"En un mundo libre..."

Enmig de la campanya electoral i de la feina del Districte he trobat un forat per escapar-me al cinema i veure la darrera pel·lícula de Ken Loach, “En un mundo libre”. L’argument torna a girar al voltant dels greus problemes que pateix la classe treballadora, en aquest cas immigrants a Londres i la perversitat de l’anomenada flexibilitat laboral. Aquest cop, però, la pel·lícula d’aquest compromès director fa un gir. No retrata el problema des del punt de vista de les persones explotades, sinó des de qui les explota. Com sempre a la seves pel·lícules els plantejaments no són tancats del tot. Els judicis sobre què està bé i que no està bé són complexos i en el fons la víctima quan pot es converteix en botxí. Una interessant reflexió sobre el món laboral, sobre l’explotació i sobre la immigració, sense dramatismes excessius però alhora amb molta contundència.

ANIVERSARI

Avui fa un any que vaig inaugurar el meu bloc. Sembla que faci tota una vida, però no. Ha estat un any intens, amb més de 220 articles publicats i i un nombre de visites molt superior al que preveia. Ho he de dir clarament, això dels blocs m’ha agradat molt més del que em pensava. No he pretès fer un bloc molt de reflexió, ni d’informacions molt àmplies. Crec que més aviat ha estat un bloc d’impressions generals sobre els temes que més m’afecten.
Estic content, crec que el bloc em permet arribar a gent diversa. Hi puc dedicar poc tems, sobretot a millorar el propi bloc o a relacionar-me més en xarxa amb la resta de bloggers que hi ha. De totes maneres també estic content d’haver col·laborat en l’agregador de blocs d’Horta-Guinardó o d’escriure en el bloc d’ecosocialistes de Sant Martí, que us recomano sincerament.
En fi, 1 any d’opinar i rebre comentaris. Un any de debat i d’informació i un cop superat aquest temps crec que encara em queda corda per temps. Gràcies per entrar en aquest espai meu de reflexió i per tot allò que m’heu anat comentant.

Cara a cara

Vaig seguir el debat cara a cara d'ahir i no entraré a valorar qui va guanyar (sembla que tothom coincideix que Zapatero va guanyar pels punts). És evident que el que va dir ZP m'agrada molt més que el que diu Rajoy. I també és cert que és difícil no indignar-te quan sents al candidat del PP dient al Zapatero que ha agredit a les víctimes d'ETA, digne de jutjat de guàrdia, i no ho dic com a forma retòrica. De totes maneres crec que cal destacar en primer lloc que un cara a cara no permet aprofundir en molts temes. Per exemple en el model d'estat, un dels temes més importants pel proper mandat, ZP sols ha estat capaç de dir que Espanya no es trenca, però quin model proposa? Ni idea. De fet sols han agafat protagonisme els temes reiteratius que els hi donen vidilla, terrorisme, Estatut o immigració. Poques novetats. Un Zapatero massa tens, un Rajoy que no sap mirar a càmara ... Però sobretot un debat massa rígid i que hauria d'incloure d'altres opcions polítiques. Han guanyat les cadenes de televisió que han venut el debat com el gran esdeveniment mediàtic de l’any i ha perdut el periodisme que no ha sabut treure-li el suc a l’oportunitat de tenir els dos caps de llista un davant de l’altre. Ahir, a més, es va evidenciar que pretendre explicar què passarà després del 9 de març sols amb dos partits és donar una visió massa parcial del tema. Per cert si voleu fer pronòstics a dalt de tot de la columna de la dreta podeu trobar l'enllaç directa a la meva porra electoral.

