Jo no sóc corrupte

No cal que us digui que m’ha indignat, no sorprès, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Dit això, miraré de donar-li algunes voltes i escriure alguna cosa sobre el tema, però hi ha un tema que feia dies que tenia ganes de parlar i sobre l’Estatut ja ho fa molta gent més preparada que jo.

Darrerament s’ha estès arreu la teoria de la corrupció universal. És cert que l’actualitat no ajuda gaire, però en principi una de les primeres coses que caldria recordar és que si precisament els escàndols ocupen la primera pàgina dels diaris o obren els telenotícies és perquè són notícia, és a dir no són fets habituals. Tot i així els afers de corrupció, els tractes de favor, la manca de control, el finançament irregular de partits, les comissions ... són massa importants com perquè no ho contaminin tot. I això dificulta la feina de qui segueix creient en la política com una tasca de servei públic. La situació per tant és greu. La gent pressuposa que quan està davant d’un polític com a mínim s’està embutxacant alguna cosa il·legal pel fet d’estar allà. És humà però és molt perillós.

Primer perquè difícilment es podran construir espais reals de participació i transformació si es parteix de la idea de que cap polític és capaç de fer honestament la seva feina. En segon lloc perquè és injust suposar que tothom és igual, i més en el cas de les persones que per exemple militem a ICV en que la veritat és que no estem esquitxats. En tercer lloc perquè sols construirem una societat més justa posant a cada persona al seu lloc, amb contundència, sense ambigüitats. Cada cop que es descobreix un polític corrupte celebrem la capacitat del sistema per descobrir-lo i mirem d’anar al fons en les responsabilitats polítiques. La lluita contra tota forma de corrupció ha de ser un èxit democràtic, no una forma d’estendre sospites.

No em dóna la gana haver d’aguantar a veïns que diuen que ens embutxaquem diners pel sol fet de discrepar del projecte urbanístic que hem aprovat. No tinc perquè aguantar que es digui que hem arreglat un carrer o un altre en funció d’unes afirmacions falses però que embruten el nom de persones honestes. En política hi ha molta gent, i a casa meva moltíssima, que mai s’ha embutxacat un euro o ha fet favors que no tocaven. És de justícia reconèixer això, però és que la teoria de la corrupció universal sols afavoreix als sectors més poderosos i als sectors polítics més conservadors. Amb tota la contundència que calgui hem de lluitar contra la corrupció o la mala gestió, però cal fer-ho des de la política i amb l’objectiu de preservar la política. Si realment considerem que la corrupció o el finançament il·legal d’un partit són temes prou seriosos i absolutament irrenunciables des de l’ètica actuem en conseqüència. Serà un tema com aquest tan fonamental a l’hora de decidir a les properes eleccions?

Espais públics al Poblenou, quin canvi!

Sabeu que no acostumo a caure en l'autocomplaença ni en l'oficialisme extrem. Miro de veure les coses amb subjectivitat (no pot ser d'una altra manera) però aplicant certs criteris de crítica i intentant posar sempre filtres al meu punt de vista. No sóc extremadament oficialista, però em repugna l'actual tendència que sembla gairebé omnipresent de dubtar de com ha evolucionat la ciutat de Barcelona.

Aquest article neix d'estar una estona amb la meva filla a un parc del Poblenou després de sortir del Casal d'Estiu. Estic a un interior d'illa, agradable, tranquil, amb espai per jugar i públic. Però podria triar un altre interior d'illa, o el Parc de Ghandi, o el Parc Central o els parcs al costat de la platja ...i això està molt bé. Quan jo era petit (reconec que ja fa molt temps) amb prou feines disposàvem dels jardinets de Lope de Vega i la zona verda més gran que apareixia al mapa al Poblenou era el Cementiri (no és broma).

Disposar d'espais públics oberts i de qualitat ha estat una conquesta pel barri. I no és tan sols una millora estètica. Tenir aquests espais públics afavoreix un model de vida i de relacions ciutadanes que a mi m'agrada i que és molt important en un barri amb població jove i amb moltes criatures. Menció a part mereix la platja. Més d'un cop ho he dit. He participat activament com a nen a les reivindicacions de l'AVV del Poblenou per recuperar la platja i posteriorment com a jove a les mobilitzacions per aconseguir la cobertura de la Ronda del Litoral a l'alçada del barri per aconseguir més espai públic. La platja i el Parc del Poblenou són actuacions que permeten que milers de persones ocupin l'espai i gaudeixin d'un lleure públic. I això aquest estiu amb la crisi serà molt important. No menyspreem la conquesta d'espais públics i parcs que ha fet el Poblenou.

