Míting diferent, i tan diferent!

Això de les campanyes polítiques no deixarà de sorprendre'm. Per primera vegada m'he quedat sense poder entrar a un míting. No ha estat ni pel meu aspecte sospitós ni perquè se'm consideri excessivament crític, ha estat perquè tot l'aforament estava ple. I després diuen que les europees no mobilitzen. Com deia l'Alfons això no passava des dels mítings del Carrillo a la Monumental, tot i que em sembla que no tenien la mateixa capacitat. He de confessar que potser hagués tingut l'oportunitat d'entrar-hi però m'he despistat. He arribat 20 minuts abans i m'he acostat fins la carpa. Allà estaven el Raül Romeva, el Joan Herrera, la Imma Mayol, el Cesc Baltasar ... Vaig quedar-me allà fora xerrant amb la gent. Quan van entrar vaig esperar un moment per entrar i sorpresa! Ja no deixaven entrar. Primer vaig pensar que era una broma, però no. Érem força gent a fora i els comentaris anaven de la broma a la certa indignació per haver-te organitzat el dia i al final no poder entrar al míting. Un dels comentaris també era que tothom va pensar que els míting podria punxar de gent i per tant que calia anar-hi, i allà ens vam trobar força gent. I van posar uns bafles al carrer, però clar un míting sols de veu pot ser massa dur. Així que vam deixar al Coscubiela parlant pels privilegiats que estaven dins de la sala i vam anar a fer una cerveseta un nombrós grup de Barcelona, fins i tot haguéssim pogut discutir bona part de l'assemblea. Al tornar vam trobar-nos a l'Anna i el Gregori que sortien del míting i més enllà la resta gent que havia pogut assistir. Èxit de convocatòria? Manca de previsió? Com a mínim vaig estar molt a gust xerrant una estona amb l'Elsa, l'Anna, el. Jordi, el Sergi, l'Aina ... La llàstima és que reconec que a mi em faltaven alguns elements claus a explicar d'aquesta campanya electoral i poder-ho explicar al meu blog. Bé ara miraré si algú de la blogosfera d'ICV en parla.

ICV al govern de Barcelona (1)

Quin és i quin ha de ser el paper d’ICV-EUiA dins del govern municipal de Barcelona? Aquesta pregunta inclou bona part d eles inquietuds que ens donen voltes a gent d’ICV que tenim ganes de donar-li voltes a les coses per tal de millorar el nostre treball polític. És per això que també serà el tema del proper sopar tertúlia de gent al voltant d’ICV Poblenou el proper dijous 18 de juny amb la presència de Ricard Gomà. És evident que no serà en el sopar on haurem de trobar les respostes, tot i que si surten idees seran benvingudes, però sí que en l’Assemblea d’ICV de Barcelona dels propers 3 i 4 de juliol haurem d’avançar. Però voldria fer algunes reflexions perquè a més aprofitaré per respondre alguns dels comentaris que em fa arribar un company d’ICV del Poblenou. Això sí ho faré en diversos articles.
D’entrada dir que el tema no és senzill i ho dic en un doble sentit. No és senzill explicar el nostre perfil propi a la ciutadania en general i no és gens senzill tenir perfil propi dins del govern actual. Per tant hem de saber com explicar-ho i sobretot com definir-lo. Sobre la primera part no li donaré moltes voltes. Els mitjans de comunicació no dediquen gaire espai a la informació local i a part de conflictes molt concrets no apareix gaire l’acció de govern i menys la del soci minoritari. En segon lloc l’organització és massa dèbil per cobrir aquest dèficit amb una explicació boca orella. I en tercer lloc encara ens falta capacitat per ajudar a difondre la nostra feina des del ciberespai, tot i que cal valorar molt esforços com el del blog del Ricard Gomà. Eines que ens permetrien donar-nos a conèixer en igualtat de condicions són encara molt poc utilitzades a la nostra organització.
No és senzill marcar perfil propi dins d’un govern quan ets un soci minoritari, però més difícil és fer-ho quan a sobre el govern no té majoria. A més, què vol dir marcar perfil propi? Sovint s’equipara marcar perfil a discrepar del grup majoritari i és evident que això és una petita part. Jo diria que una formació com ICV pot marcar perfil propi en tres àmbits: liderant temes dins de les àrees pròpies de govern, discrepant d’algunes de les actuacions del soci majoritari o bé influint en les altres àrees de govern que no són directament responsabilitat pròpia. En el primer àmbit crec que podem trobar exemples prou significatius de les diferents àrees que ocupem la regidoria. En l’àmbit d’acció social és evident, sols cal veure el Programa d’Acció contra la Pobresa, un programa amb un suport de les entitats que treballen en aquest camp mai vist i que sols ho portàvem nosaltres en el programa electoral, quan la resta eren reticents a esmentar la paraula pobresa nosaltres hem aconseguit l’acord de govern per impulsar aquest programa. O bé una nova contracta de neteja ambiciosa tècnicament i medioambientalment. O el primer pla sobre el col·lectiu lèsbic, gai, transsexual i bisexual. O el Congrés de Dones que es celebrarà aviat o el tractament de la prostitució (i per un dia no parlo d’Horta-Guinardó). Són exemples de temes liderats des de regidories d’ICV i que tenen un marcat perfil propi, en el plantejament i en la manera de tirar-ho endavant. I sinó que ho preguntin a les entitats de dones o de benestar social .
Hi ha una segona manera de marcar perfil propi, discrepar de les propostes del partit majoritari del govern i votar-hi en contra. Això es pot exercir poques vegades durant el mandat, per temes que siguin molt importants i molt vinculats als principis. Ho va ser el mandat passat l’ordenança del civisme i ho ha estat recentment la recuperació del castell de Montjuic. També ho pot ser en breu el projecte urbanístic del Miniestadi, tot i que esperem que no sigui així. I la tercera forma de marcar perfil propi és influir en àrees governades per regidors del partit majoritari però aconseguir introduir alguns aspectes significatius del nostre programa com ha estat per exemple la connexió dels tramvies per la Diagonal dins del debat participatiu per la reforma d’aquesta important via de la ciutat. Per tant marquem perfil propi en els tres àmbits, però suficient?

Casals Gent Gran Horta-Guinardó

Dimarts 26 de maig vaig poder assistir a la tercera jornada de participació dels casals de gent gran d'Horta-Guinardó. Aquestes jornades coincideixen amb el primer aniversari dels Casals de Gent Gran del Baix Guinardó, d'Horta i de la Vall d'Hebron, on es celebrava aquest acte. Hi van assistir l'Elsa Blasco i el Ricard Gomà.

La presència del Ricard no tan sols era un gest de valoració de la feina feta al Casal sinó que també era un suport a un model de Casal que ell ha impulsat de forma decidida. La gent gran necessita espais assistencials, sens dubte, però també llocs de participació i activitat. Els nous casals responen a aquest criteri, una voluntat de fer espais vius on es balla, es fan sortides però també es fan debats o es participa de projectes intergeneracionals.

I les dades ho avalen. No tan sols el ple absolut a les 3 jornades, sinó les dades de tots tres casals. En total 5.600 socis a Horta-Guinardó i 180 voluntaris.

En pocs dies es lliuraran les claus de pisos amb serveis per a gent gran de Can Travi. 85 nous habitatges d’uns 40 metres quadrats amb serveis de suport social i personal. Eines per garantir una qualitat de vida i una independència a la gent gran. Aquest és un servei fonamental però com deia no la única opció de treball amb la gent gran. En Ricard Gomà està liderant polítiques d'Acció Social amb valentia i determinació. És cert que darrera d’ell hi ha un gran equip de gent que treballa des de l’Àrea i des dels Districtes. A Horta-Guinardó la tècnica de gent gran, les dinamitzadores de Casals o el conseller de gent gran fan una feina fonamental al costat de les entitats i persones que formen part del Consell de Gent Gran d’Horta-Guinardó, però cal també un lideratge clar que faci possible que la política per a la gent gran sigui central i a més sense tractar sols la part assistencial.

