Conflictes

El Districte d’Horta-Guinardó ha viscut al llarg dels darrers 6 anys (com que no sóc historiador sols parlaré del temps en que ho he ocupat el càrrec de Conseller Tècnic), un bon nombre de conflictes veïnals. No crec que menys o més que altres Districte, sobretot amb la vitalitat que tenen els barris del nostre Districte. Crec però, que és bo diferenciar que aquestes polèmiques veïnals crec que es poden agrupar en dos grups força diferenciats. El primer grup és referent a moviments que s’han organitzat per estar en contra d’alguna decisió del Districte, decidit sota la responsabilitat de la nostra gestió. Per exemple podria parlar de l’oposició per l’enderroc de Can Girapells, per l’oposició al canvi de sentit de Mare de Déu de Montserrat, per l’oposició al projecte constructiu dels pisos per a gent gran del carrer Can Travi o per la famosa campanya en contra de la construcció de tres equipaments als barris de la Vall d’Hebron. En aquests casos l’oposició ha estat puntual a un projecte en que l’equip de govern del Districte ha d’assumir la seva responsabilitat. En la majoria de casos el temps ha demostrat que no anàvem errats, en alguns casos no. Un altre grup de conflictes serien els derivats de projectes urbanístics pendents des de fa anys. Aquí la complexitat és major. Primer perquè com sempre he dit, quan hi ha persones que tenen el seu habitatge afectat, la dificultat és molt més gran. Afectar un habitatge és una gran responsabilitat, però alhora a vegades també és una necessitat. Si no s’haguessin fet afectacions la ciutat de Barcelona no disposaria de molts dels grans equipaments, dels espais verds o de l’obertura al mar de la que avui disfruta. Aquests conflictes, però han representat una altra dificultat, el llarg temps d’espera. Quan hi ha projectes urbanístics que signifiquen afectacions no es pot esperar tants anys amb els projectes per desenvolupar, perquè això pot crear angoixes, degradacions de barris i aprofitament d’alguns. D’això n’hem d’aprendre. Però el fet que el temps no hagi afavorit els projectes no pot fer que la ciutat es quedi sense avançar. A vegades cal tirar endavant projectes. Fer inversions importants i assolir complicitats, fins i tot en moments en que el govern no té la majoria absoluta. Un aspecte però que també crec que ha caracteritzat els darrers anys de la gestió a Horta-Guinardó és un alt nivell de complicitat amb la majoria del moviment associatiu. Alguns ho interpreten com que està comprat, però jo crec, honestament, que és per altres motius.

Benvolguda Maria

Sé que diumenge estaves neguitosa. Volies que tot sortís bé i també sé que no tenies moltes ganes de parlar en públic, que no t’agrada tenir protagonisme. Però crec que pots estar contenta. Com a Presidenta de l’AVV del Baix Guinardó has aconseguit veure realitzat un dels somnis del barri, l’enderroc del viaducte. Ara ja hi són les màquines, ja fan feines de demolició, ara ja sembla tot irreversible. Diumenge hi havia molt gent a la festa, i això que feia frescota (com diria el Tomàs Molina del Polònia). Hi havia moltes famílies, molta gent anònima que va voler venir a celebrar que per fi començàvem les obres. Però també hi havia moltes persones que havien treballat de forma molt activa per aconseguir-ho abans que l’anterior junta assumís l’AVV. I moltes persones del moviment associatiu.

Potser et feia vergonya parlar, però era important. No és senzill tirar endavant una Associació de Veïns. Esteu assolint molts dels grans objectius del barri. Es remodelarà el Parc de les Aigües, el Parc dels Prínceps de Girona, s’ha editat el llibre del Camí de la Llegua, s’està remodelant l’avinguda Mare de Déu de Montserrat ... i ho esteu fent amb complicitats amb el Districte, remarcant tot allò que és important pel barri.

I també et diré una cosa que em va fer molta il·lusió. Em va agradar que dalt de l’escenari, al costat de l’Alcalde, hi hagués dues dones liderant l’èxit, una des de la vessant institucional i l’altra des de la vessant associativa. Crec que és important visualitzar la feina de dones que com tu i l’Elsa aporteu a la nostra ciutat un punt de vista diferent i una manera de treballar molt interessant.

Queda molta feina per fer al barri, sens dubte. Espero que activitats com la de diumenge us ajudin a créixer i a ser més forts com a entitat. El moviment associatiu és fonamental. A vegades ho hem oblidat, però a la llarga això ens ha passat factura. L’experiència al Districte ens ho demostra. Allà on existeix un moviment associatiu fort, reivindicatiu i progressista és més fàcil avançar pel barri, tot i que això ens suposi molts debats i algunes tensions.

Moltes gràcies per la feina feta i ànims a tota la gent que treballa a la teva Associació i a totes les del Districte.

Cotxes

El cotxe s’ha convertit en un dels elements que genera més debat i polèmica en els nostres barris. Apostar una nova mobilitat significa replantejar l’ús del transport privat i en aquest objectiu no podem cedir terrenys, hem de ser agosarats, però alhora hem de ser conscients de les dificultats que això comporta i no serà senzill el canvi cultural que això suposa. I ho visc en primera persona ja que reconec que tinc un nivell d’ús del cotxe excessiu.

