Gossera

L’Àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de Barcelona ha impulsat la construcció d’una nova gossera que s’ha de construir al Parc de l’Oreneta. Aquest és un equipament necessari i llargament reivindicat per totes les entitats que treballen en el camp de la cura dels animals, i un compromís de la majoria de partits del consistori. El centre finalment ha aixecat una gran polseguera que esprem que es recondueixi, però en gran part ens podem trobar davant d’un efecte nimby. Els grups municipals no van presentar batalla al projecte fins que es van aixecar veus molt crítiques des de l’escola d’elit Aula totalment amplificades pel diari La Vanguardia que va canviar el seu criteri en pocs dies. Les hemeroteques no enganyen. Algú podria explicar perquè La Vanguardia va canviar la seva opinió tan radicalment? Quin cas fa el diari a l’escola Aula? Sembla ser que una escola com aquesta no pot tenir a prop una gossera que es construirà amb totes les garanties per minimitzar les molèsties de sorolls, olors i accessibilitat. És un projecte treballat i estudiat i que determinades classes benestants consideren que no ha d’estar al costat d’una escola dels seus. Els rics tampoc suporten els “equipaments no feliços”. La diferència és que possiblement no tallaran la Ronda però en canvi han pogut contractar els serveis del bufet d’advocats de Roca Junyent. També creuen que s’han de defensar amb totes la seva capacitats i per això encapçala una representació dels pares el president del Banc de Sabadell. Per anar a parlar amb l’Alcalde d’aquest tema Si existeix una alternativa dins de la ciutat que sigui millor es pot parlar, però no hem de caure davant de les pressions de la gent. No acceptarem els Nimby, ni tan sols els de la gent més poderosa. Esperem que els grups municipals estiguin a l’alçada.

Narcosala

L'Ajuntament de Barcelona ha anunciat l'obertura de nous espais de venopunció a Barcelona, amb l'objectiu d'anar arribant a una narcosala per Districte. Des d'un territori que va patir greument la instal·lació d'un equipament d'aquestes caracterísitques pel rebuig forntald e bona part de la població, aquesta és una magnífica notícia. El dia que s'obrin aquests nous espais considero que haurem acabat, de veritat, la feina feta quan vam tirar endavant el CAS de la Vall d'Hebron. Avui no parlaré de les errades quer tots vam cometre en aquell moment, però si hi havia una reivindicació lògica que feien moltes persones dels nostres barris era: perquè no s'obria a altres districtes? Si tan important són i no generen problemes perquè sols s'obre a la Vall d'Hebron? Esperem que l'experiència hagi servit. Que tots aprenguem, que els Regidors i Regidores estiguin a l'alçada i que per tant moltes més persones d ela nostra ciutat puguin afrontar el seu consum en millors condicions i que a més això sigui la porta perquè entrin en processos de cura. Us recomano que mireu l'enllaç que al grup de Facebook d'esquerra roja i verda d'Horta-Guinardó hem penjat i no us perdeu el moment en que dos anys i mig després de les mobilitzacions, un dels principals impulsors de la pltaforma en contra de l'equipament ara reconeix que el CAS no ha comportat cap problema d'inseguretat. Puc entendre la por dels veïns, la desconfiança davant d'una proposta mal plantejada ... però algun grup municipal, com proposava el marc, estaria bé que agafés les actes dels plenaris d'aqeulles dates, llegís què va dir i actualitzés la posició. cceptant tots els errors sabrem afrontar els reptes. Però també cal dir que no tots ens vam equivocar per igual.

Dipòsit Avinguda Estatut

El passat dilluns 26 de gener es va fer una sessió informativa al Matas i Ramis sobre la construcció del dipòsit de recollida d’aigües pluvials de l’Avinguda de l’Estatut i del parc de neteja d’Horta-Guinardó. El principal objectiu del dipòsit és evitar les inundacions a la ciutat degut a fortes pluges. El dipòsit incorporarà recollida d’aigües freàtiques que es faran servir en el reg i baldeig de la zona. El parc de neteja permetrà disposar d’un espai al Districte on es puguin emmagatzemar tots els diferents vehicles de neteja del Districte. Aquesta ubicació permetrà acostar més la zona d’inici del recorregut a la mateixa neteja i per tant es guanya temps real i proximitat en el servei. De totes maneres també voldria destacar alguns aspectes que es van deixar clars a la sessió i que van ser molt ben acollits per part del públic, amb una alta sensibilitat mediambiental. Una de les propostes és que tota la vegetació que s’ha de treure de l’avinguda de l’Estatut no es portarà a vivers, sinó que els arbustos es traslladaran al Parc del Laberint, que és deficitari, i els arbres es plantaran provisionalment a la plaça de l’Estatut i per tant la gent podrà veure el seu destí. L’altre aspecte molt important és que tota l’extracció de terres que es faci anirà, si compleix amb els mínims necessaris de qualitat, a cobrir l’antiga bòvila de la Clota per tal de recuperar el seu nivell original. Això ha de minimitzar costos i estalviar molt transport de terres. Són dues mesures que poden ser anecdòtiques però que crec que van molt en la línia de seguir treballant per millorar la gestió9 ambiental de la nostra ciutat. El projecte va tenir una bona acollida a la sessió informativa que va estar presidida per la Regidora del Districte i d’ICV-EUiA, Elsa Blasco.

