Guardiola i política

Josep Guardiola està fent una gran tasca al FC Barcelona. Ha aconseguit motivar a l’equip, mantenir la disciplina entre els jugadors i donar una molt bona imatge del club. Però és possible que una de les seves principals virtuts i la més sorprenent ha estat la seva absoluta moderació i discreció. Totes les seves declaracions públiques es basen en que encara no hem aconseguit res, que el partit serà molt difícil, que no es pot menysprear al rival, que si ens adormim ho podem perdre tot. El món del futbol és complex, no és fàcil mantenir un alt nivell de forma constant i avisar de les dificultats, recordar en cada moment on som i no anar variant els objectius en funció dels resultats és una bona estratègia. Josep Guardiola sap que si no guanya títols no el valorarà ningú, però ha optat per construir un projecte més estable i amb possibilitats d’aconseguir-ho tot que optar per l’èxit a cada setmana.
En política estem massa allunyats del Josep Guardiola. Ens movem per la immediatesa, pel resultat concret, per la imatge. La cimera franco-espanyola ha estat un exemple clamorós però podríem trobar exemples constants. Es fan greus acusacions públiques i al cap d’uns dies ningú ho ha confirmat ni ha rectificat. Tothom assegura resoldre-ho tot si governa (ja pot ser el finançament, la crisi mundial, la grip porcina o el baix nivell d’Eurovisión), enlloc de parlar de la dificultat de resoldre els problemes d’avui dia. Parlar de dificultats, de complexitat, de que no tot està a les nostres mans no sembla una bona estratègia. Dir que afrontarem els problemes amb esforç, amb serietat i sent fidels als nostres principis no es valora, ens agrada més l’estratègia del real Madrid i del “canguelo” de fer veure que tot ho tenim controlat, que no necessitem a ningú, que segur que no podem fallar.
L’altre dia parlant amb el Joan, un representant veïnal i persona d’un alt nivell de debat, em va comentar que n’estava fart de les polítiques d’imatge de les administracions. Li vaig acceptar una part del seu raonament, estem massa pendents de resultats immediats, de titulars que ajudin i de victòries immediates però també li vaig preguntar què creia ell que passaria si un equip de govern no es preocupés d’aquestes coses. Com percebria la gent un equip de govern que treballés amb vistes al futur mitjà no a la immediatesa. Què passaria si ens oblidéssim d’exposicions, anuncis i titulars. La seva resposta també vas er clara : “perdrien les eleccions”. Tenim per tant un greu problema. Tota la societat. Caldria invocar a l’esperit Guardiola. Acceptar que les coses no són senzilles, no obsessionar-nos en vendre cada victòria de diumenge com un campionat, sinó treballar més a mig termini, consolidant les coses, respectant a tothom. No podem basar la política en la infal·libilitat. No podem construir la nostra societat sense complicitats fortes. Però no és senzill mirar de construir des del dia a dia aquesta política quan això no comporta un reconeixement.
La meva activitat política és de perfil baix com diria una coneguda meva i per tant jo no necessito preocupar-me gaire per aquestes coses. L’equip de govern del Districte d’Horta-Guinardó amb l’Elsa Blasco al capdavant ha demostrat abastament que es pot equivocar però que diu les coses clares. Que defensa allò que creu i que per tant molt sovint el conflicte està servit. Jo entenc que el conflicte és sols una via per arribar a acords més estables i a solucions més bones. Però per treballar en aquesta línia no podem estar preocupats per acabar cada reunió amb un somriure, per no tenir cap enfrontament dialèctic, per tenir a tothom content. En poca estona començarà el Barça-Chelsea i espero que el resultat sigui molt positiu per a nosaltres i que surti Guardiola i digui que no hem guanyat encara res, que a Londres igualment haurem de patir i que no tenim temps per a celebrar res perquè dissabte tenim un altre repte molt difícil. I se Guardiola s’equivoca ho haurem d’acceptar i felicitar-lo perquè ha intentat consolidar un model abans d’optar per la immediatesa.

Prioritats de les conselleries de barri

Estem en ple procés d'aprovació de la nova estructura política dels Districtes. Cada un dels 11 barris d’Horta-Guinardó tindrà un conseller o consellera de l'equip de govern que es convertirà en un referent davant de la gent i les entitats. Amb la constitució dels Consells de Barri cada grup municipal designarà un representant al Consell Municipal. Per tant tots els grups (de govern i oposició) estaran representats en el Consell de Barri però en canvi el conseller o consellera de barri serà de l'equip de govern.

Dit això estableixo ara quines són les cinc prioritats que hauria de tenir aquesta nova figura, al meu entendres. Remarcant que aquesta és la meva opinió personal.

Què ha de fer un conseller o consellera de barri?

- Dinamitzar el Consell de Barri convertint-lo en un espai de debat i treball entre el Districte, les entitats del barri i la ciutadania.

- Fer seguiment intensiu del compliment del Pla d'Actuació del Districte i del Pla d'Equipaments en el seu barri de referència.

- Recollir principals inquietuds, propostes i demandes del barri per fer-ho arribar a l'equip de govern i poder incrementar la capacitat d'informació de la Regidora.

- Donar a conèixer al barri les principals línies de treball de l'equip de govern tant al propi barri com a la resta del Districte.

- Ajudar a la dinamització del moviment associatiu permetent canals més àgils de relació entre les entitats i el Districte.

Enderroc Viaducte Ronda del Guinardó

Les obres de l’enderroc del Viaducte avancen a molt bon ritme. Es tracta d’enderrocar de forma molt curosa tot el tram de Ronda del Guinardó elevat entre Cartagena i Sardenya. Això representarà una millora molt significativa pel barri. En primer lloc es reduirà el soroll, especialment als pisos de dalt, es pacificarà el trànsit i sobretot permetrà una millor connexió dins del Baix Guinardó entre les dues voreres de la Ronda del Guinardó. El viaducte estava a punt de complir els 40 anys i realment amb la seva deconstrucció es pot comprovar que era una obra ben feta, tot i que per donar resposta a les necessitats o prioritats d’un altre moment. Avui aprofitant un dels moments més espectaculars d’aquest enderroc he pogut conversar amb qui va ser responsable de la construcció l’any 1970. Està previst que les obres d’enderroc durin fins el setembre, moment en el que començarà l’obra d’urbanització de la nova Ronda del Guinardó que incorpora criteris d’accessibilitat absolutament necessaris en trams del barri com el carrer Castillejos. Tot i que soni a autobombo cal destacar que l’obra està fent-se amb moltes menys molèsties de soroll i pols del que es preveia i generant uns problemes de trànsit perfectament assumibles, si més no això és el que pensen des de la comissió de seguiment a la que l’AVV del Baix Guinardó ens fa arribar totes les demandes i propostes veïnals i també les queixes. Us recomano que us passeu algun moment per la Ronda del Guinardó, just davant del Districte i veureu la complexitat i la gràcia de les obres que s’estan realitzant. Avui l’Alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, el tinent d’Alcalde d’Urbanisme, Ramon Garcia Bragado i la Regidora del Districte, Elsa Blasco han visitat les obres d’enderroc.

