Ahir dijous vam celebrar el quart sopar tertúlia de gent propera a ICV al barri del Poblenou. El tema era l'Espai Públic i la ponent era tot un luxe, l'arquitecta Zaida Muxí. Com ja he dit altres vegades aquests sopars tertúlia són una bona oportunitat per debatre de forma oberta temes que ens afecten en la nostra vida quotidiana i ajuden a donar eines de reflexió a tota la gent que hi participa, cadascú des de la seva activitat concreta en el moviment associatiu, l’administració, el sector privat ...
El debat sobre l'Espai Públic es pot afrontar des de molts punts de vista. I ho vam fer des de la perspectiva, bàsicament, de com el disseny de l'espai públic condiciona formes de vida, de com juga l'Ajuntament de Barcelona un paper de lideratge o no en el disseny de la ciutat i del paper d'arquitectes i urbanistes. I es va fer en gran part des del punt de vista de l'usuari. Bona part de la gent assistent plantejava el seu ús de la ciutat, especialment quan tenim fills i filles en edats de jugar.
Un tema que va sortir amb força va ser la manca de lideratge municipal i també social per la definició del model de ciutat de Barcelona. Tenim una ciutat amb trames urbanes força adequades i amb carrers que tenen una funció de vertebració de la ciutat molt interessants. Un dels problemes que tenim és que acabem basant-nos més en una suma de projectes sovint inconnexes que en crear una estratègia clara d’aposta per un model de ciutat al que s’han d’adaptar els diferents projectes, inclosos els dels arquitectes més prestigiosos.
Un altre element que va sortir és la necessitat de crear espais per a tothom, entenent que la prioritat ha de ser no que un sol espai serveixi per a tothom sinó que en tots els sectors disposin d’espais que es puguin sentir propis. En aquest sentit vull recordar la darrera campanya del Consell de la Joventut d’Horta-Guinardó que apostava per l’ús de l’espai públic. En aquest sentit és evident que quan dissenyem la ciutat no pensem en espais adequats per a la gent jove i com que no es creen aquests grups acaben ocupant altres espais i sovint provoquen molèsties, la reacció acaba sent tancar espais, treure bancs ... cal impulsar més propostes que permetin diversificar l’ús de cada espai. També es va comentar com un element novedós l’ús intensiu de l’espai públic que fan els nous col•lectius de persones que venen a viure a Barcelona.
Una de les conclusions que vaig treure de la tertúlia d’ahir, entre moltes idees molt interessants, és la necessitat de recuperar la capacitat de posar el lideratge dels projectes urbanístics de la ciutat en l’àmbit polític, en sintonia amb els principals interlocutors veïnals. Dissenyar espai públic és fer política real. És apostar per una accessibilitat plena, per una ciutat on la gent que utilitza més l’espai públic és senti còmode. Una ciutat on l’espai públic sigui un bé comú de primer ordre. Uns espais públics que afavoreixin una mobilitat sostenible. I a casa nostra disposem de suficients equips tècnics plenament capacitats per dur a terme aquest projecte.
divendres, 30 d’octubre del 2009
dimecres, 28 d’octubre del 2009
Merda de corrupció
Aquesta setmana no és senzill escriure articles. En primer lloc perquè tinc molta feina i temes personals que fan que vagi de bòlit, però l’actualitat no ajuda. Si escric sobre el resultat del Alcorcón-Real Madrid no crec que coli. Les conseqüències de l’operació Pretòria contra la corrupció urbanística té uns efectes devastadors per la credibilitat política. És hora de que els grups polítics comencin a donar respostes serioses i permanents. N’estic fart de respostes parcials, de parlar de cada cas. Qui no tingui valor per afrontar el debat a fons no contribueix a la millora del sistema polític. El PP parla aquí com si els nombrosos casos de corrupció arreu de l’estat no anessin amb ells. CIU va jugant a jocs tan absurds com fer veure que al Macià Alavedra el coneixien de vista, que en Colom no és greu que pagués deutes amb diners d’en Millet o que la seva fundació es passa el dia fent cursos de cant coral. I és evident que la resposta del PSC ha estat més a l’alçada però alguns militants intenten fer veure que és més net qui expulsa els corruptes que qui no en té. Tot i que és evident que cap formació política està al marge de la possibilitat de tenir casos d’aquests.
És cert que cal mantenir la presumpció d’innocència i que el jutge Garzón és especialista en judicis interruptus, pe`ro d’entrada cap cas havia fet tan mal a la credibilitat política com aquest. I què es pot fer? Sobretot augmentar el control social damunt de la política. Cal que la gent participi més ne política (no dic afiliar-se), cal que la gent faci un seguiment exhaustiu de l’activitat política (no estic demanant que la gent voti més) i cal crear xarxes socials que fiscalitzin l’acció pública que es fa des de les administracions. També podem confiar en que les formacions polítiques més afectades prenguin determinacions per canviar a fons el finançament dels partits polítics i les formes de promocionar a la gent. El nivell d’autoexigència ha de ser molt més alt. És cert que estic orgullós de pertànyer a una organització que pot basar la seva honestedat en el fet no tenir casos de corrupció, però avui no tinc prou amb això. Les actituds ara ja massa repetides de corrupció o de poca ètica ja són massa forts. I les sospites de que la llista d’Ajuntaments es pot anar ampliant és massa dur. Cal que trobem sortides, la no política no ens ho solucionarà.
És cert que cal mantenir la presumpció d’innocència i que el jutge Garzón és especialista en judicis interruptus, pe`ro d’entrada cap cas havia fet tan mal a la credibilitat política com aquest. I què es pot fer? Sobretot augmentar el control social damunt de la política. Cal que la gent participi més ne política (no dic afiliar-se), cal que la gent faci un seguiment exhaustiu de l’activitat política (no estic demanant que la gent voti més) i cal crear xarxes socials que fiscalitzin l’acció pública que es fa des de les administracions. També podem confiar en que les formacions polítiques més afectades prenguin determinacions per canviar a fons el finançament dels partits polítics i les formes de promocionar a la gent. El nivell d’autoexigència ha de ser molt més alt. És cert que estic orgullós de pertànyer a una organització que pot basar la seva honestedat en el fet no tenir casos de corrupció, però avui no tinc prou amb això. Les actituds ara ja massa repetides de corrupció o de poca ètica ja són massa forts. I les sospites de que la llista d’Ajuntaments es pot anar ampliant és massa dur. Cal que trobem sortides, la no política no ens ho solucionarà.
dimarts, 27 d’octubre del 2009
Nou Casal de la Vall d'Hebron
Divendres a partir de les 17.30 inaugurarem el casal de Barri de la Vall d’Hebron, Can Travi, al costat de la plaça Boticceli. Un nou espai per a les entitats del barri i per a totes les persones que volen participar activament en la vida social d’un barri que darrerament està creixent en nombre d’equipaments i serveis. Aquest mandat vam posar en marxa el Casal de Gent Gran de la Vall d’Hebron i ara posem en marxa aquest nou equipament. I sens dubte caldrà plantejar-se la necessitat de nous equipaments en un futur immediat. Una de les necessitats clares a cobrir és un nou CAP. Però també al barri hi ha la revindicació des de fa temps d’una Biblioteca. Caldrà valorar a fons aquesta demanda dins de la revisió del Pla d’Equipaments que haurem de fer durant aquest mandat. Aquesta clara demanda popular demostra entre d’altres coses l’èxit del model de biblioteques a la nostra ciutat.
El nou Casal de la Vall d’Hebron tindrà un servei de ludoteca, però també servirà per acollir entitats del barri que fins ara tenien dificultats d’espai com per exemple el Centre Salvador Allende, la Coordinadora de Diables de Barcelona o el Club Voleibol Vall d’Hebron. Esperem que aquest Casal serveixi per dinamitzar el barri i sobretot que el moviment associatiu, amb l’AVV del Parc de la Vall d’Hebron, creixi i s’enforteixi. I si teniu ganes de conèixer aquest nou equipament i menjar algunes castanyes ja ho sabeu, divendres a partir de les 17.30.
El nou Casal de la Vall d’Hebron tindrà un servei de ludoteca, però també servirà per acollir entitats del barri que fins ara tenien dificultats d’espai com per exemple el Centre Salvador Allende, la Coordinadora de Diables de Barcelona o el Club Voleibol Vall d’Hebron. Esperem que aquest Casal serveixi per dinamitzar el barri i sobretot que el moviment associatiu, amb l’AVV del Parc de la Vall d’Hebron, creixi i s’enforteixi. I si teniu ganes de conèixer aquest nou equipament i menjar algunes castanyes ja ho sabeu, divendres a partir de les 17.30.
dissabte, 24 d’octubre del 2009
Resultats de l'enquesta sobre BCN
Com ja deveu saber vaig fer una enquesta al meu blog sobre quin era el grau de satisfacció de viure a Barcelona. Ho vaig fer a partir del resultat de l’enquesta de serveis municipals de Barcelona que establia que la nota que donava la gent de la ciutat era de 7’6. En el meu cas ha estat una mica inferior, un 6’7. És evident que no pretenia fer un exercici estadístic objectiu, sols volia reflexionar sobre el tema de la nostra ciutat. També he de dir, per acontentar el meu ego, que estic molt content de la resposta rebuda, 115 respostes és per a mi una bona mostra d’interès i per tant n’estic content.
És evident que hi ha molta gent que ha interpretat l’enquesta com una forma de posicionar-se en relació a l’equip de govern. Per exemple els valors més absoluts en un sentit o un altre poden tenir aquest sentit. Quan algú diu que el seu grau de satisfacció de viure a Barcelona és de 0 possiblement expressa més una queixa que una valoració objectiva, sinó no entendria que aquestes 4 persones seguissin vivint a la nostra ciutat. Possiblement el mateix passa amb la gent que posa un 10.
