és sols un cubell marró?

Aquests dies al Districte quan vinc a treballar veig una llarga cua de gent esperant per poder recollir un dels cubells per a brossa orgànica que regala l’Ajuntament amb motiu de la posada en marxa de la nova contracta de neteja. Per a molta gent la recollida de brossa orgànica és una novetat i per tant venen a un dels nombrosos punts d’informació que s’han instal•lat a tots els barris i que també podeu consultar a la web de medi ambient. L’atractiu de venir a un dels punts és que marxes amb el cubell marró per la recollida de brossa orgànica, amb informació i amb unes quantes bosses biodegradables. Per tant fa goig veure aquests dies a molta gent sortir de la seu del Districte amb el seu cubell, però sobretot fa gràcia escoltar-ne els comentaris.

Molta gent gran el primer que fa és preguntar si això servirà per alguna cosa. Hi ha la llegenda urbana de que després tot es barreja i que l’esforç de reciclatge no serveix per a res. Altres persones consideren que això és massa difícil i que al final tenim la cuina plena de cubells diferenciats i no hi ha espai per a res. Però poc a poc la gent va incorporant en el seu discurs la importància de la recollida selectiva. Fins i tot hi ha gent gran que recorda que quan vivia al poble això ja ho feia, però no ho tirava al contenidor, sinó que es diferenciava allò que podia ser menjar pel bestiar i la resta adob pel camp. En el fons tampoc estem inventant res, com els punts verds són els drapaires del segles XXI.

Hi ha temes que semblen simplement de gestió però que darrera impliquen canvis culturals de primer ordre. No tan sols estem canviant una contracta de neteja, els contenidors són nous, les màquines fan menys soroll i canvia alguna empresa de les que fan la neteja. Estem aconseguint canviar les pautes de comportament individual per a millorar la situació mediambiental de la nostra ciutat. Hi ha canvis en la normativa o en la gestió que suposen transformacions socials més profundes, com ho és per exemple no poder fumar en espais públics o moderar la velocitat, temes que fa quatre dies no estaven assumits. I no parlo avui de si Barcelona és una ciutat neta o no, però si en teniu ganes ja ho sabeu, també ho podeu dir.

On està la sortida, si us plau? Un desig pel 2010

Aquesta podria ser la pregunta que jo faci per aquest canvi d’any. Estic parlant no a títol individual sinó d’actualitat. L’any 2009 no ha estat, en termes generals un bon any, de fet és d’aquelles dates que gairebé es podrien esborrar de la història. El 2009 ha estat un any més aviat trist a nivell nacional, estatal internacional. El 2009 ha estat un any perdut en credibilitat política, en economia, en cooperació internacional o en avenços socials. El clima de crisi generalitzada fa que la percepció general sigui de final d’etapa. Però en el fons el problema no és que es tanqui una etapa sinó quina etapa volem obrir. Per això feia aquesta pregunta, al final d’aquest any tan dur, on està la porta de sortida?
El 2010 hauria de ser l’any en el que comencéssim a trobar sortides i saber cap a on anar. El més greu no és la corrupció o la desafecció política sinó que no hi ha una resposta social que exigeixi un canvi. El pitjor no és que haguem viscut una greu crisi econòmica, sinó que apliquem de nou les mateixes fórmules capitalistes que ens han portat a un món injust. El pitjor no és estar esperant la sentència del Constitucional, sinó no tenir clar quins són els nostres objectius nacionals. Estem en la societat de la immediatesa i de la crítica superficial. El 2010 hauria de significar un canvi en aquest sentit, aconseguir estructures socials i polítiques més fortes que permetin tenir clar cap a on anem.
Perquè hi ha gent que es pensa que perquè 200.000 persones “votin”, el futur de Catalunya està ja aclarit. O perquè l’Aminatu Haidar torni a casa ja no hi ha problema al Sàhara. O perquè es comencin a recuperar els preus dels pisos ja ningú pateix problemes d’habitatge. Cal trobar la sortida d’on ens trobem ara per poder canviar, per avançar. I per fer això caldrà molta implicació social. O el 2010 és l’any del compromís social o no haurem avançat gens. Potser millorarà l’actual situació econòmica, potser creixeran determinades opcions polítiques, potser augmentarà l’abstenció, pe`ro res de tot això serà determinant sinó hi ha darrera un major compromís social que exigeixi el canvi de rumb que necessitem.

Massa informes escolars

Ara feia temps que no escrivia sobre educació, aquest és el setè curs en que no dono classes i reconec que poc a poc ho sento més llunyà. Però ara em toca parlar des de la perspectiva de pare. L'altre dia a un amic meu li van donar un informe psicopedagògic de la seva filla (queda bé dir-ho així, no?). No parlaré de res concret del que deia l'informe, de fet és poc significatiu, però no crec en aquesta mena d'informes. A mi em serveixen els informes de la tutora i sobretot les entrevistes. Entenc que aquestes eines que poden ser molt necessàries no són útils quan es lliuren directament als pares. En el cas que no detectin elements significatius a valorar, sobren. En el cas que en detectin no es poden donar per escrit així alegrament. Els informes són una eina per als professionals, que els han d'interpretar i els han d'ajudar a orientar la seva feina. Jo no necessito saber quin és el valor del gas que detecta una revisió, sinó si això és un problema i com solucionar-ho. Però és al professional a qui li correspon interpretar els resultats del gas, i encara més quan es parla de persones en que els factors que poden influir en els resultats són tan variables i subjectius. En el cas del meu amic a més es detecten certes disfuncions entre el que li diu l'informe i el que li han dit les professores al llarg dels darrers anys, res molt significatiu però que no ajuda, la veritat. Jo confio més en la tasca que fan els mestres dia a dia que en una avaluació d'aquesta mena. Possiblement es fa amb la millor de les voluntats, per donar més informació als pares, per donar validesa a la feina dels mestres, però crec que pot servir pel contrari. Determinades informacions poden ajudar a la confusió. Determinades avaluacions poden contradir la feina dels mestres. Sembla com si cada cop necessitem més números i indicadors per estar segurs que la cosa és seriosa. Jo, però, prefereixo una xerrada amb una bona mestra que m'expliqui com veu a la meva filla i que si cal hagi demanat les eines que calgui per a fer bé la seva feina. Confiem en els mestres, si us plau, i a partir d'aquí millorarem potser l'educació. I al meu amic li diré que posi aquests informes en el seu lloc just.

Cal un partit independentista i prou?

