HG 2009

El 2009 representarà pel Districte d’Horta-Guinardó, llevat de sorpreses, un repte important en dos aspectes centrals de la política municipal: planejament i grans obres. També serà l’any en que veurem com la masia de Can Fargas s’obre al públic o es desencalla d’una vegada la UA3 del Mercat del Guinardó, entre moltes altres coses. En aquest article parlaré dels reptes de planejament i en un proper abordaré el tema de les grans obres.

En relació al planejament el Districte d’Horta-Guinardó està afrontant alguns dels grans reptes que tenia plantejats des de fa molts anys. No és senzill. Planificar significa posa damunt de la taula aspectes que afecten a la vida i a les propietats de les persones. Tot el planejament derivat de la Vall d’Hebron o la Clota representen un gran repte de futur. Estem dissenyant la ciutat, estem optant per models urbanístics i estem parlant d’usos del sòl. La complexitat arribarà aquest any al seu màxim exponent en els processos de planejament del Carmel i Tres Turons. En el cas del Carmel ara estem en ple procés de valoració de les al·legacions presentades. Caldrà ser molt curós en el treball, caldrà aplicar tècniques de microcirurgia per tal d’aplicar els objectius d’aquest planejament amb el mínim cost possible (i ara no parlo de cost econòmic). En el cas de Tres Turons cal desenvolupar ja l’aprovació inicial que ha de permetre preservar la zona central del Parc sense habitatges i reorganitzar les vores per tal de permetre que tothom es pugui reallotjar a l’entorn del Parc. Hi ha qui planteja que la proposta de planejament suposa fer fora gent de casa seva per tenir un Parc. La realitat és una altra (si tenim en compte l’actual planejament), la ciutat renuncia a una part important del Parc perquè tothom sigui reallotjat en el seu entorn. I a més el procés ha de servir per recuperar el Turó de la Rovira i la seva gran riquesa històrica. És cert que no és fàcil per a la majoria de la gent haver de canviar de casa, però també és cert que el futur de la ciutat necessita d’un espai com el dels Tres Turons com a espai verd i no com a zona mixta d’habitatges i verd. Fer aquests dos planejaments amb serietat, transparència i visió de futur no és senzill. La política avui dia necessita de resultats massa immediats i aquests processos tenen un alt desgast, però són necessaris. En aquest cas però crec que a més de la voluntat de l’equip de govern (PSC i ICV-EUiA) podrem sumar el suport d’ERC que ja ha manifestat reiteradament la seva postura a l’entorn d’aquests projectes. En aquest cas serà fonamental entendre’ns molt sincerament. D’aquí a uns anys crec que la majoria de la gent entendrà que a vegades val la pena fer projectes que poden representar un canvi en la vida d’algunes persones però que aquest canvi acaba beneficiant a la col·lectivitat. I a el que caldrà és garantir en tots els casos de planejament pendents les millors condicions de reallotjament i que en cap cas suposin una llosa per a ningú.

Balanç

Ara fa just un any vaig escriure un article molt agosarat al meu blog, no es tractava de fer cap reflexió política dura, ni de ficar-me amb ningú. Expressava públicament, entre d’altres coses, 10 reptes personals pel 2008. Un d’aquests reptes era que m’aprimaria 16 kg, i els que m’heu vist darrerament podeu acreditar que m’he quedat lluny. Un altre repte era tenir la taula del meu despatx, però la final al Districte s’han decidit a ampliar-me el despatx i la taula. També és veritat que altres reptes com el de jugar amb la meva filla o anar a veure música en directe han tingut un millor resultat. La veritat és que no em puc queixar d’aquest any que s’acaba. Com a elements més negatius la mort durant aquest any per malaltia de dos amics, joves, massa joves i bones persones, el Marc i el Lorenzo. També un ensurt de salut a la família que ara ja està ben encarat. I finalment, tot i que a molta distància, la impotència de veure que aquí i a tot arreu algunes persones mediocres ocupen càrrecs significatius i que la gent que té la responsabilitat de resoldre-ho no hi fa res.. Però la cistella de les coses positives ha estat molt més gran. M’ho he passat molt bé, he fet algunes gresques memorables, he gaudit molt de cinema, música i literatura. M’ha anat bé amb la parella. La meva filla està pletòrica i feliç. I he mantingut la meva vida social real i virtual al màxim. La real ha significat sortir força, fer alguns viatges, uns quants sopars i cerveses i recuperar velles amistats, per exemple. També he explotat la meva vida social virtual. He mantingut el blog actiu i m’he endinsat en el fascinant forat negre del Facebook. Ha estat una nova manera de seguir rebent carinyo. He retrobat a molta gent, però m’ha fet especial il·lusió retrobar a alumnes meus de Gravi. És molt curiós tenir notícies de la gent que vas ser profe ara fa 10 o 12 anys per exemple. Saber com els hi ha anat i en general rebre records d’aquella època. La veritat és que la majoria m’han enviat missatges molt personals que m’han agradat molt. Segueixo pensant, cada dia, que la passió dóna resultat. Em vaig prendre la feina de mestre amb passió i crec que he deixat certa petjada i hi ha gent que m’ho agraeix. Em prenc les relacions personals amb passió i segueix havent-hi molta gent que m’ho agraeix. Em prenc la vida molt seriosament per tal de divertir-me, i no em puc queixar. Perdoneu-me que avui hagi escrit una cosa tan personal, però el cap d’any em dóna per aquestes coses. Feliç 2009 a totes i tots i espero compartir-lo.

