Durant la xerrada es va reiterar la necessitat d’enfortir lligams amb el moviment associatiu i es van fer referències clares als dubtes que genera el nou model participatiu de l’Ajuntament. En aquest sentit també vaig voler fer referències a la necessitat de consolidar als Districtes espais comuns de debat que permetin evitar el risc de disgregació de la participació ciutadana, com mirem de fer a Horta-Guinardó amb el treball en el Consell Ciutadà. Algú va plantejar que l’actual model podia tenir una sensació de clientelisme (entès com a tractament de la ciutadania com a usuaris i clients, no amb to despectiu), però aquest no pot ser el nostre model. Es va plantejar la necessitat d’enfortir processos participatius que permetin la capacitat de decisió real de la ciutadania en grans aspectes que afecten a la ciutat abans que multiplicar espais on participar d’aspectes més anecdòtics. Per tant impulsar el debat sobre la Diagonal, sobre el patrimoni o sobre la mobilitat i no sobre on han d’estar els contenidors o de quin color són les papereres (portant-ho a la caricatura).
La perspectiva de les properes municipals ens dóna un marge important de treball, però caldrà saber explicitar quina és la capacitat d’ICV-EUiA d’aportar un gir a l’Ajuntament que ens permeti resituar les prioritats i també situar tot el potencial que té el propi Ricard Gomà. La sensació que dóna és un esgotament dels diferents models que representem les forces polítiques, cal per tant explicitar els compromisos de cada formació. També cal tenir en compte que cada cop més les eleccions es decideixen en un marge de temps menor i que els aspectes circumstancials poden ser decisius per decidir el proper govern municipal. Podem ser claus en aquest nou escenari però ens haurem de guanyar la confiança de la gent. Tenim capacitat, ganes i autocrítica com per poder afrontar els canvis que creiem que la nostra ciutat necessita.
diumenge, 28 de juny del 2009
dissabte, 27 de juny del 2009
Debat sobre ICV a Barcelona (1)
Tal com vaig comentar al meu darrer article vaig tenir la sort de participar del debat sobre el paper d’ICV al govern municipal de Barcelona amb la presència de Ricard Gomà. Crec que a la tertúlia va haver-hi consens en el fet de destacar que hi ha aspectes de l’aportació de la nostra força política a la ciutat que són clarament visibles. Barcelona és una ciutat amb mancances, però és evident que té alguns trets diferencials amb la resta de grans ciutats del nostre entorn que fan afirmar que sens dubte ha estat governada per les esquerres en els darrers 30 anys. I en aquest sentit la petjada d’ICV és clara. Barcelona és una ciutat amb uns serveis socials molt potents, amb una gran capacitat inclusiva, amb moltes menys barreres arquitectòniques que la immensa majoria de ciutats europees, amb criteris clars de sostenibilitat .... també van aparèixer molts dels errors comesos sobretot un urbanisme que a vegades ha estat allunyat de l’interès públic o una necessitat d’impulsar la transformació a cop de gran esdeveniment. Hi podríem sumar altres mancances o dificultats com la pressió turística, el preu de l’habitatge ... I també és cert que cada persona té una visió diferent de la ciutat en funció de les seves vivències i de la seva ideologia. Hi ha qui prioritzarà la neteja o la seguretat i hi ha qui prioritzarà la convivència i l’atenció a les persones.
Cal destacar que darrerament s’ha començat a visualitzar un canvi de prioritats en el govern de la ciutat del que ens sentim responsables i satisfets. És un canvi encara incipient, però és evident que s’ha apostat més per la política social o per fer una feina menys d’aparador. Els valors que representa Jordi Hereu com a alcalde estan molt més propers a la nostra forma de fer que els de l’anterior alcalde Joan Clos. També considero que aquest canvi també es visualitza en el nostre cas amb un perfil com el del Ricard Gomà. El prestigi de Ricard Gomà entre les persones que treballen contra l’exclusió social és clar i la seva capacitat de representar a sectors d’esquerres alternatives és prou clara, per citar tan sols dues de les seves grans virtuts.
En general hi havia consens en assenyalar que fins fa poc ICV ha tingut una capacitat d’influència en el model de ciutat poc decisiva. I aquí és on Ricard Gomà crec que va aportar també elements importants de reflexió. Tenim una tendència molt gran a considerar que model de ciutat i urbanisme són sinònims i aquí és on creiem que estem cometent més mancances. Hem d’entendre que el model de ciutat pel que treballem no és tan sols el de l’urbanisme, sinó que també és el de la cultura, el dels serveis socials o el de la mobilitat. Si entenem que el model urbanístic de la ciutat sols és una part, tot i que molt decisiva, del model de ciutat veurem que la nostra petjada és força destacada. I ho és en aspectes tan significatius com el model de mobilitat que s’està impulsant, la recollida selectiva, els serveis socials o els drets civils. Un altre element que també va sorgir amb força va ser aquesta necessitat d’influir de forma decidida en els temes urbanístics. Darrerament la capacitat de treball d’ICV en aquest àmbit ha estat clarament superiora altres moments, cal saber explicar la nostra proposta de ciutat i marcar clarament el nostre perfil per tal de articular propostes que millorin els projectes com en el cas de l’hotel del Palau de la Música o fins i tot arribant a l’oposició a projectes determinats com desgraciadament pot passar en el cas del Miniestadi. També és cert que no podem oblidar que aquest debat es feia en el marc del barri del Poblenou, un dels barris que ha viscut una transformació més gran de la seva fisonomia, amb encerts i errors. Com a principal aspecte positiu el projecte de 22@ que permet plantejar activitat econòmica i habitatge protegit, com a principal exemple de la mala previsió hi hauria la transformació de la zona de la Diagonal Mar on hi ha un urbanisme més supeditat als interessos immobiliaris.
Cal destacar que darrerament s’ha començat a visualitzar un canvi de prioritats en el govern de la ciutat del que ens sentim responsables i satisfets. És un canvi encara incipient, però és evident que s’ha apostat més per la política social o per fer una feina menys d’aparador. Els valors que representa Jordi Hereu com a alcalde estan molt més propers a la nostra forma de fer que els de l’anterior alcalde Joan Clos. També considero que aquest canvi també es visualitza en el nostre cas amb un perfil com el del Ricard Gomà. El prestigi de Ricard Gomà entre les persones que treballen contra l’exclusió social és clar i la seva capacitat de representar a sectors d’esquerres alternatives és prou clara, per citar tan sols dues de les seves grans virtuts.
En general hi havia consens en assenyalar que fins fa poc ICV ha tingut una capacitat d’influència en el model de ciutat poc decisiva. I aquí és on Ricard Gomà crec que va aportar també elements importants de reflexió. Tenim una tendència molt gran a considerar que model de ciutat i urbanisme són sinònims i aquí és on creiem que estem cometent més mancances. Hem d’entendre que el model de ciutat pel que treballem no és tan sols el de l’urbanisme, sinó que també és el de la cultura, el dels serveis socials o el de la mobilitat. Si entenem que el model urbanístic de la ciutat sols és una part, tot i que molt decisiva, del model de ciutat veurem que la nostra petjada és força destacada. I ho és en aspectes tan significatius com el model de mobilitat que s’està impulsant, la recollida selectiva, els serveis socials o els drets civils. Un altre element que també va sorgir amb força va ser aquesta necessitat d’influir de forma decidida en els temes urbanístics. Darrerament la capacitat de treball d’ICV en aquest àmbit ha estat clarament superiora altres moments, cal saber explicar la nostra proposta de ciutat i marcar clarament el nostre perfil per tal de articular propostes que millorin els projectes com en el cas de l’hotel del Palau de la Música o fins i tot arribant a l’oposició a projectes determinats com desgraciadament pot passar en el cas del Miniestadi. També és cert que no podem oblidar que aquest debat es feia en el marc del barri del Poblenou, un dels barris que ha viscut una transformació més gran de la seva fisonomia, amb encerts i errors. Com a principal aspecte positiu el projecte de 22@ que permet plantejar activitat econòmica i habitatge protegit, com a principal exemple de la mala previsió hi hauria la transformació de la zona de la Diagonal Mar on hi ha un urbanisme més supeditat als interessos immobiliaris.
divendres, 26 de juny del 2009
Sopars tertúlia, noves formes de participar.
Hem celebrat el tercer sopar tertúlia. Jo dic que és una tertúlia amb gent al voltant d'ICV i al voltant del Poblenou. És a dir un sopar per enfortir ICV però alhora amb gent amb diferents graus d'implicació a l'organització i fins i tot gent que no hi milita. I a l'entorn del Poblenou, és a dir amb vinculació al barri però sense que això sigui una frontera perquè no s'hi pugui assistir. El tema era el paper d'ICV dins del govern de la ciutat i el ponent de luxe, en Ricard Gomà. La participació és heterogènia i això permet uns debats d'una gran riquesa. Hi ha consellers del districte, membres de l'AVV, persones del món municipal ... I fins i tot la presència d’ algú al que li fem la conya de que assisteix com a militant de base, en Joan Herrera, veí del barri. És fonamental poder fer aquestes activitats i fer-les amb complicitat amb l'organització i no sota la seva tutela. Feia la conya amb el Marc d'Horta-Guinardó, on voldria impulsar també aquests sopars. Crec que no cal que totes les activitats es facin dins de la "disciplina" del partit. Si volem enfortir l'organització hem de saber cedir protagonisme, obrir debats sense pors, convidar a persones que no militen, estar atents a allò que ens diuen des dels moviments socials. La meva valoració del sopar ha estat molt positiva. En un proper article parlaré dels temes que vam tractar i de la meva valoració sobre el paper d'ICV al govern de Barcelona. Ara sí que em feia il·lusió comentar que és un luxe debatre amb gent diversa, sense oficialismes i amb gent amb una gran capacitat d'aportar idees. I és un luxe tenir un líder municipal com Ricard Gomà amb aquesta capacitat d'escoltar i d'aportar. El proper sopar al Poblenou potser el dediquem a la Cultura, encara ho hem d'acabar de decidir, però segur que serà també un debat molt ric. I a Horta-Guinardó, si hi ha ganes, també tiraran endavant.
dimecres, 24 de juny del 2009
Fiscalitat d'esquerres i de dretes? No pot ser
El PSOE pacta amb IU-ICV una proposta fiscal que pel que sembla gravava de forma clara als sectors més rics i que per tant tenia, segons tothom que ho va destacar, una orientació clarament d'esquerres i representava un important gir en l'actual política fiscal. Sembla ser que el PSOE i IU-ICV creien que era d'esquerres. I ho devia ser perquè la resposta de CIU ha estat immediata i contundent. Ha forçat al PSOE a retirar la proposta i ho ha venut dient que han aconseguit evitar un gir en la fiscalitat que perjudicava de forma molt clara a les PIMES i a les classes mitjanes. Fins aquí per tant unanimitat. HI ha propostes fiscals d'esquerres i de dretes. I aquest cop el PSOE ha decidit no impulsar una fiscalitat clarament progressista quan ja havia tancat un acord amb IU-ICV.