Referèndum de la Diagonal

L’Ajuntament de Barcelona ha anunciat un procés participatiu per la reforma de la Diagonal de Barcelona. Com es pot comprovar fàcilment tirant mà de l’hemeroteca, aquesta és una històrica aposta d’ICV-EUiA a la nostra ciutat i per tant d’entrada vull manifestar la meva satisfacció perquè es tiri endavant. El procés és una oportunitat única per plantejar algunes qüestions fonamentals sobre la participació ciutadana. Algú s’ha cregut que el moment més important serà el dia de les votacions, jo no ho crec. Em sembla que el procés serà fonamental. Com garantir una informació transparent, com diferenciar els aspectes tècnics dels polítics, com motivar a la societat, com escoltar a tothom sense caure en els coorporativismes ... en definitiva, com una ciutat amb la complexitat de Barcelona pot exercir, amb responsabilitat i coherència un exercici tan arriscat i engrescador com aquest procés. De l’èxit del procés i no tant del resultat, dependrà que ens serveixi com a punt de partida per a nous processos a nivell de ciutat, districte o barri. El procés recull una fase d’informació (amb web específica, monogràfics del Barcelona Informació, cartells ...), una fase d’aportacions ciutadanes, tant a nivell de la gent associada, (taules sectorials d’entitats d’àmbit de ciutat, taula veïnal d’AVV de l’entorn) com de la ciutadania no associada (tallers participatius, butlletes, consells de barri...), una fase de devolució, amb el reton de totes les aportacions rebudes i una fase de debat de les dues alternatives proposades. Tot aquest procés culmina en la consulta ciutadana que s’exercirà per vot electrònic per Internet o de forma presencial(a equipaments municipals, com a mínim un per barri). Tindran dret a vot totes les persones majors de 16 anys empadronades a Barcelona en data 31/12/2009. Aquesta consulta es preveu per l’abril de 2010. El vot per a majors de 16 anys permetrà implicar en la participació a una franja important de gent jove que és important que és important que entengui la importància d ela participació. També s’ha garantir el dret de vot per aquesta consulta a les persones immigrants, tot i l’oposició frontal del PP. No crec que en aquest blog hagi d’insistir en la importància d’aquest fet. Reitero, però, que estic molt més interessat perquè es garanteixi un bon procés participatiu que no pas pel funcionament de la votació estricta.

El Camí de la Llegua

El proper dijous 12 de Febrer de 2009 a les 19.00 a la Seu del Districte (Ronda del Guinardó 49), es presenta el llibre “El Camí de la Llegua al Baix Guinardó” de Carles Sanz, editat pel Districte d’Horta-Guinardó, en col·laboració amb l’Associació de Veïns del Baix Guinardó. Aquest és un llibre senzill però rigorós, que retrata a partir d’un dels antics camins rurals que enllaçaven el Baix Guinardó cap a la muntanya. Actualment la paret del Parc de les Aigües que dóna a la Ronda del Guinardó és l’herència més significativa d’aquest camí. El llibre però també és una excusa per parlar d’un barri que encara està per descobrir. El Baix Guinardó sempre ha estat una mena de terreny de ningú i a diferència d’altres barris que tenen els seus “historiadors locals”, el Baix Guinardó ha tingut sempre poca recerca històrica. És per això que aquest llibre té un valor especial, per l’entusiasme de l’autor en la seva recerca i les dificultats que ha trobat per publicar-lo. El llibre recull la història del Camí i de la seva progressiva destrucció. La seva publicació a més coincideix en un dels moments de major renovació del barri amb l’inici de l’enderroc del Viaducte previst pel mes de febrer i les obres de remodelació del Parc de les Aigües que començaran el proper mes de setembre..

Ludoteca El Galliner

Demà dissabte entre 10.30 i 13.30 s’inaugura el nou espai de la ludoteca El Galliner d’Horta. La nova seu es troba a la Plaça Santes Creus, i de fet es tracta del trasllat de l’antiga ludoteca municipal que estava al Centre Cívic Matas i Ramis. Això permetrà que el Centre Cívic guanyi espai per a les activitats i entitats en un barri com el d’Horta que té una intensa vida social i associativa. A nivell de la ludoteca el canvi permetrà la millora de les instal·lacions i per tant un millor servei, però també l’augment de places. Concretament una de les millores més significatives és la franja 12-16 anys. Creiem que és necessari fer un treball molt intens en aquesta franja d’edat, que ja no vol tenir un lleure molt dirigit però que alhora encara no té els mitjans per fer el seu propi lleure. Cal ofertar espais per garantir un lleure educatiu i de qualitat per aquests nois i noies. És precisament una de les franges d’edat que a vegades poden quedar descobertes d’atenció pública al navegar entre la ludoteca (massa infantil) i els equipaments joves (per a massa grans). El barri d’Horta té una gran capacitat d’ús cívic dels seus equipaments, constantment està en expansió, això és una mostra de dinamisme que pocs barris tenen, i alhora no té facilitats pe disposar de sòl d’equipaments. És per això que cal fer sempre encaixos difícils, és per això que no sempre els equipaments poden tenir la superfície desitjable. Però Horta, creix en equipaments. En pocs anys hem inaugurat un Casal de Gent Gran, una Biblioteca i una nova ludoteca. Hem adquirit per a equipament l’antiga sala de lectura del carrer d’Horta. El Centre Cívic guanyarà espai per a les entitats. I el complex esportiu d’Horta es remodelarà integralment.

