dimarts, 29 setembre de 2009

Més sobre consultes

Jordi Guillot escrivia en el seu blog sobre les consultes independentistes i la posició d’ICV al voltant d’aquest tema. Ja n’he parlat alguna vegada i per tant refermaré algunes opinions però vull deixar clar que discrepo en una part del plantejament que fa Jordi Guillot. És cert que aquestes consultes no representen cap aportació real a la participació ciutadana, al canvi de relació entre Catalunya i Espanya ni canviarem les competències municipals. També és cert que ERC ha plantejat aquestes consultes com una campanya interna per dinamitzar la seva organització. Però tot i ser cert tot això no es pot plantejar que aquestes consultes no tenen sentit. En política hi ha moltes coses que no tenen un objectiu final en la nostra gestió. Hi ha una cosa que es diu mobilització, sensibilització o agitació, poseu-li el nom que us vingui de gust. I això és molt important. Si bé és cert que l’aprovació de l’Estatut ha de representar una nova etapa, això no ha d’implicar que no es pugui treballar per assolir majors graus d’autogovern. I en política també és important la mobilització. O és que té alguna conseqüència directa en la gestió fer una piràmide de sabates en record de les víctimes de les mines, o fer minuts de silenci per les víctimes o aprovar mocions per l’autodeterminació del Sàhara. Són gestos necessaris per a totes aquelles persones que creiem que val la pena sensibilitzar, treballar en un sentit determinat reivindicant allò que creiem que és just. I jo crec que Catalunya ha d’aspirar a majors quotes de govern fins i tot que si es desplegués plenament l’Estatut. I en aquest sentit no vull que es menystingui la reivindicació dels drets nacionals de Catalunya. I darrera d’aquesta reivindicació no està sols Salvador Cot o la gent d’ERC. Hi ha molta gent amb ganes de mobilitzar-se i no ho podem tractar de forma irrellevant. Com deia en un article les consultes s’han de situar no en el marc d’una consulta real a la ciutadania sinó en el marc d’una activitat reivindicativa, com podria ser una concentració, una trobada o qualsevol altre forma de sensibilització. No podem caure en la trampa de creure’ns que aquestes consultes ens portaran a un canvi de relacions entre Espanya i Catalunya, però tampoc critiquem la mobilització social que hi ha al darrera. Entenc perquè Jordi Guillot responia això sobre les consultes i crec que per exemple no seria oportú fer-ho ara a Barcelona, però també cal valorar el dret de la gent a mobilitzar-se per allò que pensa.

diumenge, 27 setembre de 2009

Solucions als problemes de drogues


Ahir dissabte el Periódico publicava una notícia sobre que està augmentant el nombre d’usuaris estrangers de la sala de venopunció de Baluard. Això s’atribuïa al fet que persones addictes d’altres països, es citava especialment Itàlia, venien a Barcelona perquè el tractament de les drogaddicions era a Barcelona pioner a Europa amb un tractament dels malalts amb molta dignitat. L’article deixava entreveure un possible efecte de “turisme” que anava creixent.

Si la notícia és certa me’n sento molt orgullós. Si persones malaltes d’altres països troben en la nostra ciutat un referent en el tractament digne de les seves addicions això m’omple d’energia i em fa sentir encara més content d’haver viscut una greu crisi al Districte per la implantació d’un servei d’aquestes característiques ja fa més de tres anys. Perquè la primera conclusió de la notícia és clara, les sales de venopunció són una solució, no un problema. Aquests espais eviten situacions d’haver-se de punxar al carrer i alhora són una porta d’entrada de moltes persones a serveis de rehabilitació i cura. O com a mínim un espai on una persona en una situació difícil pot trobar un recolzament. Fer aquesta política té costos electorals, nosaltres els vam patir, però el temps demostrarà que aquesta aposta de la ciutat, si més no d’una part de la ciutat i del govern, era una aposta correcte. La notícia del Periódico, però no acabava d’aclarir si es felicitava per això o era una denúncia, en aquest camp les ambigüitats són massa habituals.

Poca estona després de llegir el Periódico passava per davant de la sala Baluard ja que volia anar a veure activitats de la Mercè al Museu Marítim, concretament el ball del Dervix. Per cert també vaig aprofitar per veure dues exposicions interessants la de “Vaya valla” sobre les tanques polítiques a Cuba i la de la transició de la Fundació Pablo Iglesias. Tornant al tema però em va semblar fantàstic que hi hagués activitats infantils a 20 metres de la porta de Baluard, això és construir ciutat. No vull fer demagògia però em vaig sentir content de veure com en un mateix espai famílies feien jocs al voltant del mar i a l’hora usuaris dels serveis de la sala Baluard entraven i sortien de forma regular. La fotografia intenta reflectir aquesta normalitat amb la slaa Baluard al fons. I no vull ser ingenu, igual que dic això vaig viure també una operació policial a pocs carrers d’allà. Aquests espais no són basses d’oli, al revés, són espais amb una gran complexitat, però sols volia reivindicar que al marge d’estripar-se les vestidures perquè a la ciutat hi ha prostitució, drogues i delinqüència, hi ha persones que a la nostra ciutat han fet apostes per tal de treballar per aquestes persones. I hi ha molta gent professional al darrera i hi ha molt moviment associatiu i també hi ha, us ho asseguro càrrecs polítics que han fet d’aquests temes una prioritat. I aquesta gent no està a totes les formacions polítiques.

divendres, 25 setembre de 2009

Qui i amb qui governarà a Barcelona?

Jordi Portabella ha declarat que qui obtingui més vots a les eleccions municipals ho tindrà molt bé per tenir el suport d’ERC. És a dir que el suport del seu grup després de les eleccions municipals dependrà més de la voluntat de la resta d’electors que del compromís ideològic o el programa de govern. Sé que això és sintetitzar-ho excessivament però així m’ha semblat que ho expressava a les seves declaracions a Catalunya Ràdio. Si més no ha estat un punt d’inflexió en la precampanya a Barcelona. I a més està bé que les coses es clarifiquin, que les cartes estiguin damunt de la taula. ERC aposta per la governalitat i això segur que deu convèncer a força gent. Però no és, evidentment la meva aposta ni la d’ICV-EUiA. Nosaltres aspirem a un govern d’esquerres, més fort i més d’esquerres que l’actual. Qui doni el seu vot a la nostra candidatura sap que no servirà per fer alcalde a Xavier Trias ni a Alberto Fernández Díaz (en aquest cas em sembla clar que coincidim amb ERC).