No entraré a dir si el pacte implicava altres suports posteriors d'IU-ICV que finalment després no s'han concretat, no parlaré de si eren les millors mesures fiscals (no en tic ni idea d'aquests temes, sols he llegit la valoració coincident que han fet la majoria de les forces polítiques), ni tampoc entraré a dir si el PSOE s'ha vist obligat o no a pactar amb CIU fruit de la seva actual debilitat, ni tan sols debatré si ha estat una retirada definitiva o si com insinuava el PSOE es tornarà a plantejar al setembre. Volia aprofitar la notícia per remarcar dues coses, la primera és que encara hi ha dretes i esquerres i formes diferents d'afrontar la crisi.
El segon aspecte que m'ha recordat la notícia és la necessitat d'enfortir l'espai de les esquerres alternatives. Joan Herrera i Gaspar Llamazares són els dos únics diputats d'IU-ICV i sols amb el seu pes han aconseguit pactar un bon acord fiscal amb el PSOE que hagués permès un gir important en la política econòmica del govern. Però alhora dos diputats sín massa febles per garantir la capacitat d'acords forts, estable si valents. El PSOE no ha aguantat el pols de la dreta, possiblement perquè ja li ha anat bé però sobretot perquè ens falta força. Per tant no acceptem que tots els polítics són iguals, que no defensen els interessos populars, que no existeixen dretes i esquerres o que deixant de votar no passa res. Tenim un bon exemple en el debat de la fiscalitat. Sols em resta felicitar a Joan Herrera per la seva magnífica feina feta, per ser coherent sempre amb els seus principis i per dignificar la política. Poques vegades escric d'una manera tan "autobombo", però crec que hi ha vegades que seria injust si no digués que som la millor garantia d'impulsar polítiques clarament d'esquerres.
No entraré a dir si el pacte implicava altres suports posteriors d'IU-ICV que finalment després no s'han concretat, no parlaré de si eren les millors mesures fiscals (no en tic ni idea d'aquests temes, sols he llegit la valoració coincident que han fet la majoria de les forces polítiques), ni tampoc entraré a dir si el PSOE s'ha vist obligat o no a pactar amb CIU fruit de la seva actual debilitat, ni tan sols debatré si ha estat una retirada definitiva o si com insinuava el PSOE es tornarà a plantejar al setembre. Volia aprofitar la notícia per remarcar dues coses, la primera és que encara hi ha dretes i esquerres i formes diferents d'afrontar la crisi.
El segon aspecte que m'ha recordat la notícia és la necessitat d'enfortir l'espai de les esquerres alternatives. Joan Herrera i Gaspar Llamazares són els dos únics diputats d'IU-ICV i sols amb el seu pes han aconseguit pactar un bon acord fiscal amb el PSOE que hagués permès un gir important en la política econòmica del govern. Però alhora dos diputats sín massa febles per garantir la capacitat d'acords forts, estable si valents. El PSOE no ha aguantat el pols de la dreta, possiblement perquè ja li ha anat bé però sobretot perquè ens falta força. Per tant no acceptem que tots els polítics són iguals, que no defensen els interessos populars, que no existeixen dretes i esquerres o que deixant de votar no passa res. Tenim un bon exemple en el debat de la fiscalitat. Sols em resta felicitar a Joan Herrera per la seva magnífica feina feta, per ser coherent sempre amb els seus principis i per dignificar la política. Poques vegades escric d'una manera tan "autobombo", però crec que hi ha vegades que seria injust si no digués que som la millor garantia d'impulsar polítiques clarament d'esquerres.
dimarts, 23 de juny del 2009
Falta gent a la política !!!
Hi ha un tema que em preocupa dins de l'àmbit polític que és com les organitzacions polítiques ens adaptem als temps actuals i sabem créixer i assumir noves formes de militància, per tal de fer els canvis necessaris. Per poder respondre a l'actual onada de desafecció cal gent nova a les organitzacions i sobretot aconseguir la implicació de sectors que actualment no participen ni volen participar de la vida política dels partits.
És possible canviar als partits polítics? Jo crec que sí. Hi ha altres estaments del poder que ens costarà més de canviar. Veig com a impossible que la gent del carrer pugui canviar de forma significativa, si més no a mig termini, la banca, l'empresariat, la jerarquia catòlica o als mitjans de comunicació, però en canvi sí que la presència de nova gent podria fer canviar als partits polítics, i d’aquesta manera incidir de forma clara en la societat i en la transformació d’altres estaments de poder. En aquest cas a ICV estic convençut que la incorporació de nova gent i nous sectors a la nostra vida política podria suposar un canvi significatiu.
Per tant ICV ha d'aconseguir incorporar a nova gent a la seva organització. I ho ha de fer perquè serem més forts i perquè estarem en millors condicions per adaptar-nos a la nova realitat i aconseguir millorar la nostra capacitat de transformació. Però per tal d’aconseguir aquest creixement hem de tenir en compte alguns aspectes importants. El primer és la capacitat d’entendre que haurem de canviar formes de com fem les coses, que haurem d’acceptar canvis de personal en les direccions i que haurem d’obrir espais diferents. Per fer això cal generositat i imaginació, cal feina i capacitat d’innovació. Fa anys molta gent participava fent una militància molt activa, ara sembla a vegades que la única forma de militància sigui l’assistència a reunions, fer d’apoderat a les eleccions o assistir als mítings de campanya. I això no permet que tothom es senti còmode.
Caldrà crear espais de debat, afavorir formes de col·laboració innovadores, refer les relacions amb el moviment associatiu. En aquest sentit crec que la meva aportació pot anar en aquest sentit d’impulsar instruments de debat i discussió. Des del blog o des dels sopars tertúlia que organitzo al Poblenou vull donar a conèixer les meves opinions, els posicionaments d’ICV i alhora escoltar moltes opinions diverses. Les formacions polítiques hem d’obrir finestres, permetre l’entrada d’aire nou, estar atents a permetre la implicació de molta més gent. Si no aconseguim que les organitzacions polítiques d’esquerres aconseguim implicar a molta més gent tenim la feina massa difícil. Crec que cal transformar els partits, però segueixo pensant que la política segueix sent la millora manera de transformar la societat.
És possible canviar als partits polítics? Jo crec que sí. Hi ha altres estaments del poder que ens costarà més de canviar. Veig com a impossible que la gent del carrer pugui canviar de forma significativa, si més no a mig termini, la banca, l'empresariat, la jerarquia catòlica o als mitjans de comunicació, però en canvi sí que la presència de nova gent podria fer canviar als partits polítics, i d’aquesta manera incidir de forma clara en la societat i en la transformació d’altres estaments de poder. En aquest cas a ICV estic convençut que la incorporació de nova gent i nous sectors a la nostra vida política podria suposar un canvi significatiu.
Per tant ICV ha d'aconseguir incorporar a nova gent a la seva organització. I ho ha de fer perquè serem més forts i perquè estarem en millors condicions per adaptar-nos a la nova realitat i aconseguir millorar la nostra capacitat de transformació. Però per tal d’aconseguir aquest creixement hem de tenir en compte alguns aspectes importants. El primer és la capacitat d’entendre que haurem de canviar formes de com fem les coses, que haurem d’acceptar canvis de personal en les direccions i que haurem d’obrir espais diferents. Per fer això cal generositat i imaginació, cal feina i capacitat d’innovació. Fa anys molta gent participava fent una militància molt activa, ara sembla a vegades que la única forma de militància sigui l’assistència a reunions, fer d’apoderat a les eleccions o assistir als mítings de campanya. I això no permet que tothom es senti còmode.
Caldrà crear espais de debat, afavorir formes de col·laboració innovadores, refer les relacions amb el moviment associatiu. En aquest sentit crec que la meva aportació pot anar en aquest sentit d’impulsar instruments de debat i discussió. Des del blog o des dels sopars tertúlia que organitzo al Poblenou vull donar a conèixer les meves opinions, els posicionaments d’ICV i alhora escoltar moltes opinions diverses. Les formacions polítiques hem d’obrir finestres, permetre l’entrada d’aire nou, estar atents a permetre la implicació de molta més gent. Si no aconseguim que les organitzacions polítiques d’esquerres aconseguim implicar a molta més gent tenim la feina massa difícil. Crec que cal transformar els partits, però segueixo pensant que la política segueix sent la millora manera de transformar la societat.
diumenge, 21 de juny del 2009
Xavier Trias no vol fer-nos la pirula
Avui diumenge El Periódico ha publicat una entrevista a Xavier Trias candidat de CIU a l’alcaldia de Barcelona. L’entrevista no aporta gaire novetats, és un bon candidat que ha aconseguit guanyar-se el respecte i la imatge d’una persona treballadora i honesta. Això sí crec que aquesta sensació de polític ja gran i amb una manca clara de perfil clar li poden portar un ensurt a darrera hora. Quan dic manca de perfil em refereixo a que sempre posa més incidència en la voluntat de consens, de sumar a tothom i d’escoltar a la gent del carrer que a explicar el seu model real de ciutat. La gent del carrer no va demanant per exemple determinades polítiques socials, malament si governem a base d’això.
Però el que més m’ha cridat l’atenció de l’entrevista és l’afirmació sobre si seria alcalde si no és el candidat més votat. “Vull ser alcalde guanyant les eleccions, no quedant segon i fent una pirula”. Què vol dir això? Que ho expliqui clar si considera que l’actual sistema electoral és una estafa o una “pirula” com diu ell. Tenim un sistema electoral en el que es trien llistes electorals i és escollit alcalde aquell persona que aconsegueix més vots d’entre els regidors i regidores electes. No és difícil d’entendre. No estem en un sistema en el que la gent voti directament a l’alcalde, però si Xavier Trias no vol aquest sistema electoral que ho digui clar, però que no plantegi que altres poden fer trampes. A les properes eleccions no triarem qui serà alcalde sinó qui governarà i per tant aquest és el debat. El més important no serà si treu més vots Jordi Hereu o Xavier Trias sinó si les esquerres o les dretes sumen i a més en quina proporció. La gent té dret a escollir dins un sistema multipartidista i els partits, un cop coneixen els resultats, han de fer una coalició de govern coherent amb el que han plantejat a la campanya. Qui no accepta el sistema electoral que proposi canviar-lo però que no jugui a fer-nos la pirula.
