Gent gran invisible

A través de El Periódico vaig conèixer que unes 20.000 persones majors de 85 anys viuen soles a Barcelona. El servei de teleassistència atén a 40.000 persones. La nostra ciutat va canviant i a vegades no acabem de veure-ho amb tota la seva extensió. Creiem que quan parlem de canvis significatius a la ciutat sols ens referim a que hi ha molta més gent d’altres procedències o a altres fenòmens que tenen una gran visualització, però ens costa entendre que hi ha una realitat oculta, per exemple la situació de moltes d’aquestes persones. Dins d’aquestes xifres segur que hi haurà gent molt diversa i situacions per a tots els gustos, però segur també que per a molta d’aquesta gent la seva situació és de gran feblesa. Hem aconseguit augmentar significativament l’esperança de vida (el mateix Periódico la situava en els 78 anys per als homes i els 85 anys per a les dones). Per tant la gent arriba a molt més gran però a vegades no queda clar per a què. Ja sé que queda molt dura aquesta afirmació, però augmentar l’esperança de vida no pot ser una notícia tan fantàstica sinó sabem donar contingut a aquesta vida. Per això quan parlem de gent gran hem d’afrontar-ho no tan sols des de la vessant assistencial sinó també des de la vessant social. Cal tenir en compte que moltes d’aquestes senyores grans que avui han viscut soles no han tingut l’oportunitat de viure una vida independent i molt sovint tenen la seva autoestima baixa. La societat patriarcal ha convertit a persones en simples mestresses de casa. Quan arriben a la vellesa, soles i sense obligacions familiars cal saber explicar-lis que hi ha altres móns, i cal oferir eines perquè puguin viure amb plenitud. En aquest sentit els pisos per a gent gran amb serveis em semblen una magnífica oportunitat. Són pisos petits que comparteixen serveis comuns d’atenció, bugaderia ... és a dir es manté la capacitat de viure independentment i no sentir-se dins d’una residència (també hi ha gent que vol la residència, no ho poso com un càstig) però alhora disposen de serveis d’atenció suficients per rebre atenció immediata en cas de que sigui necessari i és més fàcil establir lligams veïnals ja que la gent de la seva finca comparteix una situació similar. Però encara queden milers de casos de gent gran sola sobretot als casc antics dels nostres barris, no es queixen, no molesten, però cal saber centrar la seva atenció també en aquestes persones.

Neteja i queixes a la ciutat

A l’Ajuntament de Barcelona hi ha l’IRIS que és un servei de control de les incidències, queixes, suggeriments agraïments, consultes i peticions de servei que arriben a l’Ajuntament per les diverses vies reglades que té la ciutadania per fer arribar aquests temes. No estem parlant per tant de propostes o demandes que arriben via entitats en les nombroses reunions que celebrem o per altres vies de relació habitual. A Horta-Guinardó el passat mes d’octubre vam obrir un total de 1260 fitxes, això significa una mitjana superior a les 40 diàries, per escrit, a través del 010, de la web del Districte o pel telèfon del civisme, per exemple. Per barris Guinardó i Carmel encapçalen el rànquing, coincidint també amb barris amb una gran població, a continuació seguiria Horta i després el Baix Guinardó que té una proporció entre queixes i habitants força més baixa. Entre els barris petits disminuït el barri de Montbau i ha augmentat el de Can Baró, Font d’en Fargues i la teixonera, respecte al mateix mes de l’any passat i a la cua està lògicament el barri més petit de tots, la Clota.
Per temàtiques encapçala el rànquing el tema de llums, amb un augment molt significatiu respecte a setembre o als anteriors mesos. Els objectes a netejar o retirar han representat el segon tema, seguit de vehicles o bicicletes a retirar. Els tres temes següents són referents a neteja i són la recollida de mobles, els contenidors de reciclatge i els contenidors de brossa.
Per tant queda clar que les principals incidències que els veïns d’Horta-Guinardó ens fan arribar són sobre estat de la via pública. La nova contrata de neteja ha de representar un salt qualitatiu important, si més no així se’ns ha plantejat. De moment les primeres setmanes d’aplicació hem pogut observar més els problemes que les noves solucions pe`ro això és lògic tenint en compte la complexitat de tota l’aplicació. Com a part positiva sí que puc detectar una major presència d’equips de neteja i sobretot que els nous camions i camionetes de treball fan molt menys soroll. I també una aposta per la recollida orgànica que ens ha de permetre avançar de forma decidida. Hi ha gent que es queixa de perquè cal separar tant la brossa i que això acaba sent un esforç excessiu per a tothom. Em recorda un text que vaig llegir un cop de com veïns de Barcelona protestaven perquè es prohibia tirar les aigües fecals per les finestres i calia construir clavegueram. L’aposta per una neteja més sostenible serà un dels elements dels que en farem una millor valoració d’aquí a uns anys, tot i que ara provoqui una difícil tasca d’adaptació. Això sí caldrà posar molta cura a fer també una neteja eficaç de tots els racons de la nostra ciutat, per ajudar a entendre de la necessària complicitat per aconseguir una ciutat més neta.

