Avatar no m'ha agradat

Ahir vaig anar a veure Avatar en 3D. Quan es va parlar de l’estrena de la pel•lícula vaig decidir que no hi aniria però a mesura que anava escoltant a molta gent, molt diversa, que anava comentant que li havia agradat molt la pel•lícula i que a més transmetia un missatge nou, allunyat de les americanades i on l’ecologisme era un valor vaig replantejar-m’ho, però la veritat és que em vaig sentir decebut. A nivell de tecnologia 3D és cert que pot canviar del tot un estil de cinema, no em va emocionar però sí que té la seva gràcia especialment en algunes escenes. Recomano a qui vulgui anar-la a veure que no es llegeixi la resta de l’article, que el guardi i quan l’hagi vist ja em dirà què en pensa, però per escriure els meus arguments necessito explicar coses de l’argument. Perquè sols parlaré d’argument.
Crec que la pel•lícula reprodueix exactament tots els tòpics que detesto d’aquesta mena de filmografia, al final acaba triomfant l’amor, la religió i la violència. Els Na’vi són un poble amb característiques primitives marcat per una profunda jerarquia (crec que en cap moment cap Na’vi que no sigui dirigent expressa una sola opinió), amb un sentiment religiós molt primitiu (la justificació d eles desgràcies m’ha recordat a algunes escenes que m’han impactat els darrers dies de fervor religiós a Haití), amb un sistema de poder no democràtic i amb una tendència a la violència que la veritat és que fa por. Llavors arriben els “al•lienígenes” que són els humans, comandats per un Marine boig per tal de destruir el bosc i explotar els recursos naturals de gran valor, però els Na’vi volen salvar el bosc i el seu sistema de vida. I com ho aconsegueixen al final? Amb el lideratge d’un altre Marine que s’ha fet bo i a través de la violència extrema i l’estratègia militar.
No veig que defensi altres valors per cap costat. Intentar defensar el medi ambient i la pau amb una pel•lícula en que la gràcia està en l’espectacularitat de les escenes bèl•liques és com defensar la castedat fent una pel•lícula porno. Sent generós el missatge pot ser que no està bé anar als pobles “primitius” a robar-lis les coses sense pactar amb ells. Perquè en el fons els científics que serien la part bona de l’expedició terrestre volen pactar amb ells a través d’educació ... Per tant qui triomfa al final de la pel•lícula és la guerra, la única forma possible per defensar el teu territori davant de les agressions externes. I això és ecologisme? Potser sí que sóc una mica raret i que quan vaig al cinema vull que em sacsegin, que em qüestionin tot i que em facin emocionar i en aquesta pel•lícula sols he vist bons recursos en efectes especials i un argument excessivament carregat de tòpics.

Premis Gaudí i A través del Carmel

Aquest proper dilluns es celebra la gala de lliurament de premis Gaudí del cinema català. Com ja sabeu aquesta gala està marcada per la polèmica de l’ús del català al cinema. És evident que a mi m’agradaria poder escollir veure cinema en versió original amb subtítols en català, menys quan la pel•lícula sigui en una llengua que pugui entendre perfectament i no els necessiti. Crec que cal anar acabant amb la demagògia de la imposició del català com si això fos una mania, una perversió o un atac a algú. L’altre dia a un Consell de Barri un veí va exigir a la Regidora Elsa Blasco que parlés en castellà per respecte a la gent. Amb tot el respecte del món la Regidora va seguir en català, tot i que va parlar en castellà o en català durant tota la sessió segons va voler, és a dir exercint la seva llibertat. Aquell senyor va marxar cridant, per sort la resta de 100 veïns i veïnes van seguir la sessió i el conflicte es va acabar. Una vegada a una persona que al Districte m’exigia bilingüisme li vaig respondre que ja existia. Ell ho feia tot en castellà i jo tot en català. I que de fet era més senzill escoltar-me a mi en castellà que a ell en català.
Però de fet quan m’he assegut davant la pantalla no volia parlar del català al cinema ni als consells de barri, ni tan sols del president de l’Acadèmia, Joel Joan, tot i que es mereixeria uns quants articles, sinó d’una de les candidatures. Es tracta d’un magnífic documental “A través del Carmel” de Claudio Zulián. Un reportatge que retrata la vida d’aquest barri utilitzant un sol pla seqüència. És a dir explicar múltiples realitats d’un barri sense parar de filmar ni fer muntatge, un treball que Claudio Zulián ha fet en col•laboració amb el projecte comunitari de Carmel Amunt. He vist tres vegades la pel•lícula i sempre m’ha agradat. A vegades podem caure en la tendència a retratar un barri com el Carmel des del punt de vista més sòrdid, per entendre’ns tipus Callejeros, però no és aquest el format. Crec que és un documental força seriós, ajustat a la seva visió del barri i fet en sintonia amb agents veïnals del Carmel. És per això que l’edició en DVD d’aquest documental ha rebut el suport del Districte i de l’Agència del Carmel. Un documental que també ha guanyat el premi Ciutat de Barcelona 2009 en la categoria audivisual. Us recomano aquest documental, de fet TV3 ja el va emetre, però sinó aviat us podré informar de com adquirir-lo. Hi ha barris com el Carmel de gran complexitat però que t’enganxen i aquest ha estat un magnífic treball artístic que retrata el barri.
Molta sort Claudio !

