Enquesta a La Vanguardia

He comprat La Vanguardia per veure la primera part de l'enquesta sobre Barcelona i intenció de vot per les properes eleccions municipals. No sorprèn ni que ara surti una enquesta a La Vanguardia ni tan sols el resultat. Que en aquests moments les esquerres ho tindrien difícil per guanyar a Barcelona és una obvietat, però en el fons l'Enquesta forma d'una campnya ben planificada de desgast. Insisteixo no parlo del resultat de l'enquesta, sinó de la planificació que hi ha al darrera. Com no se li escapa a ningú a mi no m'agrada el resultat. ICV mantindria els resultats, però les esquerres no governarien. Per estar en condicions de fer-ho caldria que cada un dels tres partits d'esquerres guanyessin un regidor respecte al resultat de l'enquesta. Impossible? Potser no, però difícil és evident. Però per girar el resultat cal canviar la manera d'explicar les coses i com fem les coses. Guanyaran les esquerres si aconseguim fer-ho millor i explicar-ho millor, i això no és cap mala notícia. El PSC crec que guanyarà algun regidor respecte a l'enquesta. ICV pot mirar de millorar resultats, però dubto que aconsegueixi sumar un regidor més als actuals i sobretot fer-ho a la vegada d'ERC. Per cert un cop més ERC surt escaldada d'una enquesta sense que apareguin altres forces independentistes, alguna cosa canviarà segurament.

Fent una gran simplificació, CIU guanyaria regidors a cada una de les seves formacions més properes (per diferents costats) és a dir un al PP, tres al PSC i un a ERC. En canvi l'opció que té menys contacte amb CIU aconsegueix no perdre regidors, és a dir ICV.

L'enquesta però té una dada que m'agradaria conèixer. Quan pregunta quin pacte prefereix per Barcelona guanya l'opció de CIU i PSC amb un 21% i en segon lloc CIU i ERC amb un 18%, en tercer lloc CIU i PP amb 15% i PSC i ICV 12%. L'opció PSC, ICV i ERC, en canvi rep un 11% l'opció altres possibilitats és un 25%, i per tant un 14% opta per altres coalicions. Quines?

Hi ha altres dades si més no curioses. Un 30% dels votants d'ICV prefereix a Trias com Alcalde o que Ricard Gomà té una puntuació de 3,6 amb un índex de coneixement molt baix i que segons l'enquesta entre els votants d'ICV Ricard Gomà rep un 4,3 i en canvi a Trias el puntuen amb un 4,8, això em sembla realment estrany. O que altres formacions polítiques (sense comptar Ciutadans), sols obtinguin un 2.7 entre totes (reagrupament, CUP, verds, plataforma per Catalunya ...).

Però hi ha unes dades que no surten i són fonamentals. No diu el percentatge de vots en blanc ni de participació. Potser surt als resultats de dilluns, però si no és així ens estem perdent una bona part de la informació. Les enquestes però marquen tendències i en el nostre cas el que ens interessa és que hem de treballar molt.

CAL CANVIAR LES COSES (4)

Possiblement hi ha una majoria de gent que no té ganes de transformar les coses, que ja els hi està bé mantenir la situació actual. La gent amb voluntat real de transformació social no és la majoria però en canvi hi ha una gran capacitat. Avui dia el nostre país ha aconseguit fites importants en molts aspectes, des dels drets individuals als drets socials. S’avança en conceptes com la sostenibilitat, la igualtat de drets o la multiculturalitat, però s’avança amb esforç, gràcies al treball de gent que lluita molt en el seu dia a dia. La crisi actual farà difícil seguir avançant en aquesta línia. La crisi econòmica, d’una profunditat que encara no hem sabut mesurar, posarà en entredit drets de les persones i dificultarà la lluita per valors solidaris. La crisi “moral” no ajuda a crear eines per lluitar per la transformació social. Tot i així, cal canviar i per tant cal uns resposta des de, com a mínim, els tres àmbits que he plantejat en els meus darrers articles: política, mitjans de comunicació i moviments socials.I evidentment defensaré que la meva millor eina per dur a terme aquest treball és la meva militància a ICV. Aquests dies s’ha donat moltes voltes al tema de l’oportunitat o no de la comissió parlamentària del Palau. Es recorda sovint que no és una bona estratègia posar en marxa el ventilador. No ho entenc. A casa meva el faig servir, aquest any encara no l’he posat en marxa, però el posaré. El ventilador significa aire fresc. I qui tingui merda al davant que avisi. Com a polític militant d’ICV no em fan por els ventiladors, ni a nivell personal ni a nivell de partit. Exigim transparència però posem en valor qui es dedica a la política des de l’honradesa. I clar que hem de canviar nosaltres. Els dos mandats al govern de la Generalitat (amb un balanç clarament positiu però també fent-nos conscients del que representa governar), les dificultats de comunicació amb la ciutadania, el terratrèmol de la Diagonal i la situació de clara desafecció ens porten a la conclusió que hem de canviar, però alhora també cal recordar que no tots hem de canviar igual.

La greu situació econòmica i la profunda desafecció política ens situen en un escenari no previst. Sols des de la voluntat de transformar, sense pors i sense prepotències aconseguirem una societat més justa. I a aquest canvi tothom hi és cridat, que cadascú valori què pot fer.

ENTITATS. Cal canviar les coses (3)

Deia l'altre dia que a més de la Política i els Mitjans de Comunicació, cal replantejar el moviment associatiu per enfortir la capacitat transformadora de la nostra societat. La profunda crisi que estan vivint les entitats és sens dubte paral•lela a la crisi generalitzada de compromís polític i participació ciutadana. Però hi ha un primer element que per a mi és fonamental. Allà on hi ha moviment associatiu hi ha més transformació progressista i per les entitats són una necessitat. Per exemple a Barcelona l'existència d'entitats potents i compromeses en la cohesió social és un instrument que ajuda a fer de la ciutat un lloc menys "trencat". Casal d'Infants del Raval, Engrunes, Caritas, Adsis ... són eines fonamentals per la ciutat. I estem parlant en aquest cas d’entitats amb una voluntat de treball col•lectiu més enllà d’interessos privatius. I això seria extensible a bona part del moviment associatiu de la ciutat. Allà on hi ha moviment associatiu fort no hi ha tant nimby. És a dir la presència d’associacions fortes i amb compromís social que vetllen per l’interès global del seu barri o del seu entorn allunya la capacitat de manipulació de determinades plataformes pretesament representatives.

