Participació a títol individual?

Sols podem aconseguir una bona participació ciutadana si recuperem un pes important del moviment associatiu. Així de contundent plantejo el tema perquè cada cop n'estic més convençut. Per una banda un moviment associatiu dèbil, com alguna gent ha volgut aconseguir, no permet tenir interlocutors clars per afrontar debats entre la ciutadania i l'administració. I quan dic un moviment associatiu fort em refereixo bàsicament a dues coses. Primer que representi a molta gent i segon que no tingui complexes. El primer tema està clar, quanta més gent participi d'una entitat més representativitat serà i les persones amb un caràcter menys constructiu perdran pes. En relació al segon element, el fet de no tenir complexes, és una mica més subtil. El moviment associatiu que aconsegueix fites importants és qui defensa amb força allò que creu necessari i no es deixa portar per reivindicacions en les que no creu. El moviment associatiu que dedica més temps a lamentar-se que a crear no té capacitat d'influència. Saber valorar allò que s'aconsegueix i ser contundent en allò que no es fa cas ha de ser la clau de la participació ciutadana. Estar més preocupat per ser o no ser oficialista o pels moviments interns de l'entitat no ajuda.

I crec que el moviment associatiu ha de ser fort perquè difícilment aconseguirem una autèntica participació. Aquesta és una aposta que darrerament s'està impulsant, fent participar veïns i veïnes a títol individual. Jo expresso força dubtes. Algunes persones és cert que aporten visions molt interessants i a més a vegades permeten trencar dinàmiques d'entitats que no representen a ningú, però en el fons seria més coherent potenciar que tota aquesta gent amb capacitat de construcció s'incorporessin al moviment associatiu més estable. Perquè he dit que algunes persones a títol individual tenen capacitat per aportar però moltes d'altres no. I aquest tema acaba sent pervers. Persones que no representen a cap col.lectiu i que tampoc poden aportar res més, s'erigeixen en líders del no res. Em fa gràcia escoltar-los dient per exemple que hem fet que una cosa que ningú ha demanat (ignorant la realitat reivindicativa i associativa del barri) o repetint cada dos per tres que les reunions no serveixen per a res però sense perdre's ni una sessió. Aquest és un tema que cal vigilar. O també casos de persones que aprofiten places de representació individual per reforçar entitats o partits que ja tenen altres vies de participació. Sols té sentit la participació individual en processos molt puntuals, quan tenen capacitat real d'aportació específica o per enfortir el moviment associatiu i que per tant aquest esdevengui realment un interlocutor més fort. Com a administració prefereixo tenir clar amb qui m'he de "discutir" i que tingui prou força per demanar allo que considera que és necessari pel territori però alhora prou força per evitar les defenses corporatives de determinats sectors.

Val la pena canviar la política?

Aquest article més que una reflexió és una gran pregunta que possiblement no deu tenir resposta. Què hem de fer per posar de nou en valor la política? L’altre dia ja reivindicava que fora de la política difícilment trobarem sortides, però és evident que la situació actual està provocant una forta desmobilització. Per tant cal prendre mesures. Però quines són?
D’entrada es parla del tema de la corrupció. És evident que aquest és un fenomen greu però minoritari. La importància del tema però hauria de portar-nos a un nivell d’exigència més alt envers els polítics que practiquen la corrupció. Però de veritat la gent decideix el seu vot en funció que determinada força política no tingui casos de corrupció? La resposta és clara, no. La corrupció produeix un efecte pervers d’estendre l’ombra de la sospita arreu de la política, al gent desconfia del sistema i acaba expressant-ho de forma més clara gent amb una alta sensibilitat per la necessària honestedat. La sensació és que la corrupció acaba desprestigiant més a aquelles forces polítiques que no tenen cap cas de corrupció. Pervers.
Per altra banda la política d’alt nivell és de molt més difícil control, però en canvi moltíssimes de les decisions que ens afecten tenen més a veure en els àmbits de decisió més locals, teòricament amb major capacitat de control. Però la gestió local (quan parlo de gestió em refereixo als aspectes més tècnics però també als valors que hi ha al darrera) crec que influeix poc en la decisió de què es vota, sobretot en grans ciutats. Per tant la política municipal a Barcelona no acabarà determinant, segons la meva opinió, el resultat final de les eleccions. Influiran molt més aspectes de política general, de campanyes mediàtiques o de petits gestos dels líders durant la campanya. A nivell de Districte la situació encara és més clara. El fet que ICV tingui la Regidoria del Districte d’Horta-Guinardó no determinarà un vot diferent que a la resta de la ciutat, com a molt ens pot fer perdre vots si determinats col•lectius decideixen castigar-nos. I això es deu a que hi ha molt poca informació i a que la gent decideix el seu vot per militàncies consolidades o per aspectes més genèrics que la gestió local.
El tercer element d’interès és la repercussió mediàtica de la política. Els mitjans crec que contribueixen poc a generar debat i exigència política. Una gran part del discurs es rep a partir dels mitjans de comunicació i crec que no sempre aquests estan a l’alçada. El darrer article de Feli Lora al seu blog apunta alguns d’aquests temes i com sabeu és un tema que em preocupa. La premsa respon més a criteris de posar en valor l’error i el conflicte que per recollir debats o projectes més constructius.
Per tant davant d’un ambient en el que mirar de construir no aporta gaire i que en general de l’activitat política pots aspirar a no perdre vots, però difícilment a guanyar-ne, les solucions per posar en valor la política no són senzilles. La sensació de que ho fem pitjor o ho fem millor té poca repercussió en el resultat electoral no anima a canviar la forma de fer política. Sens dubte però hem de donar-hi voltes al tema i aportar propostes. En un proper article miraré d’apuntar algun element.

