ICV i nous moviments socials

Ahir vaig participar a l’assemblea d’ICV de Sant Martí per preparar l’Assemblea Nacional que celebrarem els propers 21, 22 i 23 de novembre. Hi assistiré de delegat de Sant Martí i per tant hauré de treballar una miqueta més els documents. Milito a Sant Martí tot i que la meva activitat professional és al Districte d’Horta-Guinardó, a part de les bromes dels meus companys i companyes que els tinc abandonats, crec que és sa que la meva activitat de militància no sigui a Horta-Guinardó. Ahir vaig defensar esmenes bàsicament en dues gran línies. En primer lloc la participació. Crec que el document no recull alguns dels aspectes que al meu entendre són fonamentals. Basa la proposta en analitzar els moviments socials més tradicionals com són el moviment veïnal o el sindical. Sols fa referències a nous moviments per referir-se a entitats ecologistes i ONG però molt per sobre. Cal fer una profunda reflexió sobre quins són els nous moviments socials i com actuen a la societat. ICV ha de saber plantejar-se quines relacions estableix amb noves formes de lluita social i reivindicació, aclarint que no sempre hem de recolzar tots els moviments socials que puguin aparèixer i que sols recolzarem aquells amb els que coincidim en els objectius de mobilització social. ICV ha de plantejar-se com es relaciona amb els moviments per un habitatge digne, amb moviments antiglobalització (no tan sols sentir-nos part de l’alterglobalització), moviments okupes ... Això no vol dir recolzar-los ni forma part de la seva xarxa, però hem de saber com relacionar-nos, com respondre davant de les seves propostes i les seves actuacions. Els moviments socials han canviat. S’han fet menys estables, tenen sovint caràcter puntual i temàtic, però tenen força i en molts casos aporten importants dosis de transformació social en un sentit clarament d’esquerres. Les associacions de veïns, entitats culturals, ateneus, sindicats ... segueixen representant una eina bàsica per teixir un nou model de societat, però ICV ha de tenir una estratègia de relació amb tots els nous moviments socials perquè sinó estarem tancant els ulls a moltes de les noves realitats que es produeixen a casa nostra. Ha canviat la forma d’estructurar les protestes socials, especialment entre la gent jove, però hem de saber també adaptar-nos, no recolzant tot allò que es digui alternatiu, però tampoc tancant portes. El segon aspecte en el que vaig influir va ser en l’aspecte sobiranista, coherentment amb el meu suport al manifest, però d’això en parlaré en propers articles. També parlaré de l’apassionant debat amb l’Antonio Centeno, al voltant de la Llei de Dependència i les persones amb diversitat funcional.

Pla de Montbau

El barri de Montbau és apunt d’iniciar la remodelació del seu principal espai públic, el Pla de Montbau. La finalització de les obres coincidirà gairebé amb l’inici de la celebració del 50è aniversari d’aquest barri del nord del Districte. Un barri residencial, construït amb uns criteris urbanístics força acurats per l’època en que es va construir. El projecte de remodelació del Pla de Montbau bàsicament ha de recollir al meu entendre tres criteris importants. En primer lloc no modificar substancialment el disseny urbanístic d’aquesta gran plaça, cal mantenir el seu esperit. En segon lloc millora el seu paviment (molt malmès) i la seva accessibilitat. I en tercer lloc no permetre, en cap cas, l’accés i estacionament de vehicles. Crec que si no aconseguim mantenir aquest darrer criteri la degradació de l’espai serà constant i perdrem una gran oportunitat de fer més amable aquest espai públic. La decisió de posar àrea verda al barri ajudarà en aquest sentit. És cert que el barri de Montbau pateix la pressió d’aparcament gratuït que busquen nombrosos vehicles que van a l’Hospital de la Vall d’Hebron, de Sant Rafael o a Llars Mundet. L’Àrea Verda permetrà guanyar molt espai d’aparcament per a residents i per tant no estarà justificat en cap cas que es pugui aparcar als espais públics que han de ser per a vianants. Cal posar les mesures necessàries per garantir l’accés per emergències i per garantir unes bones condicions de càrrega i descàrrega per tal de no penalitzar el necessari comerç del barri, però a vegades les apostes per la peatonalització no agraden a tothom i davant d’això cal mantenir uns criteris clars. És cert que el barri de Montbau té molts espais públics però crec que ens equivocaríem si permetem que el principal espai de trobada cívica del barri no sigui un espai lliure de vehicles. Quan es dissenya un espai no tan sols hi ha criteris tècnics, sinó que hi ha voluntats i prioritats polítiques que també han de marcar el disseny. Ens hem de posar d’acord en aquests criteris perquè a més en aquest cas l’equip tècnic que hi ha al darrera del projecte és un gran equip. Guanyem espais per a la gent.