Sant Jordi, Eduardo Mendoza i signatures

Eduardo Mendoza titlla de tonta a una dona que va estar 45 minuts fent cua per aconseguir una signatura seva i que es va enfadar perquè no la va aconseguir, Mendoza deia que una cua així sols s’ha de fer per aconseguir un medicament. Avui amb el meu amic Juan discutíem d’aquest tema, ell plantejava que trobava bé la resposta de l’escriptor creia que era bona manera d’explicar què és important i què no. El Juan em deia que Eduardo Mendoza té prou autoritat moral per explicar-nos que estem frivolitzant les coses i que acabem donant importància a coses absurdes. Jo no hi estic gens d’acord, crec que es tracta d’una acte que al meu entendre es pot interpretar com una certa prepotència. I aprofito avui, diada de Sant Jordi, per comentar-ho.
D’entrada diré que no sóc gaire mitòman. Tinc uns quants llibres signats per l’autor però en la majoria de casos es tracta de llibres de persones que conec o que han escrit sobre temes vinculats a la meva feina. He conegut escriptors importants i no els hi he demanat que em signessin els libres que tenia d’ells, sovint li he donat poca importància, de fet ara recordo que he de dir-li a la meva germana que em signi el que ha escrit ella. Això sí no sempre és així. L’altre dia vaig portar expressament el llibre de Romuald Grané sobre la reflexió que fa al voltant de les residències de gent gran quan el vaig visitar a Mataró, en Romuald és per a i un exemple de lluita política i em feia il·lusió la seva signatura. Però per damunt de tot recordo quan Miquel Martí i Pol em va signar el seu llibre “Estimada Marta”, després de poder estar una estona parlant amb ell. Sempre recordaré aquell moment. La conversa va ser agradable, relaxada i aquest llibre representa molt per a mi, no és tan sols que el consideri un gran llibre de poesia és que representa molt més que un llibre. Per a mi que em signés aquell llibre va ser molt emotiu, va ser un gest en el que li donava encara més valor a uns poemes que representaven molt per a mi.
Eduardo Mendoza no pot jutjar què és important i què no per a la gent. I menys quan ell es presta a aquest joc de les signatures. No em vull carregar la figura d’Eduardo Mendoza. M’agrada com a escriptor, alguns dels seus llibres els recomano amb els ulls tancats. Potser la seva frase està treta de context o va ser un comentari informal. Potser aquesta senyora no va ser correcta. Però sí que volia plantejar que a vegades no som prou sensibles i el que per a nosaltres pot no tenir cap importància per a una altra persona pot tenir molt valor. Repeteixo que no sóc mitòman, però hi ha gent que li dóna més valor a aquestes coses. Començant per la indústria editorial que basa una part del seu negoci en aquest fet. Jo avui passejaré per Sant Jordi i segur que compraré algun llibre per la Berta, per la Feli i per a mi mateix, perquè no. Em sembla que jo em compraré “L’home que no estimava les dones”, no vull ser la única persona que no l’ha llegit i potser un dia d’aquests tornaré a llegir “Sin noticias de Gurb”.

Llibres per Sant Jordi

Ja que demà és Sant Jordi no m’he pogut resistir a recomanar-vos algun llibre per comprar o regalar. Espero que feu el mateix amb mi i que a part dels grans èxits de vendes em feu alguna recomanació. He triat 5 llibres que he llegit recentment.

- “Kafka en la orilla” d’Haruki Murakami, Tusquets editores. Un viatge d’un jove a partir del que ens fa reflexionar i descobrir moltes coses. Dens, original, apassionant, per llegir-lo amb calma.

- “1984” de George Orwell, Ediicons 62. Ja he fet algun comentari sobre aquest llibre que he descobert recentment. Hi ha gent que us asseguro que actua així, per sort la nostra societat té més punts d’esperança que el que retrata el llibre.

- “Saber perder” de David Trueba, Anagrama. Un magnífic llibre valent i sense por. Ara comença a recollir els premis i la valoració de la crítica. Un interessant retart de molts temes de la nostra societat.

- “Un home a les fosques” de Paul Auster, Edicions 62. Potser no és el llibre que més m’ha agradat de Paul Auster però és molt interessant. A vegades reflexiu, a vegades surrealista, però sempre mantenint l’atenció.

- “Fora de temps” de Lurdes Nieto, Edicions Saragossa. Ja ho he dit altres vegades, la novel·la amb la que ha debutat la meva germana. Una història molt ben construïda i una visió diferent de les pèrdues.