L’altre dia a la festa d’inici de l’enderroc del viaducte sols hi havia un element que provocava preocupació. El tema del cotxe. Algunes persones han expressat els seus dubtes sobre la conveniència de l’enderroc al·legant que això dificultarà la circulació. Però sobretot hi ha persones preocupades pel tema de l’aparcament. És cert que l’enderroc significa la destrucció d’un bon nombre de places d’aparcament, tolerat, tot i que no plenament legals que hi havia sota del viaducte en el tram entre Cartagena i Padilla i la plaça que hi ha just davant del Districte. L’aparcament del carrer Thous ha d’ajudar en aquest sentit. És evident que cal avançar en la idea que per tal d’aparcar el cotxe cal assumir un cost econòmic, perquè els beneficis socials de guanyar espais per a la ciutadania són molt més importants.

L’Àrea Verda a Montbau ha obert també un debat intens entre les persones que viuen al barri (majoritàriament partidàries de l’Àrea Verda) i la gent que treballa en aquells barris. El debat és difícil però com ja he plantejat en anteriors articles la situació que té una persona que treballa a la Vall d’Hebron és molt similar ara a la d’una persona que treballa a Gràcia o a l’Eixample.

Per tant les apostes per una política de mobilitat més sostenible han d’incloure mesures encaminades a la millora del transport públic però també a generar un aparcament més racional. Per tant és important que en aquest mandat veiem la llu d’alguns aparcaments tan importants pels nostres barris com el de Renaixença, Plaça Salvador Allende o carrer Arenys. No podem caure en l’actitud d’estar en contra del cotxe. Cal oferir alternatives i evitar en la mesura del possible el seu protagonisme i per aconseguir-ho cal, sobretot, alternatives. Ena questa línia volem treballar.

POESIA

Dijous passat es va fer a la Biblioteca Mercè Rodoreda d’Horta-Guinardó, la primera sessió de la 13a edició del cicle “De pensament, paraula i obra”. Aquest és un cicle que organitza l’Aula de Poesia de Barcelona i el Districte d’Horta-Guinardó i que ofereix un gran nombre d’activitats al voltant de la poesia, d’una altíssima qualitat. La sessió de dijous era especialment de luxe ja que en un acte presentat per Jordi Virallonga, coordinador del cicle, es trobaven a una mateixa taula dos dels poetes vius més significatius. En llengua catalana hi era Joan Margarit, Premi Nacional de poesia i un autèntic referent cultural a casa nostra. En llengua castellana hi era Félix Grande Premio Nacional de las Letras Españolas 2004. A més la sessió va tenir col·laboracions espontànies de la dona de Félix Grande, Paca Aguirre, una altra gran poeta i persona d’una vitalitat increïble tot i la seva edat. D’entrada vull destacar el que significa que en una biblioteca de barri s’hi puguin trobar dos poetes dels més destacats del panorama de la cultura actual. L’aposta del Districte per oferir cicles literaris de qualitat a totes les seves biblioteques (Mercè Rodoreda en poesia, Montbau en novel·la negra, Juan Marsé del Carmel en novel·la i Can Mariner en teatre), és una aposta que no té el mateix impacte que altres actuacions del Districte però que caldria posar en valor. La sala de la biblioteca estava plena de gom a gom i és perfecte que la gent pugui gaudir de la cultura, en totes les seves vessants als barris i no tan sols en equipaments centralitzats i especialitzats. En aquesta mateixa línia és un honor tenir el mural fet pel Blu al carrer Santuaris.
Amb l’Anna Mir, consellera d’ICV que també estava present a l’acte, vam comentar a més la importància de poder anar a activitats com aquesta. La conversa que es va establir entre els tres protagonistes va ser molt agradable. Van parlar de dolor, de pèrdues, de música, de les paraules. La vida de Joan Margarit, de Félix Grande i també de Paca Aguirre està marcat per l’impacte de moments molt importants. Félix Grande i Joan Margarit van néixer durant la Guerra Civil. Coneixen la misèria i la repressió. Saben el que són les pèrdues irreparables, Joan Margarit va perdre a la seva filla Joanna fa uns anys. Davant d’això Félix Grande explica que “le pido socorro a las palabras”. I ho explicava amb una anècdota. La seva mare en plena guerra civil sortint d’un refugi després d’un bombardeig va veure enmig del carrer que hi havia un home bocaterra mort pel bombardeig, va embogir pensant que era el seu marit (tot i que estava lluitant a centenars de quilòmetres), es va agenollar li va girar el cap i va comprovar que no ho era. En aquell moment va sentir una cruel alegria. Félix Grande deia que la seva mare mai es va acabar de recuperar de la guerra i ell plantejava que la paraula i la música ajuden precisament a salvar-se, a superar, a mantenir la memòria sense embogir. En moments difícils com els que vivim cal que també trobem en les paraules aquest efecte, aquesta capacitat de fer-nos viure diferent. La meva feina és d’una pressió forta i moments de reflexió amb gent d’aquest nivell m’ajuden.
La propera sessió del cicle serà el proper dijous 19 de març a les 20.00 a la Biblioteca Mercè Rodoreda, amb el títol de “Poetes mexicans contemporanis”. L’acte serà presentat per Luis Armenta i comptarà amb Luis Alberto Arellano, Juan Castañeda, Armando Alanís Pulido i Jorge Humberto Chávez. En aquest cas si puc anar-hi i jugarà també la sorpresa, ja que de Margarit i Grande havia llegit poemes, d’aquests autors la veritat és que no.