I és cert que no sempre el disseny ha estat l'encertat, també és cert que sovint aquestes transformacions s'han vist acompanyades d'edificis de gran alçada (com es pot veure a la fotografia) o que alguns d'aquests interiors d'illa gairebé estan privatitzats, però tot això no li tre valor al fet que el barri ha guanyat molt espai públic per a tothom.

Avui, amb la meva filla, puc triar a quin parc vaig i això no té preu. Conscients de quin model de ciutat volem aconseguir, però alhora recordant d'on venim.

Castelldefels, lliçons o culpables?

L’accident de Castelldefels ha estat un cop terrible per a tothom. La mort de com a mínim 13 persones joves que anaven a passar una revetlla de festa a la platja és un cop dur. Una de les primeres reaccions és començar a buscar responsabilitats, més ben dit culpabilitats. Aquest és un dels elements que avui dia estan més d’actualitat. No ajuda gens aquesta actitud a millorar la nostra societat. No es pot avaluar en calent tot el cúmul de circumstàncies que podrien haver ajudat a que no es produís la tragèdia. En aquest cas està clar perquè està prohibit creuar les vies i per tant sols podem arribar a pensar que s’hagués pogut avançar l’horari d’incorporació de personal de seguretat a l’estació, que podria estar obert l’accés superior a la platja o que es poden millorar els sistemes d’avís de pas de trens a les estacions. En aquest cas existia pas segur a la platja i el tren complia amb la velocitat, per tant podem discutir de mesures que podrien haver fet més difícil la tragèdia, però igualment ja hi ha tertúlies mirant de veure com li treuen punta.
L’exigència a les administracions per assumir responsabilitats és cada cop més alta. Per una banda em sembla bé, és evident que les administracions tenen una responsabilitat sobre tot allò que afecta a les nostres vides i a la nostra seguretat, però cal ser també prudents a l’hora d’exigir un excés de responsabilitats. Un excés de responsabilitat pot portar a la paràlisi de moltes activitats o formes de fer. Per exemple l’increment de normes de seguretat a l’entorn de les fogueres de Sant Joan ha portat a que a la majoria de barris no es puguin fer. Hi ha gent que ho critica i diu que això és matar les tradicions i que tota la vida s’ha fet. Possiblement una part d’aquesta gent si es produís un incendi per una d’aquestes fogueres culpabilitzaria a l’administració per no haver garantit la seguretat. Recordo per exemple quan es van produir algunes sentències contra professorat o direccions d’escoles per accidents d’alumnes, algunes escoles van decidir deixar de fer colònies o segons quines activitats. Cal saber trobar el límit entre la lògica exigència a l’administració i el fet de no judialitzar excessivament la seguretat. Com a societat ens sembla que l’administració ha de garantir-ho tot i això no és possible. Que quedi clar que no estic parlant d’imprudències o errors, estic parlant de que sempre hi ha alguna cosa que s’hauria pogut fer de més per evitar una tragèdia.
Els familiars de les víctimes i les persones que es van salvar viuen en estat de shock i per tant és lògica la seva necessitat de demanar culpabilitats. La resta de la societat però hauríem d’aprendre, d’aquesta tragèdia i del nostre dia a dia, com podem millorar la seguretat de les estacions de tren i de tots els espais públics. En aquest cas possiblement és millor buscar lliçons que culpables.

Un secret sobre Barcelona

Us diré un secret, Barcelona és plena d’èxits veïnals, però poca gent ho sap. La ciutat s’ha transformat gràcies a moltíssimes lluites, reivindicacions i propostes. A vegades llargues lluites on ha calgut molta lluita, a vegades propostes més discretes. Moltes polítics no ho saben o no ho volen explicar. Prefereixen pensar que ha estat idea seva, que han estat originals. I passa des del govern, perquè hi ha gent que creu que tenir la capacitat de prendre la decisió és més important que haver-ho reivindicat, i passa des de l’oposició quan alguns creuen que poden dir allò de “jo ja fa temps que ho deia”.

També hi ha moviment associatiu i persones lluitadores que prefereixen caure en el pessimisme existencial. Lluny de sentir-se orgullosos de la seva capacitat de transformació prefereixen lamentar que queden massa coses per fer o que no se’ls escolta prou. Polítics autocomplaents i líders autodestructius formen un binomi decisiu per garantir un clima d’absoluta desafecció. Hi ha polítics en canvi que valoren la tasca veïnal com la millor força amb la que poden comptar, per exemple era emotiu quan l’Elsa Blasco recordava com s’havia manifestat de nena demanant l’enderroc del viaducte de la Ronda del Guinardó que ara hem aconseguit tirar endavant. L’Elsa recorda aquelles manifestacions i a la gent que es manifestava i per tant no oblida qui ha estat protagonista de l’enderroc.