Assemblea JEV

Aquest cap de setmana s’ha celebrat la IX Assemblea Nacional de Joves d’Esquerra Verda (JEV), les joventuts d’ICV, a El Prat del Llobregat. L’assemblea va significar entre d’altres coses el relleu a la coordinació nacional. Laia Ortiz i David Cid van deixar aquesta responsabilitat i van passar el relleu al Miguel i a la Janet (a la foto). En primer lloc vull recordar que JEV té la figura de la doble coordinació exercida per un i una jove. Aquesta és una novetat que en el cas d’una organització juvenil crec que té un gran valor. Significa visualitzar la paritat d’una manera molt clara. No crec que això sigui exportable a ICV, però en el cas de les joventuts crec que ha donat un gran resultat. En segon lloc felicitar molt seriosament a la gent de Joves d’Esquerra Verda, perquè dóna sensació que han fet una gran assemblea, amb treball polític però també amb bon ambient i amb forts lligams personals i emotius. Vaig estar convidat a la cloenda i la veritat és que l’ambient que es respirava era magnífic, gent que el dia anterior havia debatut i durant el dia i s’havia divertit per la nit. En tercer lloc vull destacar la magnífica feina que han fet el David i la Laia. La Laia Ortiz ha tingut una projecció pública molt més destacada per la seva tasca com a diputada al Parlament de Catalunya, però el David ha estat igualment un gran dirigent i esperem que el capital que aporten tots dos es segueixi veient a ICV. El Miguel i la Janet ja han demostrat amb anterioritat que tenen capacitat de treball i que segur que faran una aportació molt important. Les joventuts no han de ser tan sols “canteres” de dirigents, però crec que és fonamental que ICV tingui aquesta gran capacitat de poder formar gent amb capacitat de treball i lideratge a les seves joventuts. I en darrer lloc la part personal, un cop més em vaig tornar a sentit vell. Les persones que ahir a l’Assemblea es van “jubilar” de les joventuts ja havien entrat a Joves d’Esquerra Verda després que jo em “jubilés”. Ja no comparteixo militància de Joves amb ningú que estigui a l’organització, de totes maneres em va fer una il·lusió molt gran que em convidessin a la cloenda i els hi desitjo molts èxits en aquesta nova etapa.

Hvala

L’altre dia una óssa, del programa de reintroducció d’aquest animal als Pirineus, va ferir a un caçador. La polèmica que s’ha despertat a l’entorn d’aquest incident no l’entenc. Suposo que algú em podrà donar algunes pistes més, però d’entrada trobo sorprenent que algú que se’n va amb una escopeta a caçar animals s’indigni d’aquesta manera perquè un animal l’agredeixi, no demano igualtat d’oportunitats, però molt possiblement l’óssa va tenir una resposta natural i instintiva a una situació de perill. Molta gent dels Pirineus ha arribat a dir que al final no es podrà anar ni a passejar per la muntanya, entenent que aquest és un dret exclusiu de les persones i dels animals que no representen cap perill. Espero que no s’estengui aquesta capacitat de demanar que acabem amb els animals que ens poden agredir. Començarem amb els óssos, seguirem amb els taurons, els llops, les meduses i acabarem amb els coloms i les seves cagades. Suposo que hi ha arguments que jo no veig, però de veritat que em sorprèn. I a més sospito que si es poguessin caçar els óssos, alguns dels que avui estan criticant durament la reintroducció esperarien amb ganes el moment de sortir a caçar-los.

Memòria històrica contra l'amnèsia conservadora

Aquest dissabte rebrem a un grup de brigadistes a la Rambla del Carmel. La meva presència serà més a títol personal i d'homenatge i no tant com a conseller tècnic del Districte. Sempre he mantingut un gran respecte per totes les persones que van arriscar les seves vides i la seva situació personal per lluitar contra el feixisme. L’acte aquest any lliga a més amb una notícia que està creant molt debat. La decisió de Garzón d'obrir el tema de la repressió per la via judicial ha tornat a fer aixecar ampolles entre determinats sectors. Diuen que no s'han de reobrir ferides. Quina crueltat i quina falsedat! Per reobrir una ferida cal que s'hagi tancat, i moltes famílies no han pogut tancar-les. Cal justícia pels que van ser represaliats, cal resposta a les famílies que no saben on plorar els seus desapareguts i cal fer l'homenatge constant a les persones que van lluitar per la llibertat i la justícia. El dia que tanquem les ferides jo també reclamaré que no es tornin a obrir.

