Lourdes Nieto. Fora de temps.

Permeteu-me que avui us recomani un llibre i us convidi a la seva presentació aquest proper dimarts 2 de desembre a les 19.30 a la Casa del Llibre (Passeig de Gràcia 62). Com podreu comprovar a l'encapçalament hi ha alguna cosa que fa especial que us parli d'aquest llibre editat per Edicions Saragossa. L'autora és la meva germana i aquest és el seu primer llibre. La Lourdes ha trobat la seva passió per l'escriptura ara fa pocs anys, però amb la seva perseverància característica ha sabut aconseguir que sigui realitat el seu somni, i a més quan no està passant el seu millor moment de salut. Aquesta primera novel·la serà publicada i presentada per Mercè Ibarz el proper dimarts. Jo no sé si podré assistir-hi, coincideix amb el plenari del Districte d'Horta-Guinardó. M'agradaria però que si podeu feu un esforç per anar-hi. Us donaré dues raons importants per anar-hi. La primera és que el llibre està molt bé, què us he de dir! però la veritat que em va agradar. La segona és que la meva germana s'ho mereix. I si voleu podeu afegir-hi com a tercera raó que hi haurà una copeta de cava. Ara quan surti el llibre publicat el compraré, el tornaré a llegir i us faré un comentari sobre la novel·la, però m'agradaria que algú de vosaltres la fes.

Alcalde al Carmel

Ahir l'Alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, i la Regidora d'Horta-Guinardó, Elsa Blasco, van visitar ahir el barri del Carmel. Primer va començar a l'Agència del Carmel amb una petita trobada per comentar el projecte de MGPM del Carmel que està finalitzant el seu procés d'al.legacions després de l'aprovació inicial. La visita va continuar pel Mercat i després una parada a la Plaça del Carmel. Tot això no ho explico gaire perquè és una visita habitual de l'Alcalde als nostres barris. Llavors vam visitar els locals d'ADSIS on vam poder compartir una estona amb els joves que hi assisteixen per fer mòduls professionals, aules d'escolarització externa o altres programes socials que permeten oferir eines a joves amb dificultats reals de tirar endavant. La feina que fa ADSIS és magnífica i crec que va ser important que l'Elsa volgués portar a l'Alcalde a conèixer aquesta realitat. També comparteixen aquests locals la gent que treballa en el Pla Comunitari de Carmel Amunt. Aviat es traslladaran a uns nous locals que hem llogat al Districte. El matí va acabar amb la inauguració del curs de l'escoles d'oficis de Barcelona Activa al Boca Nord, on hi ha l'escola de l'espectacle. Un cop més vam poder viure de prop la realitat d'una formació necessària per aquelles persones que tenen més dificultats d'inserció laboral. Venen temps de crisi molt greus, augmentarà l'exclusió social i per tant en un moment com aquest caldrà donar el màxim suport a tots aquests programes que ajuden a facilitar recursos a la gent per afrontar el dur món laboral.

Sobiranisme a ICV?

L’Assemblea Nacional d’ICV ha representat un salt qualitatiu molt important en el tractament de la qüestió nacional. Un grup de persones encapçalades per històrics referents nacionalistes d’ICV com Josep Maria López Llaví, Jordi Altarriba, neus Canelles o Enric de Vilalta van elaborar un manifest sobiranista de cara a l’Assemblea d’ICV. Aquest manifest va rebre el suport de més d’un centenar de persones de l’organització, fet força inusual fins aquell moment. Moltes de les persones eren gent jove, adherits de feia poc temps i persones amb forta vinculació a territoris i per tant el manifest demostrava que dins ICV hi havia un espai important per defensar l’espai nacionalista. Alguns dirigents s’hi van sumar com l’alcalde de Cerdanyola Toni Morral, el diputat Francesc Pané o l’eurodiputat Raül Romeva que ha fet una tasca fonamental en aquest sentit. La direcció va ser conscient de la necessitat d’incorporar propostes d’aquest manifest, entenent que representàvem una sensibilitat en clar creixement dins ICV. Per tant el document d’estratègia política ha recollit bona part de les nostres esmenes. Però més enllà del document, la resolució aprovada a l’assemblea per amplíssima majoria representa un salt important i ho concretaré en tres aspectes:

- S’admet el terme sobirania sense cap mena de complex.
- Es parla de l’objectiu de l’Europa Federal dels Pobles per tant no es planteja com a objectiu un Estat Federal.
- Es convocarà una Convenció Nacional d’ICV sobre aquest tema per a principis de 2009.

