Protestes

A través de Cronica.cat he llegit un article del col·lectiu el pati obert sobre perquè augmenten les protestes els darrers temps. D'entrada dir que s'equipara protesta amb manifestació o similar i que de fet hauríem de pensar que hi ha moltes més formes de protesta, però l'article em serveix per fer alguna reflexió.
D’entrada una de les primeres dades crec que és interessant. A l’Estat espanyol el grau de participació és molt baix i en canvi l’assistència a les manifestacions és més alt que en altres països europeus. Hi ha aspectes que crec que fan que la gent de casa nostra tingui més facilitat de manifestació que altres persones de l’entorn, aspectes tan diversos com el clima més suau que permet una major ocupació de l’espai públic o el mite d’identificar manifestació amb dret a opinar que tenim després de la dictadura franquista. Però segurament el fet que a la gent li costi participar més de la vida política quotidiana té un efecte més gran i per tant la gent accepta com a més normal expressar les seves opinions de forma puntual i mobilitzant-se. Un element important a destacar és que caldria canalitzar tota la gent amb capacitat de mobilització cap a unes formes de participació més estables. Això no vol dir militar a un partit polític, però crec que a casa nostra falten espais de participació política que permetin transformar la societat i donar veu a sectors més amplis de la població. Un exemple seria la incapacitat de consolidar un espai fort i potent de reivindicació dels drets nacionals i el finançament just. Les grans dificultats, amb conflictes interns, de la Plataforma pel Dret a Decidir, avalen aquesta sensació.
Segons ens plantegen a l’article és evident que la protesta pública augmenta i es diversifica la tipologia de gent que organitza aquestes mobilitzacions. La dreta ha entrat de ple en el món de les mobilitzacions. De fet és curiós com l’Església Catòlica ha demostrat una capacitat important de mobilització, molt per damunt de les organitzacions convocants, com es demostra que quan ha tingut un actitud menys activa, com a les darreres manifestacions antiavortament, la convocatòria ha estat menor del previst.
L'article planteja que hi ha dos elements que influeixen de forma decisiva en l'augment de les manifestacions, la desafecció i la capacitat d'influència d'aquestes mobilitzacions. El primer element és obvi. Hi ha insatisfacció general. La crisi econòmica ha fet escalfar encara més uns ànims que ja estaven esverats. La manca d'acord de finançament per a Catalunya, la protesta en contra de l'avortament, la queixa per l'augment dels serveis bàsics, la demanda de papers per a tothom, o les ja famoses reivindicacions en contra de l'aplicació del Pla Bolonya han marcat l'agenda de les mobilitzacions a casa nostra. El segon element que ajuda és veure si la capacitat d’influir en l’estat d’ànim general o en el condicionament d’unes determinades polítiques és important o no. Quan la gent té la sensació que està influint, el nombre de convocatòries augmenta.
Hi ha un element que m’interessaria destacar i és que hem d’entendre la protesta com un element més de la capacitat de la nostra societat per influir en política, per canviar les coses i per expressar-se. Però que és fonamental que arribem a establir els mecanismes perquè les protestes siguin elements complementaris d’altres formes de participació més estables i amb major eficàcia. I aquí tothom hi pot aportar la seva capacitat. Cal que els polítics establim mecanismes més forts de debat amb la ciutadania organitzada i que millorem la nostra capacitat de govern. Cal que el moviment associatiu sigui agosarat i encapçali projectes que aglutinin a diferents sectors socials. I cal establir eines de comunicació que ajudin a donar a conèixer totes aquelles iniciatives socials i polítiques que permeten convertir les legítimes protestes en propostes realitzades.
Acabaré amb un exemple concret. Qui consideri que les mobilitzacions estudiantils actuals aturaran el Pla Bolonya s’està equivocant. Però en canvi serà fonamental consolidar moviments estudiantils amb força, formar joves activistes que duguin a terme nous projectes transformadors, garantir millors sistemes de beques per a estudiants, estar atents a una bona aplicació del model a casa nostra... Les protestes són una forma d’expressió, però també una manera de construir el futur.

Àrea Verda al Poblenou?

L’Associació de Veïns del Poblenou ha iniciat un procés de consulta sobre l’oportunitat de demanar l’Àrea Verda d’aparcaments al barri del Poblenou. Crec que és molt interessant per dues raons fonamentals.
La primera com a procés participatiu. Crec que és interessant que una AVV impulsi un procés de consulta obert a la gent del barri, convocant a una sessió informativa i de debat a la ciutadania mitjançant cartells. L’AVV es converteix d’aquesta manera en referent de l’opinió de la gent, pot valorar amb més elements la seva postura i guanya força davant de l’administració. No es tracta ser assemblearis o de reduir el posicionament d’una entitat a allò que digui la majoria, es tracta de poder debatre de forma més àmplia i no limitar-se a una junta de l’entitat. El fet demostra que estem davant d’una de les AVV més actives de la ciutat, amb ganes de seguir sent un referent davant del Districte i davant dels veïns i veïnes.
El segon motiu és el de la mobilitat. El barri del Poblenou ha començat a rebre l’impacte de la implantació de l’Àrea Verda a la resta de la ciutat. Hi ha persones que deixen el cotxe al Poblenou i agafen llavors el Metro per anar a altres barris o persones que abans aparcaven a la Vila Olímpica (on s’ha implantat Àrea Verda) i que ara aparquen més cap el nucli històric del Poblenou. A més la pressió del barri ja era forta i les múltiples obres que hi ha al barri han dificultat encara més l’aparcament. La construcció de nous aparcaments públics com el de Saladrigas pot ajudar, però no resoldrà del tot l’actual dificultat d’aparcament al barri.
No vaig poder assistir a la sessió de debat, espero que algú m’expliqui com ha anat, em sembla que va anar bé. De totes maneres jo em posiciono, estic a favor. L’experiència que tinc laboral de com ha repercutit als barris la implantació de l’Àrea Verda ha estat sempre positiva per la gent que hi viu. El barri del Poblenou tindrà un major creixement de treballadors i treballadores a mesura que es consolidi el 22@ i l’Àrea Verda ajudarà, sens dubte, a una mobilitat més sostenible. Possiblement passarà que l’aparcament de lloguer o rotació passarà a ser utilitzat per la gent que ve a treballar i la gent que ara tenim places de lloguer potser aprofitarem l’Àrea Verda per tornar a aparcar al carrer. En tot cas crec que baixarà el trànsit pel barri i s’afavorirà l’aparcament pels residents.