Apolític total?

Avui a la contra de La Vanguardia s’entrevista a Albert Costa, ex tenista professional i director esportiu del Conde de Godó. No parlaré avui de tennis ni del torneig, tot i que m’agrada, sinó de dues frases teòricament inconnexes i que em permeten reflexionar sobre un dels temes que considero més apassionants. A la presentació inicial Albert Costa diu “Soy apolítico total”. Al final de l’entrevista li pregunten “¿A quién le daría un buen raquetazo?” i ell contesta “A todos los tiranos y déspotas que condenan a la miseria a tanta gente en el mundo.” Respecto la seva primera frase i comparteixo la segona, però totes dues juntes són un contrasentit. Si pensa que cal acabar amb la injustícia al món i la misèria no és apolític. No estic criticant a l’Albert Costa, estic evidenciant un dels problemes actuals. Pensem que podem renunciar a la política i alhora voler una societat millor. Si més no a curt o mig termini.
Cal rebel•lar-nos en contra d’aquesta actitud de fugir de la política. Davant de la mediocritat sols es pot demanar exigència i compromís, però no absentisme. No podem deixar la política en mans tan sols dels partits i polítics institucionals. I per tant cal una aposta per reivindicar la política i fer-la un patrimoni necessari i comú. I això es pot fer des de la militància o des del compromís social. I això es pot fer des dels moviments veïnals o aportant propostes a l’administració. I això es pot fer manifestant-se o opinant a Internet.
I si no hi estem d’acord plantegem quina és la millor opció, al marge de l’anarquisme, que permeti afrontar la fi dels tirans, l’eradicació de la pobresa, la millora del sistema sanitari o educatiu, la igualtat d’oportunitats, un nou model de ciutat ... sense polítics. Sense els partits actuals i sense els polítics d’avui es podria, sense la política no. Per això jo em considero polític, no tan sols per la meva militància a ICV, sinó també per moltes de les altres coses que faig i que crec que ajuden a avançar cap a la societat que a mi m’agradaria.

Política 2.0

Les noves tecnologies estan permetent obrir noves vies de comunicació i participació política que realment poden ser molt interessants, però també tenen els seus riscos. La facilitat per crear noves eines de comunicació, la facilitat d’accés a aquests nous mitjans i la possibilitat d’obrir espais de debat no oficials ni oficialistes és una oportunitat que no podem perdre. Però alhora hem de ser conscients de les seves limitacions i dels seus riscos. Per exemple un polític que utilitzi les noves formes de comunicació per relacionar-se amb la societat fa ben fet, però l’abús d’aquests mitjans pot voler dir oblidar-se de les seves responsabilitats o bé pensar que la societat és tan sols aquella que participa de la xarxa, i no és així.
Jo crec que la societat 2.0 obre vies de participació política molt interessants a persones que no estan en primera línia de la seva organització i que a partir dels seus blogs o d’altres eines poden obrir debats que es consideren interessants. Fins ara en política es coneixien les versions oficials i les versions dels grups d’oposició interna, pe`ro enmig hi ha una immensa majoria de gent que precisament té moltes coses a dir i que sovint són les persones que acaben guanyant prestigi dins de la xarxa. Perquè ens estem trobant que l’actual desafecció política s’haurà de superar si no volem córrer riscos importants. Per superar la desafecció calen moltes coses, però una d’important és obrir espais de debat polític sense limitacions. Cal fer anar la política més enllà de les organitzacions i això s’aconsegueix fugint d’estereotips i de tòpics.
En aquest sentit crec que la meva aportació política ha d’anar encaminada a construir aquests nous espais. Per això mantinc un blog actiu. Per això col•laboro als blogs de ecosocialistes de Sant Martí i d’ecosocialistes d’Horta-Guinardó. I també per això he impulsat els sopars tertúlia al Poblenou, on el 40% de les persones que han vingut no eren militants. I ho faig com a part d’un compromís polític personal però també per enfortir l’organització que considero que defensa millor els meus objectius i valors, ICV. Des de l’organització, però explorant noves vies de treball, debat i opinió. Per exemple em fa molta il•lusió que bona part del debats que es generen al meu blog i a facebook atrauen a gent molt diversa. Però els partits encara no han entès, en general, tot això. La política 2.0 no tan sols han de ser noves eines, sinó també noves maneres de debatre.

Les cendres d’un volcà

El meu amic Salva Clarós m'ha fet arribar aquesta reflexió i m'ha plantejat la possibilitat de publicar-la al meu blog. Com que m'ha semblat interessant així ho faig.

Les cendres d’un volcà

Per a un que no està familiaritzat amb les xifres de l’aviació civil, assabentar-se de que cada dia hi ha 29.500 vols a Europa no deixa de representar un impacte emocional, a més es clar de l’impacte ambiental. Que el 60% d’aquests avions restaven a terra per culpa d’un volcà és un alleujament. El volcà maleït que ha sembrat el caos en el cel europeu, almenys això manifesten la majoria de diaris i altres mitjans d’informació, està ocasionant unes pèrdues estimades en 150 milions d’euros diaris. Però aquesta és una manera de veure les coses. N’hi ha una altra: el caos en el cel no és quan els avions son a terra sinó precisament quan volen i el tràfic és frenètic. Les pèrdues de les companyies aèries son guanys per a les empreses ferroviàries, línies d’autobús i hotels, sense comptar altres beneficis co-laterals que son conseqüència de l’erupció del Eyjafjalla.