Rebel·lem-nos

Joan Herrera ha començat la seva campanya electoral i de moment està brillant a un alt nivell. Crec que a més ha aconseguit una cosa important, recuperar la moral entre la gent d’ICV. Darrerament semblava observar-se un cert to fatalista. Els mals resultats de les darrers municipals, la dificultat per marcar perfil propi estant al govern o la pressió mediàtica al voltant dels temes vinculats a Interior havien provocat un cert desconcert. Però ha arribat la campanya d’en Joan Herrera i s’ha generat il·lusió. En Joan té una gran capacitat d’argumentar, d’aportar dades, de defensar propostes des de la reflexió. Però alhora té la capacitat d’il·lusionar. En el seu míting d’inici de campanya ens va parlar de fugir de la por, aquesta ha de ser la premissa que marqui el proper govern. Tirar endavant sense por a la dreta, sense por a perdre, sense por al què diran. Un apolítica basada en la proposta d’un món millor. I en Joan Herrera ens recorda que "rebel·lar-se és existir". Rebel·lem-nos doncs i seguim lluitant per allò que creiem.

Carmel, trist episodi.

La jornada prèvia a l'inici de la campanya electoral ens ha deixat un trist episodi de manca de rigorositat del tripartit de l'oposició municipal (CIU, PP i ERC). La no aprovació de la modificació del PGM pel barri del Carmel suposa un greu problema per afrontar les necessàries reformes al barri, justificat tan sols des de motius estratègics. No hi ha cap element urbanísitc que s'hagi aportat per part de cap dels tres grups com a fonamental per votar en contra. Tots tres grups municipals al·leguen manca de participació i informació. Amb els 3 grups municipals esmentats es va fer una reunió epsecífica per explicar-lis el projecte. Tots tres grups van participar de les dues sessions monogràfiques de la Comissió de Seguiment de l'AERI on es va tractar aquest tema. En cap cas van expressar cap objecció al projecte. Això és la seva participació? Quan els consellers i regidors dels grups municipals assisteixen a una comissió de seguiment aprovada pel Consell Plenari i no exposen ni un sol argument estan fent participació? Quan les entitats i persones de la comissió han expressat el seu suport global al pla i el compromís de seguir treballant fins a l'aprovació definitiva, qui és que no escolta a les entitats veïnals? Quin sentit té ser conseller de districte quan es participa d'òrgans de govern, seguiment i participació sense influir dins del propi grup municipal? Aquesta és la nova manera de fer política que tenen alguns? Cal reforçar el paper dels consellers i conselleres de Districte, ho tinc clar, però algun partit aquest cop s'ha lluit del tot. I el pitjor de tot és que ahir no es va poder iniciar un projecte fonamental pel barri del Carmel, que acabarà tirant endavant segur, però que alguns han intentat rebentar. I si es considera que el pla tenia grues problemes o que s'han fet errades en el procés que es digui, a les reunions, de cara als veïns i no quan ja és massa tard per rectificar.

PORRA ELECTORAL

Avui comença la campanya electoral. Per segon cop impulso una porra electoral al meu bloc. El darrer cop, per les eleccions municipals, ningú la va encertar, però és igual. La porra ens va permetre parlar uns quants dies de política i després vam aprofitar per prendre una cerveseta i comentar els resultats electorals. Aquest torna a ser l’objectiu. Per centrar-ho una mica he decidit fer la porra sobre el resultat electoral a Catalunya i per ajudar una mica al costat de la meva proposta poso entre parèntesi el nombre de diputats aconseguits al 2004, ja veieu que crec que canviaran poques coses. Us proposo per tant que poseu la vostra aposta als comentaris de la porra, ja sabeu que és molt senzill i no cal registrar-se, però si algú té problemes m’ho pot fer arribar per correu electrònic i jo li penjaré al bloc. Aquesta és la meva porra (m'agradaria que fos una altra):

PSC 21 (21)
CIU 11 (10)
ERC 6 (8)
PP 7 (6)
ICV-EuiA 2 (2)