Estudiants

Avui voldria parlar de les reivindicacions estudiantils però mirant de no posar pel mig a l'Olmos, al Saura ni als Mossos. Ho faig a més abans de que tingui lloc la famosa manifestació i el seu itinerari definitiu, per mirar de que no em contamini allò que volia escriure. He detectat els darrers dies en converses informals i en tertulians diversos una actitud de menys teniment molt gran envers el moviment estudiantil. No penso parlar de violents, ho condemno i punt, però en general tinc la sensació que es frivolitza massa envers les seves actuacions. No conec el Pla Bolonya ni puc entrar a fons en el fons del que plantegen, però sí en el fet de que tenen legitimitat per protestar. Alguns diuen que són una minoria. Segur. I no eren una minoria els de la Crida o les primeres dones que van reivindicar el dret a l'avortament? és que érem centenars de milers els de la meva quinta que vam defensar l'objecció de consciència o vam acampar demanat el 0’7%? Segona acusació, interrompen les classes i no respecten el dret a fer classe. És cert que tothom té dret a anar a classe o a treballar, però també és cert que molt sovint la pressió no pot venir tan sols de consignes, sé que el que dic és qüestionable, però realment és pot exercir per exemple el dret a vaga de forma lliure sense piquets. Recordo quan vam fer vaga a Magisteri que mai sortíem als mitjans de comunicació, érem molt tous. Fèiem manifestacions per la vorera, tertúlies i debats i accions molt innocents. Un dia vam convocar a la premsa dient que faríem una trencadissa de vidres a la plaça de Sant Jaume i van venir molts periodistes, no vam fer la trencadissa, però també vam tenir clar què sortiria i què no sortiria als mitjans de comunicació. EI tercer argument, molts no saben ni que volen, sols volen expressar un descontentament. Aquest ja seria un bon argument per mobilitzar-se. La gent ha de poder canalitzar la seva decepció i ràbia envers moltes coses que no funcionen de la realitat social que ens envolta. No oblidem d'on venim i com hem aconseguit moltes coses. I també és cert que ens hem equivocat en algunes reivindicacions, segur, però cal una societat activa i reivindicativa. No ho oblidem. Fins i tot quan això ens acaba comportant tantes contradiccions a algunes persones que militem.

Bitlles i molt més.

El passat diumenge vaig tornar a passar-me per les pistes de bitlles municipals d’Horta on juga el Club de Bitlles Siuranenc. Primer de tot he de dir que m’agrada el joc de les bitlles catalanes. El trobo una bona combinació de precisió, habilitat i sort. Sempre dic que quan em “jubili” jugaré a bitlles. A més en el cas d’alguns clubs això afavoreix un espai de trobada entre gent del barri amb ganes de passar una estona divertida. El conseller d’esports Joan Ferrús hi va anar per primer cop. Jo hi vaig anar amb la Consellera d’ICV, Anna Mir, que va lliurar els premis. Sols veient els premis que donaven ja podem entendre quin és l’estil d’aquest club. La copa la donaven a qui quedava en el 9è lloc (ho havien sortejat prèviament) i per tant el trofeu era més un càstig que un premi. Els tres primer premis eren més útils. El tercer premi un pollastre, el segon un conill i el primer una safata de fruita.

Però volia insistir en un tema que ja havia dit alguna altra vegada. Aquest torneig de primavera té la inscripció oberta i a més de molts socis del club, també s’hi van sumar cinc usuaris del Centre Integral d’Horta, el servei per a persones sense sostre que està just davant de les pistes. Té molta gràcia veure a aquesta gent jugant amb moltes ganes, s’ho prenen molt seriosament. Reben el suport incondicional d’altres usuaris del Centre, passen un diumenge al matí de luxe, jugant, rient i compartint l’estona amb persones d’una entitat del barri. I la gent de l’entitat ho viu amb total normalitat, sense canviar els seus hàbits ni fer numerets, simplement són veïns amb ganes de jugar a les bitlles. Cada cop que puc parlo de les entitats, de les seves aportacions, de la seva capacitat de crear xarxa, de fer projectes. Discrepo, com ja he dit altres dies, dels que diuen que el moviment associatiu no representa a ningú. No generalitzem si us plau. Hi ha gent que juga a bitlles i a partir d’aquest joc pren compromisos.

Jardins dels Garrofers

El passat dissabte 21 de març i amb una assistència popular molt important de gent, es va inaugurar un nou espai públic al barri de la Teixonera. Aquest parc es coneixia fins ara com a Espai Cortada, però atenent a la demanda veïnal la Regidora d’ICV-EUiA Elsa Blasco va anunciar que el proper Consell Plenari del Districte aprovarà la denominació de “Jardins dels Garrofers” per aquest espai del barri de la Teixonera i que ara s’ha urbanitzat des del Districte d’Horta-Guinardó i l’Agència de Promoció del Carmel i Entorns. En aquest sentit també cal destacar que el record que es va lliurar als assistents va ser una bosseta amb dues garrofes, que va portar molts records, especialment a la gent més gran del barri. Vull recordar ara la presència de la Isabel Robles fa poques setmanes al nostre Districte. Després de 70 anys fora del barri després de la Guerra Civil una de les seves primeres imatges va ser la dels garrofers d’aquest espai i com es convertien les garrofes en un dels pocs aliments als que podien optar.

La urbanització de l’espai ha permès garantir la plena accessibilitat, renovar el mobiliari, construir unes noves pistes de petanca amb caseta de suport, millorar i ampliar els jocs infantils i construir una pèrgola per dur a terme activitats festives. En aquest sentit el President de la Comissió de Festes de la Teixonera, Francesc Subirats, va destacar la importància d’aquest espai en el procés de recuperació de les festes populars al barri. L’animació infantil a càrrec de Pep Callau i la xocolatada van convertir la inauguració en una festa molt animada.

Val la pena destacar que es va valorar molt positivament l’actuació per part de la majoria de la gent del barri i sobretot va haver-hi molts comentaris adreçats a la necessitat d’un bon manteniment. El barri de la Teixonera ha guanyat un nou espai públic, és cert, però no podem oblidar que cal fer una feina important de neteja i manteniment en un barri que necessita espais públics de qualitat.