L’independentisme sembla que es baralla. Si més no això va servir a determinats mitjans de comunicació que han pogut omplir unes quantes pàgines. Jo me n’alegro de la crisi. Crec que no pot haver-hi res pitjor pel sobiranisme català que mirar d’aglutinar sota unes soles sigles polítiques. Primer de tot perquè considero immoral volem capitalitzar una mobilització social d’aquesta mena. I en segon lloc perquè crec que no assolirem una millora significativa del nostre autogovern, inclosa la possibilitat de la independència, sense un acord ampli de diferents partits. Perquè a més hi ha diversos components que han d’influir a l’hora de votar. Un pot ser quin model volem per a Catalunya (federalisme, independentisme, autonomisme ...) però ningú pot oblidar quin model de Catalunya vol a nivell social, econòmic, cultural. Si em considero sobiranista sobretot és per dos motius, el primer perquè crec que és un dret que té qualsevol poble del món i no entenc que sols es pugui defensar pel Tibet, Sàhara o Palestina i el segon motiu és perquè considero que un major autogovern permetrà a Catalunya avançar de forma més clara en els seus objectius. Però deixem-ho clar jo vull una Catalunya més verda i més d’esquerres i això és fonamental. No crec per tant en una formació que aglutini a tothom que té aspiracions sobiranistes. L’objectiu ha de ser aconseguir que el sobiranisme s’escampi arreu de la majoria de les formacions polítiques, aconseguir una transversalitat que ens doni una majoria social clara a l’hora d’exercir l’autodeterminació. Igual passa en qualsevol altre component polític. Per aconseguir que la nostra societat avanci en un sentit ecologista no hem d’aconseguir un partit ecologista fort, sinó aconseguir que aquest sigui un element clau en l’agenda política de la majoria.
Hi ha u altre tema que em preocupa de forma molt clara. Els lideratges que s’estan movent de forma pública van des del messianisme al freakisme. I a més sembla que ha agafat força l’opció de Joan Laporta com a cap visible d’aquest nou moviment polític i la veritat és que això em semblaria un error encara més gran. Crec que per la gent que som sobiranistes no hi ha res pitjor que comptar-nos ara. L’objectiu ha de ser guanyar primer la majoria social a casa nostra i llavors ja veurem com aconseguim l’objectiu. I quan dic la majoria social no ho dic tant perquè no hi hagi prou gent que s’ho cregui sinó perquè cal també que la gent vegi que és possible. Ara que fa 30 anys de la constitució de Nacionalistes d’Esquerra em sento molt més a prop dels seus objectius fundacionals. No és possible desvincular l’alliberament nacional de la justícia social.

40 anys de lluita veïnal

L’altre dia vaig visitar l’exposició que la FAVB organitza a la Plaça del Rei per commemorar els 40 anys de lluita veïnal a Madrid i Barcelona. L’exposició és interessant i podeu consultar el material a la web www.memoriaveinal.org , però gran part del material el podeu trobar al número especial de la revista Carrer, amb les 100 accions que es consideren més significatives de lluites veïnals aconseguides a Barcelona, aquest número del Carrer el podeu consultar a www.favb.cat/carrer114.
No es pot entendre la ciutat de Barcelona actual sense la FAVB i les seves Associacions de Veïns i Veïnes. Qui negui això vol dir que no coneix la ciutat. La transformació de la ciutat ha estat possible gràcies a molts factors i un d’ells, i molt important, ha estat la lluita veïnal. Per exemple jo no entendria el meu barri del Poblenou sense haver aconseguit salvar Càtex (on hi vaig viure moments d’esplai encara com a “nen” del Movi), o haver lluitat perquè marxessin les empreses de transport del casc antic del barri, lluitant per la neteja de la platja en el concurs de recollida de deixalles (l’expo m’ha recordat que va ser al 1974 i per tant tenia 7 anys) o per soterrar la Ronda del Litoral al pas pel barri l’any 1987, llavors ja tenia 20 anys i em va costar el meu primer enfrontament amb gent d’ICV a Barcelona que primer no ho veien clar.
Però no és senzill passar de la confrontació dels darrers anys de la dictadura i del principi de la democràcia a la situació actual. Hi ha molts factors que influeixen. La desmobilització general, la capacitat de propaganda de les institucions, la fugida de molts líders veïnals als partits i institucions, la millora de la qualitat de vida objectiva a la ciutat ... però també hi ha altres elements que cal tenir en compte. Crec que manca un cert to d’autocrítica per entendre totes les vessants del moviment veïnal. És cert que no tot el moviment veïnal és igual, però a vegades cal saber treure conclusions d’alguns errors. Crec que la FAVB segueix sent necessària i sobretot crec que cal que existeixin moviments socials crítics i constructius alhora. Gent que sap convertir en acció la seva rebel•lia. Que exigeix a l’administració i alhora sap construir. I això és feina de les dues parts. L’administració ha de saber crear complicitats, afavorir la participació ciutadana a través de moviments estables i tenir capacitat per escoltar les noves formes de participació. Però els moviments veïnals també cal que treballin a fons per aconseguir que els seus objectius segueixin vigents. Hi ha AAVV que ho estan aconseguint, altres sols esperen que tot torni a ser com abans. Els 40 anys d’acció veïnal ens han de permetre entendre la vigència de la necessitat d’AAVV però alhora de saber afrontar els nous temps que corren. L’absència de moviment veïnal o la seva feblesa pot ser un greu problema per a la ciutat. I no tothom ho entén així a casa meva. Però tampoc tinc clar què fer per aconseguir canviar-ho.

És tan greu discrepar dins del govern?