Però el que més m’ha cridat l’atenció de l’entrevista és l’afirmació sobre si seria alcalde si no és el candidat més votat. “Vull ser alcalde guanyant les eleccions, no quedant segon i fent una pirula”. Què vol dir això? Que ho expliqui clar si considera que l’actual sistema electoral és una estafa o una “pirula” com diu ell. Tenim un sistema electoral en el que es trien llistes electorals i és escollit alcalde aquell persona que aconsegueix més vots d’entre els regidors i regidores electes. No és difícil d’entendre. No estem en un sistema en el que la gent voti directament a l’alcalde, però si Xavier Trias no vol aquest sistema electoral que ho digui clar, però que no plantegi que altres poden fer trampes. A les properes eleccions no triarem qui serà alcalde sinó qui governarà i per tant aquest és el debat. El més important no serà si treu més vots Jordi Hereu o Xavier Trias sinó si les esquerres o les dretes sumen i a més en quina proporció. La gent té dret a escollir dins un sistema multipartidista i els partits, un cop coneixen els resultats, han de fer una coalició de govern coherent amb el que han plantejat a la campanya. Qui no accepta el sistema electoral que proposi canviar-lo però que no jugui a fer-nos la pirula.
divendres, 19 de juny del 2009
Excés de festes?
Cada cop que arriben aquestes dates em pregunto si l’hiperactivitat del cap de setmana a Horta-Guinardó és un símptoma de la bona salut associativa o de la seva bogeria. Ho dic amb carinyo, però a vegades tinc la sensació que no sabem trobar el límit i que acabem multiplicant activitats que en alguns casos es podrien concentrar per tal de millorar-ne la capacitat. Sé que no és senzill, tots els barris volen la seva Festa Major, totes les entitats volen les seves festes i activitats, però la concentració en dos o tres caps de setmana no és una bona estratègia. El passat cap de setmana es van celebrar les festes majors de Can Baró, Baix Guinardó, Font d’en Fargues i Sant Genís, a més d’algunes activitats de la de la Teixonera. Aquest cap de setmana continuen la de Can Baró i Font d’en Fargues i s’hi suma la de la Vall d’Hebron. He comptat les activitats d’interès que tinc des de divendres vespre fins diumenge vespre a Horta-Guinardó i m’han sortit 50 activitats. Moltes d’aquestes disposen de subvenció, d’infraestructura municipal, altres necessiten tallar carrers o ambulància de Creu Roja. Donar suport a totes aquestes activitats per part del Districte és una forma de promocionar l’associacionisme? Crec que cal mantenir el nostre suport a totes aquestes festes i activitats, però a vegades les entitats s’haurien de plantejar si és sostenible mantenir aquest ritme o seria millor reduir l’activitat i donar a conèixer la dels altres barris. Per part del Districte també hem de seguir ajustant les despeses per tal d’aconseguir que amb el mateix import aconseguim arribar a més activitats. I ara alguna recomanació ( a qui no citi es molestarà, però què hi farem):
Divendres nit:
Fundació Tony Manero a Sant Genís
Concert jove Font d’en Fargues (Doctor Funkenstein)
Festival de Rock a Can Baró (Horas Bajas, Babilònia ...)
Nit de Foc, Festa Major Vall d’Hebron (Diables Carmel i drac Horta)
Dissabte
Festes de Sant Lluís a Feliu i Codina (Lluïsos d’Horta)
Estrena Cantata de les Fonts UT Música a IES Goya 18.00
Concerts amb vistes des del mirador del Parc Güell
Diumenge
12.00 Castellers de Gràcia a la Plaça Eivissa
14.00 Concurs de paelles a Can Baró
19.30 Star Wood Band i Josep Maria Farràs a la Plaça Eivissa
22.30 Havaneres a la Festa Major de la Vall d’Hebron
Divendres nit:
Fundació Tony Manero a Sant Genís
Concert jove Font d’en Fargues (Doctor Funkenstein)
Festival de Rock a Can Baró (Horas Bajas, Babilònia ...)
Nit de Foc, Festa Major Vall d’Hebron (Diables Carmel i drac Horta)
Dissabte
Festes de Sant Lluís a Feliu i Codina (Lluïsos d’Horta)
Estrena Cantata de les Fonts UT Música a IES Goya 18.00
Concerts amb vistes des del mirador del Parc Güell
Diumenge
12.00 Castellers de Gràcia a la Plaça Eivissa
14.00 Concurs de paelles a Can Baró
19.30 Star Wood Band i Josep Maria Farràs a la Plaça Eivissa
22.30 Havaneres a la Festa Major de la Vall d’Hebron
dijous, 18 de juny del 2009
Conselleries de barri
La Regidora Elsa Blasco va presentar a la darrera sessió del Consell Ciutadà d’Horta-Guinardó la proposta de distribució de consellers i conselleres de govern pels diferents barris. A la web d’ICV Horta-Guinardó podeu trobar més informació i la distribució de concreta de les conselleries.
Aquesta nova estructura ha de suposar un canvi important en la tasca dels consellers i conselleres del govern del Districte. Fins ara la seva tasca era representativa del govern ¡davant de les entitats i de dinamització de consells sectorials, de forma bàsica. Ara hauran de passar a ser, a més, dinamitzadors dels consells de barri el principal enllaç entre els barris i l’equip de govern del Districte. Serà un repte important, però cal aconseguir que tiri endavant perquè en aquests gestos ens juguem la credibilitat política.
Una bona tasca de proximitat i serietat en els barris no tan sols permetrà millorar la capacitat del govern de conèixer la realitat dels barris, sinó que també ha de permetre fer més propera i accessible a tota la ciutadania l’equip de govern. La gent ha de conèixer i sentir proper al conseller o consellera del seu barri, especialment la gent més activa i participativa. No serà senzill, caldrà saber establir el paper polític i no tècnic d’aquests càrrecs, caldrà liderar processos participatius i conflictes veïnals, caldrà aprendre a ser la veu d’un govern a un territori concret.
Jordi Fornés, d’ICV-EUiA assumirà els barris de la Font d'en fargues, Baix Guinardó i Guinardó. Feina no li faltarà, però estic convençut que farà una magnífica feina.
Aquesta nova estructura ha de suposar un canvi important en la tasca dels consellers i conselleres del govern del Districte. Fins ara la seva tasca era representativa del govern ¡davant de les entitats i de dinamització de consells sectorials, de forma bàsica. Ara hauran de passar a ser, a més, dinamitzadors dels consells de barri el principal enllaç entre els barris i l’equip de govern del Districte. Serà un repte important, però cal aconseguir que tiri endavant perquè en aquests gestos ens juguem la credibilitat política.
Una bona tasca de proximitat i serietat en els barris no tan sols permetrà millorar la capacitat del govern de conèixer la realitat dels barris, sinó que també ha de permetre fer més propera i accessible a tota la ciutadania l’equip de govern. La gent ha de conèixer i sentir proper al conseller o consellera del seu barri, especialment la gent més activa i participativa. No serà senzill, caldrà saber establir el paper polític i no tècnic d’aquests càrrecs, caldrà liderar processos participatius i conflictes veïnals, caldrà aprendre a ser la veu d’un govern a un territori concret.
Jordi Fornés, d’ICV-EUiA assumirà els barris de la Font d'en fargues, Baix Guinardó i Guinardó. Feina no li faltarà, però estic convençut que farà una magnífica feina.
dimarts, 16 de juny del 2009
Acabo d’assistir a la presentació del llibre “Riera, torrents i fonts als barris d’Horta-Guinardó” i “Rutes de l’aigua als barris d’Horta-Guinardó” que ha elaborat Carlota Giménez i Compte, historiadora i membre activa del moviment associatiu del barri de la Font d’en Fargues. L’acte ha estat presidit per l’Elsa Blasco i ha comptat amb la intervenció de la pròpia autora. La carpeta que inclou aquests dos llibres ha estat editada pel Districte d’Horta-Guinardó i l’Agència de Promoció del Carmel i Entorns. Us asseguro que és una obra d’una gran bellesa, d’un gran interès i que no us podeu perdre. L’aigua és un dels elements fonamentals de la història dels nostres barris, l’obra que ens presenta la Carlota recull aspectes tan importants i diversos com les bugaderes, les fonts, la presència de la companyia d’aigües o el valor industrial d’aquest element. La voluntat del Districte amb l’edició d’aquesta obra és ajudar a donar a conèixer el nostre passat, els nostres elements patrimonials i contribuir d’aquesta manera a la preservació de la nostra història. El llibre de les rutes ens permet seguir algunes d’aquestes rutes i conèixer fonts tan importants al nostre Districte com la del bacallà, la del cuento, font de la llet ... l’altre dia vaig tenir ocasió de visitar algunes d’aquestes fonts (moment que vaig aprofitar per fer algunes fotos). La presentació d'avui ha estat un èxit d'assistència i l'ovació final a la Carlota fa justícia a una persona discreta però necessària al nostre Districte.
Carlota Giménez actualment està participant de forma activa en la constitució del “Grup d’Estudis Patrimonials de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada” (crec que al final m’he après el nom), un grup de treball amb persones vinculades a la recerca històrica als nostres barris i que sens dubte farà una feina molt important en la línia d’enfortir l’estudi de les nostres arrels. Cal fer un treball intens de recuperació dels elements que defineixen la nostra pròpia història des de les restes ibèriques del Turó de la Rovira, les nombroses empremtes dels romans, les masies, els antiaeris o el barraquisme. No us perdeu aquesta publicació, la podeu recollir a l'Arxiu Municipal del Districte, al carrer Lepant 387.
Molta crítica
La política no és tan sols votar o no votar el dia de les eleccions, o esperar el 15 de juliol a veure si aconseguim tancar un finançament necessari per al nostre país o d’on han sortit uns vestits molt cars d’un president autonòmic. La política és posicionar-te davant de la teva societat, establir prioritats i mirar de dur-les a terme. I això és una feina que afecta a polítics professionals,a polítics amateurs i a persones que no estan dins del món dels partits polítics.
Cal fer alguna cosa per aconseguir canviar les coses. Puc entendre la decepció de moltes persones per les estructures polítiques actuals, però no comparteixo la teoria que el millor que podem fer és esperar que tot es podreixi i que les dretes siguin hegemòniques per poder construir una nova estructura política en que les esquerres afrontin amb millor capacitat, honestedat i compromís la necessària transformació social que ens ha de permetre una societat més lliure i justa. Hem d’arribar a aconseguir aquesta nova estructura política des de les esquerres, però no crec que sigui la manera d’arribar-hi a partir de la deserció.