De totes maneres encara falta massa temps per les eleccions municipals i les coses poden canviar molt. Reconec que en aquests moments les perspectives d’un govern fort d’esquerres a la ciutat de Barcelona no són prou bones, però aspectes com el resultats de les eleccions al parlament, el compliment de bona part del Pla d’Actuació Municipal, l’evolució de la campanya de desgast mediàtic o la campanya amb un Xavier Trias que arribarà possiblement gran i desgastat poden alterar la situació actual. Però a ICV-EUiA això ens ha d’afectar poc. Presentarem un nou candidat, Ricard Gomà, un polític de gran honestedat i preparació personal, plantegem algunes coses prou clares i estem sent un referent aplicant determinades polítiques i no compartint-ne d’altres. I el que hem d’esperar és precisament posicions clares de totes les formacions, dient quina Barcelona volen i amb qui volen governar, perquè òbviament ningú podrà governar en solitari.

dimecres, 23 setembre de 2009

Pregó de la Mercè

He anat a veure el pregó de les festes de la Mercè. El feien una mare i la seva filla, dues grans actrius, dues dones molt vinculades a la ciutat, Montserrat Carulla i Vicky Peña. Tenia interès per veure com parlarien de Barcelona en un moment de convulsió mediàtica sobre la ciutat. Hi ha dues coses que he destacar, no han parlat de BARCELONA, sinó de barcelones. I segona qüestió no han parlat de tòpics. Montserrat Carulla i Vicky Peña han parlat de que hi ha moltes maneres de viure i veure la ciutat. Que depèn de l’estat anímic, del barri, del moment polític. Que la ciutat es vincula a moments personals, a experiències íntimes. I que Barcelona no és ni el paradís ni un femer. Que es pot estimar Barcelona i criticar-la, que es pot valorar allò que ha millorat i recordar als governs els errors. I sobretot han parlat de dignificar a la cultura i a la gent que al llarg del temps ha fet possible que aquesta ciutat hagi tingut experiències culturals diferents, que aquesta ciutat hagi estat màgica. Un fragment del pregó prou clarificador: “Compartirien amb nosaltres el goig de ser en aquest Saló de Cent , els pagesos, saltimbanquis, poetes, vells actors i actrius que van viure en la misèria i que han caigut en l’oblit, que no sabien que la seva sang germinaria en els nostres cors. Som aquí en representació dels optimistes vençuts que no es van rendir mai.” Un pregó ple de records i enyorances, un pregó ple de subtileses i matisos. Una lliçó davant dels que veuen una Barcelona des del fatalisme o des del cofoisme. Un record pels vells lluitadors republicans i els represaliats, per la gent de teatre que ho ha donat tot, per l’escola pública, pel barri del Guinardó, pels terrats de Barcelona, per la identitat nacional de Catalunya, pels mistos garibaldi, pels cotxes 600 ... però també un compromís per millorar la ciutat i també una pregunta “Com evolucionarà Barcelona? Cap a on?”

M’és igual si la persona que fa el pregó (en aquest cas les dues persones) són de la ciutat o no, quina llengua parlen o on viuen. M’importa sobretot que tinguin coses a dir sobre la meva ciutat, sobre Barcelona i avui dues dones impressionants m’han dit moltes coses sobre Barcelona. La veritat és que espero que llegiu el pregó a Internet i que si us ve de gust ho comentem. Aquí teniu l’enllaç.

Leonard Cohen

Hi ha vegades que tens la sensació de viure moments irrepetibles. Per exemple en el concert de Leonard Cohen al Sant Jordi d’aquest passat dilluns. Un cop més un gran artista que per primer cop veig en directe i potser per darrer cop. Com em va passar amb Tom Waits i amb alguns altres. Va haver-hi moments del concert que em va semblar estar en una cerimònia religiosa, d'altres en una taverna irlandesa plena de whisky i fum, d'altres simplement en un dels millors concerts que he vist. Complia 75 i venia precedit del seu desmai a València, però Leonard Cohen està en plena forma. Canta com si fos la cosa més natural del món. Hi ha cançons que sembla que les va escriure expressament per aquest moment. Escoltant a Leonard Cohen mai tens la sensació de revival o èxits de sempre, tens la sensació que tot és nou. Diuen que fa la gira perquè està totalment arruïnat, al Sant Jordi us asseguro que hi havia molta gent que estava disposada a eixugar els seus deutes pagant noves entrades si torna a venir. La seu veu meravellosa i una bona sonoritat em van fer estremir. Una magnífica banda amb la que Leonard Cohen és generós (brutal Javier Mas) i unes noies del cor que sovint deixen el segon pla. I les cançons, que es pot dir més d'algunes de les peces més maques de la història de la música contemporània? Leonard Cohen simpàtic, feliç, fent un llarguíssim concert i demostrant que la bona música en directe és una de les meravelles més grans de les que podem gaudir. A vegades I final emotiu celebrant el seu 75è aniversari. I la gent feliç, gent que ha tingut com a banda sonora de la seva vida les seves cançons. I uns quants vips que no hi eren per compromís, Jose Montilla, Pasqual Maragall, Xavier Trias, Jordi Portabella, Manuela de Madre o la meva amiga Maite Fandos. I per cert enyoro les èpoques en que no es podien fer fotos als concerts. Vaig acabar fins les pilotes dels flash.

dimarts, 22 setembre de 2009

Anna Roig i feina als barris.