El que realment impressiona més que no pas la fumera del volcà és que cada dia a Europa hi ha més de tres milions de persones viatjant pel cel. És com un altre núvol format per avions, diòxid de carboni i altres emanacions que si bé no és invisible als radars, si que ho és a les consciències. Sembla no sorprendre a ningú. La globalització ens ha fet extraordinàriament dependents de l’avió, i per tant del petroli. Potser hauríem de replantejar-nos-ho. Sobretot en un món on l’energia no sobra. El món està arribant en aquests moments al zenit del petroli, i ha superat ja fa temps el zenit de l’urani. Encara que no es digui, els darrers tractats de desmantellament de míssils i arsenals nuclears tenen més de reciclatge del plutoni per al seu ús en centrals elèctriques nuclears que de acords multilaterals de pacificació i desnuclearització.

Si el núvol de cendres del volcà dura gaires dies més, cosa que podria passar, països com el Regne Unit podrien patir falta de subministrament alimentari. La globalització ha trencat les economies locals. És desitjable doncs que perquè funcioni una societat haguem de desplaçar tant massivament a la gent i les mercaderies? Quan temps la humanitat amb els recursos que disposa podrà suportar aquest trànsit? Hi té alguna cosa a dir la política en tot això?

Salva Clarós

Obrir el zoom val la pena

Diumenge a El Periodico sortia una foto denúncia d'un veí que deia com era possible que es privatitzés un espai al parc de Lope de Vega al costat de l'escola Acàcies del Poblenou, sols he pogut fer enllaç a la pàgina.. Segons quin punt de vista és cert. Però potser si fem la foto des d'un altre punt de vista la cosa canvia. El mateix diumenge a la tarda he decidit mirar-ho des d'un altre punt de vista. He anat al Parc a jugar una estona amb la meva filla i hi he pensat. La segona foto representa el punt de vista del veí que ha fet la denúncia, la primera és per emmarcar l'espai. Si ens fixem en la primera foto podem veure que l'espai de petanca ocupa una ínfima part del parc públic. A 50 metres d'aquest espai hi ha també el Parc Gandhi. Crec sincerament que és buscar-li els tres peus al gat en aquest cas. La petanca és una pràctica esportiva que mou a molta gent, en gran part gent gran. Es fan competicions i això crec que és positiu per a molta gent. I per poder competir cal un mínim de condicions a les pistes. Certament jo trauria el candau, per permetre que fora de l'horari de competicions també pogués jugar gent, però evitaríem els gossos? La ciutat ha de tenir espai per a tothom. En aquest cas hi és, per sort el Poblenou ha crescut molt en parcs i zones verdes. Quan jo era un nen aquest era precisament l'únic parc on es podia anar i estava en pitjors condicions. A vegades és important saber fer servir el zoom i en aquest cas em sembla que calia obrir-lo i veure l'espai de la petanca dins d'un àmbit més general. La ciutat necessita de més tolerància i d'entendre la necessitat d'espais per a tothom. I us asseguro que diumenge a la tarda molta gent disfrutava d'aquest espai.

Consulta sobre la Diagonal. Algunes preguntes i 5

On puc consultar més?

Web oficial de l'Ajuntament

Blog Ricard Gomà

Blog Joan Vallvé

Blog Jose Rodríguez

Jordi Coronas

Diagonal per a tothom

El blog del tram

El tramvia 58

FAVB

PTP

Consulta sobre la Diagonal. Algunes preguntes 4

A més de la votació per internet també es podrà fer votació presencial. A Horta-Guinardó us adjunto els punts presencials de votació entre els dies 10 i 15 de maig de 10 a 21 hores.


- Oficina d’Atenció Ciutadana (OAC)... carrer Lepant, 387

- Casal de Gent Gran del Baix Guinardó ... carrer Marina, 380 baixos

- Casal de Barri Pirineus... carrer Josep Serrano, 59-71

- Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda... carrer Camèlies, 76-80