S'acaba el tripartit?

El Periódico ha presentat una nova enquesta de cara a les eleccions autonòmiques. El titular és clar, CIU guanya les eleccions i a més en cap cas el tripartit suma prou escons per tornar a governar. Les dades de l’enquesta són aquestes però evidentment hem de fer matisos, el primer és recordar que es tracta d’una enquesta i que per tant cal prendre’s les dades amb molta distància i més quan es tracta d’una mostra de tan sols 800 persones. El segon element a tenir en copte és que a més de que falta encara molt temps per les properes eleccions hi ha elements que condicionaran moltíssim el resultat i que encara no podem preveure quin serà el seu efecte electoral. Especialment els temes de la crisi econòmica i el finançament.

CIU té una important millora en les expectatives electorals. L’actual situació política sens dubte l’afavoreix i si sap jugar les seves cartes pot aconseguir un bon resultat. La seva situació és una mica similar a la del Barça a la lliga, si sap mantenir el ritme i no cometre errades ho té molt de cara. El PSC obtindria també uns bons resultats, tot i que la seva situació de risc és major. Pot acabar pagant els resultats de la crisi econòmica i sobretot pot tenir dificultats si no s’obté uns bons resultats en el finançament. En aquest cas si no aconsegueix mobilitzar els votants dels àmbits més metropolitans ho tindrà cru. Aquests votants poden ser els menys desenganyats per Zapatero i per tant serà necessari la seva mobilització. ERC pateix a l’enquesta un fort desgast. Aquesta dada coincideix amb altres a nivell de la ciutat de Barcelona. Possiblement la seva situació és de les menys còmodes i les divisions internes no els han ajudat. Tot i així la seva capacitat de reacció és força gran i la conjuntura política els pot afavorir. ICV manté resultats segons l’enquesta. Òbviament són dades anteriors a la darrera crisi dels Mossos. Caldrà posar-se les piles per no perdre la confiança dels nostres votants, i per tal de fer-ho haurem de jugar fort donant explicacions, canviant actituds i persones i explicant molt les nostres propostes. PP i Ciutadans surten perjudicats, però ja sabem que en el seu cas les enquestes encara són menys fiables.
Una de les dades però que destaca és l’increment important del vot en blanc com a intenció directa de vot. No és d’estranyar, el clima de desconfiança en els polítics és molt alt, tal com ja hem comentat en altres escrits. Però torno a insistir en una idea que reitero molt sovint. Caldria que aquesta gent que no confia en els polítics s’organitzés, milités o fes alguna cosa per canviar les coses. El vot en blanc expressa un descontentament, però el compromís en el futur de la nostra societat és un compromís públic. No hi ha prou amb demostrar que no ens agrada com es fan les coses, hauríem de començar a dir com ens agradaria que fossin les coses. Hi ha gent que es mulla i diu com veu les coses, no sempre coincideixo amb aquesta gent, però fan un esforç gran que té poca repercusió. Sabeu que aquest dissabte s’ha celebrat l’Assemblea General de la FAVB? És a dir totes les Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona s’han trobat per posar feina en comú, per parlar de la ciutat, per expressar el seu compromís en el treball en els barris. I a qui li ha interessat? Més que lamentar-nos pel creixement del vot en blanc hauríem d’ajudar a potenciar la participació activa de la ciutadania

Actuació policial

No és gens senzill parlar d'aquest tema. D'entrada és evident que les imatges que he pogut veure per televisió i Internet em creen un rebuig clar. No m'agrada que s’agredeixi a ningú, però quan veig que s'agredeix a una família o que a algú que està fugint se'l segueixi pegant. Hi ha un aspecte que està clar ahir al matí teníem 50 persones tancades a la Universitat i al vespre 5.000 pels carrers de la ciutat. Per tant alguna cosa important ha fallat. La complexitat de fer una actuació d'aquesta mena és molt gran. No vull ser ingenu. Desallotjar 50 estudiants que porten 4 mesos tancats no pot ser una festa del Club Super 3, però hauríem de saber evitar que es convertís en una batalla campal. Les posteriors protestes incorporen a gent amb un alt nivell de provocació. Tots som conscients de l'actitud de determinats col·lectius i persones que aprofiten qualsevol opció de reivindicació per crear espais de violència i intolerància. He vist com rebentaven mítings on jo participava, com amenaçaven greument a companys d'altres formacions, que aquests no són la majoria, segur, però tampoc tanquem els ulls. Saber gestionar tot això no és senzill, però si volem liderar un govern ho hem de poder fer millor. No es pot tolerar que algú pugui bloquejar el funcionament de cap institució, no podem dir que no es compleixi la llei, no podem tolerar la intolerància. Crec que la gestió de Joan Saura a Interior ha aportat alguns elements que no es poden menystenir. S'han fet millores importants, però hem de saber respondre, reconèixer en cada cas els col·lectius i persones disposats a negociar i a buscar vies de solució, saber actuar davant dels grups que sols busquen la provocació. Hem de saber fer actuacions policials ben planificades, és evident que sempre es pot anar de les mans i que això no pot impedir fer les actuacions necessàries. Cometre errades en una actuació policial o que hi hagi Mossos que actuïn de forma negligent, però, no pot servir per criminalitzar a una institució, a un govern, o a un partit. El feixisme no és això. El feixisme seria la predeterminació a fer-ho i la manca de resposta posterior. Tal com deia en un comentari espero tenir més informació i respostes de la Conselleria i d'ICV. Cal aclarir les coses i prendre decisions. L’autèntica fortalesa es demostra corregint, ni caient en l’autocomplaença de pensar que tot s’ha fet bé, ni criminalitzant a uns o a d’altres. Cadascú al seu lloc i per fer-ho donem-li tantes voltes com calgui a les coses.

Guinardó, com ho vertebrem?

Andreu Marfull, un veí que participa a la Comissió d’Urbanisme de la Coordinadora d’Entitats del Guinardó em va fer arribar l’altre dia una interessant reflexió sobre el seu barri que voldria contestar-li en part des d’aquestes línies del meu blog. En primer lloc accepto que el barri ha patit un procés de degradació considerable i d’envelliment demogràfic i físic que possiblement ha estat excessiu. La situació d’incertesa durant llarg anys ha alimentat la deixadesa i la manca d’inversions. I a més quan ens hem posat d’acord en quin model de desenvolupament del barri volem resulta que han aparegut moltes dificultats legals per tirar-ho endavant. La maquinària actual no són excavadores, sinó despatxos.