El discurs sobiranista ha fet forat dins ICV i s’ha incorporat com un element important en el discurs polític de l’organització. Sens dubte una de les grans notícies que jo he he tret d’aquesta Assemblea.

Valoració Assemblea ICV (1)

L’Assemblea Nacional d’ICV ha acabat i jo crec que en podem fer una valoració força positiva. En els dos anteriors articles vaig explicar , en directe, com anava vivint l’Assemblea, aquest article ja està escrit des de la tranquil·litat de casa meva i amb unes quantes hores de descans pel mig. Dic que l’assemblea Nacional ha estat positiva perquè ha significat la sacsejada controlada que necessitàvem. Era obvi que calia sacsejar l’organització, massa errades i poca sensació d’il·lusió pel projecte. En aquest sentit l’Assemblea ha tingut unes dosis d’autocrítica que crec que són un bon exemple de normalitat democràtica i de capacitat de la pròpia organització per respondre davant de les dificultats. I controlada perquè no volia que aquest desencís o desconcert que teníem la gent d’Iniciativa fos capitalitzat per ningú. En aquest sentit la direcció ha aconseguit convertir la crítica en capital propi. Un bon exemple és que al document d’estratègia política, amb més de 1.000 esmenes s’ha acabat per no portar-ne cap a votació del plenari. Això significa una feina de “cuina” de l’assemblea molt important. O per exemple que s’han fet 15 resolucions aprovades totes per amplíssima majoria o unanimitat, en alguns casos sobre temes que porten la seva polèmica. Aquesta feina d’entendre que calia acceptar molt, que calia fer moltes transaccions i que s’havia de donar una imatge de saber escoltar ha estat determinant per garantir l’èxit de l’assemblea. En el terreny de la direcció s’ha evidenciat que Joan Herrera esdevé, de moment, l’hereu natural a la presidència d’ICV. Les seves característiques són molt diferents a les de Joan Saura i a més haurà de compatibilitzar el seu càrrec amb el de diputat a Madrid. Però tothom a ICV confia en la gran capacitat de treball de Joan Herrera i en la seva magnífica connexió amb allò que sentim els adherits i adherides. Qui volia debat l’ha tingut i que no vulgui acceptar això és que perseguia altres objectius. Ara caldrà confirmar que no han estat meres bones intencions, que s’ha entès el missatge, que es mimarà més a l’organització. Surto amb les piles carregades de l’Assemblea, aquest ha estat un dels missatges utilitzats a la cloenda i per tant seguiré crític i compromès alhora. Crec que ha valgut la pena l’esforç de l’Assemblea.

assemblea en directe 2

Matí dedicat a l'informe de gestió. És un moment irregular perquè depèn
molt de la capacitat oratòria de cada portaveu. Les delegacions fan sentir
la seva veu crítica amb l'excés de dedicació a la tasca de govern i l'oblit
del partit. Algun o alguna dirigent es posa dels nervis i no sap disimular.
Paraules més dures de les Terres de l'Ebre. Moltes referències a la crisi i
com l'haurem d'afrontar. Recordatori de la necessitat de transformació
social. Moltes referències a la Llei d'Educació. Crítiques duríssimes de
Girona a la resta de socis de govern. Retrets a direccions excessives. Més
de 240 membres al Consell Nacional i uns 50 a la comissió executiva. Joves
d'Esquerra Verda fa la seva intervenció mantenint la seva coordinació doble
del Miguel i la Janet. Han presentat una esmena perquè a ICV també hi
hagués doble presidència però al final l'han retirat. Xavier Rubio parla
del procés assambleari com de sacsejada tranquila davant els errors d'ICV.
Expectació per la intervenció del Salvador Milà que comença donant suport a
l'informe de gestió i insisteix en les llums i ombres d'aquests darrers
quatre anys. La seva intervenció molt vinculada a a situació econòmica i a
les grans infrastructures. Referència de Salvador Milà a la possibilitat de
créixer i no renunciar a ocupar un espai central a la política catalana.
L'evolució de les intervencions confirma que hi ha una forta cohesió a
l'assemblea. Joan Saura comença la seva intervenció de resum dient que
l'assemblea serà un èxit perquè el debat ha estat molt enriquidor.
Intervenció altre cop sobre la crisi. Primeres paraules clares de Joan
Saura sobre la qüestió nacional. El manifest sobiranista ha estat capaç de
posar aquest tema a l'agenda d'ICV i això és important. Defensa molt encesa
de la seva tasca a Interior. Autocrítica sobre relació entre partit i
govern, demanant també a l'organització que expliqui el govern. ICV ha
tingut una crisi de creixement amb afebliment organitzatiu en relació a la
seva dedicació al govern. "Heu dit que volíeu més president i tindreu més
president". Hi haurà un òrgan de direcció més reduït i amb responsabilitats
concretes i públiques. I hi haurà un coordinador d'organització sense
responsabilitats institucionals. Enfortir les relacions amb EUiA però en el
marc actual. Una intervenció molt més aplaudida. Votació molt favorable.
Pere Nieto