Barcelona amb el Sàhara

He assistit a la inauguració de la conferència europea de suport al poble sahrauí. Fa moltíssims anys que em sento plenament còmplice amb la causa sahrauí. Encara recordo quan representants del Front Polisari feien servir de forma puntual els locals de Nacionalistes d'Esquerra. Això em va permetre comença a conèixer de forma molt més propera i personal a gent que lluitava per la causa sahrauí, a gent catalana que s'apassionava amb aquesta causa com la Neus Canelles i també em va permetre conèixer a persones dels serveis secrets marroquins, però amb aquests la veritat és que no parlava però sempre els trobava al voltant del local. Després he anat tenint relaciò amb el Sàhara Poblenou, segueixo tenint bona relació amb l'amic Juan de Dios i després amb Sàhara Horta i el nostre agermanament. La inauguració ha començat amb la salutació de la Núria Salamé, lluitadora incansable i amiga d'Horta. Després el president de la coordinadora europea que ha fet una intervenció populista saludant a totes les delegacions, fet que ha permès, això sí escoltar els famosos crits de les dones sahruís. Després Manel Vila, en nom de l'Ajuntament ha fet una salutació. Difícil paper però jo li agraeixo, políticament no és senzill el seu paper, però és necessari que gent com el Manel des de la pròpia estructura municipal es faci ressó de la molta gent que a la nostra ciutat fa solidaritat amb el Sàhara, encara no tes les forces d'esquerres han entès que la necessitat de relacions amb el Marroc no pot impedir que defensem els drets del Sàhara. Posteriorment intervenció de David Minoves que ha fet un encès discurs molt polític de defensa del dret del Sàhara, de la necessitat de buscar solucions polítiques i no tan sols solidàries i un atac clar a l'actitud vergonyosa de l'estat espanyol. Un míting autèntic, potser una mica massa, però això sí un discurs coherent. Posteriorment el representant del Front Polisari ha fet una intervenció molt protocolària, massa i tot la veritat. Joan Saura ha tancat la inauguració en nom del govern català. Referències al paper clau de Catalunya en el treball de la solidaritat tant des del moviment social com des del propi govern. També un compromís personal amb la causa sahrauí que en el seu cas ve de lluny. Una intervenció que ha caminat entre la institucionalitat i el compromís personal. Finalment el representant del govern sahrauí ha intervingut per agrair la feina i el congrés i fer una intervenció contundent però serena, fins i tot en les seves crítiques no tan sols al Marroc sinó també a França i Espanya. Una inauguració com sempre en aquests casos molt interessant però alhora massa llarga. La meva assistència m'ha permès tornar a renovar el meu compromís i expressar de nou amb la meva solidaritat amb un poble i amb la seva lluita per l'autodeterminació i el respecte als drets humans al Sàhara Occidental.