Comunicar-se amb els barris

Si volgués definir alguna de les mancances que tenim com a Districte, una d'elles seria la capacitat de comunicació i informació amb el veïnat i el moviment associatiu. I que quedi clar que no estic fent una crítica al Departament que té aquesta responsabilitat en el Districte, sinó que és una qüestió molt més profunda. De fet aquest mandat el Departament de Comunicació i Qualitat ha impulsat alguna mesura important com per exemple els fulls informatius que es lliuren als Plenaris i Audiències Públiques. Com deia el problema és complex. Un Districte com Horta-Guinardó genera una gran quantitat d'informació. I a més aquesta informació és canviant. Per tant a vegades sabem informar d'un projecte però no tenim capacitat per anar informant dels canvis que es poden anar produint i això pot suposar perplexitat. Com a Districte tenim bàsicament tres eines de comunicació estables. Per una banda hi ha el Barcelona Informació, una publicació que arriba a cada casa d'Horta-Guinardó de forma mensual. Per altra banda existeix la web del Districte. I finalment les sessions presencials (audiències públiques, sessions informatives ...). El problema és que la informació del Districte ha de ser molt mesurada i rigorosa i per tant poc àgil i completa. Això no és un problema del nostre Districte, sinó més aviat de l'Administració. La diferència està en que els mitjans de comunicació a altres llocs cobreixen aquesta tasca. A Horta-Guinardó no hi ha en aquests moments cap publicació escrita que cobreixi la informació municipal de forma periòdica. La revista "La Vall d'Horta-Guinardó" té un altre format tot i que a vegades hi ha reportatges sobre el Districte. A nivell de ràdio hi ha tres projectes molt interessants tot i que lògicament no tenen audiències massives. Es tracta de Boca Ràdio, Ràdio Carmel i Ràdio Horta-Guinardó. La seva capacitat d'informar a la totalitat de la ciutadania és limitada però en canvi són projectes vàlids en sí mateixos. També existeix la Televisió d’Horta-Guinardó que penja reportatges a Internet. A nivell de la xarxa també cal destacar un bon nombre de blogs (agrupats en l'Agregador de Blogs d'Horta-Guinardó) o alguns portals també destacats. Des del Districte haurem de pensar en noves fórmules que permetin millorar aquesta comunicació. Tot i això, i més tenint en compte que els grups municipals han guanyat capacitat de treball, aquests s'han de convertir en una font d'informació vers la ciutadania i el moviment associatiu. La informació municipal a través dels grups municipals permet a més de donar informacions concretes, generar opinió i debat, emmarcar les diferents accions dins d’uns objectius més amplis i permetre la interrelació amb la ciutadania que vol opinar. En el cas d’ICV-EUiA disposem del blogs dels consellers del grup municipal, el Jordi Fornés i l’Anna Mir. I també tenim una nova eina que sens dubte serà interessant a mesura que vagi creixent, el grup d’Esquerra Roja i Verda d’Horta-Guinardó, al Facebook. Aquest és un grup pensat no tan sols per les persones adherides a ICV-EUiA sinó també per aquelles persones que volen conèixer moltes notícies del nostre Districte, però des d’un punt de vista del nostre grup municipal. Tot i així podem estar segurs que aniran apareixent noves eines.

Raül Romeva

Avui vaig a votar a les primàries d’ICV per l’elecció del cap de llista de cara a les eleccions europees. Un cop més sols hi ha una candidatura, la del Raül Romeva, actual eurodiputat. Sens dubte tindria més vidilla la presència de diferents candidats i candidates però en aquest cas, com en pocs, la tasca feta pel Raül no anima a presentar una candidatura alternativa. Conec al Raül des de la nostra etapa de Joves amb Iniciativa (tot i que ell és més jove, ho reconec) i ja des de llavors demostrava la seva gran capacitat política, el seu alt nivell de reflexió i la seva passió. És difícil situar-se a Europa a fer política i mirar que tot allò que fas tingui transcendència i això sols es pot aconseguir de dues maneres: amb treball constant i capacitat o bé fent espectacles com que t’expulsin de Veneçuela. Jo us recomano que mireu el blog del Raül Romeva, és increïble. Igual parla de llengua catalana, que de pesca, que dels drets de qualsevol grup. També si l'agregeu d'amic al facebook veureu el que significa tenir un polític d'alt nivell en permanent contacte. Crec que la imatge que vol transmetre ICV es pot veure clarament vinculada al Raül. Té una gran sensibilitat per la defensa dels drets individuals, sobretot amb els sectors més vulnerables, amb les dones ... però també té una gran sensibilitat pels drets col·lectius i a ningú se li escapa la seva clara vocació nacionalista. No tan sols en Junqueres o en Tremosa porten la veu nacionalista a la campanya, que ningú s’equivoqui. I a més en Raül aporta experiència i capacitat. Votaré a les primàries al Raül i miraré de fer tanta campanya com em sigui possible, per convicció.