Assemblea ICV en directe

Miraré de fer un primer article gairebé en temps real. Escric durant l'Assemblea i miraré de penjar- a Internet ara mateix. Arribem a la Fira de Sabadell, gran cartell lluminós a l'edifici per l'Assemblea. Les acreditacions de rigor, les fotocòpies van arribant a poc a poc, hi ha tantes esmenes que tot ha anat a darrera hora. La gent pregunta com anirà. En Joan Herrera serà secretari general?, tothom té clar que sí. El sector del manifest de maig s'ha desinflat? El sector del Milà ve guerrer? El sector sobiranista voldrà apretar? La sala d'orígen industrial però marcada pel verd. Així havia de ser, el fil verd que s'enllaça en la tradició del fil roig. Dos slogans a l'escenari. El més gran "El neoliberalisme està en crisi" on s'ha tatxat està i s'ha posat és la, per tant el neoliberalisme és la crisi" (si no s'entén es veurà a la foto). I a sota la mesa un altre missatge: "solucions d'esquerres i ecologistes". Fa una mica de fresca, la veritat. Laia Ortiz proposa la mesa de l'assemblea i pugen. Entre les persones de la mesa dos amics meus, Ernesto Carrión i Elsa Blasco. La presidència per Carme Garcia i un primer aplaudiment per qui va ser l'alcalde comunista de Sabadell, Antoni Farrés. Es vota el reglament finalment sense les esmenes del manifest de maig i s'aprova. Comencen les salutacions, mesa del tercer sector, partits verds europeus, Greenpeace, sindicats ... La veritat és que deu ser necessari, però la veritat és que es fa pesat. Joan Cavall d'Unió de Pagesos ha estat la primera intervenció no formal i que ha vingut més a exigir-nos que a saludar, està bé. La segona ovació fortíssima per CCOO de la Nissan. Després Joan Coscubiela i Josep Maria Alvarez. Passem a la proposta de federació amb l'Entesa de Progrés Municipal. L'EPM acull a tot un seguit de candidatures locals que tot i no formar part d'ICV compartim un projecte comú. Després surt Joan Saura a presentar l'informe de gestió. La primera part l'ha dedicat a la gent que ens ha deixat en aquests quatre anys des de la darrera assemblea. Han mort companys i companyes d'una importància vital a la nostra organització. Tomasa Cuevas, Guti, Gregori Lopez Raimundo o el meu amic Marc Reñé. Però sobretot el record d'un dels grans referents i que ens ha deixat molt recentment, Miguel Nuñez, la sala en peu amb una ovació molt emotiva. Joan Saura passa a l'informe de gestió centrant-se sobretot en la crisi.