Visions de la ciutat o els meus fills ja no em venen a veure

L’altre dia vaig assistir a una escena que em va sorprendre. Fèiem una reunió de participació veïnal per tractar un problema que reclamaven unes comunitats de propietaris. La majoria dels representants no estaven acostumats a les relacions directes amb l’administració i la reunió va viure moments molt diversos. De cop un dels senyors que venia es va posar molt contundent en la seva crítica al model de ciutat, sobretot referit als aspectes de mobilitat i aparcament. Va acabar la seva intervenció amb una frase molt contundent, “des de que vostès han reduït aparcament al barri els meus fills ja no venen a veure’m”.
No sé si és veritat o no, però en el fons il•lustra un aspecte que després al llarg de la reunió va anar apareixent. Ens preguntaven si la proposta que fèiem creiem que era la millor objectivament i nosaltres responíem que era la proposta que més s’ajustava a allò que volíem que fos aquest espai, per tant que la proposta responia als nostres objectius. Un veí ens deia que això no podia ser així, que o era la millor proposta tècnica o que no ho era. A partir d’aquí vaig voler recordar que cada persona viu la ciutat des de la seva pròpia visió i des del seu ús. Els tècnics han de posar tota la seva capacitat en donar resposta a un model de ciutat i d’urbanisme que s’estableix des de l’equip de govern (ara no parlo de si s’aconsegueix o no o de si ens agrada més el model o menys). Per a aquest senyor possiblement era molt greu suprimir aparcament, que tot s’ha de dir era totalment irregular i ocupant vorera, perquè potser sí que és cert que els seus fills sols el visiten si per a ells és còmode i gratuït. I per tant la visió que tenien els veïns d’aquella actuació no podia ser igual en funció de les seves pròpies expectatives personals. Qui treballa tot el dia i torna en cotxe a casa per la nit i el cap de setmana marxa fora de la ciutat no viu el seu carrer igual que la senyora gran que fa tota la seva vida a 200 metres a la rodona de casa seva. No existeix objectivament un bon urbanisme per a tothom. La reunió va anar força bé i vam arribar a posar propostes damunt de la taula que han permès millorar el projecte inicial, tenint en compte diferents visions.
Ahir al vespre quan tornava a casa vaig parlar un moment amb l’encarregat de l’aparcament on tinc el cotxe. Estan arreglant tots els passatges del Poblenou fent-los d’un sol nivell. L’encarregat em comentava que molts usuaris es queixaven de que no entenien perquè s’havia arreglat el carrer, ja estava prou bé abans i consideraven que s’havien gastat molts diners per no fer cap canvi significatiu. Aquestes persones obliden dues coses. No viuen al passatge, sols hi tenen el cotxe i per tant consideren que aquest carrer sols és una entrada i sortida pel seu vehicle. I en segon lloc no entenen que posar el carrer en plataforma única en un passatge tan estret permet una millor mobilitat per als vianants, amb una diferència abismal. El canvi és molt positiu si vas passejant, carregat de bosses, amb el carro de la compra, en cadira de rodes, amb caminador, amb un cotxet ... hi ha veïns indignats perquè en el fons veuen la ciutat sols des del seu punt de vista.
Ens cal un esforç molt més gran per entendre això, des de la ciutadania i sobretot des de l’administració. Hem ser conscients de que hem de pensar espais públics pensant en les diferents formes de viure la ciutat que hi ha però alhora entenent que no totes poden tenir el mateix pes, que un urbanisme al servei de les persones ha de saber prioritzar determinades visions de la ciutat.

Vicis polítics

Una de les característiques que més em sorprèn de la política catalana és que acostuma a demanar el suport de la gent que tal d’evitar coses i no tant per aconseguir-ne. És a dir, després de la trobada del PP d’aquest passat cap de setmana a Barcelona estem més preocupats de qui pot garantir que el PP no tingui un paper en el proper govern català que no pas de fer les nostres propostes. I crec que això ens acaba passant a totes les formacions polítiques. Si el PP obté un bon resultat i és necessari per garantir un govern estable entrarà en el govern, sens dubte. I què? El meu objectiu polític és aconseguir que les tres forces d’esquerres que actualment governem a casa nostra aconseguim un resultat que ens permeti disposar d’una majoria àmplia per a governar i que a més dins d’aquesta nova majoria ICV-EUiA tingui un major pes polític perquè d’aquesta manera les polítiques que proposem sigui més possible que es puguin dur a terme. És així de senzill, si ICV-EUiA obté un bon resultat i les forces d’esquerres sumem una majoria de govern, el PP pot plantejar-se el que vulgui que tindrà una capacitat d’influència molt petita.
Jo no vull fer política per evitar que l’Alícia Sánchez Camacho estigui al govern català o perquè el Xavier Trias no sigui Alcalde de Barcelona. Jo vull fer política perquè m’agradaria canviar les coses més de les que les puc canviar fins ara, però a vegades tinc poc clar que això estigui prou clar.
És com el tema del lideratge polític. Quan parlem de quin model de polítics volem molta gent s’omple la boca demanant gent honesta, treballadora i que toqui de peus a terra, però quan resulta que parlem de possibles nous lideratges polítics sembla que sols es plantegen noms com el de Joan Laporta. Jo crec que caiem en un bucle absurd. A nivell mediàtic ven molt més l’oposició a un partit que la proposta, i el lideratge “espectacle” que el seriós. Com que la gent que estem en política estem tan obsessionats pel tema mediàtic acabem fomentant determinades actituds per poder sortir als mitjans. Seria hora de trencar el cercle. Que la gent que estem en política ens dediquem menys a l’atac i a la propaganda i que la gent que no està en política miri la informació des d’altres punts de vista que no afavoreixin aquest trist espectacle. No és senzill però ja seria hora.