Recordant l'esvoranc del Carmel

Avui em venen al cap molts records de fa cinc anys quan un esvoranc va posar al Carmel en el centre de l’actualitat. Recordo perfectament aquell dia, des de primera hora del matí treballant en un ambient que no ens era habitual. Desallotjar 1.200 persones i que el mateix dia totes tinguin allotjament garantit. Cobrir un gran nombre de necessitats personals de gent que no sap quan podrà tornar a casa. Donar informació sobre coses que encara no estaven prou clares. Coordinar desenes de persones treballant per afrontar una de les pitjors crisis de la ciutat. Haver de frenar als mitjans de comunicació per evitar un tractament de premsa groga. Generar confiança entre la gent quan potser no estàs prou preparat ...
Els primers dies em vaig encarregar molt directament de l’atenció directa a unes 140 persones allotjades a l’Hotel Alimara. Les anècdotes es comptaven per desenes. Algunes divertides, altres dramàtiques. Gent angoixada perquè els seus animals de companyia s’havien quedat dins de casa i no hi podien entrar. Un senyor d’un país de l’est que després d’anys lluitant per aconseguir el reagrupament familiar i ja té tots els papers veu com aquesta documentació està dins d’un pis que potser s’ensorra. Immigrants no regularitzats que fugien quan em veien per por a que els expulséssim. Una parella de senyors jubilats que em demanaven que mantingués el secret davant de la resta de veïns de que en realitat no eren cosins. Relacionar-me amb una direcció d’hotel que de cop es troba en una situació estressant. He volgut posar una foto on es veu una reunió interna del centre d'operacions i aquest cop he triat una on jo hi surto.
Dies després participar d’una reunió on se’ls hi comunica a uns veïns que no es pot salvar el seu edifici i que tampoc podran entrar a recuperar res del que hi queda. I hores i hores i hores de treball seguit, i moments d’angoixa i també moltes mostres d’agraiment sincer per la feina que estaves fent. I convèncer un dia als veïns que ja es podia tornar a casa (pujar a casa d’alguns d’ells i fer el cafè per demostrar-lis confiança) i dir-lis al dia següent que no era tan segur i que havien de tornar a sortir i haver de seguir mirant-los a la cara. I l’aparició de plataformes d’afectats fantasmes i en canvi una bona feina de l’AVV i del seu president en aquells moments, el Fernando, que també era un afectat.
I reunions veïnals a l’hotel, però també més massives al Boca Nord, amb una forta tensió. Unes assembles però que també van consolidar a l’Elsa Blasco com una Regidora amb una gran capacitat de connexió amb la gent i d’empatia. Unes assemblees on els tècnics intentaven tranquil•litzar però no sempre era possible i a vegades per anècdotes del llenguatge. Un dels enginyers especialistes en estructures més importants de Catalunya va acabar fent la seva intervenció en castellà per la pressió d’alguns veïns, no hi estava acostumat i en un moment determinat, per garantir que les cases serien molt segures després del procés de micropilotatge assegurar en veu alta “estas casas les van a enterrar a todos”. Lògicament feia referència a aquella frase que a vegades fem servir amb l’àvia, que ens sobreviurà a tots, que aguantarà molt temps, però clar potser no era el millor exemple quan la gent creia que les cases els hi podien caure a sobre.
Vaig veure polítics amb càrrecs importants desapareixent d’assemblees veïnals tenses, vaig veure alguns dels càrrecs més importants del país acceptant la seva impotència, vaig descobrir que els tècnics no ens deien tota la veritat i que els interessos corporatius d’algunes professions eren poc ètics, vaig veure com aquest Ajuntament va tenir una capacitat infinita col•lectiva i individualment de fer front a una situació d’emergència. Van ser dies brutals, sens dubte els dies en els que més vaig aprendre. Sempre he pensat que si un dia hagués d’escriure un llibre que no fos una novel•la l’escriuria del Carmel, de l’esvoranc i del desplegament que es va fer. Avui però m’agradaria recordar la gran actitud de la majoria de veïns i veïnes del barri. Algú va preguntar un dia “us imagineu que hagués passat si ens trobéssim amb 1.200 desallotjats d’una zona benestant de la ciutat?”, prefereixo no imaginar-m’ho.

5 anys d'un esvoranc que ha canviat el Carmel

Avui es compleixen 5 anys del famós esvoranc del Carmel. Una data que tindrà un seguiment mediàtic sens dubte important però que en canvi al Carmel es veu com a molt anecdòtic. I a més ho dic veient com va anar el Consell de Barri que es va celebrar dilluns a les 19.00 a la Biblioteca Juan Marsé, prop de 100 veïns assistents, 12 intervencions veïnals i cap referència ni a l’esvoranc, ni a la por per les obres públiques, ni a l’incompliment dels acords genèrics, llevat de qüestions molt puntuals d’un permís d’obres o d’un ajut de rehabilitació.
“L’efecte Carmel” apareix de forma reiterada a mitjans de comunicació e tot l’estat per referir-se a la por veïnal a obres de perforació del subsòl, però aquest efecte, curiosament o no tan curiosament, no es produeix al Carmel. La gent té un gran interès en que s’acabin les obre del Metro. Aquesta finalització de les obres prevista per a finals d’any els hi permetrà millorar de forma molt radical la seva comunicació amb la resta de la ciutat. El gran nombre d’obres que s’han fet al llarg dels darrers 5 anys i la gran remodelació que està vivint el barri es viuen amb satisfacció. La gent del Carmel és reivindicativa, és dura, però també és conscient de la dificultat de transformar un barri que va néixer amb unes mancances notables. La sessió de dilluns va tornar a demostrar que el barri no mira enrere sinó que aposta pel futur i segueix reivindicant. Per tant els temes del Consell de Barri del Carmel van ser la demanda d’un Casal de Barri, d’un nou equipament per a gent gran, de millora del passatge Ros, de remodelació integral amb eixamplament de voreres del carrer Conca de Tremp o l’accessibilitat del carrer Alguer, per exemple.
El barri ha millorat molt en els darrers anys i en gran part ha estat gràcies a que al capdavant de les mobilitzacions s’hi va posar gent històrica del barri com l’AVV i per tant van exigir que els acords per l’esvoranc no recollissin tan sols indemnitzacions i solucions particulars sinó que l’esvoranc també comportés una millora global pel barri, amb ajuts per la rehabilitació de façanes, d’instal•lació d’ascensors ... Fruit d’aquest procés va néixer l’Agència de Promoció del Carmel i Entorns que ha gestionat bona part de les actuacions al barri. Per tant avui es commemora al barri més els 5 anys d’una nova etapa que els d’una desgràcia, entre d’altres coses perquè l’esvoranc va provocar profundes afectacions a molta gent, amb 1.200 desallotjats, per exemple, però per sort no va provocar cap víctima. En el proper article parlaré dels meus records de fa 5 anys.

Seguretat, realitats i percepcions

L’altre dia parlava a partir del sopar-tertúlia sobre polítiques de la Conselleria d’Interior d’algunes reflexions sobre el paper polític d’ICV a la Conselleria i les seves conseqüències. Avui parlaré d’un tema que també va sortir uns quants cops a la xerrada però que no està tan lligat a la gestió d’ICV. Es tracta de la percepció de seguretat. Una de les conclusions és que avui la ciutat de Barcelona és més segura que fa 20 o 25 anys i en canvi hi ha una percepció diferent. Per tant potser el que ha canviat és el nostre nivell d’exigència i la sensació de que tenim més a perdre. Si històricament no he analitzat aquestes dades sí que ho he fet ara entre barris.
Durant el conflicte de la narcosala vaig participar de les reunions de negociació amb la plataforma veïnal. Amb moltes d’aquestes persones vam acabar tenint confiança malgrat la gran discrepància que ens separava. Un dia una d’aquestes persones em va dir que jo havia d’entendre el seu punt de vista. Em va preguntar on vivia i li vaig dir que al Poblenou i llavors em va dir que jo ho veia diferent perquè vivia a un barri de moda on hi havia més vigilància i seguretat i en canvi a la Vall d’Hebron calia sortir al carrer per exigir seguretat (ell identificava que la narcosala portaria un augment de delictes a la zona, fet que s’ha demostrat irreal). Llavors vaig mirar les dades de victimització dels Mossos d’Esquadra i mirant les dades per territori (no les recordo exactament) vaig veure que de les prop de 40 zones en que dividien la ciutat, la Vall d’Hebron era la tercera més segura i el Poblenou la sisena o setena més insegura. Com era possible que ell tingués la percepció diferent? En primer lloc per l’estructura de barri. Quan es roba una botiga a la Vall d’Hebron o Sant Genís, per exemple, és notícia de primer ordre i tothom en parla, a barris més poblats passa més desapercebut. En segon lloc la xarxa social d’un barri com el Poblenou mira de no convertir en protagonista a la inseguretat.
És evident que cal millorar les tasques de prevenció, tant policials com dels serveis municipals o d’entitats cíviques que amb educadors de carrers, mediadors ... treballen per crear una millor convivència a la ciutat. Però també hem de saber explicar que hi ha una tendència massa fàcil a l’amplificació d’aquests temes i això és perillós. No parlo de tota la ciutat, sóc conscient que hi ha punts negres, però crec que és important situar les coses al seu lloc. Hi ha una tendència massa estesa a identificar com a inseguretat a situacions de presència d’immigració o de joves. A vegades hi ha veïns que truquen als Mossos o a la Guàrdia Urbana detallant situacions de delicte que no són reals. És sovint que es presentin queixes de que grups de joves estan fent petits delictes a una plaça o a un portal, quan en realitat el que estan fent és provocar molèsties de soroll o neteja. Evidentment cal afrontar aquestes situacions però no des de mesures policials. Però avui tenim una tendència molt gran a exigir seguretat i percepció de seguretat. De fet l’altre dia Jordi Hereu a una entrevista a BTV deia que una de les seves prioritats era aconseguir un espai públic net i ordenat. Faltava una cosa, “per a tothom”.
Demanar un sistema policial que ens garanteixi seguretat absoluta o evitar les molèsties derivades de viure a una ciutat és demagògic, ingenu o perillós. Avui dia la majoria de barris de la nostra ciutat permeten viure en una bona convivència i per tant cal saber expressar això, entre d’altres coses per evitar tenir la tendència de culpabilitzar a determinats col•lectius.