Sí que és important entendre una cosa, des del meu punt de vista, òbviament. Barcelona és una magnífica ciutat per viure que té problemes principalment derivats de la seva intensitat de vida. Una ciutat amb coses a millorar. Cal més manteniment, més transport públic i més facilitats d’accés a l’habitatge. Però també coses úniques com per exemple no tenir ghettos on és impossible viure o que som una de les ciutats amb major accessibilitat. D’aquí a poc més d’un any i mig haurem de celebrar eleccions municipals i d’aquí fins aquell moment m’agradaria molt més parlar de quin model de ciutat volem i de com aconseguir-lo que no pas de quin és el grau de degradació de la ciutat. Segur que en parlarem. Tot i així gràcies a tota la gent que vau participar de l’enquesta.
És evident que hi ha molta gent que ha interpretat l’enquesta com una forma de posicionar-se en relació a l’equip de govern. Per exemple els valors més absoluts en un sentit o un altre poden tenir aquest sentit. Quan algú diu que el seu grau de satisfacció de viure a Barcelona és de 0 possiblement expressa més una queixa que una valoració objectiva, sinó no entendria que aquestes 4 persones seguissin vivint a la nostra ciutat. Possiblement el mateix passa amb la gent que posa un 10.
Sí que és important entendre una cosa, des del meu punt de vista, òbviament. Barcelona és una magnífica ciutat per viure que té problemes principalment derivats de la seva intensitat de vida. Una ciutat amb coses a millorar. Cal més manteniment, més transport públic i més facilitats d’accés a l’habitatge. Però també coses úniques com per exemple no tenir ghettos on és impossible viure o que som una de les ciutats amb major accessibilitat. D’aquí a poc més d’un any i mig haurem de celebrar eleccions municipals i d’aquí fins aquell moment m’agradaria molt més parlar de quin model de ciutat volem i de com aconseguir-lo que no pas de quin és el grau de degradació de la ciutat. Segur que en parlarem. Tot i així gràcies a tota la gent que vau participar de l’enquesta.
dimecres, 21 d’octubre del 2009
FAVB, MIllet i credibilitat associativa.
La FAVB (Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona) es vol presentar com acusació particular en el procés contra Fèlix Millet i Jordi Montull. Em sembla bé. Un plantejament que fan és que es senten directament afectades. Les subvencions que reben per part de les administracions públiques són clarament insuficients per tal de dur a terme la seva tasca. Altres entitats o institucions han rebut, sens dubte, imports molt superiors a les seves necessitats reals. Quan una entitat com l’Orfeó Català-Palau de la Música pot sobreviure al llarg dels anys tot i la constant desviació de fons cap a comptes privats i cap a comptes poc clars com els de les fundacions de partits polítics és evident que els diners que estaven rebent eren excessives, cosa que no passa amb la majoria d’entitats socials, solidàries o veïnals. La FAVB per tant no tan sols fa una acusació davant dels dos principals implicats sinó que també fa un crit d’alerta davant de les administracions. Cal administrar millor els comptes públics i cal potenciar tot el moviment associatiu de la ciutat.
Sé que no acabo de coincidir amb tota la gent de l’equip de govern de l’Ajuntament, ni tan sols, per desgràcia amb tota la gent del meu grup municipal, però crec que no acabem de tenir prou clar la necessitar d’aconseguir que els moviments associatius s’enforteixin. Ja no parlo de les forces de dretes. El seu plantejament sobre el moviment associatiu és tan instrumental que no val la pena ni comentar-lo. Però des de les esquerres hem de saber fer un gir en la capacitat d’influència dels moviments associatius. És cert que no totes les entitats tenen la mateixa credibilitat ni capacitat d’influència. És cert que el nombre de freakies que hi ha als moviments associatius és força alt. És cert que la major part d’entitats avui estan envellides i tancades en sí mateixes. Però sols recuperant la capacitat de les entitats veïnals i socials de ser capdavanteres en la lluita social les esquerres recuperarem tota la credibilitat. I perquè recuperin la seva força cal donar recursos materials i capacitat real de treball. No dic de decisió perquè aquest seria un tema massa conflictiu. Què vol dir decidir? Fins on ha d’arribar la participació? Però la situació actual no és bona. Un moviment associatiu fort en un barri acostuma a ser un corcó diari per a l’administració, però alhora també pot ser un aliat necessari per projectes estratègics del barri. Allà on no hi ha moviments associatius forts i creïbles les plataformes ocasionals i corporatives tenen més espai. No donar oxigen a moviments que es apareixen per interessos particulars comença per enfortir el moviment associatiu de llarg recorregut.
Hi ha Associacions de Veïns i Veïnes per a tot. I parlo amb coneixement de causa, una part important de la meva feina és la relació amb les AVV d’Horta-Guinardó. Algunes però, sobretot en altres latituds de Barcelona, no gaudeixen de la simpatia de la majoria dels governants municipals, però quan mires el seu recorregut i allò que han anat reivindicant cal reconèixer que han estat fonamentals, en positiu, per transformar el barri. Les esquerres necessitem complicitats, qui no ajuda a construir-les s’equivoca. Siguin des del món polític o siguin des del sector social. Actualment la precarietat defineix la majoria de suports a entitats socials, i més o menys això es va suportant però hi ha un moment que es peta, com per exemple quan es coneix la impunitat i la prepotència de Fèlix Millet.
Sé que no acabo de coincidir amb tota la gent de l’equip de govern de l’Ajuntament, ni tan sols, per desgràcia amb tota la gent del meu grup municipal, però crec que no acabem de tenir prou clar la necessitar d’aconseguir que els moviments associatius s’enforteixin. Ja no parlo de les forces de dretes. El seu plantejament sobre el moviment associatiu és tan instrumental que no val la pena ni comentar-lo. Però des de les esquerres hem de saber fer un gir en la capacitat d’influència dels moviments associatius. És cert que no totes les entitats tenen la mateixa credibilitat ni capacitat d’influència. És cert que el nombre de freakies que hi ha als moviments associatius és força alt. És cert que la major part d’entitats avui estan envellides i tancades en sí mateixes. Però sols recuperant la capacitat de les entitats veïnals i socials de ser capdavanteres en la lluita social les esquerres recuperarem tota la credibilitat. I perquè recuperin la seva força cal donar recursos materials i capacitat real de treball. No dic de decisió perquè aquest seria un tema massa conflictiu. Què vol dir decidir? Fins on ha d’arribar la participació? Però la situació actual no és bona. Un moviment associatiu fort en un barri acostuma a ser un corcó diari per a l’administració, però alhora també pot ser un aliat necessari per projectes estratègics del barri. Allà on no hi ha moviments associatius forts i creïbles les plataformes ocasionals i corporatives tenen més espai. No donar oxigen a moviments que es apareixen per interessos particulars comença per enfortir el moviment associatiu de llarg recorregut.
Hi ha Associacions de Veïns i Veïnes per a tot. I parlo amb coneixement de causa, una part important de la meva feina és la relació amb les AVV d’Horta-Guinardó. Algunes però, sobretot en altres latituds de Barcelona, no gaudeixen de la simpatia de la majoria dels governants municipals, però quan mires el seu recorregut i allò que han anat reivindicant cal reconèixer que han estat fonamentals, en positiu, per transformar el barri. Les esquerres necessitem complicitats, qui no ajuda a construir-les s’equivoca. Siguin des del món polític o siguin des del sector social. Actualment la precarietat defineix la majoria de suports a entitats socials, i més o menys això es va suportant però hi ha un moment que es peta, com per exemple quan es coneix la impunitat i la prepotència de Fèlix Millet.
dilluns, 19 d’octubre del 2009
Homenatge a les Brigades Internacionals
Aquest proper dissabte 24 d’octubre a les 11.00 al monument a les Brigades a la sortida Nord del Túnel de la Rovira a la Rambla del Carmel tornem a celebrar un d’aquells actes que cada any em fan emocionar, l’homenatge a les Brigades Internacionals. Enguany no comptarem amb la seva presència, no cada any és possible organitzar el viatge i a més les condicions de salut de la majoria dels supervivents no són prou bones. Tot i així crec que això no ha de treure assistència a l’acte. En els moments que vivim és important que recordem sempre la gent que va donar la seva vida per la llibertat i la democràcia. Aquesta gent segueix tenint viu el seu compromís polític i és bo recordar-ho (estic parlant de compromís polític, no de militància, que ningú em mal interpreti). Aquest any a més comptarem amb l’actuació de l’Orquestra de Trinxera, un grup musical que fa versions de les cançons revolucionàries de tota la vida.
Quan acabi l’homenatge, a les 12.30 descobrirem la placa en record del batalló “Mackenzie-Papineau” que format per uns 1500 canadencs van venir a lluitar amb les Brigades Internacionals en defensa de la II República. Aquesta placa donarà nom a les “Escales dels Canadencs”, just al costat del centre Cívic de la Teixonera, al carrer d’Arenys. Hi haurà servei de transport per a qui ho desitgi des del monument fins a les escales i tornada, us recomanem que reserveu plaça trucant al 93.291.67.21 (Mercè).
M’agradaria poder comptar amb la vostra assistència i compartir l’esforç que des del Districte estem fent per la recuperació de la Memòria Històrica. En moments en que la dreta està imposant les seves propostes a base d’embrutir la política i enfonsar allò que anem aconseguint, cal recordar la gent que va saber tenir clar el seu compromís per la justícia social, fins i tot lluny de casa seva.
dijous, 15 d’octubre del 2009
Canvi climàtic i barris. Blog action day
El blog action day és una diada anual on internautes de tot el món tracten un tema monogràfic al voltant del Medi Ambient. Enguany es parla del canvi climàtic. Suposo que el meu amic Jose Rodríguez deu estar content ja que és una de les seves grans passions o el Carles Sampietro en el món internatuta ecosocialista, també és un bon referent. En canvi jo no en sé (també és cert que si parlés en el meu blog sols d'allò que en sé faria poquets articles), però comparteixo l'esperit de la iniciativa d'alertar sobre els riscos ambientals del nostre planeta.