- Escola Font d’en Fargues... carrer Gallecs, 22

- Centre Cívic Carmel... carrer Santuari, 27

- Biblioteca Carmel-Juan Marsé... carrer Murtra, 145

- Centre Cívic Teixonera... carrer Arenys, 75

- Centre Cívic Casa Groga... avinguda del Jordà, 27

- Biblioteca Montbau-Albert Pérez Baró... carrer Àngel Marqués, 4-6

- Casal de Gent Gran Vall d’Hebron... carrer Arquitecte Moragas, 5

- Torre Jussana... avinguda Cardenal Vidal i Barraquer, 30

- Centre Cívic Matas i Ramis... carrer Feliu i Codina, 20

- Biblioteca Horta-Can Mariner... carrer del Vent, 1

Consulta sobre la Diagonal. Algunes preguntes 3

És millor l’opció A o l’opció B?
Per a gustos els colors. De fet totes dues opcions tenen avantatges. En un primer moment em vaig inclinar per l’opció B, coneguda com a Rambla. Potser em va influir el fet de ser fill de la Rambla del Poblenou. Aprofito per dir que evidentment no és una rambla, ja que rambla és un concepte no tan sols de model de passeig sinó que implica el concepte de riera que en aquest cas no compleix. L’amplada de l’avinguda Diagonal m’ha fet pensar que seria difícil omplir de vida la part central de l’avinguda i que estaria desaprofitada, argument que he defensat al tram de la Ronda del Guinardó davant de l’hospital de Sant Pau o a l’avinguda de l’Estatut. Per altra banda a l’opció A, coneguda com a bulevard, el fet de centrar la vida a l’entorn de les dues voreres podria reforçar la idea de la ciutat per sota d ela Diagonal i la de per sobre de la Diagonal, però en aquests moments hi veig més avantatges i per tant m’inclino més en aquests moments per l’opció A o bulevard. Sembla ser que a més és l’opció que té més avantatges pel tramvia i podria crear un consens social més ampli, més enllà de la gent que prioritza el transport públic com a principal raó de canviar l’avinguda. Tot i així és evident que totes dues opcions mantenen els criteris bàsics que jo defenso.

Quin paper ha jugat ICV?
No es tracta de posar-se medalles o d’apropiar-se de processos que van molt més enllà d’un partit i d’un govern, però és evident que com a ICV podem estar molt satisfets de com està anant el procés, tot i que ha calgut defensar amb molta contundència la nostra aposta en tot moment. Les hemeroteques demostren quina aposta ha fet ICV des de fa molts anys i per tant posar aquesta idea en el centre del debat és una gran notícia. Incorporar el vot de la gent entre 16 i 18 anys i sobretot incorporar el vot de les persones immigrades empadronades a la ciutat també és una bona notícia que no tothom compartia. Per tant satisfet del paper fet fins ara per ICV i ara expectants del resultat de la consulta.

Quines conseqüències tindrà la Consulta?
Aquesta és la pregunta més difícil de respondre. En primer lloc cal garantir una bona participació. Però algú s’atreveix a posar quina és la participació que es considera positiva? És una experiència única i sense referències anteriors a la ciutat. Caldrà veure quins sectors es mobilitzen, a quins barris i si aconseguim mobilitzar a les persones que tenen dret a vot i que no el tenen regularment a les eleccions. No m’atreveixo a posar una xifra, la veritat, però tenint en compte que el procés ajuda a debatre sobre el model de ciutat i a que és una experiència inèdita sols una participació ridícula representaria un fracàs. Això sí, si la participació és tan baixa el fracàs serà de tothom, quan es consulta i la gent no vol respondre no tan sols perd el govern.
En relació al resultat és evident que l’opció de govern haurà guanyat si els vots a favor de l’opció bulevard i de l’opció rambla sumen més que els vots a favor de no fer cap modificació. Quan en un altre moment he expressat l’error que per a mi planteja la forma de fer la pregunta em referia a això. L’opció A i l’opció B representen un mateix model de ciutat, l’opció de dir que ni la A ni la B representa un altre model. És com si a una final de 7 membres quan decideixen on anar de vacances 2 voten no viatjar, 1 vota Roma, 1 Londres, 1 París, 1 Teruel i 1 vota per Moscou. Algú entendria que l’opció majoritària és no viatjar? Esperem de totes maneres que l’opció i l’opció B sumin més de forma clara, perquè sinó si que llavors té un problema el govern de la ciutat.

Consulta sobre la Diagonal. Algunes preguntes 2

És possible reduir el trànsit de cotxes privats a la Diagonal?
Reduir el trànsit privat és una qüestió possible i desitjable i que depèn de la voluntat política i de l’aposta per les alternatives. Els cotxes que avui dia passen per la Diagonal situen aquesta via al límit de la saturació. Quan s’acabi el procés de transformació de la Diagonal hi passaran segur molts menys cotxes. Una part d’aquests vehicles hauran buscat noves vies alternatives de pas per altres carrers de la ciutat però hem d’aconseguir que una part important de la gent trobi en el transport públic una alternativa real. Perquè no oblidem que una part important de la gent que agafa el cotxe ho fa per comoditat. Si és més ràpid anar del Poblenou a la Zona Universitària en cotxe que en transport provat hi haurà gent que no dubtarà en agafar el seu vehicle. Per tant un dels reptes fonamentals, sinó el més important, és que la transformació de la Diagonal suposi un increment dels usuaris del transport públic, i això, tot i que ja ho comentaré més endavant, bàsicament s’ha de fer amb el tramvia.

Tan important és connectar els tramvies?
La connexió dels tramvies a la Diagonal crec que és dels principals objectius de la transformació. Jo no entendria tot aquest procés sense que això suposés poder anar en tramvia des del Fòrum fins el Baix Llobregat. Com a ICV no cal recordar la nostra aposta històrica per aquesta connexió. Em costa entendre perquè altres formacions estan dubtant o presenten grans dubtes a aquesta connectivitat. No seré jo qui desenvolupi les virtuts del tramvia en aquest blog, al final de la sèrie posaré enllaços interessants amb gent que en sap molt més que jo. Però és evident que el tramvia és un sistema de transport d’alta capacitat, amb garanties de regularitat i que a més resulta molt amable per a persones amb mobilitat reduïda. Sols cal veure que les persones grans, les persones amb diversitat funcional o que acostumen a anar amb cotxets, valoren molt positivament el tramvia. El tramvia a la Diagonal és a més l’aposta per situar al cotxe de forma residual i apostar clarament una Diagonal per a vianants, bicicletes i transport públic.