Àrea Verda

Ha començat fa pocs dies una nova fase de la implantació de la regulació per aparcament d'àrea verda. En aquesta ocasió al Districte d'Horta-Guinardó ha afectat als barris del Guinardó i la zona de Montbau i Sant Genís. Al Guinardó la implantació de l'àrea verda segueix els mateixos paràmetres que a la resta de la ciutat. Zones densament poblades, amb transport públic i amb problemes d'aparcament. A la zona de Montbau i Sant Genís, en canvi, la situació és força diferent. Es tracta d'una zona on els residents no omplirien totes les places del barri, ni molt menys, però que en canvi la pressió dels grans equipaments de l'entorn és molt gran. L'Hospital de la Vall d'Hebron, Sant Rafael, Llars Mundet o l'Escola d'Idiomes de Sant Genís generen un gran nombre de desplaçaments en cotxe cap a aquesta zona de la ciutat. La històrica possibilitat d'aparcar amb relativa facilitat ha potenciat que la gent assumís com a normal poder anar a treballar en cotxe a aquests barris. La implantació de l'àrea verda ha suposat un canvi radical en la mobilitat dels barris per damunt de la Ronda de Dalt. Les queixes per la implantació de l'àrea verda estan sent importants per part dels col.lectius de treballadors dels grans centres de la zona. Als barris, en canvi, s'ha viscut de forma més positiva. Els veïns i veïnes ara poden aparcar i una cosa potser més important, s'ha reduït de forma significativa. La gent ja no dóna innombrables voltes pel barri per aparcar i per tant ha millorat la qualitat de vida del barri (gràcies Mireia per l'argument). Per tant crec que la mesura era encertada. És cert que aquesta mesura comporta problemes a força gent que treballa en aquests barris. Però en els fons és un problema que ja pateixen la resta de treballadors de la ciutat. La solució és una nova cultura de la mobilitat, no l'aparcament gratuït. El mateix problema que té ara una persona que viu a Gràcia i treballa de nit a la Vall d'Hebron és el que té una persona que viu a aquests barris i treballa a Gràcia. No pot fer servir el cotxe sense pagar aparcament. No vull dir per tant que l'àrea verda no suposi problemes, però tothom ha d'entendre que no posar-la també en comportava. Esperem que els canvis d'habits en mobilitat no siguin traumàtics, però estic convençut que uns barris han guanyat. I ara m'agradaria que al meu barri, el Poblenou, també s'incorporés l'Àrea Verda, com altra gent del barri ja està reivindicant.

Manuel Gausachs

Ha mort Manuel Gausachs, una de les persones més treballadores i discretes del moviment associatiu de la Clota i Horta. A les entitats d'un barri acostuma a haver-hi gent està en primera línia per la seva feina i capacitat, gent que sembla que treballi i que fa veure que lidera i gent discreta que aporta el que pot. D'aquest darrer grup (avui prefereixo no parlar dels dos primers) en destacava, al meu entendre Manuel Gausachs. Mai estava en primera línia, però en canvi cada cop que hi havia una iniciativa cultural o lingüística a Horta, si tiraves del fil acabaves trobant al Manuel. Jo no fa gaire que el coneixia una mica més a fons. Concretament el 2007 quan se li va concedir el Premi Horta-Guinardó. L'any anterior la Roser Vallhonesta ja me n'havia parlat quan la Coordinadora d'Entitats d'Horta va presentar-ne la candidatura per primer cop. Va ser llavors quan vaig començar a saber-ne d'ell i poc temps després vaig començar a gaudir de converses amb ell. Amb aspecte descuidat, intel.ligebt, discret i amb un humor sorrut i particular, no et deixava indiferent. Donava suport a tothom qui li demanava fent aquelles feines més de formiga però necessàries. Corregia textos, elaborava butlletins, traduïa teatre i el que calgués (coneixia 6 idiomes). Força gent el trobarà a faltar a Horta i la Clota.

Memòria històrica, visita d'Isabel Robles.

L'Anna Mir i el Jordi Fornés ja han parlat d'Isabel Robles en el seu blog. De fet en el blog de l'Anna podreu veure un reportatge amb els consellers i l'Isabel sobre la seva visita a Barcelona. La seva infància va passar a la Teixonera, recorda els camps, els garrofers de l'actual Espai Cortada, la seva casa al carrer Sant Dalmir ... Però també recorda els bombardejos, la fam, els talls de llum i la repressió. I amb 8 anys marxar de la seva terra, del seu barri. Passar uns quants anys a França, a diferents ciutats, passant moments de gran duresa i privació de tot i finalment a Argentina, on es va retrobar bona part de la seva família i on ha fet arrels. 70 anys després ha tornat per primer cop a Barcelona. Com a Districte i en el marc de les accions que duem a terme per mantenir viva la memòria històrica, hem volgut acollir a la Isabel i a la seva filla Sonia al nostre Districte i acompanyar-la en el retrobament amb els records de la infància a la Teixonera. Dinant i xerrant amb la Isabel era un plaer veure com recordava una infància trencada per la guerra i el feixisme. Li venien records a la memòria quan veia coses, però a través també de les olors, dels sabors ... I també vam parlar de memòria històrica, igual que la seva filla Sonia, nascuda a Argentina i filla de catalana i sicilià, però que des de casa seva segueix l'actualitat i sobretot vol recuperar la història de la Guerra Civil i la repressió. Ens demanen que no oblidem. Isabel, no volem oblidar, no ho farem. Ningú es mereix haver de marxar de casa seva per una guerra, hi ha gent que va veure truncada la seva infància, gent empresonada, assassinada ... Oblidar és trair a tota aquesta gent. Esperem saber respondre a aquest compromís. Demà l’Isabel torna cap a Argentina, esperem que s’hagi emportat molt bons records.