Dimecres s’anunciava l’acord del tripartit per tal de reformar l’impost de successions. Dijous al matí les tertúlies anaven plenes de la imatge tan negativa que ha donat el govern. Sobre el tema de successions no en parlaré, ja vaig dir que no en tinc ni idea, que em fa mandra documentar-me i que a més no tinc perspectives ni d’heretar ni de deixar herències materials. Però sí que voldria parlar sobre aquest assetjament mediàtic per saber qui ha cedit i com és possible que els partits de govern tinguessin postures diferents. És cert que d’entrada seria més lògic que el govern tripartit presentés acords tancats enlloc de debatre públicament temes tan importants, però tampoc cal exagerar.
Constantment sentim que tots els polítics són iguals, que no hi ha diferències entre dretes i esquerres, que no existeix debat i sols publicitat, que ICV és la marca blanca del PSC ... no ens escandalitzem quan comprovem que no sempre és així. A mi no em sembla malament que les persones que voten puguin veure quines diferències reals d’acció política hi ha entre les diferents forces polítiques, no parlo d’idearis, sinó d’acció política. A mi no em sembla tan greu que a partir de la filtració de que ja estava tancat un acord entre PSC i ERC, ICV exigeixi obrir el debat. No crec en el pensament únic, crec que sols guanyarem la credibilitat de la gent obrint debats i marcant amb claredat les discrepàncies i amb fermesa el consens. D’això es tracta, em sembla a mi, segur que es pot fer de manera més fina i constructiva, però a mi no em sembla malament que al final coneguem que en pensava cada partit i quin és l’acord final, i que cada persona ho valori.
Algú es creu, de veritat, que un govern format per tres partits sempre pensa el mateix? No és possible debatre a fons i si cal barallar-se una mica per pactar una solució final com a govern? De veritat que és tan greu que hi hagi discrepància? Potser no calia el Dragon Khan de l’anterior mandat però tampoc cal arribar al pensament únic i a la manca de debat. La política no és una ciència exacta, hi ha opinions, valors i prioritats diferents, posar damunt de la taula discrepàncies en temes tan importants i que tenen una afectació pública com aquest no em sembla una manca de rigor. Si ICV no estava inclosa en l’acord em sembla lògic que exigeixi un canvi de criteri per entrar en aquest acord i no passa res perquè s’hagi negociat. És cert que és millor negociar amb discreció, però pitjor seria no negociar, perquè segur que aquests debats enforteixen.

Ricard Gomà i Màrius Serra parlen de cultura

Avui he assistit al dinar tertúlia que organitzava l’Ateneu Barcelonès amb el Ricard Gomà com a ponent, el Màrius Serra com a convidat i Oriol Bohigas (president de l’Ateneu), com a presentador. Tot un luxe. El tema del dinar era la cultura a Barcelona, el títol era “Barcelona creativa i solidària: xarxes culturals per a la inclusió social.” Una xerrada realment interessant en la que Ricard Gomà ha posat molt l’accent en la dimensió social de la cultura, tant pel que fa a la seva capacitat d’inclusió social (persones nouvingudes, persones en risc d’exclusió social, persones amb diversitat funcional ...) com a la capacitat cultural de crear xarxes i complicitats, en aquest sentit passar a l’etapa del taller, de l’experiment. Assumir risc, convertir el desencís en creativitat. Superar les etapes de l’equipament i l’esdeveniment i avançar en la complicitat social per generar espais creatius al barri. En aquest sentit una aposta, després discutida, de “desinstitucionalitzar” la cultura.
Màrius Serra ha estat com sempre incisiu i encertat. Ha començat dient que coincidia amb bona part de la intervenció d’en Ricard Gomà, però també ha reconegut que això li passava sovint quan sentia un discurs ben estructurat d’un polític, per tant ensabonada però esbandida al mateix moment. I d’entrada una reflexió crítica, els polítics, i en Ricard Gomà és un bon exemple, utilitzen un llenguatge que sovint no s’entén i és cert. I això ho diu un mestre de les paraules com és en Màrius Serra. És cert però a mi també m’agrada que els discursos siguin rics, que ampliem vocabulari, que aportem riquesa a la llengua també des de la cultura. I paraules que fa quatre dies potser eren exclusives de determinats sectors ara formen part del vocabulari habitual. Sostenibilitat, feminització, violència de gènere però també comissionista o desafecció. Això sí la reflexió del Màrius ha estat encertada i sobretot a una organització que sovint explica les coses tan complexes com ICV. Després ha fet un resum dels temes tractats pel Ricard Gomà i ha acabat llençant la pregunta de si com deia el Ricard des de la institució es pot potenciar la cultura de la dissidència. I en aquest sentit també Oriol Bohigas ha dit que no compartia el criteri de desinstucionalitzar la cultura.
En Ricard Gomà ha intentat entrar en aquest tema. No és senzill, sobretot aplicar-ho. Cal entendre la cultura com un espai creatiu i per tant, per definició pot incloure la dissidència al sistema actual, a les formes establertes per les institucions i als mecanismes dissenyats. És a dir cal treballar la cultura com un àmbit que va més enllà dels equipaments públics, d’alguns circuits privats, de la indústria cultural i de l’activitat cultural popular. La cultura és canviant, opinable, lliure i per tant com es dóna suport a això? Com des de les institucions podem donar suport a una cultura que no vol entrar en aquests circuits. Possiblement és cert que aquest element del discurs d’en Ricard Gomà és el que ha provocat més sorpresa entre part del públic assistent, i per tant li haurem de donar voltes a això.

Plaques franquistes

Permeteu-me que avui faci un gir i abandoni l’actualitat, volia comentar un tema que fa temps que el tinc i que crec que té la seva gràcia, pe`ro no havia trobat el moment. El Pla d’Actuació del Districte d’Horta-Guinardó recollia una proposta de donar suport a la retirada de símbols franquistes al Districte. ICV ja havia fet campanya en aquest sentit. Finalment l’Ajuntament de Barcelona va dur a terme una campanya en la que es comprometia a retirar de forma gratuïta les plaques d’habitatge protegit amb referències franquistes. A partir d’una pregunta d’ERC al plenari vaig buscar les dades i algunes les volia comentar. A Barcelona quedaven en aquell moment 4.438 plaques. Es va fer una campanya divulgativa i es va enviar carta a totes les comunitats de propietaris d’aquests edificis. Al juliol de 2009 havien demanat la retirada de la placa 336 comunitats. Com és possible que sols un 7’5% de les comunitats ho hagin demanat? Era senzill, gratuït i no comporta cap conseqüència negativa. Li he donat una mica de voltes al tema i la primera conclusió és que a la gent no li preocupa tant el tema com ens pensem des d’alguns àmbits, però no pot ser que hi hagi més de 4.000 llars que vulguin mantenir la placa per desídia. El segon argument és que cal fer un tràmit, i en molts casos els administradors ja ni ho recomanen, per molt que sigui senzill i alguns presidents d’escala ni es deurien llegir el tríptic. I el tercer argument, possiblement el més sòlid, és que la majoria de comunitats no van voler obrir un debat que en el fons consideren que sols pot fer que perjudicar les relacions a una comunitat de veïns. He participat d’unes quantes comunitats de veïns, més per temes professionals que per habitatge personal i és cert que a vegades ha de ser difícil plantejar-se segons quins debats. Ara m’he de discutir amb el cafre del 3er 2a per aquesta placa quan a la darrera reunió vam discutir més d’una hora sols pel color de les bústies? He d’aguantar debats surrealistes i personatges com a la pel•lícula de la Comunidad sols perquè em treguin una placa del carrer? Espero sincerament que sigui això.
Per satisfer la vostra curiositat (o no) Horta-Guinardó era el Districte amb més plaques franquistes, 855 de les 4.438 de Barcelona (un 19’2%). I també va sr el que més en va demanar de retirar 72 (21’4%), com a mínim una mica per damunt de la mitjana. El Districte que menys plaques tenia era Ciutat Vella amb 52 i Les Corts amb 126 i també són els dos que menys en van retirar, 3 i 8 respectivament.