Quiet, Màrius Serra

He llegit el darrer llibre de Màrius Serra, “Quiet”, un emotiu strip-tease personal davant del que ha representat per a ell i la seva família el naixement del seu segon fill, en Lluís, o el Llullu com carinyosament el coneix. En Lluís pateix una greu encefalopatia que no li permet no ja dur una vida normal, sinó tan sols dur a terme la seva vida quotidiana sense gran suport. En primer lloc he de dir que m’he llegit el llibre gairebé seguit, entre la tarda i el vespre de dissabte. Tinc la sort de conèixer al Màrius Serra a través del barri d’Horta. L’he vist a festes a Font d’en Fargues amb el seu fill i he pogut gaudir d’algunes converses amb el Màrius, sempre prou apassionants. També vaig poder veure el muntatge fotogràfic al que fa referència on per efecte òptic podíem veure al Lluís en moviment i que reprodueix en el llibre. És evident que no faré una crítica literària del llibre, perquè no en sé i perquè el principal mèrit del llibre i la seva utilitat no està en la qualitat literària, com passa amb les guies telefòniques o els llibres de cuina. Tot i així és un llibre molt ben escrit i que enganxa. És un llibre que a partir de la seva experiència personal et permet reflexionar a l’entorn de les discapacitats greus, en la línia d’altres llibres que ja havia llegit com “Berta, tu pots” o “El teu nom és Olga” (aquest darrer de Josep Maria Espinàs). Durant la meva època com a monitor d’esplai vaig tenir el goig de poder treballar amb uns quants nois i noies amb paràlisi cerebral a partir d’un acord amb la Fundació Pere Mitjans. Nois i noies equiparables en la seva malaltia al Lluís i el llibre m’ha permès recuperar bona part d’aquests records. No és senzill tractar el tema com ho fa Màrius Serra. No cau en el dramatisme, mai treus la conclusió de pensar que el Lluís ha estat una desgràcia pel Màrius i la Mercè, és una situació molt dura. Però tampoc cau en un fals ensucrament de fer veure que això és el millor que li podia passar. Claredat i franquesa davant d’una situació que t’obre moltes portes, que et fa viure noves sensacions i que t’aporta un nou sentit als detalls i a les petites coses, però alhora una situació que te’n tanca d’altres, que et fa qüestionar cada dia, que et rebel·la perquè el teu fill no podrà fer el mateix que els altres i que t’obliga a fer una vida molt condicionada (físicament, econòmicament i de perspectives de futur). Les reflexions sobre la mort són especialment colpidores. En el llibre les anècdotes permeten pensar i explicar moltes coses i això té una gran força, però alhora dóna la sensació de que estem robant fragments d’intimitat d’una família. El llibre m’ha agradat molt per aquesta vessant de risc. Quan escrius una novel·la com “Farsa” pot agradar més o menys però ningú es pot sentir dolgut, traït o descobert. Amb aquest llibre sí. Ara no juga amb paraules i significats. Aquí aposta per la sinceritat en vena. No hi ha res més difícil que afrontar un tema tan personal i arriscat com aquest fugint de convencionalismes o de tractaments políticament correctes. El llibre permet conèixer més al Màrius i sobretot descobrir a través del Llullu, tot allò que s’amaga darrera de la fragilitat. I també permet conèixer la dura realitat del trànsit a Horta a l’hora d’entrada i sortida de les escoles.

Com valorarem finançament?