Acords amb Leonard Cohen

Permeteu-me que avui us faci una doble recomanació totalment lligada. Una cancó que crec que us pot agradar, la versió en castellà que Perla Batalla fa de "Dance me to the end of love" de Leonard Cohen i que podeu trobar al disc "acordes con Leonard Cohen". I perquè dic que la recomanció és doble? Per què avui podeu venir a les 20.00 a la Biblioteca Mercè Rodoreda del Guinardó (Camèlies 76-80) a la presentació del disc a càrrec de Gerard Manzano i Gerard Quinatana, amb la presentació de Carlos Zanón. Aquesta presentació es fa dins del cicle "de pensament, paraula i obra" coordinat per l'amic Jordi Virallonga. Aquest disc d'homenatge al magnífic Leonard Cohen conte cançons del gran mestre canadenc interpretades per artistes com la mateixa Perla Batalla, Gerard Quinatana, Javier Muguruza o Luis Eduardo Aute.

Premis Horta-Guinardó

Els premis Horta-Guinardó arriben a una nova edició, concretament a la XXII. Aquests premis volen reconèixer la tasca feta al llarg de la seva vida o per un fet puntual de tres persones o entitats que treballen per la millora de la vida a Horta-Guinardó en qualsevol dels àmbits. Va haver-hi uns anys en que es va premiar a gent amb un reconegut prestigi públic i amb vinculació als nostres barris (Araceli Segarra, Joan Brossa o Joaquim Carbó), darrerament els premis però han fet un gir important i es premia més la tasca de persones menys públiques però que en canvi fan una tasca igual d’important. El jurat està format per persones vinculades a la vida associativa del Districte, guanyadors d’edicions anteriors, grups municipals i representants de consells sectorials. En aquest sentit premis com el Manuel Vázquez (lluitador per aconseguir el camp de futbol del Carmel), Andrea Creixell (una de les persones més actives en la difusió del cant coral, sobretot entre gent gran), Eduard Jiménez i Estrella Hernández (per la seva capacitat de treball per la gent gran del Baix Guinardó) i podríem seguir amb Agustí Xifre, Dora Serra, Manuel Gausachs, Benito Duran, Grup Torxa ... A la web del Districte trobareu tota la informació i el full per presentar candidatures, que podeu fer-nos arribar fins el 31 d'octubre. El lliurament de premis es farà en un sopar a l’Hotel Alimara el divendres 28 de novembre. Se t’acudeixen propostes de noms de persones entitats?

Brigadistes

Aquest dissabte 25 d'octubre a les 10.00 del matí al monument a les brigades internacionals que hi ha a la sortida nord del Túnel de la Rovira (a la Rambla del Carmel) celebrarem un any més l'homenatge a les Brigades Internacionals i aquest any un cop més amb la presència d'exbrigadistes. Serà una ocasió única de compartir amb aquests lluitars per la llibertat una estona emotiva i necessària.

Mas Guinardó

S’han iniciat les obres de remodelació del Mas Guinardó i els seus entorns. El Mas Guinardó és un edifici molt interessant sobre de la plaça Frederica Montseny que té una importància cabdal en la història del barri del Guinardó. Fins ara el Mas Guinardó ha estat gestionat per l’Associació de Veïns i Propietaris del Mas Guinardó, tot i ser un equipament públic. La necessitat d’afrontar importants remodelacions en l’edifici, molt malmès, va obrir la porta a negociar els nous usos del Mas Guinardó. D’aquesta manera, tot i que es respecten espais per les entitats actualment usuàries de l’equipament, es crea un Casal d’Entitats que permetrà acollir a un bon nombre d’entitats del barri per tal de poder fer les seves activitats. I sobretot haurà de permetre créixer al barri en nombre i tipologia d’entitats, que bona falta fa. El nou equipament disposarà de sala d’actes, sala polivalent, sales de reunions, despatxos, magatzems per a les entitats i una terrassa molt atractiva. Això ha de permetre sobretot dinamitzar el moviment associatiu del barri. Noves entitats, noves formes de fer associacionisme i a més fer-ho en equipaments públics en condicions i començant de nou. L’entorn també es reforma potenciant les pistes de petanca i bitlles amb equipament i establint una nova relació entre el Mas i l’entorn. Durant prop de 2 anys estarem d’obres, el pressupost de remodelació del Mas Guinardó supera els 5 milions d’euros. Tot això no tindrà sentit si no aconseguim dues coses. La primera és el respecte arquitectònic a una peça única arquitectònica. La segona és la revitalizació d’un barri que necessita enfortir i renovar el seu moviment associatiu.