Observatori polític

La política pateix un gran desprestigi. Algunes vegades ja he fet alguna referència a que considero que una part d’aquest desprestigi és objectiva i guanyada a pols i una altra part no és real. Crec que estaria bé fer un observatori local de la gestió pública, però que no es dediqués a fer un seguiment de si es fa una bona gestió i honesta, sinó que fos capaç d’anar recollint tota l’activitat municipal, què s’ha dit des de l’administració, què s’ha dit des dels veïns i al cap d’un temps treure’n conclusions. La capacitat d’avaluació es limita als mandats, i quatre anys no són suficients per saber com s’ha gestionat i quin paper han jugat en la transformació d’un poble, una ciutat o un districte, l’administració, els moviments socials i altres agents. Seria molt interessant.
Per exemple amb els Jocs Olímpics el barri del Poblenou va iniciar una profunda transformació que després ha tingut la seva continuïtat en els projectes derivats del Fòrum 2004 i el 22@. Ara que ja han passat uns quants anys d’aquell planejament estaria bé poder estudiar quins han estat els resultats del pla, quina coincidència té amb allò que es va aprovar i també quin grau de “raó” tenien els diferents agents implicats (administració moviments veïnals, opinió pública, partits de l’oposició....)
Crec que aquesta capacitat d’analitzar amb perspectiva ens permetria bàsicament dues coses. La primera seria aprendre dels encerts i dels errors, disposar d’eines objectives per afrontar nous projectes i poder aprendre de l’experiència. La segona cosa que ens permetria fer això seria posar tothom al seu lloc, és a dir explicitar els errors de l’administració i els seus gestors, però també la seva capacitat d’encert i previsió. I també permetria que partits de l’oposició i el moviment associatiu també s’avalués. Perquè moltes vegades veuríem com determinats moviments socials haurien de tenir una major capacitat d’influència en la política municipal però en canvi altres vegades certs moviments socials o actituds d’oposició són obstacles.
D’una manera més o menys real cada quatre anys els polítics de govern passem una revàlida i un control. Les actuacions dutes a terme per l’administració queden i per tant es poden avaluar, d’una forma més o menys seriosa. Però en canvi no conec que es facin avaluacions de tot allò que representa les propostes del moviment associatiu i fins i tot de l’oposició. Seria interessant. És evident que sense el moviment associatiu la nostra ciutat no seria com és, però caldria avaluar-ho i més quan cada cop més es desenvolupen noves formes de participació ciutadana, algunes d’elles que considero que no podem permetre que es desenvolupin més.

Obama

Ja fa unes setmanes el meu amic David Fornons em va deixar un llibre que em recomanava. Era un assaig sobre la societat nord-americana que es titula “El planeta americano” de Vicente Verdú, que va ser premiat amb la XXIV edició dels premis Anagrama d’Assaig. Tot i ser un estudi que ja té una dotzena d’anys realment és interessant. És cert que un llibre que explica una societat actual com l’americana al cap de dotze anys pot haver perdut una part de la seva vigència (atemptats a torres bessones, Irak, Bin Laden, Bush, Obama ...) però en canvi la gràcia és que ens permet entendre moltes de les coses que passen avui, perquè hi ha elements que formen part de la “genètica” d’aquest poble. Els fets no passen de forma puntual i casual. Hi ha elements que marquen precisament els fets i aquest llibre ho explica força bé.
I aquest mirar d’entendre com és la societat americana és un dels elements que em fa no ser entusiasta pel futur amb l’Obama. L’altre dia a la xerrada de Jordi Armadans, el bon amic Josep Maria va fer un visca a Obama i es va queixar de la gent que és desconfiada amb el que pot fer Obama. Jo sóc d’aquests escèptics, no per l’Obama, sinó per les característiques de la societat americana. Sense que serveixi de precedent coincideixo amb les valoracions que va fer Raúl Castro, president de Cuba, que deia que reconeixia en Obama valentia i honestedat, però que un sol home no podia canviar la història (versió lliure de les seves paraules ja que no les vaig apuntar). És evident que estic content de la victòria d’Obama i que segur que les seves actuacions no tindran cap comparació amb les de Bush, però crec que no passarem de negre al blanc (i ara no parlo del color de la pell dels presidents) sinó que ens quedarem en els grisos i possiblement en el gris més aviat fosc.
Tornem però al llibre i deixem que la història situï a Obama al seu lloc. Quin és el motor que mou a la societat americana: la por. La seva actitud tancada, la gran quantitat d’armes, el gran nombre de presons, la forta repressió. Una societat que no mira enfora, que no construeix futur, sinó que conserva el present. Com es pot entendre una religiositat tant radical o la defensa del creacionisme o la convicció que la seva presència a l’exterior sols ha de ser per defensar-se, sinó es basen en la por? Cal entendre el seu culte als diners vinculat a Déu. Qui no aconsegueix diners és que no ha aprofitat les ocasions. D’aquí neix la caritat, però també la marginalitat. Aquí és on hem d’anar molt més enllà. Hi ha força gent a casa nostra que planteja la necessitat d’un serveis socials públics inexistents a Amèrica, com a eina de de cohesió, però sols per evitar la marginalitat. Cal apostar en contraposició a aquests valors la necessitat de lluitar com a administració per fer possible el projecte independent de cada persona. L’autèntica llibertat, mite americà, està en la capacitat de desenvolupar-te personalment. I no hi ha res més allunyat de la llibertat com és la por. Possiblement escriuré més dies sobre alguns aspectes d’aquests plantejats, pe`ro la coincidència d’haver llegit el llibre i de fer-ho a punt de la proclamació d’Obama. De veritat espero que pugui.