I a nivell associatiu també passa, per sort el mateix. Ja gent que ho sap i ho explica, i que ho fa amb veu alta i clara. La transformació de la ciutat és fruit de la seva lluita, de la seva capacitat de pensar en favor de la col•lectivitat i de la seva capacitat de crear complicitats. I òbviament també és fruit d’una administració amb capacitat d’escoltar i concretar les demandes veïnals. I d’aquesta idea en torno a tenir dues mostres molt clares aquest dia. Per una banda l’exposició de la FAVB sobre la lluita veïnal que aquests dies es pot visitar al casal Pirineus de Can Baró i que al setembre estarà al Matas i Ramis d’Horta, tot i que també la podeu veure aquí. El plantejament bàsic de l’exposició és recollir 100 actuacions que han transformat ciutat a partir de la lluita veïnal. I com deia Albert Recio de la FAVB a la presentació de l’exposició podrien haver estat 200 o 300 les fites aconseguides.

I l’altre exemple recent va ser la intervenció d’Antoni Roca, de l’AVV Joan Maragall a la inauguració de la remodelació de l’avinguda Mare de Déu de Montserrat aquest dissabte. L’Antoni Roca (a la foto d'arxiu amb Elsa Blasco quan es va inaugurar la primera fase de l'Avinguda)és un líder històric veïnal del Guinardó al que admiro molt. La seva intervenció va tenir un eix conductor, com s’havia aconseguit que gran part de les reivindicacions històriques del Guinardó s’han assolit. Reconèixer que l’actual equip de govern ha realitzat o té en marxa moltes de les reivindicacions històriques del barri no és una actitud per “ensabonar” al Districte sinó que és un homenatge a la gent que ha fet del compromís amb el barri la seva forma de vida i també, com ell mateix va dir, una crida a enfortir el moviment associatiu.
Perquè la gent autènticament crítica i revolucionària (permeteu-me que ho digui així) no és la que més crida sinó la que més transforma. Barcelona és plena d’èxits veïnals, potser que comencem a descobrir el secret.

Professionals de la política, polítics professionals ...

L'altre dia a partir del meu article sobre la defensa del sector públic explicava que jo em dedico actualment de forma professional a la política però que tinc excedència de la meva escola i per tant quan finalitzi la meva activitat política tornaré a l'escola. En Txiki em comentava que era injust que a la política sols es pugués dedicar la gent funcionària o amb condicions clares de garanties de retorn a la feina anterior. Aquest comentari em serveix de motiu per comentar-ho una mica.

Hi ha diverses vies perquè una persona arribi a dedicar-se professionalment a la política, però sols em dedicaré a parlar de quin origen laboral tenen i no de perquè se'ls tria. Una de les més habituals i perilloses és dedicar-se a la política des de les joventuts. Es tracta habitualment de persones amb formació universitària i bones capacitats però que no s'arriben a incorporar a una vida professional en la seva branca. Per una banda és una aposta que realment funciona. Incorporar gent jove, amb idees noves i amb gran capacitat a l'estructura dels partits o a càrrecs públics professionalitzats és positiu. Per altra banda estàs abocant a persones vàlides a no incorporar-se a la seva feina quan és més senzill. Si el període és curt o la seva dedicació professional no és de gran intensitat horària pot ser compatible però en cas contrari ens trobem amb persones que tenen dificultats per començar la seva carrera professional fora de la política.
Altres persones s’incorporen a la vida política de forma professional quan ja tenen una feina consolidada. En la majoria dels casos efectivament són o bé persones que són funcionàries o bé persones amb garanties de tornar al seu lloc de treball, per excedència o perquè la seva activitat li permet. Tot i que la política enganxa per aquestes persones és més senzill tornar al seu lloc de treball. Un catedràtic de la Universitat, per exemple no tindrà pànic a una reincorporació al seu món laboral. Però no és el mateix si la seva feina no està prou remunerada o no el motiva, però aquest no és el cas més habitual.
Per tant sí que és cert que és difícil incorporar a persones a la política professional que no tinguin solucionada la seva vida econòmica o garanties molt clares de retorn al seu lloc de feina. Caldria per tant garantir el màxim de recursos legals per garantir aquesta estabilitat, inclosos col·lectius com els autònoms. Caldria potenciar aspectes de formació contínua, de formació específica per la reincoporació al lloc de treball, mesures d'excedència importants ... Hem d'aconseguir un doble objectiu, facilitar que tothom que vulgui i tingui el suport necessari pugui accedir a qualsevol càrrec públic o de confiança política i en segon lloc que es garantís la possibilitat de reincorporació a la vida laboral normalitzada quan finalitzi la seva etapa.