Informació al Carmel

A vegades hi ha dades que són molt significatives però que sembla que no tenen interès públic. Com ja deveu saber es va fer l’aprovació inicial de la Modificació del Pla General Metropolità del Carmel. Aquesta aprovació ha portat un important debat ciutadà i l’oposició d’un bon nombre de persones afectades. Tot i així ja he comentat altres vegades que el moviment associatiu del barri s’ha manifestat globalment d’acord amb el pla, tot i que com és lògic i compartim, cal treballar-ho més a fons i garantir les millors condicions per a les persones afectades. Una de les grans acusacions que es fa és la manca d’informació i això pot ser un bon titular, però és fals. Totes les persones que l’aprovació inicial preveu afectar han rebut una carta amb informació sobre el tema i convidant-les a rebre informació personalitzada a l’Agència del Carmel i Entorns. Aquest procés d’informació es fa quan està obert el període d’al·legacions i per tant qualsevol persona afectada no tan sols pot rebre la informació sinó que a partir d’aquesta informació pot presentar les al·legacions que consideri per defensar els seus drets. Fins a data d’avui, segons s’ha fet públic, han estat ateses 345 persones afectades d’un total de 533 afectacions. Això vol dir, números clars, un 65% de les persones que preveu afectar l’aprovació inicial de MPGM del Carmel han rebut informació individualitzada. Algú manté que no s’està informant? A vegades cal saber on estan els límits. Tothom té dret a dir que no comparteix el projecte, tothom té dret a defensar els seus drets com afectat o a mobilitzar-se per mirar d’aturar el projecte, però dir que no s’està informant no és cert. Hi ha dades que no tenen interès mediàtic, però crec que sí que són dades que han de servir per reflexionar al voltant de temes tan importants com la participació ciutadana. I ho reivindico per diferents motius. Primer perquè ja sabeu que no miro de fer un blog “oficialista”, però sí que crec que és bo recollir les bones experiències que fem. Segon perquè a vegades, encara que sembli mentida, des de l’administració no podem explicar-ho tot. I en tercer lloc perquè darrera de les 345 entrevistes hi ha persones de l’Agència del Carmel que estan fent un gran esforç de comunicació i en aquest sentit seria injust no reconèixer la feina feta pel Toni Coll primer de tot i també de les altres persones que han atès a veïns i veïnes, com són l’Oriol, l’Enric o el Jaume.

Què direm al Tribunal Constitucional?

Reprenent el tema sobiranista a ICV, tal com ja vaig expressar quan em vaig adherir al manifest, vull insistir en la necessitat d’avançar en la projecció pública del sobiranisme dins de la nostra formació. No es tracta de treballar tant quin és el model definitiu de relació amb l’estat espanyol o el grau de federalisme, sinó començar a donar instruments per exercir el dret a l’autodeterminació i sobretot si la sentència del Tribunal Constitucional ens porta cap a una situació de carrer sense sortida.
Com em plantejava l’altre dia el meu amic Toni, un dels elements claus a parlar a ICV serà què fem el dia després d’una possible sentència dura del TC. És difícil plantejar aquest tema a l’Assemblea Nacional si encara no ha sortit la sentència, perquè administrar el debat en una assemblea és complicat, però pot ser d’una dificultat extrema si es parla sobre possibles escenaris encara no definits, això és cert, però també és cert la necessitat de posicionament. Tampoc entendria res ningú si pocs dies després d’una Assemblea Nacional sortís la sentència i no tinguéssim clar què dir. Poques vegades tindrem ocasions tan clares de debatre sobre sobiranisme amb situacions tan límits i cal tenir clar el nostre discurs i la nostra postura. La sentència del Tribunal pot significar un terratrèmol a Catalunya. Davant de les fórmules que voldran maquillar una possible sentència greu, dels postulats exclusivament independentistes i dels retrets al tripartit caldrà fugir de l’ambigüitat i evitar alhora desconfiances. No serà senzill però serà fonamental. El dia després d’una possible sentència humiliant per Catalunya caldrà dir amb claredat que la Constitució no ens serveix i que l’actual model d’estat ha caducat i caldrà començar a formular eines per avançar en el dret a l’autodeterminació, un dret que no el volem abstracte sinó generador de justícia i solidaritat. Si la sentència suposa una retallada molt significativa jo no qüestionaré la constitucionalitat o no de l’Estatut, sinó que la Constitució ha caducat.
Per tant el debat no està en el matís a les nostres posicions de model d’estat o al nombre de persones de sensibilitat sobiranista que estaran a la propera direcció d’ICV, el tema clau està en definir quina serà la resposta d’ICV, sobretot si la sentència del Tribunal Constitucional no respecta allò aprovat pel Parlament i un referèndum.