Ahir llegint el Periódico vaig tenir una agradable sorpresa. La crònica sobre el Mercat de la Música de Vic feia referència a un descobriment musical, el d’Anna Roig, una jove cantant de Vilafranca del Penedès. Ja fa un any i mig que vaig descobrir a Anna Roig i ho vaig fer gràcies al Concurs de Cantautors d’Horta-Guinardó. I d’això en volia parlar. Hi ha vegades que algunes activitats que es fan des del Districte tenen poc ressò mediàtic a la ciutat i en canvi són d’una gran qualitat. Ho és per exemple el cicle de poesia de pensament, paraula i obra o el Desplaça’t de Sant Genís, o l’Stripart. Una d’aquestes activitats és el Concurs de Cantautors d’Horta-Guinardó que organitza el Centre Cívic Matas i Ramis d'Horta, una activitat que bàsicament permet fer dues coses importants. La primera és que la gent del barri puguem conèixer propostes musicals molt diverses i interessants. El món dels cantautors no és lineal i per tant hi ha propostes més properes al rock, a la rumba o a la cançó francesa. El segon aspecte important és que persones que comencen en el món dels cantautors poden trobar un espai on donar-se a conèixer i promocionar-se. Gent tan significativa com Estopa, Pedro Javier Hermosilla, Rafa Pons o el Sobrino del Diablo han fet algunes de les seves primeres passes en aquest concurs.I l’any passat vaig conèixer a Anna Roig. Us recomano el seu disc, fa poc ja l’he comprat jo. La seva aposta és diferent, molt arrelada a la cançó francesa, però alhora amb cançons tendres i simpàtiques com Je t’aime o Corro sota la pluja i una fantàstica “Trini Sánchez Mata” que no us heu de perdre. De moment entreu al seu Myspace o us feu amiga d’ella al Facebook.
Tornant però a l’esperit original de l’escrit voldria fer un reconeixement a la tasca que estan fent moltes persones als centres cívics, a les biblioteques, a espais com el Boca Nord per oferir activitats d’interès i promoció artística. Molts grups joves de rock han començat aquí, moltes propostes artístiques s’han consolidat en aquests espais, grans poetes han llegit al nostre barri. I sembla que no té el mateix valor si es fa al CCCB (per posar un exemple) que si es fa en un centre de barri. Aquesta hauria de ser una aposta de l’Ajuntament. Posar en valor allò que ja s’està fent i en la mesura del possible garantir més recursos per als equips que estan fent aquesta important tasca.

dilluns, 21 setembre de 2009

Espai públic per a tot i per a tothom

El Consell de la Joventut d’Horta-Guinardó (CJD7) va celebrar el passat dissabte la seva Festa Jove que cada 2 anys es fa coincidir amb la Festa Major d’un barri, en aquest cas amb la Festa Major d’Horta. Durant tota la tarda es van fer activitats lúdiques adreçades a la gent jove i a la nit el concert amb la participació dels grups Sonason i Se atormenta una vecina. Èxit de públic, especialment per la nit i bon ambient. La Festa a més serveix cada cop per reivindicar algun tema, en aquest cas el dret a utilitzar l’espai públic. El lema era “Un espai públic per a tothom”, on el tothom es desdoblava de manera que era un doble lema “per a tot” i per a tothom”. Crec encertat el lema. Davant l’onada actual de pressió per regular tot l’ús de l’espai públic cal que apareguin altres veus que recordin la necessitat d’obrir un debat més profund i no deixar-nos portar tan sols per les onades conservadores. El CJD7 posa damunt la taula la complexitat del tema. Hi ha molta gent que vol gaudir de l’espai públic i que reivindica la necessitat de seguir fent servir l’espai públic. Uns carrers i places per jugar, per passejar, per fer skate, per fer malabars, per fer festa. I això és senzill? Evidentment no. La magnífica festa del CJD7 posava també damunt la taula les pròpies contradiccions. Fer un concert de rock al carrer en un espai molt habitat fins les 3 de la matinada i mantenir el bar obert fins a molt tard és sens dubte una molèstia per a molta gent. Però cal saber administrar aquesta dificultat. Cal trobar espai i temps per a tothom. Aquesta complexitat és la ciutat. Hi ha gent que ara intenta simplificar-ho tot. Cal una ciutat més neta i ordenada, i això s’aconsegueix amb presència policial i rigor normatiu. És fals. Barcelona mai serà així. Aquests dies he gaudit de festes a la nit i de moltes activitats a l’espai públic i també he patit el soroll de al Festa major del Poblenou al carrer Marià Aguiló on visc. Ha estat bé que les entitats juvenils d’Horta-Guinardó ens ho recordin, tot i que no tenen tota la raó. Però precisament aquest ha estat l’encert d’escollir aquest tema, recordar-nos que cal obrir espais de diàleg sobre com volem la ciutat, parlar sense embuts, sense por a perdre l’espai públic. La convivència no és senzilla. Alguns la volen equiparar al seu model de ciutat, però altra gent ens recorda la diversitat de maneres d’entendre la ciutat. També el CJD7 haurà de seguir treballant per demostrar que el moviment associatiu jove del Districte vol defensar i lluitar per l’espai públic i això significa també els horaris pactats o no permetre determinades actituds. Així ajudarem de veritat a un espai públic per a tothom i per a tot.

dissabte, 19 setembre de 2009

Respectem l'espai privat


Avui torno a oferir-vos una imatge per pensar. Potser avui menys explícita i menys freaky però que també m’ha interessat. A primera vista no hi vaig veure res estrany però després hi vaig pensar un moment i vaig tornar-hi per fer la foto. Es tracta d’un espai obert al costat d’una finca al carrer Cartellà cantonada Pintor Casas de Barcelona. Trobo lògic que es demani que es respecti un espai. El que en el fons m’ha sorprès és que la força la posa en el fet de que sigui un espai privat, si més no així és com m’ho ha semblat a mi. Potser és un exemple de que en el fons allò que cada cop està més desprestigiat és el concepte de públic, llavors l’estem errant. Potser és que jo sóc massa llepafils i que sols recollia dues informacions i que la segona no ha de ser conseqüència de la primera. Òbviament també cal respectar l’espai.

divendres, 18 setembre de 2009

Noves divinitats?



Permeteu-me que avui posi una imatge que crec que pot inspirar moltes reflexions. La imatge forma part d’un aparador d’una botiga de queviures del carrer Josep Serrano al barri de Can Baró de Barcelona. La foto és d’aquesta setmana tot i que la botiga sembla haver-se aturat en el temps. Queda clara la devoció d’aquesta gent pel Sagrat Cor de Jesús, diferents imatges ho demostren, especialment aquesta. Què hi ha el logotip de la Coca-Cola al costat? És tan sols un reclam per vendre la beguda o és una metàfora sobre les noves divinitats? Dóna confiança comprar en una botiga on l’aparador sembla que porti dècades sense renovar-se o precisament en els temps que corren és més segur comprar els queviures en una botiga tan sagradament protegida? També trobem flors i productes de neteja, però en aquesta botiga la religió i la Coca-Cola tenen un protagonisme extraordinari. Reflexionem amigues i amics, reflexionem ...