Un dels elements que plantejava en l’article és la manca d’eixos aglutinadors en el barri que permetin donar-li més vida. El seu plantejament era que l’administració havia de facilitar un espai públic de qualitat i que la iniciativa privada havia de posar la resta fent comerç i donant-li vida al barri. En aquest punt discreparíem. No és cert que sols el comerç pugui donar cohesió social a un territori, hi ajuda, sens dubte, però també dóna cohesió un CAP, un equipament esportiu o un mercat municipal. De totes maneres tampoc voldria menystenir el paper del comerç de barri, que quedi clar. Un comerç potent i proper dóna qualitat de vida a un barri, el fa més amable, amb més atractiu. I a Horta-Guinardó les dades no són precisament espectaculars. L’altre dia em llegia dades de nombres d’activitats econòmiques i és evident que el comerç de barri encara pot créixer.
I sobre el tema d’eixos vertebradors sí que m’agradaria pensar que hi serà, tot i que ara no estigui definit. Que es consolidi no serà qüestió de dos o tres anys, entre d’altres coses perquè encara hi haurà obres, però tampoc de set o vuit anys. No és senzill crear aquests eixos cívics en barris de tota la vida. Podríem parlar d’un eix entre la plaça Nen de la Rutlla i la Plaça Maragall. Enmig trobarem espais de centralitat molt importants que seran el Mas Guinardó, la nova plaça a Renaixença i la UA3 del Mercat del Guinardó. La major part d’equipaments del barri, d’espais públics grans i de vida social estaran a l’entorn d’aquest eix. És cert que aquest eix tindrà una dificultat objectiva, la pendent. El barri del Guinardó té un desnivell considerable i per tant no és senzill pensar en itineraris naturals que salvin desnivells importants, però crec que aquest eix es consolidarà. Ho dic sense menystenir altres espais com la Plaça del Guinardó o fins i tot la de Carles Cardó, però crec que aquesta línia imaginària es consolidarà com un itinerari social del barri.
I per tant aquest ha de ser un espai a cuidar amb molta més cura. Caldrà fer un manteniment de qualitat, pactar una mobilitat amable, potenciar l’atractiu pel comerç a aquesta zona. Tindrem moltes més oportunitats de parlar d’aquest tema, però he aprofitat la reflexió que em va fer arribar un veí per parlar d’un tema que m’interessa molt, la consolidació d’un eix vertebrador al barri. En tornaré a parlar de l’article. Perquè a més parla del concepte d’identitat i ha coincidit que he llegit l’article el mateix cap de setmana que he llegit un interessant article de David Fornons sobre el concepte identitat.

Desafecció

“Tres de cada Quatre catalans insatisfet amb els polítics”. El titular és demolidor i correspon a una enquesta elaborada pel CEO (El Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya). No és una conversa de cafè, és el resultat d’un estudi seriós. La caiguda en la percepció de la ciutadania envers els polítics sembla imparable i si bé és cert que aspectes més conjunturals com la greu crisi econòmica poden contribuir a aquests resultats, el cert és que la desafecció estructural ja arriba a límits intolerables. Hi ha una part que és responsabilitat exclusiva dels polítics, sens dubte. Totes les formacions tenim gent a les nostres files que no entenem què fan allà, com han arribat. I sovint les actituds polítiques públiques poden arribar a ser penoses. Per exemple no puc entendre alguns representants al Districte d’Horta-Guinardó com afavoreixen en el plenari actituds absolutament impresentables d’algunes persones del públic. Quan una persona diu públicament en un plenari que algú s’està embutxacant diners d’un projecte urbanístic de forma fraudulenta i no es respon de forma unànime potser estem contribuint tots a desprestigiar no a un polític, sinó a la Política. Davant d’una acusació això tots hauríem de respondre que o es va al jutjat o es retiren les paraules, tots. Tampoc ajuda gaire al prestigi de la política el nivell d’alguns dirigents del mateix espai municipal. Els seus articles d’opinió o reflexió i les seves intervencions són pures crides al buit, col·leccions de consignes barates i endogàmia radical. D’altres polítics de l’àmbit local lluiten per fer blogs molt més rics, com el del Jose Rodríguez. Fins i tot quan discrepo del tot d’un article seu m’interessa la seva lectura.

Però per altra banda no podem pensar que tota la capacitat de resoldre aquesta situació està en mans dels polítics. La desafecció és un problema de tota la societat. Què diríem si el 75% de la gent no confiés en els metges o en els mestres? Ens imaginem una societat en que tres de cada quatre passatgers d’un avió no confiés en el pilot? Què diríem si la immensa majoria de la gent pensés que les notícies que rep són falses? Segur que reaccionaríem. I a sobre possiblement seria més difícil resoldre una desconfiança absoluta en el sistema sanitari, perquè requeriria una gran inversió en temps i diners. Sembla, d’entrada, que és més fàcil incidir en la política, canviar les coses des dels partits i des de la resta d’instruments polítics que té la societat. I llavors, per què no es fa res? Com és possible que tres de cada quatre persones no tinguin confiança en qui pren bona part de les decisions que els afecten i en canvi s’opti per la passivitat? Això em preocupa molt més que la dada de l’enquesta. Si un nombre de persones significatiu decidissin que això s’ha de resoldre tinc la sensació que les coses començarien a canviar.