Horta, la cenicienta

“En todas las ciudades, aun las más cuidadas que disfrutan de una mejor urbanización en todo su perimetro, hay algún barrio que desentona, que no está tan bien como los demás ... En Barcelona ese barrio descuidado o peor cuidado se llama Horta”. Aquest escrit no l’ha escrit la Rosa, ni l’Anna, ni el Joan. No surt al butlletí de l’AVV, ni apareix a cap blog de plataformes. Aquest escrit es va publicar el 15 de novembre de 1962 escrit per Enrique Díaz-Retg. No sé on es va publicar, però ara he recuperat la fotocòpia que tenia i que si no m’equivoco em va passar Desideri Díez quan celebràvem l’any 2004 el centenari de l’annexió de Sant Joan d’Horta a Barcelona. No sé si podreu llegir l’article a la imatge, la qualitat no és prou bona, però crec que és una joia. L’article retrata fidelment una realitat o també expressa un sentiment? El títol era ben explícit “Horta, la Cenicienta”.
L’article convida a l’alcalde, Porcioles en aquell moment a passejar pel barri. Comença al Passeig Maragall, als quinze on diu que és la cruïlla de la mort pel gran nombre d’accidents que hi havia. Reclama alguna senyal que ajudi a creuar als vianants ja que el trànsit és d’una gran intensitat. La segona parada la fa a la “Torre Llobeta” i li demana a l’alcalde que l’enderroqui, perquè és molt lletja i treu llum i vista a les escoles. Demana que s’ampliï l’escola i es construeixin jardins. La tercera parada és a la plaça Eivissa. L’article diu que està urbanitzada, recentment, de forma encertada (sort d’això, ara haurem d’afrontar la seva reurbanització de nou). Explica l’article que allà ha d’arribar el Metro transversal Sagrera-Eivissa. Es queixa de l’endarreriment de la posada en funcionament del Metro. El motiu sembla ser que l’Estat s’ha compromès a pagar els combois però no ho fa. Incompliment de finançament! I fa 46 anys de l’article! I finalment es queixa de que molts carrers de més amunt no estan ben urbanitzats i es converteixen en autèntiques torrenteres quan plou. Això sí que ho té Horta, l’aigua baixant per tot arreu (de fet ja queda menys per poder veure la llum el llibre sobre els camins de l’aigua a Horta que ha escrit la Carlota). Com a exemple d’aquesta situació el carrer “Santa Juana de Arco” L’article acaba dient: “En Horta, la Cenicienta mal servida, que espera del alcalde de Barcelona demuestre con inmediatos hechos que lo es tambien de Horta”.
Com deia l’article és una joia perquè retrata alguns dels problemes dels nostres barris ara fa 46 anys, però també perquè reflecteix un cert esperit que a l’any 2009 segueix vigent. Però parlar gaire d’això em pot costar massa comentaris. Espero, això sí, que us hagi agradat recuperar aquest article.

El nou zoo de Barcelona

S'ha presentat el nou projecte de Zoo de Barcelona. Finalment la proposta contemplarà que no es traslladi fora de la ciutat el Zoo i que es desdobli en dos espais, un a l'actual Parc de la Ciutadella i l'altre al Fòrum. Un dels grans riscos que corríem era convertir aquest projecte en un nou emblema de la gran ciutat d'aparador que alguns voldrien. L'altra risc és voler fer del Zoo un parc temàtic d'exhibició. La presentació del projecte el passat mes de desembre sembla que ja va en una bona línia. Evidentment sempre existirà el debat entre si és positiu o no l’existència de zoos. Els detractors diuen que aquests són espais on els animals no viuen en les seves condicions naturals i on prima el sentit exhibicionista damunt de l’interès per la natura. Jo personalment crec que els zoos compleixen amb una funció important, però que cal ser molt curosos en el seu plantejament. Bàsicament un zoo, com el de Barcelona, ha de complir amb tres funcions: la recerca, l’educació ambiental i el lleure familiar. Un zoo ha de ser un espai agradable per a les famílies on es pugui aprendre a respectar la natura però un zoo ha de ser també un espai on es desenvolupin programes de reintroducció d’espècies amenaçades i on es facin programes en favor de la riquesa natural. Per tant el plantejament del zoo ha de ser diferent. Fa uns anys vam passar de les gàbies a les instal·lacions i ara cal passar als hàbitats. Tot això permetrà un projecte que sigui a la mida de la ciutat, que no hipotequi cap projecte important i que aposti per la defensa de la biodiversitat i no per l’exhibició d’animals. I sobretot és important garantir el caràcter públic del zoo.

Velocitat variable. A mi?

Reconec que no m'agrada que em limitin la velocitat i menys encara que em posin velocitat variable. He de reconèixer també que no m'agrada que em facin portar cinturó de seguretat, em facin passar la ITV o portar roda de recanvi. És més no m'agrada que em facin anar per dins d'un carril o que em diguin en quin sentit he d'anar per cada carrer o que em prohibeixin aparcar enmig de la Ronda. I amb la beguda, qui m'ha de dir si puc conduir o no després d'haver begut? Qui s'ha cregut que són aquestes persones que imposen aquestes prohibicions tan absurdes? Algú es creu que aquestes normes permeten millorar la circulació o evitar accidents? Com és que han d'arribar aquests hippies al govern i regular-nos la vida?

És una paròdia, però no tant. No fa tants mesos molta gent va dir autèntiques bestieses sobre la limitació a 80 per accedir a Barcelona. Bona part dels que van cridar llavors ara accepten que la limitació era raonable però que fer-ho variable és una bestiesa. Montserrat Tura va iniciar una bona línia de treball, la intolerància absoluta amb qui provoca inseguretat viària i la major exigència legal. Reconec que a vegades, sobretot quan he tornat de llargs viatges, m'he emprenyat a l'arribar la limitació horària. Quan portes hores conduint tens ganes d'arribar a casa i si et trobes que s'ha de reduir a 80 o encara més te'n recordes de tota la família de qui ha pres la decisió. Però el mateix vaig pensar al princpi de l'obligació de portar cinturó, o de la major exigència en el tema de l'alcohol. O quanta gent va criticar l'obligatorietat del casc per les motos o la gent que encara no enten que s'obligui a portar sistemes de protecció majors per a les criatures. Aquesta és la línia que es segueix. Deixem passar uns mesos per veure si la mesura és tan desencertada o no. Donem un marge de confiança i més quan ens hi juguem temes tan importants. I sobre el tema de la contaminació no puc dir res. No en sé. Però estic convençut que d'aquí a un any es podrà valorar si ha servit o no. Prefereixo reduir la velocitat per veure si baixa la contaminació i la sinistralitat que demana que no s'apliqui la mesura i no poder valorar el seu impacte.