Visita d'obres a Horta-Guinardó


Ahir al matí vam fer visita d’obres amb la Regidora d’Horta-Guinardó, Elsa Blasco. En aquests moments conflueixen a Horta moltes obres i moltes actuacions. Ja ho he plantejat alguna altra vegada, és una època de gran complexitat organitzativa pel Districte i alhora un repte important. Horta-Guinardó no havia tingut les inversions necessàries al llarg de molts anys i ara s’està corregint la tendència. En una època de recessió econòmica les inversions públiques al Districte són molt importants. L’estiu ha estat una època de gran activitat i per això hem volgut visitar algunes de les principals actuacions en marxa.
Hem visitat les obres de Mare de Déu de Montserrat, una actuació de gran complexitat però que s’està realitzant de forma molt acurada. En aquest cas la comissió de seguiment està fent la seva feina de control i proposta de millora. En aquest moment tenim pendent de tancar el tema de la mobilitat definitiva, en especial pel que afecta al barri de Can Baró. També hem visitat l’inici d’obres de l’obertura del carrer Teodor Llorente. Per fi ja es veu moviment prou significatiu per entendre que les obres ja van seriosament i en breu es visualitzarà l’enderroc de l’antic Mercat del Guinardó. També hem passat per alguns dels carrers que han tingut més polèmica en l’execució de les obres (Bismarck, Mossèn Josep Bundó o Josep Pinós), obres que en general han suposat ampliació de voreres i reducció d’aparcament al carrer, un dels pitjors pecats que segons qui ens diu que fem. També hem vist actuacions en marxa que garantiran una millor accessibilitat om per exemple les escales de Raimon Casellas a la carretera del Carmel o al carrer Alguer. I hem acabat al Pla de Montbau on el dia 3 inaugurarem una actuació que ha permès posar al dia el que és la plaça major del barri, a les portes del seu 50è aniversari.
En general les obres estan anant dins dels terminis i s’estan executant força bé. Les queixes veïnals han estat en tots aquests casos puntuals i la finalització de totes aquestes actuacions i de moltes més que avui no hem visitat permetrà posar en valor l’espai públic dels nostres barris. Això sí, en molts casos una constant; les dificultats amb FECSA perquè duguin a terme la seva part. Les dificultats per treure els pals del carrer o completar de forma coordinada les seves actuacions és molt gran. I aquest és un repte important per a l’Ajuntament. Cal saber visualitzar la força municipal davant d’aquestes grans empreses. En primer lloc per garantir l’autoritat municipal i el bé comú davant la prepotència d’alguns i en segon lloc perquè a la gent del barri el que li interessa és que l’espai públic s’arregli i no vol entendre (i amb tota la raó) qui té la responsabilitat de cada detall.

dimecres, 16 setembre de 2009

Dora Serra segueix escrivint sobre Horta


Dorra Serra ha publicat un nou llibre, “Vall d’Horta. Passat, present i una mica de fantasia”. La Dora és una de les persones més actives del barri d’Horta amb vinculacions personals a moltes de les entitats del barri i familiars a moltes de les persones que es mouen a Horta. El pas del temps la va convertint cada cop en una persona més inquieta i activa, va néixer el 1928 però si la coneixeu personalment coincidireu amb mi en el seu gran dinamisme.
El llibre consta de tres parts diferenciades. La primera és un repàs històric al barri d’Horta des dels seus orígens romans fins a la seva vida com a barri de Barcelona. Aquesta part té una gran influència, tal com ella cita, dels estudis del Desideri Díez que ha contribuït de forma clara a la recuperació històrica d’aquest barri. La segona part fa un repàs per les entitats del barri i alguns equipaments per ordre cronològic, des de l’Ateneu Hortenc fundat cap el 1863 fins els darrers equipaments del barri com són la Biblioteca de Can Mariner i el casal de Gent Gran del carrer Feliu i Codina. De fet el llibre ja es podria ampliar amb la inauguració el passat diumenge de l’equipament del carrer Horta 71 que serà la seu de la Llavor d’Horta, del punt d’informació juvenil i també serà puntualment sala d’estudi nocturna. Finalment la tercera part és un recull de contes de la Dora Serra amb Horta com a rerefons.
Hi ha llibres que tenen el seu valor en la seva capacitat d’esdevenir entranyables i recollir sensacions comunes per a molta gent d’un barri i crec que aquest és l’encert del llibre que Dora Serra ha presentat en el marc de la Festa Major al Centre Cívic Matas i Ramis. Si us ve de gust busqueu el llibre i ja direu.

dilluns, 14 setembre de 2009

La xerrada d'en Ricard Gomà

Gràcies per la teva xerrada professor Gomà. El diàleg va ser una lliçó. El cap visible del grup municipal d'ICV a l'Ajuntament de Barcelona va voler plantejar una xerrada de meitat de mandat municipal diferent. Plantejava un diàleg, però va acabar fent una lliçó de mestre. Les preguntes eren excuses perquè en Ricard Gomà desenvolupés 10 conferències interessants. I això que les preguntes eren complexes i formulades per persones amb criteri. En concret van formular preguntes representants d'entitats tan diverses com CCOO, FAVB, plataforma Aturem la Guerra, SURT o el Pau González del Consell de la Joventut d'Horta-Guinardó que va aconseguir els únics somriures durant la xerrada. Tot i que no formava part de cap pregunta directa va fer una breu referència a la situació del Raval. La defensa d'un nucli antic de la ciutat complex i divers, sense demagògies però afrontant els problemes; i aquí càlid aplaudiment de suport. La xerrada es va allargar hora i mitja. Al final el Ricard cansat i acalorat acomiadava a la gent i es preguntava si havia anat bé. L'ovació del final no deixava cap dubte. Va ser estimulant veure com un polític tenia la capacitat de fer un discurs tan ric sobre la nostra ciutat sense papers i sense floritures. Si alguna cosa es podria retreure a la xerrada va ser l'excés de discurs, massa informació per assimilar. Fins i tot li recomanaria que un altre cop fes servir altres recursos de mestre per reforçar fins i tot les idees centrals. Per què no fins i tot una pissarra. En tots els temes un esquema similar. Primer de tot analitzar la ciutat, no fugir dels problemes però no caure en el tremendisme. En segon lloc què fa aquest govern municipal per afrontar aquest problema. En tercer lloc què més podem fer. I en les tres passes sempre els valors sobre els que es fonamenta la nostra tasca. Algú podrà dir que és ingenu o demagògic, però no és cert. Ningú pot discutir la feina que fa en Ricard Gomà des de l'àrea d'Acció Social i que aquesta feina està fortament basada en uns valors. Podeu pensar que sóc execssivament oficialista, però no crec que ho sigui tant, sobretot per qui sàpiga interpretar els meus silencis altres cops. El títol de la conferència era "revolucions quotidianes" un títol que podria semblar absurd en boca d'altres ponents. La xerrada d'avui obre un cicle de diàleg de la coalició amb la ciutat, un procés que serà interessant de seguir, tot i que potser aquesta idea potser no ha quedat prou clara avui. La xerrada d'avui ha estat molt intensa. La feina de preparació d'en Ricard ha estat magnífica i esperem que això permeti obrir un debat ric i productiu amb la gent d'esquerres de la ciutat. No sé com han viscut la xerrada les nombroses persones d'entitats que hi havia a la sala, però el que tinc clar és que si més no avui la militància ha sortit reforçada. I què voleu que us digui, amb els temps que corren a nivell polític això ja és moltíssim.