Gestionar la complexitat a Horta-Guinardó II

Parlava en un anterior article de que aquesta etapa del mandat a Horta-Guinardó podria ser considerat com el de la gestió de la complexitat. Avui m’agradaria parlar sobre si era necessari tenir un mandat amb tantes obres iniciades. La meva resposta és que sí. El Districte d’Horta-Guinardó ha patit un cert endarreriment en grans projectes urbanístics i en inversions municipals. El darrer mandat, l’equip de govern, encapçalat per Elsa Blasco (ICV-EUiA) va fer una important tasca de preparació de la feina a fer, però les inversions, tot i créixer no van respondre a les necessitats reals del Districte. Les inversions derivades del Fòrum 2004 i la necessitat de dissenyar projectes de futur pel Districte no van permetre fer efectives inversions espectaculars. El darrer mandat va significar un punt d’inflexió en la prioritat municipal d’Horta-Guinardó però no vam poder veure els fruits. I en cap cas van significar pèrdues d’inversió elements políticament fonamentals al Districte com l’esvoranc del Carmel o altres elements de conflicte. Aquest mandat hem sabut situar al Districte d’Horta-Guinardó en el bell mig de les prioritats municipals d’inversió municipal, l’Agència del Carmel augmenta les capacitats d’inversió, els recursos generats pels fons estatals (fons Zapatero) o la bona feina heretada del darrer mandat han permès concentrar en poc temps inversions molt importants (a les obres abans esmentades podríem incloure temes tan importants com la compra de la Masia de Can Fargues, l’antiga sala de lectura d’Horta o el solar de l’antic Baronense). La complexitat que suposa tota aquesta concentració de grans obres és un mal menor davant del que representa poder anar posant al dia un Districte amb 11 barris amb necessitats diverses. Millorem l’accessibilitat (escales mecàniques de Telègraf o ascensor del CAP Lisboa, per exemple), l’estat dels Parcs (Parc de les Aigües o Parc dels Prínceps de Girona), urbanitzem carrers (Fastenrath o Mare de Déu de Montserrat per dir-ne dos dels més importants) ... Assumim el repte de gestionar aquesta complexitat, fem un esforç de minimitzar aspectes negatius, però no desaprofitem cap oportunitat important d’inversió i alhora anem dissenyant els propers reptes de futur perquè el proper mandat encara tinguem més inversió i gestionem una complexitat molt gran però apassionant (MPGM Carmel, Tres Turons, Llosa Vall d’Hebron, la Clota, PMU Teixonera, UA3 Mercat del Guinardó, solucions soroll Ronda de Dalt ...). En aquest sentit en el meu blog us aniré informant però també us recomano a tota la gent que esteu a Facebook que us fageiu al grup d'Esquerra Roja i Verda d'Horta-Guinardó, on gent d'ICV-EUiA informem de la realitat municipal des del nostre punt de vista o el grup més genèric d'Horta-Guinardó o l'agregador de blogs del Districte.

Gestionar la complexitat a Horta-Guinardó I

Ahir, sortint del Districte per anar a casa la Feli al Guinardó, em vaig trobar que ja hi havia tanques impedint l’aparcament sota el viaducte de la Ronda del Guinardó. S’estan fent el treballs previs a l’inici de la demolició de l’scalextric, una obra llargament reivindicada però que suposarà també unes molèsties al veïnat (reducció d’aparcament, soroll, pols, circulació més complicada ...), més endavant, seguint la Ronda del Guinardó veig les obres a mà esquerra del Mas Guinardó i a la dreta les del carrer Renaixença que enllacen amb l’obertura del carrer Teodor LLorente o amb les maleïdes obres de la UA3. Pocs metres abans les històriques obres del Metro que obliguen a una ziga-zaga en cotxe poc gratificant. No dec haver recorregut ni un quilòmetre, però m’he trobat enmig o a prop d’obres importants del Districte. Però això no és una casualitat d’aquest itinerari. Si podem definir amb una paraula com gestionar aquests propers mesos fins acabar el mandat a Horta-Guinardó, podríem parlar de complexitat. El Parc de les Aigües estarà tancat de setembre a juny, la Mare de Déu de Montserrat veurà la segona fase de remodelació, es construirà el dipòsit d’aigües pluvials de l’Avinguda de l’Estatut, es construiran aparcaments al carrer Arenys, Thous o Salvador Allende, es construiran escales a Telègraf o Alguer, es remodelarà el Pla de Montbau ... per no parlar de múltiples obres de format més petit. Tot això que he enumerat és d’obra a la via pública i quan parlo de gestió de la complexitat parlo del que significa per l’estructura del Districte la coordinació i el seguiment de les obres i de les conseqüències que tenen pels barris. Fer un seguiment acurat de la seguretat de les obres, de les condicions d’accessibilitat per als vianants, de la mínima afectació del trànsit, de la recerca d’opcions d’aparcament alternatiu, de la qualitat de l’obra pública i de la coordinació entre els diferents sectors municipals ... representa un gran repte pel Districte. No dubto de la gran capacitat de Montserrat Filomeno, gerent del Districte, ni de la capacitat que pot aportar el nou Director de Serveis Tècnics del Districte, Manolo Franco, que s’acaba d’incorporar en substitució de Pere camps que s’ha incorporat a l’empresa municipal BIMSA (que haurà de gestionar obres tan importants com l’enderroc del viaducte o Mare de Déu de Montserrat). Tot i així la prova és autènticament de foc per tots els serveis tècnics del Districte. Però també ha de ser important la tasca política de relació amb el moviment associatiu, amb la gent que demana informació, seguiment del compliment del PAD. Aquí tampoc tinc dubtes. La Regidora del Districte Elsa Blasco segueix treballant de forma intensa multiplicant la seva tasca en sessions de treball amb el moviment associatiu o en assemblees veïnals. I també, perquè no dir-ho confio en l’aportació dels consellers i conselleres del govern. La incorporació de Jordi Fornés (ICV-EUiA) a l’equip professional del Districte ha estat una injecció en aquest sentit. També destacar la tasca dels consellers més implicats en aquests temes, Anna Mir (ICV-EUiA, consellera d’Urbanisme i Medi Ambient) i Jose Rodríguez (PSC, conseller de mobilitat i manteniment). I més conseqüències que tindrem i que avui encara no hem resolt, algunes tan importants per la vida dels barris com on celebrar la Festa Major de barri com Horta, Guinardó o Can Baró. En un proper article parlaré de si val la pena assumir el preu d’aquesta complexitat.