De fet un antic comunista em va dir que ell ara era molt ecologista i que a més estava convençut que aquesta lluita sí que la guanyaríem. Venia a dir que el món podia sobreviure sense aconseguir la justícia social però en canvi no podria sobreviure si no ens preníem seriosament la lluita pel Medi Ambient.
I des de l'àmbit de la gestió d'un Districte es pot fer gaire cosa? Sí i segur que molt més del que estem fent ara. I sols esmentaré dues coses i com a pinzellades. L'educació ambiental i el disseny dels barris.
Sobre el tema de l'educació ambiental crec que hem de canviar el xip. Fins ara el treball s'ha centrat molt en el "bon rotllo" i les franges més joves. Educació Ambiental vol dir situar en l'imaginari públic la necessitat dels canvis d'hàbit. I en pocs temes com aquest hi ha tantes responsabilitats individuals i col•lectives. Fer una aposta clara per estructures permanents de canvis d'hàbit i millores mediambientals. En aquest sentit l'encara jove comissió de la bicicleta o la futura creació del Consell del Medi Ambient a nivell d'Horta-Guinardó seran dues estructures que ens poden ajudar.
En relació al disseny dels barris cal assumir que en funció de les mesures que es prenen a cada barri estem condicionant el canvi climàtic. Qui no entengui això no de poder dissenyar la ciutat. L'altre dia a una reunió de seguiment veïnal vaig voler aclarir quin era el paper polític d'aquestes decisions. Apostar per reequilibrar l'espai per a cotxes i per a vianants, els circuits de mobilitat dins de cada barri o les apostes pel transport públic són decisions polítiques que ens la seva plasmació tècnica han de contribuir a millorar les condicions per evitar el canvi climàtic. I hem de saber quan tractem temes com el projecte urbanístic del Parc dels Tres Turons que estem parlant d''un model ciutat que tindrà repercussió en el medi ambient i el canvi climàtic.
Des de la conscienciació pública i des del disseny urbanístic podem contribuir a la millora del medi ambient i a la minimització del canvi climàtic des dels barris.
De fet un antic comunista em va dir que ell ara era molt ecologista i que a més estava convençut que aquesta lluita sí que la guanyaríem. Venia a dir que el món podia sobreviure sense aconseguir la justícia social però en canvi no podria sobreviure si no ens preníem seriosament la lluita pel Medi Ambient.
I des de l'àmbit de la gestió d'un Districte es pot fer gaire cosa? Sí i segur que molt més del que estem fent ara. I sols esmentaré dues coses i com a pinzellades. L'educació ambiental i el disseny dels barris.
Sobre el tema de l'educació ambiental crec que hem de canviar el xip. Fins ara el treball s'ha centrat molt en el "bon rotllo" i les franges més joves. Educació Ambiental vol dir situar en l'imaginari públic la necessitat dels canvis d'hàbit. I en pocs temes com aquest hi ha tantes responsabilitats individuals i col•lectives. Fer una aposta clara per estructures permanents de canvis d'hàbit i millores mediambientals. En aquest sentit l'encara jove comissió de la bicicleta o la futura creació del Consell del Medi Ambient a nivell d'Horta-Guinardó seran dues estructures que ens poden ajudar.
En relació al disseny dels barris cal assumir que en funció de les mesures que es prenen a cada barri estem condicionant el canvi climàtic. Qui no entengui això no de poder dissenyar la ciutat. L'altre dia a una reunió de seguiment veïnal vaig voler aclarir quin era el paper polític d'aquestes decisions. Apostar per reequilibrar l'espai per a cotxes i per a vianants, els circuits de mobilitat dins de cada barri o les apostes pel transport públic són decisions polítiques que ens la seva plasmació tècnica han de contribuir a millorar les condicions per evitar el canvi climàtic. I hem de saber quan tractem temes com el projecte urbanístic del Parc dels Tres Turons que estem parlant d''un model ciutat que tindrà repercussió en el medi ambient i el canvi climàtic.
Des de la conscienciació pública i des del disseny urbanístic podem contribuir a la millora del medi ambient i a la minimització del canvi climàtic des dels barris.
dimecres, 14 d’octubre del 2009
Enquesta Serveis Municipals. Horta-Guinardó
Com deia en un article anterior l’enquesta de serveis municipals posa damunt la taula alguns elements interessant d’anàlisi. Avui em referiré a aspectes de l’enquesta sobre Horta-Guinardó. També he parlat sobre elements singulars de Sant Martí, però he preferit fer-ho al blog d’ecosocialistes10, el blog de gent vinculada a ICV de Sant Martí.
La primera dada que vaig donar és que on destaca Horta-Guinardó per una resposta diferent és en el tema del transport. La valoració que fa la gent d’Horta-Guinardó sobre la dotació de transport públic a Barcelona és de forma clara la pitjor de la ciutat. L’arribada del metro al Carmel canviarà sens dubte aquesta tendència, però hem de dir que la gent té raó amb aquesta percepció i que per tant és un element a tenir en compte. La gent que considera que hi ha un bon transport públic a Horta-Guinardó és un 52’4% de la gent i en canvi la mitjana a Barcelona és del 70’8%, la diferència és abismal.
En canvi el que es detecta en aquesta enquesta és que els resultats sobre la percepció del barri a Horta-Guinardó ha millorat en aquesta enquesta. I és normal, sempre he defensat que Horta-Guinardó era un barri que tenia un dèficit d’inversions que al llarg del darrer mandat va començar a canviar, però sense que es veiés materialitzat de forma concreta. Ara ja es veuen moltes de les grans obres en marxa i això ha fet canviar la percepció de molta gent. Un 57’4% de la gent creu que el seu barri ha millorat el darrer any, una xifra superior a la mitjana de Barcelona que és el 53’4%. Som el quart districte on la gent considera que el seu bari ha millorat més, darrera de Sant Martí, Nou Barris i Les Corts per aquest ordre. Sobre el futur del barri a Horta-Guinardó el 71’5% creu que millorarà, sols superat per Sant Martí (el districte optimista per definició) i molt per damunt del 64’5% de la mitjana de Barcelona. Comencem a tirar enrere la imatge de la Ventafocs.
Sobre quin és el problema més greu al barri, la gent d’Horta-Guinardó per zones també marca les seves diferències. A cap de les quatre zones considera que la inseguretat sigui un dels tres primers problemes del seu barri (amb una petita excepció). Al barri del Guinardó sols apareix el problema de l’aparcament com a diferenciat. A Carmel i Can Baró es posen com a problemes els transports, l’urbanisme i l’aparcament. Als barris de la Vall d’Hebron també apareix el transport i l’aparcament i Horta i la Font den Fargues els transports i aquí sí que en tercer lloc la inseguretat. Crec que en aquest sentit l’enquesta reflecteix força bé els principals problemes dels nostres barris i per tant on cal posar més esforç de respostes. Fa un temps ja vaig explicar en un escrit que un dia la Montserrat Filomeno, la gerent del Districte va dir que si havia de trobar un tema que aglutinés els problemes dels nostres barris seria la mobilitat, portava poc temps al Districte, però va encertar de ple.
Sobre quins són els millors aspectes de viure als nostres barris hi ha total coincidència a les quatre zones, la tranquil•litat. També es destaca la cordialitat de la gent, les zones verdes i com a tercer aspecte més destacat a Horta i la Font d’en Fargues que sembla un poble. Una definició que no tan sols és una constatació sinó també una declaració d’intencions. Els tres aspectes que a Horta-Guinardó es demana que més millorin són les zones verdes, els manteniment i el transport.
Crec que aquests resultats demostren que l’enquesta està força ben orientada i que els problemes que es detecten són reals i que comença a haver-hi una millor valoració de com estan els nostres barris però sense perdre un sentit crític que als nostres barris està molt desenvolupat.
La primera dada que vaig donar és que on destaca Horta-Guinardó per una resposta diferent és en el tema del transport. La valoració que fa la gent d’Horta-Guinardó sobre la dotació de transport públic a Barcelona és de forma clara la pitjor de la ciutat. L’arribada del metro al Carmel canviarà sens dubte aquesta tendència, però hem de dir que la gent té raó amb aquesta percepció i que per tant és un element a tenir en compte. La gent que considera que hi ha un bon transport públic a Horta-Guinardó és un 52’4% de la gent i en canvi la mitjana a Barcelona és del 70’8%, la diferència és abismal.
En canvi el que es detecta en aquesta enquesta és que els resultats sobre la percepció del barri a Horta-Guinardó ha millorat en aquesta enquesta. I és normal, sempre he defensat que Horta-Guinardó era un barri que tenia un dèficit d’inversions que al llarg del darrer mandat va començar a canviar, però sense que es veiés materialitzat de forma concreta. Ara ja es veuen moltes de les grans obres en marxa i això ha fet canviar la percepció de molta gent. Un 57’4% de la gent creu que el seu barri ha millorat el darrer any, una xifra superior a la mitjana de Barcelona que és el 53’4%. Som el quart districte on la gent considera que el seu bari ha millorat més, darrera de Sant Martí, Nou Barris i Les Corts per aquest ordre. Sobre el futur del barri a Horta-Guinardó el 71’5% creu que millorarà, sols superat per Sant Martí (el districte optimista per definició) i molt per damunt del 64’5% de la mitjana de Barcelona. Comencem a tirar enrere la imatge de la Ventafocs.
Sobre quin és el problema més greu al barri, la gent d’Horta-Guinardó per zones també marca les seves diferències. A cap de les quatre zones considera que la inseguretat sigui un dels tres primers problemes del seu barri (amb una petita excepció). Al barri del Guinardó sols apareix el problema de l’aparcament com a diferenciat. A Carmel i Can Baró es posen com a problemes els transports, l’urbanisme i l’aparcament. Als barris de la Vall d’Hebron també apareix el transport i l’aparcament i Horta i la Font den Fargues els transports i aquí sí que en tercer lloc la inseguretat. Crec que en aquest sentit l’enquesta reflecteix força bé els principals problemes dels nostres barris i per tant on cal posar més esforç de respostes. Fa un temps ja vaig explicar en un escrit que un dia la Montserrat Filomeno, la gerent del Districte va dir que si havia de trobar un tema que aglutinés els problemes dels nostres barris seria la mobilitat, portava poc temps al Districte, però va encertar de ple.