Nevarà a Barcelona el 2022?

Ja fa dies que tenia pendent escriure al voltant de la proposta de que Barcelona pugui ser ciutat olímpica pels Jocs d’Hivern del 2022. Ho diré al principi de tot, no m’entusiasma gens la idea, em declaro moderadament contrari. Us asseguro que aquesta no és una decisió que es basi en la meva trajectòria en els esports d’hivern, confesso que tota la meva activitat sobre la neu han estat uns 15 minuts de classe d’esquí de fons, temps més que suficient per donar-me compte que altres activitats a la vida em sortien millor. Tampoc he patinat mai i ja no parlo d’altres esports que encara em deixen perplex que puguin atraure a algú. La meva postura tampoc és gaire sorprenent, de fet jo era contrari als Jocs Olímpics de Barcelona 92 i per tant tampoc he trobat al llarg d’aquests anys arguments per canviar molt la meva visió.
També vull aclarir que no m’hi oposo perquè no s’hagin cuidat les formes a l’hora de presentar-ho o perquè es faci en clau electoral. Puc entendre que un govern o un alcalde vulgui reactivar la il•lusió col•lectiva a partir de projectes que poden generar aquest sentiment. Jo no vibraré si al final es fan els Jocs Olímpics a Barcelona el 2022, però estic convençut que molta gent sí, a vegades les injeccions de moral són bones i no seré tan ingenu de pensar que la meva actitud escèptica envers aquests esdeveniments sigui majoritària.
El que considero és que propostes com aquesta ens allunyen de la línia de treball que ICV ha definit com a estratègica i que en el seu dia vam definir com “la barcelona en minúscules”, volent representar la necessitat de posar com a prioritat l’atenció a les persones i la política de bisturí que permeti avançar en una ciutat més cohesionada socialment. Si em vaig oposar als Jocs del 92 va ser sobretot per com es concebia la Vila Olímpica al costat del meu barri, el Poblenou. Crec que el temps m’ha donat bona part de la raó, calia transformar aquella zona de la ciutat, però els condicionants com a Vila Olímpica van fer que es creés un barri amb poca connexió urbana amb el Poblenou i un barri que no encaixa del tot a la ciutat. En aquest cas possiblement les actuacions urbanístiques a la ciutat serien possiblement menors però tot i així si bé és cert que és una manera d’atraure inversió, es dissenya la ciutat amb condicionants externs i això no crec que sigui positiu. I em costa de creure que es puguin organitzar uns Jocs d’Hivern a la nostra ciutat amb criteris de sostenibilitat. Sincerament no ho acabo de veure.
És cert que la celebració dels Jocs atrauria inversions i permetria resoldre les actuals connexions ferroviàries amb el Pirineu, d’acord, però potser que pensem en altres maneres de fer-ho. Jo cada cop que em ve gent a casa o organitzo una festa aprofito per a netejar a fons, però no pot ser que organitzi festes per netejar a fons de tant en tant. L’evolució de la ciutat no pot estar tan lligada a la convocatòria de grans esdeveniments. Crec de totes maneres que en aquest cas el Comitè Olímpic Espanyol ens farà un favor i no ens permetrà passar el tall perquè si anem a la fase final la ciutat de Barcelona té moltes possibilitats perquè no ens equivoquem, aquí sí que els que han plantejat la candidatura de Barcelona tenen raó. Tenim una magnífica ciutat (malgrat tot) i una magnífica imatge.

Mirant a l'interior

Seguint amb la línea dels sopars tertúlia que vam impulsar al Poblenou, dijous vam celebrar un nou debat, aquest cop al voltant del tema de la Seguretat i les Polítiques d’Interior. El tema prometia, en aquest cas vam centrar-nos poc en la repercussió a nivell local, però en canvi vam tenir un nou debat ric, plural i lliure entre gent diversa a l’entorn d’ICV, alguns militants molt oficials i altra gent que no milita però es sent propera. Com a ponent vam tenir a Xavier Riu, Cap de Gabinet de la Conselleria d’Interior, Participació i relacions Institucionals, va estar molt brillant.

En primer lloc va parlar d’algunes de les transformacions que ha impulsat la Conselleria d’Interior en la darrera etapa. Algunes d’elles més de gestió (millores laborals o d’equipaments per exemple), però d’altres de molta més profunditat i que signifiquen canvis culturals. Per exemple la instal•lació de càmeres a les comissaries, avançar cap a un joc responsable, la velocitat variable o potenciar la policia de proximitat. Sens dubte també s’han comès errors, però el reconeixement de la tasca feta per la transparència en els Mossos ha tingut el reconeixement explícit d’Amnistia Internacional, que sens dubte no és gratuït. Aquest reconeixement per exemple no és extensiu a les presons catalanes i en canvi sobre això hi ha poca preocupació social. S’ha comès errors i s’han aprofitat els errors per desacreditar una tasca global, això ja ho sabíem. S’ha assumit en alguns casos responsabilitats i s’ha mirat de ser transparent, però no és senzill.

En Xavier Riu va saber expressar de manera molt intel•ligent la necessitat d’entendre com a organització la obligació de detectar els errors i mirar de corregir-los, però alhora la necessitat de posar en valors algunes transformacions que són d’una radicalitat democràtica molt profunda. I aquí l’organització hem de saber fer veure aquest missatge. O algú considera, des d’una perspectiva d’esquerres, que aconseguir disminuir de manera dràstica les denúncies per maltractament a les comissaries és un canvi profund i radical? O que per exemple posar mesures per a reduir els accidents de trànsit més enllà de la vigilància policial, sinó amb mesures més estructurals i de canvi d’hàbits, és una aposta que no podem menystenir, criticar sí, però menystenir no. Crec que cal saber explicar això. Més enllà de les actuacions concretes hi ha canvis més profunds que s’estan aconseguint.