Associació Dones Teixonera Penitents. Premi Horta-Guinardó

I el tercer premi, no per ordre que quedi clar, ha estat per “l’Associació de Dones Teixonera Penitents”, una entitat fundada l’any 1989 al barri amb l’objectiu que les dones no es quedessin a casa i tinguessin una oportunitat d’alfabetització i de poder ampliar la seva cultura. Per tant classes i activitats complementàries, una tasca realment necessària ja que arribaven a moltes dones que havien dedicat tota la seva vida a la família i a la llar, persones arribades de la resta de l’Estat i que per primer cop podien formar-se. La seva formació ara arriba a disciplines tan variades com el català, la informàtica, les sardanes o el gimnàs.
Però la seva activitat no s’ha quedat aquí. Són una de les entitats actives en la festa major de la Teixonera que s’ha aconseguit començar a recuperar els darrers anys, després de molt temps de terra cremada, un fet que donaria sens dubte per un estudi. L’any 2002 van batejar una geganta, “la nena” que treuen sempre que poden en cercaviles pels nostres barris i per tot Catalunya, a part d’organitzar anualment una trobada de “gegantes” o una trobada de puntaires. També tenen un grup de teatre, un grup de poesia i ara estan impulsant una coral que podria acabar tenint el nom de “les formiguetes de la Teixonera” i és que efectivament aquesta podria ser una de les millors definicions d’aquesta entitat. Unes dones que de la suma de moltes aportacions fan un projecte consolidat i amb força i que ajuden a dones concretes que necessiten espais propis de formació i relació i s’obren al barri per liderar moltes de les activitats que s’hi fan. Són un bon exemple de com una entitat és més coneguda per allò que fan que no pas pels personalismes o els historials.

Carlota Giménez, premi Horta-Guinardó

La segona persona premiada aquest 2009 amb els premis Horta-Guinardó és la Carlota Giménez i Compte. Historiadora del barri de la Font d’en Fargues, va publicar com a coautora el llibre sobre la història del seu barri, fet que li va comportar fortes pressions de persones que no volien acceptar que algú retratés la realitat. Posteriorment va treballar en la publicació del llibre “Riera, torrents i fonts als barris d’Horta-Guinardó” i “Rutes de l’aigua als barris d’Horta-Guinardó” que podeu demanar a l’Arxiu del Districte. Són publicacions exquisides, treballades, rigoroses i que demostren la passió de la Carlota per la història local. Sens dubte aquesta passió seva ha trobat resposta en la voluntat del Districte aquests darrers anys d’anar recuperant la història local i promocionar publicacions d’aquesta mena.
La seva feina de recerca l’ha portat a tenir clara la necessitat de treballar de forma organitzada en aquest camp i és per això que ha impulsat, al costat del Joan Corbera, el Lluïs Bou i el Carles Sanz el “Grup d’estudis patrimonials de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada” una entitat que vol recuperar el patrimoni dels nostres barris en col•laboració amb l’administració, des de la recerca i el treball dels seus membres. Per tant la Carlota ha trencat els “murs” del seu barri per participar de forma activa en la defensa del patrimoni d’Horta-Guinardó.
La seva tasca però, no s’ha limitat a la feina més erudita de recerca. És membre activa del Casal de la seu barri, de l’AVV i de la Plataforma Salvem Can Fargues que el proper 3 de desembre rebran la Medalla d’Honor de la Ciutat. En la mateixa línia que la Josefina, la Carlota és una dona activa, que aporta molt als nostres barris i que ho fa de forma discreta, senzilla però contundent. Com ja us deia l’altre dia crec que enguany els premis Horta-Guinardó han estat especialment encertats.

Josefina Valcárcel, premi Horta-Guinardó

La Josefina Valcárcel és una de les guanyadores dels Premis Horta-Guinardó 2009. És un dels personatges d’Horta que més m’estimo, sobretot per la seva actitud vital. Des de les seves profundes conviccions cristianes ha sabut fer de la seva vida un compromís en favor de les dones, especialment de les dones maltractades. La seva activitat s’ha desenvolupat en el si de l’entitat “Grup d’Horta del Col•lectiu de Dones de l’Església per la paritat”, als Lluïsos d’Horta, al Consell de Dones del Districte, al projecte de les bugaderes d’Horta, a l grup Coral d’Horta, a la comissió de festes, a la comissió de la Mostra d’Entitats ...Una de les seves tasques però més destacades ha estat la de ser membre fundadora del grup GEDA (Grup especial d’acompanyament i ajuda a dones maltractades). Actualment està rebent formació de l’ONCE per tal de poder donar aquest servei a dones invidents. El grup GEDA dóna tota mena de suport a dones que viuen la violència masclista.
Sovint quan pensem en quin model de dona està al darrera d’aquestes activitats o grups no pensem en gent com la Josefina. Imaginem feministes convençudes i polititzades, no pensem en una “senyora de la parròquia”. I aquest és un dels encants de la Josefina. Té valor, molt valor, pe`ro manté la seva actitud discreta, senzilla i sensible. Gent com ella és fonamental per fer entendre a moltes altres dones que la violència masclista està molt estesa i que no es pot permetre. La Josefina aconsegueix moltes militants per la causa feminista. Demostra que des de les conviccions cristianes es pot fer també una transformació social en favor de les dones. I ho fa amb molta serenitat, com si no fes res, com han fet moltes dones al llarg de la història. Veient-la ningú diria que és una radical, però us ben asseguro que la seva feina la fa des de l’absoluta radicalitat de les seves conviccions.
A la Josefina l’estimo molt, ella ho sap, tot i que potser em retraurà dues coses que li dec. Una és que encara no hem aconseguit tirar endavant una de les seves il•lusions, l’enllumenat de la parròquia de Sant Joan d’Horta i l’altra és no haver ballat amb ella al darrer sopar de la Festa Major d’Horta, perquè això també ho té, és una gran balladora perquè a part de compromís té molta alegria. Suposo que entendreu perquè vaig estar content quan el Jurat dels Premis Horta-Guinardó li va concedir un dels tres premis d’aquest 2009.