La realitat no crec que ens ajudi a demostrar aquesta afirmació. Als llocs on existeix una dreta més rància, manipuladora, deshonesta i feixista les dretes han obtingut magnífics resultats. Allà on es podreix la situació això no està significant una recuperació de les esquerres, ni l’aparició d’alternatives socials. No tan sols es mantenen actituds feixistes en els governs, sinó que també queda clar en aquests llocs que els sectors socials menys afavorits tenen moltes més dificultats per tirar endavant. A casa nostra les polítiques per lluitar en contra de la pobresa tenen, per exemple, una força molt superior. I això no és demagògia, sols cal conèixer les dades o preguntar a les entitats que treballen en aquest camp.
L’altra possibilitat de solució que alguns plantegen és espera rel nostre Obama, si pot ser més a les esquerres. Evidentment fins i tot la pròpia Leire Pajín ja ha acceptat que es va passar equiparant el paper de l’Obama i de ZP. Tot i així és cert que ens falten lideratges forts, especialment a Catalunya. La major part de líders actuals, per no dir tots els principals, no tenen la capacitat de generar una il·lusió col·lectiva destacada. Però tot i que ajudaria disposar de líders amb major capacitat no podem plantejar la recuperació d eles esquerres i la confiança social en un nou model en un lideratge unipersonal. Calen nous polítics, però també nous moviments socials, complicitats ciutadanes, compromís individual ... Entre la situació actual i l’anarquisme (amb tots els meus respectes) hi ha tot un món que haurem de saber trobar. La gent que participem activament dels partits polítics tenim una responsabilitat molt gran, no podem seguir vivint com si res hagués canviat. No serà senzill perquè a totes i a tots ens costa l’autèntica autocrítica o la crítica i dins dels partits és difícil saber establir la necessitat de plantejar-se gairebé tot des de zero. Gairebé tot, perquè tenim molt clar perquè estem lluitant.
Cal fer alguna cosa per aconseguir canviar les coses. Puc entendre la decepció de moltes persones per les estructures polítiques actuals, però no comparteixo la teoria que el millor que podem fer és esperar que tot es podreixi i que les dretes siguin hegemòniques per poder construir una nova estructura política en que les esquerres afrontin amb millor capacitat, honestedat i compromís la necessària transformació social que ens ha de permetre una societat més lliure i justa. Hem d’arribar a aconseguir aquesta nova estructura política des de les esquerres, però no crec que sigui la manera d’arribar-hi a partir de la deserció.
La realitat no crec que ens ajudi a demostrar aquesta afirmació. Als llocs on existeix una dreta més rància, manipuladora, deshonesta i feixista les dretes han obtingut magnífics resultats. Allà on es podreix la situació això no està significant una recuperació de les esquerres, ni l’aparició d’alternatives socials. No tan sols es mantenen actituds feixistes en els governs, sinó que també queda clar en aquests llocs que els sectors socials menys afavorits tenen moltes més dificultats per tirar endavant. A casa nostra les polítiques per lluitar en contra de la pobresa tenen, per exemple, una força molt superior. I això no és demagògia, sols cal conèixer les dades o preguntar a les entitats que treballen en aquest camp.
L’altra possibilitat de solució que alguns plantegen és espera rel nostre Obama, si pot ser més a les esquerres. Evidentment fins i tot la pròpia Leire Pajín ja ha acceptat que es va passar equiparant el paper de l’Obama i de ZP. Tot i així és cert que ens falten lideratges forts, especialment a Catalunya. La major part de líders actuals, per no dir tots els principals, no tenen la capacitat de generar una il·lusió col·lectiva destacada. Però tot i que ajudaria disposar de líders amb major capacitat no podem plantejar la recuperació d eles esquerres i la confiança social en un nou model en un lideratge unipersonal. Calen nous polítics, però també nous moviments socials, complicitats ciutadanes, compromís individual ... Entre la situació actual i l’anarquisme (amb tots els meus respectes) hi ha tot un món que haurem de saber trobar. La gent que participem activament dels partits polítics tenim una responsabilitat molt gran, no podem seguir vivint com si res hagués canviat. No serà senzill perquè a totes i a tots ens costa l’autèntica autocrítica o la crítica i dins dels partits és difícil saber establir la necessitat de plantejar-se gairebé tot des de zero. Gairebé tot, perquè tenim molt clar perquè estem lluitant.
dilluns, 15 de juny del 2009
Crisi i Real Madrid
La bogeria compradora de Florentino Pérez ha convertit al Real Madrid en un dels centres d’atenció de l’actualitat mediàtica. Una de les novetats ha estat l’intens debat sobre si és ètic o no, en temps de crisi, fer fitxatges per aquests imports tan gal·làctics. M’agradaria fer una breu reflexió esportiva i “ètica” sobre aquest tema.
Esportivament ho tinc clar, que ho facin. És el millor símptoma de que no han entès res, que tornaran a caure en els mateixos errors i que el Barça el millor que pot fer és mirar-s’ho i riure. Després de l’èxit d’aquesta temporada sols ens resta seguir-ho recordant.
A nivell “ètic” la cosa ja és més complexa. És evident que no fa cap mena de gràcia veure el cost que té aquest fitxatge, però no siguem hipòcrites. Acceptem deixar-ho tot en mans del mercat i en canvi agafem llavors una de les seves actuacions per escandalitzar-nos. En el món de l’esport professional o en el món de l’espectacle hi ha barbaritats de despeses, però si no ens agrada comencem a canviar el sistema. No fem números de quantes escoles bressol es poden construir amb el cost del fitxatge de Cristiano Ronaldo. Decidim canviar les prioritats i fem canvis profunds. Si enlloc de 90 milions es gasten 60 ja és ètic?
Però el que realment seria fonamental és garantir que el món de l’esport no rebi altres menes d’ajuda. De veritat creiem que algú que és capaç de gastar-se aquesta barbaritat ha de tenir ajudes amb pactes amb Hisenda o requalificació de terrenys? Garantim `plena transparència en els comptes d eles entitats esportives, evitem els pelotazos especulatius, evitem que les administracions puguin ser còmplices de la barbaritat de fer servir diners públics o favors per continuar amb aquesta bogeria. I això val pel Real Madrid, però també pel Barça, no ens equivoquem.
Esportivament ho tinc clar, que ho facin. És el millor símptoma de que no han entès res, que tornaran a caure en els mateixos errors i que el Barça el millor que pot fer és mirar-s’ho i riure. Després de l’èxit d’aquesta temporada sols ens resta seguir-ho recordant.
A nivell “ètic” la cosa ja és més complexa. És evident que no fa cap mena de gràcia veure el cost que té aquest fitxatge, però no siguem hipòcrites. Acceptem deixar-ho tot en mans del mercat i en canvi agafem llavors una de les seves actuacions per escandalitzar-nos. En el món de l’esport professional o en el món de l’espectacle hi ha barbaritats de despeses, però si no ens agrada comencem a canviar el sistema. No fem números de quantes escoles bressol es poden construir amb el cost del fitxatge de Cristiano Ronaldo. Decidim canviar les prioritats i fem canvis profunds. Si enlloc de 90 milions es gasten 60 ja és ètic?
Però el que realment seria fonamental és garantir que el món de l’esport no rebi altres menes d’ajuda. De veritat creiem que algú que és capaç de gastar-se aquesta barbaritat ha de tenir ajudes amb pactes amb Hisenda o requalificació de terrenys? Garantim `plena transparència en els comptes d eles entitats esportives, evitem els pelotazos especulatius, evitem que les administracions puguin ser còmplices de la barbaritat de fer servir diners públics o favors per continuar amb aquesta bogeria. I això val pel Real Madrid, però també pel Barça, no ens equivoquem.
dijous, 11 de juny del 2009
Darrers resultats que comento
És cert que la realitat política del Districte no es pot tancar amb els cinc grups polítics que han aconseguit representació parlamentària. A Horta-Guinardó hi ha 1.240 persones que han votat en blanc que representen un 2’5% de l’electorat (3 dècimes per sota de la mitjana de Barcelona) i també s’han comptabilitzat 315 vots nuls, un 0’63% dels vots, igual que a la resta de la ciutat.
En relació a les candidatures que no han obtingut representació hi ha 4 que han superat el 0’8% dels vots. La sisena força a Horta-Guinardó ha estat UPyD (1’01%), la setena PACMA (Partit contra el maltractament animal) amb un 0’87, Els Verds 0’85 i Iniciativa Internacionalista 0’83. A continuació trobem a Libertas amb el 0’38% i a Revolta Global amb el 0’31 dels vots. El resultats són força similars a la resta de la ciutat. A la part baixa, dues forces polítiques asturianes han aconseguit 5 vots cada una, el que representa un 0’01% dels vots. En algun Districte hi ha formacions que han aconseguit 0 vots, aquí no.
Per cert sabeu quin són els barris de Barcelona on ICV ha obtingut el pitjor resultat? Les Tres Torres amb el 2’5%, en aquest barri ha guanyat el PP amb el 42’2% dels vots i Pedralbes amb el 1’8% on el PP ha aconseguit el 45% dels vots. Ja veieu, encara hi ha classes.
En relació a les candidatures que no han obtingut representació hi ha 4 que han superat el 0’8% dels vots. La sisena força a Horta-Guinardó ha estat UPyD (1’01%), la setena PACMA (Partit contra el maltractament animal) amb un 0’87, Els Verds 0’85 i Iniciativa Internacionalista 0’83. A continuació trobem a Libertas amb el 0’38% i a Revolta Global amb el 0’31 dels vots. El resultats són força similars a la resta de la ciutat. A la part baixa, dues forces polítiques asturianes han aconseguit 5 vots cada una, el que representa un 0’01% dels vots. En algun Districte hi ha formacions que han aconseguit 0 vots, aquí no.
Per cert sabeu quin són els barris de Barcelona on ICV ha obtingut el pitjor resultat? Les Tres Torres amb el 2’5%, en aquest barri ha guanyat el PP amb el 42’2% dels vots i Pedralbes amb el 1’8% on el PP ha aconseguit el 45% dels vots. Ja veieu, encara hi ha classes.
dimecres, 10 de juny del 2009
Resultats i resultats
No faré un estudi intens de les dades electorals a la ciutat de Barcelona i al Districte d’Horta-Guinardó, no en sóc un especialista. Igualment us proposo que us ho mireu, és interessant i a la web municipal trobareu aquestes estadístiques que són força àmplies.
A Barcelona han votat 470.538, el que representa un 40’5% de l’electorat. Aquesta participació no ha estat regular a tota la ciutat. Per Districtes queden així els 5 més participatius i els 5 menys participatius.