Conferència Ricard Gomà. Posada en escena

Vaig fins al Tradicionàrius a Gràcia (quin barri!, no sé si ho dic com a piropo o com a crítica) on Ricard Gomà fa una conferència d'inici de curs o de mig mandat, com vulgueu dir-li. La conferència ha aixecat expectatives per diverses raons entre la gent d'ICV-EUiA. Ja sé que la ciutat potser no està pendent de la xerrada d'avui i ni sap que es fa la xerrada però per a mi és atractiva la xerrada i també és bo saber que molta gent de l'organització es sent motivada. Xop per la forta pluja però alhora amb interès arribo amb temps justet per fer un tallat amb el Toni Coll i poder saludar una mica a la gent. Hi ha molta gent i sobretot tenint en compte el temps que fa. La sala és molt adequada, l'escenografia austera i adequada. Isabel Ribas presenta la xerrada. Ricard Gomà puja a l'escenari, no hi ha atril, sols un taburet i una tauleta. Ricard Gomà porta micro a la jaqueta, per tant està lliure, pot moure's, explota aquí les seves taules com a professor. La xerrada es situa en el marc del diàleg. 10 persones del món associatiu, sindical i social li plantegen una pregunta i a partir del tema ell planteja el seu discurs. Es troba còmode, xerra, ni mira papers, dóna la sensació que de cada pregunta podria estar hores parlant. Per sort no ho fa. Les preguntes estan gravades en vídeo i això permet anar trencant el ritme de la xerrada. El format és interessant i novedós. Sobre el contingut de la xerrada ja en parlaré després. De fet aquest article el publico quan encara anem per la segona pregunta.

Després d'Arenys


Realment som l’hòstia. Convertim una festa del sobiranisme i de la participació en un enfrontament partidista més aviat barroer. I no ho dic tan sols pels comentaris dels principals dirigents polítics nacionals,sinó també per part de molta altra gent a través dels blogs i el facebook. En primer lloc crec que a Arenys de Munt s’hauria d’haver respectat més el fet que era una entitat la que ho impulsava. No era així? Crec que fer girar el debat a l’entorn dels partits no és una bona opció. En aquest sentit m’he sentit còmode amb la postura d’ICV. Hem donat suport a la proposta de consulta impulsada per un alcalde d’EPM però no hem volgut convertir aquesta consulta en res més del que era, un acte reivindicatiu que posava en evidència les misèries de bona part de l’espanyolisme.
La interpretació dels resultats és extrema. O bé es considera l’inici del camí de la independència o bé es considera una parida absoluta. Hi ha gent que interpreta els resultats com una victòria increïble de l’independentisme amb un resultat que arrasa i hi ha gent que no li dóna cap mena de valor. Hi ha gent que fins i tot posa en el mateix sac a la Falange i al PSC, no tan sols ho trobo demagògic sinó que també ho trobo gravíssim, estaria bé poder avançar cap a una Catalunya independent però cohesionada. Mirem de ser seriosos.
Que el 41% de la gent d’un poble participi d’una consulta popular és un bon resultat si ens ho prenem com un acte reivindicatiu. De fet no est tractava d’un consulta, ja que l’objectiu era aconseguir un resultat determinat i fins i tot l’entrada al lloc de votació era una festa independentista. Qui agafa el resultat del 96% de vots a favor com a mostra de l’opinió d’Arenys de Munt sap que fa trampes. També hi ha gent que diu que s’ha aconseguit un èxit de participació molt més enllà dels partits polítics, jo tinc els meus dubtes. Quatre formacions polítiques locals demanaven que es participés a la consulta (EPM i el seu alcalde, ERC, CIU i CUP). Aquestes quatre formacions polítiques van sumar a les darreres eleccions locals de 2007 un total de 2.595 vots (espero no equivocar-me), ara han votat 2.671 persones i 2.569 han votat que sí. Per tant una interpretació podria ser que els votants d’aquestes formacions han anat i la resta no, per tant no hi ha cap canvi significatiu. No oblidem el pes nacionalista d’aquest municipi on el PP va obtenir sols 50 vots i el PSC és la quarta formació local amb 430 vots. Per tant el resultat podria ser simplement una conseqüència lògica del mapa electoral d’Arenys de Munt.
Però tampoc li traiem importància. La consulta d’Arenys de Munt ha estat un bon exercici reivindicatiu. Ha posat damunt la taula la necessitat d’afrontar el debat sobre la independència sense por i ha mobilitzat a la gent independentista. Pe`ro correm el risc de caure en l’intent d’aprofitament electoral, en una nova disgregació electoral de l’independentisme i fins i tot en l’aparició en l’escena electoral de Joan Laporta. Segur que en parlarem de tot això.

divendres, 11 setembre de 2009

La justícia espanyola és independentista

La justícia espanyola és independentista. Aquesta és la única conclusió lògica després de veure la suma de dues decisions que afecten al proper dilluns. Per una banda es prohibeix el suport municipal a la consulta popular d’Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya i per altra banda s’autoritza la manifestació de la Falange pel mateix dia 14 de setembre. La conclusió és clara, una activitat reivindicativa que hagués estat possiblement discreta s’ha convertit en una qüestió d’honor nacional i un partit absolutament marginal com la Falange es converteix també en protagonista, demostrant a més que la Llei de Partits és una bestiesa.
La Diada Nacional de Catalunya pren aquest any un relleu especial. La tensa espera per la sentència del Tribunal Constitucional (sembla que més tensa que l’espera de la Grip A) ja era un motiu perquè aquest 11 de setembre adquirís un to especial, però ara, amb l’ajuda judicial, les coses encara estan més clares. És necessari un canvi de model de relacions amb Espanya. La Independència? No ho tinc del tot clar, però és evident que l’actual model no funciona i que a sobre l’actitud és de manca absoluta de comprensió cap a la nostra realitat. No descarto, ni molt menys, la reivindicació d ela plena independència, però tampoc acabo de tenir clar si és la millor opció de futur pel nostre país. De totes maneres tinc ganes d’escoltar propostes i arguments al voltant d’aquest tema.
La consulta d’Arenys de Munt té tanta validesa jurídica com les enquestes que a vegades faig al meu blog. El valor estava en la capacitat de generar debat i de reivindicar. I això no hi tenim dret? Començava a pensar que des de Catalunya li estàvem donant massa volada a aquesta consulta, però veig que ens han guanyat. Tot i així crec que no seria una bona estratègia estendre la consulta a totes les poblacions catalanes perquè cada realitat és diferent. El que sí que caldria és pensar formes de mobilització diferents per tal d’anar difonent els valors del sobiranisme, per tant preveure que a cada localitat el moviment associatiu pugui impulsar accions diferents que ajudin a crear aquest ambient necessari per fer possibles les nostres aspiracions nacionals. Que una cosa una cosa que la justícia impedeix de forma matussera s’estengui arreu de Catalunya no crec que ens faci avançar. Però sí que espero que sorgeixin noves iniciatives i que els partits donem suport i fem la nostra feina.
Això sí bona Diada Nacional de Catalunya!