Accessibilitat

L’altre dia a través del Facebook (cada dia veig que és una eina magnífica d’informació), vaig veure un debat molt dur entre una entitat i el meu amic Antonio Centeno, que es queixava durament de que havia estat exclòs d’un acte al que teòricament havia d’assistir com a ponent. Els organitzadors li demanaven disculpes perquè no havia pogut assistir i ell responia que no acceptava les disculpes i que no era ell que no havia pogut assistir, sinó que no l’havien deixat assistir.Dissabte vaig coincidir a la jornada de portes obertes d’un pis per a afcetats d’espina bífida amb l’Antonio Centeno i vam parlar del tema juntament amb el Rafa Reoyo. El problema va ser que ni la tarima des d’on havia d’intervenir l’Antonio era accessible ni podia tornar del lloc de la xerrada amb transport adaptat. Com a organitzador que sóc d’activitats podria ser molt comprensiu amb l’entitat que organitzava el debat, però he d’acceptar que l’Antonio té tota la raó. Cada cop que organitzem una activitat pública en el que hi ha gent que degut a la seva diversitat funcional no pot participar estem cometent un greu error que no es pot resoldre amb bona voluntat o lamentant que una persona no hagi pogut assistir. No vull apropiar-me dels arguments de l’Antonio però és certa una reflexió que em feia; què passaria si a un lloc on està previst fer un debat no es deixés entrar a una ponent perquè és dona? Segur que l’acte no es celebraria com a protesta. Algú podria dir que no deixar entrar a una dona és una qüestió ideològica i que una persona no pugui entrar a un lloc per accessibilitat és un problema d’accessibilitat. Fals. Hem d’entendre que fins que no garantim la plena accessibilitat a totes les activitats i espais públics no estem garantint els drets de totes les persones i per tant no és tècnic, és també ideològic o de valors, com es vulgui. Encara cal molt camí per recórrer en aquest camp. I escriure aquest article no és tan sols una manera de recolzar els posicionaments d’unes persones, és també un compromís personal de tenir els criteris d’accessibilitat plenament presents en la meva gestió diària. Espero no cometre jo també errors d’aquests.

ERC, Carretero i Independència

Sembla ser que Joan Carretero proposa la creació d’un partit polític que es presenti a les properes eleccions autonòmiques, recollint un ampli ventall ideològic a les seves files i que després de les eleccions el Parlament faci una declaració unilateral d’independència que sigui ratificada per referèndum. Crec que és una mala notícia. Fins ara havia seguit els intents de crear un partit d’aquestes característiques, però els impulsors, fins ara de Catalunya Acció, creia que no suposaven en cap cas una aposta prou destacada, tot i els esforços de mitjans de comunicació com l’Avui i E-notícies de donar-lis vidilla. La proposta de Joan Carretero, però, representa una aposta més consolidada i amb estructura. I no hi estic d’acord per diversos motius, però sobretot per dos, pel seu caràcter transversal i per la seva oportunitat. No crec que es pugui construir un partit que reculli diferents orientacions ideològiques. Estem vivint un moment de crisi econòmica d’una gran importància i que afecta a la vida real de moltíssimes persones, les respostes a la crisi no poden ser iguals per a tothom i per tant no crec que es pugui votar a una formació política que no es situï clarament en quines propostes té. Igual que pels serveis socials, el dret a l’avortament, la immigració ... no podem fer un partit que no afronti això com a prioritats i que sigui transversal, es converteix en conservador. Per altra banda no crec que sigui el moment, no té el do de l’oportunitat. Catalunya s’està jugant molt en el debat sobre el finançament i el desenvolupament estatutari. Cal esgotar, com sigui, aquest procés i a partir d’aquí prendre decisions. I tampoc és oportú per a ERC. Seré molt clar, no vull que ERC pateixi més crisi internes. A vegades tenim la temptació de pensar que una crisi en un dels partits competidors o amb els que tenim electorat fronterer ens pot afavorir. Crec que ICV no sortiria en cap cas beneficiada d’una crisi important a ERC. Les previsions electorals són els que són i sense un bon resultat de les totes les forces d’esquerres no tindrem governs d’esquerra ni a la ciutat ni al país, i aquest no és el meu objectiu. Prefereixo consolidar el vot d’ICV i mirar de mobilitzar votants desencantats que voten en blanc o han anat a l’abstenció que esperar beneficiar-me d’unes restes d’una crisi d’un partit amb el que vull construir el futur polític. Per tant no comparteixo res del que planteja Carretero com a estratègia. I com a principis? Reconec que cada dia que passa i veig com evoluciona la situació política i les respostes que es reben des del govern espanyol crec que és evident que cal avançar d’una manera valenta i decidida envers un grau d’autogovern suficient per Catalunya, sense excloure cap sostre. Avui veig la Independència de Catalunya com un objectiu més necessari que fa un temps i per tant no vull renunciar a cap escenari.

Quina vergonya Gente Barcelona

He agafat la revista “Gente Barcelona” al sortir de dinar un entrepà i m’he quedat absolutament gelat al veure una de les notícies de la portada. El titular diu sense cometes “Els serveis socials protegeixen massa els delinqüents del Raval”. La notícia recull la creació d’una plataforma de veïns i comerciants al Raval que segons diu un altre titular “La nova plataforma veïnal vol expulsar les prostitutes i els toxicòmans”. És realment increïble. No posaré en dubte els problemes de convivència al barri del Raval, ni els problemes que comporta el consum de drogues al carrer, però és indignant i insultant que el titular d’una publicació de premsa gratuïta amb un tiratge de 319.905 exemplars pugui caure en aquests titulars tan greus i perillosos.
La notícia no té desperdici, mai acabes sabent què diu la plataforma i què diu el diari, entre d’altres coses perquè el mateix titular no posa ni cometes, per tant s’entén que és una notícia, no una cita d’ algú. En segon lloc s’equipara tota l’estona toxicòmans i prostitutes amb delinqüència, sense cap mena de matís. Parla d’un increment de la delinqüència i la única dada és que fa poc van atracar una botiga (insisteixo que no poso en dubte el problema, però sí el plantejament de la notícia), diu que s’afavoreix als delinqüents per part de serveis socials en el titular i no hi ha ni una sola dada que ho acrediti, ni una sola dada.
La perversió de la notícia arriba quan diu, com un element molt negatiu que la situació del barri “provoca que tant drogaddictes com prostitutes s’hi sentin confortables”. Mare meva, les prostitutes i els drogoaddictes han de sentir-se exclosos, com sempre, sols faltaria !
I finalment esperava veure com a mínim una sola referència a què diu l’Ajuntament d’aquestes acusacions, però no hi ha cap referència, ni el Districte ni Serveis Socials han estat preguntats sobre aquestes fortíssimes acusacions. Sovint són crític amb el periodisme del nostre país però crec que aquesta publicació setmanal gratuïta ha batut tots els rècords de manca de professionalitat i rigor. Ni cometes, ni contrastar, ni respecte. No entraré a jutjar la plataforma perquè em falta informació, però tinc cap mena de problema en dir que em sembla una vergonya la portada d’aquesta publicació i que en una situació de crisi com l’actual on és més senzill alimentar l’odi i el rebuig, titulars com aquest són d’una gravetat extrema al meu entendre.