Com deia en Josep, un dels assistents al sopar, La societat civil ha intentat canviar a la policia durant molts anys. Ara la policia ha canviat, però bona part de la societat civil també ha canviat. Determinats sectors han aconseguit introduir en la societat la percepció d’una gran inseguretat, quan objectivament es pot veure que la seguretat en general ha millorat. En aquesta situació afrontar la Conselleria amb una visió diferent, allunyada de l’actitud més “policial” no és senzill. De la percepció de seguretat, també en parlaré en un proper article.

A Àngel Colom li falta capacitat de debat?

Avui remenant per Facebook he vist una conversa que he trobat brutal. Es comentava una foto d’Àngel Colom a un acte amb immigració on es brindava pel futur d’Artur Mas com a president de Catalunya. Fins aquí cap problema, només faltaria que la gent no defensés allò en que creu. Un noi que es diu Marc i que no conec, la veritat ha escrit un comentari dient que té bona informació i que creu que Artur Mas no serà president però que respectava el seu posicionament. Un noi que es diu Jordi li contesta de manera agressiva comparant-lo amb l’Aramís Fuster però és que després intervé Àngel Colom i llavors sí que se’m cauen a terra. A sota podeu veure l’evolució de les converses. No tothom reacciona igual davant les discrepàncies, fins i tot quan són tan educades com les del Marc. Darrera aquestes respostes hi ha intolerància, gairebé jo diria que pensament únic. Perquè a més que algú digui que dubta que l’Artur Mas sigui president no pressuposa que vulgui que ho sigui en Montilla. A vegades espais de debat tan directes i frescos com aquest posen a cadascú al seu lloc. Crec que el to de l’Àngel Colom és absolutament inapropiat i que a més estan desaprofitant la gràcia d’aquests espais, poder compartir, discutir i debatre a fons i en igualtat de condicions. Us deixo aquestes perles textuals.

Marc ha dit: Amb franquesa, amics, jo estic molt ben informat i és francament dubtós que Mas sigui el proper president de la Generalitat, tot i que respecto del tot que vosaltres li doneu suport i que us agradaria que ho fos. Jo des d'aquí li trameto l'enhorabona per haver estat escollit per tercera vegada com a candidat per la coalició CiU.
Jordi: De debò que em sorprèn la teva “bona informació”, suposo que et deus referir a temes aritmètics parlamentaris (aleshores es fàcil de predir per la falsa i falta d’equidistància d’alguns), però si la teva “bona informació” prové d’una suposició de resultats electorals aleshores ets millor que l’ Aramis Fuster, perquè no crec que la teva “bola de cristall” et sàpiga dir qui guanyarà, ni amb quina diferencia,¿no?.
Àngel Colom Tens raó, Jordi: ja no cal que votem a les properes eleccions al Parlament: en Marc està tant ben informat que ens estalviarà les enormes despeses d'unes eleccions... Ja sap el resultat i resulta que en Mas no li agrada. En Marc deu preferir en Montilla, és clar... un crack de la comunicació, un 'líder' que apassiona Europa, un 'catalanista' que 'li agrada Mediterraneo, del Lluís Llach (sic)...': Marc: una mica de 'decòrum', si et plau!

Consell de barri a la Teixonera. O a la Taxonera?

El passat dijous vam celebrar el Consell de barri de la Teixonera. Bé de fet aquests dies estem vivint una marató de constitució de consells de barri (podeu veure més informació a la web d’ICV d’Horta-Guinardó). Jo de fet els viuré tots de forma molt propera ja que en sóc el Secretari. En el cas de la Teixonera però hi ha algun aspecte que em feia gràcia reflectir.
El primer tema va ser el nom del barri. L’Institut d’Estudis Catalans va emetre un dictamen on deia que el nom oficial del barri havia de ser “Teixonera” i no “Taxonera” tal com era el cognom de la família que va donar nom al barri. La gent no hi està d’acord, no volen que el barri deixi de ser “la tacho”, com popularment es coneix. La resposta va ser clara, es farà servir la forma oficial per a tota la documentació del Districte però que el barri s’anomeni com vulgui. Una història similar ja la vaig viure al meu barri amb la polèmica de si havia de ser “Poble Nou” o “Poblenou”. Sembla que ara el debat s’ha superat i gairebé tothom ha acceptat la forma normativa de “el Poblenou”.
Però un element que vaig trobar deliciós va ser una anècdota provocada per un veí. Quan la Regidora explicava el funcionament del Consell de Barri, portàvem 10 minuts de sessió, va interrompre per preguntar si aquest Consell de Barri podia proposar en un moment determinat una consulta al barri. La Regidora va respondre que en cap cas vinculant (perquè així ho estableix la llei), el veí va insistir acceptant que no fossin vinculants i va dir que aquí no es creia en la participació perquè mai es preguntava als veïns i veïnes. La Regidora va insistir que ja s’havien fet consultes i que hi hauria aviat la de la reforma de la Diagonal. El veí va tornar a demanar si era possible o no i la Regidora va contestar que sí. Llavors es va aixecar i va marxar. Què pretenia? Volia posar en evidència a la Regidora esperant que contestés que no? Té clara una consulta que vol impulsar i sols volia aquesta informació? O era un freaky que no sabia com omplir la tarda? Per sort a la sala més de 50 veïns i veïnes sí que es van creure la sessió i van escoltar i van fer un total de 16 intervencions sobre els problemes del barri, especialment autobús, neteja i accessibilitat.