Porra electoral

Ja és tradició que quan hi ha eleccions organitzi una porra de resultat electorals al meu blog. Tot i la sensació de poca tensió de campanya aquest cop no serà menys i per tant aquí va la meva porra. Us recordo que cal fer previsió de distribució dels 50 eurodiputats que li corresponen a l'estat espanyol. Qui guanya té una cervesa (o beguda equiparable) pagada, igualment, però, tothom que participi i vulgui ens podem trobar després per prendre alguna cosa i comentar-ho. Us prego que poseu resultats i que reserveu els ocmentaris per altres articles, fins i tot dels ja publicats. Gràcies.

La meva aposta.

PP 23
PSOE 22
IU-ICV 2
Coalició Europa (CIU ...) 2
Europa Pobles(ERC...) 1
UPD 0

10è aniversari BOCA NORD

El proper 28 de maig a les 20.30 celebrarem el 10è aniversari de l’Espai Jove Boca Nord. La festa comptarà amb el concert de Black Dollys i la sessió de djGallumbos. Per poc que pugui hi seré, en primer lloc perquè ja va bé alguna festa de tant en tant, però en segon lloc perquè crec que és un aniversari digne de celebrar. El Boca Nord és un exemple de la importància social que acaben tenint un impacte social molt considerable. El Boca és un referent per a la gent jove del barri del Carmel i per a tota la gent jove de la ciutat. He participat de diferents activitats del centre, des de concerts a free kabarets. També he assistit a presentacions de Barcelona Activa o a actes electorals d’ICV. I sempre que hi he estat he trobat gent molt diversa fent activitats, tocant música, ballant la dansa del ventre, jugant a jocs de rol o treballant el Linux. Darrera del Boca hi ha gent que treballa i ha treballat molt per fer un equipament públic especialment adreçat a la gent jove, un espai municipal on la gent es troba a gust. Però voldria també recordar els mesos que vam “viure” al Boca Nord a partir de l’esvoranc del Carmel. Tal com anàvem desallotjant a la gent del barri vam decidir habilitar el Boca Nord i la resposta de la gent que treballava al Boca va ser exemplar. Imagineu-vos el que significa ocupar un equipament juvenil durant tant temps i que ho aguantin d’una manera tan professional i començant a recuperar les activitats joves tan bon punt va ser possible. Dies durs i dies d’anècdotes que estaria bé que recopilessin en una publicació. Poques vegades tantes autoritats han passat per un equipament juvenil (ZP, Maragall, Hereu, Clos, Mayol, Portabella ...).
Però no tan sols hi ha un tema d’actitud. Les dades del primer trimestre d’enguany demostren l’estat de l’equipament. S’han fet aquest trimestre 27 tallers (Bollywood, Ioga, Trapezi, art urbà ..), s’han incrementat els tallers per adolescents, múltilples concerts i festes d’entitats, s’han dut a terme tallers de defensa personal per a dones d’acord amb el PIAD, s’ha participat en projectes de major àmbit com el festival influencers o el Visualsound, s’ha treballat des del punt d’informació juvenil ...

La pastilla del dia després a debat

L’altre dia sopant amb un grups de bons amics i amigues va sortir el tema de la proposta de poder donar la “pastilla del dia després” a les farmàcies sense recepta mèdica. He de reconèixer que no ho tinc clar. És públic que defenso el dret a l’avortament, és obvi que reivindico el dret a una sexualitat lliure i a tots els mecanismes que permetin que es pugui dur a terme aquesta llibertat, però també defenso el dret a una sexualitat responsable. Sé que això que plantejo no és senzill i que és polèmic. Intentaré argumentar de forma senzilla la meva postura. Defenso que qualsevol persona, fins i tot menor d’edat, pugui accedir a la pastilla del dia després, però crec que ho ha de fer amb coneixement d’algun professional qualificat. Igual que amb la nova proposta de llei de l’avortament. Crec que és positiu que es pugui optar a l’avortament menors entre 16 i 18 anys sense consentiment dels pares, pe`ro algú ha d’assumir la constància d’aquesta interrupció de l’embaràs. En tots dos casos no crec que s’hagi de fer necessàriament amb el consentiment dels pares, perquè això condemna a moltes menors a una situació molt difícil i perquè als 16 anys existeix un grau de privacitat que fa difícil que aquest tema es pugui tractar amb facilitat. Si no impulsem mesures clares de suport a aquestes noies joves les condemnem en molts casos a l’avortament clandestí. Però una cosa és facilitar al màxim els recursos i una altra cosa és despreocupar-nos dels temes. Determinats usos de la pastilla del dia després no tan sols poden ser perjudicials per a la salut, sinó que a més poden estar amagant un problema real que cal afrontar. Diu una frase històrica (no sé de qui la veritat) que per tal d’educar a algú cal tota la tribu. En aquest cas em ve perfecte la cita. Sóc pare d’una nena, d’aquí uns anys i espero que gaudeixi de la vida i de la sexualitat però no m’ho explicarà tot, per tant espero que darrera d’ella hi ha hagi altres persones que puguin assumir un paper educatiu amb ella, facilitar-li sortides, orientar-la, assessorar-la. Crec que això és fonamental. Per tant sí a la pastilla del dia després, sí a poder-hi accedir també les menors entre 16 i 18 anys, d’acord am que sigui sense el consentiment de la família però no tinc clar que es pugui fer sense un control social. Control no per jutjar però sí per garantir la salut i la llibertat sexual de totes les persones.

Compromís de tothom?

Segueixo escrivint arrel dels comentaris deixats en un article meu sobre abstencionisme. M’allunyo d’Europa, però tranquils que hi tornaré en altres escrits. Alguns comentaris han dit que no busqui responsables fora de qui governa, ni en l’oposició ni en la societat. D’acord en part, però un govern (és igual si és municipal, autonòmic, nacional, estatal o europeu) no pot plantejar-se les coses com si visqués en una caixa de vidre sense que l’afecti allò que està al seu voltant. La crisi econòmica representa una pèrdua d’ingressos i alhora representa haver de canviar les prioritats. El Districte d’Horta-Guinardó no és el causant de la crisi econòmica ni pot generar els mecanismes per redreçar la situació. Pot fer coses per resoldre problemes derivats de la crisi, però plantejar que elements que estan molt per damunt de la nostra capacitat no ens afecten seria absurd.
En segon lloc jo no acostumo a parlar de l’oposició tal com deia ahir i per tant no em sento directament afectat, però el que no accepto és que no es pugui parlar de l’oposició. En alguns casos el paper de l’oposició ha estat decisiu per crispar debats i en altres casos ha ajudat a trobar solucions. Qui està en política és responsable del que fa, governi o no. Evidentment qui governa té una responsabilitat directa sobre allò que decideix, sols faltaria, però un dia podríem començar a repassar també que ha dit l’oposició a diferents temes i això també pot ser motiu de debat. I més quan a Barcelona hi ha una situació en aquests moments un govern que no té la majoria i per tant cal trobar el consens amb altres formacions polítiques. A Barcelona que un pla tiri endavant o no és tan sols responsabilitat del govern. Per sort a Horta-Guinardó la majoria de govern i l’actitud d’ERC han permès tirar endavant els grans projectes.
En tercer lloc no es pot plantejar que la ciutadania no és també responsable d’allò que passa a la política. Com es pot acceptar que qui decideix una gran part de les coses que ens afecten (els polítics en general) no tingui la nostra confiança i ens sigui igual? Si realment creiem que la majoria de polítics són corruptes, ineptes, interessats i viuen al marge de la societat; com és que ho permetem? Un cop feia aquest símil, si un dia agafo un avió i crec que el comandant no té la capacitat de fer el viatge potser prendré alguna decisió. I en política no tinc clar que fora dels moviments antisistema i anarquistes hi hagi gent que estigui proposant altres alternatives. Estic convençut que si les Associacions de Veïns o la resta d’entitats tinguessin darrera seu centenars de persones la tasca municipal seria millor i per tant en aquest sentit plantejo que la responsabilitat és de totes i tots. Hi ha gent que planteja que espera de nosaltres que gestionem millor, és lícit, però jo aspiro a debatre sobre si estic governant en un bon sentit, segons els principis polítics que jo defenso.
I finalment en relació al que planteja el Jordi sobre que els polítics no haurien de fer campanya no hi estic gens d’acord. Primera perquè no són gestors, són polítics i defensar uns valors a Europa permetrà tenir una política social, laboral, medioambiental ... que ens afectarà a cada municipi. I en segon lloc perquè els polítics no tenen horari i tu Jordi ho saps. No pleguen a les 3 de la tarda i els caps de setmana també tenen activitat. Què vol dir, que un càrrec públic escollit en unes llistes polítiques no pot participar en política? Això no vol dir que deixi les seves obligacions, però no crec en polítics que sols gestionin i no facin activisme.