Sobre quins són els millors aspectes de viure als nostres barris hi ha total coincidència a les quatre zones, la tranquil•litat. També es destaca la cordialitat de la gent, les zones verdes i com a tercer aspecte més destacat a Horta i la Font d’en Fargues que sembla un poble. Una definició que no tan sols és una constatació sinó també una declaració d’intencions. Els tres aspectes que a Horta-Guinardó es demana que més millorin són les zones verdes, els manteniment i el transport.
Crec que aquests resultats demostren que l’enquesta està força ben orientada i que els problemes que es detecten són reals i que comença a haver-hi una millor valoració de com estan els nostres barris però sense perdre un sentit crític que als nostres barris està molt desenvolupat.
Enquesta Serveis Municipals a Barcelona
La setmana passada es van fer públics els resultats de l’Enquesta de Serveis Municipals de Barcelona 2009, enquesta duta a terme entre el 23 d’abril i 23 de juliol amb 6.000 entrevistes domiciliàries a la ciutat. La mostra és per tant prou gran, recordem que les que fa habitualment el Periódico són de 800 persones, i els seus resultats crec que poden ser una bona guia i sobretot la seva evolució. L’enquesta crec que posa de manifest algunes coses com per exemple que no acaba de coincidir la imatge pública i la imatge publicada de Barcelona, igual que tampoc s’acosta gaire al papanatisme de determinats oficialistes.
Una de les primeres conclusions més vistoses de l’enquesta és que la gent valora molt millor en aquests moments la situació i la gestió política a Barcelona i Catalunya que a nivell de l’Estat. Per exemple el 38% considera que Barcelona ha millorat, el 35% a Catalunya i sols el 27’2 per cent a Espanya (l’any 2005 el percentatge de gent que creia que Espanya havia millorat era del 42’8% la diferència és abismal). Les dades són similars quan es pregunta si millorarà en el futur, el 56’8% a Barcelona i el 56% creuen que Barcelona i Catalunya milloraran respectivament, i sols el 50’8% a Espanya. La dada més significativa és la valoració de la gestió. La gent de Barcelona li dóna un 5’8 de mitjana a la gestió de la seva ciutat, un 5’6 de mitjana a Catalunya i un 4’8 al govern espanyol. Per tant dues conclusions, la gent no castiga tant la gestió a Barcelona com algú vol fer veure i en canvi ja cal que Zapatero es posi les piles a casa nostra.
Quan es pregunta quina és la principal demanda que es fa a l’Ajuntament per a Barcelona la seguretat ocupa el primer lloc amb un 13%, seguit de la neteja amb el 9’8% i els transports i els equipaments que empaten amb un 7’6%. Però en canvi si veiem quin és el principal problema que té la gent veiem que no té una repercussió tan directa amb la gestió municipal, ja que es tracta de l’atur i les condicions de treball. Un 23’3% dels enquestats diuen que aquest és el principal problema. El 2008 aquest problema sols era el principal per a un 12’5% i el 2007 per a un 8’2%. En canvi curiosament si mirem el tema de la inseguretat aquest representava el primer problema per un 8’5% de la població els anys 2007 i 2008 i ara ha baixat un punt fins el 7’5%. Si sumem com a primer problema l’atur/condicions de treball, més problemes econòmics arribem a un 37’7% de la població enquestada. Aquest és el problema real de la ciutat i per això i per la manca de sensibilitat amb Catalunya podem veure aquests resultats tan fluixos en relació al govern espanyol.
Sobre els serveis municipals cal destacar que un cop més les biblioteques són l’estrella amb un 7’3 de mitjana seguit del Metro amb un 7, els mercats municipals amb un 6’9, la recollida d’escombraries amb un 6’8 i les activitats culturals amb un 6’7 de mitjana. A la cua de la valoració dels serveis l’aparcament amb un 3’2, la circulació amb un 4’6 i el soroll també amb un 4’6, sent aquests tres aspectes els únics suspensos de la ciutat. En aquest cas les diferències amb l’enquesta de l’any anterior són mínimes destacant sols el Bicing que ha baixat 4 dècimes. La gent valora força bé el transport públic però els resultats són força diferents segons els districtes, per exemple sols el 5’1% de la gent de l’Eixample considera que hi hagi poc transport públic i en canvi aquest percentatge creix a Sants-Montjuic (14’6%), Sant Andreu (13’3%) o sobretot a Horta-Guinardó (28’5%) i sinó que li preguntin a la gent del Carmel o Font d’en Fargues per exemple.
Sols volia mostrar algunes dades per animar-vos a llegir els resultats de l’enquesta i també miraré de fer un article de valoració dels resultats als dos districtes que més m’afecten, Sant Martí i Horta-Guinardó.
Una de les primeres conclusions més vistoses de l’enquesta és que la gent valora molt millor en aquests moments la situació i la gestió política a Barcelona i Catalunya que a nivell de l’Estat. Per exemple el 38% considera que Barcelona ha millorat, el 35% a Catalunya i sols el 27’2 per cent a Espanya (l’any 2005 el percentatge de gent que creia que Espanya havia millorat era del 42’8% la diferència és abismal). Les dades són similars quan es pregunta si millorarà en el futur, el 56’8% a Barcelona i el 56% creuen que Barcelona i Catalunya milloraran respectivament, i sols el 50’8% a Espanya. La dada més significativa és la valoració de la gestió. La gent de Barcelona li dóna un 5’8 de mitjana a la gestió de la seva ciutat, un 5’6 de mitjana a Catalunya i un 4’8 al govern espanyol. Per tant dues conclusions, la gent no castiga tant la gestió a Barcelona com algú vol fer veure i en canvi ja cal que Zapatero es posi les piles a casa nostra.
Quan es pregunta quina és la principal demanda que es fa a l’Ajuntament per a Barcelona la seguretat ocupa el primer lloc amb un 13%, seguit de la neteja amb el 9’8% i els transports i els equipaments que empaten amb un 7’6%. Però en canvi si veiem quin és el principal problema que té la gent veiem que no té una repercussió tan directa amb la gestió municipal, ja que es tracta de l’atur i les condicions de treball. Un 23’3% dels enquestats diuen que aquest és el principal problema. El 2008 aquest problema sols era el principal per a un 12’5% i el 2007 per a un 8’2%. En canvi curiosament si mirem el tema de la inseguretat aquest representava el primer problema per un 8’5% de la població els anys 2007 i 2008 i ara ha baixat un punt fins el 7’5%. Si sumem com a primer problema l’atur/condicions de treball, més problemes econòmics arribem a un 37’7% de la població enquestada. Aquest és el problema real de la ciutat i per això i per la manca de sensibilitat amb Catalunya podem veure aquests resultats tan fluixos en relació al govern espanyol.
Sobre els serveis municipals cal destacar que un cop més les biblioteques són l’estrella amb un 7’3 de mitjana seguit del Metro amb un 7, els mercats municipals amb un 6’9, la recollida d’escombraries amb un 6’8 i les activitats culturals amb un 6’7 de mitjana. A la cua de la valoració dels serveis l’aparcament amb un 3’2, la circulació amb un 4’6 i el soroll també amb un 4’6, sent aquests tres aspectes els únics suspensos de la ciutat. En aquest cas les diferències amb l’enquesta de l’any anterior són mínimes destacant sols el Bicing que ha baixat 4 dècimes. La gent valora força bé el transport públic però els resultats són força diferents segons els districtes, per exemple sols el 5’1% de la gent de l’Eixample considera que hi hagi poc transport públic i en canvi aquest percentatge creix a Sants-Montjuic (14’6%), Sant Andreu (13’3%) o sobretot a Horta-Guinardó (28’5%) i sinó que li preguntin a la gent del Carmel o Font d’en Fargues per exemple.
Sols volia mostrar algunes dades per animar-vos a llegir els resultats de l’enquesta i també miraré de fer un article de valoració dels resultats als dos districtes que més m’afecten, Sant Martí i Horta-Guinardó.
dimarts, 13 d’octubre del 2009
II Congrés de les Dones, Meeting Point i Hipatia d'Alexandria
Divendres i dissabte es celebra el II Congrés de les Dones de Barcelona. La bona feina de debat previ i l’allau d’inscripcions auguren un bon Congrés. Però com us podeu imaginar jo no entraré a debatre sobre els continguts del Congrés, però sí que volia fer-ne alguns comentaris més generals. A més l’actualitat és plena de referències a tots els temes que ens preocupen. Diumenge compro La Vanguardia i la contraportada és un anunci del Barcelona Meeting Point 2009 i 30 fotografies mida carnet, com si fos una orla, a sota de la frase “Cita de líderes”. De les 30 persones sols hi ha una dona, Beatriz Corredor, ministra de vivenda. Casualitat?, evidentment no. El mateix diumenge al vespre vaig anar a veure Àgora, la nova pel•lícula d’Alejandro Amenábar i on la protagonista principal és Hipatia d’Alexandria, una dona lluitadora que va ser considerada la primera científica important de la història. A Horta-Guinardó la Feli, quan era consellera de dones, va impulsar una campanya per posar noms de dones a carrers i places dels nostres barris. Durant el procés es van recollir nombrosos noms i alguns ja s’han materialitzat com per exemple la mateixa Hipatia d’Alexandria a Llars Mundet. Es tractava de treure de la invisibilitat a un personatge fonamental en la història científica, morta pels cristians i oblidada en part per ser dona. Que a Horta-Guinardó se li dediqués un carrer ajuda a treure-la de l’oblit, igual que la pel•lícula fa aquesta tasca.