Jo faré vot útil

El vot útil és aquell que fa que les persones que l’exerceixen es sentin còmodes, representades i això els hi permeti seguir creient en la democràcia i en el paper dels partits polítics. És útil votar a unes eleccions generals per evitar un mal major? Hi ha coses que crec que no són ètiques. Cal respectar el vot de tothom i qui no consideri que ha de ser així que demani canviar la llei electoral. No es pot demanar el vot per Zapatero apel·lant al vot útil, no es pot confondre a la gent dient que aquells que volen a ZP de president abans que Rajoy sols poden votar socialista, no es pot dir que es condicionarà el president d’Espanya a que a Catalunya governi la llista més votada. Tot això són, al meu entendre, trampes. Que parlin clar, que diguin que l’actual sistema no els hi agrada i que hem d’anar a un sistema absolutament de bipartit. O bé que diguin molt clarament que demanen el vot a la gent d’ICV i d’IU però que en cap cas pactaran amb CIU. Si després de les eleccions del 9 de març ZP no pot seguir sent el president alguna cosa molt greu haurà fallat i no serà els vots a IU, ICV, Chunta, BNG, ERC ... Hi ha molta gent en aquest país i a la resta de l’estat que volen apostar per un govern d’esquerres. Ara cal treballar a fons fins el dia 9 per explicar a la gent les nostres opcions, per convèncer que això és possible i que per tant la gent voti lliurament a qui cregui millor. Si tota la gent d’esquerres a Catalunya i a Espanya voten a la força política que creuen que millor els representa, els propers quatre anys tindrem un president d’esquerres i a més amb polítiques d’esquerres. Què hi ha més útil que això?

PERI del Carmel

Afrontem la remodelació del barri del Carmel. Tal com planteja l’Elsa, de la desgràcia ha de néixer l’oportunitat i l’aprovació inicial de la modificació puntual del Pla General Metropolità en l’àmbit del Carmel (des d'aquí heu de buscar els dossiers corresponents i els teniu en pdf) que ahir es va presentar públicament serà un pas decisiu en aquest sentit. El barri del Carmel va néixer a partir d’un desordre urbanístic important. Això ha permès que tingui greus mancances en espais oberts, espais lliures, equipaments o fins i tot que es produeixin algunes situacions d’infrahabitatge importants. El barri havia reivindicat àmpliament una remodelació d’aquesta importància. L’esfondrament de les obres del Metro va significar un canvi en la manera d’entendre el barri. La ciutat va mirar al Carmel. Sempre he defensat que l’actuació de resposta a l’esvoranc del carmel va ser molt bona. Ara però no es tracta de refer allò que es va trencar, es tracta d’impulsar mesures per avançar en un barri que ha de guanyar qualitat de vida. I és cert que això significa substitució d’habitatges i debat profund, però cal aforntar amb valentia la necessitat de repensar el barri. L’Agència del Carmel i el Districte hauran de treballar a fons i fer-ho bé. Cal respectar els drets de les persones afectades, caldrà afinar molt bé en les actuacions d’esponjament del barri i impulsar nous equipaments necessaris, però segur que estem en la bona línia.

Projecte de país

L’altre dia parlava amb gent sobre el plantejament que Catalunya no tenia un projecte de país. Algú em plantejava que això era un problema sols del President Montilla o dels partits polítics. Jo defenso que aquest és un problema que va més enllà. El suport amplíssim del Parlament de Catalunya a la proposta d’Estatut que va fer o la nombrosa manifestació de Barcelona, no ens permeten afirmar que tinguem clar quin model de país volem pel nostre futur, com a molt s’han plantejat alguns aspectes en els que coincidim en el terreny de la necessitat de millorar el grau d’autogovern. Però no tan sols és això el model de país. Si parlem de la MAT, del quart cinturó, de la necessitat de frenar el creixement turístic o de com afrontar el repte de la immigració ja no tindrem clar quin és el grau de cohesió social que aconseguim. Cal un debat a fons sobre el nostre país i sobre el nostre futur, i no fer-ho tan sols des de l’àmbit del nacionalisme o de la nostra relació amb Espanya, també hem de parlar més de com volem ser nosaltres. I per fer això és necessari una major mobilització social. Un dels problemes que es pot generar actualment amb el debat identitari és que prioritzem tan sols quin model de relació volem amb Espanya o amb Europa o amb qui sigui i que no ens donem compte que hi ha altres temes fonamentals sobre els que hem de decidir i parlar. Que quedi clar que no estic dient que no s'hagi de fer el debat sobiranista, al revés crec que és fonamental. Sols plantejo que hi ha dos riscos que no ens podem permetre. El primer és pensar-nos que la societat catalana té un projecte de futur pel nostre país (és a dir que tots els partits que van votar l'Estatut al Parlament tenen el mateix model de país). El segon risc és que no tinguem la capacitat de debatre, alhora que parlem de la nació, com volem que sigui Catalunya.

