Escapada a Roma

He pogut fer una breu escapada a Roma amb la meva família i ara ja torno a estar immers en l’activitat laboral, però no podia passar sense fer algunes breus reflexions després del viatge, sobretot per comparar les ciutats, ja ho veieu en el fons costa desconnectar del tot.
D’entrada Roma és una ciutat fascinant, no hi havia estat mai, és difícil mirar cap a un lloc i no descobrir runes, monuments o espais d’interès. Hi ha places a Roma que tenen més patrimoni que algunes ciutats europees. Dóna la sensació que sempre hi ha un palau o una església per descobrir. Tan sols això fa que la meva primera i intensa visita a Roma hagi valgut la pena.
Com a aspectes més positius destacaria que els preus són més barats que a la nostra ciutat (vivim a una ciutat molt cara), que la gent sap viure sense angoixar-se pel caos, que hi ha sensació d’orgull de ser de Roma (tot i l’allau turístic) i que les campanyes electorals encara inclouen els cartells electorals com un element molt important, tot i que desgraciadament en aquest cas la dreta és majoritària ocupant l’espai de les parets i també alhora d’haver escollit a la candidata Renata Polverini com a governadora del Lazio.
Dit això em dóna la sensació que és una ciutat deixada molt de la mà de l’atzar. Hi ha gent que precisament valora aquest aire decadent, però sols constato fets que he vist des d’una visió subjectiva per la feina que faig. No dóna la sensació que la intervenció pública sigui contundent. La ciutat està més bruta que la nostra, sobretot de forma desigual, zones molt netes i zones molt brutes, però llavors molt brutes. Per exemple sorprèn comprovar l’olor de pixats a molts espais de la ciutat. El transport públic és clarament insuficient, amb aglomeracions constants (és cert que la dificultat de construir metro és real i això repercuteix moltíssim), el trànsit és caòtic i no afavoreix a les persones amb dificultats de mobilitat, el manteniment de l’espai públic és escàs i l’accessibilitat no és que sigui una assignatura pendent, és tan sols una assignatura per començar.
Roma és una ciutat viva, amb intensitat de vida al carrer. Una ciutat mediterrània amb barreja d’usos i persones. Però tinc la sensació que en cura de l’espai públic Barcelona està millor. I en accessibilitat estem a anys llum tant a la via pública, com als edificis com al transport públic. No és un exercici d’autocomplaença, simplement és mirar de posar les coses al seu lloc. I viatjar et dóna una mica més de perspectiva. Viatjar val la pena, comparar, conèixer, deixar-se seduir i en aquest cas viure una classe d’Història de l’Art en directe. També, però, ens ajuda a valorar allò que tenim.

Reformem la Diagonal, canviem el model de ciutat

Ja ha començat la campanya electoral per la consulta ciutadana de la Diagonal. I com calia preveure la primera campanya forta no serà en cap cas per quina opció s’ha de triar o ni tan sols per si es vol optar per votar en contra de les dues propostes. El primer element a debatre serà l’oportunitat de la consulta, la metodologia, el sentit de fer una transformació urbana ara, el cost econòmic, la mobilitat ... I em sembla que de moment no ens estem posicionant prou bé. Tindrem ocasió de parlar de si l’opció A o B són millors, la veritat és que no ho acabo de tenir del tot clar encara tot i que d’entrada m’atrau més l’opció B, però m’agradaria aportar algunes opinions al procés previ.
En primer lloc em sembla molt oportuna la consulta. Fa temps que es reclama la necessitat d’impulsar noves formes de participació ciutadana. La consulta ciutadana en pot ser una, sens dubte, tot i que també en podem tractar d’altres formes de participació. En aquest cas a més discutir sobre la Diagonal ens permet fer un debat que va molt més enllà de la estricta reforma urbanística d’un carrer. Quan votem a la consulta sobre la Diagonal no votarem sobre el paviment, el color del carrer o la forma dels bancs. Votarem sobre el model de ciutat, la seva mobilitat, la relació entre el comerç i l’espai públic, el transport públic, la oportunitat del tramvia ... Per tant no tan sols parlarem d’un carrer (un dels més importants de la ciutat), sinó que parlarem del nostre model de ciutat. Per tant la convocatòria de la consulta té un valor molt alt, sobretot pel que significa d’aposta radical per explorar noves formes de participació i pel que significa de poder parlar sobre models de ciutat.
I és que caldrà treballar a fons per expressar la importància d’allò que estem debatent. La discrepància no estarà entre la fórmula A i la B, sinó entre quanta gent aposta per transformar la Diagonal amb criteris de mobilitat sostenible i quanta gent no vol aquesta transformació. Guanyar espai públic per a la gent, trobar espais per a bicicletes, passejants, patinadors ... i finalment connectar els dos tramvies crec que són elements necessaris de transformació de la Diagonal i per extensió de la ciutat. I els cotxes? Aquest serà un dels elements fonamentals del debat. Això ens ho juguem a la consulta. Però seria absurd no entendre que la gent fa servir el cotxe (de forma global, no en cada cas particular) més si afavoreixes el seu espai o redueix l’ús si dificultes el seu ús i afavoreixes el transport públic. Caldrà fomentar molt aquest debat i fer veure a tothom l’oportunitat que representa aquesta consulta.