Bones vibracions

Estem vivint uns moments de profunda perplexitat. La situació de crisi generalitzada, la desafecció per la política i un interès mediàtic especialment morbós, ens porten a tenir una visió molt fosca de tot allò que ens envolta. I no estic parlant de perdre el sentit crític, és evident que la capacitat d’autocrítica és un element necessari per avançar. Però una cosa és ser conscient dels problemes i una altra cosa molt diferent és no valorar els nostres avenços. Entre l’autobombo i l’autoflagel·lació hi ha un món. I ho dic a partir de dues reflexions que em ve de gust fer.
La primera és la presentació de les dades de l’important increment en despesa social de l’Ajuntament de Barcelona en els darrers 4 anys. No entraré a analitzar les dades a fons ni a fer un elogi de la gran feina feta pel Ricard Gomà, però a mi em m’enorgulleix saber que visc en una ciutat on, tot i que hi ha greus situacions de pobresa, no hi ha grans nuclis de marginació estancats, per exemple. Qui viatja per la resta de l’estat, per França o Portugal haurà vist, si s’ha allunyat dels nuclis turístics, bosses de marginació molt importants que no són comparables amb Barcelona. Tot i que es pot fer més i que sense el suport d’una important xarxa associativa que treballa no podríem arribar a tot, no oblidem que la nostra ciutat és molt més inclusiva que moltes ciutats del nostre entorn.
I la segona reflexió m’ha vingut a partir de l’entrevista que podeu veure a la web d’ICV d’Horta-Guinardó amb Eulogio Dávalos (aprofito per felicitar a la gent que està impulsant la nova web perquè crec que és molt interessant). L’Eulogio és el president del centro Salvador Allende, va haver d’exiliar-se de Xile després del cop d’estat que va enderrocar a Salvador Allende i d’haver participat en el Tren de la Cultura. Eulogio Dávalos és un referent cultural de primer nivell i una persona profundament progressista. Veí del barri de la Vall d’Hebron ens regala a la seva entrevista tot un seguit de reflexions de temes molt diversos. Escoltar-lo, però, genera optimisme. M’agrada sentir parlar de com va arribar a Catalunya, de com han canviat les coses, de quins reptes tenim encara.
Saber que tenim valors importants al darrera, que hi ha coses que les estem fent bé no és per seure a descansar, sinó que ha de ser l’impuls per seguir avançant.

Com vertebrem el Guinardó?

Avui per primer cop faig una cosa que no havia fet mai al meu blog. Repetir un article. La polèmica dels MOssos va fer que no em dediqués a comentar l'article i les respostes i crec que com diu un anònim a un dels meus darrers escrits val la pena que parlem del Guinardó. Per tant repeteixo article i tornaré a posar els comentaris que sobre el meu post es van fer al voltant del Guinardó.

Andreu Marfull, un veí que participa a la Comissió d’Urbanisme de la Coordinadora d’Entitats del Guinardó em va fer arribar l’altre dia una interessant reflexió sobre el seu barri que voldria contestar-li en part des d’aquestes línies del meu blog. En primer lloc accepto que el barri ha patit un procés de degradació considerable i d’envelliment demogràfic i físic que possiblement ha estat excessiu. La situació d’incertesa durant llarg anys ha alimentat la deixadesa i la manca d’inversions. I a més quan ens hem posat d’acord en quin model de desenvolupament del barri volem resulta que han aparegut moltes dificultats legals per tirar-ho endavant. La maquinària actual no són excavadores, sinó despatxos.
Un dels elements que plantejava en l’article és la manca d’eixos aglutinadors en el barri que permetin donar-li més vida. El seu plantejament era que l’administració havia de facilitar un espai públic de qualitat i que la iniciativa privada havia de posar la resta fent comerç i donant-li vida al barri. En aquest punt discreparíem. No és cert que sols el comerç pugui donar cohesió social a un territori, hi ajuda, sens dubte, però també dóna cohesió un CAP, un equipament esportiu o un mercat municipal. De totes maneres tampoc voldria menystenir el paper del comerç de barri, que quedi clar. Un comerç potent i proper dóna qualitat de vida a un barri, el fa més amable, amb més atractiu. I a Horta-Guinardó les dades no són precisament espectaculars. L’altre dia em llegia dades de nombres d’activitats econòmiques i és evident que el comerç de barri encara pot créixer.I sobre el tema d’eixos vertebradors sí que m’agradaria pensar que hi serà, tot i que ara no estigui definit. Que es consolidi no serà qüestió de dos o tres anys, entre d’altres coses perquè encara hi haurà obres, però tampoc de set o vuit anys. No és senzill crear aquests eixos cívics en barris de tota la vida. Podríem parlar d’un eix entre la plaça Nen de la Rutlla i la Plaça Maragall. Enmig trobarem espais de centralitat molt importants que seran el Mas Guinardó, la nova plaça a Renaixença i la UA3 del Mercat del Guinardó. La major part d’equipaments del barri, d’espais públics grans i de vida social estaran a l’entorn d’aquest eix. És cert que aquest eix tindrà una dificultat objectiva, la pendent. El barri del Guinardó té un desnivell considerable i per tant no és senzill pensar en itineraris naturals que salvin desnivells importants, però crec que aquest eix es consolidarà. Ho dic sense menystenir altres espais com la Plaça del Guinardó o fins i tot la de Carles Cardó, però crec que aquesta línia imaginària es consolidarà com un itinerari social del barri.I per tant aquest ha de ser un espai a cuidar amb molta més cura. Caldrà fer un manteniment de qualitat, pactar una mobilitat amable, potenciar l’atractiu pel comerç a aquesta zona. Tindrem moltes més oportunitats de parlar d’aquest tema, però he aprofitat la reflexió que em va fer arribar un veí per parlar d’un tema que m’interessa molt, la consolidació d’un eix vertebrador al barri. En tornaré a parlar de l’article. Perquè a més parla del concepte d’identitat i ha coincidit que he llegit l’article el mateix cap de setmana que he llegit un interessant article de David Fornons sobre el concepte identitat.