Premis Horta-Guinardó 2009

Com cada any el proper 27 de novembre es celebrarà el lliurament dels Premis Horta-Guinardó en el decurs d’un sopar a l’Hotel Alimara. Aquests guardons premien cada any la feina feta per persones i entitats del Districte que lluiten per la millora de la vida col•lectiva. En aquest cas celebrem la XXIII edició i per tant suposo que podeu imaginar-vos l’ampli ventall de persones i entitats que han rebut aquest premi. La idea és convertir aquest sopar en la gran festa anual del Districte, perquè es reconeix la feina feta per gent no molt coneguda públicament però que en canvi fan una tasca molt necessària.
Permeteu-me però que aquest any faci un reconeixement molt especial a les premiades. Sí ho dic en femení perquè aquest any s’ha reconegut la feina feta per dones del Districte, em sembla una gran fita. Dones lluitadores, discretes, que mai han buscat cap reconeixement i que precisament per això quan l’obtenen té més valor. Les guanyadores han estat:
- Associació de les Dones de la Teixonera
- Carlota Giménez i Compte
- Josefina Valcárcel i Feliu
Els premis recullen tres barris diferents de treball principal (Teixonera, Font d’en Fargues i Horta), tres àmbits de treball diferent (formació de les dones, recerca històrica i suport a les dones maltractades) i tres estils personals molt diferents, però alhora un compromís clar de gent que lluita per tal de millorar el seu entorn més proper. Com us deia aquest cop em fan especial il•lusió els tres premis i per tant dedicaré un breu article a cada premiada abans del dia del lliurament de premis. Quan l’altre dia parlava de què volia dir societat civil va haver-hi gent que em va plantejar que jo menystenia a la gent que treballa en l’àmbit social. Al revés hi crec profundament. El que no em crec és que per estar al marge de la política es tingui més presumpció d’innocència o que el compromís de transformar la societat pugui ser més alt necessàriament. Sovint, com deia el Joan, societat civil ha estat sinònim de burgesia. Els tres premis d’enguany demostren, de forma molt clara que hi ha gent que lluita des del carrer, des de les entitats i des de la seva aportació personal per transformar la societat. En aquest cas les tres premiades ho fan, sense militància política (que jo conegui) però amb compromís i a més exigint a l’administració però alhora col•laborant. Premis com aquests em serveixen per posar en valor el compromís de molta gent per millorar la societat. Potser no sortiran als mitjans de comunicació, però tenen un gran valor.

Urbanisme enriquidor

En el meu darrer article comentava que la corrupció urbanística no tan sols es combat amb major control als polítics. És cert que mesures com la tipificació penal del finançament irregular, prohibir les donacions anònimes als partits o a les fundacions vinculades a partits polítics, el control sobre la condonació de deutes a partits o plantejar campanyes urbanístiques tendents a millorar la informació i fer baixar el pressupost poden ajudar, però amb això no hi ha prou. A nivell urbanístic cal un control social dels processos urbanístics més enllà de la presència dels afectats i de l’administració, per exemple. Però sobretot cal evitar que l’urbanisme i l’habitatge deixin de ser un negoci sense control i em sembla que aquí “con la iglesia hemos topado”.
Si plantegem aspectes, avui impensables i no compartits per la majoria, com per exemple que tot el sòl fos públic o que es prohibissin les plusvàlues és evident que la corrupció urbanística perdria gran part de la seva capacitat. Potser és cert que serien mesures massa radicals a curt termini però per exemple limitar el preu màxim de venda del sòl o limitar l’aprofitament privat de les plusvàlues són mesures que es podrien aplicar immediatament. Però no ens enganyem el pes de la propietat privada i l’aprofitament individual està encara massa integrat en la nostra societat. Personalment he viscut massa cops el debat amb persones properes que satisfetes explicaven com havien comprat el pis per un preu determinat i fa uns quants anys el preu del seu pis s’havia multiplicat. Qui cregui que sols augmentant el control dels polítics resoldrem la corrupció urbanística s’equivoca. Cal tenir valor polític per dir que sols evitant el negoci a costa de l’habitatge i el sòl podem afrontar amb plenes garanties aquest problema. Al final sembla que sols parlem de gestió política i no és cert, parlem de model polític, social i econòmic. La corrupció urbanística està darrera d’un model social i econòmic on la gent troba comprensible que algú s’enriqueixi a costa d’un dret fonamental com és l’habitatge.