Relleu a ICV?

Darrerament hi ha gent plantejant aquesta assemblea Nacional d’ICV com una assemblea de la renovació de càrrecs. No és així. Qui faci això s’equivoca. No era aquest el plantejament ni ningú l’ha provocat. No hi ha cap candidatura alternativa a la de Joan Saura i per tant aquest serà de nou President d’ICV i haurà d’escollir el seu equip de direcció. Però ni escollim un “contrapoder” a Joan Saura ni proposem el seu successor. Dit això és evident que jo crec que Joan Saura ha de tenir la capacitat de fer un equip integrador, que reculli les diferents sensibilitats i diversitat de gènere, procedència, territori i generació. És cert que cal una direcció que aporti capacitat de dedicació a l’organització i també cal gent més nova (no tant per l’edat) que puguin aportar la dosi d’il·lusió que alguns estem reclamant. És evident que hi ha molts noms que poden guanyar pes específic a ICV, s’ha parlat sobretot de Joan Herrera però també del Raül Romeva, la Dolors Camats, el Jaume Bosch o la Laia Ortiz, però sobretot és important tenir clar que l’objectiu de l’Assemblea no és aquest, sinó l’enfortiment del discurs i de l’organització. Fer compatible una organització forta, amb una important aportació al govern. La majoria de la gent pot imaginar qui crec que pot encapçalar millor el futur d’ICV, però no perquè sigui o deixi de ser Secretaria General a l’acabar aquesta assemblea aquest tema quedarà tancat. Hi ha aspectes importants en els documents que haurem de tractar i d’això n’ haurem de parlar, molt més que de qui ha de ser el número 2 i ho torno a dir, perquè una de les responsabilitats del nou president és saber escollir un bon equip de la seva confiança i alhora còmplice de l’organització.

Barcelona Vicky Cristina Barcelona

L’altre dia vaig anar a veure Vicky Cristina Barcelona. La veritat és que em va agradar. No em va entusiasmar però crec que no està gens malament. Woody Allen té pel·lícules més bones, però també en té de pitjors. La història és senzilla però fresca, plena de tòpics però amb moments divertits, sobretot és necessari veure-la en versió original, perquè sinó es perd una gran part de la gràcia. La interpretació és força bona sobretot la de l’actriu que interpreta a la Vicky (no recordo el nom) i la histriònica Penélope Cruz. Però sobretot la pel·lícula és un publireportage de Barcelona. De la Barcelona que ha volgut el Woody Allen. Una ciutat plena de racons on sopar i prendre una copa de vi, una ciutat on a tot arreu hi ha una guitarra sonant, una ciutat on es va a peu sobretot per Ciutat Vella o Sarrià, una ciutat de Gaudí. No surt ni el Fòrum, ni Diagonal-Mar, ni la Torre Agbar, ni la Barcelona més moderna. Surt una Barcelona idíl·lica, tranqui-la i neta. Hi ha gent que ha criticat aquesta visió de la ciutat dient que no s’ajusta a la realitat. Però què esperàvem? Un reportatge de “Callejeros” o una pel·lícula de Woody Allen. És que algú es pensa que Manhattan o París són com diu Woody Allen? (bé Manhattan m’ho imagino perquè no he estat mai). La millor pel·lícula que he vist els darrers temps? La veritat és que no, però quan vaig anar al cinema no volia fiscalitzar subvencions públiques ni veure la realitat de la meva ciutat, volia distreure’m, i un cop més ho vaig aconseguir. Això sí els “cameos” de personatges populars catalans són més molt pobres, aquí es lluïa molt més Santiago Segura.

Tècnic o polític?