30 anys de Nacionalistes d'Esquerra

Avui es commemora el 30è aniversari de l’Assemblea Constituent de Nacionalistes d’Esquerra al Casino de l’Aliança del Poblenou i divendres la fundació Nous Horitzons en presenta l’arxiu de Nacionalistes d’Esquerra i celebra l’aniversari en el mateix lloc de la constitució, és a dir molt a prop de casa meva.
Crec que mai un partit polític ha tingut una influència tan gran en la política catalana després de la dictadura franquista sense haver obtingut mai representació política pròpia. Unió seria un cas ben diferent. Nacionalistes d’Esquerra va ser un moviment polític innovador, radical però molt coherent, va generar una gran il•lusió entre la seva gent i va aconseguir reunir a un gran nombre de persones molt influents en la vida social i política de casa nostra. No és normal que una formació política que va portar a les seves llistes gent tan significativa com Magda Oranich, Marc Palmés, Jordi Carbonell, Joan Armet, Lluís Llach, Carod Rovira, Tísner, Joan Rendé, Santi Vilanova, Joan Oms, Josep Maria Espinàs o Felip Soler Sabarís no obtingués representació parlamentària. Possiblement la seva incapacitat per tenir bases socials àmplies i les seves propostes innovadores no van ajudar. Però no va ajudar la necessitat de situar-se enmig de dues opcions el nacionalisme d’ERC i el comunisme del PSUC que es consolidaven. La proposta arriscada d’un moviment clarament d’esquerres però alhora sobiranista no va consolidar-se.
Jo em vaig incorporar al partit posteriorment, evidentment per qüestions d’edat (sóc històric però no tant) ja en el procés de l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra i a l’inici del procés d’acords amb el PSUC. M’hi vaig incorporar perquè reunia dues de les meves prioritats polítiques, la vessant social i l’ambició nacional. I a més perquè tenia una gran capacitat d’innovació i ja havia fet plantejaments molt nous en temes com el pacifisme, el feminisme, els drets de gais i lesbianes ... Un altre dia faré un article sobre les joventuts, l’EJNE, perquè també val la pena destacar-ho. Moltes de les línies de treball de Nacionalistes d’Esquerra han anat guanyant força al llarg del temps i molta de la gent que va començar la seva carrera política a NE ara té un paper fonamental a la vida política i social de Catalunya, hi ha gent de NE a ICV, a CIU, a ERC, al PSC, a els Verds... Nacionalistes d’Esquerra va ser un moviment polític necessari pel nostre país, amb més capacitat d’influència que bons resultats electorals. Avui en el 30è aniversari de la seva assemblea fundacional, volia dedicar-li aquest article, com a homenatge a molta de la gent que van ser els meus mestres i referents polítics. Felicitats, divendres ho celebraré amb gent d’aquella etapa.

Bones consultes, males reflexions

Les consultes sobiranistes del 13 de desembre em van agradar fins que vaig començar a sentir les valoracions, de gent diversa. Estic convençut que sóc d’una minoria molt petita perquè m’he sentit molt poc reflectit. Per una banda he escoltat a gent de l’organització dient bestieses de l’alçada d’un campanar, no és estrany, bona part de les cares més visibles d’aquest moviment són persones il•luminades que estan convençuts que el destí d’una terra passa pel seu lideratge. Intentar vendre les consultes com una cosa molt seriosa és absurd. Començant perquè es permetia que la gent es passegés davant de les seus on es podia votar amb estelades i altres símbols en relació a una opció o perquè evidentment parlar de representativitat quan sols un sector crida a la mobilització és absurd. I no accepto el criteri de que la gent podia votar una cosa o una altra o que hi havia llibertat per fer campanya a favor en contra. Si una entitat catòlica promogués una consulta per saber si s’ha de prohibir l’avortament faria el possible per lluitar per allò que penso, però dubto que fes campanya en contra ni anés a votar. Les consultes han estat una magnífica eina de reivindicació, un exemple de participació i mobilització ciutadana i una magnífica eina per donar a conèixer una situació política, però no li donem el valor que no tenen. I ningú pot tenir la barra d’agafar com a exemple del que pensa Catalunya allò que ha sortit amb un cens possible de 700.000 habitants, igual que no podríem fer el mateix si aquest cens fos el del cinturó metropolità de Barcelona. Avui encara he sentit alguna perla més. Hi ha qui ha posat com a exemple de respecte en contra del que s’ha dit a Espanya l’editorial de Le Monde (jo no l’he llegit, la veritat és que tinc el francès molt oblidat), però de veritat algú no veu que precisament França és un estat tremendament centralista que oculta qualsevol fet diferencial?
Però també he sentit i llegit altres comentaris en una línia diferent que no m’han agradat gens. Menystenir que 190.000 persones surtin al carrer per anar a participar no és lògic. És cert que TV3 va fer un suport exagerat, sobretot el dissabte cobrint de forma regular com 20 persones de Sant Jaume de Frontanyà opinaven sobre un tema (per cert, qui deu ser el que va votar en contra? El poble ho sap?). Però des de determinats espais ideològics hem de saber valorar que la gent es mobilitzi. No ens podem passar el dia lamentant la desmobilització i la desafecció i no entendre que darrera de les consultes de diumenge hi havia molta gent amb ganes d’opinar i de mullar-se. No podem confondre organització de la consulta i gent que es mobilitza i quan més distància marquem amb aquesta gent pitjor. La gent d’ICV no té una sola manera d’entendre les consultes sobiranistes, i això em sembla bé. Ni del valor de fer les consultes ni del que s’hauria de votar i això em fa sentit còmode. Jo ho he dit més d’un cop, em sento sobiranista i si es celebra la consulta a Barcelona votaré i votaré, en principi, pel sí. I ho recolzaré perquè crec que cal mobilitzar a la gent, mullar-se i reivindicar una millora de l’autogovern i sense sostre. No entendre que és bo que la gent es mobilitzi per defensar el que pensen o no ser conscients de que hi ha coses que estan canviant és un error. Cal criticar tot allò que considerem erroni de l’organització i dels seus caps visibles. Jo ho he fet públicament més d’un cop, però no ens equivoquem, darrera hi ha molt més i jo espero que encara creixi en nombre de gent i en transversalitat. La veritat, però, és que els resultats d’ahir demostren que no és gaire factible una consulta a Barcelona per l’abril i molt menys el referèndum vinculant que alguns proposen.
Òbviament no penso discutir els arguments de la dreta espanyola perquè els considero de ciència ficció.