dimecres, 9 setembre de 2009

Festa Major Poblenou vs Festa Major Horta

Més d’un cop ja he dit que per a mi era un greu problema personal que les festes majors d’Horta i del Poblenou coincideixin del tot. Aquest any són entre el 12 i el 20 de setembre. Us enllaço el programa de la Festa Major d’Horta però no puc fer-ho amb el del Poblenou, sols puc enllaçar una part del programa, bàsicament la més alternativa. Permeteu-me que a part de convidar-vos a totes dues festes us posi algunes semblances i diferències entre les dues festes majors.


Semblances

- Tenen una gran resposta popular i estan molt arrelades.

- Tenen un programa molt divers que inclou festes tradicionals, balls, bingos, concerts ...

- Ho organitza la Coordinadora d’Entitats

- La festa alternativa forma part del programa tradicional

Diferències

- Al pregó d’Horta s’aplaudeix a la Regidora, al pregó del Poblenou es xiula al regidor (sigui qui sigui en tots dos casos)

- A Horta hi ha una festa central, al Poblenou hi ha festes als carrers

- Al Poblenou acaben més tard per la nit que a Horta

- Al Poblenou el pregó el farà Jordi Fargas, periodista de TV3 vinculat al Centre Moral, a Horta el pregó el farà Judit Mascó (a qui sí que la diferència és abismal).

Hi ha més semblances i diferències?

dimarts, 8 setembre de 2009

Homenatge a Salvador Allende

El proper 11 de setembre, com cada any, tornarem a celebrar l’acte d’homenatge a Salvador Allende, president de Xile assassinat. Divendres 11 de setembre a les 10.30 a la Plaça Salvador Allende del Carmel, al costat del centre Cívic, tornarem a escoltar les seves darreres paraules, escoltarem els himnes i l’emotiu Venceremos i farem les ofrenes florals al bust del president que hi ha a la plaça.


Però de veritat hem de dedicar esforços a un acte en record de Salvador Allende amb tot el que ens està caient a sobre? Precisament sí i potser més que mai. La crisi econòmica, la sentència del Tribunal Constitucional, el tema de la prostitució al carrer, la famosa grip A i el possible aprofitament de les farmacèutiques ... són temes de vital importància. Però no hem d’oblidar, i menys en una situació de greu desprestigi de la política, que tot això necessita de respostes en les que darrera hi hagi una ideologia determinada. La forma de respondre als problemes col•lectius no pot ser com si fóssim gerents, les respostes han de ser polítiques, i si ens estem equivocant cal que nova gent s’hi sumi al carro. Des de les esquerres necessitem tenir clar que nosaltres no sols gestionem, sinó que sobretot hem de transformar. I per això actes com el d’homenatge a Salvador Allende o l’homenatge als brigadistes del 24 d’octubre són molt importants, per recordar quins són alguns dels nostres referents.

I aquest any una novetat. Dijous 10 de setembre a les 19.15 a la biblioteca de Can Mariner d’Horta (carrer del Vent 1), la projecció del documental “Winnipeg, el barco de la esperanza”, coincidint amb el 70è aniversari de l’arribada d’aquest vaixell a Xile.

dilluns, 7 setembre de 2009

Prostitució i model de Barcelona (i3)

Quina Barcelona volem? Aquest debat, vinculat a tota la polèmica d’aquests darrers dies, no és senzill de fer. Darrerament escolto comentaris de diferents analistes i altres persones especialment vinculades a CIU parlant de que Barcelona s’ha deixat anar, que al final tan desmadre l’havíem de pagar, que cal recuperar els valors, que fa pocs anys érem un referent de tolerància però ara ja no ... si agafem l’hemeroteca veurem quanta raó tenen. Aquesta gent fa 10 anys o 15 anys felicitaven a l’equip de govern per saber impulsar una ciutat oberta i tolerant, per gestionar bé la ciutat i per garantir una ciutadania amb valors? O es que potser quan parlen de recuperar l’esperit de la ciutat i els seus valors parlen de l’època franquista? Ens volen fer creure que Barcelona va ser una magnífica ciutat per viure i ara ja no ho és i que per tant cal el canvi de govern.


Però la ciutat ha anat evolucionant i solucionant uns problemes i generant-ne de nous. O és que era un exemple de civisme i convivència Can Tunis? O és que era un model de ciutat La Perona? Jo vaig estudiar la EGB (de primer de primària a segon d’ESO per la gent més jove) a Ciutat Vella, al carrer Ample concretament, als escolapis. Cada dia em movia per darrera de Correus i la major part dels meus amics eren de Ciutat Vella i Barceloneta. Després el BUP el vaig fer als escolapis de Sant Antoni,al límit el Raval. Passar per aquests barris no era Disneyland, com tampoc ho és ara.