Seguretat

Una de les reunions a les que assisteixo de forma regular és a la Taula de Coordinació Policial del Districte. Ens trobem el Districte, la Guàrdia Urbana i Mossos d'Esquadra i es posa damunt de la taula el seguiment de les dades delinqüencials, una valoració a fons dels principals problemes en seguretat als barris i es dissenyen campanyes conjuntes de seguiment. No donaré dades concretes primer perquè lògicament són confidencials en molts casos i perquè a més no s'entenen sense englobar-les dins d'unes dades molt més àmplies i en una evolució de les dades durant els darrers anys. Per tant no em ficaré en un merder i menys quan sé que hi ha membres de la Taula de Coordinació Policial que llegeixen el blog. Però sí que faré algunes reflexions derivades del seguiment d'aquest tema. Un dels elements que cal destacar és que Horta-Guinardó segueix sent un dels Districtes amb uns índexs de seguretat més positius. La percepció és aquesta i les dades ho confirmen. Un altre element que vull destacar és que en aquests moments els equips que dirigeixen Guàrdia Urbana i Mossos d'Esqudra al Districte són equips amb una gran professionalitat i a més amb una visió de la realitat social que va molt més enllà del punt de vista policial i això s'agraeix. Una de les dades més preocupants és que efectivament augmenta la petita delinqüència, fins i tot el furt d'aliments. La crisi és molt crua. Comencem a veure els efectes de la gent que ja porta molt temps a l'atur, no troba nova ocupació i deixa de percebre el subsidi d'atur. Cal un treball molt a fons i seriós des de tots els àmbits, econòmic, social, assistencial ... No podem tancar els ulls davant de la greu situació que vivim. La situació és molt dura. Fa poc vaig sentir una "dirigent" política municipal frivolitzant sobre els efectes de la crisi, vaig sentir molta vergonya. Altres dades que són significatives són els casos de violència domèstica. Esgarrifa pensar la gran quantitat d'agressions i amenaces que es produeixen a les cases dels nostres barris. Al final del cap de setmana augmenten de forma alarmant les agressions. Molt sovint això es porta de forma silenciosa i nvisible. Sols apareix a la premsa quan es produeix una víctima, però hi ha massa coses que no coneixem. És cert que podríem parlar de molts altres delictes però no era la meva intenció. Tenia ganes de visibilitzar dues situacions que són difícils. No per dramatitzar ni crear alarma. Els nostres barris són raonablement segurs, però des d'aquesta constatació no podem caure en el cofoisme. I a més perquè cal recordar que aquestes dues problemàtiques que he exposat van molt vinculades no tan sols a la seguretat sinó també a altres polítiques. L'Ajuntament de Barcelona treballa molt activament en l'àmbit del Serveis Socials i de la Violència de Gènere però cal seguir reforçant aquestes actuacions, sovint poc conegudes. Dedicar una bona estona a parlar de seguretat permet reflexionar de moltes altres coses. Aquest és un dels grans objectius de la Taula de Coordinació Policial.

Qui vol participar?

Un dels elements que de forma permanent apareix en el debat municipal és el de la Participació. És un tema d'una gran complexitat. No crec que sigui fàcil trobar poblacions on la gent consideri que les seves formes de participació siguin òptimes. Existeix un grau de manca de cohesió social important i això d'entrada ja és una dificultat. Un altre dels problemes és que en el fons la gent de la ciutat de Barcelona demana un grau de proximitat igual que la d'un poble (tal com comenta un altre Conseller Tècnic) i això és impossible de gestionar. Actualment s'està treballant en el Pla Director de Participació de l'Ajuntament de Barcelona i això ha de servir per establir millors mecanismes de participació per a la gent. Un dels elements que va sortir és la necessitat de diferenciar entre la participació sectorial en els àmbits de l'Ajuntament i la participació territorial. No aconseguirem un bon Pla Director de Participació Ciutadana si no entenem que el Districte és la trinxera on es debaten la major part dels temes que afecten el dia a dia de la vida de la gent dels barris. A més en el cas dels sectors, els interlocutors estan més reglats i amb una representativitat més definida. Per exemple en el Consell de Comerç de la Ciutat (o com es digui, perdó per la ignorància) participen els diferents sectors econòmics que tenen un paper determinat i una representació clara, en funció del nombre d'associats, el volum econòmic ... però és igual establir la representativitat dins un territori? Evidentment no. Davant d'un projecte urbanístic que representa afectacions i reallotjaments, quin paper hi juga l'Associació de Veïns? i la resta d'entitats? I la ciutadania en general o els afectats per ser expropiats? No és senzill. Hi ha persones afectades que no reconeixen la legitimitat de les entitats si no comparteixen tots els criteris seus. Per tant algunes de les persones que ens exigeixen més participació no accepten a segons quins interlocutors. Jo crec que la gràcia d’un bon procés participatiu està en establir una multiplicitat de canals i d’interlocutors. Però també en això rau la complexitat del procés. En aquest sentit no coincideixo en les persones que menystenen el paper de les entitats. Una cosa és que el paper de representació de les entitats pugui ser major o menor, però sempre és millor poder establir acords i treball amb una entitat que no pas canviar cada dia d’interlocutors. Les assembles veïnals són una bona eina complementària, sobretot d’informació, però no de participació. Ara per exemple estem en el procés de treball de la urbanització de la Ronda del Guinardó un cop s’hagi acabat l’enderroc del Viaducte. Vam fer dues sessions veïnals que van aplegar més de 300 persones en total. Això està molt bé. Vam tenir clar quins eren els elements fonamentals del debat i un bon nombre de gent (les que van venir i el seu entorn més immediat) van rebre informació de com aniran les obres i la proposta de reurbanització. Però això no és participació. Ara hem creat una comissió de seguiment, a partir de l’AVV, que recull les aportacions veïnals i les aporta al Districte. Quan algun veí vol fer una proposta o fer una queixa l’adrecem a l’AVV i aquests, amb tota la informació fan d’interlocutors davant del Districte. Segur que hi ha millores a fer però és interessant veure com evoluciona aquest tema, si es fa un seguiment bo de la urbanització i si s’enforteix l’AVV. També vull fer la reflexió que quan no existeix moviment associatiu és difícil conèixer a fons quin és l’estat d’ànim d’un barri i això no és positiu. Allà on existeix un moviment associatiu potent és terreny abonat per desenvolupar els nimby o plataformes amb interessos molt corporatius (abans que salti algú de davant de l’ordinador, no estic parlant ni de la MPGM del Carmel o Tres Turons ni de cap projecte amb afectacions urbanístiques, a aquest tema li dedicaré altres articles perquè no vull ser frívol). Un moviment associatiu fort i cohesionat ens pot semblar que ens fiscalitza el dia a dia, però és un element necessari per construir el futur d’un barri de forma més consensuada. Hi ha moviment associatiu en mans de partits polítics, és cert, hi ha entitats que representen a molt poca gent, d’acord, però l’absència de moviment associatiu és pitjor. La creació dels consells de barri a tota la ciutat (alguns Districtes ja ens porten avantatge) ha d’anar en aquest sentit. Establir mecanismes multidireccionals, enfortir la informació, garantir la possibilitat de participar a títol individual, potenciar el moviment associatiu, primar aquells sectors amb més desmobilització (especialment gent jove), garantir devolució de totes les aportacions que es facin, millorar les eines comunicatives d’Internet ... Torno al principi de l’article. Els que estem fent participació en els barris, dia a dia, hem de disposar de noves eines i de nous recursos, però també hem de ser conscients de que un moviment associatiu potent pot ser el millor aliat per tirar endavant els grans projectes d’un barri.