Més debat sobre la política

Com deia en l’article immediatament anterior volia comentar algunes respostes que em va fer gent al meu article. Crec que alguns elements cal que els respongui, per respecte a les persones que em fan comentaris amb reflexions molt diferents a la meva però respecto. Em dedico a defensar sobretot a la Política, més que als polítics concrets. Com defenso radicalment al moviment associatiu però preferiria no haver d’entrar a valorar-ne bona part dels seus dirigents o en qualsevol àmbit professional podria trobar-ne molts exemples. Crec en la Política i com deia crec que és una cosa prou important com per no deixar-la sols en mans dels polítics. I començo contestant quan es deia que per a qualsevol feina s’exigeixen molts condicionants i per a ser polític sols estar ben situat a l’staff del partit. No ho crec, al revés crec que l’únic espai de decisió real i d’incidència social al que és més fàcil arribar sense tenir contactes molt especials és en la política. De veritat creiem que en altres àmbits decisius de la nostra societat hi arriben els més preparats (a la banca, als mitjans de comunicació o a l’empresa?). A més què voleu que us digui per arribar a càrrec públic hi ha gent que hi confia i això per a mi pot ser molt millor criteri que passar unes oposicions. Ho sento, posaré un exemple. L’Elsa Blasco participa al moviment associatiu del seu barri des de que era adolescent, filla d’un dels dirigents del PSUC més entranyables, va tenir un paper destacat en el moviment estudiantil a l’AJEC, va estar al secretariat del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, ha estat consellera al Districte, coordinadora del grup municipal ... i ara és Regidora. Quin currículum hauria de tenir?
Es pot arribar a interpretar que es considera que no hi ha ideologia darrera de les formacions polítiques i això pot ser un greu error que a segons qui ja li va bé. Algú creu que a Horta-Guinardó s’estaria treballant per la memòria històrica a aquest nivell, s’hauria fet equipaments socials necessaris però incòmodes, o es donaria suport molt proper a les entitats o a la cultura popular de la mateixa manera si governessin unes altres formacions polítiques? Un altre exemple molt clar. Actualment estem treballant els darrers serrells de la proposta de MPGM dels Tres Turons. La proposta de l’equip de govern és convertir la zona central del Parc en un espai lliure d’habitatges i reubicar aquest habitatges a les vores del Parc i desafectar a la majoria de la resta. CIU i PP van dir en els seus programes que volien desafectar a la totalitat. Això no és gestió, això és política i a més uns i altres ens mantenim fidels a allò que portàvem al programa. Jo puc creure que una persona que va votar ICV-EUiA a Horta-Guinardó pot pensar què podríem haver fet o que ho hauríem pogut fer millor. Però en funció del programa electoral algú es pot considerar decebut? No ho sé us, us convido a mirar-ho i a valorar-ho.
Algú em dirà que sols he parlat d’Horta-Guinardó i de l’Elsa, però què voleu que faci és allò que conec millor. Sé d’on ve l’Elsa, el Jordi Fornés, l’Anna Mir o jo mateix i no crec que aquest discurs ens retrati, ho sento si semblo pedant. Sóc conscient també dels errors i sobretot de la impotència que tenim de no poder arribar a allà on voldríem però aquest discurs no el veig. I penso que si allà on jo ho conec més no passa, potser és que no passa tan generalment com es creu. Sé que és difícil aquest discurs, que no és gens actual i que creixeran molt les opcions de vot blanc, nul, abstenció o a formacions polítiques com l’Elvis de Reus, però jo seguiré treballant en allò que crec i discutint tant com calgui amb aquella gent que discrepa i té ganes de parlar-ne.

Comentaris rebuts al Facebook

Actualment els meus articles els publico al blog i automàticament surten al Facebook. Això fa que sovint se m'acumulin més comentaris al Facebook, en aquest cas em semblava necessari que fossin públics, perquè hi discrepo però crec que és interessant el que plantegen. En un article que sortirà immediatament publicat em referiré a aquest comentaris de la meva tercera nota sobre les eleccions. I per tant penjo els comentaris perquè qui em segueix pel blog ho pugui entendre.

Jordi U ha dit : M'acabes de convèncer d'anar a votar en blanc per comptes de quedar-me a casa com pensava fer. Tot i així, continuo pensant que no canviarà res. Encara que el vot en blanc guanyés per majoria absoluta a la resta de partits, només serviria per tal que tots els caps de llista sortissin el dia de les eleccions i després de valorar el suport obtingut diguessin aquella frase que he arribat a odiar tant de: "Hem rebut el missatge de la gent, haurem de treballar per tal de canviar-ho". Realment crec que s'hauria de prohibir aquest missatge tant fals.

Cada cop entenc més que surtin escollits personatges com l'Elvis de Reus. Un personatge que es va presentar amb propostes absurdes (com plantar marihuana als carrers o crear un 'follódromo' municipal per als joves) només per tal de denunciar que les propostes dels partits tradicionals poden ser molt bones (els projectes els mires i tots tenen punts positius) però, rarament es porten a terme. Crec que votar per aquest tipus d'"opcions" s'ha tornat en una forma de castigar als polítics allà on més mal els fa, que és havent de veure dia rere dia al "Rei del Rock" assegut amb ells al ple municipal.

De fet, pot ser que aquestes "opcions" que fan riure, passin a consolidar-se com a opció més seriosa. A Reus, resulta que Elvis està agradant a la gent. No vota SI o NO als plens depenent de si una mesura ha estat proposada per CIU, PSC, ICV o PP, si no que vota en consciencia de si creu que serà bona per a la població o no. Elvis va ser triat per el vot "macarra" del jovent però, contacte de Reus em diuen que comença a agradar a gent més "madura" i que podria treure dos escons les properes municipals.

Txiki ha dit: Jo penso que s'hauria de cambiar fins i tot la manera d'accedir a la politica, que no hi hagi llistes obertes, transparencia en les donacions i que tothom per mes gent que representi tingues els mateixos drets i obligacions ja seria bó, ja que la nostra es una democracia a mida d'interessos més que tradicionals i mundans la qual cosa la fa menys democracia. Personalment penso que es licit votar o no, el fet de ser una elecció ja es més que respectable.
Jordi S ha dit: Potser el que decensisa i em decensisa és que el el meu vot solament té un valor matemàtic. No serveix per a decidir res.
Trii el que trii ( i he arribat a votar coses molt inversemblants) al final un pacte el tomba, fins i tot si era el partit que jo havia elegit.
No pot ser que cada dos anys votem.
No pot ser que els mandats siguin campanyes electorals permanent de les quals solament descansem 15 dies (el de la veritable campanya electoral).
No pot ser que els dirigents pel davant siguin íntims i pel darrera es matin (fins i tot en la intimitat)... No pot ser que les lleis es facin en funció de resultats electorals presents o futurs sigui quina sigui el que s'hagi de votar (em recorda aquell acudit que durant la república on dos polítics es troben i un li diu a un altre: el primer que farem és fer escoles, hospitals, millorar la societat... i el segon li contesta: No, home, no. El primer a fer és millors presons i més confortables, perque si van mal dades nosaltres serem els primers en anar-hi)
No pot ser que quan demanes explicacions a un polític et diguin: Això és la política.
No pot ser que plantegeu llistes obertes, mètodes matemàtics d'elecció quan sabeu, prou bé, que la gent vota una persona i, dificilment, sap qui és el segon de la llista.
No pot ser que per a fer una feina, la que sigui, s'hagin de passar proves, tests, entrevistes i maldecaps i que per a ser: president, regidor, cap d'estat, càrrec de confiança... solament calgui estar ben situat dins l'staff del partit, encara que no sàpiga ni llegir ni escriure (VUL DIR QUE HE TRACTAT AMB GENT MOLT VÂLIDA)
No pot ser...........................................................
Finalment la Cristina ha fet esment a que el Jordi tenia les idees molt clares.

On està BTV?

Hi ha una cosa que no m’agrada de BTV i no em refereixo a la programació. Quan acaben els informatius s’acomiaden des del 22@. On està aquest barri? Jo visc molt a prop dels estudis i no el conec. El 22@ no és cap barri crec que no és de rebut que la televisió de la ciutat que ara aposta pels barris no ho tingui en compte ni per ubicar els seus propis estudis. Sé que el nom del barri no ajuda, si no m’equivoco “El Parc i la Llacuna del Poblenou”, perquè de fet tota la vida ha estat Poblenou aquella zona, però aquest és un debat que ara ja està superat (més ben dit aprovat per part de l’Ajuntament). Però clar si s’aprova una denominació potser sí que qui depèn de l’Ajuntament ho faci servir.
Algú pot pensar que això és una tonteria, però jo no ho crec. La història i la identitat d’un barri és un element important que des de l’administració hem de potenciar i no fer al revés, ignorar-lo. El Poblenou ha estat un barri industrial i està vivint una important transformació. Del seu passat industrial i de la seva transformació n’és un exemple els estudis de BTV i en aquest cas el 22@ és un instrument, no la denominació d’un barri. I us asseguro que no hi tinc res en contra d’aquest planejament urbanístic que està transformant el meu barri (i altres barris).