Compromís polític

Dimarts passat a la roda de premsa per explicar la recuperació de la Masia de Can Fargues, Lluís Vila, president de l'AVV i portaveu de la Plataforma Salvem Can Fargues va fer una intervenció molt interessant. Va començar dient que l'emoció potser li dificultaria el discurs, doncs no. Primeres paraules d'agraiment a l'Elsa Blasco "per les seves paraules i pels seus fets". No cal ensabonar ni dir res més. Senzill i clar. I després un discurs per apel.lar a la política. A l'interès pel bé comú. La política no és tan sols pel que es dediquen professionalment a l'administració. La política és compromís i treball comú. Qui lluita per millorar les condicions del seu barri, per tenir més serveis públics o per salvaguardar el patrimoni històric, està fent política. La seva intervenció va ser una bona lliçó, un bon recordatori. Pels que ens dediquem professionalment a això per recordar que no ho podem ni ho de fer sols. Pel moviment associatiu que no oblidi que cal treballar per objectius ambiciosos i que vagin més enllà de la queixa. I sobretot un missatge per aquella gent que sempre es queixa de tot, que desconfia dels polítics però no es mobilitza, els que jo anomeno anarcofatxes. Els polítics ens equivoquem, els moviments socials també. Sols s'equivoca qui fa coses. La complicitat entre uns i altres però fa avançar. A mi no em sap greu anar darrera dels moviments socials en alguns temes, perquè tothom ha de tirar del carro.

L'univers de la Sanitat i el meu Univers

Per un tema familiar aquests dies he hagut d’estar moltes hores a l’Hospital del Mar. D’entrada és evident que un gran hospital és un univers propi, hi ha de tot, pot passar de tot. De fet en gran part és un gran homenatge al lletgisme, com diria Estanislau Verdet. Per definició la gent es troba, menys quan va a parir, perquè s’enfronta a la malaltia, i a més a la sanitat pública tothom hi és benvingut. Hi ha freakies professionals, hi ha famílies senceres que ocupen l’hospital, hi ha molta vellesa, hi ha moltes bosses de suero ... ahir mateix vaig veure com un senyor molt gran s’aixecava d’un sofà de recepció i li queien els pantalons ensenyant els bolquers que portava a sota. Els hospitals són llocs on llegir expressions a les cares i actituds als cossos. Les esperes desesperen a l’hospital. A la sala de quiròfans la gent hi passa hores, i una veu, realment d’acudit, crida als familiars a un despatx. Les cares canvien, primer l’avorriment, quan sona el nom dels familiars la tensió, quan tornen del despatx l’alleujament, el plor o altre cop l’avorriment. A la sala d’espera de l’UCI la gent sembla porta hores o dies allà, amb poques novetats. A la sala de parts les esperes són diferents, esperen igual, hi ha molts nervis però menys tensió. Un altre dia podríem parlar de les urgències, un submón dins de l’hospital A l’hospital hi ha molt poca bellesa, potser per això es compleix el mite eròtic de la bellesa de moltes infermeres. Per cert i també d’alguna cirurgiana com la que ens va informar a nosaltres, i també vaig descobrir que existeixen bates verdes de quiròfan amb escot. El món de les botigues i locals és un altre apartat interessant. Per cert si voleu comprar una aigua de mig litre aneu al forn, val 70 cèntims, a la botiga d’entrepans en val 1.10 i a les màquines de la cafeteria 1.20. Cafeteria plena de gent que no sap com matar el temps, botigues per poder fer regalets (llibreria, joieria, botiga de roba o floristeria), botiga d’ortopèdia per si de cas i finalment una oficina de Serveis Funeraris de Barcelona. Suposo que és molt còmode, però dóna una mica de mal rotllo. Arribes per veure a un familiar, esperes que l’operació vagi bé, pateixes per l’evolució de tot plegat i veus que a baix t’espera una oficina que esperes no haver de trepitjar. Però això és l’univers de l’hospital (el naixement, la vida, la malaltia, la mort). També té gràcia la “reserva” de la cafeteria. Una gàbia de vidre on es pot fumar i jugar a les màquines. No ho entenc, als equipaments públics no es pot fumar i a la cafeteria d’un hospital sí. També m’emprenya lo de les màquines escurabutxaques. Un hospital hauria de ser més curós en allò que pot despertar addiccions, i més en un lloc en que la gent hi va tensa i li sobra el temps. Sols dir que un hospital com el del Mar i una Sanitat Pública com la nostra és un desastre per afrontar un esquinç, però en canvi desperta una gran seguretat quan es tracta de malalties greus i temes importants. De veritat que un gran petó a tota la gent que treballa a l’Hospital del Mar (i no tan sols a la meva cirurgana preferida).