Cal garantir un accés universal i cal garantir una sortida fàcil. Si fem això ajudarem a renovar la política i a evitar que determinades persones s'hagin d'eternitzar a l'administració.

El PSC juga a camp contrari

L'Ajuntament ha decidit fer una nova campanya activa per frenar l'incivisme, basat de forma exclusiva en l'actitud sancionadora. Jordi Hereu ha decidit impulsar la prohibició de burka i niqab a espais públics de la ciutat. Jordi Hereu insisteix en la necessitat de garantir un espai públic net, ordenat i segur (amb el problema que jo crec que tenim una definició diferent de què volen dir aquests tres adjectius).

Hi ha una expressió esportiva que crec que il•lustra força bé determinades actuacions del PSC a Barcelona, "jugar a camp contrari". Representaria les dificultats de fer un bon paper en un ambient hostil, amb una gent que no és la pròpia. Jo crec que el PSC a Barcelona té el risc no només de voler jugar en camp contrari sinó que a sobre quan arribi a jugar el partit li hagin canviat l'esport i la normativa.

Personalment crec que és un error que voler competir amb la dreta en determinades formes d'afrontar els problemes. Els mitjans de comunicació ultraconservadors com el Mundo, la Razón, Intereconomia, COPE... i a Catalunya representats per La Vanguardia, han creat, al costat de partits xenòfobs i partits de dretes un escenari fals on cal reaccionar amb ordre, repressió i sancions davant de realitats que de veritat no existeixen. Voler respondre amb mesures legals davant d'aquest escenari és entrar a jugar al seu esport i fer-ho al seu camp. Un greu error estratègic però amb conseqüències reals.

Una de les conseqüències més immediates d'aquesta estratègia és que estan desmuntant l'espai polític de les esquerres. Quan s'estableix l'ordre i la seguretat com a prioritat de les esquerres i enmig d'una crisi econòmica com l'actual s'està contribuint a afeblir l'espai polític de les esquerres. Si les forces d'esquerres assumeixen com a prioritat espais on la dreta marca les normes de joc creem una situació de desconcert en l'electorat més progressista i per tant es contribueix de forma clara a la seva desmobilització. Entrant en seu terreny estem afavorint potenciar aquest escenari fals i alhora enfortim la dreta.

Algú pot entendre que en la situació actual la campanya que impulsi l'Ajuntament ha de ser per recordar les multes previstes per l'ordenança del civisme? la proposta de decret sobre el burka és oportuna i necessària?

I el que em sap més greu és que el balanç de govern a l‘Ajuntament de Barcelona permet situar elements clars en el centre del debat i que són polítiques molt clarament d’esquerres o progressistes. Barcelona és una ciutat on el conflicte es viu més en els mitjans de comunicació que al carrer. Barcelona ha apostat per mantenir beques escolars, pel suport a entitats d’acció social, per construir escoles bressol públiques, per millorar l’aproximació als barris, per fomentar la sostenibilitat ... M’agradaria poder centrar el debat públic, assumint que no és senzill, en aquestes qüestions. Plantejar a la gent de Barcelona que el canvi ha de ser buscar fórmules noves amb els valors de sempre. A mi no m’agrada jugar a camp contrari, perquè estic convençut que al nostre terreny encara hi ha molta feina a fer.

Intens cap de setmana a Horta-Guinardó

Hi ha caps de setmana en que és totalment impossible fer crònica de les activitats que es fan al Districte. Aquest cap de setmana han coincidit les Festes Majors de Sant Genís, Teixonera, Font d'en Fargues i Baix Guinardó. També s'ha fer el 14è concurs de cantautors d'Horta-Guinardó o el campionat de petanca i botifarrada de Sense Traves, entre moltes altres coses.

Com que no es pot resumir en un article tot allò que ha passat sols farem algun apunt. Per exemple una curiositat. El pregó de la Teixonera el feia divendres l'Intendent Major de la Guàrdia Urbana de Barcelona i fill del barri. Al cap d'una hora el cantant de la Fundació Manero feia el pregó de la Festa Major de Sant Genís, fill d'aquest barri. Un representant de l'ordre i un representant dels canalles i això té la seva gràcia. Dues maneres diferents de fer un pregó i en el fons dues maneres de viure i veure el barri.