En aquest sentit el moviment associatiu es troba immers en una crisi interna de participació i compromís, però alhora veu com hi ha dos perills que poden minar la seva capacitat de representativitat. Per una banda la presència de plataformes esporàdiques vinculades o no a nimbies (que ja he comentat molt per sobre) i per altra banda la potenciació irracional de la participació individual. Possiblement no és popular dir això, però hi crec fermament. La participació no és un dret individual és un dret col•lectiu. Hem de garantir la capacitat de participació de la gent però no com a suma d’individualitats, sinó com a representativitat de col•lectius. Hem de garantir que el pes d’una associació de Veïns i Veïnes sigui major que la suma del pes individual de cada membre. Una participació basada en la participació individual no té sentit, tot i que pot ser un bon complement. Per tant cal que les entitats facin un esforç per replantejar el seu funcionament i els seus objectius, però cal també donar les eines perquè aquest moviment associatiu tingui força.

Hi ha una bona part del moviment associatiu que no té cap capacitat de transformar-se i adaptar-se als nous temps i són un obstacle per a la renovació. Hi ha entitats totalment instrumentalitzades per partits polítics i determinats poders i que per tant no representen a col•lectius independents. Hi ha associacions que gairebé no tenen socis o si en tenen no són actius. Però tot això no ens pot impedir pensar en la necessitat de transformar la societat a partir d’un moviment associatiu fort. Per fer aquest canvi, per transformar la societat necessitem moviment associatiu independent, creïble i influent. Per aconseguir-ho cal un esforç molt gran de la gent que avui dia forma part de les entitats però també una actitud molt diferent des de les administracions.

MITJANS DE COMUNICACIÓ. Cal canviar les coses (2)

Juntament amb la Política i els moviments socials crec que els mitjans de comunicació han de jugar un paper molt important en la defensa dels valors democràtics i la superació de l’actual crisi. No parlaré de com tracten els mitjans a ICV perquè és inútil i perquè sols m’acusarien de ploramiques. El paper que avui juguen els mitjans de comunicació és fonamental i crec que no estan a l’alçada. És un tema que em preocupa i per això l’he proposat com a tema de debat pel proper sopar tertúlia del grup del Poblenou.

Avui dia la premsa viu més en funció de la seva realitat empresarial que de la seva funció periodística. Avui dia la premsa juga més un paper partidista que polític. Avui dia encara hi ha una gran dependència dels mitjans tradicionals. Miraré de desenvolupar aquestes tres idees que considero importants.

La situació econòmica de molts mitjans econòmics és dura. Això comporta una necessitat d’augmentar vendes a partir de determinats continguts i no tan sols regalant forquilles, jaquetes i orinals. Per tant la necessitat de competir amb la premsa gratuïta, la demanda en augment de notícies molt resumides i la tendència social al morbo fan que es prioritzin determinats titulars. La situació econòmica també afecta directament als periodistes, amb condicions laborals poc estables. S’obliden els reportatges de fons, la investigació i la necessitat de credibilitat i es prioritza la immediatesa i els titulars.
La premsa ha decidit fer un pas que al meu entendre és perillós. No exerceix un paper de mirar de ser un element de revitalització democràtica i garantia de pluralitat i bona gestió, sinó que opta descaradament per voler fer un paper actiu en la gestió política. En aquest sentit és capaç de fer que determinades opcions polítiques acabin sent parlamentàries o tenen una influència decisiva en l’estat d’ànim a un equip de govern. No es tracta de no voler influir, en aquest sentit l’editorial conjunta dels diaris podia ser una bona iniciativa, sinó que aspira a dictar allò que han de dir els partits i els representants polítics. Pontifica que està bé i què no està bé i no dóna espai a la rèplica. Els experts i articles estan al servei d’allò que vol explicar el mitjà. Avui dia massa polítics esperen allò que els hi dicta un mitjà de comunicació. Avui massa empreses de comunicació prefereixen governar que informar.
I en tercer lloc avui dia encara el paper de mitjans de comunicació tradicionals té molt més pes. Internet ha de permetre crear xarxes informatives més plurals, rigoroses i amb voluntat real d’aprofundir en la realitat, però de moment em sembla que això sols queda en mans de persones individuals i encara som lluny d’una nova etapa. Com deia el poeta Luis Garcia Montero un telediario manipulat té molta més força que el millor llibre de poesia i per desgràcia també un telediario manipulat té més força que un telediario no manipulat.
Darrerament he vist alguns gestos d’autocrítica a la premsa, però cal anar molt més enllà, perquè a més una cosa que passa és que per exemple els polítics no critiquen gairebé mai a la premsa, suposo que a la por a “rebre” és massa gran i per tant no es crea un clima d’exigència pública als mitjans de comunicació. I una cosa que no he sabut entendre mai és que entre els mitjans gairebé mai s’ataquen. Alguns mitjans són profundament agressius amb polítics de determinats àmbits ideològics però en canvi no fan servir la mateixa agressivitat en contra de companys de professió.

Una societat més democràtica i transformadora requereix, al meu entendre, d’una nova manera d’afrontar els mitjans de comunicació.

POLíTICA. Cal canviar les coses (1)