I la gent es mobilitza ...

Qui diu que la gent no es mobilitza? És evident que possiblement no estem vivint el millor moment de la conscienciació social, però segur que les coses no són tan greus com semblen. De fet crec que aquesta cantarella de que s’ha perdut la capacitat de mobilització l’he hagut d’escoltar sempre i també sempre l’he desmentit. Quan era jove vam aconseguir mobilitzar-nos contra la guerra, vam posar damunt la taula la necessitat de cooperació internacional amb les campanyes del 0’7% o vam acabar amb l’exèrcit obligatori gràcies a la insubmissió i l’objecció.
Aquests darrers dies també estic veient que davant la greu crisi econòmica i possiblement també política hi ha molta gent que segueix creient que cal la mobilització i el compromís. I sols esmentaré tres exemples que han permès entendre que hi ha gent encara amb la consciència ben viva.
La lluita en suport d’Aminatu posa damunt la taula que hi ha un poble totalment oblidat i que encara viu les conseqüències de la colonització. Darrera la vaga de fam de l’activista hi ha centenars de persones a casa nostra que porten anys lluitant pels drets del poble sahrauí.
Dissabte molts milers de persones van manifestar-se a Madrid reclamant que no és possible que la crisi econòmica la paguin les classes treballadores. La banca i els sectors empresarials amb la complicitat d’una majoria política han estat els culpables de la situació actual i hi ha gent que encara té prou dignitat per sortir al carrer i exigir que es compleixi un mínim de justícia.
I diumenge milers de persones han expressat que volen opinar, que es volen mobilitzar en favor dels drets de la seva nació. I la majoria de la gent ho fa perquè creu que el seu gest és important, perquè creu que és una manera de no callar i de defensar també la dignitat del nostre poble.
I tant que no estem tan malament en mobilització social.

Galets !!!

Finalment m'he decidit. Parlaré dels famosos galets de decoració de Nadal de Barcelona. Un dia m'ho proposava el José Luis i ahir em va acabar de convèncer la confessió pública del Joan Vallvé que li agradaven. Em sumo a aquest secreta afició.

Visc el Nadal però a la meva manera. A casa de la meva família el dinar de Nadal sempre ha estat molt important i la nit de Reis encara la visc. Però en canvi em desborda la part més comercial i la il.luminació desmesurada, els papa noels escaladors i les aglomeracions a les botigues. En canvi sembla que la gent necessita d'aquests estímuls per viure les festes i animar-se a comprar. Els comerciants apreten i en temps de crisi això no es pot menystenir. Però no estic d'acord en augmentar gaire la llum. Cal trobar idees originals i que arribin a la gent. Els arbres a pedals no van convèncer, és evident, però en canvi crec que els galets gegants són un encert. Miraré de nou caure en un folclorisme extrem, però em sembla bé buscar aquells elements de la cultura catalana que identifiquen les nostres festes i possiblement per decorar la ciutat i animar els eixos comercials són més adequats els galets que els caganers, i tenen una forma més agraïda que les neules.

Aquests dies he passat sovint pel galet de la Rambla del Poblenou perquè el tinc prop de casa. I és curiós perquè aquest any no havien posat llums a la Rambla i aquest element li ha donat vidilla. Gairebé sempre hi ha gent fent-li fotos o mirant-lo de prop. I d'això es tracta, de cridar l'atenció, de marcar espais significatius de la ciutat o eixos comercials. Crec que s'ha encertat i reconec que quan vaig veure fa un temps la idea en un dossier municipal no ho veia clar.

En una ciutat que viu un nivell d'autoflagelació tan gran és bo trobar elements que generin interès i gràcia. I em sembla bé que a vegades l'autèntica innovació i modernitat es troba en saber interpretar i reinventar la tradició. També reconec, això sí, que l'escudella amb carn d'olla és un dels meus plats preferits i això pot haver influit en la meva visió dels galets de Barcelona.

Xerrem, de veritat, amb Raül Romeva

Dijous vaig assistir al sopar tertúlia organitzat per la gent de Joves d’Esquerra Verda d’Horta-Guinardó. La idea és reunir a un grup de gent amb ganes de xerrar i debatre de tant en tant al voltant de la política. El grup, tot i ser reduït per garantir l’ambient de tertúlia, era molt heterogeni, hi havia gent jove i no tan jove, gent adherida i gent que no, persones que participen al moviment social i gent més de “l’aparell”. Tothom parla de practicar noves formes de fer política, d’obrir debats sense dogmatismes, però hi ha poques experiències reals per practicar-ho. Els sopars tertúlia de Joves d’Esquerra Verda d’Horta-Guinardó són en aquest sentit una bona experiència.
I per inaugurar aquest grup de tertúlia es va portar a un ponent de luxe, en Raül Romeva, eurodiputat i persona que aposta de forma decidida per les noves tecnologies i que manté un activisme social molt important. Una persona coherent i treballadora al màxim, de fet el mateix dijous havia viatjat a Lanzarote per visitar a l’Aminatu i donar suport a la seva lluita. En Raül va fer una intervenció inicial que va obrir molts interrogants i el debat no es va quedar enrere. Sols diré que la primera intervenció va començar dient que no va votar a les darreres europees pel seu desencís de la política. Vam parlar de la directiva europea de les festes de foc, de llistes obertes, de participació. D’això es tracta de crear espais de debat reals, de pensar i parlar, de no tancar-se en la disciplina del partit. Segueixo reivindicant el meu compromís inequívoc en ICV però alhora el meu compromís d’obrir tants espais de debat no formals com pugui, via internet o sopant i fent bones tertúlies. L’experiència del sopar tertúlia demostra que aquestes vies són molt positives.