Raül Romeva comença campanya

La campanya per les eleccions europees ha començat i no sorprendré a ningú si dic que jo donaré el meu suport i el meu vot a Raül Romeva. Pocs abans de començar la campanya he pogut participar d'una trobada de ciberactivistes d'ICV amb en Raül Romeva, que no tan sols és el nostre candidat a Europa sinó que també és el nostre candidat 2.0. Ja he explicat en altres ocasions que en Raül Romeva és una persona que creu en el noves tecnologies i la seva capacitat de comunicació. Ha explicat alguns criteris que el mouen com a ciberactivista, vol ser més altaveu que portaveu dels moviments en els que ell creu. Ell planteja que comunicar-se, ser transparent és una obligació d'un càrrec públic. El seu blog és aquesta eina que li permet explicar de forma personal i molt regular la seva activitat. També aposta pel facebook com a eina dinàmica per arribar també a altres sectors. A ICV tenim una aposta massa tímida, al meu entendre, en la blogosfera. Per sort en Raül hi creu. No podem seguir criticant als mitjans perquè no ens fan cas i no desenvolupar espais propis de comunicació que tenen molt valor.

Parlant de campanya ha explicat el seu plantejament de fer una campanya més basada en com sortir de la crisi que no pas en la crítica a la situació. L'slogan és clar "Crisi de dretes, solucions d'esquerres". També em va agradar quan va plantejar que no volia ser portaveu sinó altaveu dels col·lectius que ell recolza. Tenint en compte molts dels comentaris d’aquests darrers dies, sols puc desitjar-vos una bona campanya electoral.

Autocrítica, i tant que no !!!

El meu darrer article al blog ha obert un debat força interessant que he volgut respondre de forma una mica extensa i per tant em permeto un nou article. Un dels elements que ha anat sortint és el de la manca d’autocrítica. D’entrada vull diferenciar entre errors i punts de vista. És a dir hi ha coses que no es fan prou bé de forma objectiva o que no s’ajusten a allò que estava previst. Per exemple, no preveure l’oposició veïnal als canvis del bus 24 pot ser un error, iniciar unes obres sense haver parlat amb el moviment veïnal és un error o haver fet una festa d’inici d’enderroc del Mercat del Guinardó quan encara no hem pogut començar l’enderroc per problemes legals és equivocar-se (segons el meu punt de vista). Però en canvi no crec que sigui un error enderrocar el viaducte de la Ronda del Guinardó, canviar el sentit de Mare de Déu de Montserrat o instal·lar el CAS amb sala de venopunció a la Vall d’Hebron, tot i que hi ha gent que ho pensa d’aquests tres temes (sols per posar uns exemples). Per tant el primer que vull aclarir és que m’agrada diferenciar entre errades i punts de vista diferents. Jo crec que no és un error haver adquirit la Masia de Can Fargues però hi ha gent que considera que no té sentit gastar-se tants diners en haver-la comprat perquè consideren, i ho respecto, que el patrimoni no te tanta importància. En canvi sí que es van cometre errors quan no es va actuar per adquirir-la. Dels errors n’he d’aprendre i demanar-ne disculpes. Dels diferents punts de vista els he de debatre i argumentar, acceptant que el consens no és sempre possible.
Sobre el tema de l’autocrítica jo crec que és un tema difícil. Primer de tot perquè confonem errors i punts de vista. A mi també em passa. A vegades penso que el PP s’equivoca quan planteja un enfrontament directe amb l’Estatut de Catalunya o quan ZP fa constants promeses que no compleix, però potser no s’equivoquen sinó que fan servir una estratègia que jo no comparteixo. Però també hi ha un element que voldria destacar. Realment la gent acceptaria i valoraria una actitud autocrítica? Algú creu que una formació política que utilitzés sols la via de la objectivitat tindria un bon resultat? Si és així com és que ningú respon a aquest criteri? Quan una empresa fa un anunci exalta les virtuts del producte, quan coneixem a una persona interessant mirem de mostrar la nostra millor cara, quan anem a l’administració com a entitat a demanar alguna cosa no parlem de les nostres pròpies misèries ... i en política fem també això. Potser perquè no som tan diferents de la resta del món. Per tirar endavant els nostres projectes (i us asseguro que tots els partits en tenim) necessitem vots i complicitats i fem servir tots els mecanismes que ens hi ajuden (una bona gestió, adhesió a uns valors que són importants per a nosaltres, capacitat de comunicació ...). Cal autocrítica, segur, però tampoc cal autoflagelació i us asseguro que a ICV, perquè ho conec, a vegades el nivell és exagerat. Hem discutit l’actuació dels nostres representants a les institucions de forma dura, fins i tot sovint fregant el fet de ser els més crítics. I en canvi hem oblidat d’estar orgullosos de molts dels avenços que hem aconseguit.
Un altre aspecte que considero interessant a remarcar és que es parla de forma gairebé constant de que la gent està cansada de les “batalletes de saló” entre els diferents partits. Aquí tothom s’ha cregut que això era el més important i ho potencia. Els canvis són lents, però és veritat que majoritàriament es fa el possible per trobar els errors dels altres, de manera crua i dura, sovint cruel. En aquest sentit jo crec que hem de saber aprofitar mitjans com Internet per oferir altres visions. Per exemple els que em seguiu el blog sabeu que no tinc tendència a la crítica a la resta de partits, jo no em passo el dia criticant a l’oposició com deia algun dels comentaris (és fàcil de demostrar, tots els articles estan publicats). Explico allò que penso, allò que fem i ho faig gairebé sempre en positiu, primer perquè em crec allò que estic fent i en segon lloc perquè, evidentment, vull trobar complicitats amb més gent i aconseguir més gent que vulgui compartir el meu projecte. Exactament igual que el blog d’una plataforma veïnal o d’un grup de rock. I em sembla que precisament en aquest blog es poden generar debats rics, intensos i apassionats sobretot per un motiu, perquè molta de la gent que em llegiu no compartiu el meu criteri, i això està molt bé.
En un proper article parlaré de la capacitat que tenim de transformar des de la realitat del Districte les coses i si tot és responsabilitat nostra.

Abstencionisme a Europa

La previsió de participació electoral a les properes eleccions europees del proper 7 de juny pot batre tots els rècords d’abstenció. No podem plantejar que sigui un tema exclusiu de l’estat espanyol perquè la previsió és molt dura a gairebé tota Europa, per tant no totes les raons les podem trobar a la nostra situació política actual, però això no ens pot servir d’excusa per no plantejar-nos tot allò que està fallant. En primer lloc crec que és important acceptar la crisi de la política. Les formacions polítiques no estem transmetent, globalment, una capacitat de fer front als problemes socials, econòmics, medioambientals ...ens costa anar més enllà de la confrontació, no sabem transmetre quins han de ser els principals reptes de treball o la voluntat inequívoca de servei públic. En segon lloc però tampoc existeix el millor clima per invertir aquesta situació. La societat té una gran tendència actual a la reivindicació tan sols que afecta a interessos personals propers, el moviment associatiu està en una situació baixa, nous moviments socials no acaben de consolidar xarxes amb capacitat d’incidència real i els mitjans de comunicació viuen un moment també de crisi, no tan sols ideològica.