Té algun valor afegit la consulta?
Hi ha un element que no voldria deixar passar per alt. A la consulta podran participar totes les persones empadronades majors de 16 anys. Per tant es fa una aposta per donar la paraula a la ciutadania de Barcelona. Les persones sense dret a vot a les eleccions podran opinar sobre com volen la seva Diagonal. És positiu que les persones immigrades i que viuen la Diagonal igual que tothom puguin opinar i votar. I també és un bon exercici donar la paraula a la gent jove de 16 a 18 anys com una forma d’anar creant hàbits d’implicació i participació a la ciutat. Es parla poc d’aquest tema, però crec que no hem de menystenir-lo.

Garzón

La justícia no està per fer complir la llei sinó per fer una societat millor. Sols des d'aquesta premissa podem valorar la situació del jutge Garzón com a greu i insultant. Quan algú decideix investigar els crims del franquisme no pot acabar sent jutjat. Si la llei no permet que un jutge vulgui fer llum a l'etapa més fosca de la nostra història recent és evident que hem de canviar la llei. O és que sols li veiem la gràcia a perseguir dictadors de Xile o Argentina?

No sé si pesa més els motius objectius a nivell tècnic, la influència de la ultradreta o la mania al jutge (no és personatge fàcil, tot s'ha de dir), però democràticament és inacceptable. No es pot jutjar una cosa per la que saps que no tens competència, però molt més greu és jutjar quan saps que no tens raó. Cal apel•lar a l'ètica i a la defensa de la democràcia abans que al compliment estricte de les normes si és que Garzón se n'ha saltat alguna.

I no tan sols aquesta defensa que faig és en nom de Garzón, sinó sobretot en defensa de totes les persones que van patir el franquisme i que no es mereixen veure que sols seurà a la banqueta dels acusats qui ho ha volgut investigar. A vegades temes com aquest posen en evidència que la transició modèlica no va molt més enllà d’un eslògan.

Consulta sobre la Diagonal Algunes preguntes 1

La consulta sobre la Diagonal que es celebrarà a partir del proper 10 de maig a Barcelona, és un repte de grans dimensions. Aniré responent a algunes de les preguntes que jo mateix em faig.

Calia fer la consulta?
Aquesta és una pregunta que en el fons no és senzilla de respondre. Decidir però si cal una connexió de tramvies no és senzill. Òbviament estic a favor de la participació ciutadana i en el fons considero que si hi ha un tema que afecta a la ciutat i que si un lloc pot ser exemple de procés participatiu és la Diagonal, pocs llocs permeten un debat tan intens sobre el model de ciutat com en aquest cas. D’entrada però hi ha un element que cal tenir en compte i és que no m’agrada com es formula la consulta. Això de poder votar A o B o cap de les dues opcions em sembla que pot portar a confusió. Es pot consultar si cal transformar o no la Diagonal,o es pot consultar si agrada més el model de Bulevard o el de Rambla però preguntar-ho tot alhora em sembla una mica confús. Tot i així la consulta és una magnífica oportunitat per dinamitzar la societat barcelonina, per aconseguir la implicació d’entitats i persones interessades. És una bona manera de fer política de la ciutat per damunt dels partits. I és una bona oportunitat per sortir a expressar

Cal transformar la Diagonal?
Objectivament la Diagonal podria no transformar-se, però això seria sinònim d’una catitud de la ciutat de renunciar a la seva pròpia transformació. Quan una ciutat decideix que vol avançar no ho ha de fer (com desgraciadament a casa nostra a vegades sembla) a cop de gran esdeveniment i transformant sols aquells espais pendents d’urbanització o gran transformació, sinó que una ciutat també es construeix transformant les vies principals i els llocs que són essencials. Sens dubte és més difícil canviar l’ús d’una avinguda tan emblemàtica com la Diagonal que decidir l’ús principal d’un nou carrer, però aquí està precisament la gràcia d’aquest procés. Darrera d’aquesta transformació hi ha una aposta que canviarà el tram a debat, els trams de la Diagonal que no es modifiquen i tota la ciutat .La Diagonal s’havia de transformar per fer possible una manera diferent d’entendre Barcelona.

La consulta és sobre estètica?
Una pregunta necessària a formular-nos és si el que votarem serà simplement quina Diagonal ens agrada més a nivell estètic, és a dir si sols votem el color de la pintura. La resposta em sembla òbvia, no. Quan votem el proper mes de maig estarem parlant de model de ciutat. Discutim sobre quin ha de ser el paper del cotxe, sobre quin model de transport públic volem, sobre la importància d’ampliar voreres... la consulta ha de permetre dissenyar una nova Diagonal però també ha de ser un punt d’inflexió per reflexionar sobre le model de ciutat que volem. Pretendre que a la Diagonal guanyi espai la gent que va caminant, que va en bicicleta o que va en tramvia, no és tan sols modificar l’avinguda és anar molt mes enllà, i precisament per això està convidat a participar tothom, fins i tot la gent que ni viu ni utilitza habitualment la Diagonal. A la consulta ratificarem si ens sembla bé fer processos participatius i també quina és l’aposta per la ciutat de Barcelona.