Diuen que estem a poques hores d’arribar a la presentació de l’acord de finançament entre l’Estat i les Comunitats Autònomes. Per l’expressió que he vist d’alguns socialistes catalans, l’acord sembla real i imminent. Ara em ve però un problema. Com sabrem si és un bon acord? És evident que jo no tinc ni idea de finançament, amb prou feines sóc capaç d’entendre els meus propis comptes. La valoració per tant de l’acord l’hauré de fer a partir del criteri d’autoritat, és a dir en funció de les opinions de la gent que confiï. Com que a més a Catalunya no em sembla que tinguem organismes autònoms que puguin fer una lectura relativament objectiva, hauré de tirar directament mà dels partits polítics. I aquí és on crec que podem tenir la trampa. Si l’acord té el suport de PSC, CIU, PP, ERC, ICV-EUiA i Ciutadans simplement al·lucinaré i creuré que estic somniant o que hi ha alguna cosa que se m’escapa (és com quan la presidenta de la comunitat de Madrid ha dit que estava d’acord que comences a tremolar). Si l’acord té el suport del tripartit i de CIU llavors sí que tindrem la sensació que les coses han anat bé. I si l’acord té el suport sols del PSC conclourem que ens han tornat a prendre el pèl. Però què passarà si es produeix un altre dels escenaris possibles i molt probables?

Escenari 1. L’acord té el suport del PSC i ICV. La primera lectura és que l’acord és dolent, el PSC és una sucursal del PSOE i ICV és la marca blanca del PSC com sempre. La segona lectura seria que aquest és el millor acord possible i que la resta de partits estan més pendents de l’estratègia que del finançament.

Escenari 2, L’acord té el suport del tripartit (PSC, ERC i ICV-EUiA) i el desacord de CIU. Doble lectura segons qui ho miri. Una primera opció és que el tripartit és sòlid i CIU sols es preocupa per rebentar l’acord i desgastar al govern, prefereixen fer mal que construir. La segona opció és que CIU manté les arrels de la catalanitat i que ERC s’ha venut per un plat de llenties i per seguir al govern.

Escenari 3. L’acord té el suport de PSC, ICV-EUiA i CIU i el desacord d’ERC. També una doble lectura. Per una banda dir que l’acord és central i bo i que ERC vol marcar perfil radical independentista i que s’ha d’entendre la seva postura més en clau interna. Segona lectura, es demostra que sols hi ha un partit que pot lluitar per assolir millors nivells d’autogovern i que la resta són uns pactistes.

Segur que hi ha més escenaris possibles, però en el fons em preocuparà molt que la interpretació del possible acord que està a punt de donar-se a conèixer es faci tan sols en clau de partits i no en clau de finançament per Catalunya.

Posa't la gorra

Aquest dissabte vaig anar a la festa “posa’t la gorra” que organitza l’entitat AFANOC per tal de recollir fons econòmics i sensibilitzar a l’opinió pública al voltant del càncer infantil. Aquesta entitat té com un dels seus grans projectes la construcció de la residència dels txuklis que serà un espai on podran ser-hi les famílies mentre tenen a un fill o filla en tractament. Hi vaig anar amb la meva filla, aprofitant que havíem quedat amb amigues seves. A part de la solidaritat i de la festa, va ser una bona oportunitat per parlar amb la meva filla sobre el fet que hi ha nens i nenes que estan malalts i que alguns moriran de la seva malaltia. Ens costa afrontar el dolor, però sobretot creem murs per tal de protegir a la infància de trobar-se amb això, I és un error. Crec que va ser positiu que la meva filla a part de disfrutar molt amb les seves amigues, amb l’actuació del mag Lari o amb els regals que es donaven, tingués clar que a la vida hi ha problemes, i alguns molt greus, però sobretot que la vida també hi ha gent disposada a treballar per solucionar-los, com la gent de l’AFANOC. Fa poc també la meva filla va entrar per primer cop a veure una persona morta al tanatori. No sé si és el més adequat als vuit anys. La meva filla és feliç, extravertida, sociable i vital però també ha de saber entendre, amb sensibilitat i moderació però amb claredat, que no tothom té la seva sort. Com podem educar el contacte amb el dolor, amb la malaltia entre la infància? No ho sé del tot, però segur que no aixecant murs per aïllar-los del tot i fer veure que això és un món màgic i irreal.

Recomanacions cinema espanyol

Ara que s’acosten temps de festes i de regals permeteu-me que us faci recomanacions de DVD que val la pena regalar. He triat sols pel·lícules espanyoles, i l’hi dedico a atotes aquelles persones que creuen que per ser nacionalista s’ha de rebutjar la cultura espanyola i a tota la gent que pensa que perquè jo sóc nacionalista ho faig. He triat 15 pel·lícules però en podria posar moltes més, entre d’altres coses no he repetit director o directora.