Com s’interpretarà aquesta possible altíssima abstenció? Lògicament es parlarà de desafecció, d’allunyament de la gent dels polítics, de desconeixement de la institució europea ... però de què servirà? La poca participació electoral farà que els partits es replantegin les coses? La gent que deixa de votar optarà per altres formes de participació ciutadana? Algú decidirà que ha arribat l’hora d’impulsar altres vies per transformar la societat? Jo crec que la participació política s’ha de seguir expressant a través de les urnes, no tan sols, però que és una fórmula de participació necessària. I a més que cal votar de forma decidida i convençuda, encara que sigui en blanc. Jo ho tinc clar, em direu que això és obvi i que fos qui fos qui encapçalés la llista diria el mateix. És cert que sempre he votat ICV des de la seva fundació, però també és cert que no sempre he defensat igual als candidats i candidates d’ICV. En Raül Romeva té alguns aspectes que el fan especial. La seva gran preparació i capacitat de formació, el seu gran activisme (destacat al propi Parlament Europeu), la seva capacitat de marcar perfil propi (va ser el cap visible del sector sobiranista a la darrera Assemblea d’ICV) i també la seva capacitat de comunicació. El seu blog és el que està més ben situat en els nivells d’autoritat d’internautes. I curiosament fa un esforç molt gran per explicar coses de la seva activitat política diària, perquè és el seu compromís, respondre de forma permanent a la gent que hem confiat en ell i la seva resposta és donar comptes públics de la seva activitat. L’altre dia deia que em semblava absurd, injust i perillós l’alt nivell d’abstenció previst pel 7 de juny. Avui però també m’agradaria llençar la pregunta a l’aire de com hem de reaccionar el dia després.

Balanç mig mandat a BCN

La setmana passada es va celebrar una roda de premsa de Ricard Gomà per fer un balanç del Grup Municipal d’ICV-EUiA de la meitat del mandat municipal que aviat celebrarem. La valoració que Ricard Gomà va fer d’aquests dos anys globalment molt positiva. Tot i la crisi econòmica s’han augmentat de forma significativa els recursos econòmics per a polítiques socials, s’ha avançat de forma significativa en temes importants de la ciutat, s’ha dut a terme un magnífic treball de la nova contracta de neteja i hi hagut una bona sintonia de treball amb el grup municipal socialista i amb l’Alcalde Jordi Hereu. També hi hagut moments de discrepància amb el grup majoritari de govern com la presència militar al Castell de Montjuic, amb el Miniestadi o el projecte de determinades infraestructures. També hi hagut projectes durs de treballar com el del Palau de la Música i frustracions com no haver pogut tirar endavant un projecte important i ben plantejat com era la gossera. Però no volia fer una crònica de la roda de premsa, perquè es pot seguir a la web.

Volia destacar sols una frase de Ricard Gomà. “Davant l’actual situació de crisi econòmica Madrid ha congelat la partida de beques de menjador, Barcelona gairebé les ha doblat. Hi ha polítiques de dretes i polítiques d’esquerres”. Clar que sí. És cert que molt sovint acabem valorant la política municipal a partir de grans obres, de percepcions de lideratge o de campanyes mediàtiques. Poques vegades tenim l’oportunitat de parlar estrictament de política. Jaume Moreno en un article al seu blog feia referència a una conversa d’Enric Casas on platejava un debat similar. A vegades hem de deixar de parlar de gestió, per què aquí potser sí que podem valorar qui gestiona millor o qui gestiona pitjor. Ricard Gomà ha demostrat, de manera clara, que lidera unes polítiques socials clares, de suport a les persones amb menys oportunitats, amb complicitat amb el moviment associatiu que treballa en aquest camps i fent de la nostra ciutat un referent. I en tot aquest camp de treball, difícil, poc vistós però tremendament ideològic en Ricard Gomà ha aconseguit la cohesió del govern i la tremenda oposició de la dreta de l’Ajuntament. Perquè CIU i PP saben que hi ha polítiques de dretes i d’esquerres.

Assemblea autobús 24

Ahir es va celebrar l'assemblea prevista per tractar els canvis a la línia 24 a la Biblioteca Juan Marsé del Carmel. Com es podia preveure l'assistència va ser massiva amb la presència d'uns 300 ciutadans del barri. La Regidora del Districte va plantejar que l'objectiu de la trobada era escoltar-nos. Plantejar la proposta de TMB i escoltar les propostes i respostes veïnals i que per tant no sortiríem de l'assemblea amb una proposta tancada, perquè la proposta no era definitiva. Van intervenir, a més de la Regidora, el Director de TMB i l'intendent de la Guàrdia Urbana del Districte i després un torn obert d'intervencions. Un torn ampli on es va evidenciar el rebuig majoritari a la proposta de "retallar" el 24. Algunes intervencions van girar a l'entorn de treure l'aparcament del carrer Doctor Bové abans que canviar el bus. Però evidentment no hi ha unanimitat en la proposta a realitzar, perquè hi ha un problema, i molta gent ho va acceptar, però la solució no és senzilla. De fet l'assemblea va viure una reflexió que tots els que hi hem participat del procés hem vist, la solució no és única. Qualsevol canvi, i s'han de fer canvis, comportarà persones perjudicades. No puc compartir la intervenció d'un conductor del 24 que ha afirmat que no era cert que els conductors haguessin expressat queixes, clar que no volen pujar a Doctor Bové amb les condicions actuals i tenen raó. L'assemblea va permetre explicar en millors condicions la proposta de TMB i al Districte també ens ha permès copsar l'estat d'opinió del barri. Vam poder aclarir que les obres a la parada de la carretera del Carmel no condicionen la decisió i que en tot cas milloraran la vorera i la parada. Perquè hem deixat clar que la decisió no era definitiva i després de l'assemblea encara menys. Cal tenir-ho en compte tot allò que s'ha plantejat i prendre una decisió definitiva i transmetre-la a tot el barri. Aquest ha estat el compromís. I ara ens toca treballar a fons per valorar fins a quin punt és viable tècniccament i socialment la proposta de TMB i quines vies de solució podem treballar que ens permetin millorar els problemes i facilitar un major consens. I per acabar una anècdota per demostrar que no tothom estava allà perquè l'afecta el canvi de bus. He estat parlant amb una senyora afectada pel Tres Turons, m'ha dit que tenia clar perquè fèiem el canvi: per cobrar el doble, la gent puja al 133 i paga, canvia d'autobús i torna a pagar. Feia molt temps que no agafava transport públic, com ha acabat reconeixent, i no sabia que ara pots agafar diferents transports públics sense tornar a pagar durant 1 hora i 15 minuts des de la primera validación però clar no es volia pedre la festa. Per sort la immensa majoria de la gent ha estat diferent i han vingut a defensar allò que creuen i que els afecta. Ara la pilota està a la nostra teulada.

En Jose Rodríguez també en parla

Jackson Browne guanya. El Barça també.

Fa uns mesos el meu germà em va comentar si volia anar al concert de Jackson Browne. Li vaig dir que sí, és un artista que el trobo interessant, tenia música d'ell i de tant en tant l'escoltava. El que no preveia llavors és que el concert coincidiria amb la final de la Copa del Rei. Però era massa tard per tirar-se enrere. El meu germà sí que es va rajar i finalment la Feli tampoc va poder venir, per tant el primer repte era no anar sol, trobar algú i va ser el Jordi Vergés i la Sílvia qui em acompanyar. El concert era a les 9 i la final a les 10 i un dels compromisos era que el meu germà m'aniria informant del resultat per sms. Arribem al Palau de la Música i fem una cervesa i unes croquetes i després entrem. El Palau és força ple. Gent de la música i la cultura (per exemple Dani Nelo, gran saxofonista) i gent d'edat mitjana que coneixia prou bé a Jackson Browne. Entre els assistents Ricard Martínez regidor d'ERC que va disfrutar molt amb la primera part del concert, els polítics també som humans. També destacar la presència de turistes. Alguns segurament ja els hi agradava el concert, altres però aprofitaven el concert per visitar el Palau. Impacta veure a un turista amb guia de Barcelona i motxilla i amb pinta d'un dels actors de Monty Python, John Cleese aprofitant la mitja part per passejar pel Palau. Jackson Browne surt a l'escenari i ja es veu que una bona part del públic és incondicional. Bona banda i ben aviat demostra que es sent com a casa dedicant el concert a la seva dona. Això de que un artista internacional actuï al Palau rodejat d'amics i familiars sols passa quan aquest artista té residència a Barcelona. El públic autèntic, davant nostre un noi que no es va trencar el coll de miracle. Al primer pis dos homes grassos amb una panxa idèntica i vestits de forma similar mouen al cap de manera totalment sincronitzada recordant aquells gossets que es porten al cotxe, els hi dones un copes i mouen rítmicament el cap, aquests dos homes deuen portar molts concerts junts. El concert es desenvolupa amb alts i baixos. Un dels pocs problemes de Jackson Browne és que sembla que encara no s'ha decidit per què vol ser de gran si melòdic o rocker. Alguns temes del seu darrer disc magnífics. Llavors apareixen les dues coristes de forma estel·lar a una cançó, brutal. Dues negres (en la música i la NBA es pot dir) increïbles que eleven el to del concert i ens porten fins la mitja part. Ja són les 10, sortim a fer la cervesa i arriba el primer sms, el Barça perd. Tornem a platea, el concert triga en començar a la seva segona part, pateixo perquè començo a veure que no veuré res de la segona part. Jackson Browne es va animant i li va sortint la part més reivindicativa, està còmode. Canta en contra de les lleis de bloqueig a Cuba i marca Touré (encara veurem la pròrroga), canta contra la guerra i marca Messi i Bojan i encara marcarà Xavi. Molta gent mirant missatges al mòbil, Jackson Browne ja fa referències a Visca el Barça. Homenatge merescut a Antonio Vega i ens anem als bisos. Ja bo veuré el final del partit, però el concert val la pena. Ens aixequem de les cadires, un reggaee autèntic i sorpresa canta Stay. Diuen que li costa cantar molt el seu èxit més conegut però està content i una gruppie des del primer pis li demana amb cartell inclòs. Una cançó més i acaba de veritat, són les 00.15 sortim del Palau i la festa està al carrer. Vaig caminant cap a casa, estic cansat i no m'acabo de decidir de posar-me en cap dels grups de joves que histèrics criden "que se quema?" Arribo davant la nova seu del Síndic de Greuges i estic a punt de queixar-me però per fi arriba un taxi. Cap a casa i a veure els gols.