Reflexions

Una persona a la que respecto molt em va fer notar l’altre dia que acabava acceptant com a bones gran part de les crítiques que es feien a la política de la Conselleria d’Interior sense contrastar dades, sense aportar elements ... en el fons donant per bona la campanya de desprestigi global que s’ha fet. El dia abans també vaig rebre un mail comentant-me una persona que acceptava que la visió general dels mitjans de comunicació influïa de forma decisiva en els seus dubtes per votar-nos. I reconec que la persona que em feia notar això té una gran part de raó.
La necessària autocrítica que ha de tenir la nostra organització no es pot confondre amb donar per bons els atacs sistemàtics i continuats. Sabem que hi ha un gran nombre d’interessos en aconseguir que ICV no estigui al proper govern i per tant la persistència en l’atac és exagerada. La gestió global de les diferents crisi que ha hagut d’afrontar la nostra administració ha estat prou bona i al llarg del mandat hem aconseguit reptes en les nostres àrees que responen sobretot a un model ideològic determinat i això no té preu. Una cosa diferent és quina és la percepció que tenim sobre l’actuació d’Interior o la nostra opinió sobre la capacitat de comunicar determinades polítiques que es fan. Però això no ens pot fer desviar l’atenció de la bona gestió feta en el govern.
Quan va haver-hi l’esvoranc del Carmel es va crear un clima de pessimisme important i de desconfiança en les administracions. En aquell cas és cert que en va quedar al marge la gestió del Districte que globalment va rebre una bona valoració pública. Però la resta de les administracions i especialment l’Ajuntament en el seu conjunt van estar realment a l’alçada. La gestió personalitzada que es va fer en un cas que afectava a 1.200 persones directament va ser molt bona i en canvi no va ser ben valorada ni reconeguda suficientment. Aquell cop vaig pensar que hi havia crítiques injustes, coneixedor, com era, de l’esforç que hi havia posat la gent. I ara, per tant, no vull deixar passar l’ocasió de deixar clar que també vull expressar el meu suport a tota la gent que ha fet possible que el pas d’ICV pel govern ha estat molt important i que ha aconseguit transformacions que tan sols nosaltres podíem impulsar en aquest sentit. Com deia abans una cosa és l’autocrítica i una altra la frivolitat.

Definint Barcelona

L’altre dia a una sessió de treball em van preguntar amb quins tres adjectius podria definir la Barcelona que jo vull de cara al futur. Van sortir moltíssimes paraules (solidària, sostenible, diversa, divertida ...) i de fet jo no recordo exactament quines tres paraules vaig dir, però al final vaig mirar de resumir-ho amb dos adjectius: complexa i desacomplexada.
Complexa perquè m’agrada viure en una societat diversa com la de Barcelona. Una ciutat on hi ha gent que viu la seva ciutat de forma diferent i on la gràcia és mirar de lligar-ho tot. Una ciutat endreçada i neta però alhora amb espais pels grafitties. Una ciutat amb espais per la relació però que alhora no sigui molt molesta pel soroll o el desgast. Una ciutat que vol guanyar el mar i la muntanya. Una ciutat que ha de seguir mantenint una ciutadania molt diversa evitant els ghettos. Una ciutat que de guanyar transport públic. I també una ciutat que assumeixi que gestionar una ciutat com la nostra no és senzill i que per tant si un dia neva de forma important no tothom veurà solucionat el seu problema en 10 minuts. O una ciutat que no tingui por a dir que no sempre es pot acontentar a tothom i que les solucions són diverses segons com viu cadascú la ciutat. I que a vegades no qui més crida per fer sentir la seva veu és qui té la majoria.
I una ciutat desacomplexada. Una ciutat que s’agrada a sí mateixa però sense voler ser la primera. Una ciutat que no necessita grans esdeveniments per avançar. Una ciutat sense por a dir que hi ha prioritats a treballar com per exemple avançar en l’espai públic per a vianants enlloc del cotxe. Una ciutat sense por a dir que caldrà apostar pels aparcaments soterrats i de pagament. No podem dir que tothom té raó. La nostra ciutat és diversa, difícil i apassionant però nosaltres tenim clar per on podem avançar.
I quines paraules definirien la Barcelona que tu vols?