Però que fa anys ja passés o que a d’altres ciutats també passi no em serveix de molt. Quan exercia de mestre i em venien a veure famílies per parlar dels problemes dels seus fills i filles sempre els hi deia que no era important que tinguessin problemes, sinó com els afrontaven. És a dir si un noi o una noia arribava als 18 anys sense haver patit mai problemes (manca de ganes d’estudiar, problemes greus de relació amb companys o companyes, contacte amb drogues ..) mai sabríem si estava preparat o no pel seu futur. Amb les ciutats passa una mica el mateix, qui ens vulgui vendre una ciutat sense problemes o ens enganya o ens parla d’una ciutat morta. Haurem de seguir treballant per una ciutat d’una gran complexitat i d’una gran diversitat. Amb problemes que es solucionen i altres que apareixen. Una ciutat que ha de tenir més oportunitats per a tothom i en la que no tan sols determinats grups decideixen quin model de ciutat volen, ni que molesta o no.

dissabte, 5 setembre de 2009

Prostitució a Barcelona (2)

Tenint en compte l’impacte mediàtic que està tenint el tema m’he decidit a tornar a escriure sobre el tema de la prostitució i la possible degradació de la ciutat de Barcelona. Crec que el tema se’ns pot anar de les mans i per tant crec que caldrà parlar-ne molt. No puc acceptar aquesta capacitat de demagògia que tenen determinats sectors. L’Oriol en el seu facebook destacava la doble mirada de “La Vanguardia” quan denuncia la gravetat de la prostitució al carrer però alhora té anuncis de prostitució a les seves pàgines. Ja vaig dir l’altre dia que era un greu problema tenir persones exercint la prostitució en condicions d’explotació i sense mesures higièniques o de seguretat i que també és dur pels veïns i comerciants de l’entorn, però no per imatge, sinó perquè estem parlant de problemes reals de persones. En el cas de la gent que exerceix la prostitució perquè sovint es vulneren els seus drets humans i laborals i en el cas dels veïns i comerciants perquè la convivència, sens dubte no és senzilla. Però a mi també em preocupa la prostitució que no passa al carrer. No vull caure en la seva doble moral. El mateix dia que denuncia la gravetat dels fets hi ha més de 200 anuncis de relax a les seves pàgines, alguns que freguen la legalitat com “8 niñatas muy bonitas”, dic la legalitat perquè evidentment l’ètica se la passen de molt.


Per tant de què parlem? Dels problemes de Barcelona o dels problemes que es veuen a Barcelona? I per no parlar de la demagogia d’alguns titulars “Parques dormitorio, calles prostíbulo”. La ciutat no és plena d’indigents a tot arreu impedint que els nens juguin als parcs, no estem a punt del col•lapse, vivim en una ciutat plena de problemes i de joies. Problemes que passen arreu del món, problemes que hem creat des de l’equip de govern, problemes que ens generen determinats sectors poderosos ... problemes! Perquè aquest pot ser un altre dels elements a tenir en compte. Davant de l’allau desproporcionat de denúncia de la degradació de la ciutat apareix gent oficialista que es treu de sobre responsabilitats o bé que nega els problemes. Ja sé que a altres ciutats passa i molt, però hem d’afrontar els problemes. Per exemple amb plans integrals contra la pobresa que tenen el suport de les entitats ciutadanes que s’impliquen en aquest tema. No trobarem respostes a les necessitats de la ciutat ni des de l’atac constant a la ciutat ni des de l’oficialisme estèril. Possiblement és el moment per redoblar esforços i aportar el millor de nosaltres al govern d’aquesta ciutat i garantir el màxim de complicitat dels sectors d’esquerres. Claredat en les propostes i fermesa en els principis. I ho sento, no tan sols per part dels polítics.

Sols l’1% de les prostitutes detingudes són repatriades. I aquesta dada que m’aporta sobre el problema real? Cal seguir treballant per trobar sortides professionals i legals a les persones que exerceixen la prostitució. Però si hi ha prostitució a Barcelona no és perquè governin uns partits o perquè s’apliqui o no una ordenança. Hi ha prostitució perquè hi ha demanda i amb la crisi econòmica la situació es converteix en més dramàtica. Davant d’aquesta situació com a societat hem d’optar. Decidim prohibir-ho i dedicar tots els esforços a evitar situacions de prostitució (no tan sols al carrer) o ho regularitzem. Sens dubte un debat complex, però que cal afrontar. No podem demanar que es persegueixi i cobrar pels anuncis. No podem permetre que sols la prostitució de clients d’alt nivell adquisitiu es faci amb mínimes garanties laborals i higièniques. Qui cregui que oferint feina a les prostitutes resoldrà el tema no coneix el problema a fons. Existeixen unes xarxes organitzades. Potser no podrem acabar amb la prostitució, però com a mínim afrontem una de les màfies més perverses que actua a casa nostra.

divendres, 4 setembre de 2009

A favor de la cultura del foc

Dissabte 5 de setembre s’ha organitzat una manifestació a Barcelona que sortirà a les 18.00 de la Plaça Urquinaona i acabarà a la Plaça de Sant Jaume per reivindicar la cultura del foc. A partir d’una directiva europea que cada estat havia d’adaptar les festes populars catalanes on hi figurava la presència de foc i pirotècnia han estat en perill. La necessitat d’uniformar reglamentacions europees i la voluntat de vetllar per la seguretat de la ciutadania no poden suposar que elements tan tradicionals a Catalunya com la Patum o els Correfocs puguin desaparèixer. Les mobilitzacions de les entitats vinculades al món del foc ha permès el compromís del Govern de la Generalitat i dels grups parlamentaris per defensar unes al•legacions que no permetin aquesta desaparició. La manifestació d’aquest dissabte és per donar suport a aquest procés i si res no m’ho impedeix, jo també hi seré.


Vaig ser fundador dels Diables del Poblenou i vaig formar part de la primera Coordinadora de Diables de Barcelona, per tant la meva vinculació al món del foc ve de lluny. Reconec que cal regulació d’aquesta activitat, en la meva època era fàcil veure situacions que no eren gaire segures. Les limitacions per fer correfocs han estat cada cop majors, les assegurances més difícils i el cost econòmic ha anat augmentant. Tot i així les festes de foc s’han mantingut amb molta força a casa nostra i formen part necessària de la nostra manera de ser i de celebrar. Per tant és necessari seguir lluitant per una regulació prou oberta per garantir que es mantinguin els Correfocs.

No es tracta tan sols de defensar els petards, els diables o els dracs, es tracta de garantir un model de societat en el que no anem eliminant tot allò que s’escapa de la normativa estricta. Darrera de la manifestació de dissabte també hi ha una defensa de la diversitat, de la cultura popular, de les tradicions. I també hi ha un suport, sens dubte, a la gent que al llarg de l’any manté viva aquesta tradició i que ha treballat perquè la Directiva Europea i la seva plasmació estatal no ens deixin sense les festes del foc. I com diu el lema de l manifestació: “Farem les festes amb foc, peti qui peti”

dijous, 3 setembre de 2009

Prostitució a la Boqueria, problema de civisme?