Europees, absurd, injust i perillós.

Ningú no ho diria, però estem a menys d’un mes d’unes eleccions europees. Per si algú encara ho dubte seran el proper 7 de juny. Cal reaccionar i plantejar-se les eleccions europees com una forma de fer avançar respostes des de les esquerres a l’actual crisi. L’actual situació de desafecció política, la sensació de llunyania de l’activitat parlamentària europea i el desinterès de la majoria de mitjans de comunicació faran d’aquesta campanya una de les més discretes i buides que recordem. Sembla que potser s’haurà parlat més de les eleccions quan es va decidir no fer repetir a Ignasi Guardans a CIU que a la pròpia campanya. I això és absurd, injust i sobretot perillós.

Absurd perquè no pot ser que acabem donant valor tan sols a les picabaralles partidistes, perquè entre totes i tots ajudem a convertir la política en un espectacle de segona fila. No pot ser que temes tan importants com les eleccions europees passin de forma tan superficial per les redaccions dels mitjans de comunicació, no pot ser que la pròpia gent de les formacions polítiques no li donem prou importància a aquesta comtessa electoral. El resultat no pot ser un concurs per veure a quin grau d’abstenció arribem, una enquesta per saber si ZP manté o no suports o una competició per veure qui és més nacionalista.
Injust perquè no tots els polítics són iguals. Jo no entraré a valorar la resta de candidats, sols parlaré del meu. I aquest cop dic el meu amb tot el pes de la paraula, perquè considero que el Raül Romeva em mereix tota la credibilitat del món. És treballador i actiu, així s’ha destacat reiteradament a Europa, és valent, està al costat dels sectors sense veu, té un model social i nacional per Catalunya que comparteixo i és una persona molt agradable. Qui digui que Raül Romeva és com tots menteix i a més ho fa descaradament. Pot agradar o no el seu estil, podem compartir o no el seu ideari, però no podem equiparar la tasca d’en Raül a la immensa majoria de polítics del nostre país.
Perillós perquè darrera del passotisme polític i la indiferència davant de les eleccions difícilment construirem un projecte més just social i econòmicament a casa nostra. La política no és la única via de transformació social, per sort, però sí que sense un paper important de les esquerres a les diferents administracions difícilment podrem construir un nou model polític. Des de la distància no podrem transformar la societat, cal la implicació del màxim de persones en política, cal transformar la política des de dins, participant, opinant, exigint sinó el futur serà més gris.

ERC i govern municipal a Horta-Guinardó

Jordi Coronas, conseller d’ERC al districte d’Horta-Guinardó, planteja en un post una valoració molt dura del desenvolupament del plenari del passat dimarts 5 de maig. Jo coincideixo en bona part en que els plenaris de Districte tenen un funcionament que no permet el seu objectiu de fer un seguiment acurat de la política municipal entre els diferents grups municipals i prendre decisions al voltant dels nostres barris, però no coincideixo en la major part de la seva anàlisi. El seu plantejament es pot reduir a crítica a l’equip de govern per la seva manca de capacitat de gestió de la participació, pel mal funcionament dels plenaris i per la seva manca d’informació sobre els punts que realment preocupen a la ciutadania. També hi ha una dura crítica a al gent que va organitzar la “visita massiva” al plenari per protestar sobre els canvis a l’autobús 24. En aquest post no entra a comentar, però ho ha fet en altres i no vull oblidar-ho, la manca de capacitat constructiva de la resta de l’oposició, CIU i PP. La conclusió seva és clara, i més si hi sumem el comentari de l’altre conseller d’ERC al Districte, l’Enric Rius, sols ERC pot resoldre els problemes del Districte. Com a espot electoral no està gens malament.
Les dificultats de gestionar processos de participació i informació pública en temes complexos és evident. He plantejat nombroses vegades que hem d’aprendre a gestionar millor la participació, especialment en els processos “no feliços” quan es posen equipaments no desitjats pels veïns o es fan processos que comporten afectacions urbanístiques, però que sigui difícil i polèmic el procés no té perquè ser sinònim de ratllar el despotisme com s’arriba a afirmar en el primer comentari al post. De veritat algú pensa que si no s’hagués fet un bon procés d’informació pública i de treball amb el moviment del Carmel el dia de l’aprovació inicial al Districte no hagués suposat una mobilització molt més gran de persones? Podem ser prudents i tolerants, però que ningú es cregui, com a veritat absoluta, que el barri del Carmel s’oposa de forma massiva al projecte. Ni tan sols podem parlar de crispació majoritària ni entre les persones afectades. Hi ha molta gent que s’ha informat, que ha valorat i que ha presentat al·legacions i ara està a l’espera de la resposta. Crec que el procés d’informació dut a terme per l’Agència del Carmel amb el Toni Coll al capdavant ha ajudat en aquest sentit. És molt fàcil dir que no s’escolta a la gent, però hem superat la trentena de reunions o s’han atès a 382 persones afectades. O per exemple s’ha acceptat el treball i negociació amb la gent directament afectada. Actualment s’estan fent converses molt intenses per tal de consensuar una proposta entre les tres formacions polítiques que van votar a favor de l’aprovació inicial i mirant d’arribar al màxim d’acords veïnals. I del procés segur que sortirà una proposta millor, si més no una proposta que faci més consens.
També qüestiona que l’informe de la Regidora no va respondre a les principals inquietuds de la ciutadania. En 10 minuts no és senzill resumir tot allò que afecta al Districte des del darrer plenari, però també estaria bé reconèixer que s’està fent un esforç per millorar la comunicació, per exemple amb els fulls que es reparteixen a tot el públic que assisteix al plenari. A més la Regidora es va centrar en aquells aspectes que afecten directament la seva gestió, d’allò que és directament la nostra responsabilitat. Els grups municipals poden incloure en la seva resposta els temes que considerin oportuns, amb una facilitat d’intervenció dels grups municipals de l’oposició superior a la majoria de consells plenaris. A més també existeix la part de control dels grups on poden plantejar aquells temes candents, però cap formació política va demanar parlar ni de crisi ni de tancament de locals comercials.
La gent no és sent propera a la política i existeix un clar allunyament de la credibilitat en els partits, dir que som els únics que ho podem resoldre no crec que contribueixi gaire a la solució d’aquest problema. Dir això per part d’ERC significaria dir que tot allò que ara no funciona el passat mandat sí, seria massa agosarat. Tinc la sensació, no voldria semblar pessimista, que ICV-EUiA no tindrà majoria absoluta a les properes eleccions municipals a Barcelona i per tant espero que hi hagi un govern fort i clarament d’esquerres i en aquest desig incloc a ERC. Perquè podem coincidir en molts principis i en molts elements fonamentals comuns al Districte (com ja estem fent fins ara) i perquè la seva aportació pot ser important, com també estan demostrant. Ni vull governar amb la dreta ni amb gent que no és responsable, per tant el meu escenari polític de govern està clar a qui inclou, però crec que aquest article del conseller d'ERC no està a aquesta alçada, simplement això. En aquesta crisi de credibilitat política tots hi tenim la nostra responsabilitat, qui estem al govern més, sens dubte. Però no donem tan sols una visió de la participació ciutadana. En aquests moments el Districte d’Horta-Guinardó, a més de reunir-se amb els afectats dels diferents plans urbanístics, té en marxa comissions de seguiment veïnals sobre l’enderroc del Viaducte, les obres de Mare de Déu de Montserrat, carrer Fulton o el casal de la Font d’en fargues. També té previst mecanismes de seguiment de les obres del Mas Guinardó o del Pla de Montbau. El que passa és que qui treballa des del moviment associatiu amb discreció i serietat no protagonitza els plenaris. Assumeixo la necessitat de millorar els mecanismes d’informació i participació, però no caiguem en la trampa de pensar que la representativitat veïnal està sols en mans d’unes quantes persones o que la veritat sols la té algú.