La crisi espiritual de José Ignacio Munilla

El bisbe de Donostia José Ignacio Munilla ha fet unes polèmiques declaracions on ha di que és més greu la crisi espiritual de la nostra societat que la catàstrofe d’Haití. Molta gent se li ha tirat a sobre, però les seves declaracions tenen una gran part de reals. Sols des d’una crisi espiritual de la nostra societat es pot entendre que l’Església nomeni bisbe a un personatge com aquest, a més amb l’oposició de la majoria de l’església basca. La catàstrofe d’Haití és un fenomen natural, sens dubte, però que repercuteix en un país dels més pobres del món, un país que no haurem d’ajudar a reconstruir, sinó més aviat a construir. I és que darrera de la situació internacional actual existeix, com diu el bisbe, una crisi espiritual greu que permet l’opressió, la misèria, la discriminació, l’enriquiment d’uns quants a costa de la majoria ... i el bisbe n’és culpable, i ell ho sap. Les seves declaracions evidentment no volien dir això, sinó que parteixen de la gravíssima situació de la jerarquia catòlica. Un actitud de tancament envers el món i de tancar els ulls davant les injustícies. Una actitud més preocupada perquè el PP torni al govern que de la seva tasca real i això és immoral.
Sempre m’havia impactat que un petit país caribeny pogués ser tan pobre com Haití. Després a partir d’uns amics que tenen una filla adoptada haitiana vaig interessar-me més per el país i he format part de la Casa d’Haití i he anat a algunes de les seves activitats. De fet fa temps que l’activitat de l’entitat és més fluixa i fins i tot he vist que ja no està activa la seva web que fa mesos que tinc enllaçada al blog. Però ara he rebut un mail demanant-nos que col•laborem econòmicament amb Haití, però que com a entitat no tenen la capacitat de gestionar adequadament aquests ingressos i per tant que ho fem a través d’alguna ONG més gran. Comparteixo aquesta decisió de saber conduir els ajuts de la manera més eficaç. Jo ho faré com sempre a Través de Metges sense Fronteres. I seguiré pensant que és cert que fa fàstic veure a quin nivell de crisi espiritual han arribat persones influents i poderoses.

Breu comentari sobre la meva enquesta

L’altre dia la Montse em deia que comentés els resultats de l’enquesta que vaig fer al blog amb la pregunta “quina notícia és la que més t’agradaria escoltar durant aquest 2010”. Es podien triar tres respostes com a màxim i van participar 70 persones, que no està gens malament. Els resultats la veritat és que m’han semblat força bé i en el fons possiblement reflecteixen en perfil d’una part important de la gent que em llegeix i segueix el blog. Gent segurament d’esquerres, en la línia propera a ICV però poc oficialistes. Aquests són els resultats per ordre de votació:
Millora de l’atur 41
Desaparició ETA 32
Solucions pel canvi climàtic 31
Solució pel Sàhara i Palestina 31
Independència Catalunya 20
Que repeteixi el tripartit 14
Que hi hagi una alta abstenció 7
Que el Barça repeteixi títols 6
Com es pot veure els valors segurs de l’esquerra han quedat clarament en primer lloc, sobretot el tema socioeconòmic, encara amb molta força dins d’aquests sectors i per desgràcia molt d’actualitat. I continuació tres valors segurs, la pau, el medi ambient i la solidaritat internacional. (entre aquestes quatre preguntes que són el 50% agrupen el 75% de les respostes). És evident que hagués pogut posar moltes altres notícies en aquest sentit com per exemple la fi de la violència masclista, la fi del terrorisme islamista, la fi de la pena de mort a Estats Units ... però vaig posar uns temes que darrerament han estat actualitat. A continuació d’aquests temes però clarament darrera, la independència de Catalunya. I aquesta és una postura bastant general entre gent que conec del meu espai polític. Es té clar el dret a l’autogovern i avançar però no es percep com la prioritat. Després hi havia, a part de la simpàtica del Barça, dues preguntes per altra gent que em llegeix i a qui també li agraeixo la seva participació, els oficialistes i els que n’estan farts de la política. L’objectiu era fer pensar un moment, no posar-ho del tot fàcil i també dinamitzar una mica el blog, d’aquí a unes setmanes ja pensaré en una nova enquesta.

Al 2010 eleccions a Catalunya (i3)

En aquest darrer article d’aquesta sèrie parlaré de la gent que es sent desencantada i que no es sent motivada. Molt possiblement els sectors desencisats però no independentistes no trobaran cap opció alternativa als partits tradicionals i per tant l’abstenció pot ser molt alta. Òbviament respecto que la gent s’abstingui, igual que respecto (i comprenc millor la veritat) el vot en blanc. Crec que no es pot criminalitzar a la gent que decideix no votar, el que sí que em sembla clar és que aquesta opció no fa canviar les coses de forma determinant. Una abstenció rècord a les eleccions de novembre permetria canviar la forma de fer política a Catalunya? Em sembla que no. L’abstenció però pot ser molt important. Cal tenir en compte que existeix un percentatge de població que ja no vota sistemàticament, gairebé abstenció estructural. Aquest segment de gent és superior a les eleccions a Catalunya. A aquesta gent cal sumar-li aquest cop gent que hi arriba des de la convicció de que la política no serveix per a res i gent que considera que en un clima com l’actual la manera més forta d’evidenciar el desencant és l’abstenció. Però insisteixo a Catalunya canviaran més coses en funció de qui governi que no pas de quanta gent va a votar a les eleccions.
L’altre dia jo plantejava que Joan Laporta podia esdevenir un candidat populista i que podia aconseguir un bon resultat. En Txiki em deia que era bo donar espai a noves formacions polítiques. Hi puc estar d’acord, però segons qui no representa cap canvi. La formació de Rosa Díez per exemple, de la que em separa tot, té un espai que possiblement necessitava estar representat. Crec que pot haver-hi gent que es consideri de l’esquerra alternativa i que voldria tenir una formació política parlamentària que els representés i que no fos ICV-EUiA. El que intentava plantejar és que si volem noves formes polítiques i nova gent, en Joan Laporta és un dels exemples, per a mi més clar, de la vella escola. Té tot el dret a presentar-se, és evident, però sobretot volia destacar que això no és una alternativa a la política tradicional.
Cal canviar la política, des de dins dels partits, a partir de la gent que ja hi som i entrant gent nova, i des de fora dels partits. El nivell d’abstenció que es pot aconseguir a les eleccions catalanes per a mi no és el tret més significatiu del desencís polític, sinó si s’aconseguiran establir respostes en positiu de la societat civil que ajudin a posar a la política a allà on és necessari que estigui.