Quan hi ha una activitat com el Congrés de Dones sempre hi ha dues preguntes que apareixen amb força i que generen certa polèmica. Cal que les dones facin un congrés quan legalment ja està tot resolt? I segona pregunta Per què no poden participar els homes? La primera crec que és força clara. Qui consideri avui que a casa nostra s’ha assolit la plena igualtat és que no coneix la realitat. Els 29 homes de l’anunci del Meeting Point no són casualitat, la situació de violència de gènere o les dificultats per normalitzar encara temes com l’anticoncepció o l’avortament. La segona pregunta genera més divisió d’opinions. Jo ho tinc clar, crec que és bo que es faci un Congrés de Dones i per tant jo no hi puc participar. Això no vol dir que els homes no puguem participar de la lluita feminista, al revés, però en la societat actual és necessari que les dones tinguin espais propis de debat i de treball. No totes les dones tenen les mateixes oportunitats i no podem deixar-nos portar per allò que veiem en el nostre entorn més immediat. Això sí, homes i dones ens podem animar a participar del concert que divendres a la nit fan Mònica Green o les solistes de Presuntos Implicados i Pastora. Un concert de dones que a més de ser una bona proposta musical pot ser una forma de suport a tot allò que es treballi en aquest Congrés. Podeu consultar com aconseguir invitacions a la web del Congrés.
Quan hi ha una activitat com el Congrés de Dones sempre hi ha dues preguntes que apareixen amb força i que generen certa polèmica. Cal que les dones facin un congrés quan legalment ja està tot resolt? I segona pregunta Per què no poden participar els homes? La primera crec que és força clara. Qui consideri avui que a casa nostra s’ha assolit la plena igualtat és que no coneix la realitat. Els 29 homes de l’anunci del Meeting Point no són casualitat, la situació de violència de gènere o les dificultats per normalitzar encara temes com l’anticoncepció o l’avortament. La segona pregunta genera més divisió d’opinions. Jo ho tinc clar, crec que és bo que es faci un Congrés de Dones i per tant jo no hi puc participar. Això no vol dir que els homes no puguem participar de la lluita feminista, al revés, però en la societat actual és necessari que les dones tinguin espais propis de debat i de treball. No totes les dones tenen les mateixes oportunitats i no podem deixar-nos portar per allò que veiem en el nostre entorn més immediat. Això sí, homes i dones ens podem animar a participar del concert que divendres a la nit fan Mònica Green o les solistes de Presuntos Implicados i Pastora. Un concert de dones que a més de ser una bona proposta musical pot ser una forma de suport a tot allò que es treballi en aquest Congrés. Podeu consultar com aconseguir invitacions a la web del Congrés.
dilluns, 12 d’octubre del 2009
Compromís
És evident que cal canviar la Política. Fins aquí em sembla que no aporto gaire novetats. Ferran Mascarell feia una reflexió interessant dijous a La Vanguardia sobre aquest tema i des de punts de vista molt diferents s'està tractant. Però proposo que en parlem, i molt. Primer de tot deixem algunes coses per a mi clares. Si no posem la Política al bell mig de la vida quotidiana, les esquerres patirem. I no dic les esquerres referint-me als partits o als resultats electorals. Em refereixo a les persones que creiem que ha d'haver-hi una manera alternativa de governar enfront d'altres sectors amb poder. Si perdem les properes eleccions municipals personalment tornaré a treballar a la meva escola i seguiré fent activitats de compromís, a nivell personal sols adaptaré la meva vida igual que si guanyem ja que no sé si seguiré a l’Ajuntament, però de veritat que això em preocupa poc. Però si perdem crec que hi haurà gent que també perdrà. Hi ha polítiques concretes que segur que seran diferents. No perquè siguin pitjors sinó perquè tenen objectius diferents. Cal aconseguir un canvi polític per garantir polítiques d'esquerres i no em sabrà greu què cal "sacrificar" per assolir-ho.
Parlem de coses concretes. Proposo parlar de política i molt. Fugim de les consignes absolutes (començant per aquesta). Sento vergonya davant de determinades proclames inflades que veig a Internet. Ni som els millors, ni som perfectes. Discutim sobre propostes concretes. Per exemple el meu model passa per fer desaparèixer aparcament de cotxes en superfície per ampliar voreres. Estem d'acord o no? No parlem de frases tan sols com millorar l'espai públic i l'accessibilitat. Ampliar una vorera per on no passen o ho fan amb dificultat persones de la nostra ciutat no és gestió, és política. Primer punt parlem de política no fem discursos orgàsmics o catastròfics buits de continguts. Jo em comprometo a mirar de parlar sobre Política. I no cal que digui que les noves eines de comunicació per la xarxa permeten fer-ho en unes condicions que fa 5 anys hagués estat inversemblant.
Parlem de Política amb polítics. Sovint tenim una tendència massa gran a protegir a les nostres organitzacions i per tant debatem poc. Aquesta potser és també una de les coses que més m’ha frustrat darrerament. Els partits polítics parlen més d’estratègia que de política. La situació és fotuda però l’actitud defensiva sols ens permet sobreviure. I no em refereixo a criticar públicament al nostre partit. Per experiència sé que qualsevol comentari que fem pot ser utilitzat en contra nostre. De tant en tant dic alguna discrepància pública amb decisions d’ICV o amb actituds concretes d’algú, però això no pot ser una pràctica habitual, perquè en el fons això es farà servir no per valorar la diversitat i la pluralitat sinó per demostrar les debilitats. Però una cosa que potser fem poc és parlar de política dins dels partits. A això em refereixo. És com passa amb la família, jo no permetré que ningú critiqui en públic a la meva filla (aviso!) pe`ro en canvi he de ser conscient de què pot millorar i ho he parlar amb ella.
I en tercer lloc impliquem a més gent en la vida política, la dels partits o la que es mou al marge d’aquests. Tinc la sensació que hi ha massa coses que no funcionen a la nostra societat. Com a ciutadans i ciutadanes difícilment tindrem la capacitat de transformar amb el nostre compromís personal la banca, l’empresariat, la jerarquia catòlica o el sistema judicial. Però en canvi crec que serà més senzill transformar els partits polítics. Si tota la gent que té clara la necessitat de transformar el sistema polític entrés a participar de forma activa en el partit polític que considerés més proper us asseguro que el terratrèmol seria molt fort. Gent nova amb ganes de ser sincera i honesta per transformar els partits polítics suposaria una injecció de canvis que ens ajudarien a posar en valor la Política. I no només això, sinó també un enfortiment de tots els moviments socials que transformen la nostra societat.
Cal transformar la política i tothom hi és compromès. No ens podem quedar en la crítica als polítics, ni els que hi estem a aquest món ni la gent que hi és fora. Un cop comentava en aquest blog que no confiar en els polítics i no fer res per canviar-ho és absurd. És com si pugéssim a un avió i penséssim que el comandant del vol no està capacitat per fer volar l’avió. No diríem res? Doncs potser que tots ens hi posem per garantir la confiança en qui ha de definir bona part de les decisions que ens afecten a la nostra vida quotidiana.
Parlem de coses concretes. Proposo parlar de política i molt. Fugim de les consignes absolutes (començant per aquesta). Sento vergonya davant de determinades proclames inflades que veig a Internet. Ni som els millors, ni som perfectes. Discutim sobre propostes concretes. Per exemple el meu model passa per fer desaparèixer aparcament de cotxes en superfície per ampliar voreres. Estem d'acord o no? No parlem de frases tan sols com millorar l'espai públic i l'accessibilitat. Ampliar una vorera per on no passen o ho fan amb dificultat persones de la nostra ciutat no és gestió, és política. Primer punt parlem de política no fem discursos orgàsmics o catastròfics buits de continguts. Jo em comprometo a mirar de parlar sobre Política. I no cal que digui que les noves eines de comunicació per la xarxa permeten fer-ho en unes condicions que fa 5 anys hagués estat inversemblant.
Parlem de Política amb polítics. Sovint tenim una tendència massa gran a protegir a les nostres organitzacions i per tant debatem poc. Aquesta potser és també una de les coses que més m’ha frustrat darrerament. Els partits polítics parlen més d’estratègia que de política. La situació és fotuda però l’actitud defensiva sols ens permet sobreviure. I no em refereixo a criticar públicament al nostre partit. Per experiència sé que qualsevol comentari que fem pot ser utilitzat en contra nostre. De tant en tant dic alguna discrepància pública amb decisions d’ICV o amb actituds concretes d’algú, però això no pot ser una pràctica habitual, perquè en el fons això es farà servir no per valorar la diversitat i la pluralitat sinó per demostrar les debilitats. Però una cosa que potser fem poc és parlar de política dins dels partits. A això em refereixo. És com passa amb la família, jo no permetré que ningú critiqui en públic a la meva filla (aviso!) pe`ro en canvi he de ser conscient de què pot millorar i ho he parlar amb ella.
I en tercer lloc impliquem a més gent en la vida política, la dels partits o la que es mou al marge d’aquests. Tinc la sensació que hi ha massa coses que no funcionen a la nostra societat. Com a ciutadans i ciutadanes difícilment tindrem la capacitat de transformar amb el nostre compromís personal la banca, l’empresariat, la jerarquia catòlica o el sistema judicial. Però en canvi crec que serà més senzill transformar els partits polítics. Si tota la gent que té clara la necessitat de transformar el sistema polític entrés a participar de forma activa en el partit polític que considerés més proper us asseguro que el terratrèmol seria molt fort. Gent nova amb ganes de ser sincera i honesta per transformar els partits polítics suposaria una injecció de canvis que ens ajudarien a posar en valor la Política. I no només això, sinó també un enfortiment de tots els moviments socials que transformen la nostra societat.
Cal transformar la política i tothom hi és compromès. No ens podem quedar en la crítica als polítics, ni els que hi estem a aquest món ni la gent que hi és fora. Un cop comentava en aquest blog que no confiar en els polítics i no fer res per canviar-ho és absurd. És com si pugéssim a un avió i penséssim que el comandant del vol no està capacitat per fer volar l’avió. No diríem res? Doncs potser que tots ens hi posem per garantir la confiança en qui ha de definir bona part de les decisions que ens afecten a la nostra vida quotidiana.
divendres, 9 d’octubre del 2009
Espai públic i discurs polític
L’altre dia la Natàlia posava això com a comentari a un article meu: Proposo que es promocioni el control social com a mesura contra l'incivisme, no girem la cara davant d'un acte vandàlic. Atrevim-nos a dir: "Ei tú! això no es fa!"