Més Menys
Sarrià-Sant Gervasi 47’3% Ciutat Vella 32’5%
Les Corts 44’9% Nou Barris 37’3%
Eixample 42’9% Sants-Montjuic 37’9%
Gràcia 42’4% Horta-Guinardó 38’8%
Sant Andreu 39’9% Sant Martí 39’5%
La dada és claríssima. Els quatre districtes que han superat el 40% de participació han guanyat les dretes. CIU a Eixample, Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi i PP a Les Corts. Com diria Shuster “No hay que desir nada más”. A la resta de Districtes ha guanyat el PSC.
Els resultats a Barcelona han estat aquests
PSC 32’4% CIU 21’5% PP 20’5% ERC 8’3% ICV 7’9%
També cal destacar un 6% de vots a altres formacions, 2’8% de vot en blanc i 0’6 nul. Si juguem a traspassar-ho a unes eleccions municipals la situació no canviaria molt PSC i ICV no obtindrien majoria absoluta i CIU i PP tampoc.
A Horta Guinardó els resultats han estat aquests
PSC 38’8% CIU 17’0% PP 19’2 ERC 8’1 ICV 8’2
Aquí al Districte hi ha dos canvis d’ordre respecte a Barcelona. El PP està per damunt de CIU i ICV per damunt d’ERC. Em sorprèn el mal resultat de CIU que ha tingut al nostre Districte. En general es pot dir que els resultats segueixen la tendència de la ciutat però amb certes correccions històriques del Districte, però que no hi ha elements locals que hagin afectat el sentit del vot. PSC i ICV són les dues úniques formacions que estan per damunt de la mitjana de Barcelona.
Per barris del Districte comentar que ICV obté el seu millor percentatge de vots a la Clota amb un 15’3% dels vots i els pitjors a Montbau amb un 5’3%. La resta són Baix Guinardó 9’1%, Can Baró 8’7%, El Guinardó 10’1, La Font d’en Fargues 9’6%, El Carmel 5’8%, La Teixonera 5’4%, Sant Genís 7’1%, Vall d’Hebron 7%. El PSC obté el seu millor resultat del Districte a El Carmel amb un 52’2% i el pitjor a la Font d’en fargues amb un 30’5%. CIU obté el seu millor resultat a la Font d’en Fargues 23’1% i el pitjor a el Carmel amb el 7’4% (curiosament, o no, al revés que el PSC). El PP obté el seu millor resultat a Horta-Guinardó al barri de la Vall d’Hebron amb el 26’9% i el pitjor a Can Baró amb el 15’2%. ERC obté el seu millor resultat al Baix Guinardó i el seu pitjor percentatge al Carmel amb un 3’5%.
A Barcelona han votat 470.538, el que representa un 40’5% de l’electorat. Aquesta participació no ha estat regular a tota la ciutat. Per Districtes queden així els 5 més participatius i els 5 menys participatius.
Més Menys
Sarrià-Sant Gervasi 47’3% Ciutat Vella 32’5%
Les Corts 44’9% Nou Barris 37’3%
Eixample 42’9% Sants-Montjuic 37’9%
Gràcia 42’4% Horta-Guinardó 38’8%
Sant Andreu 39’9% Sant Martí 39’5%
La dada és claríssima. Els quatre districtes que han superat el 40% de participació han guanyat les dretes. CIU a Eixample, Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi i PP a Les Corts. Com diria Shuster “No hay que desir nada más”. A la resta de Districtes ha guanyat el PSC.
Els resultats a Barcelona han estat aquests
PSC 32’4% CIU 21’5% PP 20’5% ERC 8’3% ICV 7’9%
També cal destacar un 6% de vots a altres formacions, 2’8% de vot en blanc i 0’6 nul. Si juguem a traspassar-ho a unes eleccions municipals la situació no canviaria molt PSC i ICV no obtindrien majoria absoluta i CIU i PP tampoc.
A Horta Guinardó els resultats han estat aquests
PSC 38’8% CIU 17’0% PP 19’2 ERC 8’1 ICV 8’2
Aquí al Districte hi ha dos canvis d’ordre respecte a Barcelona. El PP està per damunt de CIU i ICV per damunt d’ERC. Em sorprèn el mal resultat de CIU que ha tingut al nostre Districte. En general es pot dir que els resultats segueixen la tendència de la ciutat però amb certes correccions històriques del Districte, però que no hi ha elements locals que hagin afectat el sentit del vot. PSC i ICV són les dues úniques formacions que estan per damunt de la mitjana de Barcelona.
Per barris del Districte comentar que ICV obté el seu millor percentatge de vots a la Clota amb un 15’3% dels vots i els pitjors a Montbau amb un 5’3%. La resta són Baix Guinardó 9’1%, Can Baró 8’7%, El Guinardó 10’1, La Font d’en Fargues 9’6%, El Carmel 5’8%, La Teixonera 5’4%, Sant Genís 7’1%, Vall d’Hebron 7%. El PSC obté el seu millor resultat del Districte a El Carmel amb un 52’2% i el pitjor a la Font d’en fargues amb un 30’5%. CIU obté el seu millor resultat a la Font d’en Fargues 23’1% i el pitjor a el Carmel amb el 7’4% (curiosament, o no, al revés que el PSC). El PP obté el seu millor resultat a Horta-Guinardó al barri de la Vall d’Hebron amb el 26’9% i el pitjor a Can Baró amb el 15’2%. ERC obté el seu millor resultat al Baix Guinardó i el seu pitjor percentatge al Carmel amb un 3’5%.
dilluns, 8 de juny del 2009
Més dades
Sols algunes dades que em van venint al cap en aquestes primeres hores després de la jornada electoral.
- Es parla sempre del pes dels vots del PSC per salvar al PSOE. Si no m’he equivocat representen un 11’66€ dels vots absoluts. En el cas d’ICV representen el 20’4% del vot a nivell estatal.
- A Catalunya el vot en blanc ha estat del 2’94% (al 2004 va ser del 0’55%) i el vot nul ha estat del 0’77% (el 2004 del 0’21%).
- Una candidatura ecologista s’ha convertit en la 6 força a Catalunya amb el 0’97% dels vots. UPD és la 8 força a Catalunya amb 0’8% i Libertas (Ciutadans) la 10 amb un 0’36%. Si els sumem sols obtenen un 1’16%.
- Si sumem les forces d’esquerres que no obtenen representació i forces ecologistes (que evidentment no tenen la mateixa orientació però ens dóna una dada) sumarien a Catalunya al voltant del 3%.
A Horta-Guinardó:
PSC 39%
PP 19’32%
CIU 17’11%
ICV-EUiA 8’3%
ERC 8’2%
Aquests resultats ja els comentaré de forma més àmplia.
- Es parla sempre del pes dels vots del PSC per salvar al PSOE. Si no m’he equivocat representen un 11’66€ dels vots absoluts. En el cas d’ICV representen el 20’4% del vot a nivell estatal.
- A Catalunya el vot en blanc ha estat del 2’94% (al 2004 va ser del 0’55%) i el vot nul ha estat del 0’77% (el 2004 del 0’21%).
- Una candidatura ecologista s’ha convertit en la 6 força a Catalunya amb el 0’97% dels vots. UPD és la 8 força a Catalunya amb 0’8% i Libertas (Ciutadans) la 10 amb un 0’36%. Si els sumem sols obtenen un 1’16%.
- Si sumem les forces d’esquerres que no obtenen representació i forces ecologistes (que evidentment no tenen la mateixa orientació però ens dóna una dada) sumarien a Catalunya al voltant del 3%.
A Horta-Guinardó:
PSC 39%
PP 19’32%
CIU 17’11%
ICV-EUiA 8’3%
ERC 8’2%
Aquests resultats ja els comentaré de forma més àmplia.
diumenge, 7 de juny del 2009
Primeres reflexions sobre ICV
Analitzar els resultats és sempre complicat. Abans ja he comentat que estava molt content perquè havíem aconseguit reeditar l’escó del Raül Romeva. Sense la seva presència seria molt més difícil construir una Europa diferent. ICV-EUiA ha aconseguit el seu objectiu estratègic, revalidar aquest escó, però sens dubte no sortim enfortits del procés electoral. Les coses no es poden mirar sense perspectiva i per tant hem de veure els resultats a Europa. Les forces d’esquerres hem baixat, no tenim un bon resultat, tot i la pujada d’esquerra verda a alguns estats com a França. I a Catalunya tot i que guanyem les esquerres hi ha un retrocés que no podem oblidar. En aquest marc, enmig d’una campanya molt bipolaritzada i amb un important nivell de desafecció que d’entrada perjudica més a les forces d’esquerres, hem pogut salvar els mobles.
Em sento com si fos perico, és a dir seguidor de l’Espanyol. He acabat celebrant que no baixo a segona. Però ara em vull plantejar que no en tinc prou. Hem de canviar coses, hem de treballar més, no podem plantejar-nos que salvar els mobles és l’objectiu. Venen unes eleccions catalanes que seran fonamentals i sortim amb elements en contra.
La pitjor dada a Catalunya és l’abstenció. Si sumem aquest augment de l’abstenció al percentatge de vot en blanc, em sembla que un 3%, podem destacar que a Catalunya la gent ha optat per expressar el seu descontentament a través d’aquestes opcions i no d’aventures arriscades. El sisè partit és el dels Verds amb un 1% quan tant a la marca d’ERC i a la d’ICV hi anava també el segell verd. Per tant hi ha on treballar. Les forces més a la dreta o clarament anticatalanes no han tingut cap pes. Per tant les esquerres no podem estar contentes, però sí que estem situats, amb la presència del Raül, per començar a reconstruir ponts amb totes aquelles persones que tenen ganes de tenir-nos com a referents.
Em sento com si fos perico, és a dir seguidor de l’Espanyol. He acabat celebrant que no baixo a segona. Però ara em vull plantejar que no en tinc prou. Hem de canviar coses, hem de treballar més, no podem plantejar-nos que salvar els mobles és l’objectiu. Venen unes eleccions catalanes que seran fonamentals i sortim amb elements en contra.
La pitjor dada a Catalunya és l’abstenció. Si sumem aquest augment de l’abstenció al percentatge de vot en blanc, em sembla que un 3%, podem destacar que a Catalunya la gent ha optat per expressar el seu descontentament a través d’aquestes opcions i no d’aventures arriscades. El sisè partit és el dels Verds amb un 1% quan tant a la marca d’ERC i a la d’ICV hi anava també el segell verd. Per tant hi ha on treballar. Les forces més a la dreta o clarament anticatalanes no han tingut cap pes. Per tant les esquerres no podem estar contentes, però sí que estem situats, amb la presència del Raül, per començar a reconstruir ponts amb totes aquelles persones que tenen ganes de tenir-nos com a referents.