Conseqüències de Pretòria

El cas Pretòria està despertant determinades reaccions que poden ser realment perilloses. Encara lluny de saber tota la veritat sobre el cas i la sentència judicial, les conseqüències poden anar molt més enllà d’un finançament irregular o de la corrupció urbanística a Santa Coloma, Sant Andreu de Llavaneres o altres localitats. Els fets del cas Pretòria posen damunt de la taula riscos molt més importants.
El primer risc és que darrera del tots són iguals es pot qüestionar, amb total demagògia, qualsevol projecte urbanístic. Hi ha veus que reclamen que els municipis perdin la seva capacitat d’ordenació del territori, això seria una bestiesa, sols des de la proximitat es poden resoldre els problemes d’ordenació urbanística. Cal augmentar el control, establir mecanismes de seguiment, impulsar polítiques clares de control dels ingressos dels càrrecs públics ... d’acord, però no perdem la capacitat d’entendre que una societat necessita articular mecanismes de control del territori. Darrera de cada requalificació, de cada planejament urbanístic, de cada projecte no hi ha corrupció. Entendre això significaria creure que Barcelona no hauria d’haver recuperat les platges o començar a recuperar la zona més propera a Collserola, sols per posar dos exemples. Una ciutat com Barcelona pot guanyar espai públic, sòl per a equipaments o habitatge públic a partir d’aquests instruments. Caldrà impulsar mesures diferents de control de l’urbanisme, però d’això en parlaré en el proper article.
L’altre gran risc és l’aparició de reaccions populistes contra la política més estructurada i que comportin el creixement d’opcions clarament poc progressistes per dir-ho de manera fina. No estic dient que no sigui lògica la reacció popular en contra de l’actual situació política, estic dient que em fa por que aquesta energia es canalitzi a través d’opcions populistes com la Montserrat Nebrera o UPD o bé a partir d’alternatives clarament perilloses com Plataforma per Catalunya. Aquests darrers dies estic sentint que la política pot ser superada per la societat civil. Perfecte, però quina societat civil? La societat civil és la gent que es manifesta a partir de plataformes de dubtós objectiu? La societat civil és la que representa Fèlix Millet com a patrocinador oficial? La societat civil és el feble moviment associatiu realment progressista? El més preocupant no és que els actuals partits i els professionals de la política hagin de marxar a casa, el problema és qui s’hi posa en el seu lloc. A no ser que creiem en un sistema anarquista cal fer-se aquesta pregunta. Si l’actual model democràtic i els actuals polítics representen un obstacle per avançar cal fer un canvi, però sabent cap a on.
No vull caure en la demagògia de pensar que els actuals governants tot són inútils i corruptes. No vull caure en la ingenuïtat de pensar que si va augmentant l’abstenció al final hi haurà un canvi positiu. No vull caure en l’engany de creure que la societat civil sabrà castigar a la corrupció. Opcions clares de forces polítiques que han fet servir diners de procedència il•legal o dubtosa per finançar el partit no tenen cap càstig electoral ni als resultats finals ni a les enquestes. Insisteixo no vull donar una imatge de corporativisme o d’immobilisme però tampoc tinc clar que majoritàriament la societat tingui ganes d’agafar les regnes del seu futur i fer un gir que possiblement és necessari.