Quin govern veurem?

Algú em pot acusar que la meva previsió de resultat electoral i de govern posterior està influïda per la meva militància a ICV i potser té raó. Però començo a sospitar que tot està venut i que el pacte de govern PSOE-CIU és la possibilitat de govern més factible després del 9 de març. Això tindrà lògicament conseqüències a la política estatal. La part positiva serà que lògicament pot suposar que no s’aturi el desplegament de l’Estatut i que aquest govern voldrà dir que el PP no estarà governant. Però també caldrà valorar que les polítiques socials i econòmiques tindran un to marcadament conservador, i més tenint en compte el perfil de Duran i Lleida. Però crec que a més això pot tenir altres conseqüències a nivell del govern a Catalunya. Dóna la sensació que el PSC comença a estar saturada de l’actual govern i que potser pot estar interessat en trencar el tripartit i fer un acord amb CIU que li permeti tenir la presidència. I no serà tan sols com a contrapartida a l’acord de Madrid sinó perquè el PSC pot estar plantejant que es difícil governar amb ERC per les seves formes i perquè molta gent els acusa d’estar lligats de mans i peus pels independentistes. També pesaria l’actitud d’ICV en temes fonamentals pel PSC i amb els que coincideix amb CIU com poden ser la MAT o el Quart Cinturó. És cert que no tinc dades per recolzar aquesta afirmació, sols ho ensumo, però d’això es tracta en aquests moments, de preveure què pot passar. La meva aposta (més endavant no patiu que impulsaré una nova porra) és que el govern que sortirà el proper mes de març serà aquest (per ordre de possibilitats). De totes maneres ens queda una campanya per fer possible allò que esperem, un gir de la política del PSOE cap a les esquerres.

Les 5 opcions de govern que veig més factibles per ordre:

PSOE-CIU
PSOE en minoria i acords preferents amb nacionalistes
PSOE en minoria i acords preferents amb esquerres
PSOE governant amb forces d’esquerres
PP governant en minoria i acords puntuals amb nacionalistes.

Empenta

L’esquerra sovint té el problema de ser sols reactiva. En aquests darrers temps tinc la sensació que ens costa explicar quins són els nostres plantejaments, els nostres objectius, com volem fer les coses. Sols ens trobem còmodes quan reaccionem a plantejaments que posen en dubte el nostre model, caldrà canviar d’estratègia. Posaré un parell d’exemples.
A Barcelona, després de molt temps més preocupats per la minoria del govern, pel recorregut de l’AVE i pel procés del PAM (en aquest cas absolutament necessari), arriben els hotelers i ens obren els ulls. Parlen d’una ciutat de postguerra i de la necessitat d’incrementar la imatge de Barcelona aparador, per no matar la gallina dels ous d’or. Aquestes declaracions ens permeten sortir responent en positiu. Explicar que aquest no és el nostre model de ciutat. Es poden resoldre punts concrets d’enllumenat, però un excés de llum no és el nostre model. Volem una ciutat conscienciada en l’estalvi energètic i en l’estalvi d’aigua. Barcelona ha d’apostar per objectius diferents. I ara estem sentint més opinions en aquest sentit. El govern de la ciutat, i més encara per la part que em toca ICV, hauria d’estar constantment explicant propostes de futur, model de ciutat, valors que aportem.
Un altre exemple és el de la reacció davant les declaracions dels bisbes. L’altre dia ja les vaig definir com a mancades d’ètica, però potser s’està fent un gra massa. Tinc una mica la sensació que el PSOE vol explotar al màxim aquesta polèmica per tal de garantir que la gent d’esquerres es mobilitzi. L’objectiu, però, hauria de ser mobilitzar a la gent a favor d’un model concret de societat que volem defensar.