Primera valoració
Escric aquestes línies quan fa pocs minuts que s’han donat a conèixer els resultats electorals d’aquestes eleccions europees.
Primer de tot felicitar al Jordi SP que ha guanyat la meva porra. És
D’entrada sens dubte confirmar l’altíssima abstenció que a Catalunya ha obtingut un resultat superior al 60%. En parlarem i de com es distribueix aquesta participació tan baixa, però el que està clar és que no comparteixo la trista acceptació de l’abstenció que ha fet per exemple el president Montilla. Ara pe`ro em falten encara dades.
Els resultats confirmen gran part del que s’esperava, de fet la porra apuntava força en aquest sentit. El PP queda per davant del PSOE i les altres candidatures confirmen resultats amb l’aparició de UPD a l’escenari electoral amb un diputat. D’entrada els resultats són poc positius per les forces d’esquerres, tant a l’estat com a Catalunya. La part més positiva és que no ha fructificat a casa nostra cap invent estrany amb força. No m’agrada que entri UPD però ho ha fet amb poca força i a Catalunya ni UPD ni Ciutadans obtenen un resultat significatiu.
A Catalunya CIU sap recollir feina feta i obtenen un bon resultat a costa dels partits d’esquerres. També cal destacar el 3% de vot blanc a Catalunya, un resultat que juntament amb l’altíssima abstenció ens donen moltes pistes de per on van les coses.
A nivell d’ICV feliç d’haver mantingut el segon diputat, perquè com he dit en altres ocasions Raül Romeva ha estat un magnífic eurodiputat i representa molt pel futur de la nostra organització. I a més de feina ens espera una barbaritat. Perquè les esquerres no hem guanyat ni a Europa ni a l'estat espanyol i tot i que a Catalunya el resultat és lleugerament superior, no és per tirar coets. ICV ha perdut percentatge de vot i vots en absolut després d'una bona tasca parlamentària, per tant no és un bon resultat. Potser les circumstàncies no permetien res més però això vol dir que hem de canviar moltes coses.
Primer de tot felicitar al Jordi SP que ha guanyat la meva porra. És
D’entrada sens dubte confirmar l’altíssima abstenció que a Catalunya ha obtingut un resultat superior al 60%. En parlarem i de com es distribueix aquesta participació tan baixa, però el que està clar és que no comparteixo la trista acceptació de l’abstenció que ha fet per exemple el president Montilla. Ara pe`ro em falten encara dades.
Els resultats confirmen gran part del que s’esperava, de fet la porra apuntava força en aquest sentit. El PP queda per davant del PSOE i les altres candidatures confirmen resultats amb l’aparició de UPD a l’escenari electoral amb un diputat. D’entrada els resultats són poc positius per les forces d’esquerres, tant a l’estat com a Catalunya. La part més positiva és que no ha fructificat a casa nostra cap invent estrany amb força. No m’agrada que entri UPD però ho ha fet amb poca força i a Catalunya ni UPD ni Ciutadans obtenen un resultat significatiu.
A Catalunya CIU sap recollir feina feta i obtenen un bon resultat a costa dels partits d’esquerres. També cal destacar el 3% de vot blanc a Catalunya, un resultat que juntament amb l’altíssima abstenció ens donen moltes pistes de per on van les coses.
A nivell d’ICV feliç d’haver mantingut el segon diputat, perquè com he dit en altres ocasions Raül Romeva ha estat un magnífic eurodiputat i representa molt pel futur de la nostra organització. I a més de feina ens espera una barbaritat. Perquè les esquerres no hem guanyat ni a Europa ni a l'estat espanyol i tot i que a Catalunya el resultat és lleugerament superior, no és per tirar coets. ICV ha perdut percentatge de vot i vots en absolut després d'una bona tasca parlamentària, per tant no és un bon resultat. Potser les circumstàncies no permetien res més però això vol dir que hem de canviar moltes coses.
dissabte, 6 de juny del 2009
Reflexionem
Diuen que avui toca reflexionar. Ho farem doncs, que sóc molt disciplinat. Abans de tot m’agradaria proposar una trobada fent un cafè o una cerveseta a partir de la porra electoral però també pensant en aquella gent que segueix el meu blog i que vol xerrar una estona distesa sobre aquests temes. Proposo dijous dia 11 a les 20.00, ja us confirmaré el lloc. Envieu-me un missatge i us ho confirmo. I per cert, si cal convido, cap problema.
Demà anem a votar, més ben dit cal saber qui més anirà a votar. Les previsions diuen que el nivell d’abstenció serà molt alt, i a més aquesta vegada jo crec que no es podrà parlar tan sols d’abstenció electoral estructural i de desinterès. Aquest cop hi haurà molta gent que no votarà de forma conscient, volent deixar clar el seu descontentament amb el sistema polític i amb la situació actual. Potser altra gent optarà pel vot en blanc o nul, però evidentment molta gent expressarà la seva queixa deixant de votar a qualsevol dels partits amb opcions reals d’obtenir representació parlamentària a Europa. Alguns cops ja he dit que a mi això no em sembla una solució, tot i que ho respecto. Darrera de la decisió de no votar (i també de la de votar) hem de decidir com volem canviar la societat. Perquè algú creu realment que les forces polítiques més conservadores davant d’una alta abstenció decidiran fer polítiques progressistes? Entenc que la desafecció pugui portar a aquesta decisió de no votar, però cap persona em pot argumentar, seriosament, que és el mateix si s’aprova o no una jornada de 65 hores, si s’aprova o no la directiva de la vergonya i segons quina política amb la immigració o si s’impulsa una fiscalitat que penalitzi a les persones més riques. I això no és demagògia, això és realitat. Per tant davant de la situació de dubte cal plantejar-se que farem un cop decidim que no votem i que això no suposa tampoc un important canvi a la política.
La segona frustració és per la generalització. Crec que ICV-EUiA ha presentat un candidat que representa precisament un canvi, tot i els seus 5 anys d’experiència com a eurodiputat. Raül Romeva té valors, és fidel als seus principis, ha estat l’eurodiputat més actiu, ha explicat la seva tasca de forma constant a través del seu blog i ha fet una bona campanya. I evidentment rebrà un vot de càstig. Quan les formacions polítiques opten per candidats que representen els nous valors que reivindiquem, també se l’ha de castigar?
Ahir vaig participar del míting final a Can Felipa, fa gràcia tancar una campanya al costat de casa meva, al mateix lloc on es va gravar el programa de TV3 Casal Rock i al mateix lloc on vam fer el primer Consell Nacional de Joves amb Iniciativa com el mateix Raül Romeva ahir em recordava. Vaig acabar convençut de l’aposta que ha fet ICV aquesta vegada, convençut de la necessitat de que Raül Romeva sigui eurodiputat, però alhora conscient que tenim molts deures per fer com a organització (des d’explicar millor les coses, a estar més a prop de la gent que també transforma la societat o de tensionar més algunes organitzacions territorials), però també conscient d’haver de fer canvis més enllà dels partits polítics. Bona jornada electoral.
Demà anem a votar, més ben dit cal saber qui més anirà a votar. Les previsions diuen que el nivell d’abstenció serà molt alt, i a més aquesta vegada jo crec que no es podrà parlar tan sols d’abstenció electoral estructural i de desinterès. Aquest cop hi haurà molta gent que no votarà de forma conscient, volent deixar clar el seu descontentament amb el sistema polític i amb la situació actual. Potser altra gent optarà pel vot en blanc o nul, però evidentment molta gent expressarà la seva queixa deixant de votar a qualsevol dels partits amb opcions reals d’obtenir representació parlamentària a Europa. Alguns cops ja he dit que a mi això no em sembla una solució, tot i que ho respecto. Darrera de la decisió de no votar (i també de la de votar) hem de decidir com volem canviar la societat. Perquè algú creu realment que les forces polítiques més conservadores davant d’una alta abstenció decidiran fer polítiques progressistes? Entenc que la desafecció pugui portar a aquesta decisió de no votar, però cap persona em pot argumentar, seriosament, que és el mateix si s’aprova o no una jornada de 65 hores, si s’aprova o no la directiva de la vergonya i segons quina política amb la immigració o si s’impulsa una fiscalitat que penalitzi a les persones més riques. I això no és demagògia, això és realitat. Per tant davant de la situació de dubte cal plantejar-se que farem un cop decidim que no votem i que això no suposa tampoc un important canvi a la política.
La segona frustració és per la generalització. Crec que ICV-EUiA ha presentat un candidat que representa precisament un canvi, tot i els seus 5 anys d’experiència com a eurodiputat. Raül Romeva té valors, és fidel als seus principis, ha estat l’eurodiputat més actiu, ha explicat la seva tasca de forma constant a través del seu blog i ha fet una bona campanya. I evidentment rebrà un vot de càstig. Quan les formacions polítiques opten per candidats que representen els nous valors que reivindiquem, també se l’ha de castigar?
Ahir vaig participar del míting final a Can Felipa, fa gràcia tancar una campanya al costat de casa meva, al mateix lloc on es va gravar el programa de TV3 Casal Rock i al mateix lloc on vam fer el primer Consell Nacional de Joves amb Iniciativa com el mateix Raül Romeva ahir em recordava. Vaig acabar convençut de l’aposta que ha fet ICV aquesta vegada, convençut de la necessitat de que Raül Romeva sigui eurodiputat, però alhora conscient que tenim molts deures per fer com a organització (des d’explicar millor les coses, a estar més a prop de la gent que també transforma la societat o de tensionar més algunes organitzacions territorials), però també conscient d’haver de fer canvis més enllà dels partits polítics. Bona jornada electoral.
dimecres, 3 de juny del 2009
Darrer piropo a Raül Romeva abans de les eleccions?
S’acosta el final de campanya i em permetreu que faci una darrera reflexió. Els darrers indicadors demostren una possibilitat real de que ens costi molt arribar a aconseguir el segon eurodiputat de la coalició i que per tant Raül Romeva haurà de suar la samarreta fins el darrer moment i no tan sols ell sinó tota la gent que li donem suport i que a més ho fem amb convicció. Júlia Silveira en una resposta a un escrit de Jordi Fornés sobre les seves raons per votar a Raül Romeva deia que s’oblidava de que el votaria perquè és militant d’ICV. Possiblement és una raó, però en aquest cas acaba sent una raó absolutament irrellevant en el meu cas, tot i així estic convençut que altres persones el millor argument que tenen per votar al seu candidat o candidata hauran d’agafar-se bàsicament a aquest argument. De fet la pròpia candidata socialista ha dit que els resultats es llegiran en clau interna i que per tant també cal votar en aquesta línia interna. En aquest darrer article meu demanant el vot per a ICV-EUiA vull remarcar la figura del nostre candidat.