Reflexions sobre el Turó de la Rovira

Aquesta setmana vaig tenir l’honor de participar a una reunió on professors i professores de l’escola tècnica superior d’arquitectura de la UPC de Barcelona ens van explicar les conclusions d’un taller d’estiu internacional que van fer el passat juliol a l’entorn del Turó de la Rovira. Grups de treball amb orígens molt diferents dedicaven 15 dies a treballar conjuntament al voltant del turó de la Rovira i per extensió Tres Turons, Carmel... gent que no coneixia res de la nostra ciutat i que visitava Barcelona per primer cop, i alguna gent de la nostra ciutat però que no coneixien el Turó. Les propostes no són acadèmiques en el sentit de que siguin factibles a nivell tècnic, legal i econòmic, però sí que constitueixen exercicis molt interessants de plantejament a fons del que és un espai singular i únic. Vam acordar estudiar la possibilitat de fer una presentació del llibre que recollirà aquestes aportacions al barri i per tant ja avisaré, però permeteu-me que deixi anar algunes de les idees que van sorgir.
- L’espai és únic i esdevindrà un espai central de l’àrea metropolitana. El Turó de la Rovira és l’únic punt natural de la ciutat des d’on es pot veure la ciutat en 360º i des d’on es pot interpretar millor la seva història.
- Cal saber treballar a fons la transició entre la zona urbana (en alguns casos de gran densitat) i la zona boscosa (que haurà de guanyar pes). La transició ha de poder ser progressiva no ha de ser un parc que el rodegi una tanca, sinó que ha d’haver-hi espais de difuminació.
- El que coneixem com a plaça de la Palmera, davant del Delicias, ha de ser el punt de creuament dels itineraris i una porta d’accés agradable a nivell peatonal.
- Cal crear un espai on tothom sigui convidat a fer activitats, plantejant recuperar antics camins de caràcter molt veïnal i altres itineraris més plantejats per a tota la ciutat. En tot cas excloent el cotxe privat.
Fa pocs dies al El País va tornar a sortir la notícia de l’abandonament de l’espai. El propi reportatge recollia les mesures que s’estan impulsant des del Districte, el Museu d’Història i Memorial Democràtic. Cada cop que veig un reportatge sobre l’estat d’abandonament m’agrada recordar que fa tan sols quatre anys l’estat d’aquest espai era molt més degradat. L’esforç municipal i civil per recuperar les bateries antiaèries no es mereix que cada dos per tres es vulgui evidenciar el seu estat. Ara està molt millor, però per sort molta més gent ho veu.

Prisión y drogas: doble condena

Vaig assistir a la presentació que es va fer a la llibreria Alibri del llibre de David Fornons, “Prisión y dorgas:doble condena” de l’editorial de París, de la col•lecció Schola Magna. El tema és interessant i més en el temps que corren. David Fornons és professor a presons i això li dóna una visió molt directa del tema de les drogues a la presó. El llibre però no és un recull de les seves experiències com a docent, sinó més aviat aprofita la seva experiència personal per treballar aquest tema des de la visió de l'antropologia. La principal aportació és partir de les experiències de 15 persones que ha conegut. La Història sempre l'han escrit els mateixos i per tant donar veu a aquesta gent és un objectiu clar del llibre. Molts d'aquests 15 informants ja no hi són. El títol ja és tota una declaració de principis. El problema de l'addicció a les drogues és una condemna que es suma a la vida d'una persona que està a la presó. Es sumen dues de les condicions per a ser exclòs socialment. La privació de llibertat i l'addicció a les drogues són dos condicionants d'una duresa extrema per afrontar una vida sense estigmes. Creiem tenir resolta, com a societat, la capacitat d'evitar l'exclusió o afavorir la reinserció, i siguem clars, no ho tenim. I el llibre del David vol fer un retrat (des de la seva visió quotidiana), un estudi (des de la seva formació i capacitat) i una denúncia (des del seu compromís), però d'això si de cas en parlaré quan m'hagi llegit sencer el llibre, perquè m'interessa saber quines propostes de futur fa. En la seva presentació també ha fet una cosa que considero que no és senzilla de fer però que és necessària, reconèixer que no inventem res que aportem elements a un debat que ja ve de lluny. I segur que ho fa des de la rigorositat i des de la passió. I ho sé perquè encara no ho havia dit el David és amic meu.

Qui dissenya la ciutat?

L’altre dia parlava sobre el sopar tertúlia a l’entorn de l’espai públic que vam celebrar al Poblenou. La ponent Zaida Muxí havia publicat pocs dies abans un article molt interessant a La Vanguardia amb Josep Maria Montaner. El títol era prou explícit parlant d’urbanisme, “A la altura de niños y niñas”. El plantejament era a partir de dos elements claus. La ciutat es dissenya al marge dels col•lectius que més fan servir l’espai públic (infants, dones i gent gran, ara podríem afegir col•lectius de persones immigrades). El segon element és que els espais de joc infantils a la nostra ciutat són poc creatius i tendents més a garantir totes les normes de seguretat que a ser espais agradables on estar-hi i jugar. No hi entraré gaire en aquests aspectes, us recomano llegir l’article i pensar en quins espais públics responen més a aquestes característiques i quins menys. Tot això en el marc d’un debat que comença a prendre força a casa nostra sobre com es pot convertir la ciutat en un espai més amable i educador per a nens i nenes. La veritat és que m’ha fet pensar i és cert que no tenim tendència a crear espais de joc creatiu on la sorra, l’aigua o altres elements siguin la capsa de sorpreses que nens i nenes fan servir per jugar. Ens preocupa més la normativa que la creativitat i el disseny que la màgia.