Tres Turons, propostes del Workshop

Divendres passat es van presentar les conclusions del Workshop celebrat al nostre Districte dins del Màster d’Intervenció en el Paisatge de la Universitat Autònoma de Barcelona sobre el Parc dels Tres Turons i el Turó de la Rovira. Quatre grups d’estudiants del Màster ens van donar a conèixer propostes d’intervenció en aquest espai tan emblemàtic després tan sols d’una setmana de treball. Va ser molt interessant i enriquidor. El públic, a més de la resta d’estudiants, érem representants del Parc de Collserola, del Museu d’Història de la Ciutat, de l’Agència del Carmel, del Memorial Democràtic de la Generalitat o del Districte d’Horta-Guinardó. Escoltar gent de casa nostra o d’Itàlia que ens parlen amb frescor i sense condicionant sobre com hauria de ser l’espai dels Tres Turons i sobretot del Turó de la Rovira és molt interessant. Espero disposar de les conclusions dels grups per poder explicar algunes coses és a fons, però sols cal veure la primera preguntar que van llençar al públic sols començar la sessió. El Turó de la Rovira: fons o forma?
La pregunta no és tan sols un joc de paraules o el títol per explicar alguna cosa. Un dels elements que va sortir al llarg de tots els debats va ser la necessitat de posar en valor el Turó i el seu patrimoni. Fins ara el Turó d ela Rovira ha estat el fons de la ciutat, un decorat que enllaça la ciutat amb la muntanya, un element conegut sols pel fet de ser un Turó que es visualitza des d’alguns llocs de la ciutat i on els elements més visibles són el dipòsit d’aigües i l’antena. El Turó esdevé fons de la ciutat. Un dels plantejaments que ens feien els diversos grups de treball era convertir el Turó en forma. És a dir convertir-lo en espai singular que es mira des del propi Turó i s’aprofita en totes les seves potencialitats.
El Turó de la Rovira té potencialitats culturals d’alt nivell que s’aniran concretant en el projecte de musealització actualment en marxa. Les restes ibèriques, de les bateries de la Guerra Civil i del barraquisme són els elements més significatius de caràcter patrimonial, però el Turó també és un espai des d’on interpretar la ciutat i la seva evolució. El propi dipòsit d’aigües, les antenes o els graffities ens ajuden a llegir la ciutat. I a més ho podem fer des de l’espai de la ciutat que ofereix una millor visió en 360 graus de la ciutat. Cap altre lloc natural de la ciutat ens permet veure la ciutat en tota la seva extensió. Però el Turó de la Rovira té altres potencialitats i al llarg de les xerrades es van anar desenvolupant, com a espai memorial democràtic, com a reserva botànica, com a espai de pràctica esportiva, com a lloc de passeig.
Em fa il·lusió haver participat fent una xerrada (amb el Toni Coll) sobre el Turó, podeu llegir aquestes intervencions en aquest enllaç, però sobretot em fa molta il·lusió haver escoltat propostes sobre els Tres Turons molt interessants, algunes irrealitzables, però totes elles provocadores i interessants. Davant de qui aprofita el projecte dels Tres Turons per desgastar, altres fan propostes de futur.

Custodia Moreno, Medalla d'Honor

L’altre dia vaig parlar de la Medalla d’Honor a la Plataforma Salvem Can Fargues. Avui parlaré de la proposta de la Custodia Moreno. En primer lloc dir que la Custodia és amiga meva i per tant és difícil ser objectiu. Però qui coneix de veritat la seva trajectòria vital sap que és un premi merescut. El seu reconeixement arriba quan ja s’ha jubilat laboralment de la seva relació amb l’Ajuntament, primer com a Comissionada d’Alcaldia i després a l’Agència del Carmel. La Custodia no ho ha tingut fàcil, ha estat una dona de lluita per tal de tirar endavant la seva vida i la de la resta de la seva gent, el barri del Carmel. És una persona plenament fidel als seus principis i a les seves conviccions i això l’ha acabat fent incòmode per molta gent del moviment associatiu i per l’administració, però igual que ha estat incòmode perquè ha estat fidel a ella mateixa també ha estat insubstituïble.
No és fàcil trobar reivindicacions històriques del barri on ella no hagi estat liderant o participant activament. Molta gent s’ha format al seu entorn per ser membre del moviment veïnal. Molta gent ha entès com es vivia i què van representar les barraques gràcies a la seva experiència. Amb aquesta Medalla es reconeix la seva tasca al llarg de molts anys, però també es reconeix (tot i que a vegades pot semblar una amenaça en el seu cas) que pensa seguir treballant pel seu barri per allò que creu. Sense por a criticar als poders públics o a les entitats, defensant allò que ella creu. Persona clarament d’esquerres però militant a la seva manera, com en tot.
Ens hem discutit per molts temes però reconec que he après molt d’ella i que per això li tinc un profund respecte i carinyo. Era una medalla necessària i que teníem pendent.

Plenari accidentat per un autobús

El plenari del Districte d’Horta-Guinardó celebrat el passat dimarts 5 de maig va evidenciar alguns dels mals de la suposada participació ciutadana amb els actuals instruments de participació i la demagògia d'algunes persones. El diari el Punt tracta aquesta notícia però d'una manera força parcial, quan no explica que els assistents ja sabien que hi havia una reunió convocada per tractar el tema i que a més hi ha propostes que milloren el transport públic a la zona, però tornem al plenari. Algú va decidir convocar als veïns del Carmel per queixar-se dels canvis proposats a la línia 24 de l’autobús. Se’ls hi deia que aquest tema es tractaria al plenari, però ni formava part de l’ordre del dia ni hi havia les condicions objectives per debatre el tema. S’havia explicat que hi havia una reunió específica per tractar aquest tema amb Transports Municipals de Barcelona i la Regidora del Districte. Però això no convencia a la gent. Més d’un centenar de persones, la majoria molt gran van venir expressament fins el Districte amb les molèsties que això els ocasionava, convençuts que podrien defensar la seva postura. I com que se’ls hi plantejava que d’aquest tema no es podria negociar veien frustrades les seves expectatives es crispaven i interrompien el plenari. Qui convoca a la gent amb enganys perverteix el joc democràtic i sobretot frustren a la gent. Un plenari serveix pel que serveix, pretendre altres coses no ajuda a la participació. Finalment la gent que venia exclusivament per aquest tema ha marxat i hem pogut seguir treballant en el plenari, però realment calia portar fins a la seu del Districte a totes aquelles persones quan no era l’espai de debat? La gent que estava al darrera de la convocatòria sabia que el dia 14 a la Biblioteca Juan Marsé es tractaria monogràficament el tema. Les millores proposades per TMB són clarament beneficioses pel barri, com molt bé plantejava Jose Rodríguez en un magnífic escrit anterior. Però no volia parlar de la mesura proposada per TMB sinó de la demagogia i la manipulació que determinats col·lectius hane xercit per crear una polèmica que ara serà difícil de reconduir. Sobre la resta del plenari poca cosa més a dir.