Deia en el meu darrer article que cal superar l’actual situació de crisi (no tan sols econòmica) i per recuperar la lluita pels valors democràtics basant-nos en tres pilars: la Política, els mitjans de comunicació i els moviments socials.
L’absència de política sols ens pot conduir a un model autoritari (bé sigui amb dictadura tradicional o amb noves formes que poden anar apareixent) o bé a un model basat en els valors anarquistes. Cap d’aquests dos és el meu model. El primer el combato, el segon no el comparteixo tot i que respecto a gent que es mou en l’àmbit de l’anarquisme. Per a la resta de sistemes ens fa falta la Política. Per garantir els serveis públics, les cobertures de drets socials, la cooperació internacional ... ens cal la Política. Si avui dia els homosexuals tenen garantits més drets, Barcelona és una ciutat força assequible, les tropes van tornar de l’Iraq o tenim una sanitat pública força completa és perquè hi ha Política. També és cert que si avui volen retallar els drets socials, les tropes estan a Afganistan, juguen amb el nostre Estatut o els sectors poderosos ens han portat a una crisi que hem de pagar nosaltres, també és perquè hi ha Política. Per tant no defenso tot allò que es fa en nom de la Política, però sí que constato la importància i necessitat d’aquest àmbit.
La Política és qui té la responsabilitat de marcar les principals línies estratègiques de les nostres vides, en el terreny social, laboral, econòmic, cultural ... avui sembla impossible, però així hauria de ser. Per tant no podem permetre l’actitud de pensar que els polítics ja s’ho faran. El que ens hi juguem és massa important per deixar-ho sols en mans nostres i per tant cal que la societat prengui mesures. Fa temps ho deia en un altre article meu. Si un dia pugem a l’avió i estem convençuts que la tripulació no serveix per portar l’avió, ens quedarem asseguts al nostre lloc, criticant-los i pensant que ja s’ho faran que això no va amb nosaltres? Perquè tanta gent ho fa amb qui ha de marcar les línies estratègiques de la situació laboral, les pensions, l’estat dels nostres carrers, la regulació dels drets d’autor, l’avortament ...? Com és possible que tanta gent limiti la seva capacitat crítica a l’hora de fer el cafè quan el que s’està jugant és el model educatiu, sanitari, salarial, d’Estat ... ?
Bé és cert que hi ha gent que es mulla en els barris, en la solidaritat, en els sindicats, en grups molt diversos, en plataformes pel dret a decidir .... però clarament no és una majoria i no sempre entenen que les lluites no poden tan sols ser monogràfiques. I bé és cert que la gent que ens dediquem a la política no donem sempre el nivell necessari, tot i que també és evident que hi ha de tot i que la majoria de les persones més coherents que he conegut estan a la Política. I es pot lluitar en Política des dels partits o des de fora. Però jo faré ara una crida que semblarà totalment anacrònica, convido a la gent a militar. I no em refereixo tan sols a ICV, la meva organització, no. Convido a la gent que s’incorpori als partits, que participi, que faci canviar les idees, que faci entrar aire fresc, que arraconi als dirigents que siguin mediocres, que recolzi a la gent que s’ho creu i defensa els seus ideals.

Per fer front a la situació actual ens cal més política. Davant de la desafecció sols cal implicació. No crec que sigui gaire difícil d’entendre. Si el 10% d ela gent que creu que cal canviar les coses en Política entrés a participar-hi activament la Política canviaria, no ho dubteu. Llavors perquè no passa?

Luis Garcia Montero, poesia i compromís

Un cop més he pogut gaudir d'una magnífica sessió de poesia a la Biblioteca Mercè Rodoreda del Baix Guinardó, ahir amb la presència del magnífic poeta granadí Luis Garcia Montero. Alguna vegada ho he comentat però em sembla un petit miracle que al barri del Baix Guinardó es pugui fer un cicle de poesia d'aquest nivell, amb discreció però d'un nivell increïble. Sota la coordinació del poeta Jordi Virallonga i amb el suport del Districte i de la Biblioteca Mercè Rodoreda, s'organitza un cicle on han vingut poetes com Margarit, Gamoneda, Félix Grande, Aute ... La sala d'actes era molt plena. De tant en tant amb l’Elsa Blasco hi anem, és una manera d’oxigenar-nos. El dia a dia del Districte és absorbent, la gestió de temes acaba cansant mentalment i poder disfrutar d’una tertúlia interessant i escoltar bona poesia és una molt bona teràpia, de tant en tant no és tan dolent deixar la política una estona. Ahir a més la casualitat va fer que ens trobéssim amb el cap de grup, Ricard Gomà, amic del poeta.

Deia que a vegades va bé deixar la política una mica al marge, però ahir no va passar això. Vam parlar tant de poesia com de política. Luis Garcia Montero és un poeta que durant la dictadura i la transició va exercir un paper important com a poeta compromès d’esquerres, vinculat al Partit Comunista. Avui, a l’any 2010, segueix reivindicant la necessitat de la política. Es mostra orgullós del seu compromís i planteja que en situacions en les que fins i tot la gent que creu en la política perden referents i es troben despistats, cal reivindicar la política. En aquest sentit planteja la necessitat de mantenir la poesia om una eina de resistència. També és conscient, com va dir, que un telediari manipulat és més potent que el millor llibre de poesia. Em va agradar molt aquest compromís polític, sense parlar de partits ni polítics concrets, sinó de Política. Demanava no restar impassibles davant de la situació actual i defensar els valors democràtics. Perquè si avui dia la societat democràtica està en perill no és per determinats fonamentalismes o per la crisi, sinó perquè el capitalisme està anul•lant tots els espais públics. Defensar allò públic deia que era avui resistent, però alhora necessari perquè en moments de crisi és quan han d’aparèixer les persones que defensin els valors democràtics. La poesia pot intervenir en la realitat, com a ciutadania hem d’exhibir l’orgull de lluitar pels valors democràtics. I això se li diu Política. I d’això en parlaré. Reconquerir la lluita pels valors democràtics i transformadors requereix, al meu entendre, de tres pilars: Política, Mitjans de Comunicació i Moviments Socials.

Com veieu, sols resumint alguns dels aspectes que va explicar Luis Garcia Montero o recitant el seu poema En defensa de la Política, no vaig poder desconnectar, però la veritat és que vaig gaudir d’una meravellosa estona de poesia i reflexió des del compromís. Un poeta que és capaç de seguir reivindicant el mateix des de sempre, defensant els mateixos valors i exigint el compromís col•lectiu per aconseguir-ho.

Reflexions sobre la consulta 3

Una de les conseqüències que possiblement tindrà la consulta de la Diagonal és que difícilment es tornarà a celebrar una consulta d'aquestes característiques. Si bé és cert que, com vaig dir, hi ha errades en el procés, s'ha demostrat que són possibles però que poden ser letals. Els grups municipals no han sabut posar-se d'acord per aconseguir que això fos una consulta de la Diagonal i per tant dubto que cap govern proper s'arrisqui a fer un procés en el que no es parli del tema que es pregunta sinó de moltes altres qüestions. I no podem renunciar a obrir noves vies de consulta ciutadana. Segueixo pensant que cal sobretot enfortir el moviment associatiu com a interlocutor preferent de l'administració. Per cert us recomano amb molt interès un article de Salvador Clarós que trobareu al blog d’ecosocialistes de Sant Martí.