Blu al Carmel

L'artista italià Blu (no us perdeu clicar aquí per entrar a la seva pàgina web, veieu el video animat, és una joia), un dels més reconeguts artistes del moment, ha pintat un graffitti de grans dimensions al carrer Santuaris al Carmel. A través d'un projecte del CCCB aquest artista ha vingut a Barcelona per dur a terme un dels seus projectes que desperten sempre una gran expectació. Cal tenir en compte que alguns dels seus treballs han tingut una repercusió mundial i que els grans museus contemporanis del món es disputen la seva obra. En el barri del carmel la paret era de grans dimensions i té l'encant d'estar en un barri popular i en un lloc de pas. El procés creatiu de l'artista ha estat clar. Va veure la paret, una persona del Districte li va comentar la possibilitat de salvar algunes de les antigues pintades del carrer Santuaris. I és així com a partir d'una antiga pintada del PCC (no del PSC com diu El Periódico) l'artista crea un tauró gegant fet de bitllets de 100 € que es menja totes les pintades reivindicatives començant per la dels comunistes. Dimarts vaig tenir ocasió de passar a veure el graffitti en ple procés de creació i de poder parlar amb l'artista, juntament amb la Regidora Elsa Blasco. Blu és un personatge que fuig dels mitjans de comunicació, que no acostuma a concedir entrevistes i que quan fa rodes de premsa o presentacions acostuma a nar disfressat. En canvi dimarts vam poder parlar amb ell compartint taula a un bar del Carmel mentre dinava, xerrant relaxadament i parlant sobre l'art de carrer i les dificultats que tenen per fer projectes com el del Carmel. El Districte d'Horta-Guinardó pateix de forma clara l'efecte de les pintades que embruten parets i els tags, però alhora hem donat espai a l'art urbà, al graffitti artístic amb experiències com les de difusor a la paret del Parc de les Aigües o aquest projecte ambiciós de Blu. És important no barrejar les coses, cal fer veure a tothom que els graffitis no tenen perquè ser una molèstia o un element que embruta, que hi ha graffitties reivindicatius i graffitties artístics que han de tenir espai a la ciutat. Potser és perquè sóc del Poblenou i he crescut veient moltes pintades a les avorrides parets de les fàbriques i les naus industrials que les feien més amables, però crec en aquest art urbà i és un luxe pel Districte haver pogut tenir a un artista d'aquestes característiques i d'aquesta gran repercussió mundial.

Consellers i conselleres d'HG

Com ja vaig comentar en un article l’any passat, una de les primeres novetats de l’aplicació del nou programa de la Barcelona dels Barris ha estat la incorporació de consellers i conselleres amb major capacitat de dedicació a l’activitat municipal. Avui no comentaré els criteris pels quals s’ha optat per aquesta opció, ja que ja ho he defensat. Avui sols us volia comentar quines són les persones que faran aquesta nova dedicació. Per una banda hi ha una persona del govern a dedicació exclusiva, és a dir que s’incorpora a la plantilla del Districte de forma normal. La seva tasca serà la de suport a la Regidora del Districte i el seguiment dels temes que com a equip de govern necessiten una tasca especial de suport. En el cas d’Horta-Guinardó aquesta persona serà Jordi Fornés, president d’ICV de l’agrupació. Actualment porta les responsabilitats de Salut i Persones amb Discapacitat. És una persona activa a Internet i per tant podeu llegir el seu blog o us podeu afegir al grup d’Esquerra Roja i Verda que ha impulsat al Facebook. A més d’aquesta persona que representa a l’equip de govern també hi haurà, sense dedicació exclusiva, un conseller o consellera de cada grup municipal, de fet són consellers i sols en el cas del nostre grup és una consellera. En representació del grup municipal d’ICV-EUiA hi serà l’Anna Mir, consellera d’urbanisme. L’Anna ja té una llarga experiència al Districte tot i la seva joventut i el seu coneixement del territori és molt gran, tenint en compte que des de la conselleria d’Urbanisme ha tingut relació amb tots els grans projectes. CIU, ERC i PP han optat per posar en aquesta responsabilitat als seus portaveus, és a dir Lluís Bou, Manuel Conde i Jordi Coronas. Per part del PSC la proposta que està previst que portin a aprovació serà la del conseller de joventut, Ramon Carrión. Crec que és important que conegueu aquesta nova situació i que per tant aprofiteu aquesta oportunitat que tenen els grups municipals de fer un seguiment més intens de l’activitat municipal i d’acostar-se a les entitats del Districte.

Can Fargues és pública !!!