Ahir vaig sopar amb un enginyer, amic de tota la vida, que es dedica professionalment a treballar per una important empresa constructora, que fa molta obra pública. Parlant sobre tot allò que és humà i diví vam treure el tema de que ell com a tècnic trobava a faltar més decisió dels polítics i que fessin més de polítics que no pas de tècnics. Sobre el primer punt i estic força d’acord en relació al segon no tant. És cert que sovint les decisions polítiques venen marcades pels cicles electorals. Això fa que moltes vegades no es vulguin prendre decisions sobre projectes que aixecaran oposició en determinats sectors i que quan hi hagi eleccions sols es visualitzi el conflicte i no els beneficis de l’actuació. Els mandats polítics de quatre anys són massa curts per visualitzar gran part dels grans projectes estratègics (a nivell local o nacional) i això condiciona algunes decisions. Tot i així seria interessant saber què passaria si un govern plantegés amb tota claredat les limitacions dels projectes i les seves dificultats. Respondria la gent? Sobre l’afirmació de que els polítics fan de tècnics i que acaben discutint qüestions que sols correspon als professionals decidir no hi acabo d’estar d’acord. He vist a molts tècnics fent de polítics, decidint que és bo i que no és bo per la ciutadania. A vegades detalls en el disseny responen a criteris polítics, a sensibilitats o a valors i molts tècnics no ho tenen clar. Recordo un cop en que una plaça que ocupava una illa sencera els arquitectes van projectar una rampa perquè hi accedissin les cadires de rodes, jo no hi estava d’acord, aquella plaça permetia ser accessible a peu pla en la seva totalitat. La seva solució tècnicament era correcta, però dir que era millor que fos al 100% accessible no era un tema tècnic, era clarament polític.

Manifest sobiranista a ICV

M’he adherit al manifest “Per unes polítiques sobiranistes a ICV”, que han impulsat un grup de militants de l’organització amb sensibilitat nacionalista. Un altre dia ja entraré en el contingut concret del manifest, però sí que avui voldria explicar una mica perquè crec que aquest és un element important a destacar. Els documents polítics d’ICV al llarg dels darrers anys han sabut plantejar la qüestió nacional des d’un prisma que per a mi era plenament correcte. El respecte ple al dret a l’autodeterminació de Catalunya i un model d’estat plurinacional. El model d’ICV permet sentir-se còmodes a federalistes, comfederalistes i també a independentistes, en el sentit que fa major èmfasi en la necessitat d’avançar en l’autogovern i fer-ho en un sentit de bilateralitat i major autogovern. Per tant el que sovint ens passa és que tot i que el plantejament teòric és molt encertat i valent, després aquest no esdevé un element central del discurs polític de l’organització. Sols en moments puntuals apareix el discurs més sobiranista vinculat al finançament o alguns elements competencials. Crec que cal enfortir la projecció pública del projecte d’ICV en l’àmbit de la qüestió nacional. No podem tenir tantes manies ni complexos en aquest àmbit. Precisament tenim un projecte que pot atraure a molta gent que no comparteix que la Independència hagi de ser la millor fórmula (tampoc dic que no ho sigui) per resoldre el problema nacional i que alhora no accepta un federalisme descafeïnat. Exercir l’autodeterminació no vol dir fer un dia un referèndum, però tampoc és anar esperant a veure què passa. Vaig incorporar-me a ICV des de l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra i per tant els meus neguits en l’àmbit nacional venen de lluny, tinc clares les meves prioritats polítiques i crec que cal enfortir la capacitat d’ICV de crear una nova realitat que respongui més a la identitat nacional de Catalunya i a les seves necessitats.

La Barcelona senzilla

La ciutat de Barcelona ha de saber trobar el seu equilibri entre ser una ciutat creativa i ambiciosa i alhora ser una ciutat amable i senzilla. El darrer Fòrum de les Cultures va demostrar que el model d’una ciutat que creix a cop de gran esdeveniment està esgotat. Pretendre fer de Barcelona una ciutat en constant expansió és absurd i possiblement el que en aquests moments reclama la gent és que es faci més una ciutat a la seva mida. Barcelona no pot plantejar-se no avançar, és cert. La nostra ciutat ha de ser un referent mediterrani de la pau i la tolerància. La nostra ciutat ha de ser un referent cultural ... però en aquests moments si cal enfortir alguna vessant de la ciutat és la de la complicitat. Possiblement s’ha apostat massa per fer de la imatge de Barcelona una icona de la modernitat i ara cal apostar més per la senzillesa. Una ciutat que aposti més pel transport públic, no tan sols per millorar la mobilitat de la gent, sinó per reduir el cotxe privat. Una ciutat on sigui possible caminar i anar en bicicleta amb major facilitat. Una ciutat més acollidora per a les persones nouvingudes que pel turisme massiu. I aquest és el concepte més difícil d’explicar. La autèntica modernitat, el gran repte del segle XXI és fer les ciutats espais amables i sostenibles. Sovint alguns mitjans de comunicació i alguns sectors poderosos diuen que volem tornar a les cavernes, s’equivoquen. El que ens porta a les cavernes, perquè és insostenible, és l’actual model de creixement. Les grans infraestructures de transport privat, l’ampliació de la Ronda del Litoral, el túnel d’Horta, ens allunyen precisament d’aquests nous reptes de futur. Igual que un urbanisme que aposti més pel benefici que per la cohesió de la ciutat, com l’edifici vela o la possible requalificació de terrenys del Mini Estadi. No és fàcil fer veure que avançar, en l’actual marc ambiental, és apostar per la proximitat, per allò que a ICV-EUiA vam definir com la barcelona en minúscules. En definitiva avançar per un model de societat sostenible i amable, per unes ciutats més a la mida de la gent.