A nivell polític caldrà veure quines conseqüències tindrà. La primera és evident i prou contundent. La dimissió de Carles Martí és una assumpció de responsabilitats prou potent com a govern. Per cert que ningú ho dubti, em sento com a ICV plenament corresponsable. Em sap greu per Carles Martí. Ha estat una peça clau de l'actual govern. Ha estat un referent de polítiques d'esquerres, amb sensibilitat social i territorial, no tot l'equip de govern té tanta sensibilitat amb els Districtes. Més enllà d'aquesta dimissió, a nivell polític, el resultat de la Diagonal posa en millors condicions un canvi de govern a la ciutat, ho crec així. També és cert que sovint aquestes són les oportunitats per reaccionar. I per tant hem de veure tot allò que cal plantejar per garantir polítiques d'esquerra pel proper mandat. Queda un any per les properes eleccions, però sobretot queda molta feina per tal de vèncer l'actual clima polític, que clarament no afavoreix la transformació social.

També voldria pensar que l'equip de govern ha perdut, però tampoc tinc del tot clar qui ha guanyat. Pot resultar molt fàcil plantejar-se que la posició de CIU surt enfortida. Però en el fons crec que ha recollit el fruit d'un vot de càstig, però no d'una alternativa clara. Caldrà veure fins a quin punt hi ha rebuig a un govern o rebuig global a la situació política. Molta de la gent que ha votat la C ho ha fet per castigar una forma de governar, però en el fons també per castigar una forma de fer de la classe política i una situació especialment desconcertant. L'oposició ha jugat a no proposar clarament i a veure-les venir. Estratègicament li ha sortit bé, però uns i altres ens hem de plantejar que governi qui governi caldrà saber impulsar mesures que millorin la participació ciutadana. I governi qui governi caldrà enfortir les esquerres (als partits i fora dels partits) a la ciutat. I em reservo per un darrer article altres valoracions sobre el paper que cadascú ha jugat.

Més sobre la Diagonal

Tornant a recuperar el fil de la valoració de la consulta de la Diagonal crec que com a equip de govern hem comès bàsicament 3 errors. No saber explicar la proposta, fer un mal procés i caure de quatre potes en totes les trampes.

No hem sabut explicar que la reforma de la Diagonal era una aposta per un nou model de ciutat. No hem sabut explicar la necessitat de canviar el model de mobilitat. No hem sabut emmarcar la inversió prevista dins de la necessària millora de la ciutat, acceptant els tòpics en la desproporció dels diners que caldria per reformar la Diagonal. Possiblement la gent tampoc volia escoltar, però als polítics ens cal saber explicar.

En segon lloc no hem fet un bon procés. Tècnicament no s'ha donat la percepció de que fos creïble el resultat, si això ho sumem a unes dificultats objectives per fer qualsevol consulta (d'això en parlaré més endavant), la combinació ha estat letal. Objectivament no ha estat un desastre informàtic i sens dubte quan es fa un procés innovador com aquest hi ha riscos, però precisament davant del risc s'ha de ser prudent i no voler anar més enllà, per exemple fent estrenar el sistema a l'alcalde.

I en tercer lloc hem caigut de quatre potes en totes les trampes que ens han plantejat. Una consulta que era la conseqüència d'un llarg procés participatiu amb més de 30.000 aportacions i que ningú ha assumit que s'havia fet. Una consulta impulsada per l'oposició i que al final ha semblat una dèria de l'alcalde. Una consulta que permetia dir com a resposta una C ambigua i que permetia aglutinar tots els càstigs possibles. Una actitud irresponsable de convertir la consulta en un plebiscit. I a més acceptar una consulta en el pitjor moment, en la setmana de les retallades socials i econòmiques del govern i en un moment crític de desafecció política. Com és possible que una consulta acordada entre quatre de les cinc forces polítiques amb representació municipal es converteixi al final en una arma contra el govern? La darrera trampa ha estat no preveure la campanya agressiva i brutal en contra del procés de determinats mitjans a darrera hora. Algú va pensar que ens jugàvem la cursa a una marató i al final va ser a l'sprint. Per cert des de diumenge quan es van comunicar els resultats no he tornat a escoltar a ningú plantejant la possibilitat de que la consulta sigui fraudulenta.

Ja plantejava en el meu darrer article que el més preocupant és que s'evidencia una crisi del govern d'esquerres molt basada en la imatge i en un imaginari. Igual que sóc crític amb com s'ha fet aquest procés i sobretot en com estem transmetent la feina feta. L'actual govern de Barcelona està fent una important tasca de treball en el camp de l'acció social, està impulsant polítiques de sostenibilitat pioneres, innova en el treball de drets civils, impulsa un urbanisme transformador als barris, ha creat (contra bona part de l'opinió pública al principi) mesures de mobilitat sostenible com l'àrea verda. I la llista és llarga, però això no es percep. I el pitjor de tot és que socialment tampoc existeix alternativa d'esquerres. Seria molt fàcil decidir que cal canviar les direccions de les forces d'esquerres i això permetria remuntar. Però no és així. Cal per tant tres prioritats de treball (al meu entendre). Primer, visualitzar la feina que fa l'actual equip de govern. Segon, reflexionar sobre com reforçar els partits d'esquerres. I tercer, enfortir una xarxa social crítica i amb capacitat d'influència real per transformar la ciutat. Com veieu tinc feina mirant de concretar això en articles i sobretot mirant de concretar això a la vida real.

Hem perdut

Hem perdut. Davant de resultats com el que s'han produït avui el millor és partir de la claredat. La participació ha estat baixa però prou significativa, aquest no ha estat el fracàs. La derrota ha estat en el fet que l'opció C ha obtingut un 80% dels vots, fruit de molts elements que miraré d'analitzar. La derrota de la proposta del govern és clara, quan ni tan sols era una proposta del govern. A un any de les eleccions municipals el govern ha trontollat. Què ha passat?