1. Plácido Luis G. Berlanga. Tendra i lúcida crítica.
2. Átame Pedro Almodóvar. Pació.
3. Abre los ojos Alejandro Amenábar. Angoixant
4. Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto. Agustín Díaz Yanes. Brutal.
5. El Dia de la Bestia. Álex de la Iglesia. Terror ben fet.
6. El Bola Achero Mañas. Denúncia sense matissos.
7. Mi vida sin mi Isabel Coixet. Dolça i serena.
8. Lucia y el sexo. Julio Medem. El sexe com a excusa per explicar coses
9. Los lunes al sol. Fernando León de Aranoa. L’atur, la crisi.
10. Días contados. Imanol Uribe. Un bon acostament a ETA
11. Te doy mis ojos. Iciar Bollain. Un acostament dur a la violencia masclista.
12. Solas. Benito Zambrano. La soledad i la vellesa.
13. Smoking Room. JD Wallovits i Roger Gual. El tabac i les relacions humanes
14. Remando al viento. Gonzalo Suarez. Poesia plena.
15. La lengua de las mariposas. José Luis Cuerda. Com neix l’odi?

Cristianisme compromès

“Quina llàstima, també, que el president de la conferència episcopal espanyola, el bisbe Rouco, cridi perquè s’oblidi d’un cop la memòria històrica dels morts pel franquisme, quan ell i els seus acaben de promoure la canonització dels morts per les “ordas marxistas” “

Aquest text no correspon ni a una butlletí de l’associació d’expresos polítics ni de cap altre organització de recuperació de la memòria històrica. Forma part del full informatiu que la parròquia de Santa Maria del Taulat del Poblenou repartia aquest passat diumenge a les misses. La contundència del text pot sorprendre per qui no està acostumat a conèixer la forta resistència d’algunes comunitats cristianes de base davant de l’ofensiva ultradretana de la conferència episcopal espanyola i del Vaticà. És cert que això no disculpa l’actitud de la jerarquia, però el fet que hi hagi gent cristiana que parli clar i sense pors està bé, perquè la gent que assisteix a les misses del barri o bé que té l’oportunitat de llegir aquest paper es pot reafirmar en les seves conviccions. Algú podria dir que és fàcil parlar i més difícil actuar. En aquest cas no és així.

També dedica algunes frases prou contundents sobre l’actual crisi econòmica: “Els veritables drames de la humanitat no són la caiguda de les borses, l’endeutament de les grans empreses, sinó la fam endèmica de molts països, els genocidis actuals, les morts a les “pateres”, els desplaçats i refugiats a causa de conflictes bèl·lics.”

Davant la situació actual cal escoltar moltes veus de gent que creu que s’ha de transformar l’actual societat. Gent d’església, gent dels sindicats, de les entitats socials ... La indignitat de l’actual situació mundial requereix de molta gent que ens ho recordi i que alhora estigui disposada a actuar.

Enquesta Periódico dilluns 15 desembre

El Periódico ha publicat una nova enquesta sobre intenció de vot a les municipals de Barcelona. Sempre és difícil treure conclusions d'una enquesta que a Barcelona té una mostra de sols 800 persones i en la que prop del 23% no contesta, però en el fons marca tendències. L'enquesta diu que hi ha un empat entre PSC i CIU, sols dues dècimes de diferència. Pot ser. PP es manté gairebé invariable, fet previsible i ICV i ERC perden suport, tot i no ser molt significatiu. És tan poc significatiu que dos o tres vots canvien percentatges. La conclusió de l'enquesta és que no hi ha conclusió. Ja fa temps que es pot preveure una bona perspectiva de resultats per a CIU, sols un any i mig després de les eleccions i en una situació de força tasca de desgast del govern per part de l'oposició i d'alguns mitjans l'enquesta deixa les portes obertes. Hi ha una porta però que serà més difícil d'obrir, la de l'actual govern municipal. Els governs que ens aquests moments, si fem cas de l'enquesta, són més factibles són el tripartit d'esquerres o la sociovergència. Fins i tot es podria donar el cas d'un govern CIU-PP si obtenen majoria absoluta entre els dos. I qui no tindria gaire opcions d'equidistància seria ERC. La seva actual estratègia d'estar fora del govern però sent soci preferent sembla que de moment no li garanteix una millora dels resultats electorals i ERC sola no podria donar-li en cap cas el govern a CIU. Per tant estem al cap del carrer. El PSC té moltes opcions d'estar al govern cal decidir si amb un govern d'esquerres o no. ICV garanteix això. Tenim molt més a aportar i segur que l'encara poc conegut lideratge de Ricard Gomà ens ajudarà. Estaria bé que ERC es sumés ja des d'ara a aquesta opció de govern d'esquerres, seria la millor garantia d'afrontar l'actual legislatura no com un examen sinó com un repte per fer avançar la ciutat. No hi ha res tancat i tots mirarem de fer avançar les nostres propostes i guanyar pes electoral, però una de les conclusions clares és que ERC no podrà optar entre CIU i PSC i potser caldria ja superar l'actual conjuntura i començar a teixir un projecte sòlid, plural i d'esquerres per la nostra ciutat .I CIU pot estar contenta en part però ni després de tants anys d'oposició no aconsegueix ser l'alternativa clara i sols podria governar amb una coalició funcionalment complexa amb el PSC o amb una coalició estèticament arriscada amb el PP. Tenim molta feina a fer per demostrar que és possible, positiu i necessari un nou govern d’esquerres a Barcelona.