Tres Turons. El parc.

A través de la premsa haureu pogut comprovar com el projecte de Tres Turons serà un dels plans que més afectaran el debat sobre el futur de la ciutat en els propers anys. El Parc dels Tres Turons forma part del Verd Estratègic de la ciutat, igual que Collserola, Montjuic o la Ciutadella, sols equiparable a aquests grans parcs. Per tant el projecte de Tres Turons no és un projecte urbanístic de reordenació de carrers, sinó que és una aposta per gaudir d'un gran espai verd a la ciutat, al costat d'algunes zones d'alta densitat. Actualment la gent que està dins de l'àmbit està afectada de zona verda majoritàriament. Per tant el que fa el Pla és reduir la zona on no pot haver-hi habitatge del Parc. Per tant renunciem a unes quantes hectàrees de verd en aquest parc (que es compensen a Collserola). Hi ha 300 habitatges que queden afectats i que per tant s’hauran de reubicar a les vores del Parc, però també haurà 464 vivendes que podran seguir en l’àmbit del Parc, tot i que cap d’elles a l’’àrea central. Aquesta renúncia ha de fer possible el projecte, és a dir afectar el mínim d’habitatges i alhora fer viable econòmicament aquest gran projecte en un termini de 16 anys. El Parc dels Tres Turons ha de permetre recuperar l'espai històric del Turó de la Rovira, crear espais de lleure familiar i esport a l'aire lliure, fer programes d'educació ambiental, gaudir dels millors miradors de la ciutat... Certament té un cost personal per a les persones afectades i un alt cost econòmic per a la ciutat, però crec que les millores seran fonamentals per la ciutat. L'Ajuntament ha decidit per un pas endavant de moltíssima importància i el nostre Districte en serà protagonista.

Tres Turons. Qui manipula?

Ahir es va fer la reunió de presentació del projecte de Parc dels Tres Turons a les entitats i als grups municipals de Gràcia i Horta-Guinardó. La reunió es va fer a Urbanisme sota la presidència del tinent d'alcalde Ramon Garcia Bragado i dels regidors dels dos districtes, Guillem Espriu i Elsa Blasco. La primera sorpresa ha estat veure com a una reunió a la que s'havien convocat a dos representants de cada entitat que formen part del procés participatiu els números no quadraven alguna entitat ha decidit saltar-se la convocatòria i portar a molta més gent a la reunió. Hi ha gent que admet això i veu que per a properes convocatòries ho ha de respesctar, però hi ha gent que no. El protagonista d'aquesta resposta és una persona que ja s'ha destacat altres cops pel seu afany de protagonisme, per la seva voluntat de manipulació política i per la seva demagògia extrema. Al·lega que els veïns que ha portat també tenen dret a assistir, evidentment tothom té dret assistir, però no és possible, i per això existeixen els representants i les entitats. Amb aquesta afirmació no ens qüestiona a l'Ajuntament sinó que és una manca de respecte a les altres entitats que sí que han respectat aquest acord. Però el més sorprenent va ser el míting polític. Quan algú en la seva intervenció pública vincula exclusivament el projecte de Tres Turons a que el govern d'esquerres perdrà les properes eleccions no està representant a veïns, ni a interessos de barri, simplement fa campanya. Hi ha gent que fa servir la demagògia, força gent, però alguns es passen de frenada. La resta d'entitats van entendre que el sentit de la reunió d'ahir era obrir una nova fase del procés i que hi ha voluntat de treball. Fer una sessió informativa abans de portar-ho a aprovació inicial amb la presència de tres regidors, convocar a totes les entitats implicades, convidar a tots els grups municipals (tenint en compte que hi ha grups que s'oposen radicalment al pla) o preveure un període d’al·legacions de tres mesos són gestos de que per part de l'administració es vol escoltar. És cert que no ens posarem tots d'acord, però no es pot confondre la voluntat de debat amb la unanimitat. Al final del procés cal governar i prendre una decisió. Caldrà la relocalització d'uns 300 habitatges, pretendre que tots estarem d'acord és ingenu. Però no és de rebut que algú es dediqui a torpedejar constantment el procés per interessos personals. L'AVV de Can Baró, de la Font d'en Fargues, del Carmel o del Turó de la Rovira han entès que la reunió era per a representants i per tant ho han respectat. Com s'han de sentir quan veuen que una entitat ve amb tanta gent com vol i no passa res? Per a qualsevol entitat seria més senzill portar a tots els seus socis que no haver de transmetre tot allò que s'ha explicat a la reunió a la seva gent. Hi ha persones que sota el paraigües de representar a uns veïns o veïnes fan un mal ús de la participació que pocs polítics s'atrevirien a fer. Altres dies parlaré del Parc, del projecte i del procés, però avui el cos em demanava parlar del mal ús de la participació. Tot i així sí que vull destacar que la reunió ha anat molt bé. Que la resta d’entitats han fet preguntes per aclarir dubtes i que han deixat clar que ara comença un procés de debat que serà intens per mirar de consensuar al màxim aquest projecte.

Viaducte Guinardó, assemblea.