Aquest és possiblement un dels elements claus en la percepció de la degradació de la ciutat. Vivim a una ciutat que s’utilitza de forma molt intensiva. El clima, la història, els costums de les persones nouvingudes, les tradicions ... fan que estiguem acostumats a utilitzar de forma massiva l’espai públic. I no tan sols en actes puntuals que poden acabar sent massius com les insuportables curses d’avions del passat cap de setmana, sinó també en el dia a dia. I a mi això m’agrada molt. Una ciutat que permet sortir al carrer, anar a la platja, viure de nit, passejar, prendre el sol ... i que ho fa amb unes dosis de seguretat i qualitat de l’espai públic prou acceptables. La ciutat, amb aquest ritme, es desgasta, és cert, però aquest no és el principal problema. L’ús intensiu de la ciutat genera molèsties a la resta de ciutadans. Visc a la cantonada de dos passatges del Poblenou al primer pis. La intensitat amb que es viu al barri és sovint un problema a l’hora de dormir, per exemple. Però a vegades he de recordar que jo també surto de nit, que visc la ciutat i que segur que molesto a altre gent. O per exemple com deia a mi les curses d’avions no m’agraden, i no sols pels avions militar, la veritat és que els trobo molt avorrides. Viure al Poblenou ha estat una petita tortura durant una setmana, pel soroll dels entrenaments, pels talls a la platja o per les dificultats de circulació durant el cap de setmana. Però també recordo com he viscut amb fascinació altres festes populars, que han suposat molèsties similars. No és senzill compatibilitzar una ciutat amb una vida intensa i alhora sense els problemes que això comporta de brutícia, soroll, aglomeracions, manteniment ... No podem renunciar a l’ús de la ciutat. En aquest sentit el Consell de la Joventut d’Horta-Guinardó va dedicar la seva darrera festa a aquest tema, a l’ús per a tothom de l’espai públic. Amb la ciutat passa com amb tot, la meva bicicleta està molt ben conservada, però sobretot és perquè no la faig servir.
Però la Natàlia feia la seva reflexió sobre allò que ja no és un ús intensiu de la ciutat sinó sobre el que és un mal ús de la ciutat. I aquí és on possiblement les esquerres no hem tingut l’encert de construir el discurs. Som els primers que hem de defensar que el diner públic és molt important, perquè hi ha gent a qui li costa més aportar-ho. Hem de ser els primers en dir que el bon manteniment de l’espai públic afavoreix sobretot als sectors menys afavorits. Cal crear el discurs del compromís comú davant del de la seguretat. Que la ciutat de Barcelona gaudeixi de bones platges, parcs en condicions o carrers nets és fonamental. I garantir això depèn d’una bona gestió municipal però també d’un compromís cívic. Hem vist que les ordenances no serveixen per això, sabem que l’actitud repressiva no millora la convivència, però llavors hem de fer una aposta important pel control social. Davant d’un problema real cal saber trobar solucions. I ho deia en el darrer article i ho diré en molts altres, no estic parlant de gestió, estic parlant de política. El compromís social de les entitats i les persones dels nostres barris és fonamental per garantir una política progressista de gestió de l’espai públic. Però també des de la política hem de saber construir aquest discurs i des de les esquerres potser sí que hem perdut una mica aquest debat.
Aquest és possiblement un dels elements claus en la percepció de la degradació de la ciutat. Vivim a una ciutat que s’utilitza de forma molt intensiva. El clima, la història, els costums de les persones nouvingudes, les tradicions ... fan que estiguem acostumats a utilitzar de forma massiva l’espai públic. I no tan sols en actes puntuals que poden acabar sent massius com les insuportables curses d’avions del passat cap de setmana, sinó també en el dia a dia. I a mi això m’agrada molt. Una ciutat que permet sortir al carrer, anar a la platja, viure de nit, passejar, prendre el sol ... i que ho fa amb unes dosis de seguretat i qualitat de l’espai públic prou acceptables. La ciutat, amb aquest ritme, es desgasta, és cert, però aquest no és el principal problema. L’ús intensiu de la ciutat genera molèsties a la resta de ciutadans. Visc a la cantonada de dos passatges del Poblenou al primer pis. La intensitat amb que es viu al barri és sovint un problema a l’hora de dormir, per exemple. Però a vegades he de recordar que jo també surto de nit, que visc la ciutat i que segur que molesto a altre gent. O per exemple com deia a mi les curses d’avions no m’agraden, i no sols pels avions militar, la veritat és que els trobo molt avorrides. Viure al Poblenou ha estat una petita tortura durant una setmana, pel soroll dels entrenaments, pels talls a la platja o per les dificultats de circulació durant el cap de setmana. Però també recordo com he viscut amb fascinació altres festes populars, que han suposat molèsties similars. No és senzill compatibilitzar una ciutat amb una vida intensa i alhora sense els problemes que això comporta de brutícia, soroll, aglomeracions, manteniment ... No podem renunciar a l’ús de la ciutat. En aquest sentit el Consell de la Joventut d’Horta-Guinardó va dedicar la seva darrera festa a aquest tema, a l’ús per a tothom de l’espai públic. Amb la ciutat passa com amb tot, la meva bicicleta està molt ben conservada, però sobretot és perquè no la faig servir.
Però la Natàlia feia la seva reflexió sobre allò que ja no és un ús intensiu de la ciutat sinó sobre el que és un mal ús de la ciutat. I aquí és on possiblement les esquerres no hem tingut l’encert de construir el discurs. Som els primers que hem de defensar que el diner públic és molt important, perquè hi ha gent a qui li costa més aportar-ho. Hem de ser els primers en dir que el bon manteniment de l’espai públic afavoreix sobretot als sectors menys afavorits. Cal crear el discurs del compromís comú davant del de la seguretat. Que la ciutat de Barcelona gaudeixi de bones platges, parcs en condicions o carrers nets és fonamental. I garantir això depèn d’una bona gestió municipal però també d’un compromís cívic. Hem vist que les ordenances no serveixen per això, sabem que l’actitud repressiva no millora la convivència, però llavors hem de fer una aposta important pel control social. Davant d’un problema real cal saber trobar solucions. I ho deia en el darrer article i ho diré en molts altres, no estic parlant de gestió, estic parlant de política. El compromís social de les entitats i les persones dels nostres barris és fonamental per garantir una política progressista de gestió de l’espai públic. Però també des de la política hem de saber construir aquest discurs i des de les esquerres potser sí que hem perdut una mica aquest debat.
dijous, 8 d’octubre del 2009
Despertarà Barcelona?
Xavier Trias ha presentat una nova campanya publicitària de CIU a Barcelona. Cal reconèixer que la idea de despertar a Barcelona no és dolenta com a eslògan, però a part dels eslògans la política ha de ser alguna cosa més. D’entrada la imatge de Jordi Hereu dormint no crec que sigui la més adient, sempre estem igual, cal trobar en el menyspreu o la debilitat de l’altre la nostra fortalesa. I això serveix també per la gent que troba un plaer orgàsmic en les notícies sobre possible finançament il•legal de la Fundació Trias Fargas o en el cas Gurtel. Davant d’aquests temes hem d’exigir claredat, honestedat i que si és necessari actuï la justícia. Hi ha gent que espera recuperar la confiança electoral a partir de que la resta s’enfonsi i aquesta no és mai una bona estratègia perquè en el fons ens acabem enfonsant tots una mica. Però tornant a la campanya de CIU a Barcelona, permeteu-me que digui dues crítiques a les 100 propostes primeres que ha fet. Faré un esforç per parlar cada cop més de política, per mirar de ser original.
En primer lloc les propostes contenen una errada de base massa comuna en la propaganda electoral. Una persona arriba a casa seva i li explica a la seva parella que s’ha quedat a l’atur i que no cobrarà subsidi. L’endeutament de la parella per sort no és molt gran. Per superar el moment difícil decideixen comprar un cotxe nou, anar a un bon restaurant a sopar, encarregar un viatge a Austràlia ara que tenen temps lliure i perquè no, canviar tots els mobles. Tot i que sap que trigarà un temps en tornar a tenir una bona feina decideix també comprar-se el millor equip informàtic per estar preparat. I a més decideix incrementar les seves aportacions a ONG perquè encara més ara enten la feina que fan. O les decisions que ha fet en una sola nit les tira enrera o la seva economia petarà en pocs dies. Senyor Trias, no es pot en la situació econòmica actual dir que tots els serveis municipals, tots, s’ampliaran en nombre, prestacions i horaris. No pot ser que tot creixi. Fins i tot si acceptéssim en CIU una millor capacitat de gestió econòmica (cosa que no considero) seria impossible. I no podem fer la trampa de dir que reduirem les despeses supèrflues per finançar els nous serveis, sols cal fer quatre números per saber que és impossible.
Però a més em sembla que les propostes intenten acontentar a una majoria de gent, però sense concretar solucions concretes més enllà de frases molt aconseguides. Per exemple si us fixeu quan parla de drogoaddiccions parla de la prevenció, però no de com tractar a les persones afectades. Senyor Trias, tancarà les narcosales? De veritat creu CIU que augmentant els mossos d’esquadra i la prevenció acabem amb les drogues? Llavors què fem? No diuen que és un problema greu a la ciutat? O per exemple em sembla molt bé que parlin de llluitar contra les màfies de la prostitució, però de veritat el problema de la prostitució ha d’estar a l’apartat de seguretat? I perquè no concreta en proposta allò que escenifica al carrer en calent? I quan parla d’educació a la ciutat perquè no és capaç d’apostar per l’escola pública, ni tan sols l'esmenta. O per exemple quan parla de persones amb diversitat funcional proposa "donar un respir a les famílies", no apostar de forma clara per un projecte tan innovador des de l'Ajuntament de Barcelona com el de vida independent que col·lectius socials estan impulsant. O com es compatibilitza la seva aposta per una anella verda a la ciutat amb el seu posicionament sobre Tres Turons.