Dedicació política

Un debat que comença a obrir-se pas entre la gent que segueix l’actualitat municipal de forma més propera és si calia o no reforçar la dedicació professional dels consellers i conselleres de Districte. Intentaré explicar perquè crec que pot ser important aquest canvi en les seves dedicacions. Primer de tot, però, faré tres reflexions. Sols es pot entendre aquesta millora en les percepcions econòmiques com un pas per avançar cap a l’elecció directa de consellers i conselleres de Districte. Segon puc arribar a entendre que primer s’hauria d’haver desenvolupat tot el nou model territorial i després aplicar unes noves retribucions pels polítics que ho han de desenvolupar. Tercer no tots els llocs de confiança política tenen la mateixa justificació ni utilitat.

Qualsevol Districte de Barcelona té una població major que la immensa majoria de ciutats de Catalunya i una gran complexitat de gestió. Qualsevol Ajuntament equiparable a un Districte, en població, té un major nombre de persones dedicades professionalment a la gestió política del municipi. No és lògic que a Horta-Guinardó no pugui haver-hi persones de l’equip polític, em centraré en el govern, que donin suport a la tasca de la Regidora, que a més del territori té les responsabilitats de Dones i Joventut. Per entendre què està passant al carrer, ser conscient de l’evolució dels principals temes, fer seguiment del compliment del Pla d’Actuació del Districte, possiblement potser no hi ha prou amb persones que fan el seguiment després de la seva jornada laboral fora del Districte. No podem pretendre que és necessari incrementar la proximitat política i no dotar aquest objectiu de recursos. Hem de garantir que qualsevol entitat pugui tenir una relació fluïda amb el govern del seu Districte, hem de garantir que qualsevol ciutadà pugui adreçar-se personalment al seu equip de govern, hem d’incrementar la capacitat de seguiment polític de la gestió. I ho hem de fer garantint uns terminis raonables en atendre a la gent i això sols es pot garantir amb hores de dedicació.

Igual que crec necessari garantir més recursos per fer la tasca política als Districtes també entenc que això ha de significar un major compromís de treball. Cal que es noti aquesta proximitat. Cal que la ciutadania arribi a percebre que els Districtes són l’administració més propera i que per tant s’hi pot adreçar amb facilitat. Enfortir el govern del Districte, reforçar el treball de tots els grups municipals i crear noves eines de proximitat són objectius més que raonables. El temps ens dirà si les eines desenvolupades han tingut encert o no.

11 M, 5 anys

Robert Manrique, portaveu de l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terrosistes (ACVOT) em va convidar a assistir divendres a la presentació a Barcelona del llibre "Madrid in Memoriam" un magnífic llibre de fotografies que commemora el maleït atemptat de Madrid de l'onze de març de 2004. Ja fa cinc anys. Ho recordo perfectament. Pujava al Districte, amb el cotxe i vaig rebre les primeres notícies per la ràdio. Primer incredulitat, ràbia i sobretot a mesura que coneixia l'abast de la tragèdia impotència. Davant de l'ordinador del Districte i seguint per la ràdio i per Internet les notícies vaig patir molt. Després la ràbia per les mentides, per la manipulació, per la prepotència, tot anant a la manifestació mentre començàvem a rebre per la ràdio notícies que confirmaven que ens enganyaven. Els assassins eren igual de cruels, els morts eren igual de víctimes, però la ràbia era més gran per culpa de la manipulació. Robert Manrique explicava a l'acte que quan va trucar el mateix dia li van dir que no calia suport des de l'associació catalana, que ja tenien prou. També una psicòloga de l'entitat va confirmar que van posar moltes traves a les seves propostes d'ajuda. Tinc un gran apreci per una entitat que és valenta. Mirant de superar el seu propi dolor s'organitzen per defensar els seus drets però sobretot per ajudar a qualsevol víctima del terrorisme. Ho fan des de la serietat, el rigor, la tolerància, el respecte. Fan molta política, però no fan partidisme. Crec que són una bona lliçó, per a tothom. Em transmeten confiança i no em fan oblidar la barbàrie del terrorisme. Pel respecte que tinc al Robert i a l'Associació no em volia perdre aquesta presentació. Però he de reconèixer que la presència de Pilar Manjón també era un bon reclam. Admiro aquesta dona. Poques persones representen tan bé la dignitat. La seva capacitat de comunicació és brutal. Una veu trencada però ferma. "Volem espais de record, però espais de pau". Amb les fotografies volen expressar solidaritat, tendresa, ajuda. També les mentides que hi van ser. Ells no van viure les imatges i el llibre els hi permet. No volen transmetre el que alguns mitjans de comunicació van fer. Pot plorar i parlar de tota la gent que va morir i fer-nos plorar alhora. La setmana havia estat molt dura de feina, tenia ganes de relaxar-me i descansar. Però no vaig trobar-me amb això. Em vaig trobar enmig de l'emoció profunda d'estar davant de gent que era capaç d'explicar que li van matar un fill i que volia parlar de solidaritat i de tendresa. Quan aquesta gent és capaç de transmetre confiança enlloc d'odi val la pena deixar-se atrapar per la seva emoció, per la seva personalitat. La seva dignitat fa més indigne qualsevol violència. Un divendres vespre per remoure'm les entranyes i per recordar-me que hem de seguir lluitant per una societat més lliure, més solidària i més justa. Cinc anys. Què fort!