I què dir del concurs de cantautors d'Horta-Guinardó, aquesta activitat organitzada pel Districte. Una activitat discreta al barri però de gran projecció. Poques activitats a Catalunya donen una oportunitat tan bona a cantautors i cantautores. Un concurs que ha vist a gent avui dia consagrada com Estopa, Pedro Javier Hermosilla, el Sobrino del Diablo Anna Roig o Rafa Pons, però que sobretot ha obert portes a molta gent per donar a conèixer les seves propostes.

O destacar el magnífic ambient a la sardinada de l'AVV del Baix Guinardó que enguany es celebra de nou de forma provisional als Jardins del Príncep de Girona per les obres de reurbanització de la Ronda del Guinardó. El proper any ja es tornarà a fer al costat del mur del Parc de les Aigües, al Camí de la Llegua. El lliurament de trofeus del campionat de petanca del Baix Guinardó ha tancat el matí de Festa Major. Joan Vallvé, conseller d'ICV i que té la responsabilitat del Baix Guinardó ha fet lliurament dels premis acompanyat d'altres consellers del Districte. I després del lliurament una estona de xerrada amb la Maria Rodríguez, una presidenta d'AVV amb una gran capacitat i un immens sentit de l'humor.

El proper cap de setmana de nou intensitat, Festa Major a Can Baró i a Vall d'Ebron, inauguracions, concerts i una vida a Horta-Guinardó que no s'atura.

Sector públic

Un dels elements que realment estaran en joc a les properes eleccions municipals de Barcelona és el paper del sector públic i del sector privat. D’entrada i per qui no em conegui prou diré que no tinc cap mena de problema personal amb el sector concertat, de fet tinc una excedència de l’Escola Gravi, una cooperativa d’ensenyament de la que he esta president, i per tant representant de la titularitat. Per tant quan acabi la meva etapa professional a la política molt possiblement tornaré al sector concertat.
Aclarit això però defenso la necessitat de que els serveis bàsics siguin majoritàriament públics i quan es tracti de serveis concertats tinguin un major control. De fet considero que seria necessari un nou procés educatiu com el que es va donar amb les escoles del CEPEC que permetés la incorporació d’un bon nombre d’escoles concertades a la xarxa de titularitat pública. L’escola pública garanteix millor la igualtat d’oportunitats i és garantia de qualitat. I el mateix podríem dir de serveis socials, sanitat, serveis per a gent gran ...
El tercer sector social que fa front a serveis bàsics amb criteris progressistes ha de trobar el seu espai però la tendència ha de ser, clarament a garantir la titularitat pública d’aquests serveis i més quan estem avançant cap a una societat que no està prou cohesionada i on garantir la igualtat d’oportunitats serà fonamental. Xavier Trias ja ha anunciat que opta per la concertació. ICV esdevé en aquest cas una clara garantia de defensa dels serveis públics. Aquests dies els funcionaris i funcionàries viuen la difícil situació de compartir la sensació de pèrdua de drets laborals, l’acceptació de tenir una estabilitat que avui dia és fonamental i un cert desprestigi social. La defensa del sector públic ha de ser una garantia de cohesió social i igualtat d’oportunitats i a les properes eleccions caldrà defensar-ho amb claredat

Civisme?

L'Ajuntament de Barcelona ha impulsat una nova campanya adreçada a fomentar la convivència a la ciutat. A títol exclusivament personal i no en funció del meu càrrec al Districte, considero que la campanya, tal com està orientada, és un greu error. L'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, fa temps que insisteix en la necessitat de tenir a la ciutat un espai públic net, ordenat i segur. D'entrada em semblaria una bona decisió si no fos perquè al darrera d'aquesta definició hi ha visions molt diferents de com ha de ser la ciutat.

L'actual pressió a l'entorn d'aquest tema és tan bèstia que fa que m'hagi de justificar constantment. No crec que s'hagi de permetre que la gent pixi al carrer o que la gent no reculli les caques de gos. Hi ha gent que molesta anant en skate a gran velocitat per la vorera o que embruta espais públics i privats provocant una important despesa en neteja. A mi no m'agrada i crec que cal evitar aquestes actituds. Però de veritat el problema és tan greu a Barcelona? Les multes desproporcionades són una bona solució? La manca de subjectivitat no pot provocar situacions absolutament injustes? No és més incívic aparcar allà on no permetem la circulació de persones amb cadira de rodes?