Raül Romeva és una persona amb una gran experiència en el camp de la resolució dels conflictes i en la política activa, molt abans de ser eurodiputat. Per tant fa 5 anys va arribar amb molta joventut però amb un bagatge molt gran d’activisme dins dels moviments socials. Fa 5 anys va arribar una persona amb un perfil clar d’ecosocialisme. Fa més de 15 anys que conec al Raül i en aquest cas és evident que no parlem d’algú que arriba a la política després d’haver consolidat una carrera professional i se n’aprofita d’aquest fet. Raül Romeva ve les joventuts i alhora ha fet un treball intens amb els moviments socials. 5 anys després de la seva elecció com a eurodiputat Raül Romeva ha demostrat la seva gran capacitat. Ha estat un dels diputats més actius al Parlament Europeu i ho ha estat assumint importants tasques com en el terreny de la pesca i alhora portant la veu d’aquelles persones que menys veu tenen. I a més ho ha fet amb transparència i informació. El seu blog ha estat un magnífic diari de la seva activitat.
Per tant Raül Romeva representa precisament molts dels valors que les persones que més dubtes tenen per anar a votar reclamen. Raül Romeva no és el polític de sempre. Estreta vinculació als moviments socials que vol representar, passió per la seva feina, activisme intens, transparència i voluntat d’explicar la seva tasca. És una persona sensible i creu en allò que està fent. Raül Romeva ha de ser eurodiputat precisament amb el vot de la gent que vol canviar la política i sobretot fer-ho des de les esquerres. Respecto totes les opcions polítiques i totes les decisions que diumenge preneu, però us demano un esforç de reflexió, de plantejament de què representa votar a Europa i de què representa votar per en Raül Romeva. És evident que votaré a Raül Romeva perquè al meu entendre és el millor candidat català, perquè el veig capacitat per defensar l’ecosocialisme a Europa, perquè és un polític amb els valors que m’agraden i clar que sí perquè milito en una formació política que tot i les seves grans dificultats està responent a les meves expectatives i perquè està fent una renovació d’una gran profunditat. Davant de les dificultats de construir una societat com jo voldria, sols em queda duplicar els meus esforços personals i confiar en polítics com en Raül.
Raül Romeva és una persona amb una gran experiència en el camp de la resolució dels conflictes i en la política activa, molt abans de ser eurodiputat. Per tant fa 5 anys va arribar amb molta joventut però amb un bagatge molt gran d’activisme dins dels moviments socials. Fa 5 anys va arribar una persona amb un perfil clar d’ecosocialisme. Fa més de 15 anys que conec al Raül i en aquest cas és evident que no parlem d’algú que arriba a la política després d’haver consolidat una carrera professional i se n’aprofita d’aquest fet. Raül Romeva ve les joventuts i alhora ha fet un treball intens amb els moviments socials. 5 anys després de la seva elecció com a eurodiputat Raül Romeva ha demostrat la seva gran capacitat. Ha estat un dels diputats més actius al Parlament Europeu i ho ha estat assumint importants tasques com en el terreny de la pesca i alhora portant la veu d’aquelles persones que menys veu tenen. I a més ho ha fet amb transparència i informació. El seu blog ha estat un magnífic diari de la seva activitat.
Per tant Raül Romeva representa precisament molts dels valors que les persones que més dubtes tenen per anar a votar reclamen. Raül Romeva no és el polític de sempre. Estreta vinculació als moviments socials que vol representar, passió per la seva feina, activisme intens, transparència i voluntat d’explicar la seva tasca. És una persona sensible i creu en allò que està fent. Raül Romeva ha de ser eurodiputat precisament amb el vot de la gent que vol canviar la política i sobretot fer-ho des de les esquerres. Respecto totes les opcions polítiques i totes les decisions que diumenge preneu, però us demano un esforç de reflexió, de plantejament de què representa votar a Europa i de què representa votar per en Raül Romeva. És evident que votaré a Raül Romeva perquè al meu entendre és el millor candidat català, perquè el veig capacitat per defensar l’ecosocialisme a Europa, perquè és un polític amb els valors que m’agraden i clar que sí perquè milito en una formació política que tot i les seves grans dificultats està responent a les meves expectatives i perquè està fent una renovació d’una gran profunditat. Davant de les dificultats de construir una societat com jo voldria, sols em queda duplicar els meus esforços personals i confiar en polítics com en Raül.
ICV al govern de Barcelona (III)
Com es pot enfortir l’organització d’ICV a Barcelona? L’Assemblea convocada pels dies 3 i 4 de juliol ha de permetre afrontar aquest debat amb força perquè és fonamental. No ens enganyem, però. Hi ha dificultats de mobilització social en general, costa atreure a la gent a qualsevol forma estable de participació i a més el clima de desafecció política és general i no en contra d’alguns partits. Tot i així hem de saber fer algunes coses.
- Governar bé a la ciutat. És a dir tenir una bona capacitat de gestió de les nostres àrees i una bona capacitat d’influència en totes les àrees de govern.
- Avançar en la renovació de la nostra organització a Barcelona, impulsant la incorporació de persones noves i impulsant la dinamització interna.
- Entendre que la forma de militància ha canviat i que ara ja no és única. Participar de reunions i debats no és la única forma de militar i en canvi hem de trobar l’espai propi per cada persona que es vol comprometre. Jo, personalment, és en aquest sentit que miro de tenir un blog molt actiu o d’haver impulsat els sopars tertúlia al Poblenou.
- Obrir espais de treball i debat per anar més enllà. Però el dia a dia sovint es menja a l’organització i no és senzill. Potser sí que tenim pendent aquest debat sobre com volem que evolucioni la ciutat no per mandats electorals sinó més en abstracte.
- Ser constantment crítics, però no confondre la crítica i la flagel·lació. Clar que hi ha coses a millorar, però és evident que l’aportació global d’ICV a la ciutat ha estat fonamental. A vegades m’agradaria que molta gent propera o de la nostra pròpia organització dediqués el mateix temps que hi posa per dubtar a donar a conèixer les nostres aportacions. Potser també és cert que determinades persones de la direcció haurien de fer el contrari.
I finalment voldria fer una referència més al ric comentari de “la peixatera”. És cert que a Barcelona hi ha Associacions de Veïns i Veïnes amb una gran capacitat d’influència social i de construcció de la ciutat i que la FAVB és una bona fàbrica d’idees, però tampoc ens equivoquem. Desgraciadament els barris on l’AVV té una capacitat de lideratge important són pocs i la força de la FAVB per influir socialment a nivell de ciutat també és limitada. I no ho dic com a crítica, ja que penso que fan molt més del que seria lògic en funció de la seva força. I a més ho he dit més d’una vegada en aquest blog, si no aconseguim que el moviment associatiu estable (AVV; Coordinadores d’Entitats, Consell de Joventut, esplais, entitats socials ...) tingui major capacitat d’influència, estarem afavorint plataformes amb interessos corporatius. Les esquerres perdem cada cop que s’afebleix el moviment associatiu veïnal.
I voldria acabar fent una crida, entenc que difícil, a la participació política. Sé que el moment és difícil i que no engresca ara participar políticament. Però potser per això precisament cal participar ara més que mai. Perquè si volem que ICV reflexioni sobre determinats temes ho podem proposar. Perquè si volem que ICV faci canvis en la seva estratègia ho podem afavorir. Però també perquè la feblesa organitzativa es supera amb major implicació i treball, amb compromís i amb debats oberts i intensos.
- Governar bé a la ciutat. És a dir tenir una bona capacitat de gestió de les nostres àrees i una bona capacitat d’influència en totes les àrees de govern.
- Avançar en la renovació de la nostra organització a Barcelona, impulsant la incorporació de persones noves i impulsant la dinamització interna.
- Entendre que la forma de militància ha canviat i que ara ja no és única. Participar de reunions i debats no és la única forma de militar i en canvi hem de trobar l’espai propi per cada persona que es vol comprometre. Jo, personalment, és en aquest sentit que miro de tenir un blog molt actiu o d’haver impulsat els sopars tertúlia al Poblenou.
- Obrir espais de treball i debat per anar més enllà. Però el dia a dia sovint es menja a l’organització i no és senzill. Potser sí que tenim pendent aquest debat sobre com volem que evolucioni la ciutat no per mandats electorals sinó més en abstracte.
- Ser constantment crítics, però no confondre la crítica i la flagel·lació. Clar que hi ha coses a millorar, però és evident que l’aportació global d’ICV a la ciutat ha estat fonamental. A vegades m’agradaria que molta gent propera o de la nostra pròpia organització dediqués el mateix temps que hi posa per dubtar a donar a conèixer les nostres aportacions. Potser també és cert que determinades persones de la direcció haurien de fer el contrari.
I finalment voldria fer una referència més al ric comentari de “la peixatera”. És cert que a Barcelona hi ha Associacions de Veïns i Veïnes amb una gran capacitat d’influència social i de construcció de la ciutat i que la FAVB és una bona fàbrica d’idees, però tampoc ens equivoquem. Desgraciadament els barris on l’AVV té una capacitat de lideratge important són pocs i la força de la FAVB per influir socialment a nivell de ciutat també és limitada. I no ho dic com a crítica, ja que penso que fan molt més del que seria lògic en funció de la seva força. I a més ho he dit més d’una vegada en aquest blog, si no aconseguim que el moviment associatiu estable (AVV; Coordinadores d’Entitats, Consell de Joventut, esplais, entitats socials ...) tingui major capacitat d’influència, estarem afavorint plataformes amb interessos corporatius. Les esquerres perdem cada cop que s’afebleix el moviment associatiu veïnal.
I voldria acabar fent una crida, entenc que difícil, a la participació política. Sé que el moment és difícil i que no engresca ara participar políticament. Però potser per això precisament cal participar ara més que mai. Perquè si volem que ICV reflexioni sobre determinats temes ho podem proposar. Perquè si volem que ICV faci canvis en la seva estratègia ho podem afavorir. Però també perquè la feblesa organitzativa es supera amb major implicació i treball, amb compromís i amb debats oberts i intensos.
dimarts, 2 de juny del 2009
ICV al govern de Barcelona (II)
En un dels meus darrers articles parlava sobre com podia influir ICV dins del govern municipal de Barcelona. Explicava exemples de la nostra capacitat d’influència però m’acabava preguntant si aquesta influència era suficient. Crec que no, tot i que com ja avançava no és una tasca senzilla. A partir del comentari al post també vull desenvolupar algunes altres idees.