El passat dimarts 1 de setembre el diari El País publicava un impactant reportatge sobre la prostitució al mercat de la Boqueria. Les fotos eren realment explícites i es veia a diverses prostitutes mantenint relacions sexuals sense cap mena de pudor en els porxos del Mercat. És una realitat a la que cal saber trobar solucions. Per tant que quedi clar, primer de tot no vull negar l’existència d’un problema. Les imatges del reportatge i la meva experiència personal quan he estat darrerament pel Raval em demostren que hi ha una situació problemàtica complexa. En primer lloc la prostitució és un drama social i personal que fa que moltes dones visquin es situacions d’explotació sexual, especialment quan la prostitució s’exerceix en condicions tan precàries com les del porxo de la Boqueria. En segon lloc perquè és evident que no ha de ser senzill viure en un espai que pateix un alt nivell de degradació. Però les solucions al problema de la prostitució i la degradació no es troben en l’enduriment d’una ordenança o sols en la presència policial. La complexitat de la resposta és més gran i un dia miraré d’aprofundir-hi, sense oblidar que no és problema nou i que si s'aguditza està més vinculat a la crisi econòmica que a la deixadesa institucional. Però cal destacar que el Raval no és tan sols això com també recull recentment Joan Subirats en un article en el mateix diari.
El que no trobo just és que es barregi tot. Les escenes captades pel fotògraf no tenen res a veure amb el civisme. Veure des del balcó de casa com es practica relacions sexuals sense cap mirament no és civisme. L’explotació sexual de dones o les mesures d’higiene en aquestes relacions no és cap problema de convivència. És un greu problema que cal afrontar de forma integral com ja s’està fent des de diferents serveis municipals, segur que insuficientment. Però no crec que tot pugui anar a parar al mateix cistell. El soroll nocturn, anar sense samarreta pel carrer, el nudisme a les platges, la venda de llaunes, els graffitties, les caques de gos ... no són problemes equiparables, però menys amb una situació en la que els drets fonamentals de les persones no estan garantits. Per tant aclareixo que no tracto de negar l’existència de problemes a la nostra ciutat, però sí que em nego a acceptar que tot formi part d’una sola realitat. Em preocupa molt la prostitució, pel drama que representa i pel seu impacte, però en canvi no em preocupa si la gent va sense samarreta o en banyador. No saber diferenciar el grau dels problemes ni demanar solucions diferenciades pot ser perillós.

dimecres, 2 setembre de 2009

Mapa dels sons de Tòquio

“Mapa dels sons de Tòquio”, d’Isabel Coixet és per a mi una molt bona pel·lícula. És cert que el seu guió no està tan aconseguit com el de “La vida secreta de las palabras” o “Mi vida sin mi”, dues meravelles del cinema que aconsegueixen emocionar-te sols per la contundència de la història. En aquest cas, però l’emoció s’aconsegueix sobretot a partir de les imatges, de sons i silencis, d’una banda sonora magnífica, d’un retrat molt personal de Tòquio o d’una gran interpretació (especialment la femenina). És una pel·lícula on la passió i les relacions tenen un gran protagonisme. En aquest sentit s’han d’entendre unes escenes sexuals (en un fantàstic hotel Bastille), d’una gran bellesa i expressivitat. El sexe com a refugi, una visió força interessant. I com a exemple de la força d’aquest tema sols voldria remarcar el moment en que Sergi López li diu a Rinko Kikuchi que el vi pot ser sensual. Quan ella contesta “sensual” és un moment que a mi em va encantar.
També val la pena destacar la visió de la ciutat de Tòquio, una ciutat on no he estat mai, però que tal com surts de la pel·lícula voldries visitar. De tant en tant la visió aèria d’una ciutat de grans gratacels i llums per tot arreu (em recorda fins i tot Blade Runner) i en canvi quan el zoom s’acosta a ala ciutat això desapareix i veiem una visió molt més humana del que ens pensem. També destacar la banda sonora i dos moments molt especials al meu entendre, la versió de la Vie en Rose en japonès a càrrec de Hibari Misora (us poso un enllaç perquè l’escolteu) o la darrera cançó d’Anthony and the Johnsons, un cop més present al cinema de Coixet. També m’agrada el tractament del so que fa i la narració en veu en off, un fet que algunes persones no comparteixen, si bé és cert que reconec que és una mica forçat.
Com a parts més fluixes, al meu entendre, un història que no arriba a colpir-nos en cap moment del tot, un final que a mi personalment no em convenç i poc tractament sobre el món del vi, ho hagués pogut fer més i afegir els sabors als sons i no promocionar de forma tan clara els vins Torres. En resum, a mi m’ha agradat força, no la que més m’ha agradat d’Isabel Coixet, però sobretot vull destacar que m’ha agradat per motius molt diferents que altres pel·lícules d ela Coixet m’han agradat i això està molt bé.

dimarts, 1 setembre de 2009

Objectius curs 2009-2011 a nivell nacional

Si a nivell d’Horta-Guinardó tenia més o menys clar quins havien de ser els objectius fonamentals de govern (tot i que evidentment es podrien discutir tots ells), a nivell nacional no m’atreveixo a ser tan explícit, sobretot pendent de la sentència famosa del Tribunal Constitucional. Els darrers dies s’ha discutit molt (també perquè l’estiu dóna per aquests debats forçats per la manca de notícies) si calia fer una manifestació abans de la sentència o bé després, en cas de que aquesta fos clarament contrària als nostres interessos. La meva opinió és que la manifestació unitària ha de ser clarament després d’una sentència negativa, tot i així també considero que una actitud clara de fermesa abans serà important, incloent una bona assistència al carrer el proper 11 de setembre. Hem assolit un bon finançament, si més no un finançament adequat a les circumstàncies actuals. Ara cal fer un pas endavant, podent aplicar la plenitud del nou Estatut aprovat pel poble de Catalunya i que això sigui un pas més en la necessària autodeterminació del nostre poble. Si el Tribunal Constitucional decideix retallar de forma clara l’Estatut caldrà una resposta política clara i contundent per part dels partits catalans, però sobretot per part del govern espanyol. Aquest cop no s’hi valdran declaracions d’intencions. O el govern espanyol defensa de forma inequívoca l’Estatut i garanteix el seu ple desenvolupament o caldrà que des de Catalunya es faci una aposta decidida per altres vies per assolir els nostres objectius. I un tema com aquest condiciona sens dubte els objectius polítics per aquest curs a nivell nacional. O podem seguir avançant de forma natural en el desenvolupament de la nostra sobirania o busquem noves fórmules. No és un moment qualsevol.