ICV va votar en contra de l'ordenança del civisme i avui crec que és evident que estava justificat plenament. No podem plantejar la convivència amb mesures punitives i no podem barrejar temes com la prostitució amb la venda ambulant o embrutar el carrer. Algú creu que té sentit viure en una ciutat que es planteja que per anar en bici fora de llocs habilitats es pugui pagar una multa de fins a 3.000 €? Està justificat pagar una multa de 1.500 per consumir alcohol a la via pública sense establir altres criteris? Per què es justifica aquesta multa dient que ho fem perquè volem garantir el descans?

A vegades tinc la sensació que volem respondre amb objectivitat a campanyes mediàtiques basades en la subjectivitat o directament en falsedats. Perquè volem competir en terrenys que no són els nostres i on no tenim res a fer? Treballem per fomentar la convivència i aconseguir una ciutat més amable, fomentem una ciutat per a tothom, però no perdem els papers ni ens creguem que imposant moltes multes resoldrem aquest problema.

Àrea Verda al Poblenou

He rebut la documentació per poder accedir a l'àrea verda del Poblenou. No tinc clar si ho faré servir perquè potser mantinc la plaça de lloguer que tinc a l'aparcament del costat de casa meva. Tot i així me n'alegro de la implantació de l'Àrea Verda al Poblenou.

Les àrees verdes s'han convertit en una bona eina per fer una bona política de mobilitat sostenible. L'aparcament per a residents està suposant que hi hagi gent que deixi l'ús del cotxe i es passi al transport públic. Una gran part de la gent fem servir el transport públic sempre que ens sembli més còmode que el transport públic. Si el cost de l'aparcament es converteix en inassumible llavors molta gent decidirà optar pel transport públic, o bé gent que venia a aparcar al Poblenou, ara ja no vindrà. El Poblenou té un nivell adequat de transport públic, Metro, unes quantes línies d'autobús, bicing i un tramvia que realment ens seria molt més útil si es connectés a través de la Diagonal amb el tram que porta al Baix Llobregat. Per tant no ha de ser cap trauma per la majoria de gent que fins ara venia a treballar al Poblenou en cotxe.

També és cert que a un barri com el Poblenou on el comerç és viu i molta gent ve a fer gestions cal que hi hagi una bona oferta d'aparcament de rotació i això s'aconsegueix amb un aparcament soterrat com el de Saladrigas o amb Àrea Blava, que caldrà veure amb el temps si és suficient o excessiva.

I finalment potser caldria desmentir el fals tòpic del caràcter recaptatori de la mesura. Cal ser valents i explicar amb claredat que l'espai públic és per a tothom i que per tant no és una bona decisió afavorir l'aparcament gratuït, perquè s'ocupa l'espai públic amb caràcter privatiu i perquè a més pagar per aparcar redueix la mobilitat en cotxe.

Crec que l'Àrea Verda serà una bona mesura pel Poblenou.

Retallades

Recordo a la meva mare fent piles de diners damunt del llit. Ara ja no ho fa, és una llàstima, trobo que tenia la seva gràcia. Parlem d'una època amb poques domiciliacions i cap targeta bancària. Però el que volia comentar és que això era una magnífica oportunitat per establir les prioritats econòmiques de casa. Es feia una pila de diners pel lloguer, una pila per les despeses de la casa, una per l'escola ... I per tant és molt fàcil saber què és innegociable i que no ho és. Al final queda una pila que permet fer front a les despeses que no són estrictament necessàries.

La situació econòmica actual ens porta a que haguem de fer com la meva mare, piles de diners al llit de casa. I aquí és on comença la política. Quines són aquelles despeses que no es poden tocar i quines sí que es poden rebaixar? Entendre que es pot començar fent baixar la pila de diners de les pensions, les prestacions o les polítiques socials és una forma de fer política. Una forma que no comparteixo. Pensar que "els mercats" ens estan demanant aquestes retallades és renunciar a la política. Cal saber d'on es comença a retallar per fer front a les despeses que garanteixen la cohesió social i no renunciar als drets que hem aconseguit.

A nivell de l'Ajuntament de Barcelona crec que en aquest sentit s'ha garantit no fer disminuir les despeses en acció social i en canvi posposar projectes com la remodelació del Castell de Montjuic o la construcció del Zoo Marí. En aquest darrer cas jo preferiria que es renunciés ja al projecte. Però aquesta decisió és fonamental. Hi ha Ajuntaments que han rebaixat les beques menjador o hi ha candidats com Xavier Trias que proposen concertar places de bressol enlloc de construir escoles bressol públiques. Quan es retalla pots posar les tisores a llocs diferents.