El resultat és fruit de múltiples circumstàncies, mirar de reduir-ho a una sola causa és demagògic o poc seriós. En primer lloc no s'ha sabut transmetre que la consulta era una cosa seriosa. No hem aconseguit parlar de mobilitat ni d'espai públic, ens hem empassat una trampa per incapacitat pròpia i per pressions externes. No saber situar on estava el debat és un greu error. La gent ha votat per la C per raons molt diverses. El segon motiu és que el procés de consulta ha estat farcit d'errades d'imatge i gestió que han allunyat a molta gent d'anar a votar, sobretot a gent que no estava mobilitzada en un sentit o altre. El tercer motiu és que les circumstàncies actuals són de crispació i d'allunyament de les institucions i del govern i aquesta consulta ho ha evidenciat més que mai. El quart motiu és de manca de credibilitat del model de ciutat que es vol impulsar, i aquest és un element que caldrà analitzar. El cinquè motiu ha estat el paper de determinats grups de pressió, mediàtics i municipals, però aquest tema el tractaré més endavant, crec que avui no toca.
I cal assumir responsabilitats com a govern. La primera conseqüència ha estat la dimissió o cessament del Carles Martí, primer Tinent d’Alcalde. Té sentit que ho faci l’Alcalde? En les circumstàncies d’un Ajuntament és evident que no. Ni es poden avançar les eleccions ni es pot escollir una persona que actualment no formi part del consistori. Em sap greu pel Carles Martí, però és evident que és una mesura d’una gran contundència. Les conseqüències polítiques a nivell de partits que portarà aquesta consulta veurem quines són, però hi ha una conseqüència que em preocupa molt més. No es percep una alternativa social d’esquerres, progressista, transformadora a l’actual situació. Davant de la crisi que evidencia aquest resultat i més enllà dels partits que estàvem al darrera de la consulta hi ha una incapacitat per aglutinar forces transformadores. Bona part de la societat civil més alternativa (Sindicats, PTP, FAVB ...) recolzaven la proposta. Bona part del descontentament està a l’esquerra i no sé com es pot articular la necessària recuperació de confiança. Si sols constatés errors dels partits actualment al govern em preocuparien les eleccions municipals, però cal anar més enllà.
No tinc clar si he aconseguit argumentar gaire clar. Escriuré sens dubte uns quants articles a partir de la consulta, potser amb més capacitat de reflexió o expressió, però també em semblava poc honest fer veure que avui sols el Barça s’hi jugava una cosa molt important. El resultat de la consulta no m’agrada, perquè ha guanyat la C, però sobretot perquè darrera d’això caldrà molta feina per articular respostes transformadores davant de l’actual situació.

10 anys sense mili

He assistit a l'acte de commemoració dels 10 anys de la fi del servei militar obligatori i dels 25 anys del Moviment Per la Pau i l'AOC al Parlament de Catalunya. L'altre parlava de la 10 assemblea de Joves d'Esquerra Verda on vaig poder recordar el meu compromís polític des de fa més de 20 anys. Dies per la nostàlgia. Però no records de "batalletes" i decepcions, sinó de compromís i victòries, algunes modestes, però d'altres tan significatives com haver acabat amb la mili. Vaig participar de l'Associació d'Objectors de Consciència (AOC) i vaig fer de la lluita per l'objecció de consciència una de les meves prioritats en el meu treball primer a l'Entesa dels Joves Nacionalistes d'Esquerra i després a Joves amb Iniciativa.
L'acte presidit per Ernest Benach ha comptat amb la intervenció de Pepe Beunza, pioner de l'objecció l'any 197 i de Jordi Tolrà i Ramon Panyella, històrics dirigents de l'AOC. Hi assistia també una delegació del Buró Europeu d'objecció de consciència. Fa gràcia recordar com una petita entitat sense recursos va ser capaç, al costat de moltes altres entitats i persones, de canviar el propi futur i el de moltes altres persones joves que ja no han hagut de fer el servei militar, una prestació obligatòria o una insubmissió molt cara. Avui la mili és un record i es va acabar gràcies a la lluita.

Aquest aniversari hauria de servir per fer una reflexió que avui ens vindria molt bé. Gent bàsicament jove va apostar des de fa 30 anys per acabar amb el servei militar obligatori i ho vam aconseguir. Objectors, insubmissos i pacifistes vam lluitar i vam aconseguir una fita que per a molta gent era una utopia. Pocs exemples són tan clars per veure que es poden fer transformar estructures si hi ha compromís associatiu i polític. És cert que no hem assolit la Pau, però vam transformar estructures que suposaven greus atacs a la llibertat individual.

per què?

Per què s'ha creat un clima de tensió tan gran al voltant de la consulta de la Diagonal? Per què s'intenta desprestigiar tot el procés a nivells tan barroers? Qui guanya amb el fracàs de la consulta?

Algú em pot dir que l'opció C no s'ha explicat prou, però no tinc clar què s'havia d'explicar. CIU esmerçarà els mateixos esforços en demanar que a les properes eleccions catalanes s'expliqui en igualtat de condicions el vot en blanc? No és el mateix? és a dir votar per cap de les opcions que es presenten? Els processos sempre poden ser millorables, però quan l'error ens porta a desmarcar-nos del tot arribem a la paràlisi. Per què es questiona el primer cop que es consulta a aquests nivells?

Es pot dir que la reforma de la Diagonal costa molts diners i que ara no és el moment. Però llavors per què no es questiona la despesa de qualsevol de les altres moltíssimes obres que es fan a la ciutat? Per què sols es rebutja allò que es pregunta? I a més què millor en temps de crisi que potenciar de forma radical el transport públic que permet un estalvi real en l'economia de moltes famílies? Algú ha volgut fer veure que la reforma de la Diagonal afavoreix a les classes més benestants que hi viuen, jo discrepo. La reforma de la Diagonal afavorirà a la gent del Baix Llobregat, de Sant Adrià, de Sant Martí ... Que amb el tramvia milloraran la seva mobilitat. Per què no es vol parlar d'això?

Raons per defensar que es podria haver fet la consulta millor, que hi ha temes per resoldre, que el cost és alt, que això no ho soluciona tot ... En podem trobar tantes com vulguem. Però de veritat això invalida allò que és fonamental? Crec que les fulles no ens deixen veure el bosc.