Europees

Comença a existir una por, plenament fonamentada, a que la participació a les eleccions europees sigui molt baixa. I no tan sols a casa nostra. Segons les enquestes la participació a l’estat espanyol estaria per sota de la mitjana però encara ens guanyarien altres estats. L’esforç que faran algunes formacions polítiques, o com a mínim algunes persones, serà la de convertir aquestes eleccions europees en una mena de consulta sobre altres temes. Per una banda sembla que es pugui entendre les eleccions europees com una mena de referèndum sobre el finançament i la relació de Catalunya dins d’Espanya. És evident que aquest és un tema que és fonamental però no podem plantejar les eleccions europees com un pols a veure qui és més sobiranista, si el Tremosa o el Junqueres. Aquest no és el debat (sí la necessitat de Catalunya de guanyar espais de participació, representació i decisió política a Europa) i a més en aquest àmbit no podem oblidar el plantejament clarament sobiranista de Raül Romeva. Per altra banda el PSOE i el PP volen situar aquestes eleccions europees en el marc de unes teòriques primàries de cara a les generals, més absurd encara. I ens trobem llavors amb un nivell de desafecció política realment molt gran, amb una percepció d’inutilitat de les institucions europees i amb una campanya que es preveu que girarà al voltant d’altres temes no vinculats directament a la consulta de les eleccions del 7 de juny. Davant d’això no serà senzill fer una campanya seriosa, parlant d’Europa i evitant que els candidats i candidates siguin purament portaveus d’altres debats. En aquest sentit crec que val la pena començar a mirar amb perspectiva la campanya europea, no deixar-se portar pels darrers dies de la guerra mediàtica entre candidats i candidates. Us proposo que comencem a mirar ara què diuen els diferents candidats i candidates sobre Europa i la política europea. En aquest sentit no us perdeu el blog de Raül Romeva. Us recomano que no us llegiu tots els seus articles, podeu arribar a col·lapsar-vos, però val la pena que hi feu una ullada. En els darrers 15 dies per exemple ha escrit 11 articles sobre pesca, immigració, homosexualitat, drets humans, alimentació ... informació i opinió sobre política europea. Notícies diverses però sempre des d’uns valors molt clars i amb un rigor que desborda. A vegades és un bon moment, un parell de mesos abans de les eleccions, per situar a cada candidat o candidata o formació política.

Casal Vall d'Hebron

En breu s’obrirà un nou Casal de Barri al Districte, el Casal de la Vall d’Hebron, al carrer Can Travi, just al costat de la caserna de la Guàrdia Urbana. El Casal ocuparà bona part de la planta baixa dels pisos amb serveis que s’han construït per a gent gran, i donarà a una nova plaça pública que s’obrirà cap a Cardenal Vidal i Barraquer. El barri de la Vall d’Hebron veurà així com en poc temps s’han construït dos nous equipaments que han d’ajudar a dinamitzar la vida social d’un barri que necessita enfortir el seu moviment associatiu. Per a l’AVV del Parc de la Vall d’Hebron el nou Casal ha de ser una oportunitat per tal de disposar d’un espai des d’on poder liderar les reivindicacions veïnals del barri. L’activitat de l’AVV representa una càrrega de feina important per l’actual junta i seria molt positiu que l’impuls del nou Casal permetés un creixement de la seva entitat. Reptes com el seguiment dels principals temes urbanístics o l’organització de la Festa Major necessiten de més gent a l’AVV i de major relació amb les entitats del barri. I en aquest sentit altres entitats del barri i entorn també hauran de jugar un paper més enllà de la seva activitat específica, i em refereixo especialment a tres entitats, FOC (Diables del Carmel i Drac d’Horta), amb un projecte vinculat a la Vall d’Hebron, el Club Voleibol Vall d’Hebron, un club esportiu punter a la ciutat però amb moltes mancances d’estructura com la majoria dels equips d’esports minoritaris a la ciutat i el Centro Salvador Allende amb el seu president Eulogio Dávalos al capdavant (un veí de la Vall d’Hebron amb molt interès, us recomano que mireu les seves entrevistes a la web d’ICV d’Horta-Guinardó). El Casal de Barri no ha de servir tan sols per fer tallers, oferir espais per reunions o permetre que entitats puguin guardar el seu material, el casal de Barri sols tindrà ple sentit si aconseguim estructurar un moviment associatiu més fort al barri, amb més entitats, més participació i un lideratge de l’AVV.

Canvieu d'afició!

És curiós això dels blogs. Ara ja fa força temps que publico regularment al meu blog i que a més de forma automàtica els meus articles es publiquen al perfil de Facebook. No tinc un estudi fet però crec que bona part de la gent que em segueix de forma regular són persones d’Horta-Guinardó que volen seguir temes d’actualitat i que troben en el meu blog informació i opinió. Com a persones crítiques i madures que són filtren aquesta informació i per tant no agafen les meves idees com a pròpies, sinó que les agafen com un element més de referència. El meu blog no és oficial i òbviament no és objectiu. Tampoc considero que sigui excessivament oficialista, ja que de fet no tinc clar que la gent d’ICV sigui de la que més em llegeix, cosa que m’alegra.
No acostumo a rebre molts comentaris, potser entre d’altres coses perquè molta de la gent que em llegeix no té l’hàbit de comentar articles a un blog o simplement perquè no els hi desperta el meu article un especial interès. De tant en tant rebo algun atac de persones que em desacrediten, normalment vinculat a moments de crispació política envers ICV i la seva política a Interior. No m’agrada rebre aquests missatges però tampoc li dono més importància.
Ara bé hi ha alguns comentaristes habituals anònims que els trobo més interessants. Persones que sols comenten per desacreditar-me personalment, sense aportar gairebé mai opinions ni proposar alternatives. Per exemple en el meu darrer article sobre els Fons Estatals hi ha dos comentaris que donarien per un anàlisi a fons. El primer diu que l’article demostra que visc en una bombolla de pijo-progues. L’article no exaltava realment ni els Fons ni la política municipal, sols enumerava algunes actuacions a fer, però és igual li accepto. Em preguntava quan era el darrer cop que havia treballat en un càrrec no alimentat, la resposta és senzilla, ara ja fa 5 anys, concretament els únics en que he estat treballant en un càrrec públic. El segon encara és més subtil i em diu que la meva parella també “mama” del Districte. A questa persona primer li recomanaria que seguís amb més interès el meu blog perquè sabria que la Feli ja no està al Districte, ho sento. Però el que més voldria destacar és, qui hi ha darrera d’aquests comentaris? Qui vol dedicar un temps de les seves vacances de Setmana Santa a insultar a una persona que no representa res? Cap dels dos comentaris fa una referència directa a l’article, és l’atac per l’atac. No m’estic referint a comentaris sobre projectes on existeix la discrepància, m’estic referint a quina motivació mou a una persona a entrar al meu blog i a penjar un comentari ofensiu de forma gratuïta. Suposo que deu ser que jo sóc diferent pe`ro prefereixo llegir blogs que m’interessen (encara que discrepi), llegir llibres que m’atrauen o veure pel·lícules que d’entrada crec que m’agradaran. Prefereixo llegir un article interessant en un blog que llegir articles que ja sé que considero estúpids. Hi ha gent que sembla ser que no, que prefereix llegir el meu blog tot i saber que troben insultant, barroer, oficialista o vomitiu el que diré. A aquestes persones els hi recomanaria dues opcions, o que dediquin el seu temps a altres activitats o bé que facin una aposta positiva, que escriguin un blog, que el donin a conèixer i que plantegin els seus punts de vista de forma oberta, clara i si pot ser a cara descoberta, potser així contribuiran de forma més decisiva al canvi que consideren que s’ha de produir a la política i al Districte. I si m’avisen no dubtin que els llegiré amb més interès que ara.

