació. En aquests moments la situació pot ser gairebé la contrària. Determinats mitjans de comunicació marquen l’agenda política a casa nostra i determinen les prioritats d’alguns partits polítics. A Barcelona per desgràcia hem tingut exemples clars com tota la pressió al voltant del civisme i la convivència. No és que cada matí el director del diari estigui esperant que li dicten des d’un partit polític, sinó més aviat que a la seu del partit estant esperant a veure que diu el dossier de premsa del dia. Això també es veu reforçat a casa nostra per la potenciació de determinats periodistes “divos” que creuen que la seva funció no és la d’informar i donar elements pel debat sinó dir-nos per on hem d’anar. Curiosament a mesura que van guanyant quota mediàtica van fent-se més conservadors.
Per tant no sempre els partits polítics tenen la capacitat de censurar o marcar les directrius d’un mitjà de comunicació. Però en canvi els grans poders econòmics sí que tenen aquesta capacitat. Determinades informacions sobre El Corte Inglés, Endesa o la Caixa no sortiran mai publicades. El pes econòmic de la publicitat en els mitjans de comunicació i les influències reals de poder de molts d’aquests grups econòmics són molt més influents que la línia editorial d’un mitjà o que l’ètica d’explicar allò que pot ser notícia. A més hi ha una cosa que és difícil, parlar d’allò que no es publica. Per exemple algú podria decidir fer un magnífic reportatge sobre el món sindical a El Corte Inglés, com que ningú en parla mai es destapa l’escàndol. Un altre element subtil el podem trobar en l’humor. Polònia i Crackòvia se’n riuen de la política, dels esports, dels mitjans, de la casa reial, de l’església catòlica ... però en canvi els poders econòmics de Catalunya no són element habitual de l’actualitat humorística. I no tan sols parlem de grans empreses, el darrer exemple que vull citar és com es va tractar la figura de Samaranch ara quan va morir. Els poderosos tenen molta influència.
I com no van sortir altres temes d’interès que miraré de desenvolupar en propers articles com poden ser el tractament d’ICV als mitjans de comunicació, el paper dels tertulians (d’això us asseguro que en tornaré a parlar), de la necessitat o no de mantenir la publicitat als mitjans públics, del paper del CAC, dels programes Call TV (aquestes estafes televisives de suposats concursos), de la possible desaparició dels mitjans en suport paper ... Com sempre un debat intens, ric i que em permet donar voltes a temes de gran interès. Com sempre dic en aquests casos necessitem espais de reflexió i debat polític, més enllà del dia a dia de la nostra activitat.