Xile/Horta-Guinardó

Durant aquesta setmana una delegació del Liceo Politécnico LLay-Llay de Valaparaiso, Xile, visita la nostra ciutat i el nostre Districte per tal de tancar un acord de col·laboració entre aquest centre de secundària i l’IES Ferran Tallada del Carmel. Aquest era un dels compromisos de treball del PAD (Pla d’Actuació del Districte) i ja comencem a veure la seva concreció. L’acord permetrà establir lligams culturals i de cooperació entre dos centres educatius que tot i els milers de quilòmetres de distància poden compartir projectes comuns. L’acord és una iniciativa del Centro Salvador Allende, que va comptar des del primer moment amb el suport del Districte d’Horta-Guinardó, l’Agència del Carmel i la Direcció de Cooperació de l’Ajuntament de Barcelona.

Avui dimarts al migdia les dues persones representants del centre educatiu de Xile visitaran el Districte i faran una trobada amb la Regidora Elsa Blasco per enfortir els lligams que uneixen a Xile i a Horta-Guinardó, col·laboració que es concreta de forma molt emotiva cada any en l’homenatge l’onze de setembre a Salvador Allende a la plaça que porta el seu nom al barri del Carmel, ben a prop de l’IES Ferran Tallada.

Ara hauran de ser els propis responsables dels dos centres educatius els que estableixin les relacions i els projectes que volen desenvolupar. Des del Districte farem el possible per garantir, en la mesura del possible, la concreció d’aquest acord que creiem que té molt interès. Cal destacar a més que el proper Fòrum de les Cultures es celebra a Valparaiso i per tant les relacions entre les dues ciutats encara seran més estretes. El compromís de treball del Districte no es concreta sols en grans projectes urbanístics o obres de manteniment. Hi ha un gran nombre de projectes menys visibles però que també responen a uns criteris aprovats per l’equip de govern. La presència d’aquesta delegació és un bon exemple.

Consellers de barri

Hi ha gent que em comenta a preguntar per la figura dels consellers de barri. Miraré d’explicar-ho el millor que pugui. Els consellers de barri seran les persones responsables des de l’equip de govern de liderar políticament els consells de barri, les relacions amb el moviment associatiu i la comunicació entre el Districte i la ciutadania a cada un dels barris d’Horta-Guinardó. Per tant a partir de l’aplicació del nou model territorial hi haurà tres noves figures ( al Districte, hi ha Districtes que ja tenien la figura del conseller de barri), que seran el Consell de Barri, el Tècnic de barri i el Conseller de Barri. L’objectiu és acostar la participació a la gent i afavorir un seguiment molt acurat de la gestió dels temes del Pla d’Actuació del Districte i del desenvolupament del Pla d’Equipaments. Els Consells de Barri es crearan molt possiblement passat l’estiu. Hi haurà un Consell a cada barri, és a dir onze a Horta-Guinardó. Es reuniran de forma ordinària dos cops l’any i permetran la participació d ela ciutadania per expressar propostes, queixes, demandes ... El Tècnic de barri serà la figura enllaç entre tota l’estructura del Districte i la ciutadania. Per tant una entitat quan hagi d’adreçar demandes de caràcter tècnic ho farà sempre a través d’aquest Tècnic. Bé siguin demandes de millora del paviment, com suport per la Festa Major o impuls de programes de convivència. El Conseller de Barri és qui exercirà la representació política del govern del Districte de forma més intensiva a un barri, de forma coordinada amb la Regidora del Districte. En breu es nomenaran els Consellers de Barri, ja que és una competència del govern, com ho és nomenar el conseller d’esports o la consellera d’urbanisme. Posteriorment amb la creació dels Consells de Barri tots els grups municipals també tindran representació en cada un dels Consells de Barri. Ara la tasca d’aquests consellers i conselleres és començar a conèixer més intensament el territori, les entitats i les característiques del seu barri i per tant la gent que sou de les entitats aviat començareu a conèixer qui són.

Comiat polític

El plenari del passat dimarts va suposar alguns canvis en el grup municipal socialista que val la pena donar a conèixer. En primer lloc Joan Martínez va passar a ser portaveu del grup enlloc de Luis Fernando Garcia Egea. Jordi William Carnes va presentar la seva renúncia com a President del Districte, càrrec que passarà a ocupar la Regidora Montserrat Ballarín. Es van incorporar dos nous consellers socialistes enlloc de la Felisa Lora (a la foto) i la Carme Beltran. S’hi incorpora Joan Ferrús que assumirà la conselleria d’esports i Cristina Gómez que assumirà les conselleries de Benestar Social i Cooperació. La conselleria de dones estarà en mans de Júlia Silveira. La meva felicitació pels dos nous consellers i esperar que desenvolupin una bona tasca dins de l’equip de govern i més en un moment de profundes transformacions en l’estructura territorial dels Districtes. També el meu reconeixement per la tasca duta a terme per laCarme i la Feli, que han estat dues conselleres fonamentals en l’equip de govern.

Aquí podria acabar el meu article normal. Sabeu que en aquest blog miro d’explicar moltes de les coses que passen al Districte des de l’atalaia magnífica que representa ser Conseller Tècnic. Però se’m fa difícil deixar l’article aquí. No entraré a valorar les raons del canvi de conselleries, ni molt menys les raons més profundes. Sabeu que mai valoro les decisions internes dels partits al Districte i molt menys les del soci de govern. Se n’està parlant molt d’aquest tema i no vull afegir llenya al foc. Alguns a més han parlat des de la coherència, la valentia i l’honestedat amb uns principis, llegiu l’article de Jose Rodríguez.

Algú podria dir que no sóc objectiu valorant la tasca de les dues conselleres. Fàcil no ho tinc. La Carme és una bona amiga i la Feli fa més de quatre anys que és la meva parella (un dia podria parlar de com es viu una relació de parella PSC-ICV, però esperaré a tenir millor humor). Tot i aquest risc de manca d’objectivitat diré que la Carme i la Feli han estat dues molt bones conselleres, perquè el que s’espera de la gent que fa aquesta tasca de proximitat política és precisament això: proximitat, implicació, compromís. En les seves dues darreres responsabilitats (Esports i Dones) la Carme i la Feli han sabut trobar les complicitats de les seves entitats, han ajudat a tirar projectes endavant, han creat ponts entre el moviment associatiu i el Districte. I ho han sabut fer sense prepotències i generant complicitats. L’ovació unànime del plenari de dimarts acomiadant-les té molt d’això. Tots els grups municipals valorant la seva tasca i la seva actitud. En política hi ha gent que aconsegueix unanimitats, no ideològiques però sí personals, i elles ho han aconseguit.

