El Consell de Cultura del Districte d’Horta-Guinardó ha impulsat un seguit d’activitats a l’entorn de la cultura de la pau. La’ltre dia va ser un dels moments culminants amb la inauguració de l’exposició de la Fundació per la Pau al Centre Cívic del Guinardó i la xerrada de Jordi Armadans. Va ser un acte molt interessant i amb una molt bona assistència de gent. Crec que és important aquest pas que ha fet el Consell de Cultura i afrontar temes tan interessants com aquest i que obren noves vies de treball com a Consell. Aquesta experiència neix de la trobada entre l’impuls de la Cooperativa Rocaguinarda i el compromís del Districte que es va establir en el Pla d’Actuació del Districte. Hi haurà noves iniciatives en aquest camp però de moment hem d’estar contents d’aquesta experiència. Hi ha un tema que vull destacar en aquest escrit. A partir d’una pregunta del públic, en Jordi Armadans ha parlat sobre la nova imatge que es vol donar dels exèrcits. Actualment es planteja els exèrcits com a garants de la pau i com agents de cooperació. Un cop més es tracta d’imatge. Es calcula que al món poden haver-hi uns 20 milions de soldats, d’aquests la quantitat de soldats destinats a missions de pau i cooperació és molt petita, no arriba ni al 5%. El que destina l’exèrcit espanyol, per exemple, a missions de cooperació i pau és una part molt petita dels seus recursos econòmics i humans. I en canvi si heu vist el darrer anunci de l’exèrcit aquesta sembla la seva principal missió. En un moment que tot es valora en funció dels recursos això ens dóna idea de quina és la prioritat. Com deia en un article que vaig penjar al Facebook en directe des de la xerrada, la pau és possible, però no és prioritària. Aquest dissabte a la manifestació en contra de la guerra a Gaza vaig pensar en la xerrada i vaig trobar que era necessari ser-hi, per reivindicar, sense manies la pau, però alhora deixant clar que la meva postura no estava en contra de cap altre poble ni de ningú dels que estava a la manifestació.
1 comentari:
Més endavant faré un post al meu blog sobre el tema. Però encara l'haig de treballar més.
En tot cas hi ha una cosa que no em puc callar. Ens estem equivocant, i molt greument. L'ambient que s'està respirant és molt perillós. Veig arreu consignes antisemites, contra Israel... i el que és pitjor, a favor de de grups com Hamas.
Entenc que com a gent d'esquerres sempre hem defensat i sempre defensarem als més dèbils. No vaig tenir manies quan la guerra d'Iraq en fer una pancarta i amb altres companys de l'escola tallar la Diagonal i travessar-la caminant desde l'Av. de Pedralbes, fins Balmes cap a Plaça Universitat. Demanàvem el mateix que demanem ara. La Pau.
Però jo no em veig capaç de anar a una manifestació demanant Boicot a Israel, on es cremin estrelles de david, u on es llegeixin pancartes de l'estil "Visca la Intifada".
No puc defensar un grup islamista radical com Hamas, amb uns valors que estàn a les antípodes dels que nosaltres, com a ICV, defensem. Sembla que recolzem l'integrisme islàmic, enemic de l'emancipació femenina, la llibertat de pensament, els drets de les persones... una societat masclista, homòfoba, que no vol un Estat laïc, sinó islàmic... Que no dubta en utilitzar criatures per matar, que amaga els seus polvorins a les escoles i hospitals...
Ens estem equivocant molt greument. No ens podem sublevar ara, i no fer-ho quan un terrorista s'immola en un centre urbà d'Israel, quan Hamas assessina pels carrers de Gaza als seus opositors... I ja no parlem de la meva indignació quan no veig mostres de despreci amb el que succeeix a Darfur, a Colòmbia, a Ruanda, Sierra Leone, Somalia, Ethiopia... per nombrar-ne només alguns. Qui va sortir al carrer per la guerra de Georgia? ah no! era estiu i estàvem de vacances...
M'indigna veure la gent revoltant-se ara, però que quan tornen a casa es mengen plàtans Chiquita (de la United Fruit Co.) o pinyes Del Monte (també de la United Fruit Co.). Responsables d'autèntiques barbàries a l'Amèrica Llatina només per el control de les produccions agrícoles.
És clar que ens hem de posicionar en contra de casi qualsevol guerra evitable. És clar que les actuals massacres de Gaza em fan tant de fàstic com a tothom que tingui sentiments. És clar que m'indigna que milers de persones estiguin morint salvatjement aquests dies i em sento impotent per no poder-hi fer rès. Ploro per ells. Però també ploro per als soldats Israelians, per els nanos de 18 anys que ara envien el front i que no saben si tornaran a casa sencers...
Tinc clar que Israel s'equivoca. Però tampoc sóc capaç de proposar altres solucions. Pot existir diàleg amb Hamas? Tinc els meu dubtes.
En qualsevol cas, ens hem de replantejar si enfoquem bé el tema. Hem de ser coherents amb nosaltres mateixos. No podem caure en el parany de l'antisemitisme. No. Rotundament NO.
Mobilitzar-nos contra la dreta a Israel, si. Mobilitzar-nos contra tota injusticia, també. Però no ens podem deixar emportar per la irresponsabilitat de donar suport a l'integrisme religiós. L'enemic del meu enemic no té perquè ser el meu amic.
No sé si m'he explicat gaire bé. Potser alguns pensaran que m'he grillat.
Publica un comentari a l'entrada