La consulta és un primer pas per impulsar noves formes de participació. Les opcions A i B representen un espai públic millor per a vianants, bicicletes i transport públic. El tramvia és la millor opció a la Diagonal de transport massiu i accessible. La Diagonal per a tothom és la millor garantia d'un nou model de ciutat i d'urbanisme. Efectivament tan sols són les meves opinions, però reivindico el dretva poder-les expressar, en una consulta que crec que hauria d'haver marcat un abans i un després en la forma de participar. Amb aquest esperit he votat i espero els resultats. Et convido també a votar i a plantejar-te la conveniència de votar A o B. Jo he votat per l'A de bulevard.

Votaré bulevard

Comença la setmana de la votació a la Consulta de la Diagonal. He escrit uns quants articles al voltant d’això i per tant el meu posicionament no sorprèn ja a ningú. Votaré i ho faré per l’opció A, la del bulevard.
Votaré perquè el repte que ha llançat l’Ajuntament és una aposta participativa sense precedents. Ens demanen el nostre posicionament per un projecte urbanístic que transformarà la Diagonal però que marca un model de ciutat. Votaré perquè n’estic fart de demagògies de la gent que sempre troba excuses per a tot. Si no es consulta és greu, si es consulta el procés és massa car, no es garanteix la transparència dels resultats o no és el moment de consultar. En una plataforma a favor de l’opció C hi ha havia dues perles que vaig trobar interessants. La primera és la que deien que el bipartit ens volia imposar la transformació de la Diagonal, és genial una això es fa amb una consulta oberta a tothom de Barcelona major de 16 anys. La segona era que amb les opcions A i B es vol treure el dret a la gent a anar en vehicle privat. Doncs aquí tenen força raó. La consulta no és sobre cap tonteria i el seu resultat condicionarà el model de la ciutat.
I votaré per l’opció de bulevard, l’opció A, perquè crec que garantint el criteri de prioritzar el transport públic, l’espai per a vianants i la implantació de carril bici alhora permet afavorir un espai públic molt més lligat a la tradició de la pròpia Diagonal, amb unes voreres amb un comerç actiu i una forma de passeig més vinculada a la trama urbana. La veritat és que he dubtat entre les dues opcions A i B però crec que l’opció de bulevard pot aconseguir un major consens. Ara a veure què passa aquesta setmana.

Assemblea Joves Esquerra Verda

He assistit a la cloenda de l'Assemblea Nacional de Joves d'Esquerra Verda. Primer de tot atac de nostàlgia de la meva època a Joves amb Iniciativa, especialment quan han projectat el video de commemoració de les 10 assemblees nacionals. Però sobretot ganes de veure tot allò que poden aportar la gent més jove vinculada a ICV. Cal entendre que les joventuts no han de ser cadells de ningú sinó fràbiques d'idees. La gent de Joves d'Esquerra Verda no són possibles quadres del futur sinó gent fonamental per fer evoluiconar l'Esquerra Verda. I com a exemple el tema de la cocoordinació. La coordinació nacional de joves està ocupat per una adherida i un adherit (avui han estat reescollits el Miguel i la Janet). Algú pot pensar que això és pura estètica, però no és cert, sols cal mirar el paper de les dones a les joventuts. La presència femenina a l'organització és alta i la seva capacitat d'aportació fonamental. I sens dubte aquesta responsabilitat conjunta ha tingut un paper fonamental en aquesta realitat. És possible traslladar aquesta situació a ICV? Podríem tenir una màxima responsabilitat política a ICV d'home-dona? No és el primer cop que apareix el debat. Potser és cert que seria una mesura estranya, però com us deia abans cal mirar allò que fa Joves d'Esquerra Verda amb la capacitat d'aprendre. Aquesta 10 assemblea ha estat un nou exemple.

Diagonal, queixes al procés

La Consulta de la Diagonal que comença el proper dilluns està rebent un allau de crítiques que provenen bàsicament dels sectors conservadors amb La Vanguardia al capdavant. Com que en Txiki m’ha reptat al Facebook a donar alguna explicació miraré de donar alguns arguments, conscient però que en determinades coses no ens posarem d’acord.
En primer lloc aclariré que no m’estic queixant del posicionament de vot de ningú. Sols faltaria, altres ho fan però jo no. Mirant espais de debat aquests darrers dies s’acusa a l’opció A i B de ser un plebiscit del govern municipal o bé un intent de coartar la llibertat d’anar en cotxe privat per la nostra ciutat. Jo no atacaré a qui defensa que és millor votar l’opció C, simplement no ho comparteixo o a la gent que demana no votar. Si volem consultes ciutadanes no podem criminalitzar a cap opció (i això va per gent de tots els posicionaments).
Sobre el tema cost econòmic hi ha dos “escàndols” que estan sortint. En primer lloc el cost del procés. Aquest tema sempre és difícil de tractar, primer perquè cada persona creu que els diners s’haurien de destinar a coses diferents i segon perquè no tenim referències. Jo puc valorar si el preu de les taronges a la botiga de sota de casa meva és car o no, perquè puc mirar a 5 botigues més del barri comparar. Però com podem valorar el cost d’un procés d’una cosa que és absolutament innovadora i que no té referents? Per tant jo no ho sé. No és el mateix dir que el cost del procés és de tres milions d’euros que dir que la ciutat es gasta en el procés dos euros per habitant. Fins i tot no és el mateix dir que ens gastem 3.000.000 €.Tot i així ha de quedar clar que no es pot exigir a l’hora processos participatius potents i que surtin gratis. El pressupost s’hauria pogut ajustar més, segur que sí, però això no invalida el procés.
L’altre element és el cost de la reforma de la Diagonal. El pressupost de la reforma diuen que està al voltant dels 70 milions d’euros a dividir en els anys que duri la remodelació. És el que va costar Ibrahimovic, si no m’equivoco. Aquests diners són una part del pressupost municipal d’inversions, no majoritària. I precisament sobre aquesta part del pressupost podrem decidir. On està el problema? Qui considera que la Diagonal no s’ha de remodelar, que s’ha de remodelar d’una manera diferent a la plantejada o bé que el seu cost és excessiu pot votar l’opció C, que més es pot demanar? El cost de remodelar la Diagonal si no s’aprova es destinarà a la Ronda General Mitre, a la Rambla del Raval o a tapar forats de les voreres. Ni els diners que costa la Diagonal s’hauran de treure d’una altra partida si es fa la reforma, ni ens repartiran el pressupost si no es fa. I no m’agraden les demagògies, ho sento. És una vergonya que decidim si ens gastem aquests diners o no?
En tercer lloc volia plantejar el valor de la consulta. No ens estan preguntant de quin color pintem els fanals o si les papereres han de tenir la boca rodona o quadrada, ens pregunten una cosa més profunda, quin model de ciutat i de mobilitat volem. Per tant votem i decidim-ho. Aquest és el risc que pren l’equip de govern. Si l’opció C suma més que la demanda de reforma no serà senzill. Assumir aquest risc és pervers o valent?
I en quart lloc estic assistint astorat darrerament al qüestionament de la legalitat de la consulta i del procés de recompte. Quan es qüestiona que pugui haver-hi frau en un sistema auditat legalment potser ja estem passant la barrera més perillosa.
Jo votaré, ho faré convençut que les coses sempre es poden fer millor, pe`ro que hem assumit un repte de participació democràtica molt gran. Que un bon resultat de participació animarà a obrir noves vies de relació entre la ciutadania i l’administració. Votaré convençut de quin model de ciutat defenso i assumint que hi haurà gent que defensarà un altre model. I votaré conscient que a qui no li interessi la consulta ho podrà expressar, i a qui no li agrada el que proposa el govern municipal podrà votar per una altra opció, i a qui vulgui castigar-nos ho podrà fer... què més cal? I jo votaré per l’opció bulevard, però això ja us ho explicaré dilluns.