Ricard Gomà i les invisibilitats

Ricard Gomà, president del Grup Municipal d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Barcelona i Segon Tinent d’Alcalde és el màxim responsable de les polítiques socials a l’Ajuntament de Barcelona. La seva tasca en aquest àmbit ha recollit un bon nombre de felicitacions per part de les entitats socials que treballen en el camp de la pobresa, la cooperació, la diversitat funcional ... I cal destacar que ha aconseguit aquest reconeixement en el marc d’una greu crisi econòmica que ha fet augmentar de forma molt significativa el nombre de persones amb necessitat de disposar de serveis socials i que el nou marc legal ha augmentat per decret el nombre de persones que han de rebre prestacions. Sens dubte la gestió duta a terme per Ricard Gomà ha estat positiva i reconeguda, malgrat que sens dubte hi ha deficiències pressupostàries en un àmbit tan sensible en aquest moment. I també és cert que no tothom percep igualment de forma tan positiva la feina de tot el seu equip.
Però la bona feina de Ricard Gomà és una bona plataforma per ser cap de llista d’ICV-EUiA per Barcelona? Potser no prou. HI ha dos aspectes que potser influeixen en aquest sentit. El primer és que en el fons, tot i que tothom diu el contrari, es valoren més aviat els personalismes i els lideratges més mediàtics que els lideratges de corredor de fons. La gent demana polítics sensibles, honestos, discrets i que toquin de peus a terra, però en canvi a l’hora de la veritat la pròpia discreció d’aquests candidats els fa més invisibles. I el segon element és la pròpia invisibilitat de moltes d’aquestes polítiques. Per exemple quina capacitat de “publicitat” tenen projectes com un alberg per a persones sense sostre amb drogodependències? Quin impacte en els mitjans de comunicació pot tenir un projecte tan avançat i trencador com el de vida independent per a persones amb diversitat funcional? Per tant tenim un candidat que pot tenir tendència a la invisibilitat i que gestiona molt bé polítiques que acabem fent invisibles.
Per tant cal que molta gent donem a conèixer aquesta realitat i les virtuts d’aquesta forma de fer política. Cal explicar la necessitat de seguir parlant de valors i de polítics que saben defensar radicalment aquests valors. Ricard Gomà estic segur que sabrà lluitar per seguir la seva feina.

Llei de barris i valentia política

Aquest dissabte 20 de març hem celebrat dues sessions de treball per tal de presentar la candidatura de Sant Genís-Teixonera a la Llei de Barris. Es celebraven dos tallers, un al matí a Sant Genís i l’altre a la tarda a la Teixonera, sessions obertes al barri on la gent podia proposar les principals línies de treball que considera que aquesta candidatura ha d’incloure en relació al seu barri. La participació ciutadana per presentar la candidatura no és tan sols un pas lògic en aquest procés, sinó que és una eina necessària de treball, tant en el moment de presentar el treball com a l’hora de fer-ne el seguiment. La convocatòria s’ha fet de forma seriosa i àmplia, convidant a totes les entitats i alhora a la ciutadania en general. L’assistència considero que s’ha de valorar molt positivament i sobretot tenint en compte que no és senzill moure a la gent un dissabte matí o tarda, però força gent ha volgut respondre i el que ha estat més interessant, hi ha gent que ja s’incorpora de forma habitual a la participació veïnal sense haver-ho fet abans. El procés ha servit per tant, per consolidar també estructures participatives. Cal destacar la bona feina tant de la gent del Districte com de l’equip redactor i de l’empresa que ha dinamitzat les sessions.

Al barri de Sant Genís d’entrada ha estat més difícil. L’assistència ha superat el centenar de persones. Un grup de gent venia per un problema concret d’aparcament i grua, però ha sabut entendre que els objectius de la sessió eren uns altres i per tant fora de la sala han pogut exposar la seva problemàtica. Però també hi hagut intoxicació prèvia. Motius confessable si inconfessables han portat a determinades persones a jugar un paper d’aigualir el procés. No serà senzill aconseguir guanyar la convocatòria de la Llei de Barris, però el treball fet ens ajuda molt a generar complicitats sobre el futur del barri i alhora ens situa millor per aconseguir més inversions a través d ela Llei de Barris o d’altres possibles fórmules. I en aquest sentit ha estat decisiva l’actitud de la Regidora Elsa Blasco (ICV-EUiA). A la gent que està en política se li pot exigir moltes coses, però hi ha una bàsica, que és la valentia. La capacitat d’estar al capdavant dels processos, dels que van bé o dels que costa més que tirin endavant. No sempre es pot aconseguir tot, ni les inversions ni els objectius plantejats, però cec que com a mínim cal exigir claredat, transparència, compromís i lluita. La immensa majoria de la gent ha entès aquest missatge i ha participat dels grups de forma activa, reivindicativa i positiva. Amb fermesa en la demanda però amb voluntat de construir. I per tant dóna satisfacció política veure que hi ha gent que està en política com l’Elsa per defensar les seves conviccions sense pors i dóna gust veure que amb la que està caient sobre el tema de la desafecció, tanta gent hagi entès el missatge i hagi apostat per venir a treballar. Caldrà aconseguir ampliar el ventall de gent que participa (afavorint la major presència de gent jove per exemple) i caldrà saber fer un bon retorn de la feina feta. I avui prefereixo no parlar de qui no ha volgut contribuir a l’èxit d’aquestes jornades.

ICV no és sobiranista?