Al 2010 eleccions a Catalunya (2)

En el darrer article comentava com crec que pot afectar a les properes eleccions catalanes els nous fenòmens polítics que estan sacsejant Catalunya i al final em feia la pregunta de com podia afectar això a ICV-EUiA. Crec que ICV no “lluitarà” contra aquests fenòmens sinó més aviat contra ella mateixa. Les condicions per afrontar aquesta campanya electoral són objectivament bones per una part. La situació de crisi actual dóna credibilitat a una formació política que sap posar com a prioritat la lluita pels drets socials. El posicionament d’ICV al voltant de la qüestió nacional és prou flexible com per poder afrontar aquest debat sense complexes i temes com la sostenibilitat, la pau o la solidaritat internacional poden agafar força.
En el fons però també hi haurà dos elements que marcaran la nostra pròpia campanya. Per una banda el nostre paper al govern i la presència d’un nou cap de llista. La presència al govern d’ICV-EUiA ha estat realment molt qüestionada, d’aquí a les eleccions miraré d’aportar arguments per donar a entendre què hem aportat, però és evident que ens ha costat connectar amb la nostra pròpia gent. Però crec que hem aconseguit impulsar canvis de gran profunditat, canvis culturals que en part s’aniran consolidant gràcies al nostre treball. Però també hem comès errors i sobretot hi ha gent que ha tingut una gran dedicació a magnificar els nostres errors. ICV haurà de fer una campanya per fer entendre a la gent que ens pot votar que ha estat un mandat complex però en el que hem sabut aportar coses fonamentals.
I com deia també hi haurà l’efecte del canvi de candidat. La presència de Joan Herrera pot fer més senzill visualitzar el canvi d’etapa, però tampoc podem plantejar la campanya com un “canvi de partit”. Sabem d’on venim, què hem fet i què podem aportar. Haurem de saber explicar perquè val la pena treballar pel nostre projecte. I per sort ho podrem fer al marge dels debats més mediàtics, tot i que això també ens farà més invisibles. I en aquest sentit caldrà explorar al màxim totes les noves formes de comunicació. Per tant caldrà una campanya clara, amb perfil propi, orgullosos del que hem fet, encantats de la vida amb el nou candidat i amb innovació.

En un tercer escrit miraré de preveure altres elements com la reacció de la gent mé sdescontenta amb el sistema polític.

Al 2010 eleccions a Catalunya (1)

Aquest 2010 tindrem eleccions al Parlament de Catalunya. Fins fa quatre dies el principal dubte semblava saber si el tripartit tornaria a governar o hi hauria un canvi de govern. Ara però sembla que han aparegut nous elements que poden canviar el panorama de les eleccions, tothom dóna per suposat que noves forces polítiques s’incorporaran al Parlament. L’increment del sentiment sobiranista i la desafecció política sembla que poden ajudar a alterar l’actual sistema parlamentari, però sobretot amb la incorporació de líders que volen jugar el seu carisma personal i possiblement plantejar-se com a alternatives a la política més tradicional. I aquest possible canvi d’escenari es farà l voltant de dues idees força, per la banda de l’independentisme i per la banda del populisme (amb tots els matisos necessaris).
Per la banda de l’independentisme un dels elements que precisament poden marcar la campanya és la possibilitat o no de crear una candidatura unitària. Reagrupament va néixer amb força gràcies al carisma de Joan Carretero i a la seva capacitat d’aparèixer com una alternativa de polític no lligat a una poltrona. L’aparició de consultes populars ha suposat també la posada en primer pla de nous polítics en el marc del sobiranisme, però crec que en general poden ser més complement d’una candidatura que líders sòlids. Finalment apareix la figura omnipresent, prepotent i omnipotent de Joan Laporta, disposat a dinamitar el procés i convertir-se em messies salvador del poble català. Caldrà seguir atents a la possible evolució d’aquest espai polític. La seva possible articulació en una sola candidatura clarament independentista, al marge dels partits actuals i amb un clar lideratge d’un personatge com el Laporta pot donar un espai significatiu al proper Parlament, però serà difícil aglutinar personatges i objectius tan diversos. L’articulació d’aquesta alternativa, però també pot suposar un moment mediàtic d’alta intensitat però un recorregut polític de baix recorregut. Ara però ERC ha decidit passar a l’ofensiva i no vol perdre el seu espai d’opció independentista però alhora amb contingut polític més enllà del model de relació amb Espanya. CIU també haurà de buscar fórmules per tal de no perdre massa votants sobiranistes.
L’altra front on es plantegen canvis és en el del populisme més proper a la dreta o a la ultradreta. Sembla clar que Ciutadans no podrà repetir la seva representació parlamentària. És un exemple clar del que representa una opció populista oportunista, pot aprofitar un moment oportú, però difícilment es consolidarà. Per cobrir aquest espai la formació de Rosa Díez dedicarà, segur, esforços importants, però alhora Montserrat Nebrera pot valorar les seves possibilitats. I finalment Plataforma per Catalunya, amb l’Anglada al capdavant, poden mirar de fer entrar la xenofòbia al Parlament de forma contundent. El PP haurà de forçar al màxim la seva línia més dura si no vol perdre aquests sectors, però alhora voldrà fer l’ullet als sectors més moderats de CIU.
Per tant no tan sols caldrà veure aquests nous espais polítics com evolucionen i quins resultats poden obtenir, sinó també quina influència tindran en la campanya de CIU, ERC i PP. Possiblement PSC i ICV-EUiA no hauran de fer la seva campanya en funció d’aquests nous fenòmens, però en el proper article ja parlaré de com crec que afrontarà la campanya ICV.

"Malgrat tot, la política"

Com ja sabeu una de les meves “obsessions” a l’hora d’escriure al blog és el tema de recuperar la política com a eix per tal de superar els nostres problemes i avançar com a societat. Quan escric sobre això hi ha gent que es planteja que estic parlant tan sols dels partits polítics, i no és cert. És evident que jo aposto per la via dels partits, en concret pel projecte d’ICV, però també tinc clar que la política, per sort, va més enllà dels partits. Des de moltes altres línies de treball es pot ajudar a transformar la nostra societat i això és política. Un dels errors que crec que en general hem comès des dels partits i des de les institucions és tenir una actitud d’assumir una prepotència de “gran pare” que ens resol tots els problemes. Hem fet creure a tothom que des de les administracions ho podíem resoldre tot, hem promès de tot i ara ens trobem que això ha suposat també una desmobilització. Davant d’un conflicte sempre apareix la responsabilitat pública, però no sempre públic vol dir administració.
Cal saber trobar vies per tal de recuperar la política com a compromís personal i social i he trobat una editorial a la revista l'Agulla que va en aquest sentit i que us volia recomanar i que espero que llegiu per Internet. La revista l’Agulla, d’inspiració cristiana, és una bona eina de reflexió i debat, modesta però eficaç. Com a exemple una perla de la contraportada, una frase de Juan de Iriarte al segle XVIII “El senyor Juan de Robres/con caridad sin igual/hizo este santo hospital/pero antes hizo a los pobres”, un magnífic exemple del que sovint l’Església ha entès per caritat.
Però torno a l’editorial, el títol ja ho explica gairebé tot: “Malgrat tot, la política”. O no és política defensar l’escola pública, la fi de la crueltat amb els animals o impulsar consultes populars sobre la independència? O no és política la participació a les entitats, el consum responsable o els editorials conjunts dels diaris? I aquest és un dels elements claus de la reflexió editorial. No podem quedar-nos en el suport puntual a un tema concret, a una ONG o a una campanya. Desertar de la política “pot afavorir l’afebliment encara més gran de la democràcia i de l’estat del benestar, un afebliment que beneficia clarament els més poderosos, els quals no semblen pas desencisats ni disposats a tirar la tovallola”. Una bona reflexió des del meu punt de vista.