Revetlla d'assemblea

El soroll de fons de cara a l’Assemblea Nacional d’ICV sembla ser que s’ha anat apagant. Diverses iniciatives en forma de manifest i l’ampliació habitual que en fan els mitjans de comunicació va significar, en un moment determinat, que viuríem una Assemblea marcada per una clara divisió interna, amb un càstig important a la direcció actual. Fins i tot ja es feien quinieles de si hi hauria persones destacades d’ICV que optarien a la presidència. Tot això ha anat diluint-se i em sembla bé, sobretot perquè era un debat força artificial. De totes maneres això no pot amagar els elements centrals del debat que segueixen existint. Hi ha desconcert dins ICV per les dificultats d’afrontar el repte de govern i partit alhora. I cal donar respostes a aquest desconcert. Que no s’articuli amb força una alternativa de cara a l’Assemblea no significa que els problemes no existeixin i des de l’actual direcció caldrà trobar sortides als temes que més ens han portat a aquest desencís. He anat parlant al llarg dels darrers mesos de quins objectius ens havíem de plantejar de cara a l’Assemblea i és evident que quan demà ens trobem a Sabadell haurem de fer un esforç molt gran per sortir amb més força com a partit i amb un discurs molt clar i nítid. Cal enfortir el discurs sobiranista davant de l’allau d’atacs que rep la nostra nació i la incapacitat de resoldre els problemes nacionals des de la via del “govern amic”. I en un moment de crisi com l’actual amb tothom obsessionat per reiventar el capitalisme nosaltres hem de sortir de l’assemblea Nacional amb idees clares de com podem contribuir a reinventar l’anticapitalisme. Recuperar la confiança en els sectors que poden contribuir al canvi social, tenir capacitat de mobilització, enfortir l’estructura del partit i millorar la comunicació interna a ICV són altres dels reptes que tindrem. M’agradaria sortir de l’Assemblea pensant que l’autocrítica ha estat real i sobretot efectiva i sobretot tenir la consciència ben tranquil·la de que totes les delegacions votarem en consciència i no en funció de blocs establerts. Cal creuar els debats si volem autèntica democràcia interna. No dubteu que aniré informant del desenvolupament de l’Assemblea i la gent d’Horta-Guinardó que em seguiu al blog pels temes dels nostres barris no patiu que la setmana vinent tornaré a centrar-me en temes d’aquests.

Què falla a l'esquerra?

L’altre dia el Víctor Albert plantejava en el seu blog la seva reflexió al voltant de en què ha fallat l’esquerra per no aconseguir mobilitzar a la seva gent. El tema a més d’interessant és d’una gran complexitat i com ja sabeu no tinc el costum de fer reflexions profundes sobre la política i menys sobre temes que se m’escapen, però sí que avui hi he pensat una mica en aquest tema. Tota l’esquerra hi té una gran responsabilitat. No és senzill en aquests moments oferir alternatives des de l’esquerra amb projectes cohesionats i forts. Però a més hi ha una part significativa de l’esquerra que a vegades sembla decidida a allunyar-s’hi. El president Zapatero finalment ha aconseguit anar a la cimera de Washington, em sembla bé, però en canvi em costa entendre les seves reflexions. Valora positivament la cimera per diferents motius, però els primers motius que ha citat per valorar positivament aquesta trobada és que el sistema econòmic surt amb més ordre i amb més seguretat. Després ha parlat de millorar la justícia i altres aspectes en la mateixa línia, però crec que un dirigent ha de saber prioritzar. Realment és d’esquerres dir que la feina dels principals dirigents mundials és posar ordre i donar seguretat a l’actual sistema? Darrera d’aquesta afirmació hi ha l’acceptació d’un sistema injust, insostenible i cruel. Un sistema que creix desmesuradament aportant beneficis a uns pocs durant llargues temporades i que en canvi necessita de l’intervencionisme i del suport oficial per sortir-se’n de les crisis. Hi ha gent que planteja que corregint anirem bé. Hem passat uns quants anys en que la immensa majoria d ela població ha viscut molt bé, ha tingut un ritme de vida alt i s’ha pogut endeutar tant com ha volgut. Aquest miratge jo no el vull repetir. Parlo del president Zapatero òbviament perquè és la persona amb més responsabilitat política a l’estat en aquests moments, però no vull fer tan sols una crítica al PSC. No hem sabut construir un discurs coherent i atractiu durant l’època de bonança sobre la necessitat d’un canvi de model econòmic. No hem sabut fer-ho i no és senzill escoltar-ho amb les butxaques plenes, no siguem ingenus. És per això que els darrers moviments massius de resposta ciutadana de l’esquerra s’havien donat en el camp del pacifisme amb les massives mobilitzacions en contra de les guerres. No sé en tot el que hem fallat, però estic segur que sortir de la darrera Cimera felicitant-se per posar ordre i seguretat al sistema no és una bona manera d’aconseguir una esquerra mobilitzada i transformadora. Espero que en parlem a la Assemblea Nacional d’aquest cap de setmana d’ICV, perquè possiblement també som responsables d’aquesta desmobilització.