Discret però profund (3). Cooperativa Rocaguinarda

Com us deia el dia que vaig obrir aquesta sèrie la meva vida professional em permet estar en contacte amb múltiples experiències molt interessant, sovint discretes però que tenen una gran capacitat de transformació. Aquest dissabte he participat a les jornades de la Cooperativa Rocaguinarda que s'han fet sota el títol de "Cooperativisme al segle XXI. Una alternativa de futur". Plantejar tot el tema de com afrontar com a repte la societat del futur a partir de criteris d'economia social i cooperativisme és una aposta molt interessant. Poc a poc quan vas coneixent el món cooperatiu vas descobrint que hi ha un alt nivell d'invisibilitat. Hi ha centenars de cooperatives a Catalunya que des de diferents àmbits treballen per oferir feina en condicions de dignitat, amb criteris de responsabilitat social, amb compromís ecològic. El compromís cooperatiu implica també respectar els mateixos criteris per tot el que ha d'implicar a la cooperativa. És a dir que si tenim una cooperativa que fa un producte tot allò que compra i allà on ho ven també ha de ser un pas dins del compromís d'economia social. La jornada va comptar amb dues intervencions inicials de Jordi Garcia (l'Apòstrof) i Jordi Via (Arç Cooperativa) i amb una taula rodona posterior amb Xavier Gallofré (Xarxa Gedi), Xavier Padullés (Cooperativa Obrera de Vivendes), Ramon Pascual (Coop57) i Josep Busquets (Rocaguinarda).

Realment el món cooperatiu no està de moda, l'economia social no es visualitza i per tant caldrà aprofitar la força de les noves formes de comunicació per ajudar a fer créixer totes aquestes iniciatives. Rocaguinarda és un exemple d'aquesta aposta de gent concreta per impulsar experiències diferents. Com a cooperativa cultural disposa de la llibreria del carrer Xiprer 13 i impulsa un gran nombre d'activitats a l'entorn de la cultura de la pau, la llengua catalana ... Gent que resisteix fidel a uns valors tot i les dificultats del moment actual.

La meva experiència personal al món cooperativista ha estat vinculada al món de l'ensenyament. Com ja sabeu sóc mestre i formo part de la Cooperativa Escola Gravi, d'on vaig ser president i vaig formar part del secretariat de la Federació de Cooperatives d'Ensenyament de Catalunya. Però d'aquesta etapa, a la que hi tornaré, hauria de dedicar articles diferents.

Ronda del Guinardó, projecte municipal sí.

L’enderroc del viaducte de la Ronda del Guinardó va significar posar fi a una de les reivindicacions més històriques a Horta-Guinardó. Però l’enderroc no era l’objectiu últim, sinó el pas necessari per fer una nova reurbanització que permetés plantejar una nova manera de cosir el barri i una nova mobilitat. Cosir el barri significa que el Baix Guinardó tingui una major mobilitat interna, fins ara molt afectada pel viaducte. El Baix Guinardó és un barri amb la tendència a dissoldre la seva identitat dins de la ciutat, a diferència de la resta dels barris del Districte que per les seves característiques no viuen tan aquesta integració. El fet d’afavorir la comunicació del barri entre les dues bandes d ela Ronda ajudarà en aquest sentit a guanyar consciència de barri. En aquest sentit l’ascensor i escales mecàniques de Castillejos seran molt importants.
Per altra banda hi ha la millora de la mobilitat. El cotxe perdrà protagonisme sens dubte. S’han reduït de forma molt dràstica les places d’aparcament en superfície i es construirà un aparcament soterrani al carrer Thous. Es guanya un carril bici que obrirà la porta cap a nous itineraris i es deixa de concebre la Ronda del Guinardó com una via ràpida.
La visió global veïnal sobre aquest projecte sense dubte és molt positiva, pe`ro hi ha dos elements que han generat certa controvèrsia i que tampoc voldria ignorar. En primer lloc la mobilitat al carrer Praga. El fet de preveure el sentit de pujada del carrer i la possible peatonalització d’Abd el-Kader pot millorar l’espai de l’entorn, però també cal tenir mola cura de garantir una bona mobilitat que no suposi una molèstia innecessària per als veïns, en aquest cas caldrà donar-li alguna volta més. Per altra banda hi ha la protesta de veïns del costat mar de la Ronda del Guinardó entre Cartagena i Padilla que han penjat pancartes amb “Mur no, nou projecte sí”. En aquest cas discrepo totalment de la seva reivindicació. El seu nou projecte no és viable, i ho saben. La sev queixa parteix de no voler tenir els carrils davant de casa seva, fent veure que la seva situació abans de l’enderroc era millor que la que tindran quan acabi el projecte, i això és clarament falsejar la realitat.
Per sort les obres ja estan en marxa i la complicitat veïnal aconseguida a través de la comissió de seguiment és molt alta. Un projecte llargament reivindicat que aviat serà realitat fruit d’un bon treball tècnic i d’una alta sensibilitat per la participació social.

Discret però profund (2). Pisos per a persones amb malaltia mental.