Votarem a Barcelona?

La plataforma Barcelona Decideix ha anunciat la seva intenció d’organitzar la consulta independentista a nivell de la nostra ciutat pel proper 25 d’abril. Estic d'acord amb les consultes i si es celebra votaré que sí.No tinc clar que sigui una bona aposta i ho argumentaré de moment per dos motius.
El primer és el del consens polític i social. No crec que sigui oportú celebrar una consulta que difícilment obtindrà el suport municipal. Les consultes no han de ser trobades festives de les entitats, sinó actes reivindicatius però amb un cert consens. Hi haurà gent que disfrutarà el dia que el plenari de l’Ajuntament de Barcelona no li doni suport, però jo crec que és un error plantejar-ho així. I tampoc crec que encara hi hagi prou consens social. És evident que les persones que avui ho han presentat no són encara prou representatives d’una majoria social que serà necessària. No parlo del Lluís Vila, president de l’AVV de la Font d’en Fargues que hi era present i és una persona honesta i representativa del moviment social, però poc més hi havia a la presentació Potser abans caldria haver aconseguit més suports i després fer-ho públic. De fet d'aquest tema n'he parlat amb el Lluís Vila i crec que coincidim força. També reconec que la presència constant d’Uriel Bertran com a teòric representant de la societat civil no m’agrada.
El segon motiu és pragmàtic. Hi ha condicions objectives per aconseguir una bona participació a una consulta el proper mes d’abril? Jo crec que no, potser em sorprenen però crec que no hi ha condicions, no és tan senzill garantir una participació suficient per considerar-ho un èxit. I si no és un èxit haurem cremat les naus. Barcelona hauria de ser la culminació d’un procés, però de veritat cal acabar-ho ara? Com diu el meu amic Jordi deixem que el globus s’infli i de moment s’estava inflant, no ens arrisquem a que exploti.
I finalment una sola reflexió sobre la data triada. El 25 d’abril si no m’equivoco coincidirà amb la Feria de Abril a Barcelona. És una bona data? No hi haurà qui jugarà a jocs que no toquen? No ho posem massa fàcil? Igual que deia l’altre dia sobre els cartells d’Òmnium Garrotxa cal ser molts curosos en aquest tema, ens hi estem jugant molt i ja que ens hi juguem tant estaria bé una mica més de consens una mica més de base social darrera el procés i no tan secretisme per fer la presentació. M'agradaria que es canviés la forma d'organitzar aquest procés i per tant jo, a títol personal, li dono suport, però esperant que es tingui la capacitat de reconduir.

Aminatu

Fa pocs dies parlava de la meva assistència a la trobada europea de suport al poble saharuí i el meu suport a la causa per la llibertat d'aquest poble. És per això que el cas d'Aminatu Haidar, l'activista sahrauí en vaga de fam. Hi ha qui diu que l'Estat Espanyol n'és responsable del greu problema d'aquest poble després d'un mal procés de descolonització i d'una actitud beligerant del Marroc que va coincidir amb el procés de transició a Espanya.

El problema sahrauí ha estat sovint silenciat o infravalorat, sovint plantejat tan sols com un problema humanitari o de cooperació. Hi ha gent que veu aquest poble com un fet més aviat folclòric. I no és així. El Sàhara és un poble que necessita viure lliure i en pau. I Aminatu ens ho ha posat de forma crua davant la cara. És evident que el Marroc és el principal responsable d'aquest incident i de la situació del poble sahrauí, però és que no tenim la capacitat de recordar la nostra responsabilitat al Sàhara? Però és que no entenem que darrera de la seva vaga de fam hi ha algú que lluita radicalment per la llibertat i la dignitat d'un poble?

Aminatu ens demostra amb la seva lluita que al món hi ha temes encara pendents de resoldre i que suposen el patiment d'alguns pobles. I també ens demostra que hi ha dones que posen en un gran dilema a tota la política internacional del nostre estat. Cedir a la greu actitud del Marroc o començar a resoldre coses. Hi ha gent que fins ara ha volgut passar amb discreció davant la causa sahrauí, Aminatu no els deixa. Tens tot el meu suport.

I permeteu-me que acabi l'article reproduint un fragment d'un poema d'Ali Salem Iselmu que vaig conèixer a partir d'un llibre que vaig conèixer gràcies a les amigues i amics de Sàhara Horta. El llibre és un magnífic recull fotogràfic de Pau Coll i es titula "Testimonis de l'oblit. L'espera del poble saharaui a l'exili" i aquest és el fragment del poema traduït al castellà:

"Creer en todo y no tener nada es vaciar
los sentimientos de ambiciones,
en busca de la verdad perdida
en un mundo desorientado donde
la comprensión natural pierde su sentido.

Pero llevadme a mi puerta para conocer
la penumbra de mi espera
y no quedarme oculto, hasta ver con claridad
hacia dónde vamos"

"L'home inquiet" Henning Mankell

“L’home inquiet” de Henning Mankell m’ha agradat molt, de fet, moltíssim. És cert que darrerament he tornat a la novel•la negra i des de l’estiu fins ara he llegit la trilogia Millenium, al Camilleri i aquest darrer llibre amb el Wallander com a protagonista, pel que veig en aquest retorn he coincidit amb Toni Salvadó. No entraré a comparar gaire, com em suggerien en el Facebook, sobre si és millor la novel•la negra mediterrània o la nòrdica. La veritat és que els llibres que he llegit i he citat anteriorment m’han agradat tots però potser aquest el que més. Mankell crec que fa una gran novel•la, que podria haver-ho estat sense ser del gènere negre. Més enllà de la seva trama d’espionatge i desaparicions hi ha un fil conductor al llarg de tot el llibre, la por. A la vellesa, a la malaltia, a les relacions internacionals, a la veritat, a la soledat ... Trobo que en aquest sentit té passatges d’una gran duresa. En el fons la trama d’espionatge central de llibre li permet teixir un argument que ens enganxa, però alhora li permet recordar-nos que ens enganyen, que vivim en una societat on els controls democràtics són molt precaris. No crec que sigui en aquest sentit un llibre fred i plantejat des de la complaença de la societat benestant nòrdica. De fet el retrat que en fa de la societat sueca no és precisament del tot agradable. Una societat amb moltes pors, per exemple és molt interessant el tractament de l’alcoholisme en aquestes novel•les. Per què serà que aquests escriptors de novel•la negra nòrdics militen a l’esquerra de la socialdemocràcia?
Tornant al llibre, ens anuncien que aquesta és la darrera novel•la amb Wallander de protagonista i des de les primeres pàgines intuïm com aniran les coses, però en cap cas això li treu interès a l’evolució del personatge. M’he vist reflectit en les seves pors i això m’ha impactat. Jo no vaig al metge quan em trobo malament, jo menystinc molt sovint la necessitat de cuidar-me. Potser és cert que no tinc por a la soledat, però també és cert que no tinc l’edat del protagonista. En el fons però el llibre m’ha agradat pel retrat que fa d’una persona que es desmorona, que veu com cada dia és un pas més en un compte enrere. A Millenium em va sorprendre el personatge de la Salander per la seva frescor i la seva radicalitat. Aquí m’ha impactat el retrat profund d’ algú que sap que cada dia és més dèbil. I això per a un home sol, policia i amb pocs lligams de relacions personals ha de ser molt cru. Aquesta és la por autèntica, aquesta és la trama essencial del llibre i els submarins i l’espionatge una excusa per tractar-ho. Us recomano el llibre.