Reelecció Joan Saura

Joan Saura ha estat escollit president d’ICV, fins aquí cap sorpresa. Era candidat únic i per tant això no era noticia. Potser hi havia gent esperant que el percentatge de vot donés la campanada, però no ha estat així. Joan Saura ha guanyat amb un 84% dels vots, un percentatge que si bé és cert que és sensiblement inferior al de fa quatre anys, no representa cap cop pel seu lideratge, i me n’alegro. Crec que no té sentit fer primàries quan tan sols hi ha un candidat. Jo vull tenir el dret a triar president, no a jutjar a ningú. Quan sols hi ha un candidat, amb unes condicions que a ICV permetrien perfectament una candidatura alternativa, crec que portar-ho a votació és d’una gran perillositat. La democràcia interna és que jo m’hagués pogut presentar o hagués pogut proposar a algú, que he fet esmenes pròpies, que n’he recolzat d’altres, que he signat el manifest sobiranista i que tot i així segueixo sentint-me plenament dins del projecte. I aquest és el primer argument pel qual he votat a Joan Saura, perquè no hi havia ningú més i a mi no m’agraden els vots simbòlics o de pataleta. En segon lloc he votat a Joan Saura perquè crec que la renovació d’estratègia i persones que necessita ICV l’ha d’encapçalar ell mateix. Joan Saura ha aconseguit posar a ICV en l’espai de l’ecosocialisme i en el govern. Cal recordar a vegades on estàvem quan Saura va agafar el lideratge d’ICV, amb tots els analistes assegurant la dissolució d’ICV dins del PSC. També és cert, i ho he dit amb claredat més d’un cop, que Joan Saura ha comès errors importants en els darrers temps i que la direcció d’ICV necessita una sacsejada, però una sacsejada que sigui alhora potent i serena. A ningú se li escapa que ICV necessita una profunda aposta de futur. El cap de setmana hem de parlar a l’Assemblea Nacional de cap a on volem que vagi ICV i més endavant haurem de tornar a parlar de qui ho da liderar. El meu candidat és clar qui és.

Consell Ciutadà

Dissabte passat es va celebrar el Consell Ciutadà d’Horta-Guinardó. Aquest és l’organisme que té com a principal objectiu ser un referent de la participació ciutadana al Districte. És per això que en formen part els grups municipals, els consells sectorials, les Associacions de Veïns i Veïnes, entitats de tots els barris i ciutadans i ciutadanes a títol individual. Val la pena valorar la presència d’unes 65 persones que dediquen un dissabte al matí a fer un repàs de l’estat de compliment del Pla d’Actuació del Districte (PAD). En primer lloc cal destacar que es dóna una graella amb totes les mesures previstes al PAD i el seu estat de compliment. Absolutament de totes les mesures. Aquesta transparència significa un esforç important dels serveis del Districte que es posen a disposició del Consell Ciutadà, entenent que la participació ciutadana no és tan sols rebre propostes sinó que també és donar resposta al compliment dels compromisos. Com a principal aspecte negatiu de la valoració del compliment del PAD és l’endarreriment en les actuacions de la UA3 del Mercat del Guinardó. Els problemes legals estan comportant un important endarreriment en la construcció dels equipaments del barri. Com a aspectes positius es pot destacar el proper enderroc del viaducte de la Ronda del Guinardó, la compra del solar de la Baronense i de l’antiga sala de lectura d’Horta i en general l’alt nivell de compliment del PAD. Dissabte al Consell Ciutadà la Regidora Elsa Blasco va parlar molt, va explicar tot amb detall i va respondre a totes les preguntes i demandes de la gent assistent. Sovint es demana al govern que escolti, però aquest cop jo també voldria demanar-li a l’oposició. Va ser interessant escoltar les demandes del Consell Ciutadà i les respostes a aquestes demandes. Lamentablement el Consell Ciutadà va acabar sense la presència de cap representant dels grups municipals de l’oposició. El Consell Ciutadà a Horta-Guinardó està esdevenint un bon instrument de participació i cal aprofitar-ho.