Ig-nobels

Recentment s'han lliurat els premis ig-nobel a la Universitat de Harvard. Es tracta de premiar a les 10 investigacions científiques més absurdes. Les investigacions premiades aquest any no tenen pèrdua. Hi ha investigacions tan pràctiques com per exemple que les puces de gos salten més que les puces de gat. O que les ballarines de striptease guanyen més propines quan estan ovulant. Anys anteriors havien guanyat premis investigacions sobre la transmissió de la gonorrea amb l'ús de nines inflables o l'efecte del Prozac sobre les cloïses. La gran sorpresa és que no hi figura el reportage de Telemadrid sobre la persecució del castellà a Catalunya. Potser és que els premis ig-nobel es basen en l'absurditat però també en que el que diuen no sigui perillós. I Telemadrid i altres mentiders tenen massa perill.

prioritats grp municipal

Hi ha tres elements que han aparegut els darrers anys en el discurs polític de la majoria de formacions polítiques quan es parla del model de ciutat. Són la cohesió social, la sostenibilitat i la participació. Que aquests elements hagin aparegut amb força en el debat de la ciutat és una bona notícia, sobretot per aquella gent que formem part d’organitzacions polítiques que porten molts anys defensant aquests valors. De totes maneres que el títol coincideixi no vol dir que allò que es vol assolir sigui similar. Aquí no plantejaré que ICV siguem els únics que podem fer avançar aquests aspectes ni que ho estem aconseguint, sols plantejo que els objectius de cada un d’aquests enunciats poden ser radicalment diferents. En relació a la cohesió social no és el mateix voler garantir drets fonamentals i cobertura de serveis a les persones necessitades, que apostar per una autèntica integració social. No és el mateix apostar per cobrir necessitats que apostar per garantir que tothom pugui desenvolupar el seu projecte vital amb igualtat d’oportunitats. En el terreny de la sostenibilitat no és el mateix lluitar per evitar la degradació brutal del nostre entorn i la gestió racional de residus que apostar per un model de ciutat que posi en el centre del debat la lluita contra el vehicle privat o la necessària ordenació del turisme. No és el mateix conformar-se amb tenir punts verds que canviar el model de ciutat i creixement de la ciutat. I en el terreny de la participació no és el mateix escoltar que voler construir. Hi ha la tendència a pensar que perquè oferim molts més espais on els ciutadans puguin demanar allò que creuen tindrem major i millor participació i no és així. Si no garantim un moviment ciutadà i social potent i estable no crearem model de ciutat des de la complicitat. Participar no és poder dir-li a un polític que davant de casa tenim un forat, sinó que és establir els mecanismes que ens permetin des de la confiança mútua entre ciutadania i governants inventar-nos la ciutat. Abans he dit que ICV no és qui està garantint ara per ara aquests tres elements amb la radicalitat que he expressat, però també crec que sí que ICV-EUiA és qui millor pot garantir aquesta línia de treball i que el repte que tenim és saber avançar en aquests àmbits. També diré que on potser estem més “perduts” és en com afrontar una nova cultura de la participació.

què ens passa al Guinardó?