Tornant-me a mirar la darrera enquesta de “La Vanguardia” i com sempre amb totes les prevencions que cal tenir amb aquests estudis, vaig veure unes dades que vaig trobar força interessants. La imatge d’ICV no està gens associada a nivell públic amb el nacionalisme, el sobiranisme o l’independentisme. Quan es parla de forces nacionalistes es parla d’ERC i de CIU (a nivell de forces parlamentàries) però l’enquesta que es publicava el darrer dilluns donava unes dades que ens han de fer pensar.
A la pregunta de com es veia que es celebrin consultes independentistes l’electorat d’ICV s’hi mostrava a favor en un 79%, xifra altíssima, sols superada per ERC que arriba a un 89%. Els votants de CIU sols es mostren a favor de les consultes en un 56%, els del PSC en un 39% i els del PP en un 24%. Per tant l’electorat d’ICV recolza (segons l’enquesta) les consultes sobiranistes 23 punts per sobre de CIU i sols 10 punts per sota d’ERC. A la pregunta de si es votaria a favor de la independència un 46% dels votants d’ICV votarien sí i un 38% votarien no. Per tant un clar suport a la mobilització que representen les consultes i un dubte lògic sobre quin ha de ser el resultat. La primera conclusió em sembla clara. Els votants d’ICV recolzen el dret a decidir i el dret a reivindicar de forma clara i contundent, però no tenen una postura única sobre el model per a Catalunya. De totes maneres el resultat “pro-independència” del 46% és superior al de CIU (43%) i lògicament als del PSC al voltant del 20% i als del PP amb un 10%. Els votants d’ICV que optarien pel no arriben al 38%.
Per tant no entenc el tòpic de que CIU és una força percebuda com a més sobiranista que ICV. El nostre electorat no té cap mena de por a afrontar el debat sobre quin model d’estat ens convé. El debat sobre el sobiranisme no espanta a la nostra gent. I amb la mateixa naturalitat que es veu bé que es facin les consultes la gent es posiciona de forma diferent en la fórmula concreta. Perquè evidentment la pregunta d’independència sí o no és una trampa sense un debat de fons abans. I així ens ho va expressar Jaume Bosch en un sopar tertúlia que organitzen els Joves d’Esquerra Verda d’Horta-Guinardó i que són un exemple d’espai obert al diàleg i al debat. Per tant que ningú argumenti que CIU és sobiranista i ICV no. I que la direcció d’ICV també tingui clar que al nostre electorat aquest debat no li fa cap mena de por.

També haurem d'aprendre a fer una bona oposició

Imagineu-vos que un dia us trobeu un gegant fortíssim lligat de mans i peus i decidiu donar-li algunes “collejas”, algunes puntadetes i fins i tot pessigolles. Un bon dia però us trobeu el mateix gegant deslligat, vosaltres sense sortida i se’n recorda de vosaltres.
Fa poc vaig tenir un comentari al meu blog on em demanava que recordés com responia ICV quan estava a l’oposició davant de les situacions tenses que va haver de viure el govern de CIU. És cert cal assumir que és molt senzill carregar contra el govern, demanar dimissions i exigir responsabilitats quan s’està de forma clara a l’oposició. I d’això n’hem d’aprendre, uns i altres. Però ara estem en la situació de que el gegant deslligat decideix tornar-se. I és evident que els mitjans que té ICV per fer una campanya d’assetjament a un govern no són els mateixos que té CIU. Comptar amb la complicitat de mitjans de comunicació, tertulians i sectors influents ajuda a crear un clima de pressió absoluta. Però hi ha un altre element que també és important de tenir en compte. No he consultat les hemeroteques i per tant potser m’equivoco, però jo no recordo en casos similars com els incendis un assetjament tan intens més enllà de la responsabilitat política. Perquè per a mi el més important no ha estat el desprestigi de Joan Saura després dels incendis, clarament desmesurat, sinó la sensació de que s’ha anat molt més enllà i que s’ha creat una sensació de desprestigi global i de manca de confiança en molts sectors. I això és pitjor. Per tant s’ha estat molt més dur, però sobretot és greu que s’hagi engegat el ventilador davant dels fems. I a sobre per fer veure a la darrera sessió de la comissió que CIU esdevenia la força responsable i amb sentit d’estat que no anava més enllà.
Per tant segur que com a ICV hem d’aprendre la lliçó quan no estiguem al govern, però tampoc comparem les situacions.

ICV es manté?