Més sobre corrupció i falsa corrupció

No ens en sortim. Com un goteig imparable sembla que aniran sortint casos de corrupció vinculats a llicències de bar. Hi ha gent que surt esquitxada en aquests casos. Prefereixo mantenir el dret a la pressumpció d'inocència, però és evident que quan algú diu que un representant municipal (sigui del partit que sigui) ha cobrat a canvi d'arreglar-li uns papers cal arribar fins el final. Però de cop veig esquitxada a la Gerent, la Mari Fernández, i aquí ja la cosa m'espanta. Escolto un titular que diu que la Gerent de Gràcia està esquitxada. Corro a comprar el diari i l'únic que diu és que persones que han denunciat als membres del PP per haver pagat i no haver aconseguit la llicència van veure com es precintava el local. La vinculació sembla clara però és absurda. Cal explicar perquè no es donen llicències quan no es compleix la normativa? Cal haver de demostrar la innocència i fins i tot la invenció de responsabilitats? No siguem tan cínics, no enfonsem a persones per la pràctica de veure a quanta gent emmerdem. Sabem a què juguem quan entrem a aquest món, però gent com la Mari no es mereixen aquesta situació.

Gran Torino

L’altre dia vaig anar veure “Gran Torino”, em va agradar molt. El guió el trobo interessant, la fotografia és molt bona, el ritme de la pel·lícula excel·lent, pots riure i plorar, la música és molt maca incloent la cançó final amb Jamie Cullum i la interpretació de Clint Eastwood és magistral, incloent el joc amb la veu que fa tota la pel·lícula. Potser no sóc objectiu però m’és igual, no sóc crític cinematogràfic. Amb la Raquel vam iniciar un breu debat al Facebook i el volia seguir, perquè he començat a sentir moltes referències al tuf ideològic de la pel·lícula, hi ha persones que consideren que la pel·lícula transmet un missatge feixista o com a mínim de dretes, no hi estic d’acord. Ho argumentaré amb elements del guió i per tant si algú no ha vist la pel·lícula i té previst anar-la a veure li recomano que deixi l’article aquí i no l segueixi. La principal conclusió “ideològica” que trec és que la violència no porta a res, genera odi i ressentiment. La guerra i tot el que l’acompanya és, no tan sols inútil sinó cruel i salvatge segons la pel·lícula. És brutal quan en Walt (es diu així oi que sí?) li diu al Thao (no recordo si s’escriu així) que un dia a la guerra de Corea va matar a un pobre noi atemorit i que això no ho podrà oblidar mai, matar és horrible, però a sobre per matar un pobre noi el van condecorar. Crec que la crítica a la violència és tan salvatge que no es pot dir que sigui un al·legat feixista. El final, potser exagerat, sí, és un exemple d’impotència davant el clima de violència. En Walt sap que sols podrà “salvar” als seus amics buscant una sortida extrema. Això és impotència davant d’una societat exageradament violenta.
Un altre tema que planteja és el tema racial. No existeix cap escena que ens ajudi a entendre la possibilitat d’una societat intercultural, sembla que sols existeixi la possibilitat d’una societat americana blanca i pura com a referent de progrés. El personatge, racista extrem, és d’orígen polonès. Els més racistes tornen a ser els que han immigrat. Els que van arribar abans d’ahir no toleren els que van arribar ahir. El personatge és capaç de trencar això pels seus veïns, però no és capaç de viure-ho amb normalitat. Un cop més a la pel·lícula les diferències racials són una pèrdua. La pel·lícula no defensa la segregació sinó que la retrata un cop més com a símbol de la impotència.
També podem plantejar el tema de la religió. És cert que la mort final pot recordar-nos la crucifixió de Jesús, però ell acaba resant just abans de morir, un cop més la por, la impotència, però a més quan ha deixat clara la seva postura i ha aconseguit modificar les postures del mateix capellà. O com retrata la família americana? No existeix, viu sense valors.
Davant de la situació que retrata la pel·lícula és evident que no podem parlar d’un plantejament feixista (de la pel·lícula no dic del principal personatge). També és cert que no hi ha resposta davant d’aquesta situació. I potser per això no podem parlar d’una pel·lícula d’esquerres. Potser retrata una situació molt de la nostra societat, la impotència i la desorientació, la manca de valors clars i l’absència de projectes polítics i socials que ens marquin camins des de les esquerres. Una pel·lícula d’esquerres no podria acabar amb la mort del Walt com a “sacrifici”. Nosaltres volem respostes davant de l’excés de la violència, de la incapacitat de crear una societat més justa i equitativa, no volem sacrificis sinó compromisos, però no crec que es pugui dir que el retrat de la societat que fa Clint Eastwood sigui a favors de les dretes, però estaré encantat de debatre-ho. Un cop he acabat l’article he llegit el diari, cosa que no sempre em puc permetre fora de vacances. He llegit un article de José Vidal-Beneyto que es titula “La dominación sin ideologia”

Fons Estatals a Horta-Guinardó

L’altre dia parlava del Fons Estatal d’Inversió Local que s’ha iniciat, del famós Fons Zapatero. Plantejava alguns dubtes sobre la seva eficàcia com a mesura correctora de la situació econòmica, però també plantejava la seva importància per fer front a diferents obres al Districte. Tenim els barris amb un gran nombre d’actuacions iniciades o pendents d’iniciar. Per una banda hi ha les molèsties ocasionades per totes aquestes actuacions a nivell de trànsit, mobilitat, soroll ... però per altra banda crec que ningú pot negar la importància de les actuacions i la sensació que per fi Horta-Guinardó comença a tenir un nivell d’inversió realment a l’alçada de les seves necessitats. L’alcalde de Barcelona presentava l’altre dia la primera actuació a la ciutat a casa nostra, la tercera fase de l’Eix Fastenrath, però també anunciàvem l’imminent inici de les obres a les cruïlles de Santa Rosalia. En total a Horta-Guinardó es duran a terme durant aquest 2009 34 projectes amb una inversió de 27’8 milions d’Euros.