La Masia de Can Fargues ja és pública. Finalment hem pogut tancar un llarg procés per aconseguir que la magnífica masia del Passeig Maragall sigui un equipament públic i que els jardins restin oberts al barri. Concretament s’hi farà l’Escola Municipal de Música del Districte d’Horta-Guinardó. L’acte d’avui tanca un llarg procés reivindicatiu. Aquí no hi ha secrets, la Masia de Can Fargues és pública per la voluntat política de l’equip de govern i, perquè no dir-ho, per la ferma decisió de la regidora Elsa Blasco (a la foto entrant per primer cop a la Masia), però sobretot és pública gràcies a la feina feta per la Plataforma Salvem Can Fargues i per tota la gent que ha donat suport. La plataforma ha sabut fer de la seva reivindicació un element de cohesió dels barris de la Font d’en Fargues i Horta, però també de la resta del Districte i de la ciutat. La lluita per la Masia ha tingut moments foscos i difícils, errors i dubtes. La plataforma, però, ha sabut tenir clar que la prioritat era aconseguir l’ús públic de la Masia i no fer una guerra política d’aquest equipament. Així ha aconseguit que tots els grups municipals donessin suport a la proposta. Així han aconseguit que no es posessin nous pals a les rodes. I la plataforma ha sabut a més tenir clares les prioritat. Una masia pública, amb un equipament potent i amb uns jardins oberts al barri. No han marcat imposicions de quina tipologia d’equipament, perquè aquest no era el primer objectiu a assolir. Poques vegades s’ha assolit un funcionament tan plàcid de treball. La lluita no ha estat fàcil. Ni la propietat ha estat per la labor, ni sempre tothom ha estat a l’alçada. Ara però sols podem donar gràcies a la gent, a la Coordinadora d’Entitats i a l’Associació de Veïns d’Horta, de la Clota, de tot el Districte i sobretot a la gent de la Font d’en Fargues, a la plataforma, a l’AVV, al casal, a l’esplai Xangó, a la Coral, a l’Orquestra Felip Pedrell, a l’escola de música Pausa, a la Casa de los Navarros, a les escoles públiques del barri. Però també a persones concretes: al Lluís, el Desi, el Josep Maria, la Carlota, el Màrius, la Teresa, la Montse, l’Anna, el Pau ...

Immigració i Educació

La meva amiga Cristina, companya de l’escola Gravi, em preguntava al Facebook com veia la influència del fenomen migratori en les escoles catalanes. No sóc especialista i sols em puc deixar portar per impressions, però ja que m’ho pregunta miraré de fer-hi una breu reflexió. Sols dels que penso que l’escola està en una època de crisi com ho està la resta de la societat, però no pateixo per l’escola catalana, ni pel caràcter català de l’escola pública. Si parlem estrictament de la catalanitat de l’ensenyament crec que és un aspecte que estarà garantit molt millor que en la resta de la societat. És cert que no és senzill, però Catalunya ha sabut oferir sempre un projecte d’escola catalana i en català de gran qualitat, per tant si fallem serà perquè la crisi educativa és més profunda. No podem plantejar que la immigració sigui un problema per la catalanitat de l’escola, al contrari, és un estímul. Calen més recursos per l’educació i més eines pel professorat, però tinc la sensació que moltes famílies immigrants confien precisament en que l’escola permetrà als seus fills tenir un bon coneixement de la llengua catalana. Cal tenir en compte, a més, que en aquests moments no existeix allau immigratori com alguns plantegen, de fet comença a haver-hi un cert retrocés degut a la crisi. Una gran part dels nous immigrants són familiars que arriben per la via del reagrupament i per tant si es fa una bona feina, com el Projecte Nous Veïns i Veïnes que fem a Horta-Guinardó, quan arriben els fills i filles ja arriben sabent coses de la realitat de casa nostra, amb plaça escolar i amb suport de les institucions. En aquest context no és difícil plantejar la necessària incorporació a la realitat catalana. Sobre el tema del futur de l’escola catalana, entesa com a model de centre, és a dir escoles concertades, hereves de les escoles del CEPEC, crec que aquí no vivim el nostre millor moment. El model de l’Escola Gravi sí que està en retrocés. És a dir una escola catalana, activa, cooperativa, amb valors progressistes. El nostre terreny és entremig, entre l’escola privada concertada amb voluntat de ser un projecte ideològic, religiós o empresarial i l’escola pública. Som una cooperativa, i per tant un projecte que aporta valors al servei públic de l’ensenyament. Si creiem que la defensa que hem de fer ha d’estar al costat de la majoria de l’escola concertada ens equivoquem. Cal, en el nostre cas, potenciar els valors que aporten el cooperativisme. Per sort la situació actual és diferent a la de fa uns anys. L’escola concertada ja no és tan vista com l’amenaça de l’ensenyament públic i per tant és una bona ocasió per fer un pas més. Entendre que som un servei públic i que hem d’ofertar un servei en les mateixes condicions que l’ensenyament públic, però alhora fer entendre que el model de gestió cooperatiu no és un obstacle per garantir un bon servei públic educatiu. Fa tants anys que l’educació està en crisi, fa tant anys que pot desaparèixer el català ! L’escola concertada de qualitat i amb vocació pública és necessària. La necessitat d’una educació que aposti per la catalanitat lingüística i cultural és una necessitat. Això sí la feina no és senzilla i sovint el professorat s’ha de quedar amb tota la feina. No sé Cristina si t’he ajudat una mica a respondre la teva pregunta i suposo que entendràs que l’hagi volgut compartir amb tothom. Espero saber les teves opinions.