Veient la darrera enquesta de La Vanguardia i alguna més que he anat veient, hi ha un element que deu sorprendre a molta gent. ICV manté la seva intenció de vot, tenint en compte que els darrers resultats van ser considerats com a molt bons i amb tota la que ens està caient a sobre actualment. La sensació de desgast que tothom preveia per a ICV-EUiA potser tan sols afecta a la gent que ja no pensava votar mai a la nostra formació. És a dir ICV és més mal vista per votants de CIU o PP, però no per l’electorat natural d’ICV. No tot el món és La Vanguardia i hi ha gent que decideix donar el suport al marge de determinades campanyes.
Un element que algunes vegades passa és que quan es tensa massa la corda aquesta es trenca. L’objectiu de desacreditar a ICV molt més enllà dels errors evidentment comesos, potser ha aconseguit l’efecte contrari, aconseguir cohesionar més, tancar files. Com és possible que el partit amb una imatge més desgastada dels tres partits del govern sigui l’únic que manté expectatives de vot? Potser és que hi ha molt gent que està farta de la campanya conservadora en contra de la nostra formació. Insisteixo més enllà dels errors comesos que no han estat pocs.
Hi ha encara dos elements més que cal tenir en compte. El primer és que tot i haver comès força errors, també és cert que s’ha avançat molt en temes fins fa poc impensables. Avui hi ha més consciència ecològica a casa nostra, hi ha un projecte sòlid de salvaguarda de la memòria històrica o s’ha actuat de forma contundent per evitar maltractaments de la policia o falses denúncies. Tres exemples tan sols però que pel nostre electorat també tenen importància. I en segon lloc l’impacte del relleu que està fent ICV. Els nous dirigents de la formació no tan sols són més joves (sols faltaria, sinó semblaríem el relleu del PSOE a Andalusia), sinó que sobretot representen una nova manera d’entendre la política. Raül Romeva, Ricard Gomà i Joan Herrera no són un relleu, són un canvi en la manera de fer la política, sobretot des de les esquerres. I aquest element pot anar guanyant força.
Cal posar les enquestes en quarantena, evidentment, però alguna tendència deuen marcar i per tant ha d’haver-hi raons perquè la intenció de vot d’ICV-EUiA es mantingui i més en una formació política amb un electorat molt sensible, capaç de castigar a la formació sense gaire problemes. I permeteu-me que afegeixi un darrer element, potser ser els únics que apostem de forma inequívoca per un govern d’esquerres potser ajuda.

Bufetada a l'Alcalde

L’altre dia vaig poder veure a través de la web www.324.cat el vídeo sobre la bufetada d’una senyora a Jordi Hereu a una passejada de l’Alcalde a Ciutat Vella. Ha estat una de les 10 notícies més vistes a la web de les notícies de TV3, juntament amb 8 notícies vinculades a la gran nevada i la manifestació pel dret a l’avortament que es va fer l’altre dia en contraposició a una concentració de les entitats provida. En aquests cas un dia podríem fer una reflexió sobre si aquest notícia darrera és una de les més vistes per l’interès del tema de l’avortament o perquè les manifestants anaven amb els pits a l’aire. En canvi no hi ha dubte que la notícia de la neu mereix un gran nombre de visites.
Tornant a la bufetada a l’Alcalde he trobat molt curiós tot el tractament posterior. No he sentit veus dient que hi ha actituds que no es poden tolerar. L’agressió física, tot i que fos de baixa intensitat com en aquest cas, crec que no s’ha d’acceptar. Estem vivint un clima en el que tot sembla permès, sobretot en contra dels polítics. Jordi Hereu es pot equivocar i pot ser que no compleixi promeses electorals, però si acabem permetent que això pugui suposar que se li pugui donar una bufetada anem molt malament. Hauríem de ser clars reivindicant el respecte a la gent i l’agressió és un dels extrems de la manca de respecte.
Però diré una cosa més, que hagués passat si enlloc d’una senyora hagués estat un jove alternatiu? Estic convençut que la reacció no hagués estat la mateixa i això és el que no pot ser. A segons qui no se li tolera cap gest de violència però en canvi sembla que perd gravetat si la persona que fa aquest gest és una senyora. Siguem clars. Determinats gestos no són cceptables, vinguin d’una senyora o d’un antisistema. Determinades coses no les hem de permetre sigui un polític o un antisistema qui ho rep. Crec que en aquest cas ha faltat certa contundència en els mitjans per saber explicar que segur que la senyora no volia agredir i fer mal a l’Alcalde, però que hem de pensar en un altre model per reivindicar les nostres queixes.

Sant Pere Màrtir i Turó de la Rovira

Avui he visitat les restes de bateries antiaèries de Sant Pere Màrtir a Esplugues, la veritat és que ha estat agradable, sobretot perquè encara quedava neu. Eren unes instal•lacions militars molt poc estructurades i no finalitzades que van donar suport a la defensa de la ciutat de Barcelona durant la Guerra Civil i que estaven vinculades a les del Turó de la Rovira. Aquest espai ha estat museïtzat i en general té alguns elements que coincideixen amb les del Turó de la Rovira, per això les volíem conèixer. En tots dos casos es defensava la ciutat de Barcelona, estan en un àmbit semiforestal però propers a nuclis urbans i tenen una magnífica vista de la ciutat de Barcelona. De totes maneres com a bateries antiàeries i com a vistes de Barcelona les del Turó de la Rovira guanyen amb molta diferència. En canvi les de Sant Pere Màrtir estan envoltades d’un parc més forestal, fet que els hi dóna un gran encant pel passeig, aquest és l’element que el Turó de la Rovira haurà de guanyar quan es desenvolupi el Parc dels Tres Turons.
En el cas del Turó de la Rovira és previst que les obres de la primera fase d’adequació de les bateries comencin el proper mes de maig. Es tracta de fer una intervenció que bàsicament garanteixi els criteris d’accessibilitat major, seguretat en els punts crítics, dignificació de l’espai i rehabilitació exterior de les bateries. Aviat presentarem aquesta proposta de forma pública a entitats de l’entorn, grups municipals i públic en general, però aquesta és una de les actuacions que em fa més il•lusió de la feina feta a Horta-Guinardó en tot el temps que hi porto treballant. Perquè al projecte ara hi serà tothom i estic convençut, no és exagerat dir-ho, que el Turó d ela Rovira serà una peça clau de la ciutat d’aquí a uns anys. Però això va néixer gràcies a l’esforç de molta gent, però en alguns casos cal que constin de forma clara i concreta. El Quim Martín al capdavant del moviment associatiu de Can Baró que va exigir la recuperació i el moviment escolta que va recuperar l’espai amb gent entusiasta com el Joan. La Carme Gual primer i el Toni Coll després que des de l’Agència van fer una feina intensa per posar aquest projecte a l’ordre del dia de les actuacions. Als veïns i veïnes del Turó que amb gent com la Conxita han sabut diferenciar la reivindicació urbanística de la necessitat de recuperar el Turó. Als entesos en la matèria, la Carme Miró del Museu d’Història i el Jordi Ramos com a responsable de les excavacions. I també perquè feia molts anys que ho tenia al cap a l’Elsa Blasco que tenia clar que aquesta havia de ser una fita del seu pas com a Regidora del Districte.
I finalment una darrera reflexió. És cert que cal recuperar el Turó, netejar els seus entorns i l’interior de les bateries, treure els graffities ... pe`ro avui el Turó de la Rovira està molt millor que fa uns anys. Qui ho negui és que no hi havia pujat. Ha canviat la fisonomia gràcies a la feina feta i sobretot als camps de treball i ha canviat el públic. Ara hi ha molta gent que puja per veure la millor vista de la ciutat de Barcelona, i aviat coneixeran molt més del passat d’aquest Turó.