A la Carme sempre la tindré per la consellera més hiperactiva que pugui tenir. Desborda passió en tot allò que fa. Es creu les coses fins la medul·la i converteix la política en una cosa viva. Reconec que a vegades em desbordava però li tinc un gran afecte, perquè en una món polític sovint marcat per la prepotència i la pura imatge reconforta molt trobar gent que fa les coses perquè s’ho creu, per ser fidel a un projecte polític. Estava duent a terme una magnífica tasca i espero que el seu relleu no aturi algun dels projectes que ella estava impulsant i que eren molt interessants.

I de la Feli què puc dir? A part de que l’estimo. Ha estat una magnífica Consellera de Dones. En la seva magnífica intervenció de comiat el dia del plenari va citar a Simone de Beauvoir per dir que “la dona no neix, esdevé”. La Feli ha crescut com a consellera, com a política i com a dona en la seva tasca. Ha aconseguit la complicitat de les entitats, el respecte de l’equip tècnic, el reconeixement dels grups municipals. Gent com la Feli demostra la importància en política de la capacitat de treball i d’estar oberta a aprendre de tothom.

Reconec que no ha estat un article fàcil d’escriure, però crec que no podia deixar d’informar de canvis tan importants i alhora de reconèixer la tasca de dues magnífiques companyes de viatge.

Casal de la Font d'en Fargues

Elsa Blasco ha presentat en roda de premsa l’inici de les obres de rehabilitació del Casal de la Font d’en Fargues, del carrer Pedrell. El passat 20 de març de 2007 el Districte d’Horta-Guinardó va signar un acord amb l’Arquebisbat de Barcelona i la Parròquia de Sant Antoni de Pàdua pel qual l’Ajuntament es comprometia a adquirir el Casal. Aquest acord posava punt i final a una llarga reivindicació veïnal per aconseguir la titularitat pública del Casal i poder iniciar una remodelació necessària degut a l’estat d’abandonament en el que estava aquest edifici tan singular del barri de la Font d’en Fargues.
Una de les tasques que també ha fet el Districte és donar sortida a llocs alternatius, mentre durin les obres, a les entitats que actualment acollia. Entitats tan diverses com l’AVV de la Font d’en Fargues, dos grups de teatre (El Casinet i Equiliquà), grup coral Fusa, grup d’òpera OODEE, Esplai Xangó, cicle “Els divendres musicals” i el grup de música “Els txipets”. Igualment ha estat bressol d’altres projectes culturals com la Coral Font d’en Fargues o l’Orquestra Felip Pedrell.
Un cop finalitzades les obres les entitats podran tornar al fer servir el Casal i aquest podrà generar encara una millor oferta cultural pel barri. El president del Casal de la Font d’en Fargues, Guillem Ruppman ha volgut agrair a la Regidora Elsa Blasco la seva tasca per aconseguir la titularitat pública del Casal i la seva remodelació, i ha demanat que es mantingui el compromís de salvaguardar els elements patrimonials més destacats de l’edifici. El president del Casal també ha recordat que un cop assolides dues de les joies pel barri (Masia i Casal), ara caldrà començar a treballar per l’element que dóna nom al propi barri, la Font d’en Fargues.

Eleccions

Això de les eleccions és ben curiós. Quan començo a escriure aquestes primeres ratlles sembla ser que els dos presidents que es presentaven a Euskadi i Galícia no podrien repetir el seu càrrec o com a mínim a Euskadi no ho tindrà fàcil. A Galícia no hi ha dubtes, el PP té majoria absoluta i ho ha fet "recuperant" un diputat al PSG i un al BNG. Galícia tindrà de nou govern de dretes. A Euskadi és evident que la prohibició de presentar-se a una part de l'esquerra abertzale ha marcat de forma decisiva els resultats. En primer lloc perquè al meu entendre alguna cosa falla en una societat que acumula prop del 9% de vots nuls, i en segon lloc perquè si haguessin entrat al Parlament Basc no seria possible una majoria "constitucionalista". Dit això es pot destacar la gran pujada del PSE, l'important creixement d'Aralar (que pot tenir una lectura molt positiva), la desfeta d'Ezker Batua i la desfeta espectacular d'Eusko Alkartasuna. I com no la incorporació del partit de Rosa Diez. Curiosament el desgast ha estat pels socis del PNB. Sobre el govern ho dic clarament em serà difícil d'acceptar que el PP pugui suposar la clau d'un nou govern i a sobre amb UPD. A Euskadi sobren radicalismes i prepotències. Patxi López ha fet un resultat molt bo, però administrar el seu resultat no serà senzill. No seré jo qui digui que ha de ser president el més votat, però el que està clar és que cal saber amb qui es pacta. El PP ha tret petroli de les eleccions basques i gallegues. No són uns resultats brutals, però per poc han aconseguit mantenir espais de poder molt importants. I el nacionalisme surt força tocat (segons com acabin les negociacions no hi haurà nacionalistes ni al govern de Galícia ni al d'Euskadi). Els que ens definim nacionalistes d'esquerres no podem fer una valoració positiva dels resultats i sobretot hem d'entendre quina pot ser la lectura dels resultats. I el Barça va perdre !

Supernanny

A la meva filla li agrada Supernanny i l'altre dia ho vam veure. No em va agradar gens. Per què s'ha de convertir en espectacle una suposada teràpia familiar? En primer lloc crec que cal preservar la intimitat dels infants, fins i tot si els pares no ho tenen clar. A més a nivell educatiu no té cap valor. El plantejament és obvi. En l'educació dels fills és evident que cal fermesa, constància i temps. Plantejar-se que tenint uns psicòloga a casa una setmana canviaran de forma radical les actituds d'un nen de quatre anys és absurd, és pur espectacle televisiu. Hi ha nens que tenen autèntics problemes de comportament i la gent que venim del món de l'educació sabem que requereixen d'uns esforços extraordinaris i d'una gran capacitat de coordinació de tothom que intervé en l'educació d'aquest infant. I quan un nano no té problemes significatius tampoc cal donar-li moltes voltes. Em molesta que es frivolitzi tant amb un tema tan seriós. I a més algú es creu que adults i nens reaccionen amb naturalitat amb càmeres filmant tota l'estona? I per cert com pot estar relaxat un nen que indistintasment es posa la samarreta del Barça i del Madrid?