Expertisme manipulador

Aquest vol ser un al•legat en contra de l’expertisme. Començo a estar en contra d’aquella gent que posa per damunt de tot el criteri d’un expert: Estic cansat de qui vol fer-me veure que si ho diu un tècnic jo ja no hi tinc res a dir. No existeixen gaires veritats absolutes i a més tot és relatiu en funció de quins són els objectius que es volen assolir. De fet la meva obsessió en contra de l’expertisme ve de lluny. Recordo quan feia 8è d’EGB (2n d’ESO si algú molt jove m’està llegint) m’emprenyava molt perquè jo no era expert en res. Recorod un amic que era capaç d’explicar-ho tot sobre la NBA, un altre en sabia molt de cotxes, un en sabia de carreres de motos i així la majoria. I en canvi jo tenia la sensació de que era expert en res. Ara estic molt orgullós de seguir igual, sense ser expert en res.
Els experts existeixen, els criteris tècnics són importants, però aquests han d’estar al servei d’uns objectius. Això no vol dir que siguin falsos, al revés, qui plantegi l’absolutisme del criteri tècnic és qui enganya. Per exemple és impossible que els enginyers es posin d’acord en la reforma de la Diagonal sinó resolen abans multitud preguntes que no són tècniques com per exemple si cal prioritzar o no el transport públic, quin lloc ha de tenir la bicicleta, quin model de comerç volem desenvolupar o si els criteris d’accessibilitat han de ser prioritaris.
En el cas de l’economia passa una cosa similar i més perillosa. La manca de capacitat de reacció del govern espanyol davant la greu situació econòmica és evident. Darrerament estic escoltant molt sovint a tertulians i presentadors reclamant que Zapatero prengui mesures fent cas dels experts. De quins experts? Dels mateixos que ens van portar a la situació actual? Dels que entenen que sortir de la crisi és que els especuladors tornin a guanyar molts diners? O també podríem parlar del Tribunal Constitucional on un grup d’experts debaten sobre l’Estatut?
No estic en contra dels experts, sols estic en contra dels que sacralitzen els criteris tècnics, perquè normalment darrera d’això hi ha objectius inconfessables.

Diagonal i tramvia

En el procés participatiu per la Reforma de la Diagonal hi ha coses que senzillament em sorprenen. Considero que falta coherència i claredat en la formulació de les propostes per part de la majori de forces polítiques. Estem davant d’una cita d’una gran importància, de dilluns a dissabte podrem votar no tan sols per quin estil de Diagonal volem, sinó sobretot sobre quin model de ciutat ens agrada, quina relació volem entre espai públic i ciutadania, com volem que sigui la mobilitat i si val la pena engegar processos participatius d’aquesta magnitud. Per tant no és poca cosa i caldria exigir una mica més de fermesa en els posicionaments.
Des d’ICV hem estat defensant clarament que volem una Diagonal amb més espai per a les persones que van a peu, amb un millor transport públic (potenciant el tramvia i la bicicleta i més sostenible ambientalment. És clau reduir l’ús del cotxe, ampliar voreres, segregar els carrils bici, potenciar la relació amb el comerç i, al meu entendre i per sobre de tot, connectar els tramvies. És evident que encara cal treballar tècnicament quina és la millor opció de tramvia i com es poden resoldre alguns temes tècnics. Però darrera de la consulta de la propera setmana no podem plantejar que no estem parlant d’això. Si no es planteja la necessitat del tramvia possiblement jo votaria l’opció C (és a dir ni la A ni la B, perquè no se m’enfadi ningú de CIU). Ja sé que resulta estrany, però el que em sembla clar és que sols té sentit afrontar la reforma de la Diagonal si la fem més amable per la gent, si la transformem basant-nos en la necessitat de millorar el transport públic. I per a la Diagonal la millor opció de transport públic em sembla que és el tramvia, per la seva capacitat, per la seva regularitat i per la seva accessibilitat a persones grans i persones amb mobilitat reduïda. Jo votaré possiblement l’opció A i ho faré conscient de que el meu vot no és tan sols el suport a un “dibuix” o a un altre, sinó que és el fruit d’un procés on ICV fa molts anys que demana aquest model de mobilitat. No oblidem tampoc que la consulta és el final d’un procés participatiu on milers de persones i entitats han opinat majoritàriament en favor d’una Diagonal on es redueixi l’ús del cotxe privat i es connectin els tramvies. Possiblement votaré per l’opció A, que curiosament ha estat de forma molt majoritària la que està guanyant a la meva enquesta al blog (encara queda algun dia per acabar de votar si no ho has fet). Però com sempre passa en aquestes enquestes no crec que això sigui majoritari sinó que respon a la tipologia de gent que llegeix el meu blog. Però ja m’agradaria que el 70% de la gent votés per les opcions A o B.