Consell Ciutadà a Horta-Guinardó, bé però no tant ...

Dissabte passat es va celebrar el Consell Ciutadà d’Horta-Guinardó per valorar el grau de compliment del Pla d’Actuació del Districte 2007-2011. El Consell Ciutadà és l’òrgan que exerceix el seguiment del principals temes del Districte en matèria de PAD, pla d’equipaments ... i per tant es converteix en el principal espai de participació i debat. Aplega a entitats que van ser escollides en nom de cada un dels barri del Districte, també inclou a totes les AVV, a un representant de cada consell municipal (esports, dones ...), a tots els grups municipals i a representants de la ciutadania en general. L’assistència va superar les 60 persones, fet que considero molt positiu, tot i que la representació individual és gairebé inexistent. Però no està gens malament que 60 persones es trobin tot un dissabte al matí per parlar de com evolucionen els nostres barris.
Valoràvem per tant com estem complint amb el Pla d’Actuació del Districte que el propi Consell Ciutadà va proposar a principis de mandat. Vam intentar fer un exercici seriós per part del Districte. En primer lloc enviant 10 dies abans de la reunió l’informe de seguiment del PAD, per tant mirant de donar temps a la gent perquè s’ho preparés. Per altra banda vam voler donar una eina clara i transparent. Vam llistar les 302 mesures proposades a principi de mandat amb un sistema de semàfor al costat (vermell accions no iniciades, groc mesures en marxa i verd mesures que es podien donar per acabades), i al costat una explicació. Per tant vam valorar les mesures concretes i amb claredat. No vam fer valoracions subjectives i genèriques o vam valorar allò que ens interessava. Hi havia resposta a les 302 mesures. I per facilitar l’aclariment o les aportacions prèvia a la sessió del Consell Ciutadà vam posar a disposició dels membres del Consell Ciutadà un correu electrònic i un telèfon.
Després de la introducció de la Regidora vam fer grups de treball territorials per valorar el PAD. Primer amb una fitxa individual i després debatent en grup. Crec que es va fer un esforç important de transparència, però en canvi crec que no vam aconseguir centrar el debat en la valoració del seguiment de l’acompliment del PAD i en canvi vam establir més elements de queixa o reivindicació. Realment la participació ciutadana és un dels elements de major complexitat i no serà senzill consolidar nous espais si mantenim vells estereotips de con afrontar la relació ciutadania-administració. Fiena en aquest camp n’hi ha molta per fer.

comissió, de què?

No he escrit encara sobre la comissió d’investigació d’Horta de Sant Joan. La veritat és que no sé com enfocar-ho, pe`ro dia a dia m’he anat indignant i alguna cosa havia de dir. No és que consideri que no s’havia de fer una comissió d’investigació sobre un tema tan important perquè ho porta ICV. De fet podríem pensar en molts més temes sobre els que es podrien fer comissions d’investigacions des de Fèlix Millet-Àngel Colom a les finances d’Unió. Però de veritat veieu que la comissió serveixi pels seus objectius? Jo crec que no.
El primer element és que la teòrica transparència a vegades es converteix en pornografia. Quan es parla sobre la mort d’uns bombers a vegades ens dediquem a buscar més culpables que motius. En una situació d’emergència com la que es va viure es cometen errors, es preveuen situacions que després canvien i s’han de resoldre situacions de forma urgent. Hi ha conclusions que poden ajudar a millorar la reacció en properes situacions, hi ha elements que permeten decidir que cal canviar maneres d’actuar, millorar mecanismes o invertir en material nou. Però la solució no és exhibir davant de tot el país discussions, baralles i acusacions entre els bombers, sindicats ... I amb tots els meus respectes, els diputats i diputades poden decidir a partir d’aquestes intervencions on es van cometre errors? Seria més lògic crear una comissió tècnica i tancada que presentés les seves conclusions i que fossin els diputats els que prenguessin mesures en allò que els pertoca.
Veure imatges inèdites, escoltar converses en situacions límit o viure les baralles entre diferents grups de bombers no és transparència ni voluntat de resoldre temes. Ho estem fent molt malament, espero que com a mínim a la Conselleria d’Interior estiguin treballant per tal de resoldre els temes en els que es va fallar i mirar d’evitar nous accidents, pe`ro d’això, ho sento, però estic convençut.