Reagrupament familiar

Dissabte vaig tenir l’ocasió d’assistir a un bon nombre d’actes d’entitats del Districte. Permeteu-me, però, que avui destaqui una activitat organitzada pel propi Districte. Es tracta d’una trobada de famílies reagrupades a partir del programa de Nous Veïns i Veïnes d’Horta-Guinardó. És a dir una trobada amb un grup de famílies que han aconseguit finalitzar el procés de reagrupar-se a casa nostra després de que un dels seus membres, en la majoria dels casos la dona, hagués vingut abans a Catalunya i hagi consolidat la seva situació laboral i personal. D’entrada és evident que el primer sentiment que expressa aquesta gent és el de l’agraïment. La família torna a estar junta i en unes condicions econòmiques millors que al seu país d’origen. No cal dir que en la majoria dels casos també cal tenir en compte els principals esculls per la seva situació. Estar lluny de la seva terra o afrontar una època de crisi que en primer lloc afecta als sectors més febles. Però igualment el sentiment d’agraïment per la terra d’acollida i per un Districte que treballa a fons la seva situació és molt clar. De totes maneres deixeu-me que faci esment de dues situacions que són a vegades problemes per aquestes famílies. En primer lloc els fills i filles sobretot en edat d’adolescència. Trenquen les relacions amb la seva colla al seu país i han de viatjar a un lloc nou on parlen una altra llengua, on se’ls exigeix molt en els estudis, on no sempre poden consumir al ritme dels companys i companyes i on tot està per començar. A més en molts casos la situació de pares i mares és la d’haver de treballar un gran nombre d’hores i per tant tenen poc seguiment de la família. La percepció de pobresa als seus països no sempre és percebuda igual pels fills i filles i anar a Catalunya no significa d’entrada, un motiu d’esperança sinó un trencament amb el seu món. El segon aspecte a destacar és que en molts casos qui ha vingut primer i ha impulsat el reagrupament familiar és la dona. Arriben llavors els homes sense feina ni en molts casos permís de treball. Això els obliga a no ser el pal de paller de la família, la figura que aporta el seu salari a casa. Per tradició no estan acostumats a assumir aquesta situació i això els deprimeix. No s’adapten amb facilitat a una nova situació i es senten desplaçats i poc útils. Aquests són elements que em van venir al cap el dissabte veient com celebraven la seva nova situació a Horta-Guinardó, fent xerrades, berenant o escoltant la música d’un trio colombià. La tasca que es fa al Districte amb el programa de Nous Veïns i Veïnes és modèlica i cal seguir potenciant aquest tema i creant xarxa perquè la gent que arriba a Horta-Guinardó no tan sols siguin “usuaris” dels nostres serveis, sinó que també esdevinguin actors de la nostra vida social.

Can Soler.

Us recomano que feu una visita a la Masia de Can Soler al barri de Sant Genís. Es troba situada al capdamunt del barri i s'hi accedeix des del camp de futbol. Ara s'està acabant la remodelació de la masia i començaran les actuacions a l'entorn que afecten els accessos i sobretot els horts urbans que actualment ja funcionen i ampliar l'espai posterior a la masia, conservant la bassa d'aigua i l'aire agrari d'aquest racó del Districte. Les fotografies que podeu veure són un exemple d'aquesta remodelació. Ara cal treballar en el projecte de crear la primera granja urbana de la nostra ciutat. Aquest serà un projecte impulsat per l'Àrea de Medi Ambient i amb el suport del Districte. La granja urbana permetrà disposar d'un espai d'educació ambiental únic a la ciutat amb activitats adreçades a les escoles però també a les famílies i a totes les persones interessades. La masia també acollirà al Col.lectiu Agudells, entitat ecologista que ha treballat activament per aconseguir la remodelació d'aquest espai. Divendres visitant la masia era clar que aquest era un espai privilegiat. La vista de Barcelona magnífica, la tranquilitat absoluta, els usuaris de la Fundació Tres Turons fent la castanyada després de treballar els horts i seguint amb la feina alguns dels veïns que participen del programa d'horts urbans.