L'austeritat és un bon concepte, però no podem aplicar en una situació com la nostra una retallada linial als programes. Posaré dos exemples molt clars d'Horta-Guinardó dels projectes que porto jo directament. Dissabte vam celebrar la Trobada d'Entitats, aquest any ha costat un 40% del que costaven les anteriors i gairebé tothom ho ha viscut com una cosa lògica o positiva. Però per exemple no crec que haguem de retallar el pressupost de la Cavalcada de Reis, si més no de forma significativa. O per exemple crec que mantenir el cicle de poesia al Districte, el programa de Nous Veïns i Veïnes o les beques d'estiu són temes a no retallar.

L'Ajuntament ha començat a fer les piles de diners d'allò que pot gastar i caldrà que no rebaixi les que fan de Barcelona una ciutat cohesionada i haurà d'aprofitar per rebaixar les piles de diners que tenen partides innecessàries, excessives o poc clares. Quan les coses es fan així racionalitzarem més que retallarem.

El tema de la retallada salarial, però, ja és un tema més complicat ...

Canvis a la Trobada d'Entitats d'Horta-Guinardó

Dissabte 5 de juny es va celebrar la Trobada d’Entitats d’Horta-Guinardó. Aquesta edició incorpora per primer cop un nou model allunyat de l’anterior model de Mostra d’Entitats. La comissió organitzadora de les entitats va estar valorant que el model d’estands d’entitats i activitats al llarg de tot el cap de setmana estava esgotat. L’anterior model representava un esforç molt important per part de la gent de les entitats, tenint en compte que calia un nivell de presència intensiu al llarg del cap de setmana. També és cert que moltes entitats consideraven que no s’aconseguia l’objectiu de donar a conèixer les entitats amb la presència física a la Mostra. Finalment la situació econòmica de crisi i la necessitat de racionalitzar recursos van acabar de decidir el canvi, de forma molt majoritària dins de la comissió. Al blog d'ICV d'Horta-Guinardó, podeu trobar més infomració.

El format de l Trobada d’Entitats 2010 ha estat triple. En primer lloc crear un espai de “Festa Major” del Districte. En segon lloc difondre les entitats del Districte. En tercer lloc agrair la feina que fan les entitats dels nostres barris.

En primer lloc per celebrar la “Festa Major” es va fer per la tarda una activitat infantil organitzada pel Consell de la Joventut d’Horta-Guinardó (CJD7) un taller de circ que va tenir una bona assistència de públic. Per altra banda a la nit es va celebrar un concert de rumba catalana amb el grup Micu, amb arrels al propi Districte. El concert va estar molt bé i va permetre compartir un espai de festa a molta gent jove i a gent de les entitats dels nostres barris. Aquest concepte de “Festa Major” de tots els barris junts pot créixer de cara a properes edicions, ja que està molt bé tenir un espai compartit entre tots els barris.

En segon lloc es volia difondre les entitats del Districte. Per això s’ha editat un CD que recull informació d eles prop de 300 entitats que van fer-nos arribar la seva informació. Aquesta guia, que podeu recollir gratuïtament al Districte, també estarà disponible a la web municipal on s’anirà actualitzant a mesura que les entitats vulguin afegir-se o modificar dades. Era important disposar d’una guia en format digital que permeti a tothom conèixer la realitat diversa i rica del moviment associatiu del nostre Districte.

En tercer lloc, per agrair la feina que fan les entitats del nostre Districte es va organitzar el sopar d eles entitats. Una botifarrada on van poder venir totes les persones que van voler a través de les seves entitats. Més de 550 persones representant a més de 50 entitats i la participació de l’Alcalde Jordi Hereu, del Tinent d’Alcalde Ricard Gomà i de regidors i consellers de tots els grups municipals. L’ambient va ser molt agradable. Què voleu que us digui ! en un moment de crisi i crispació com l’actual tenir espais de trobada entre gent que es mou als nostres barris és una gran oportunitat de reconciliar-nos amb la idea que el compromís és el que ens ha de permetre seguir millorant la nostra societat i els nostres barris.

Qui farà canviar Barcelona?