HG Barribook

Aquest passat dissabte es va presentar la guia audiovisual HG Barribook. Aquest és un projecte que sorgeix de la comissió jove del programa Nous Veïns i Veïnes que de forma pionera es va iniciar a Horta-Guinardó. La filosofia d’aquest programa ha estat treballar de forma anticipada els temes de reagrupament familiar i acollida als nostres barris de la persones que arriben buscant millors opcions per tirar endavant la seva vida. Tenir una actitud d’anticipació és una de les millors maneres d’afrontar els reptes de la nostra societat. Prevenir i treballar l’acollida no garanteix que no hi hagi problemes però sens dubte és una magnífica forma de treball que permet unes millors perspectives, tant per les persones que fan el reagrupament familiar com per la societat que els acull.
En el cas de la gent jove aquest treball és d’especial importància. La vulnerabilitat del col•lectiu jove immigrant és molt gran. La gent adulta ve al nostre país amb una clara esperança de millora personal i familiar, assumeix que el seu principal objectiu és aconseguir feina i donar un futur millor als seus fills i filles. La gent jove no té la percepció de que vagi a millorar tan clarament. Deixa enrere a les seves colles d’amistats en un moment en que això és molt important, arriben a un lloc nou on el sistema educatiu és diferent, on han d’aprendre una nova llengua, on han de guanyar-se noves amistats, on han de vèncer estereotips i marginacions. La seva perspectiva de millora no és tan clara.
Per això el programa de Nous Veïns i Veïnes ha impulsat aquesta guia on joves nascuts a casa nostra i joves que han arribat fa poc creen conjuntament una guia de serveis i equipaments per a gent jove d’Horta-Guinardó, ho fan a través d’una sèrie de gravacions de ficció i creen també una cançó de hip-hop sobre aquesta experiència. L’acte va ser una combinació de frescor i institucionalitat. Un acte pensat per a gent jove, però alhora amb la importància que ha de tenir una bona feina com aquesta. Per això la Regidora Elsa Blasco hi va tenir un paper fonamental, conversant amb la gent jove i explicant un projecte liderat per la Iolanda i tota la gent del programa Nous Veïns i Veïnes amb el suport d’entitats com el Consell de la Joventut d’Horta-Guinardó (CJD7). Sincerament moltes felicitacions per la feina feta.
Podeu consultar-ho a la web de Nous Veïns i Veïnes.

"Vendrem" el tripartit ?

L’altre dia ho podia parlar amb en Joan Herrera. No serà senzill fer una campanya defensant gairebé en solitari l’opció del govern d’esquerres per al proper mandat. El tripartit ha estat objecte d’una desacreditació molt gran i possiblement hi ha aspectes propis que han influït, però també és cert que hi ha sectors que han estat especialment interessats en enfonsar al tripartit i a les polítiques d’esquerres. I un dels problemes és que des de les esquerres ens ho hem acabat creient i al final no hem sabut treballar-ho. Em recorda a un acudit que és perillós de comparar amb el tripartit però que intentaré explicar perquè crec que té una part interessant.

“Un senyor va pel carrer amb un ànec i es troba a un vell amic seu. Li pregunta què fa amb un ànec, tot estranyat. L’amic li contesta que l’ànec és únic, que parla idiomes, que contesta al telèfon, que escriu a l’ordinador i que fa tota la feina de la casa, però que quan surt al carrer es comporta com un ànec normal. L’amic al•lucinat li proposa comprar-li l’ànec i després de molt negociar se l’emporta per 6.000 €. Al cap d’un mes es tornen a trobar i l’amic que ha comprat l’ànec comença a insultar-lo i a cridar que l’ha enganyat, -no fa res del que dius i a sobre em no em deixa descansar amb els seus crits, es caga per tot arreu ...- L’amic li diu que baixi el volum i li diu –si parles així de l’ànec mai el vendràs-“

Evidentment en aquest cas allò que fa l’ànec és fals però sí que hi ha un element que és important del que planteja l’acudit. Els propis socis del tripartit no ens hem cregut prou que era important saber explicar la transformació que està vivint el nostre país. No cal enganyar a ningú, no ens hem d’inventar què “pot fer l’ànec”, però sí que hem de defensar amb convicció la possibilitat d’un nou tripartit i fer-ho a partir de la feina feta i lògicament acceptar la decisió dels nostres electors, però a partir de donar a conèixer la nostra feina i a partir de la nostra convicció. En aquest sentit em sembla molt bé la campanya d’ICV sobre què hem fet amb el vot de la gent que ens va donar suport. Podeu consultar aquesta publicació per internet i algun dia parlaré de coses concretes que planteja la guia, però avui us convido a que la mireu vosaltres mateixos i sols destaco com a la introducció ja es planteja que aquesta guia és una valoració però que lògicament parteix de la subjectivitat, una bona manera de guanyar credibilitat. A ICV hem de fer campanya defensant allò que hem fet, allò que és essencial per a nosaltres i amb qui ho volem tirar endavant.