Algunes de les actuacions més destacades seran:
- Urbanització Dante-Lletres
- Arranjament jardins Frida Kahlo
- Reurbanització entorn pistes petanca Valldaura
- Construcció de murs de contenció a Sagàs i Saldes
- Arranjament carrer Gallecs i Trèvol
- Senyalització semafòrica per a invidents
- Rampa accessibilitat al carrer Gènova
- Reurbanització carrer Pere Pau

Corrupció

Aquests dies estan apareixent les notícies sobre el que podria ser una important trama de corrupció que afecta a policies, enginyers i funcionaris municipals de l’Ajuntament de Barcelona. És evident que no penso contestar segons quins comentaris fent relacions obscenes amb temes que no tenen res a veure amb això, però si que volia fer una breu reflexió sobre aquest tema. En primer lloc dir que aquestes notícies són molt preocupants. Quan algú que exerceix la funció pública en temes de tanta sensibilitat com la inspecció es descobreix que actuen de forma irregular això crea problemes de credibilitat en tot el sistema. El model d’inspecció i llicències, actualment en revisió a l’Ajuntament de Barcelona, ha de funcionar de forma modèlica per evitar la indefensió de la gent i la confiança en el sistema. Per tant, davant dels fets que estem coneixent, hem de reforçar els mecanismes de control sobre aquests aspectes. I reforçar la capacitat d’evitar situacions com aquesta també passa per disposar d’uns recursos municipals importants que permetin no tenir els serveis municipals d’inspecció en situació precària. Cal resoldre amb major celeritat i amb més capacitat totes les inspeccions i llicències, endarrerir els tràmits no ajuda a la transparència del sistema. De moment sembla clar que no existeix cap mena de vinculació entre els presumptes funcionaris corruptes i cap responsable polític o càrrec de confiança. Igualment però ha de ser una preocupació de l’equip de govern. La gent amb responsabilitats polítiques han d’assumir el risc de la confiança en uns equips que no sempre tenen tota la capacitat de controlar. En un Districte treballen centenars de persones i és possible que existeixi algun cas concret de corrupció. Igualment però ningú pot qüestionar la tasca que fan els milers de funcionaris municipals de Barcelona, amb un bagatge de feina feta realment important. I finalment un tema que realment em preocupa, perquè costa tant que algú presenti una denúncia? Sembla ser que hi ha massa gent que pensa que surt a compte pagar de forma irregular una quantitat determinada de diners a canvi d’obtenir favors. Tothom que paga aquests diners sap que és irregular. Reforcem els mecanismes de control damunt dels serveis municipals, reforcem la seva capacitat de treball i des de la societat pública exigim transparència i honestedat a tots els funcionaris públics, però també valentia a la resta de la societat, per no acceptar entrar en suborns i denunciar qualsevol irregularitat que coneguem i no beneficiar-nos d’aquesta situació.

Cinema per pensar

Ahir vaig anar al cinema a veure “Háblame de la lluvia”, una pel·lícula francesa d’Agnès Jaoui. Explica la història d’una dona que ha tingut un important èxit de vendes amb llibres sobre feminisme i que decideix fer el pas i entrar en política. Quan comença a adquirir èxit decideix tornar al seu poble per ajudar a la seva germana en els tràmits i la neteja de coses un any després d ela mort de la seva mare. Les relacions amb la germana són fredes i un cop arriba al poble li protagonitzar fer un documental sobre dones que han triomfat. Aquest és el punt de partida per una bona pel·lícula que no acaba de definir res però que en canvi dóna moltes pinzellades sobre temes que m’interessen molt.
Per exemple és molt interessant veure com descriu el món de la gent que es dedica a la política. Un món de persones abduïdes per la feina, pendents sempre de respondre els missatges, persones amb dificultats per diferenciar la vida personal i la professional i alhora persones que a vegades no tenen clar perquè estan en política i què estan aconseguint. Polítics humanitzats com en l’escena en que la protagonista derrotada després de tenir un incident arriba a casa d’uns pagesos que l’atenen. Quan un dels pagesos descobreix que ella és política li retreu tota la estratègia de Brussel·les en el tema de subvencions agràries, sense preguntar a quin àmbit es dedica o a quina formació pertany. Una escena simpàtica que parla del descrèdits dels polítics al marge de la seva tasca personal.
Una pel·lícula sobre el feminisme i com moltes dones que acaben triomfant sembla que sols ho puguin fer a costa de renunciar a la seva vida familiar i com han de demostrar la seva capacitat d’exercir l’autoritat més que els homes. Dones que comencen lluitant en contra dels valors establerts però que un cop dins de l’estructura no saben com fer factible la seva aportació com a dones. En aquest cas a més hi ha una interessant reflexió sobre com viuen de forma molt diferent les diferents dones de la pel·lícula fets similars. La vella dona immigrada que cuida la casa, la “feble” germana infidel o ella mateixa.
I també reflexions sobre les relacions personals, sobre les relacions entre persones amb relacions intenses uns “forts” i altres “febles”, sobre la falsedat d’això i els retrets per com van viure la infància i la relació amb la mare les dues germanes.
Com deia una pel·lícula molt interessant, tendre, amb molts elements per reflexionar i amb poques portes que es tanquen.