Patrimoni i ciutat

Un dels temes que va sortir de forma indirecta en el sopar tertúlia del grup d’ICV Poblenou l’altre dia va ser el patrimoni històric, molt vinculat a Can Ricart i a la campanya per salvar aquest conjunt fabril del Poblenou, un exponent únic a la nostra ciutat. Hi havia persones que van defensar que la salvaguarda de Can Ricart era excessiva i que calia haver entès que no era una inversió prioritària la seva conservació. Altres opinaven que calia haver salvat tot Can Ricart, som un dels exemples més interessants d’urbanisme i arquitectura industrial. Algú va plantejar que sols invertíem diners en la conservació del patrimoni que representava la burgesia del país (des del modernisme al Liceu) i que també calia preservar aquell patrimoni que recordava la força del món del treball. En aquest discurs em situava molt més a prop de les tesis conservacionistes del patrimoni, tot i que creure que els maximalismes tampoc ajuden, però a vegades hi ha símbols que cal saber mantenir.

Al Poblenou l’interès del moviment associatiu per salvar el patrimoni industrial i els elements urbanístics i històrics que marquen la “identitat del barri” ha estat sempre una prioritat. A vegades potser excessiu, però també, cal reconèixer-ho, fonamental. Jo feia una broma l’altre dia al sopar que em van recomanar que no expliqués fora d’allà, però ja sabeu que sóc una mica imprudent. Per entendre com és el barri del Poblenou jo deia que si un dia cau una pedra d’una paret al barri del Poblenou els primers quinze dies es considera una deixalla que es pot recollir però a partir dels quinze dies ja es considera patrimoni. Òbviament no es pot conservar tot, jo no voldria un barri on encara hi hagués barraques, el mur de la via del tren o naus industrials obsoletes. Tampoc vull carrers amb llambordes que impedeixen el pas en condicions a persones que tenen la mobilitat reduïda i això no va tan sols pel Poblenou. Cal trobar fórmules imaginatives que ens permetin recordar el passat industrial del barri, que afavoreixin el coneixement del nostre passat i establir uns elements que ens fan tenir uns lligams com a barri. Calia salvar Can Ricart dins d’uns límits, però salvar-la.

Ara tenim el mateix debat a Horta. Estem finalitzant el procés de debat sobre la MPGM del Carmel i en concret hi ha un encès debat sobre la preservació del patrimoni arquitectònic i cultural al sector 14. Si el barri del Poblenou té una passat clarament industrial a recordar Horta el té rural. Caldrà trobar aquelles fórmules que permetin que el barri no perdi elements fonamentals que ajuden a recordar aquest passat i que li donen personalitat al barri. No hi ha res pitjor que l’uniformitat a la ciutat. Per tant caldrà trobar fórmules que ajudin a preservar els safarejos, els pous, les fonts, les masies o espais verds amb interès. I cal fer això compatible això amb el desenvolupament urbanístic que permeti obrir espais públics al barri, millorar l’accessibilitat per a vianants i la qualitat urbanística. I sobretot també caldrà fer-ho amb la voluntat d’ús públic d’aquests espais i d’aquests elements que ajuden, sens dubte, a configurar el caràcter del barri d’Horta. La proposta d’aprovació provisional de la MPGM del Carmel hauria de repsondre a aquests objectius, amb voluntat de preservació patrimonial, de millora urbanística, de voluntat d’ús públic i lluny de demagògies.

Plataforma Salvem Can Fargues, Medalla d'Honor

Les Medalles d’Honor de la Ciutat reconeixen la tasca que duen a terme persones i entitats per la millora de la vida pública a la nostra ciutat. Es concedeixen 25 medalles anuals, 5 a proposta dels grups municipals de l’Ajuntament i 2 medalles per cada un dels 10 Districtes de la Ciutat. Les Medalles d’Honor es concedeixen per unanimitat i són un reconeixement de tota la ciutat a la tasca que fan als barris persones i entitats que no sempre tenen la projecció pública que es mereixen.

Enguany les Medalles a proposta del Districte d’Horta-Guinardó es concediran, el proper mes de novembre al Saló de Cent són la Plataforma Salvem Can Fargues i la Custodia Moreno. Reconec que em fan molta il·lusió personal. A un proper article parlaré de la Custodia, però ara parlaré dels motius que han portat a la proposta de la Plataforma Salvm Can Fargues.

Després de més de deu anys de reivindicació finalment la Masia de Can Fargues ha estat adquirida per l’Ajuntament i per tant ha passat a ser pública. Els seus magnífics jardins s’obriran al públic un cop es pugui dur a terme una remodelació que serà complexa i costosa i la Masia es convertirà en l’Escola de Música del Districte. Però si la Plataforma rep el premi és pel seu estil de dur a terme la reivindicació. Ha fet una feina constant, discreta, sense estridències. Ha aconseguit implicar a un gran nombre de persones i entitats al seu entorn i ha aconseguit el consens polític a poc a poc. Han entès la necessitat que la lluita és més fàcil quan sumes aliats i no quan sumes oponents. Han lluitat per fer possible que avui tota la ciutat pugui tenir com a equipament públic una de les Masies més significatives de Barcelona en un lloc tan emblemàtic com el barri de la Font d’en Fargues. Quan fa poques setmanes celebràvem l’entrada per primer cop a la Masia ells obtenien ja el gran premi a la seva tasca, ara però es confirma el reconeixement públic a la seva tasca.

Ricard Gomà té blog !!!

Ricard Gomà, segon Tinent d'Alcalde de l'Ajuntament de Barcelona i cap visible d'ICV-EUiA a l'Ajuntament de Barcelona ha estrenat blog. Us recomano que a partir d'ara l'inclogueu en el vostre llistat de lectures d'internauta perquè segur que no ens decebrà.

En primer lloc vull destacar la vàlua d'en Ricard Gomà. No enganyo a ningú si dic que representa per a mi un dels referents dins ICV. És una persona altament qualificada a nivell intel·lectual, activa en el moviment associatiu, propera i entranyable. una persona que en el terreny polític com a responsable de les polítiques socials a l'Ajuntament de Barcelona ha sabut revitalitzar aquests temes. No té por a parlar de pobresa i de com afrontar-la, i d'això ja en parla en el seu primer article. Estic convençut que en Ricard Gomà serà un magnífic candidat de cara a le sproperes eleccions municipals a Barcelona, en les que ens hi juguem molt perquè no serà senzill garantir un govern d'esquerres fort i estable.

En segon lloc vull destacar la importància de que la gent d'ICV tingui nous blogs. Crec que en aquest sentit no estàvem ben posicionats. D'això n'havia parlat més d'un cop amb Jose Rodríguez, ùna de les persones més influents en aquest camp i que fa una dinamització de la blogosfera socialista molt important. A ICV ens faltaven blogs de referència per anar seguint de forma regular de persones de la direcció, si excetuem al Raül Romeva o al Joan Herrera o Jordi Guillot. Però crec que falten blogs una mica diferents.

En tercer lloc em permeto proposar-li al Ricard Gomà (sóc així d'immodest) que exploti al màxim les potencialitats del seu blog. Que opini, que recomani, que es mulli. Que no pretengui repetir allò que es pot trobar a la web del grup municipal d'ICV-EUiA, per cert que ara funciona força bé, sinó que aprofiti el seu lloc privilegiat en la política municipal per donar-nos altres punts de vista, per fer-no reflexionar i per donar-nos nous elements per debatre.

Seguiré el blog amb interès, com no podia ser d'una altra manera i us recomano que hi entreu.

IU, Rosa Aguilar, premsa ...