Conselleries de barri

Com deia a un anterior article seria difícil entendre les millores en les percepcions econòmiques dels consellers i conselleres si això no es vinculés a un canvi en els seves funcions. Un dels aspectes més visibles a nivell de govern, d’aquest canvi de funcions es veurà a Horta-Guinardó en els barris. La voluntat municipal d’acostar la participació al terreny del barri es concretarà en un primer moment en la designació d’un conseller de barri. En el cas d’Horta-Guinardó això voldrà dir que cada un dels onze barris (Guinardó, Baix Guinardó, Can Baró, Font d’en Fargues, la Clota, Horta, Carmel, Teixonera, Montbau, Vall d’Hebron i Montbau) tindran un referent de l’equip de govern. Això encara no s’ha tancat dins de l’equip de govern i per tant els noms ja us els informaré en propers articles. Aquests consellers o conselleres de barri hauran de ser un referent entre aquell barri i el Districte, conjuntament amb la figura del tècnic de barri que es crearà al llarg del 2009. L’organització del barri passa atenir per tant una estructura molt basada en el territori més concret, en el barri. Durant el segon semestre del 2009 està previst que es constitueixi el Consell de Barri, un nou òrgan de participació que permetrà acostar més la participació. Amb dues sessions anuals el consell de barri tindrà un doble punt en l’ordre del dia. Una primera part informativa del Districte sobre els projectes i actuacions que afecten a aquell barri i el seguiment dels temes tractats en anteriors consells i un segona part oberta a la participació del barri amb un primer torn per les intervencions de les entitats i un segon torn pels ciutadans i ciutadanes que ho desitgin.
La proposta actual d’organització de la Barcelona dels Barris també permetria la convocatòria de sessions conjuntes de diferents consells de barri quan es consideri oportú.
Els Consells de Barri permetran acostar de forma molt intensa la participació a la ciutadania però no hem d’oblidar que haurem de treballar per evitar dos dels grans riscos que planteja aquesta proposta i que segur a Horta-Guinardó ho sabrem fer. Per una banda l’augment d’òrgans de participació pot provocar la dificultat d’algunes entitats, especialment les més generalistes, de fer un seguiment de la política municipal. Per altra banda la fragmentació de fer la participació a partir dels barris no pot suposar la pèrdua d’una visió global de les polítiques del Districte. Potser sí que quan parlem de manteniment de la via pública ho podem desglossar per barris, però és difícil parlar de polítiques de serveis socials, de mobilitat o de joventut sols per barris. Per evitar aquests dos riscos caldrà seguir treballant en el marc del Consell Ciutadà. Aquest ha de ser l’espai de la síntesi i el debat global. L’espai perquè les entitats tinguin protagonisme i perquè no es perdi la visió global del Districte. Per sort a Horta-Guinardó el Consell Ciutadà, tal i com ja he anat comentat anteriorment, té una gran força i funciona força bé. Ara ens cal apostar per aquesta participació més al terreny del barri, amb nous instruments que haurem d’anar coneixent.