López de Uralde es mereix un bon arbitratge

La detenció del Director de Greenpeace a Espanya, Juan López de Uralde, i el tractament que ha rebut, em recorden, perdoneu per un símil tan poc acadèmic, alguna targeta groga que ha rebut Leo Messi. El Barça juga a fer espectacle, a tocar la pilota, a aconseguir fer bé allò que teòricament creuen que han de fer, jugar al futbol. Molts equips, però, es dediquen a tallar el futbol, agredir, a aconseguir que la gent no pugui gaudir de l’esport, i això sovint no es sanciona prou. A vegades arriba a límits insuportables i llavors Leo Messi es queixa, reivindica el seu dret a jugar bé sense que el cusin a patades i el sancionen a ell per protestar.
Greenpeace va fer una actuació plenament pacífica, sense generar cap risc, sense agredir a ningú per denunciar que els efectes del canvi climàtic són un greu problema per a la humanitat i que hi ha gent que contamina sols per enriquir-se i que els poders polítics no són capaços d’aturar-ho. I algú ha estat més interessar en perseguir a qui defensa els interessos del medi ambient més que perseguir als qui provoquen el canvi climàtic o no hi posen mesures per aturar-ho. El seu alliberament és sens dubte una bona notícia per als quatre activistes, però caldrà veure, encara, quina serà la sentència judicial, ja que han estat alliberats però amb càrrecs. Ha d’existir el dret a la protesta i no es pot considerar la seva acció com a agressiva. Potser caldria sancionar als responsables de seguretat que no van saber detectar l’acció de protesta, però en cap moment ells van posar cap persona en risc. Els activistes de Greenpeace sabien el que feien i que no era legal, però crec que la resposta danesa ha estat desproporcionada.
Em sembla que la desproporcionalitat en la detenció sols pot respondre a dos motius. El primer és la impotència de les autoritats davant del fracàs, en tots els ordres de la cimera. El segon motiu és que Greenpeace ha evidenciat la necessitat d’exigir solucions als poders polítics i això atempta contra molts interessos econòmics. No pot ser que es jutgi severament a aquella gent que protesta de forma pacífica i per allò que és just. La lluita per un món millor també passa per gestos com aquests.

Horta-Guinardó, prioritats pel 2010

No és senzill establir quines prioritats han de ser, des del meu punt de vista personal, les més important pel 2010 a Horta-Guinardó. El gran procés de transformació que estan vivint els nostres barris suposa una alta complexitat i no és senzill establir quins elements marcaran el 2010 a Horta-Guinardó, sense tenir en compte possibles incidències de darrera hora. Però miraré de fer-ho.
1. L’aprovació de la MPGM dels Tres Turons. Aquest és un parc estratègic per la ciutat. La setmana vinent començarem les visites per tal de fer un seguiment sobre el terreny de les al•legacions presentades. L’aprovació significarà la fi d’un llarg període d’incertesa per a les persones afectades. I ara caldrà treballar per aconseguir el màxim consens social i l’acord polític que permeti tirar-ho endavant.
2. L’impuls dels Consells de Barri. Aquesta nova eina de participació es constituirà als deu barris que encara queden pendents (al novembre es va fer a Montbau). A la web d’ICV Horta-Guinardó podeu trobar el calendari. Aquesta eina ha de permetre acostar l’administració a la gent dels barris. Segur que no és l’eina perfecte, però també és evident que pot ser un bon instrument.
3. La revisió del Pla d’Equipaments del Districte que s’haurà de fer durant aquest any. Cal seguir treballant per aconseguir que es pugui consensuar quins són els equipaments més prioritaris i on es poden ubicar. En aquest cas el debat sobre equipaments juvenils pot prendre una gran força.
4. El seguiment de les grans obres que afecten als nostres barris i que estan canviant totalment la seva configuració, aconseguint posar al dia alguns projectes molt històrics. (Ronda del Guinardó després de l’enderroc del viaducte, avinguda de l’Estatut, Mare de Déu de Montserrat, UA2 i UA3 del Mercat del Guinardó, Casal Font d’en Fargues ...)

Incendi al carrer Catillejos, drama per acabar un any.

Sens dubte Horta-Guinardó no ha viscut un bon cap d’any. La mort de quatre persones a un incendi del carrer Castillejos el darrer dia de l’any va suposar una tragèdia dura. Algunes persones ferides lleus i en total prop de 50 persones afectades que hauran d’estar unes setmanes sense poder estar a casa seva i que moltes d’elles van viure l’angoixa d’un incendi a la seva llar, un experiència que ha de ser dura. Lògicament no vull deixar d’expressar el meu condol a les famílies que han perdut a alguna persona estimada. Quan passen situacions d’aquestes a nivell professional et toca donar el millor de tu mateix, hi ha persones afectades que estan vivint una gran tensió, hi ha un pressió mediàtica molt gran i la gent necessita respostes de l’administració. Alhora però quan la gent percep un interès real en ajudar a resoldre els seus problemes també s’estableix una relació més estreta. En el cas de l’escala del carrer Castillejos es produïa la circumstància que una de les persones afectades era l’Andrés, un dels dirigents històrics de l’AVV del Baix Guinardó i lluitador incansable del barri. La Regidora Elsa Blasco va haver de fer una reaparició després de la seva baixa especialment dura, estant al costat dels veïns i veïnes des de les set del matí. I com sempre en aquests moments és quan està a un major nivell. Perquè la gent agraeix que l’administració sigui propera, que escolti, que miri d’ajudar. I la veritat és que vam tenir cura de donar tota la informació, de fer-ho en condicions i de mirar en la mesura del possible d’ajudar-los a baixar tensió, aïllant per exemple a la premsa quan és necessari.
En moments així, com ho va ser amb l’esvoranc del Carmel, sempre hi ha alguns elements que em venen al cap, per exemple la gran capacitat dels serveis d’emergència a casa nostra, o els llaços de solidaritat que es poden establir entre persones afectades (tot i que a vegades també veiem la pitjor cara d’algunes persones) i finalment una cosa que ja vaig pensar en el seu moment en el Carmel i que ara he tornat a pensar. Què agafaria si hagués de sortir d’emergència de casa meva? Seria lògic tenir preparat a mà les coses més fonamentals que voldria salvar? En aquest cas la incidència del foc no ha estat molt gran a nivell estructural de l’edifici, tot i que ha estat una gran desgràcia personal, i això significa que tothom va poder entrar ahir a casa seva i ho podrà recuperar tot, però us asseguro que en altres casos aquest ha estat un element fonamental per a moltes persones, la pèrdua d’objectes de valor sentimental. Segur que el 2010 començarà millor al Districte d’Horta-Guinardó del que que ha acabat el 2009, pe`ro d’això en parlem en un proper article.