Una imatge val més que mil paraules independentistes?

Passejant aquests dies per la Garrotxa he pogut veure la campanya de suport a les consultes independentistes que es celebraran diumenge a moltes localitats de Catalunya, pobles que he visitat com Besalú o Santa Pau hi participaran. D’entrada dir que ja he plantejat altres vegades que estic a favor de les consultes (entenent-les com una eina de reivindicació i no com una eina de referèndum) i que si es plantegés la votació a Barcelona jo votaria que sí. Però precisament perquè m’estic referint a la importància d’aquestes consultes com a eina de reivindicació i difusió del sobiranisme més extens, crec que cal saber cuidar les formes.
Em refereixo al cartell de suport al Sí que ha fet Òmnium Garrotxa, on una família prototipus catalana diu que donaran suport a la independència. El disseny em sembla nefast, perquè sols recull una visió del que és Catalunya. Una visió de família rígida, propera a la burgesia. Em sembla més un cartell d’escola de l’Opus que un cartell per reivindicar els drets d’un poble. Em recorda molt la situació que he viscut al Districte més d’un cop. Quan em passen el disseny de la proposta gràfica per la Cavalcada de Reis per donar la meva opinió, més d’un any he hagut de repetir la mateixa reflexió. No m’agrada quan s’intenta reflectir la nostra societat que apareguin pare (normalment moreno), mare (rossa), avi (calb, tot i que ens aquest cas no ho és), àvia (cabell blanc) i un nen i una nena. És que a a Catalunya no hi ha gent amb diversitat funcional, colors diferents de pell, cabells tenyits, obesitat, vestits amb mal gust, pentinats amb cresta, joves amb grans, parelles homosexuals, famílies monoparentals ...?
El disseny d’una campanya no és tan sols un dibuix per fer més agradable el cartell. Aquesta il•lustració ha de ser una part més del missatge i en aquest cas hi discrepo. Si volem que Catalunya esdevingui un poble amb major autogovern, fins i tot si voleu Independent, i avanci socialment no podem comptar sol amb aquest model de família. El meu sobiranisme és diferent i tot i que segueixo declarant-me nacionalista no vull deixar d’explicar que més enllà de la meva opció en relació a l’Estat tinc un model de Catalunya que no comparteixo amb tothom. Potser per això vaig començar la meva militància política a l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra.

Torre Garcini al Guinardó

Dimarts passat en el plenari del Districte d’Horta-Guinardó´, l’equip de govern va informar que s’estaven iniciant converses amb Nuñez i Navarro per estudiar la possibilitat que la Torre Garcini del barri del Guinardó fos adquirida per l’Ajuntament. Aquest intent de negociació era un compromís del PAD i per tant s’està duent a terme. Però realment val la pena?
I ho dic per tres motius bàsics. El primer motiu és l’econòmic. Realment la situació actual de crisi fa repensar totes les mesures d’inversions previstes al Districte, no tan sols les que estaven més enlaire sinó també projectes ja més avançats. Per sort la bona gestió de programació d’inversions d’inici de mandat i la capacitat de l’Ajuntament d’endeutar-se permetran un acompliment del PAD molt alt, però cal tornar a valorar cada una de les inversions previstes.
En segon lloc la preservació del patrimoni històric té un cost molt elevat. Actualment tenim un exemple molt clar al mateix barri. La preservació arquitectònica del Mas Guinardó suposa una gran inversió, refer el mas Guinardó hagués estat més econòmic. Però el barri ho hagués entès o hauria criticat durament la decisió?
En tercer lloc caldrà molta transparència. Una negociació amb un grup immobiliari important com és Nuñez i Navarro en el moment actual d’estar tota l’actuació pública sota sospita és un risc. Existeixen diferents fórmules per garantir l’adquisició de la Masia sense fer efectiu els diners de la compra, que evidentment ara no els pot pagar el Districte, una permuta és un bon exemple. Però tothom entendrà que aquesta mesura permet adquirir la Masia i que no és un acte fosc o especulatiu?
Crec que sí que cal adquirir la Torre Garcini, per cert us proposo un passeig pel carrer que porta el seu nom, és un oasi al Guinardó. Però caldrà garantir que hi hagi prou consens social i transparència perquè alhora de tirar aquesta actuació endavant es faci amb la convicció de que és important i que és raonable la fórmula per adquirir-la.

Dia de la Constitució !

El Tribunal Constitucional està absolutament desautoritzat i la pressió política es fa insuportable. En aquest marc el sobiranisme guanya força i a més de forma transversal. Tothom és conscient que alguna cosa canviarà en les relacions entre Catalunya i Espanya. El dubte és saber en quin grau, però jo crec que canviarà i força (si més no això espero). D’això en parla molta gent i potser poques coses puc afegir, però crec que hauríem de començar a pensar molt seriosament un tema pràctic però fonamental. Avui celebrem el Dia de la Constitució, aquest any coincidint en festiu però normalment s’allarga amb el 8 de desembre. Quin dia haurem de triar enlloc del 6 de desembre? Perquè és evident que no tindrà sentit commemorar el dia d’una constitució que ja no tindrà vigència.
Pot ser que es pacti un procés de reforma constitucional que permeti un encaix diferent de Catalunya dins l’Estat. Això hauria de suposar una reforma constitucional i per tant canviaríem el 6 de desembre per la data del dia que es celebrés el referèndum. Això sí si la fórmula final és la de la Independència haurem d’acabar de decidir si el dia que celebrem és el dia del referèndum, de la proclamació de la independència per part del Parlament o l’aniversari del Laporta. També hi hauria la possibilitat de celebrar-ho l’onze de setembre, però no estem per perdre festius o el dia de Sant Jordi, pe`ro jo sempre he defensat que sigui laborable, m’agrada més.
La qüestió no és menor, sobretot si es fa ràpid. L’any vinent el 6 de desembre cau en dilluns i per tant si ens agafem el dimarts de pont tindrem festa des de divendres quan pleguem fins a dijous quan tornem al treball. No està gens malament! Per tant demano que a més de les lògiques ànsies nacionalistes també es tingui en compte el calendari i que si de cas mirem de celebrar alguna cosa enlloc de l’actual constitució però que seguim gaudint d’un pont tan fenomenal. Estic convençut que el poble català amb el seu gran sentit pràctic ho sabrà entendre.