L'hora de consellers i conselleres

Aquest proper any 2009 s’iniciarà amb una novetat important en el funcionament dels Districtes. Una nova estructura de dedicacions que ha de suposar un canvi molt important en la proximitat dels Districtes i no tan sols un augment pressupostari. El Districte d’Horta-Guinardó té 19 consellers i conselleres. En concret 8 del PSC, 4 de CIU, 3 del PP, 2 d’ICV-EUiA i 2 d’ERC. Com tothom ja deu saber la suma de consellers del PSC i ICV-EUiA formen el govern del Districte, amb majoria. Cal destacar també el suport d’ERC als grans temes del Districte (PAD, pressupostos ...). Fins ara els consellers i conselleres cobraven unes dietes per la seva assistència que en cap cas permetien una dedicació intensiva.
A partir del primer de gener aquesta situació canvia i a cada Districte hi haurà un conseller o consellera de govern a dedicació exclusiva (equivalent a una jornada completa), un conseller o consellera de cada grup municipal a dedicació plena (equivalent a una mitja jornada) i la resta (13 en el nostre cas) seguiran cobrant dietes i tindran per tant dedicació ordinària, tot i que en aquest sentit també veuran millorades significativament les seves dietes. En el cas d’Horta-Guinardó cal tenir en compte a més que dos consellers ja tenen dedicació exclusiva pels seus càrrecs de Comissionada d’Alcaldia i Assessor a la Presidència.
Si no hi ha canvis de darrera hora inesperats, el conseller a dedicació exclusiva d’Horta-Guinardó serà el conseller d’ICV-EUiA Jordi Fornés, conseller de persones amb discapacitat i de salut. En Jordi Fornés haurà de fer una important tasca de relació entre el govern del Districte i la ciutadania. L’Anna Mir, l’altre consellera d’ICV-EUiA desenvoluparà les tasques de dedicació plena dins el grup municipal. De la resta de grups municipals ja us informaré quan ho facin oficial. És evident que calia fer canvis en l’estructura dels Districtes i avançar cap a l’elecció directa dels consellers i conselleres i això passa per augmentar la capacitat de relació política dels Districtes. No és lògic que un territori de 170.000 habitants com Horta-Guinardó hagi de basar la seva capacitat de relació “amb dedicació professional” a la figura de la Regidora del Districte, que a més també assumeix altres obligacions de govern a l’Ajuntament de Barcelona (Dones i Joventut). Per tant els grups municipals i el govern del Districte han de guanyar capacitat d’escoltar, de treballar amb les entitats, de transmetre que està passant al carrer i què està passant al Districte. El repte no és senzill però cal fer una aposta important en aquest sentit, molt vinculada a la Barcelona dels Barris que explicarà en un proper article.

Projecte de vida independent

L'altre dia vaig tenir l'oportunitat de parlar una bona estona amb el company Antonio Centeno. És una persona que ha treballat molt el tema dels projectes d'independència enfront de l'assistència en els casos de diversitat funcional, com ell sempre esmenta o en general de les discapacitats. El seu plantejament és que el que cal que facin les administracions és dotar a la persona dels recursos perquè pugui administrar el seu projecte vital independent i lliure. És a dir no és l'administració qui diu quins serveis té cada persona (servei, horaris, dies ...) sinó que és la persona la que administra uns recursos públics, sol o amb ajuda de persones amb la seva mateixa condició, per tal de poder tirar endavant els seus interessos. Ningú millor que el propi usuari per tal d'establir les seves necessitats. En aquest sentit s'està duent a terme un projecte pilot a l'Ajuntament en aquest sentit. Es tracta d'un assistent personal gestionat directament per l'usuari. Al marge de les dificultats objectives d'universalitzar aquest projecte, la conversa amb l'Antonio em va fer reflexionar sobre la necessitat de replantejar les polítiques adreçades a les persones amb discapacitat o amb diversitat funcional. La Llei de la Dependència ha estat una millora significativa en la vida de les persones que necessiten ser usuàries de serveis de suport. Hi ha gent però que ens obliga a anar més enllà i a pensar en clau diferent. No es tracta tan sols de disposar de serveis per garantir una certa "normalitat" sinó que l'objectiu és garantir que cada persona pugui desenvolupar el seu projecte vital independent. És cert que encara ara es mesuren les aportacions de cada persona en funció de la seva productivitat laboral. L'esquerra ha de canviar també en aquest sentit. Cal fer compatible el projecte vital personal i la cohesió social. No sé si he sabut transmetre prou clarament algunes de les idees que em va suggerir la conversa amb l'Antonio, però crec que és un tema molt suggerent des del punt de vista del debat. En aquest sentit reitero a l’Antonio Centeno que s’animi a fer un blog i sinó a través del facebook sí que podreu trobar alguns articles d’ell.