La decisió de Rosa Aguilar d’assumir una Conselleria del govern andalús i de deixar IU obre dues vies de reflexió interessant entre moltes d’altres. La primera és la gent que ocupa un càrrec en l’administració d’un altre partit, fet que vincula el cas amb el d’Ignasi Guardans, i la segona és la situació d’IU i el seu tractament mediàtic.
En relació a la primera cosa no tinc res a dir que algú decideixi abandonar la seva militància política dins d’una formació, i més com en aquest cas quan el divorci entre IU i Rosa Aguilar era ja públic des de feia molt temps. Jo mateix he rebut a ICV gent que provenia d’altres formacions polítiques o bé mantinc molt bona relació amb persones que van entrar a Joves amb Iniciativa en el seu moment i que ara militen a altres formacions. El que no m’agrada és quan es tracta de transfuguisme mantenint el càrrec que s’ha guanyat per la via de les eleccions o bé, com en aquest dos casos que he esmentat, quan l’allunyament polític es fa just que s’obté un nou càrrec. Tothom pot decidir en un moment determinat que el seu espai polític ja no està a l’organització on milita i pot decidir marxar, és legítim. I tothom pot decidir acostar-se (militant o no, en aquests dos casos no s’ha fet a través de la militància al PSOE), però crec que cal deixar passar un temps. Crec que Rosa Aguilar hauria d’haver acabat la seva etapa com a Alcaldessa. Primer per respecte als electors, segon perquè no em sembla correcte canviar directament de càrrec i en tercer lloc perquè hauria d’haver donat una oportunitat a la nova direcció d’IU recentment escollida. En el cas de Guardans no sembla fàcil desvincular la seva decisió del cabreig per no ser cap de llista i no d’una decisió més de fons. Ell planteja la seva decisió com a estrictament professional, seria el mateix que dir que jo sóc Conseller Tècnic d’Horta-Guinardó exclusivament per decisió professional.
Sobre la situació d’IU m’agradaria pensar que la nova direcció podrà reconduir la greu situació electoral que tenia la formació política. Calen forces d’esquerres amb capacitat d’influir en les decisions polítiques, amb capacitat d’aglutinar projectes alternatius i en aquest sentit el paper d’IU ha de ser fonamental. L’actual situació de crisi necessita de respostes estructurals. No cal arreglar el vehicle en el que estem corrent la cursa, cal canviar de vehicle, de velocitat, d’objectius i de regles de joc. I això no defensa el PSOE, per tant la veu d’IU és necessària a l’estat. I sabem que els mitjans de comunicació no hi ajudaran. L’enquesta de diumenge de el País, per exemple, destacava que el PP ja aventatge al PSOE (preocupant, sens dubte), la diferència entre ambdues formacions seria ara de 1’2%, però en canvi no deia que el principal canvi de tendència és l’augment significatiu d’IU en intenció directa de vot que passaria de 2’8 a 4’8, sent la única formació que milloraria resultats, juntament (dada interessant que dubto que es confirmi a les eleccions) amb el vot en blanc que passaria del 1’3 al 5’3. Sempre poso dubtes a les enquestes i més quan sols recullen 505 entrevistes a l’estat, però del que dubto aquí no és tant de l’enquesta sinó del respecte de El País per IU que no hi dedica cap referència a una millora significativa dels resultats.

Turisme i barris

Actualment s’està elaborant el Pla Estratègic de Turisme de la ciutat de Barcelona 2015. Formo part, en nom del Districte d’Horta-Guinardó, d’una de les comissions de treball, la que ha d’estudiar el tema del Turisme vinculat als barris. Una de les conclusions que es va intuint és que cal una major diversificació territorial de l’oferta turística. A nivell hoteler, per exemple, a l’any 2007 hi havia Districtes amb una amplíssima oferta hotelera (Ciutat Vella tenia 13.878 places o Eixample 12.512) i en canvi i altres Districtes amb una oferta molt residual (per exemple Sant Andreu 180 places o Nou Barris 316) Horta-Guinardó es situava en la franja de la poca oferta hotelera amb 999 places (per una ja veieu que quedem malament!). La visita turística també està molt desequilibrada. Ciutat Vella i Eixample tenen una intensitat important de visites turístiques i en canvi altres Districtes sols tenen visites molt focalitzades el Parc Güell a Gràcia o el Museu del Barça a les Corts en poden ser uns bons exemples. Al Districte d’Horta-Guinardó d’aquestes icones turístiques, tot i que de menor intensitat, podem trobar el Parc del Laberint d’Horta i l’Hospital de Sant Pau. Una de les preguntes és, cal augmentar l’oferta de pols turístics als barris? Volem aconseguir que una part del important allau turístic visiti punts dels nostres barris?

La meva resposta és que no podem plantejar el tema amb l’objectiu de crear grans centres d’atracció que a més poden acabar comportant unes conseqüències negatives en l’entorn, per exemple la pressió a la carretera del Carmel per l’accés al Parc Güell és una clara molèstia pel barri, o el fet de dedicar la major part del comerç de l’entorn d’icones turístiques més al souvenir que al comerç que necessita el barri.

El plantejament ha de passar per millorar espais i rutes de la ciutat que donen qualitat de vida a l’espai públic i que es vinculen a la pròpia memòria dels barris i de la ciutat. Treballar millor aquests projectes permetrà després donar-los a conèixer a gent que ve de fora per conèixer la ciutat i que pot tenir interès per visitar coses diferents a les rutes més convencionals. En aquest sentit a Horta-Guinardó estem treballant en el projecte de museïtzació del Turó de la Rovira o en l’elaboració de les rutes de l’aigua que han de recórrer els espais més emblemàtics dels nostres barris, marcats per l’aigua (torrents, bugaderes, fonts ...). Aquesta crec que és l’aposta que hem de fer. No preocupar-nos tant per “inventar” punts de centralitat turística sinó poder tenir en bones condicions espais propis que tenen importància. Segur que pot haver-hi gent que valori que el Turó de la Rovira o la font del cuento són espais a conèixer. Molta gent de la nostra ciutat, sens dubte, però també gent que ens visita.

22@ i sopar tertúlia al Poblenou

Ahir vam celebrar el segon sopar tertúlia de gent vinculada a ICV del Poblenou. Aquest és un espai per tal de posar en comú idees, enfortir l’organització i permetre noves fórmules de participació no formals. Tal com vam decidir el dia de la creació del grup els sopars serien temàtics i amb la presència d’un ponent i aquest primer cop el tema va ser el 22@ i el ponent va ser un membre de l’associació d’empreses que tenen la seva seu en el barri. Un dels objectius que vam buscar amb aquesta ponència era obrir el ventall de veus per aportar punts de vista diferents al debat. Entre la gent que participava al debat ja hi havia persones vinculades a l’AVV, consellers d’ICV-EUiA al Districte, persones amb una molt bona formació en urbanisme, en habitatge ... i per tant calia donar-li la volta al tema. I en aquest sentit crec que va ser un encert veure la visió des del món empresarial.

És impossible resumir un debat tan ric i extens però sí que crec que hi ha alguns elements que van anar sortint i que són interessants. En primer lloc la gran coincidència en que el projecte 22@ és una bona aposta. El model d’una ciutat mixta on puguin conviure nova indústria, habitatge i equipaments en un mateix barri està funcionant, manté la tradició del propi barri i ha evitat que la zona tendís cap a una requalificació que hagués suposat un excés d’habitatge o cap a una degradació. Compartíem per tant l’essència del 22@. Malgrat la crisi l’activitat econòmica a la zona s’ha anat consolidant i per tant tot i un cert alentiment del ritme no es dubta de la viabilitat del projecte, que des del primer moment va ser recolzat per ICV i pel moviment associatiu del barri, en contra de criteris del propi Districte.

Entre els errors o les mancances es va destacar la diferència de ritme entre la implantació d’empreses i la construcció d’equipaments i sobretot d’habitatge de protecció. La manca d’inversió pública directa en el projecte està fent que els ritmes de desenvolupament no siguin iguals. També es va destacar la manca d’encert de la política comunicativa dels primers anys del 22@, la dificultat de veure un lideratge polític clar del projecte, el fet que en alguns casos hi haurà un excés de densitat derivat d’acceptar tot com a activitat @, o el dubte sobre si es podrà actuar damunt les zones que fan de frontissa entre els diferents sectors més desenvolupats del barri. Qualsevol d’aquestes idees donaria lloc a un article dins del meu blog, miraré de desenvolupar alguns dels temes que han sortit, però sols volia citar alguns dels elements del debat.

Al debat van sortir també moltes referències al patrimoni industrial del barri, a elements d’identitat o també al paper d’ICV en el govern municipal. Això és el que va portar-nos a proposar que el proper debat girés entorn del paper d’ICV dins del govern municipal. Un debat que sens dubte serà tan ric com el que hem pogut fer.