L'antic Mercat del Guinardó ja està enderrocat

Avui he passat per darrera del Mercat del Guinardó i la imatge de l’enderroc m’ha tornat a impactar. El barri del Guinardó està patint una transformació impressionant i l’enderroc de l’antic Mercat és un dels símbols més evidents d’aquest procés de canvi. La torre de l’antic Mercat del Guinardó es conserva i formarà part de l’illa d’equipaments de la UA3 del Mercat del Guinardó. L’enderroc és una magnífica notícia, com ho és que el Govern de la Generalitat ja hagi aprovat destinar 10 milions d’euros per a la construcció d’una residència i centre de dia per a gent gran que oferirà 99 places residencials i 24 de centre de dia. La construcció d’aquests equipaments començarà el primer trimestre del proper any i també disposarà d’altres equipaments com el nou Mercat, aparcament, escola bressol, CAP i Casal de Joves.
També estan en marxa les obres de la UA2 d’obertura de Teodor Llorente. Aquesta actuació permetrà afrontar la remodelació del barri en profunditat perquè com ja he comentat altres vegades la indefinició urbanística de les afectacions va significar una degradació excessiva de l’entorn del Guinardó. Però també hem de reconèixer que aquest espai és d’una gran complexitat. Mai havia vist una obra amb tantes dificultats per tirar-la endavant. Quan no ha estat la definició del projecte ha estat la necessitat d’afrontar la solució a l’obertura de Teodor Llorente. Quan no han estat els okupes ha estat una parada de fora del Mercat que es negava a marxar. Quan no ha estat l’estació transformadora de FECSA és que les obres deixen sense llum a l’entorn. Quan no ha estat el tall de carrers que obliguen a fer voltes considerables ha estat la complexitat. Quan no han estat les queixes de l’escola han estat les del Mercat.
És possiblement el projecte més ambiciós i complex del Districte i per tant és un projecte amb constants notícies bones i dolentes. El que sí que és cert és que actualment sembla que ja estem en un camí sense retorn d’avançar clarament en dues operacions urbanístiques que tindran un gran impacte en tot el barri del Guinardó. Aquest és un cas claríssim on l’urbanisme ha d’acabar creant una nova manera de viure un barri.

No sé de què escriure

Estic travessant una greu crisi, pateixo la síndrome de la fulla en blanc, porto més d’una setmana sense publicar, crec que mai m’havia passat això. Per cert a aquesta incapacitat quan es tracta de noves tecnologies també es diu síndrome de la pàgina en blanc? Què m’està passant? D’entrada vull desmentir que el fet que tingui a la jefa de baixa, no és això no. Per cert l’Elsa ja està força animada i recuperada i també és una experiència maca veure quanta gent se l’arriba a estimar i que jo la trobo a faltar. Però si bé és cert que la seva absència m’ha comportat encara més feina però aquest no és el motiu de no escriure. Ni tampoc evitar que el Txiki Trepax em faci comentaris al Facebook, juro que no.
Potser és que a la meva vida professional i política no m’aporta motius de reflexió? No això segur que no. Ahir mateix un plenari de districte que en alguns moments podria haver sortit a la tele, però no precisament als informatius sinó més aviat a l’APM. El millor d’ahir que l’informe el van fer entre sis consellers de govern i ho van fer prou bé. El pitjor algunes intervencions...però no concretaré perquè podria acabar amb una demanda. O el sopar dels premis Horta-Guinardó de divendres passat. O que estic col•laborant en l’organització d’uns sopars tertúlia amb gent d’Horta-Guinardó al voltant d’ICV i que començarem amb el Raül Romeva. O fins i tot us podria parlar de que la Generalitat ha aprovat ja les inversions pels equipaments de la illa del Mercat del Guinardó o que es comencen converses per valorar la possibilitat que la Torre Garcini esdevingui equipament públic. Motius no me’n falten.
O podria parlar d’actualitat, pe`ro tampoc em surt. Podria dir que em sap molt greu el segrest a Mauritània. Que conec gent de la caravana i fins i tot que vaig conèixer personalment a un dels segrestats, l’Albert Vilalta quan era enginyer en cap de l’Ajuntament de Barcelona. De fet podria parlar de quan vaig coincidir amb ell un 25 de gener a la nit just a sota l’esvoranc del Carmel dos dies abans del famós incident, amb l’alcalde Clos, l’Elsa, el Nadal o el Bargalló, sempre he pensat que hagués passat si allò hagués caigut 36 hores abans. L’Albert Vilalta va tornar a patir just en el moment de l’esfondrament. Podria parlar de l’editorial dels diaris, però no sé què dir a part de que hi estic d’acord. O podria parlar de l’impost de successions, però per fer això m’hauria de llegir l’argumentari d’ICV i em fa mandra, la veritat.
També podria parlar de coses personals. De que estic ara mateix amb la meva filla (aquesta és la part bona) però que ara mateix està veient Disney Channel (aquesta és la part dolenta), o de que m’està agradant molt el darrer Wallander, trobo que és un gran llibre, o que poc a poc m’estic aficionant al disc de Maria Coma o de que aquest pont sí que el faré i marxarem amb la Feli. Fins i tot abans un fet tan poc transcendent com que avui m’han fet la revisió del Gas m’hagués inspirat un article sobre les comoditats de la vida occidental o sobre el procés comercial que ens empeny a que l’empresa del gas ens faciliti la llum i la elèctrica el gas. Però avui no m’inspiro.
Bé, espero que m’arribi aviat la inspiració i em marxi la síndrome del full en blanc, perquè sinó no sabré què fer.