La Clota

Tal com deia en el meu anterior article, l’Alcalde de Barcelona va visitar el barri de la Clota acompanyat de la Regidora Elsa Blasco (ICV-EUiA) i d’una àmplia (força àmplia) representació municipal. Quan em van dir que l’Alcalde estaria unes quantes hores al barri de la Clota i que havia d’organitzar la visita primer em va costar molt tenir clar com s’hauria de fer. Com planteges una passejada activa i participativa en un barri que no arriba als 500 habitants? El resultat de la visita va ser força positiu.
Primer de tot vam fer des del terrat de Ca l’Andalet una visió de l’estructura del barri i una breu explicació per part de l’Agència del Carmel i Entorns de la configuració del barri i dels dos grans projectes que marcaran el futur urbanístic de la Clota, el PMU Clota Remodelació i PMU Clota Conservació. Són dos projectes de gran impacte que han de permetre mantenir un equilibri entre mantenir el caràcter semi-rural del barri i el necessari creixement i la ordenació urbanística.
Després de la visita a Ca l’Andalet vam anar fins el seminari Salesià Martí Codolar. Primer de tot vam visitar els magnífics jardins del seminari, un magnífic espai de passeig i descans. Sembla mentida tenir uns jardins tan agradable si tranquils a la ciutat. Val la pena que hi feu una volta si no els coneixeu, l’accés és obert i hi ha gent del barri que els aprofita com a espai de passeig. Durant la visita vam estar acompanyats de Ramon Alberdi, historiador salesià que ha publicat diversos llibres sobre Martí Codolar.
Finalitzada la passejada va ser el torn del dinar a les instal·lacions de Martí Codolar. Ens van acompanyar representants de l’AVV de la Clota, de l’Associació de Trasplantats de pulmó (AIRE), del Centre Juvenil Martí Codolar, del CEIP Pau Casals, de l’Escola Bressol l’Arquet i dels salesians de Martí Codolar. Tothom va intervenir en el dinar per explicar el seu punt de vista, les seves demandes. Entre els representants de l’AVV persones que estaven afectades i ja no ho estan, persones afectades que accepten el seu reallotjament al barri i persones que no estan d’acord en la seva afectació. Hi eren les seva presidenta, l’Àngels, però també la Roser, la Paqui, la Mercè i el Xavier, també hi era un dels impulsors, el Jordi Casas. L’AVV va voler agrair a la Regidora Elsa Blasco la seva dedicació i proximitat, tot i constatar que no s’ha aconseguit la unanimitat en el projecte. El procés de debat amb l’AVV sobre els projectes urbanístics i les afectacions ha estat en aquesta cas molt positiu. Igualment no es van oblidar de reivindicar que tot i la situació de provisionalitat es treballés sobretot en els àmbits del manteniment i la mobilitat al barri.
Posteriorment visita al centre Juvenil Martí Codolar, un espai on es treballa des del sector social en projectes amb infància i joventut i les seves famílies. Un projecte implicat en els barris de l’entorn, actiu al pla comunitari de Carmel Amunt o a Interxarxes. Som conscients que caldrà intensificar la relació del Districte amb aquest equipament, ja que fan una tasca molt positiva. I finalment la passejada pel barri. Vam passejar per les diferents zones, vam veure les casetes amb hort que es salven, vam veure i visitar cases afectades, vam entrar a habitatges que necessiten una important remodelació. És un barri molt petit però que presenta diferències molt importants en la seva tipologia d’habitatges. Els plans urbanístics han d’ajudar al barri a millorar, però a la visita d’ahir no ens vam voler quedar amb la visió única dels horts i jardins, vam voler tenir una visió més àmplia del barri.

Fons Estatals

L’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu ha dedicat un dia força intensiu al Districte d’Horta-Guinardó. Acompanyat de la Regidora del Districte, Elsa Blasco i en molts moments de la Presidenta, Montserrat Ballarín i d’altres persones de l’equip del Districte ha començat fent una roda de premsa per presentar la primera actuació a Barcelona dels Fons Estatals que es destinen a programes locals per incentivar l’ocupació. Aquesta primera actuació s’ha iniciat al barri de la Teixonera, al carrer Fastenrath, l’arteria que uneix el barri amb el Carmel. Aviat començaran les obres de les cruïlles de Santa Rosalia i la resta d’actuacions del Fons Estatal que es duran a terme al Districte abans d’acabar l’any. Sens dubte les inversions són benvingudes i sens dubte ajuden a fer una major inversió als barris i suposaran un important estímul per les empreses constructores que sens dubte estan vivint una important crisi. Però serà una mesura que permetrà consolidar ocupació un cop finalitzin les obres? És la millor manera d’impulsar l’economia concentrar un gran nombre d’actuacions en uns pocs mesos? Realment era necessari anunciar les obres amb cartells de 3x4? Sortir de la crisi no és senzill, però crec que és necessari que impulsem altres línies prioritàries de treball. La primera és el control del sistema bancari. Possiblement és cert que en la nostra societat actual necessita de caixes i bancs, però evidentment amb un sistema radicalment diferent de l’actual. Hauríem de sortir de la crisi amb un model econòmic diferent, ja no parlo d’una revolució, però com a mínim parlem de justícia, decència i sostenibilitat econòmica. Una societat on durant uns anys uns pocs es poden fer d’or sense control i altres anys la majoria es pot arruïnar sense límit és insostenible. A part de mesures dràstiques en aquest camp caldria també afrontar mesures estables de suport a l’economia social i mesures de formació activa per a les persones amb més dificultats d’inserció laboral. I avui amb l’alcalde hem visitat dos exemples amb dues perspectives molt diferents. Primer el centre de Barcelona Activa de Ca l’Andalet. Un magnífic equipament a cavall entre el Carmel i la Teixonera on es porta a terme una magnifica tasca formativa. I per la tarda visita al centre Juvenil Martí Codolar, a la Clota, on des del món religiós, en aquest cas salesià, també es fa una tasca molt interessant amb programes com “Aprèn a treballar”. Els Fons Estatals són positius, permeten actuar amb més força als barris i generaran ocupació, com a mínim temporal, però la ciutat també té un bon nombre de persones i institucions que treballen per superar la crisi des d’altres punts de vista, amb menys cartells i menys fotos, però amb molta eficàcia tot i que a vegades a petita escala. En un proper article parlaré de la visita a la Clota, perquè realment ha valgut la pena, un barri petit, semirural i que afronta uns projectes urbanístics de grans dimensions. I una AVV que ha sabut defensar els seus criteris, arribar a acords en la majoria de temes i mantenir la seva discrepància allà on no ha estat possible l’acord.