Vaig participar del plenari d'ICV conjunt de Sant Martí i Sant Andreu amb en Ricard Gomà, on vaig aprofitar per votar a les primàries per escollir el cap de llista per les properes eleccions municipals. Sols s'ha presentat el propi Ricard Gomà però he votat per ell amb plena convicció. Us asseguro que la meva valoració del Ricard Gomà, com a votant que sóc d'ICV, no està al voltant del 4 com deia La Vanguardia sinó que tinc plena convicció en la seva capacitat. Si en Ricard no estigués al govern de Barcelona les polítiques socials haurien estat diferents. I això no és fàcilment discutible per part de la gent que treballa en aquest àmbit. Perquè hi ha una cosa important a valorar. Ara quan comenci la campanya electoral tothom o gairebé tothom plantejarà la necessitat de fer polítiques socials. Però en Ricard podrà parlar-ne amb l'aval de la feina feta, i sobretot no tan sols és important parlar de "quanta" política social es fa sinó també de "quina" política social es fa. Les polítiques d'acció social que hem fet han obert noves vies en el terreny dels projectes de vida independent, de fugir del paternalisme o de cooperació amb els moviments socials.

Una de les idees clau és que volem treballar per afrontar la transformació de la ciutat en un sentit d'esquerres i ecologista, més humana i més propera, més justa i social. Davant dels que alguns anomenen la necessitat d'un "canvi" a Barcelona nosaltres apostem per la necessària "transformació". No volem compartir la sensació de la necessitat d'un canvi entès com un gir a la dreta. De veritat algú creu que l'ecologia, l'equitat social, la capacitat de transformació urbana a tots els barris ... ho defensarà millor un govern de dretes? No, defensaran millor altres coses però no polítiques d'esquerres. Però tampoc es farà un canvi amb l'actual distribució de forces polítiques. Per fer el salt, per accelerar la transformació social cal un nou pes d'ICV i cal ser conscients d'aquells errors que hem comès i fins i tot de les pors que ens poden haver frenat algunes vegades. A vegades cal ser més clars i recordar per exemple que cal construir més escoles bressol, però és que en Trias el que proposa és concertar més aquesta etapa. Serem la millor forma de garantir el valor d'allò públic a la ciutat.

D'aquí a un any hi haurà eleccions municipals a Barcelona i cal treballar a fons per garantir que la gent que vol un espai potent d'esquerres i ecologista tingui un clar referent a ICV-EUiA.

Memòria

La revista Sàpiens publica aquest mes de juny un monogràfic especial titulat “Espais de Memòria a Barcelona”. Aquest és un suplement impulsat pel Memorial Democràtic amb el suport de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i l’Associació Conèixer Història. El monogràfic situa a la nostra ciutat 50 punts de memòria i després aprofundeix en 13 d’aquests espais com la Casa Bloc, el Castell de Montjuic o el Camp de la Bota. I un d’aquests espais, com no, són les bateries antiaèries del Turó de la Rovira.
Des del Districte hem impulsat el treball per tal de recuperar les bateries antiaèries, però també per impulsar una ruta de la memòria històrica que inclogui el Turó de la Rovira però també d’altres espais tan interessants com el monument a les brigades internacionals, el Pavelló de la República o el refugi del Mas Guinardó. També podrem incorporar altres punts que podrem anar coneixent i que tenen valor des de la vessant de la Memòria. Algú potser voldrà fer veure d’aquí a uns mesos que se li ha acudit la magnífica idea de fer aquestes rutes, però hi ha gent que ja ho estem fent.
Darrerament tornen a aparèixer visionaris que diuen que és una tonteria recuperar la memòria històrica, i més ara en temps de crisi. Hi ha gent que pensem que aquest és un repte necessari com a societat democràtica i per tant la gent d’ICV ens comprometem en aquesta línia. Davant de la gent que vol ignorar la lluita per aconseguir la democràcia i una societat millor o de la gent que prefereix passar amb discreció davant d’aquests temes cal impulsar mesures com aquestes rutes. Darrerament he hagut d’escoltar massa cops la gent que demana no reobrir ferides, però aquesta gent ignora o vol ignorar que no es pot reobrir la ferida que mai s’ha tancat. I en aquest sentit em permeto destacar l’homenatge a la Manola Rodríguez, que va ser veïna del Districte, i que el proper 17 de juny a les 19 a l’Espai Memorial Democràtic (Via Laietana) rebrà un merescut homenatge o de l’històric lluitador de CCOO i del PSUC Ángel Rozas, que ha mort avui mateix
I per cert no us perdeu la portada, sens la dubte la millor fotografia es podia obtenir des del cim del Turó de la Rovira amb la nostra ciutat de Barcelona de fons.