Ahir es va celebrar l'assemblea informativa per l'enderroc del viaducte del Guinardó. L'èxit d'assistència va desbordar les nostres previsions ja que van venir unes 300 persones i vam haver d'agafar les dades a més de 100 persones que es convocaran a una nova sessió. L'enderroc començarà a mitjans de febrer i tindrà una durada de 6 mesos. Llavors vindran les obres d'urbanització que bàsicament permetran pacificar una mica el trànsit, millorar la connectivitat i guanyar espai públic. No tornaré a parlar d'aquest tema concret. Sols volia fer alguna referència a la pròpia assemblea d'ahir. A part de la gran assistència volia destacar que va ser una sessió on la gent no va qüestionar en cap moment ni l’oportunitat de la mesura ni cap dels plantejaments del projecte. Van haver-hi, això sí, moltes intervencions vinculades a preguntes de la vida diària de les persones que hi viuen. En aquest sentit va ser molt interessant perquè les aportacions i preguntes es feien des d’un gran coneixement de l’entorn més immediat de l’actuació, tot un repte pels tècnics que han elaborat el projecte però alhora un gran enriquiment del debat. Això sí les discrepàncies arriben a l’hora de parlar del cotxe. Com diu la Regidora tothom viu la ciutat des d’una perspectiva diferent i per tant les discrepàncies entre veïns sorgien en el tema del cotxe. Hi ha gent que opta per no perdre places d’aparcament, hi ha gent que valora molt més la qualitat de vida d’una ciutat on es prioritza a qui va a peu o en bicicleta. La tendència és que es va guanyant terreny per a vianants, fa uns anys hagués estat impossible. Ara sols ens queda, d’aquí a un mes, celebrar-ho amb un vermut que tenim pendent algunes persones que encara no acaben de veure clar que començaríem les obres tan llargament reivindicades.

Havíem d'anar a la manifestació?

A partir de la resposta del Marc i d'algunes reaccions que he anat escoltant vull aclarir alguns elements importants. No comparteixo tot allò què va passar a la manifestació, però em passa gairebé sempre. No comparteixo els criteris i les consignes per exemple de tots els manifestants i organitzacions que convoquen manifestacions en contra d'ETA. Sé que quan vaig a una manifestació a favor de víctimes d'ETA hi ha gent que pot instrumentalitzar la meva postura. Cada cop que em manifesto o que opino algú pot utilitzar les meves opinions segons els seus interessos. Però no per això deixo de mullar-me. No em sembla bé que es cremessin banderes (alguns dels que ara s'escandalitzen no veuen tan malament que es cremin altres banderes o símbols), que es mostressin armes, que es cridés a favor de Hamás o s'increpés a ICV i especialment al PSC, però tot això no em fa replantejar la meva presència. No hauria anat a manis de l'11 de setembre o a favor de les infraestructures a Catalunya. No ens l'agafem amb paper de fumar.
En segon lloc parlant sobre el conflicte. Estic en contra de la violència. Per tant condemno tota expressió de violència, de Hamás o de l’estat d’Israel. La violència mai és una solució sempre és un motiu de major problemàtica. Ni cap idea justifica l’ús de la violència, ni la violència mai ha solucionat cap conflicte. Estic en contra de la violència per principis ètics, però també per pragmatisme (torno a agafar idees de la xerrada de Jordi Armadans. Per tant sortiré al carrer, sempre que ho consideri oportú, per estar en contra de qualsevol forma de violència. Darrerament he intentat llegir el màxim d’entrevistes a líders israelians per saber quins “arguments” donaven. És cert que darrera de cada conflicte hi ha raonaments que ens poden semblar raonables. Darrera de l’Iraq estava una dictadura i darrera de l’Afganistan el terrorisme internacional. Ningú dirà vaig a fer una operació militar perquè vull demostrar la meva força, perquè vull imposar els meus criteris, perquè vull crear terror. Hi ha un argument d’Israel que té molta força. Cada dia ens cauen míssils i ningú de la comunitat internacional fa res per aturar-ho. Parlem-ne. Al final d’aquesta operació militar Hamás ja no tornarà a tirar míssils? Un altre argument Hamás com a organització terrorista agafa escuts humans i amaga les armes a escoles o mesquites. Molt bé. Si Israel dispara a aquests objectius aconseguirà que a partir d’aquell moment Hamás ja no faci servir escuts humans? En definitiva, Israel creu que quan acabi la intervenció militar haurà aconseguit la seguretat i la pau? És evident que no. Per tant darrera de l’ofensiva militar no hi ha un objectiu de resoldre el problema de forma estable. Podran aconseguir fer més febles durant un temps a Hamás, però no resoldre el conflicte.
En tercer lloc, tot i condemnar els plantejaments i les accions de Hamás, no puc estar-me de no posar-ho al mateix nivell l’ofensiva d’Israel. I bàsicament per dos motius fonamentals. El primer és de credibilitat. D’entrada no puc posar al mateix nivell a un Estat, en principi democràtic, i a una organització terrorista. I en segon lloc evidentment per proporcionalitat. I parlo de vides humanes. L’altre dia Shimon Peres preguntava quants míssils eren proporcionals? Ho sento jo no sé parlar d’armes, jo sé parlar de vides humanes. Jo no estic en contra d’Israel i molt menys del patiment històric que ha viscut el poble jueu o de la por que significa viure en territoris on poden caure atacs palestins. Jo estic en contra d’un Estat que utilitza la barbàrie per lluitar en contra de la violència. Israel, Palestina i la comunitat internacional han de buscar una altra solució. No sóc ingenu, sé que Israel no és l’únic responsable. Sé, precisament, que la complexitat és la base d’aquest greu problema internacional i per tant el que també sé és que no es pot respondre amb la única forma primària, la violència. Deixeu-me que posi un exemple, potser absurd, del meu àmbit educatiu.
I en quart lloc l’argument de per què es focalitza tant l’atenció internacional en aquest conflicte i no en altres, molt d’ells molt més violents, és difícil de respondre. A mi també m’agradaria tenir la capacitat de reacció davant de tots els conflictes, indignar-me igual, sortir al carrer i lluitar perquè s’aturin. Però no la tinc i per tant és cert que acabo seguint més aquells conflicte que per les seves característiques els sento més propers. I el conflicte del Sàhara i el conflicte de Palestina els sento més propers. Per tant més que criticar perquè focalitzem l’atenció en aquest conflicte, el que hauríem de fer és aprendre a focalitzar en més conflictes, però alhora aprofitar aquesta guerra, que mediàticament té més seguiment, per reivindicar l’absurditat de la violència i la necessitat de buscar mecanismes internacionals que realment resolguin les crisi que sorgeixen arreu del món.
He escrit aquest article com a resposta al Marc. I he volgut deixar de banda la meva resposta a arguments que he escoltat avui de Joan B Culla que m’han semblat desafortunats o comentaris que vaig escoltar divendres a la COPE que em van semblar pornogràfics. Però crec que és important dir que una cosa és mirar de ser equànime i no deixar-se portar per les entranyes i una altra és mirar, sense mullar-se, com moren centenars de persones. Trobar el punt no és senzill, però jo vaig optar per estar a la manifestació, malgrat coses que no m’agraden. I sobretot perquè qui va estar a la manifestació té la consciència que la immensa majoria de la gent volia la pau i no d’altres coses, però que és més escandalós algú que crema una bandera que centenars de famílies mostrant el seu suport a la víctimes de la guerra.