Per tant explico discrepàncies, això és el que vull fer. No vull discutir qui és millor gestor dels cinc caps de llista, no vull parlar de si cal un canvi d’imatge, em nego a discutir si Xavier Trias és un senyor net o no tant. Parlo de política. Discrepo de la seva orientació de la ciutat. I per això seguiré treballant, per aconseguir més suports per la meva manera d’entendre la ciutat i per aconseguir que les esquerres, d’una vegada per totes, tinguem un model clar de ciutat i una manera eficaç d’acostar-nos-hi. Tinc clar que Barcelona ha de despertar, pe`ro el que està clar és perquè ens aixequem del llit i quin somni hem tingut.
En primer lloc les propostes contenen una errada de base massa comuna en la propaganda electoral. Una persona arriba a casa seva i li explica a la seva parella que s’ha quedat a l’atur i que no cobrarà subsidi. L’endeutament de la parella per sort no és molt gran. Per superar el moment difícil decideixen comprar un cotxe nou, anar a un bon restaurant a sopar, encarregar un viatge a Austràlia ara que tenen temps lliure i perquè no, canviar tots els mobles. Tot i que sap que trigarà un temps en tornar a tenir una bona feina decideix també comprar-se el millor equip informàtic per estar preparat. I a més decideix incrementar les seves aportacions a ONG perquè encara més ara enten la feina que fan. O les decisions que ha fet en una sola nit les tira enrera o la seva economia petarà en pocs dies. Senyor Trias, no es pot en la situació econòmica actual dir que tots els serveis municipals, tots, s’ampliaran en nombre, prestacions i horaris. No pot ser que tot creixi. Fins i tot si acceptéssim en CIU una millor capacitat de gestió econòmica (cosa que no considero) seria impossible. I no podem fer la trampa de dir que reduirem les despeses supèrflues per finançar els nous serveis, sols cal fer quatre números per saber que és impossible.
Però a més em sembla que les propostes intenten acontentar a una majoria de gent, però sense concretar solucions concretes més enllà de frases molt aconseguides. Per exemple si us fixeu quan parla de drogoaddiccions parla de la prevenció, però no de com tractar a les persones afectades. Senyor Trias, tancarà les narcosales? De veritat creu CIU que augmentant els mossos d’esquadra i la prevenció acabem amb les drogues? Llavors què fem? No diuen que és un problema greu a la ciutat? O per exemple em sembla molt bé que parlin de llluitar contra les màfies de la prostitució, però de veritat el problema de la prostitució ha d’estar a l’apartat de seguretat? I perquè no concreta en proposta allò que escenifica al carrer en calent? I quan parla d’educació a la ciutat perquè no és capaç d’apostar per l’escola pública, ni tan sols l'esmenta. O per exemple quan parla de persones amb diversitat funcional proposa "donar un respir a les famílies", no apostar de forma clara per un projecte tan innovador des de l'Ajuntament de Barcelona com el de vida independent que col·lectius socials estan impulsant. O com es compatibilitza la seva aposta per una anella verda a la ciutat amb el seu posicionament sobre Tres Turons.
Per tant explico discrepàncies, això és el que vull fer. No vull discutir qui és millor gestor dels cinc caps de llista, no vull parlar de si cal un canvi d’imatge, em nego a discutir si Xavier Trias és un senyor net o no tant. Parlo de política. Discrepo de la seva orientació de la ciutat. I per això seguiré treballant, per aconseguir més suports per la meva manera d’entendre la ciutat i per aconseguir que les esquerres, d’una vegada per totes, tinguem un model clar de ciutat i una manera eficaç d’acostar-nos-hi. Tinc clar que Barcelona ha de despertar, pe`ro el que està clar és perquè ens aixequem del llit i quin somni hem tingut.
dimarts, 6 d’octubre del 2009
Xavier Trias serà el nou alcalde?
Els resultats electorals derivats de l’enquesta de El Periódico significarien que, amb gairebé tota probabilitat Xavier Trias fos escollit nou Alcalde de Barcelona. L’enquesta reflecteix els resultats que sortirien si avui es fessin eleccions municipals a Barcelona? Doncs potser sí. CIU 14, PSC 13, PP 8, ICV-EUiA 3 i ERC 3. La situació actual sembla indicar que potser aquesta possibilitat ara és real, però queda molt temps fins el maig del 2011. I jo crec que per exemple ICV-EUiA tindrem capacitat de recuperar la confiança en la gent que ens dóna suport.
Si aquests fossin els resultats Xavier Trias seria Alcalde de Barcelona en coalició ja que es necessiten 21 regidors i regidores per tenir la majoria. La suma de CIU i PP dóna 22 regidors. També hi hauria la possibilitat més remota d’un acord CIU i PSC amb un total de 27. En cap cas seria possible un tripartit d’esquerres ja que sols sumaríem 19 regidors i regidores. Per tant el resultat és clar, però alhora obert. Sols que hi hagi un canvi de dos regidors que es guanyin per qualsevol dels tres partits d’esquerres hi hauria un govern d’esquerres.
És possible aquest canvi en les intencions de vot? Evidentment sí. D’aquí a 18 mesos Barcelona haurà finalitzat bona part de les actuacions previstes pel mandat. La campanya per la Generalitat i els seus resultats poden afectar. És impossible posar més pressió a la ciutat, tota la carn l’han posat a la graella. Hi ha gent que sols respon quan veu possibilitats que guanyi la dreta. Difícilment Xavier Trias arribarà amb prou forces a una dura campanya.
És bo que guanyin les esquerres? Evidentment jo crec que sí. Perquè el que decidirem no és sí l’alcalde és Xavier Trias o Jordi Hereu. Si es confirmessin els resultats de l’enquesta el pes del PP en el proper govern seria molt gran. I coneixem les seves propostes. Per tant el debat serà si volem mesures socials i legals impulsades per la dreta o exigim un canvi radical en les esquerres d’aquesta ciutat. I qui cregui que serà decisiu per decantar el resultat en un sentit o un altre la veritat és que li queda molta feina a fer, i aquest no serà el debat. Xavier Trias no serà alcalde gràcies a ERC, ho serà gràcies a Alberto Fernández Díaz o potser, tot i que surrealista, gràcies a Jordi Hereu. Però jo tinc clar que treballaré per fer-ho impossible.
Si aquests fossin els resultats Xavier Trias seria Alcalde de Barcelona en coalició ja que es necessiten 21 regidors i regidores per tenir la majoria. La suma de CIU i PP dóna 22 regidors. També hi hauria la possibilitat més remota d’un acord CIU i PSC amb un total de 27. En cap cas seria possible un tripartit d’esquerres ja que sols sumaríem 19 regidors i regidores. Per tant el resultat és clar, però alhora obert. Sols que hi hagi un canvi de dos regidors que es guanyin per qualsevol dels tres partits d’esquerres hi hauria un govern d’esquerres.
És possible aquest canvi en les intencions de vot? Evidentment sí. D’aquí a 18 mesos Barcelona haurà finalitzat bona part de les actuacions previstes pel mandat. La campanya per la Generalitat i els seus resultats poden afectar. És impossible posar més pressió a la ciutat, tota la carn l’han posat a la graella. Hi ha gent que sols respon quan veu possibilitats que guanyi la dreta. Difícilment Xavier Trias arribarà amb prou forces a una dura campanya.
És bo que guanyin les esquerres? Evidentment jo crec que sí. Perquè el que decidirem no és sí l’alcalde és Xavier Trias o Jordi Hereu. Si es confirmessin els resultats de l’enquesta el pes del PP en el proper govern seria molt gran. I coneixem les seves propostes. Per tant el debat serà si volem mesures socials i legals impulsades per la dreta o exigim un canvi radical en les esquerres d’aquesta ciutat. I qui cregui que serà decisiu per decantar el resultat en un sentit o un altre la veritat és que li queda molta feina a fer, i aquest no serà el debat. Xavier Trias no serà alcalde gràcies a ERC, ho serà gràcies a Alberto Fernández Díaz o potser, tot i que surrealista, gràcies a Jordi Hereu. Però jo tinc clar que treballaré per fer-ho impossible.
dilluns, 5 d’octubre del 2009
Barcelona desconcertada
Què li passa a Barcelona? És una ciutat desconcertada. Si més no aquesta és una de les primeres conclusions que podem treure de l’enquesta que El Periódico ha publicat entre diumenge i dilluns. Tot i que les enquestes, i més les que tenen un nombre d’entrevistes de 800 persones, és cert que sí que marquen una certa tendència. Avui no comentaré els resultats electorals que es desprenen de l’enquesta sinó una reflexió més de fons. Existeix un divorci clar entre la valoració que la gent fa de la seva ciutat i la valoració de la gestió de l’equip de govern.
D’entrada dir que el principal problema que es detecta és el de la inseguretat i fins i tot vinculat a la falta de civisme. Però si ens ho mirem bé sols el 30’4% de la població suspèn la inseguretat a Barcelona i de fet un 25% diu que és notable, la nota mitjana que surt és 5’1 per tant cal entendre que hi ha gent que suspèn la seguretat pe`ro amb una nota molt baixa. L’enquesta en general demostra que hi ha un sector molt crític amb la ciutat, però una majoria que no veu tan malament les coses.
Una dada molt curiosa és que segons l’enquesta és que el 93’9 de la gent vol regular la prostitució i sols un 4’4% la vol prohibir. Xavier Trias clar favorit a ser el proper alcalde segons l’enquesta ha proposat prohibir-la. Aquesta és una constant a l’enquesta i a la percepció que crec que la gent té. La gent té una percepció de que a Barcelona hi ha molt incivisme de baixa intensitat i que es sancionen poc aquests comportaments, en canvi la pressió mediàtica crea la sensació d’una ciutat sense lleis. Som una ciutat amb molt ús públic i això genera desgast, a això cal sumar-li actituds de deixadesa i degradació fruit de molts elements, però la situació que descriu l’enquesta no és ni molt menys la que ens pinta l’oposició.