Fora de temps. Lurdes Nieto

Vaig dir que faria una crítica del llibre “Fora de temps”, escrit per la meva germana, un cop l’hagués tornat a llegir. No és senzill. En primer lloc perquè no estic acostumat a fer crítiques de llibres i en segon lloc perquè no és fàcil fer-ho de la primera novel·la de la teva germana, però ho intentaré. Crec que una cosa en la que no m’equivoco és que és una novel·la fàcil de llegir i de seguir, es fa amena i manté l’interès per la història fins al final. En segon lloc la novel·la està ben estructurada, tenint en compte que s’hi creuen fragments d’històries de diferents èpoques, la diferent tipografia que s’usa al llibre també hi ajuda. I en tercer lloc és una novel·la ben documentada i rigorosa. Aprofundint una mica més diré que aquesta és una història de gent que ha perdut coses però que no és perdedora. Tots els protagonistes del llibre acaben compartint grans moments de soledat, pèrdues importants (són vençuts a la guerra, han perdut la memòria, han perdut la llibertat, han tingut grans desenganys), però en canvi no plantegen la seva vida com un fracàs. És una història de persones anònimes, que saben encarar les dificultats, que saben trobar sempre una porta oberta. No són ni triomfadors ni fracassats, sinó persones que han de conviure amb problemes, amb situacions difícils i que saben trobar en els petits detalls i en les casualitats la intensitat de la vida. I això li passa a l’escriptor en crisi, a la dona gran de la residència, a la interna del manicomi o a qui torna de l’exili. Com diu una protagonista fins i tot “hi ha una certa bellesa en la desesperança”. I el més important no acaba sent l’argument, sinó allò que ens acompanya. La Lurdes Nieto quan presentava l’altre dia la novel·la a la Casa del Llibre va dir que aquesta història no té cap element autobiogràfic però en canvi té molt d’ella mateixa. És cert i us asseguro que val la pena que ho descobriu. Una part d’aquesta manera d’entendre la seva novel·la es troba ja en la dedicatòria del llibre. No podia ser d’una altra manera, aquesta primera novel·la està dedicada al meu pare que aviat farà deu anys que va morir. La dedicatòria diu “Al meu pare, que em va ensenyar la bellesa de les coses senzilles”.Possiblement la gràcia d’aquesta novel·la està aquí, res del que passa acaba sent més important que aquells petits detalls que et fan decantar la vida. Petites casualitats que si estem atents ens acaben marcant la vida i ens ajuden a superar totes les dificultats. Si us animeu a llegir el llibre us recordo les seves dades “Fora de temps”, Lurdes Nieto, Edicions Saragossa, 18 euros. El podeu trobar a la Casa del Llibre o com no a l’Etcètera, la llibreria del carrer Llull (si no la coneixeu pot ser una bona ocasió perquè us hi acosteu). I si no us va bé i us és més senzill veure’m m’ho podeu dir i us el portaré.

Contrastos en política

El món de la política té uns contrastos espectaculars. El gran desprestigi que té s’ha guanyat a pols. Alhora però les grans transformacions de la nostra societat i les grans conquestes quotidianes estan habitualment lligades a persones vinculades al món polític. Dins dels partits de casa nostra he conegut les persones més mediocres i patètiques i alhora les persones més lluitadores i magnífiques. Suposo que em permetreu que no posi exemples concrets de les persones del primer paquet (mai millor dit), perquè em podria afectar en el meu dia a dia, però també és cert que dins de la política, al meu partit i a d’altres hi ha gent que cada dia treballa per la millora de la societat, a vegades des de la gestió directa política i a vegades des del moviment associatiu. Si al nostre Districte s’han fet polítiques de suport a les persones sense sostre, a la gent jove, en contra de la violència de gènere, a favor de les persones amb dependències o una gestió propera i humana de l’esvoranc del Carmel ha estat perquè hi hagut persones al darrera d’això, no una persona, sinó persones. Però també és cert que caldria començar a parlar clar i a denunciar les formes més tristes de la política. En aquest sentit valoro la valentia de Jordi Coronas, portaveu d’ERC a Horta-Guinardó, en el seu blog on parla molt clar de com va veure el darrer plenari del Districte.

Matís important d'Albert Ollés

L’altre dia posava en dubte el titular d’una notícia d’Albert Ollés on deia que creixia l’oposició a la modificació del PGM del Carmel. Diumenge en canvi el propi Albert Ollés a l’espai “BCN confidencial” plantejava textualment “Els grups de l’oposició continuen utilitzant el pla de reforma del Carmel i el seu entorn en benefici propi ...” Està plantejar com a periodista la notícia i poc després l’opinió. Això és un dels aspectes que a vegades trobo a faltar i que he criticat en el meu blog. Cal un periodisme fort, crític i independent. Un periodisme capaç de posar-nos al davant les diferents cares de la notícia i no tan sols el titular que fa vendre diaris.

MPGM Carmel. Creix l'oposició?