La pau és possible

El Consell de Cultura del Districte d’Horta-Guinardó ha impulsat un seguit d’activitats a l’entorn de la cultura de la pau. La’ltre dia va ser un dels moments culminants amb la inauguració de l’exposició de la Fundació per la Pau al Centre Cívic del Guinardó i la xerrada de Jordi Armadans. Va ser un acte molt interessant i amb una molt bona assistència de gent. Crec que és important aquest pas que ha fet el Consell de Cultura i afrontar temes tan interessants com aquest i que obren noves vies de treball com a Consell. Aquesta experiència neix de la trobada entre l’impuls de la Cooperativa Rocaguinarda i el compromís del Districte que es va establir en el Pla d’Actuació del Districte. Hi haurà noves iniciatives en aquest camp però de moment hem d’estar contents d’aquesta experiència. Hi ha un tema que vull destacar en aquest escrit. A partir d’una pregunta del públic, en Jordi Armadans ha parlat sobre la nova imatge que es vol donar dels exèrcits. Actualment es planteja els exèrcits com a garants de la pau i com agents de cooperació. Un cop més es tracta d’imatge. Es calcula que al món poden haver-hi uns 20 milions de soldats, d’aquests la quantitat de soldats destinats a missions de pau i cooperació és molt petita, no arriba ni al 5%. El que destina l’exèrcit espanyol, per exemple, a missions de cooperació i pau és una part molt petita dels seus recursos econòmics i humans. I en canvi si heu vist el darrer anunci de l’exèrcit aquesta sembla la seva principal missió. En un moment que tot es valora en funció dels recursos això ens dóna idea de quina és la prioritat. Com deia en un article que vaig penjar al Facebook en directe des de la xerrada, la pau és possible, però no és prioritària. Aquest dissabte a la manifestació en contra de la guerra a Gaza vaig pensar en la xerrada i vaig trobar que era necessari ser-hi, per reivindicar, sense manies la pau, però alhora deixant clar que la meva postura no estava en contra de cap altre poble ni de ningú dels que estava a la manifestació.

Publicitat religiosa... o atea

La publicitat religiosa sembla ser que s’estendrà als autobusos. Primer van ser diferents col·lectius ateus que van impulsar la campanya: “Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida”. Ara ja han anunciat campanyes evangelistes i E-cristians. TMB es deu fregar les mans pensant en l’augment de publicitat que tindrà en època precisament de crisi.
Trobo molt positives aquestes campanyes, totes les que es facin. Crec que obrir debats i ajudar a reflexionar és bo. La llibertat religiosa inclou, evidentment l’ateisme o l’agnosticisme i per tant crec que és molt interessant que es donin a conèixer els seus missatges. Alguna vegada ja he dit que jo era creient, però precisament com a tal reivindico el dret a parlar-ne, sense dogmatismes, sense prejudicis, sense ofenses. No coincideixo de totes maneres en el lema de la campanya. Crec que estableix un binomi fals, la creença en Déu significa no gaudir de la vida. Crec que en general qui ha posat traves a gaudir de la vida no ha estat la Fe, sinó les esglésies. L’Església Catòlica ha estat sens dubte un dels exemples més clars d’aquest intent de coartar la llibertat individual i el dret a gaudir de la vida. L’obsessió pel pecat i la penitència, l’acceptació del patiment com a element purificador o la manca de defensa dels drets de les dones, són exemples clars de com molt sovint la jerarquia catòlica ha anat en contra dels nostres drets. Altres religions han fet i segueixen fent el mateix, sens dubte. Però insisteixo, no crec que en la majoria dels casos la creença en Déu pugui significar deixar de gaudir de la vida. Jo no m’atreveixo a dir que es pugui ser més feliç o gaudir més sent creient o deixant de ser-ho. Jo crec que es gaudeix de la vida sent coherent amb un mateix, sent fidel als teus principis i aconseguint viure d’acord amb allò que t’has plantejat com a fonamental. El missatge d’aquesta campanya pot defensar que gaudir de la vida es pot fer sols d’una manera, no hi estic d’acord.
Insisteixo em sembla bé la campanya i dret a explicar-se. No coincideixo amb el lema. Potser hagués estat més impactant el famós “Sóc ateu, gràcies a Déu”.

Més oposició a Barcelona?