Voldria sols plantejar el fet que sovint quan parlem de participació en el disseny urbanístic caiem en el mateix error d’ignorar als principals actors que donen vida al carrer i a les places. La majoria d’entitats veïnals encara no han incorporat criteris de gènere o de mirar la ciutat amb ulls d’infant. A més sovint guanya la batalla de l’opinió pública la gent que menys viu l’espai públic a l’hora de discutir sobre la ciutat. El cotxe segueix sent un element fonamental a l’hora de reivindicar la ciutat. Treure aparcament per a cotxes a l’espai públic és motiu molt sovint d’agres polèmiques i cal saber plantejar que la gent que més utilitzarà el carrer no és aquella persona que arriba de treballar a la nit amb el seu cotxe i entra a casa. El carrer és utilitzat pels infants, per les dones, per la gent gran ... però no exerceixen la mateixa pressió. Cal estar atents per tant a no escoltar tan sols a qui crida més.

Aquestes enquestes no m'agraden

Ahir diumenge vaig poder llegir les dues enquestes d’intenció electoral per a les properes eleccions catalanes a El Periódico i a la Vanguardia. D’entrada com sempre dir que aquestes enquestes sempre poden ajudar a marcar una tendència però que presenten greus mancances entre d’altres coses perquè evidentment no reflecteixen un element tant important com la participació. Per exemple segons la del Periódico sols el 11’5% de la gent enquestada expressa que s’abstindrà. I a més no és prou significativa la mostra en el cas del Periódico 800 entrevistes em sembla molt poc i a la Vanguardia la veritat és que no he vist quina és la mostra. La conclusió de les dues enquestes és clara, CIU està en condicions de guanyar les eleccions i de millorar significativament els seus resultats. Actualment té 48 diputats i passaria a tenir-ne entre 55 i 58. Això li permetria assegurar-se el govern gairebé amb seguretat, o amb ERC o amb el PP. Tot i així en el cas d’ERC seria amb una formació política que hauria perdut molta força electoral passant de 21 diputats a estar entre 14 i 17. Per tant els resultats de l’enquesta com és lògic no m’agraden i treballaré perquè facin un gir.
Hi ha aspectes però que és evident que encara no estan plenament consolidats com l’efecte de totes les operacions en marxa i que poden afectar electoralment, l’impacte d’un augment sensible de l’abstenció o l’irrupció de noves forces polítiques al parlament com poden ser Reagrupament ( i la possible irrupció de Joan Laporta), UPD o alguna força populista a l’entorn de PxC o Montserrat Nebrera, que en el clima actual poden trobar un cert espai. Hi ha alguna dada pe`ro que directament no me la crec. Segons l’enquesta de La Vanguardia Joan Herrera obté una puntuació entre els votants d’ICV de 5’8, exactament la mateixa puntuació que donen els votants d’ICV a José Montilla. En el cas d’ERC també es produeix una cosa similar tot i que en aquest cas els votants d’ERC voten amb dues dècimes més a Joan Puigcercós que a Artur Mas. En general ICV manté unes expectatives electorals positives. Joan Herrera haurà de treballar a fons per consolidar un vot que està en aquests moments possiblement més descontent amb la política global que no pas amb el paper de la nostra formació o amb el treball del candidat. Segons el Periódico ICV pujaria un o dos dels actuals 12 diputats i segons La Vanguardia baixaria un o dos.

detencions morboses?

Ho sento però hi ha coses que em costen d’entendre. Les detencions pel cas Pretòria s’han caracteritzat per una gran celeritat i també per una alta dosi d’exhibicionisme que en algun cas jo considero excessiu, entre d’altres coses perquè encara no s’ha jutjat a aquestes persones pels delictes que estan acusats. I això contrasta de forma clara amb la tranquil•litat que està vivint aquests dies en Fèlix Millet quan a sobre ha confessat com a mínim una part dels seus delictes. Costa d’entendre-ho. La responsabilitat sobre l’exhibició dels detinguts és òbviament responsabilitat de la Guàrdia Civil o del jutge, però els mitjans de comunicació ho han aprofitat de manera clara per fer més gràfiques les seves informacions. Fins aquí cap problema. Però avui compro el Periódico i veig a la contraportada un semàfor vermell per a Miguel Ángel Revilla, president de Cantàbria, perquè diu que veure’ls així és “edificant i meravellós”. I afegeixen els del Periódico “recrear-se amb aquestes imatges voreja el morbo”. Doncs potser sí, però trobo estrany que els mitjans corrin per exhibir aquestes imatges i després trobin impúdic que a algú li agradin. És important assegurar-nos que les persones que cometen delictes responguin davant de la justícia, però jo el que vull veure és la sentència i no la fotografia. Ni m’agrada l’actitud del president de Cantàbria ni entenc el purisme de El Periódico que contribueix a la morbositat d’aquestes imatges.