Dimecres 3 de desembre llegeixo la notícia al Carmel d’Albert Ollés que porta el titular “Creix l’oposició veïnal a la reforma del Carmel i l’entorn”. Lògicament m’interessa molt el tema. Llegeixo un parell de cops la notícia i arribo a la conclusió de que deuen haver retallat algun tros de la notícia. No hi ha cap element dins la notícia que justifiqui aquest suposat creixement de l’oposició la MPGM del Carmel. Per tant o han retallat un tros o bé el titular s’inventa una realitat. Seria el mateix que jo avui hagués publicat aquest article dient que s’acaba el termini d’al·legacions sense oposició a la Modificació General del Pla Metropolità del Carmel (MPGM del Carmel). Un grup d’afectats va presentar ahir un conjunt d’al·legacions, acompanyats d’un advocat. Hi ha un bon nombre d’al·legacions presentades, òbviament. Moltes de les persones afectades han exercit aquest dret. Les al·legacions presentades, els posicionaments polítics de CIU i PP, les protestes de la plataforma d’afectats ... demostren que un sector del barri no veu amb bons ulls aquesta reforma i sobretot demostra que hi ha persones afectades que tenen pors o simplement defensen els seus legítims drets. Però no hi ha entitats històriques del barri que els hi doni suport, ni el Pla Comunitari de Carmel Amunt planteja la seva oposició, i fins i tot les protestes han perdut molta força, com ho demostra que a la sessió del darrer Consell Plenari el grup d’afectat del Carmel fos molt més reduït però alhora més radicalitzat. Possiblement a aquesta situació hi ha contribuït de forma important el gran servei d’informació personalitzada que ha dut a terme l’Agència del Carmel i que ja he explicat en altres escrits. Ara ve l’hora de la feina. El Pla presentat i aprovat inicialment haurà de tenir canvis, s’haurà de treballar a fons sector a sector i sense demagògies, sense predeterminismes, però sense pors haurem de donar resposta a la necessària intervenció al barri.

Bon ambient als premis Horta-Guinardó

Divendres passat es va celebrar el sopar de lliurament dels Premis Horta-Guinardó que han arribat a la seva XXII edició. Els premiats van ser el Centro Cultural Folklórico Andaluz de Taxonera, la Fundació d'Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia i l'Associació d'Alcohòlics recuperats (TERAL). Avui no parlaré dels premiats però hi podria dedicar un article a cada premiat. Vull parlar de que aquest sopar representa una festa pel Districte d'Horta-Guinardó i la importància d'aquesta trobada. El bon ambient que es crea i la importància que li donen les entitats han convertit aquest sopar en un bon termòmetre de la realitat del Districte. 325 persones hi van assistir. Els consellers i conselleres hi van assistir menys 3 persones per causes més que justificades. Hi havia regidors o regidores d'ICV, CDC, Unió, PP, ERC i la delegada de EUiA. Les entitats i persones que hi van assistir van agrair molt l'activitat. En un Districte amb l'heterogeneitat d'Horta-Guinardó és important trobar espais de debat i treball (Consell Ciutadà...) i espais de relació i trobada (Mostra d'Entitats, Sopar Premis ...). En aquestes activitats l'actitud oberta i poc sectària del Districte permeten gaudir d'espais molt agradables per a tothom. Mantenir aquest ambient ha de ser una de les nostres prioritats.

MPGM Carmel

Estem a punt de finalitzar el procés d'informació pública i recollida d'al.legacions de la MPGM del Carmel (Modificació del Pla General Metropolità). El primer que hem de valorar és si ha existit informació pública del Pla als afectats. La resposta és que sí, tal com ja havia tractat en algun anterior escrit. Quan totes les famílies afectades reben informació per escrit i més del 60% va a l'Agència del Carmel per rebre informació individualitzada és evident que s'ha informat. En segon lloc el gran nombre d'al.legacions rebudes demostra la capacitat que han tingut els afectats de defensar els seus drets i els seus posicionaments. Per tant finalitzat el procés d'informació pública de forma activa ara la pilota tornarà a estar a la teulada de l'administració. L'Ajuntament haurà de dedicar uns mesos amb intensitat i rigor a treballar les al.legacions presentades, a estudiar sobre el terreny tots els àmbits d'actuació i a portar un Pla a aprovació que sigui fidel a l'esperit del projecte i les necessitats dels barri i que alhora sigui capaç d'atendre les propostes viables i positives. Aquesta feina serà dura i difícil però és estrictament necessària per tal de millorar un barri que necessita més espai públic, més esponjament i més equipaments. Cal rigor, demagògia la justa i sobretot capacitat de governar pensant més enllà d'aquest mandat.