En Jose Rodríguez ha escrit un article molt interessant sobre perquè s'han incrementat, al seu entendre, els conflictes en política municipal els darrers anys. Coincideixo en bona part del seu plantejament però també vull discrepar d'algun aspecte i sobretot fer algunes aportacions. Primer de tot he de dir que no crec que hi hagi més conflictes avui que fa 20 o 30 anys. Possiblement el seu coneixement i la seva implicació en la política municipal actual fa que tingui més referències però jo recordo conflictes al meu barri, el Poblenou, constants. La demanda d'un IES, la reivindicació de la platja, la lluita contra les empreses de transports dins del barri o la demanda de cobertura de la ronda del litoral al seu pas pel barri van ser exemples de mobilització enfront l'Ajuntament de molt impacte. Si tirem mà de l'hemeroteca o de les revistes veïnals veurem el gran nombre de conflictes. Tot i així hi ha dues coses que són importants, al 92 hi havia discurs de ciutat, que jo no compartia plenament, i a més la tipologia del conflicte ha canviat molt. La majoria de conflictes de fa 20 o 30 estaven liderats per AVV amb molta força i responien a demandes de millora globals (més equipaments, millores urbanístiques ...) Ara en canvi han aparegut el que es coneix com a nimby i que crec que es podria definir com la reacció contrària a un projecte necessari o que millora les condicions de vida de la gent, atenent tan sols a criteris privats. En aquest sentit no sempre és fàcil diferenciar tot allò que és clarament nimby (oposició a un centre de menors, a una escola o a una narcosala amb criteris exclusius de pèrdua de valor del patrimoni, d'augment de soroll o de problemes de seguretat. Per què a més com diu el Jose no sempre és senzill diferenciar qui està per aquests motius i qui està per objectius "més nobles". I a més fins a quin punt són nimbies les oposicions a temes tan complexes com la MPGM del Carmel o la requalificació del Mini Estadi? Acceptem però nimby en un sentit més ampli i és evident per tant que el conflicte ha canviat. A Barcelona ara és més fàcil mobilitzar gent en contra d'un projecte que a favor d'una proposta. És més fàcil treure a la gent al carrer per evitar un equipament "molest" que per reivindicar un "equipament feliç" i això ens hauria de fer reflexionar a fons.

Crec que aquest desànim que existeix a Barcelona té una part de responsabilitat en el propi govern municipal. És cert que falta un discurs de ciutat, però tampoc seria bo confondre discurs de ciutat amb castells en el aire. Una part però d'aquest desencís és però més global. No existeixen, crec jo, projectes il·lusionants a nivell de Catalunya, de l'estat o a nivell internacional amb honroses i desmesurades excepcions com podria ser l'efecte Obama. Falten idees que aglutinin projectes engrescadors. Avui la gent som més ecologista amb la capa d'ozó o les balenes però no tant en l'ús del cotxe o en el consum propi.

Un altre aspecte que al meu entendre ha canviat és el paper dels mitjans de comunicació. Ja sabeu que aquesta és una de les meves obsessions. La necessitat de fer notícies a partir del conflicte és un terreny abonat pels nimbies. Hi ha experiències més que sobrades per demostrar que ocupa més espai a les notícies el conflicte a un equipament que el propi equipament. No és notícia la feina que es fa. També és cert el que planteja el Jose de que no sabem comunicar (si estic a ICV, ja sé què és això), però els diaris no ajuden. Portem més de 3 anys amb la narcosala en funcionament. No ha sortit cap notícia. Ja sabem allò de "no news, good news" però potser es passen. Qualsevol incident hagués tingut ressò mediàtic i potser hagués ajudat a la gent que va defensar l'equipament recordar que està funcionant bé. A més de que des de determinats es construeix un discurs en contra de la bona imatge de Barcelona també crec que cal parlar de la baixa capacitat dels mitjans per parlar sobre la ciutat.

També ha canviat el paper dels partits polítics en els moviments associatius. Temps enrere els partits d'esquerra es mobilitzaven per aconseguir tenir influència a les AVV, ara són els partits de dretes els qui entren "a saco" en les plataformes. I a més no ens oblidem, esten en un govern en minoria, un fet inèdit en els 30 anys de democràcia i això no és senzill d'administrar. Quan el govern no pot prendre grans decisions sense l'acord amb cap altre partit, les plataformes i moviments creuen veure moltes més oportunitats d'èxit.

Una cosa amb la que no coincideixo amb el Jose és amb la capacitat d'organització i èxit d'aquests moviments. Jo crec que no aconsegueixen res si l'administració és ferma. I en canvi un moviment associatiu fort té més capacitat d'assolir objectius. A Horta-Guinardó crec que han aconseguit més coses l'AVV de la Font d'en Fargues, de Can Baró o a Horta (amb la Coordinadora) per posar alguns exemples, que no pas cap de les plataformes que hem tingut al llarg dels darrers anys. Objectivament la plataforma en contra de la narcosala va trencar les relacions a Montbau, va perjudicar greument a les entitats i va significar la pèrdua de vots a les municipals, però no va aconseguir ni un sol dels seus plantejaments, igual que la plataforma en contra del canvi de sentit de Mare de Déu de Montserrat. No és el mateix en el cas de quan existeixen negociacions d'expropiacions pel mig com a la Clota, Carmel o Tres Turons. Per tant hem d'aprendre a tractar amb aquests nous moviments, perquè cometem massa errors, però tampoc magnifiquem el seu impacte que acaba sent puntual i mediàtic més que profund. Són molt explosius, però poc eficaços si l'administració sap estar al seu lloc. I a més no és senzill com respondre. Nosaltres hem d’apel·lar a la raó i ells apel·len a les entranyes. Ja ho diu a més el Jose entre un pobre senyor que diu que el deixen al carrer i una mastodòntica administració, qui tindrà raó?

He mirat d'aportar algunes idees a un debat que trobo apassionant. En podem parlar molt més si us ve de gust.