És cert que hi ha un problema de model de ciutat. Ens costa tenir clar que volem que sigui Barcelona quan sigui gran. Tothom té clar que el creixement de Barcelona a cop de gran esdeveniment està esgotat i que cal fer el gir cap a la gestió més quotidiana. Però qui ho expressava així fa deu o cinc anys? És cert que potser el plantejament ha de ser més valent però dir al 2004 que apostàvem per la Barcelona en minúscules va marcar una tendència. Però a vegades també hem de partir de quina ciutat tenim i si ens agrada. A mi personalment m’agrada força l’actual model de ciutat de Barcelona i de fet els grans problemes que crec que tenim venen de l’encert de model. Barcelona és una ciutat atractiva i agradable (i no dic atractiva referint-me al turisme de borratxera o comiat de solters). Barcelona és una ciutat exemple per a molts d’inclusió social, de convivència, de festes populars, de respecte medioambiental o d’accessibilitat. Barcelona és una ciutat mixta on hi ha gent que hi viu, que hi treballa, que estudia, que es diverteix , que compra ... i on molta gent ho fa tot alhora. I aquest èxit de model de ciutat ha comportat dos dels grans problemes de la ciutat. El procés d’encariment de l’habitatge i de la vida a la ciutat que fa que molta gent jove trobi greus dificultats per tal de seguir vivint a la ciutat i la pressió turística i especulativa que converteix espais de la ciutat en parcs temàtics o espais sense identitat. I després hi ha errors. La ciutat ha anat desplegant projectes urbanístics a vegades amb major o menor encert. I finalment podríem parlar de la gran dificultat de crear complicitats que hem tingut com Ajuntament amb la ciutadania i el moviment associatiu. Però hi ha molta gent que lluita per un altre model de ciutat, no ho oblidem.
I és cert que en aquest àmbit la influència d’ICV no sempre ha estat prou important. Però no oblidem que tenim 4 regidors de 41, que cada cop que no hem arribat a un acord amb el PSC, aquest ha signat l’acord amb les altres forces polítiques, que molts dels aspectes que defensem no generen majoria social i molt especialment entre aquells sectors que poden generar opinió pública i que certament tenim una debilitat organitzativa que alguns mirem d’enfortir des de dins. De totes maneres si tirem mà dels arxius veurem que avui Barcelona ha evolucionat força cap a plantejaments que fèiem des d’ICV i que fa uns anys eren molt minoritaris. Crec que ningú discuteix que l’Àrea d’Acció Social no ha tingut el mateix pes ni la mateixa política quan ho ha portat la nostra organització. I és cert que ens costa fer un seguiment acurat d’alguns temes urbanístics o d’alguns districtes de la ciutat. Però per invertir aquesta situació crec que calen alguns aspectes molt importants. Ho desenvoluparé en el proper article que tancarà, suposo, aquesta sèrie.
És cert que hi ha un problema de model de ciutat. Ens costa tenir clar que volem que sigui Barcelona quan sigui gran. Tothom té clar que el creixement de Barcelona a cop de gran esdeveniment està esgotat i que cal fer el gir cap a la gestió més quotidiana. Però qui ho expressava així fa deu o cinc anys? És cert que potser el plantejament ha de ser més valent però dir al 2004 que apostàvem per la Barcelona en minúscules va marcar una tendència. Però a vegades també hem de partir de quina ciutat tenim i si ens agrada. A mi personalment m’agrada força l’actual model de ciutat de Barcelona i de fet els grans problemes que crec que tenim venen de l’encert de model. Barcelona és una ciutat atractiva i agradable (i no dic atractiva referint-me al turisme de borratxera o comiat de solters). Barcelona és una ciutat exemple per a molts d’inclusió social, de convivència, de festes populars, de respecte medioambiental o d’accessibilitat. Barcelona és una ciutat mixta on hi ha gent que hi viu, que hi treballa, que estudia, que es diverteix , que compra ... i on molta gent ho fa tot alhora. I aquest èxit de model de ciutat ha comportat dos dels grans problemes de la ciutat. El procés d’encariment de l’habitatge i de la vida a la ciutat que fa que molta gent jove trobi greus dificultats per tal de seguir vivint a la ciutat i la pressió turística i especulativa que converteix espais de la ciutat en parcs temàtics o espais sense identitat. I després hi ha errors. La ciutat ha anat desplegant projectes urbanístics a vegades amb major o menor encert. I finalment podríem parlar de la gran dificultat de crear complicitats que hem tingut com Ajuntament amb la ciutadania i el moviment associatiu. Però hi ha molta gent que lluita per un altre model de ciutat, no ho oblidem.
I és cert que en aquest àmbit la influència d’ICV no sempre ha estat prou important. Però no oblidem que tenim 4 regidors de 41, que cada cop que no hem arribat a un acord amb el PSC, aquest ha signat l’acord amb les altres forces polítiques, que molts dels aspectes que defensem no generen majoria social i molt especialment entre aquells sectors que poden generar opinió pública i que certament tenim una debilitat organitzativa que alguns mirem d’enfortir des de dins. De totes maneres si tirem mà dels arxius veurem que avui Barcelona ha evolucionat força cap a plantejaments que fèiem des d’ICV i que fa uns anys eren molt minoritaris. Crec que ningú discuteix que l’Àrea d’Acció Social no ha tingut el mateix pes ni la mateixa política quan ho ha portat la nostra organització. I és cert que ens costa fer un seguiment acurat d’alguns temes urbanístics o d’alguns districtes de la ciutat. Però per invertir aquesta situació crec que calen alguns aspectes molt importants. Ho desenvoluparé en el proper article que tancarà, suposo, aquesta sèrie.
dilluns, 1 de juny del 2009
No ens volen votar
L’altre dia al blog “Defensem Horta” que aglutina a persones contràries al projecte de MPGM del Carmel en el sector 14 hi havia una recomanació explícita de no votar a ICV o al PSC a les properes eleccions europees. D’entrada dir que tothom, a títol individual o col·lectiu, pot expressar les seves preferències de vot i per tant en aquest sentit cap problema. No sé, de totes maneres, si aquest posicionament es va prendre en assemblea de tots els veïns afectats o per part d’un grup que lidera la protesta, però igualment tothom té dret a expressar les seves opinions partidistes.
Sols destacaré però dues coses. La primera és que no sempre barrejar temes acaba portant objectivitat. Al mateix blog pocs dies enrere publicaven la resposta del candidat d’ICV-EUiA a les europees, Raül Romeva sobre el tema del sector 14. No sé si ho han preguntat a tots els candidats i si han tingut respostes. Però llavors perquè li preguntaven al Raül si fos la resposta que fos demanarien que no se’l votés? El procés de MPGM del Carmel no ha acabat, el sector 14 tindrà canvis significatius com ja ha expressat el govern i a més s’haurà de fer amb el vot favorable d’ERC. Per tant em sembla exagerat vincular el vot a unes europees a un procés local encara no finalitzat.
En segon lloc tornaré a respondre sobre una qüestió que crec que és important. Tornen a dir que ICV ha estat l’únic partit que no ha visitat el sector com a partit. De veritat creuen que seria més lògic que un dimarts l’Elsa Blasco anés com a Regidora d’Horta-Guinardó i el dimecres com a dirigent d’ICV? Algú creu que ICV fa visites a les obres del Mas Guinardó o de l’enderroc del viaducte? Té sentit negociar avui com a partit i demà com a govern? Jo crec que no. Precisament crec que la transparència és deixar clar com a què s’actua. La Regidora Elsa Blasco ha actuat sempre com a govern. Quan ha visitat el sector o s’ha reunit amb els afectats ho ha fet sempre com a Regidora d’Horta-Guinardó i per tant amb la capacitat de prendre compromisos com a institució. És cert que haguéssim pogut fer una altra cosa, fer una delegació (sense la presència de l’Elsa) i que anés a visitar el sector. Haver escoltat i transmetre que treballarem sobre aquest tema i que no es preocupin que li faran arribar a l’Elsa. De veritat això tindria sentit?
El que cal fer és treballar. Es va fer amb una comissió de seguiment de l’AERI, s’ha treballat amb els afectats, s’ha de treballar encara més, arribar a un acord polític que permeti la majoria per aprovar el projecte i un major consens social que el que va generar l’aprovació inicial. I per fer-ho us asseguro que ICV disposava de la informació necessària i que creiem que no és bo fer demagògia dient un dia una cosa com a partit i el dia següent una cosa diferent com a govern. Això sols té sentit quan es preveu una discrepància entre un membre de l’equip de govern i la decisió del govern, però crec que no és el cas.
Sols destacaré però dues coses. La primera és que no sempre barrejar temes acaba portant objectivitat. Al mateix blog pocs dies enrere publicaven la resposta del candidat d’ICV-EUiA a les europees, Raül Romeva sobre el tema del sector 14. No sé si ho han preguntat a tots els candidats i si han tingut respostes. Però llavors perquè li preguntaven al Raül si fos la resposta que fos demanarien que no se’l votés? El procés de MPGM del Carmel no ha acabat, el sector 14 tindrà canvis significatius com ja ha expressat el govern i a més s’haurà de fer amb el vot favorable d’ERC. Per tant em sembla exagerat vincular el vot a unes europees a un procés local encara no finalitzat.
En segon lloc tornaré a respondre sobre una qüestió que crec que és important. Tornen a dir que ICV ha estat l’únic partit que no ha visitat el sector com a partit. De veritat creuen que seria més lògic que un dimarts l’Elsa Blasco anés com a Regidora d’Horta-Guinardó i el dimecres com a dirigent d’ICV? Algú creu que ICV fa visites a les obres del Mas Guinardó o de l’enderroc del viaducte? Té sentit negociar avui com a partit i demà com a govern? Jo crec que no. Precisament crec que la transparència és deixar clar com a què s’actua. La Regidora Elsa Blasco ha actuat sempre com a govern. Quan ha visitat el sector o s’ha reunit amb els afectats ho ha fet sempre com a Regidora d’Horta-Guinardó i per tant amb la capacitat de prendre compromisos com a institució. És cert que haguéssim pogut fer una altra cosa, fer una delegació (sense la presència de l’Elsa) i que anés a visitar el sector. Haver escoltat i transmetre que treballarem sobre aquest tema i que no es preocupin que li faran arribar a l’Elsa. De veritat això tindria sentit?
El que cal fer és treballar. Es va fer amb una comissió de seguiment de l’AERI, s’ha treballat amb els afectats, s’ha de treballar encara més, arribar a un acord polític que permeti la majoria per aprovar el projecte i un major consens social que el que va generar l’aprovació inicial. I per fer-ho us asseguro que ICV disposava de la informació necessària i que creiem que no és bo fer demagògia dient un dia una cosa com a partit i el dia següent una cosa diferent com a govern. Això sols té sentit quan es preveu una discrepància entre un membre de l’equip de govern i la decisió del govern, però crec que no és el cas.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)