Noves consultes, vells errors

Diumenge es va celebrar una nova tanda de consultes sobiranistes arreu de Catalunya. És una molt bona notícia, des del meu punt de vista, que aquesta iniciativa es vagi consolidant i avanci. I ho dic tant pel fet de que és una activitat que fomenta la mobilització i alhora posa damunt de la taula la qüestió nacional, dos elements que considero necessaris a nivell polític.

De totes maneres aquesta nova tanda de consultes han tornat a posar de manifest dues actituds antagòniques que considero que són perverses. La primera és menystenir els resultats. I no estic parlant per part de la caverna mediàtica o la dreta més espanyolista. Ho dic per gent progressista que considera que les xifres són ínfimes. Jo considero que sols cal fer la prova de veure quanta gent som capaços de mobilitzar per altres idees polítiques. Creiem que totes les propostes polítiques farien sortir de casa seva a una de cada cinc persones a moltes localitats de Catalunya, és igual o a una de cada deu (si agafem l’exemple del Vendrell)? Desgraciadament crec que no. Per tant d’entrada que centenars de persones s’organitzin per dur a terme una activitat i que milers acabin participant em sembla digne de tenir en compte. I que quedi clar que no he dit ni decidint ni votant, he dit participant o mobilitzant-se.

Però després hi ha l’altra actitud, la de les persones que des del messianisme patriòtic veuen darrera d’aquests resultats l’inici immediat d’una nova nació independent. Mira d’extrapolar els resultats de les consultes a un resultat a les autonòmiques és absurd. Dir que els resultats de les consultes demostren que si és presentés una sola força independentista guanyaria les eleccions seria com dir després de les mobilitzacions contra la guerra de l’Irak que si es presentés una sola força pacifista hagués guanyat les eleccions. Conec gent que dedica un gran esforç de la seva participació al procés de consultes a dir que el més important és participar i mobilitzar-se i no fer-ho tan sols des de posicionaments independentistes. Altres, com Uriel Bertran sols volen portar-ho al seu molí. Ahir escoltant les seves declaracions vaig arribar a dubtar de si els serveis d’informació espanyols s’havien infiltrat en la Plataforma per tal de desacreditar-la. Fins i tot es queixa del poc seguiment mediàtic, serà de determinats mitjans de comunicació, ahir El Punt dedicava la portada i 12 pàgines més a les consultes. Espero que segueixi el procés i que un dia, quan toqui, arribi a Barcelona, i espero que ningú arribi a treure’m les ganes de votar que sí. I també espero que l’aparell de l’estat desperti i torni a carregar contra aquest procés, ens dóna vidilla i sembla que fins i tot participació.

Canviarà el mapa electoral a Catalunya?

Les darreres enquestes que s’estan publicant aquests dies al voltant de les properes eleccions catalanes presenten en general la tendència a que CIU guanyarà les eleccions però que els acords electorals no seran senzills. Sembla que ERC baixaria i ICV es mantindria o pujaria. En el fons però una de les principals conclusions és l’estabilitat del mapa electoral, no dic del govern, però si que hi hauria diferències poc importants en la distribució d’escons. Llavors què està passant? Per què es parla tant de l’emergència de noves forces polítiques? A les enquestes que he vist el vot a altres forces polítiques (al marge de les 6 que actualment tenen representació) no arribaria al 2%. Carretero, Laporta, Rosa Díez, Anglada, Montserrat Nebrera ... sols aconseguirien entre tots (sumant a tots per ser més precisos) aquesta part tan petita del pastís electoral?

Per tant aquí sols hi ha tres explicacions possibles. O les enquestes no reflecteixen de cap manera la realitat electoral. O els mitjans han inflat de forma excessiva el globus de les noves forces polítiques. O la gent no es mullarà fins que es presentin formalment aquestes forces polítiques. Possiblement la resposta és que és una suma de tot plegat i que al final el mapa electoral serà més estable del que semblava, tot i que no descarto algunes sorpreses i entrades al Parlament. Defenso que els sistema parlamentari ha d’estar fragmentant. La societat és complexa i diversa i per tant també ho ha de ser la representació política d’aquesta societat. Estic radicalment en contra del bipartidisme i per tant el que no puc pretendre és defensar l’actual mapa (per defensar a la meva formació) i no acceptar la possibilitat de que apareguin noves forces polítiques o que algunes siguin substituïdes. El que sí que serà fonamental és que qualsevol força política presenti un programa i un treball més enllà d’un lideratge potent i mediàtic o d’una actitud d’aprofitament pervers dels problemes de la nostra societat. Tinc ganes de veure com es van consolidant aquests nous projectes i quina repercussió poden tenir en el nou mapa electoral català.