En Jordi em convidava l’altre dia a passar una nit d’aventura a la illa del Mercat del Guinardó. També rebia l’altre dia una carta de la Coordinadora d’Entitats del Guinardó on expressaven, amb molta duresa, les seves queixes per la lentitud en les obres d’aquesta illa d’equipaments. El problema per no tirar endavant l’enderroc del Mercat del Guinardó és que hi ha una paradista que no ha volgut marxar i que mitjançant el seu advocat ha aconseguit paralitzar el projecte (per cert la foto és antiga). La gent que està enfadada té raó per estar-ho. Jo crec que les formes per expressar-ho podrien ser unes altres. Crec que es pot aconseguir la mateixa contundència demanat una reunió urgent amb la Regidora. En aquest Districte no recordo que mai no haguem atès una entitat que hagi demanat una reunió i segur que poder quedar i parlar-ho és més eficaç que una carta. Tot i així no nego, insisteixo, que entenc els seus motius. El projecte d’UA3 del Mercat del Guinardó està sent un autèntic Dragon Khan. Ara aconseguim amb gestions ben fetes un impuls molt important pel projecte, ara un tema no previst ens ho atura i això certament pot fer perdre credibilitat. Se’m fa difícil identificar qui són els culpables per part de l’administració de que aquest projecte no avanci com ens agradaria. Hem comès errors, evidentment, sinó no estaríem on estem igual que també hem “comès” encerts. Hi ha un aspecte que crec que em serveix per explicar una cosa que ens passa als Districtes i és que som “la trinxera”. En aquests casos es veu molt clarament. En aquesta actuació intervenen Regesa, Mercats Municipals, Consorci sanitari, Consorci de Serveis Socials, a més d’un munt d’altres persones i càrrecs municipals. La complexitat de l’operació és molt gran i com a administració no sempre sabem resoldre amb eficàcia els problemes, especialment quan intervenen agents diferents. El Districte en aquests casos ha de fer una feina de donar la cara, d’atendre els malestars, d’exigir a la resta d’agents implicats. Això és la trinxera de la que en parlaré en algun proper article i més ara que estem a punt d’engegar un procés de remodelació important en la relació dels Districtes amb els barris. Ser trinxera és dur perquè reps directament el malestar de la gent (tot i que a vegades pots pensar que no és del tot just), però ser trinxera també té la part positiva de conèixer qui tens al davant, d’entendre perquè estan lluitant, de saber que hi ha gent que també està aguantant pressions. Alguna gent també està a la trinxera del barri, perquè igual que els representants veïnals saben on trobar-me, entren al meu despatx directament o tenen el meu mòbil, en els barris la gent també sap quina és la seva botiga o a quina escola treballen. M’agradaria seguir estant a la trinxera, però tenint més recursos. M’agradaria tenir sempre respostes per poder explicar com és possible que el projecte del Mercat estigui legalment aturat. I és evident que en aquest article no puc explicar més, perquè hi ha coses que no ajudarien a desbloquejar el tema i perquè hi ha informacions que jo conec com a Conseller Tècnic d’Horta-Guinardó i que per tant no he de tractar en aquest blog. Si he escrit això, i espero que hagi servit, és perquè les coses, per sort, encara no em deixen indiferent, sobretot, venint de segons qui que respecto molt.

Memòria històrica al carrer

El plenari del Districte d’ahir dimarts 30 de setembre va aprovar la denominació d’un gran nombre de carrers i places del Districte. M’agradaria destacar tres d’aquests noms. Un dels objectius que tenim quan posem noms als carrers dels nostres barris és fer una homenatge a gent que per la seva activitat en vida (a Barcelona cal que hagin passat 5 després de la mort d’una persona per posar-li el nom d’un carrer, plaça...) valgui la pena recordar col·lectivament. En el nostre cas volem apostar per recordar la figura de lluitadors i lluitadores per la llibertat i la igualtat. I ahir vam fer en aquest sentit un impuls important. Vam aprovar el nom d’Anna Maria Martínez Sagi pel carrer que anteriorment portava el nom de passatge Agregació. Anna Maria Martínez Sagi (Barcelona 1907-2000) Dona polifacètica nascuda a una família burgesa que li va oferir una educació oberta i moderna. En l’àmbit de l’esport va tenir una activitat molt destacada sent la primera dona directiva a un club de futbol d’Espanya al Futbol Club Barcelona, on va intentar promocionar el paper de la dona a l’esport. Va ser periodista, poeta, dibuixant, editora ... Va exiliar-se a França on va viure moltes penúries econòmiques i personals. Va marxar a Estats Units i finalment tornà a Catalunya l’any 1969 on s’instal·là a Moià on va viure a l’oblit després de publicar “Laberinto de presencias”. El segon nom que vull destacar és el de “Els canadencs” per les escales entre Castellbisbal i Segur. Els canadencs van ser un batalló de 12.000 soldats canadencs que van crear el batalló Mackencie-Papinau que va venir a recolzar la República. Més de la meitat d’ells van morir al Front de l’Ebre. I el tercer nom i un dels que més satisfacció ens fa és el de Numen Mestre (Pratdip 1923-Barcelona 1949). Membre de les brigades internacionals, fuig a França als 15 anys. Presoner de les SS aconsegueix alliberar-se i seguir amb la seva lluita antifranquista amb la JSU. Va ser detingut i torturat a la comissaria de la Via Laietana i va morir afusellat el 17 de febrer de 1949. Cal seguir fent un esforç important per recuperar la memòria històrica.