L’altre dia ja vaig començar aquesta sèries de petites històries que amaguen una càrrega profunda de valors i política que crec que cal saber posar en valor. Fa uns dies em van convidar a fer el cafè a un dels pisos que la Fundació Tres Turons, que treballa en el camp de la salut mental té al nostre Districte. Fent el cafè ens volien explicar com funcionava l’experiència compartint un cafè amb usuaris que estan vivint en aquests quatre pisos. Es tracta de quatre habitatges públics on a cada unitat hi viuen quatre persones amb malaltia mental. Els pisos estan coordinats per la Fundació Tres Turons que trien les persones que entren a formar part del programa i en fan el seguiment. Es trien persones vinculades al territori perquè això afavoreix que el fet de viure en el nou pìs no sigui un trencament per aquestes persones. Escoltar la responsable que coordina aquests pisos va ser un plaer. I l’agraïment de tots els implicats envers l’actitud del Districte i de l’Ajuntament reconforta molt. Hi ha decisions que es van prenent al llarg del mandat i que no són molt conegudes però en canvi generen canvis concrets molt profunds, en aquest cas sobre les 16 persones que directament es beneficien del projecte.
No és senzill fugir dels estereotips de la malaltia mental. La doctora Alícia Roig o gent de la Fundació Tres Turons com el Jordi, la Marta o la Pilar estan fent en aquest sentit una feina imprescindible. Les persones que viuen en aquests pisos han viscut prèviament situacions dures, en alguns casos vinculats a drogodependències, a situacions de viure sense sostre ... És una experiència pilot que està donant els seus fruits. Pisos dins de comunitats públiques, amb característiques pròpies però integrats al barri, la feina de la gent de Tres Turons és magnífica i el suport municipal a nivell d’accés a habitatges i de condicions econòmiques ha fet possible no tan sols aquesta experiència sinó la convicció de que cal seguir desenvolupant aquesta experiència, apostant sempre que sigui possible per la distribució territorial a tota la ciutat d’aquest servei. No repartir-los per evitar molèsties, que no les generen, sinó per acostar aquests habitatges a l’entorn de més persones amb problemes de salut mental i prop de casa seva. Tothom pot posar el seu accent sobre la gestió municipal allà on consideri oportú, però a mi em fa molta il•lusió que a Horta-Guinardó puguem donar a conèixer projectes vinculats a serveis socials, a nous veïns i veïnes, a atenció a les drogodependències, a persones amb problemes de salut mental ... I el meu agraïment als veïns i veïnes d’aquests pisos que ens van servir un bon cafè i ens van obrir la seva porta per compartir una estona la seva experiència.

Discret però profund (1). Mural a Sant Genís

M’agradaria poder explicar algunes petites històries que vaig coneixent a la meva feina i que demostren que al darrera hi ha molta feina de gent, molt compromís i valors potents. Són alguns detalls de la vida del Districte d’Horta-Guinardó que demostren que es pot anar més enllà de la gestió. Sens dubte no són realitzacions d’ICV (seria miserable treure el mèrit als protagonistes reals) , però en tot cas són temes en els que hi creiem. No és senzill que aquests temes tinguin protagonisme mediàtic i per això miraré d’anar explicant algunes d’aquestes històries, senzilles però profundes.
El passat dijous vaig anar a visitar un mural que s’ha fet a Sant Genís. És una mena de skyline històric del barri con apareixen Can Soler, Can Piteu, la Casa Groga, la Vaqueria ... ha estat realitzat per un grup d’alumnes i el seu professor d’un pla ocupacional per a joves amb risc d’exclusió social i la veritat és que ha quedat prou bé. Si el voleu visitar, us ho recomano, està al darrera del Centre Cívic de la Casa Groga. El taller ocupacional ha permès a un grup de 9 joves dur a terme tasques de manteniment al barri i aprendre a fer-les. Durant sis mesos han estat treballant i aprenent, aportant al barri i obrint noves perspectives a aquesta gent jove. Com a final del projecte han demanat permís per fer aquest mural i han hagut d’acabar-lo renunciant a festes de vacances. Un grup de tres joves amb un educador han fet aquest treball que restarà al barri, com una aportació d’aquest pla ocupacional.
Xerrant però amb el responsable del grup parlàvem de la necessitat d’oferir espais més estables més enllà dels 6 mesos del pla ocupacional als joves que realment havien demostrat capacitat de treball i habilitat amb la pintura. I aquesta és una de les assignatures pendents. Aconseguir que aquests joves hagin participat del taller ocupacional, que durant 6 mesos hagin desenvolupat habilitats que els poden ajudar en la seva futura vida laboral és important. Habilitats tant tècniques com d’actitud. Però poden anar més enllà i aquest mural n’és un bon exemple, molt més pel que significa de compromís que pel seu resultat final que ha estat molt bo.

El Parc dels Tres Turons

Un dels principals projectes de futur pel nostre Districte (compartit amb Gràcia) és el del Parc dels Tres Turons. Aquest planejament té com a objectiu principal la creació d’un gran espai verd estratègic de la ciutat, voltat pels barris de la Teixonera, el Carmel, la Font d’en Fargues, el Guinardó, Can Baró, la Salut, el Coll i Vallcarca i els Penitents. Una ciutat com Barcelona necessita de grans espais verds que al nostre entendre en la seva part central són incompatibles amb l’habitatge. El Parc dels Tres Turons ha d’esdevenir un espai de lleure, d’esport a l’aire lliure, de tractament de la biodiversitat i de promoció cultural (especialment al voltant del Turó de la Rovira).

La superfície de la MPGM en l’àmbit dels Tres Turons és de 122 hectàrees, de les quals 94 hectàrees seran de parc. Actualment, el 78% de l’àmbit del futur parc ja és de titularitat pública. L’àmbit que comprèn les desafectacions, el sòl per als reallotjaments i altres zones privades representen el 6%. En relació als 764 habitatges existents, la MPGM proposa la desafectació del 61% (464 habitatges) i manté les afectacions del 39% del total d’habitatges existents (300 habitatges). Per tant, i en contra del que alguna gent ha volgut vendre, la proposta que estem treballant per a la seva aprovació provisional representa que un 60% dels habitatges deixaran d’estar afectats i per tant no tan sols podran mantenir el seu habitatge sinó que acabaran per fi amb una situació de vulnerabilitat que cal reconèixer és injusta. Durant els mesos de gener i febrer amb la regidora Elsa Blasco vam visitar les principals zones afectades pels Tres Turons i vam parlar directament amb un gran nombre de persones afectades.