Joan Vallvé, nou conseller ICV a Horta-Guinardó

Avui dimarts 4 de maig prendrà possessió del seu càrrec com a Conseller d’Horta-Guinardó, en representació d’ICV-EUiA, en Joan Vallvé, substituint a Jordi Fornés. Com és de justícia en primer lloc m’agradaria agrair sincerament la feina que ha fet Jordi Fornés com a conseller durant aquests anys. La seva feina com a conseller de persones amb discapacitat o de salut ha estat molt ben valorada per les entitats i la seva alegria i capacitat de relació li han permès guanyar-se l’estima de molta gent dels nostres barris. Ara ha decidit iniciar una nova etapa professional i personal, però sens dubte mantindrem el contacte a través de l’agrupació d’ICV d’Horta-Guinardó o en altres moments de relació més personal.
En Joan Vallvé prendrà el seu relleu i estic convençut que farà una magnífica feina. Amb 26 anys crec que en Joan és una persona molt preparada perquè aporta les capacitats d’algú que ve de Joves d’Esquerra Verda (tal i com ja comentava en un article recent) però amb una experiència forta i diversa. En primer lloc en Joan és enginyer (no us perdeu els seus bitxos, invents musicals que podeu veure al seu blog), i això no és habitual, a ICV és positiu poder tenir visions professionals diferents i en aquest cas la visió d’algú del món de la tècnica no és tan habitual. En segon lloc la seva experiència musical, ha participat de projectes tan singulars com Se Atormenta una Vecina, Estanislau Verdet, Uma o col•laboracions amb Maria Coma. D’aquest àmbit el que li permet és haver tingut una relació diferent amb força gent jove i no tan sols associada. I en tercer lloc la seva experiència associativa. A més de la seva participació a Joves d’Esquerra Verda ha participat del Cau Perot Guinarda i del Consell de la Joventut d’Horta-Guinardó.
En Joan aportarà ganes de treball i d’aprendre, però també convicció, és sorprenent la seva fermesa en les conviccions i en mantenir un criteri propi. I finalment vull destacra la seva capacitat d’obrir ICV al Districte. En aquest sentit puc destacar l’impuls que ha fet dels sopars tertúlia de JEV a Horta-Guinardó obert a persones no adherides o haver creat el blog dels ecosocialistes d’Horta-Guinardó, sens dubte una bona eina per donar a conèixer la nostra feina. Estic convençut que la seva aportació serà molt important.

Veritats que esdevenen falsedats

He començat a llegir “Winesburg, Ohio”, de Sherwood Anderson, el llibre que la Feli em va regalar per Sant Jordi. A la primera història ja m’ha agradat el llibre i m’ha fet pensar una frase “Creia que en el moment en què algú arrabassava una de les veritats per quedar-se-la, i l’anomenava la seva veritat, i intentava de viure la vida d’acord amb ella , aleshores esdevenia grotesc i la veritat que abraçava es convertia en una falsedat”. En uns moments en que existeix poca tendència al matís, al debat obert i a fugir de la demagògia aquestes paraules són molt contundents. La frase de Sherwood Anderson és d’un llibre de 1919 però és d’una profunda actualitat. Hi ha qui creu que té la veritat, que ho coneix tot, que ningú pot aportar-li res i per tant es converteixen en farsants. I d’aquests n’hi ha de polítics, però també passa amb periodistes, taxistes, parroquians dels bars o especialment en els tertulians de ràdio. Davant d’això cal contundència denunciant aquests farsants i alhora claredat a l’hora de recolzar espais de debats oberts i clars. Cal parlar sense excessos de contundència a l’hora d’afirmar veritats. La contundència l’hem de guardar per les opinions, pels valors, no per les veritats. I en aquest sentit lamento el linxament a internautes de partits que reben a fons quan es surten de la línia marcada. És millor algú que s’equivoca perquè aporta el seu punt de vista que algú que creu que té la veritat absoluta. I això és així, perdó, així m’ho sembla a mi. Ja us diré si el llibre m’aporta noves reflexions.

Joves d'Esquerra Verda

Avui he gravat una breu entrevista que m'han fet conjuntament amb el Josep Vendrell la gent de Joves d'Esquerra Verda. Fan un vídeo commemoratiu de la X Assemblea Nacional que es celebrarà aquest proper cap de setmana a Badalona. Desena assemblea o el que és el mateix 20 anys d'una organització on vaig viure en primera línia la política. En aquella època vam fundar Joves amb Iniciativa una organització que aglutinava a gent provinent de l'Entesa de Joves Nacionalistes d'Esquerres (com un servidor) i de la Joventut Comunista de Catalunya (com el Josep Vendrell). Ens tocava tirar endavant un nou moviment juvenil polític, creixent amb gent nova i obrint un nou espai, el de l'ecosocialisme. La veritat és que 20 anys després el balanç ha estat positiu. Les meves responsabilitats a Joves amb Iniciativa em van permetre viure intensament la política, conèixer el moviment associatiu, aprendre moltes habilitats (la majoria de les poques o moltes que tinc), relacionar-me amb la direcció d'ICV, i com no divertir-me molt. Avui amb el Josep recordàvem també la importància de la gresca, de les farres, de les amistats i també, perquè no, de la resta de relacions, com oblidar per exemple les festes de treball o escoltar la internacional en rus al final de les festes (no citaré qui la cantava). Una organització juvenil no ha der ser l'escola de quadres del partit, sinó la fàbrica d'idees. Avui ICV és en gran part allò que les joventuts hem anat impulsant en diferents etapes. No és tan sols la importància de dirigents actuals d'ICV i que van participar de Joves amb Iniciativa (Joan Herrera, Laia Ortiz, Raül Romeva ...) sinó que les diferents generacions de joves hem estat protagonistes també de l'evolució d'ICV.

També és cert que vaig viure alguns dels vicis de la política més institucional, la meva darrera assemblea també em va permetre aprendre dels problemes. I també recordo la manca de recursos d'aquella època on vam haver de fer la feina amb una ma al davant i una ma al darrera.

Per tot això segueixo sentint-me vinculat (emocionalment, que ningú s'espanti) a Joves d'Esquerra Verda i segueixo creient en la seva capacitat per aportar coses, no pel futur, sinó des d'ara mateix. En aquest sentit em felicito per exemple del nomenament aquest proper dimarts de Joan Vallvé com Conseller d'ICV-EUiA d'Horta-Guinardó, però d'això en parlaré en el proper article.