En canvi sí que és cert que el nivell de desprestigi de l’actual equip de govern ha fet forat. Una dada curiosa és que la valoració de l’actuació de l’Ajuntament per part de la gent aprova clarament amb una mitjana de 5’5 però sobretot amb prop del 75% de la ciutadania que aproven, posen un notable o excel•lent a la gestió. En canvi quan es pregunta la capacitat per afrontar el futur de la ciutat més del 60% de la gent té poca o gens confiança en l’actual equip de govern. La gent viu a una ciutat on no es perceben greus problemes, amb un grau correcte de valoració d ela gestió i amb un nivell molt alt de valoració de la qualitat de vida a la ciutat, una mitjana de 6’9 punts. I en canvi no es confia en aquest equip de govern i s’expressa una voluntat de canvi de govern. Això dóna per donar-li moltes voltes.
D’entrada dir que el principal problema que es detecta és el de la inseguretat i fins i tot vinculat a la falta de civisme. Però si ens ho mirem bé sols el 30’4% de la població suspèn la inseguretat a Barcelona i de fet un 25% diu que és notable, la nota mitjana que surt és 5’1 per tant cal entendre que hi ha gent que suspèn la seguretat pe`ro amb una nota molt baixa. L’enquesta en general demostra que hi ha un sector molt crític amb la ciutat, però una majoria que no veu tan malament les coses.
Una dada molt curiosa és que segons l’enquesta és que el 93’9 de la gent vol regular la prostitució i sols un 4’4% la vol prohibir. Xavier Trias clar favorit a ser el proper alcalde segons l’enquesta ha proposat prohibir-la. Aquesta és una constant a l’enquesta i a la percepció que crec que la gent té. La gent té una percepció de que a Barcelona hi ha molt incivisme de baixa intensitat i que es sancionen poc aquests comportaments, en canvi la pressió mediàtica crea la sensació d’una ciutat sense lleis. Som una ciutat amb molt ús públic i això genera desgast, a això cal sumar-li actituds de deixadesa i degradació fruit de molts elements, però la situació que descriu l’enquesta no és ni molt menys la que ens pinta l’oposició.
En canvi sí que és cert que el nivell de desprestigi de l’actual equip de govern ha fet forat. Una dada curiosa és que la valoració de l’actuació de l’Ajuntament per part de la gent aprova clarament amb una mitjana de 5’5 però sobretot amb prop del 75% de la ciutadania que aproven, posen un notable o excel•lent a la gestió. En canvi quan es pregunta la capacitat per afrontar el futur de la ciutat més del 60% de la gent té poca o gens confiança en l’actual equip de govern. La gent viu a una ciutat on no es perceben greus problemes, amb un grau correcte de valoració d ela gestió i amb un nivell molt alt de valoració de la qualitat de vida a la ciutat, una mitjana de 6’9 punts. I en canvi no es confia en aquest equip de govern i s’expressa una voluntat de canvi de govern. Això dóna per donar-li moltes voltes.
diumenge, 4 d’octubre del 2009
Joan Herrera, més ben dit JOAN HERRERA
Finalment ICV ha obert el seu procés de primàries per escollir la persona que encapçalarà la llista a les properes eleccions a la Generalitat, en substitució de Joan Saura que ja ha anunciat que no repetirà com a cap de llista. I Joan Herrera ja ha anunciat la seva intenció de presentar-se. Qui em coneix mínimament ja sap què en penso i no diré cap sorpresa si dic que per a mi Joan Herrera és la millor opció d’ICV-EUiA per encapçalar la llista i per ser el referent de l’esquerra verda transformadora.
Quan el nostre potencial electorat ens planteja quina tipologia de candidat voldria poques vegades aquest perfil és tan proper a qui encapçala la llista. Deixeu-me que esmenti algunes de les virtuts que té en Joan.
Compromís. Va començar a militar molt jove a ICV, tant a les joventuts com a l’agrupació del districte de Sant Martí a Barcelona. Va treballar a fons des del principi, no ha tingut mai problemes per enganxar cartells, fer taules informatives o repartir propaganda. És un autèntic militant que ha esdevingut direcció.
Contacte amb la realitat. En Joan veu com és la quotidianitat de la nostra societat. Viu a la Rambla del Poblenou i no és estrany veure’l passejar en bicicleta, anar a comprar o moure’s pel barri. Té molta relació amb gent del moviment associatiu. Manté una colla d’amics de tota la vida. Aquella sensació que té molta gent de la necessitat de que els polítics no s’allunyin del món real en aquest cas és molt clara.
Passió. Tot i que el temps ha anat temperant la seva actitud d’en Joan Herrera en destaco molt la seva capacitat d’indignar-se amb allò que no comparteix i de defensar allò que creu. I ho fa a vegades ratllant allò que és políticament correcte. I de tant en tant és necessari. Per això no és prou ben vist per determinats sectors. Però fa les coses perquè segueix apassionat per la política.
Tindré temps per anar explicant les virtuts que al meu entendre té en Joan Herrera i lògicament li donaré el meu suport a les primàries. No crec que es presenti ningú més, però la veritat és que estaria bé i podria ajudar a dinamitzar un debat interessant. Tot i així el meu vot serà clar per ell. I potser algun dia m’animo i explico també algunes de les coses que no veig tan clares, però seria un article massa breu.
Quan el nostre potencial electorat ens planteja quina tipologia de candidat voldria poques vegades aquest perfil és tan proper a qui encapçala la llista. Deixeu-me que esmenti algunes de les virtuts que té en Joan.
Compromís. Va començar a militar molt jove a ICV, tant a les joventuts com a l’agrupació del districte de Sant Martí a Barcelona. Va treballar a fons des del principi, no ha tingut mai problemes per enganxar cartells, fer taules informatives o repartir propaganda. És un autèntic militant que ha esdevingut direcció.
Contacte amb la realitat. En Joan veu com és la quotidianitat de la nostra societat. Viu a la Rambla del Poblenou i no és estrany veure’l passejar en bicicleta, anar a comprar o moure’s pel barri. Té molta relació amb gent del moviment associatiu. Manté una colla d’amics de tota la vida. Aquella sensació que té molta gent de la necessitat de que els polítics no s’allunyin del món real en aquest cas és molt clara.
Passió. Tot i que el temps ha anat temperant la seva actitud d’en Joan Herrera en destaco molt la seva capacitat d’indignar-se amb allò que no comparteix i de defensar allò que creu. I ho fa a vegades ratllant allò que és políticament correcte. I de tant en tant és necessari. Per això no és prou ben vist per determinats sectors. Però fa les coses perquè segueix apassionat per la política.
Tindré temps per anar explicant les virtuts que al meu entendre té en Joan Herrera i lògicament li donaré el meu suport a les primàries. No crec que es presenti ningú més, però la veritat és que estaria bé i podria ajudar a dinamitzar un debat interessant. Tot i així el meu vot serà clar per ell. I potser algun dia m’animo i explico també algunes de les coses que no veig tan clares, però seria un article massa breu.
dijous, 1 d’octubre del 2009
Montbau de festa
Aquest proper dissabte a la tarda inaugurarem la remodelació del Pla de Montbau. Aquest és un espai central pel barri. La seva remodelació permetrà millorar el punt neuràlgic d'un barri que l'any 2010 celebrarà el seu 50è aniversari. Cal tenir en compte que aquest barri va ser fet amb criteris racionalistes molt avançats per l'època i que aquest serà un dels elements que més es tractarà en aquesta commemoració que una comissió ciutadana està començant a preparar. Hi haurà activitats lúdiques, culturals i commemoratives i d’això ja en parlarem més. El barri de Montbau haurà de saber aprofitar aquesta commemoració per enfortir xarxa ciutadana. La gent que va fundar el barri en gran part encara és viva i per tant cal saber aprofitar aquesta riquesa. La Associació de Veïns és força jove, és a dir de la meva quinta, i això també és un valor que cal tenir en compte. El barri de Montbau té un moviment associatiu força ric per la població que té. Tot i així crec que caldria impulsar més xarxa social per enfortir una imatge forta com a barri. I sobretot caldria impulsar actuacions al voltant de la gent més jove.
Però vull acabar dient que us recomano una visita aquest proper cap de setmana a Montbau coincidint amb la Festa Major. Divendres a les 21.00 nit del foc al Pla de Montbau i cinema amb “Les cròniques de Spiderwick.i Una gran actuació de la Big Band de Montbau el mateix divendres a les 23.00 al local social de Roig i Solé 31. Dissabte actuació infantil i inauguració del Pla de Montbau a les 17.30 amb Pentina el Gat i ball a les 22.00 amb l’Orquestra Ballaruca. I diumenge al matí festa tradicional catalana, matí d’entremesos a partir de les 10.30. Veureu que és una Festa Major prou tranqui-la i propera, tot i que sols he destacat uns quants actes. I a més potser serà el primer cop que visiteu el barri de Montbau. Encara hi ha barris desconeguts.
Però vull acabar dient que us recomano una visita aquest proper cap de setmana a Montbau coincidint amb la Festa Major. Divendres a les 21.00 nit del foc al Pla de Montbau i cinema amb “Les cròniques de Spiderwick.i Una gran actuació de la Big Band de Montbau el mateix divendres a les 23.00 al local social de Roig i Solé 31. Dissabte actuació infantil i inauguració del Pla de Montbau a les 17.30 amb Pentina el Gat i ball a les 22.00 amb l’Orquestra Ballaruca. I diumenge al matí festa tradicional catalana, matí d’entremesos a partir de les 10.30. Veureu que és una Festa Major prou tranqui-la i propera, tot i que sols he destacat uns quants actes. I a més potser serà el primer cop que visiteu el barri de Montbau. Encara hi ha barris desconeguts.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)