Crec que un dels principals reptes aconseguits durant aquest mandat al Districte és d’haver pogut afrontar definitivament alguns dels grans planejaments pendents al nostre Districte. Són feines que es veuen poc, que generen incomoditat per les afectacions, però que en canvi són eines fonamentals de la transformació de la nostra ciutat. En aquest cas la ciutat de Barcelona no podia deixar passar l’oportunitat d’impulsar un gran parc urbà de les potencialitats dels Tres Turons.

Curiositat

Per acabar les vacances una curiositat. L'altre dia passejant per les obres del Guinardó, val la pena veure quin impacte tan gran estan tenint, a l'obertura provisional del carrer Teodor Llorente vaig veure aquesta pintada. No tinc clar que hi havia aquí i per tant no em puc imaginar a què es refereix la pintada. No és especialment maca però el missatge és curiós. No us sembla? Algú té idea a què es refereix i perquè estava aquí? La pintada textualment diu "Pujeu a classe o què?" i com veieu no està a l'alçada del carrer.

Atenció a les addiccions, guanyem una lluita.

Aviat començarem a veure com es tanca, realment, un dels principals conflictes que va viure el Districte d’Horta-Guinardó durant el mandat passat, el famós conflicte de la narcosala de la Vall d’Hebron. D’entrada pot semblar estrany que digui que aviat es tancarà un conflicte sobre un tema del que ja ningú en parla. Quan vam apostar per mantenir el funcionament de la sala de venopunció de la Vall d’Hebron malgrat les múltiples queixes veïnals i la duresa de la confrontació va ser per diversos motius. En primer lloc perquè crèiem i seguim creient que cal atendre a les addiccions dins del sistema sanitari i que un bon tractament no genera conflicte, ho defensàvem perquè crèiem en la distribució territorial que permetia baixar tensió a Ciutat Vella i acostar l’atenció a les persones que ho necessiten dels nostres barris i ho defensàvem perquè calia afrontar el tema de les addicions lluny d’estereotips, pors i trampes.
L’Ajuntament de Barcelona ha anunciat un nou pla d’atenció a les addiccions que bàsicament incorpora el tractament a la xarxa sanitària, donant un caràcter integral i distribuint l’atenció a tota la ciutat. Quan vam fer una aposta radical per mantenir el servei a la Vall d’Hebron, malgrat tot el que ens estava caient, apostàvem pel model que ara es desenvoluparà a tota la ciutat. I no ens enganyem, aquella aposta radical i el bon funcionament del servei són la millor carta de presentació per tranquil•litzar a tothom. Aquests serveis integrats a la xarxa sanitària no generen un augment de la conflictivitat a l’entorn. El tractament de les addicions a la xarxa sanitària permet millorar l’atenció ja que els usuaris i usuàries sovint són persones que requereixen d’altres serveis d’atenció de salut. I a més la proximitat territorial facilita l’accés a tothom.
Trenquem pors i reconeguem la feina que han fet els professionals de les atencions a les drogodependències i les entitats de suport. I no oblidem que la substància que ha generat un increment major d’inicis de tractament és l’alcohol. Un bon servei d’atenció a les addicions és un compromís que a Horta-Guinardó vam saber assumir, com havia de fer Ciutat Vella, ara cal que ens felicitem de l’extensió d’aquests serveis arreu de la ciutat. L’actitud ferma que vam tenir ens permet felicitar-nos d’aquest nou pla. Per això dic que ara acabarem tancant el conflicte de veritat, aquest era el model que defensàvem.

Ni el McDonalds tenia luz

No he parlat del temporal de neu que va viure Catalunya ni de les seves conseqüències. Primer perquè són temes que no controlo i segon perquè m’agrada sempre escriure sobre allò que em ve de gust. Hi ha un tema que em va quedar però més marcat i és el tema de la fragilitat de la xarxa elèctrica i de la poca capacitat d’exigència que tenim les administracions per exigir el compliment d’un bon funcionament a les grans empreses.
De totes maneres i aprofitant la relaxació que vull tenir aquests dies, assumint que no podré desconnectar del tot, volia comentar un comentari que em va fer gràcia i que vaig sentir fa pocs dies a l’Empordà. Dos treballadors estaven menjant un bocata a un bar de Cadaqués o jo també hi era. Era just al cap d’una setmana i miraven les notícies a la tele sobre els darrers talls intermitents de llum, i van aprofitar per comentar el tema dels talls elèctrics. Un d’ells li va dir a l’altre que havia estat a un centre comercial de la zona (no vaig entendre quin) però el comentari que més gràcia em va fer va ser el de “ni el McDonalds tenia luz”.
Ho vaig trobar genial. En el fons la gran sorpresa d’aquesta persona sobre la indefensió en la que es va quedar una part de Catalunya era que el McDonalds era igual que la resta de mortals. Que aquests símbols comercials no funcionessin va generar la sensació de caos total. Encara haurem de prendre mesures perquè no torni a passar que les elèctriques deixin sense llum al McDonalds, i així potser la resta de la gent tampoc pateix aquests talls de llum.