Francisca Aguirre

Permeteu-me que avui us faci una recomanació molt especial d’un acte a Horta-Guinardó. El Districte, la Biblioteca Mercè Rodoreda i l’Aula de Poesia de Barcelona organitzen el cicle "De pensament, paraula i obra" un cicle per poder gaudir de la presència d’algunes de les veus més significatives de la poesia actual. Un cicle que tira endavant gràcies a l’empenta de Jordi Virallonga, Isabel Minguillón i Pedro Gómez.
Aquest dijous 7 de febrer a les 20.00 a la Biblioteca Mercè Rodoreda comptarem amb la presència de Francisca Aguirre (Alacant 1930). La seva primera obra va ser Ítaca al 1972, premi Leopoldo Panero. És una de les veus més importants de la poesia espanyola actual. Poeta autodidacta, filla del pintor Lorenzo Aguirre, assassinat pel franquisme. La seva ha estat una vida dura, marcada per la repressió i per les dificultats, aquí podeu veure una entrevista feta a El Mundo , ara ja fa 7 anys. L’any 2000 va publicar un recull de poemes titulat "Ensayo General: poesía completa, 1966-2000". Fa un any va aparèixer el seu darrer llibre, La herida absurda. No tinc la sort d’haver conegut encara a Francisca Aguirre, però estic convençut que serà una activitat molt interessant. Us deixo un enllaç on podeu veure en video la lectura d’un dels seus poemes i algun fragment d’entrevistes.

Bon cap de setmana per Horta

Aquest cap de setmana ha estat molt especial pel barri d’Horta. Dissabte es va celebrar la Rua de Carnestoltes al barri d’Horta. La sortida des de Tajo-Maragall era una part de la Rua, però valia la pena veure davant del Mercat d’Horta quan anava arribant la rua del barri, celebraven el lliurament de premis a la plaça Eivissa i després s’incorporaven a la rua de la ciutat. La rua central va ser molt maca i la gent de l’ICUB va felicitar molt al Districte d’Horta-Guinardó. La rua permet posar en primer pla al barri d’Horta i al Districte. A més alguns dels premis més importants de comparses van anar a parar a la Taxonera, a Dante-Carmel i al Cor d’Horta.
Diumenge vam inaugurar la biblioteca d’Horta-Can Mariner. Va ser una magnífica festa. La gent estava contenta, el moviment associatiu estava en ple a la celebració i els comentaris de la gent sobre la biblioteca van ser molt positius.
Crec que és important que el barri d’Horta visqui caps de setmana com aquests. A vegades hi ha la sensació de ser barris de "segona", però moments com aquests permeten al barri posar-se les piles, enfortir lligams entre les entitats i la gent i posar el barri a l’aparador de la ciutat. No per competir, sinó per aportar allò que té de propi el barri d’Horta.

Pobre Duran i Lleida

L’aspecte que més m’ha sorprès del manifest elaborat pels bisbes espanyols (i catalans) és que demanen que no es voti a CIU. Pobre Duran i Lleida, ell tan cristià, tan catòlic, empassant-se l’acte del passat cap de setmana sobre la família, lluitant internament perquè s’imposin els criteris democràtacristians dins de la seva coalició i ... va l’Església i demana que no el votin. Jo ja tenia clar que la gent dolenta, dolenta com ICV, IU, ERC, BNG ... no tindríem el suport de la jerarquia eclesial, ni tampoc el PSOE contra el que s’ha estat manifestant l’Església durant tot el mandat, però el pobret de Duran i Lleida no s’ho mereixia.
La jerarquia catòlica ha optat per l’extrema dreta i ha optat per la utilització electoral del terrorisme. És difícil caure més baix. Puc entendre que els bisbes demanin que no es voti a aquells partits que proposen aspectes contraris a la "moral cristiana" (més ben dit a la visió dels bisbes de la moral cristiana) perquè tothom té dret a manifestar les seves preferències electorals, però el més greu és que els bisbes considerin que el perdó, la reconciliació, la justícia, l’absència de violència, el respecte als drets humans ... no són precisament els valors del cristianisme. Tot intent polític d’assolir la pau hauria de rebre el suport entusiasta de l’església. Com a mínim sento vergonya i potser fins i tot fàstic.