Torre Jussana

La Torre Jussana torna a estar en funcionament. Aquest edifici tan singular del barri de la Clota, davant dels mistos de la Vall d’Hebron ha estat uns quanta anys tancat per reforma a causa d’uns tèrmits. Ara ja han finalitzat les obres d’adaptació de tots els interiors i en breu començaran les obres d’acondicionament de seu exterior. L’equipament és la seu del “Centre de Serveis a les Associacions”, un espai que ofereixi al moviment associatiu recursos i eines per consolidar-se i enfortir-se. Una de les novetats serà la cogestió d’aquest equipament entre l’Ajuntament de Barcelona i el Consell d’Associacions de Barcelona. En aquest sentit cal destacar que hi haurà una doble direcció, per una banda municipal (Lluís) i per altra banda associativa (Vadó). Existirà un portal web TJ i un gran nombre serveis que us convido a que conegueu i utilitzeu. Si les obres de l’interior ja estan pràcticament acabades ara començaran les obres d’adequació exterior, amb una rampa que permetrà l’accessibilitat plena, la reforma de la bassa per reduir la seva capacitat d’aigua, la dignificació dels jardins i la recuperació del magnífic espai posterior a la Torre Jussana. A nivell de Districte hi ha tres aspectes que ens interessen directament. En primer lloc tornarà a ser la seu de l’AVV de la Clota que podrà disposar de nou de condicions millors de treball ara que pel barri venen moments de grans transformacions. Per la gent de FOC (Diables del Carmel, banyetes d’Horta, Drac Jussà ...) que veuran com es repara el magatzem que fan servir per evitar les filtracions d’aigua. I finalment la part de darrera de l’equipament que permetrà fer activitats en un marc incomparable, començant pel sopar de Festa Major de la Clota però seguint per altres activitats que es vulguin dur a terme. Un espai per aprofitar a fons.

Horta-Guianrdó al Facebook

L’altre dia vaig crear el grup de Facebook d’Horta-Guinardó. En un parell de dies ja s’han apuntat més de 60 persones però cal fer difusió per tal de que realment sigui útil i que per tant es pugui aprofitar per fer difusió d’activitats del Districte o per obrir debats sobre temes que ens afectin. Però què és el Facebook? És difícil d’explicar i senzill d’utilitzar. En resum el Facebook és una eina de relació que permet estar connectat via internet a persones properes o molt llunyanes, per tal de saber què fan, dir tonteries o crear xarxes més serioses i profundes. A través del Facebook s’ha fet campanya en favor de l’Obama i es creen grups de fans de la mítica beguda Mirinda o de Mazinger Z per citar dos exemples que m’afecten molt generacionalment. A partir del Facebook tota la gent inscrita, no té cap problema en inscriure’s, que estigui al grup d’Horta-Guinardó podrà estar connectat i posar missatges i esdeveniments amb entitats i persones del nostre districte de molt variada condició. Hi ha persones d’entitats, consellers, regidores, treballadors i veïns i veïnes en general. Les noves eines informàtiques ens han d’ajudar a crear xarxes de relació a nivell de Districte. Hi ha gent que critica aquestes eines perquè diuen que va en contra de la relació més humana, jo no ho crec, és al revés. A mi el Facebook m’ha permès recuperar relacions que tenia oblidades o m’ha servit per conèixer gent i això està molt bé. Si teniu vinculació a Horta-Guinardó i esteu al Facebook us proposo que us sumeu al grup. Pot ser interessant.

Óssos i territori

La polèmica a l’entorn de la presència d’óssos al Pirineu ha fet reobri el plantejament que des de la “capital” no podem organitzar el territori i decidir allò que afecta a la resta de comarques. És evident que hi ha una tendència de la gent de Barcelona a voler els Pirineus com a espai bucòlic de muntanya, l’Empordà com a platja ben cuidada i el camp de Tarragona com a espai d’activitats perilloses o molestes, però també és cert que no es pot plantejar que cada comarca decideixi el seu futur sense tenir en compte la globalitat del territori. Catalunya, com a país, ha de plantejar-se quin model territorial vol i lògicament quins són els costos d’aquest model. Per això tot i ser un barcelonauta total i fins i tot considerant-me de Can Fanga no vull acceptar el criteri que perquè opinem sobre els Pirineus siguem colonitzadors o centralistes. Només faltaria, tenim tant dret a parlar dels Pirineus com tota la gent del país igual que els habitants de Sort, Cadaqués o Constantí poden parlar de les comarques barcelonines i de l’àrea metropolitana. No vull caure en romanticismes, però que per Catalunya és bo reintroduir l’ós i és obvi que això no tindria sentit fer-ho en el Parc del Guinardó com apuntava Màrius Serra l’altre dia a La Vanguardia. Respecte al territori tant com calgui però també respecte a qui planteja propostes per tot el territori. Jo no en sé d’ecologia, de biologia ni molt menys d’óssos, però darrera d’aquest programa hi ha persones i entitats que mereixen un gran respecte i que no han fet el programa pensant en la visió romàntica d’uns barcelonins que pugen un cap de setmana a l’any als Pirineus.

Recels sobiranistes a ICV

Tinc la sensació que a ICV existeix un excés de recel nacionalista i és per això que he signat el manifest sobiranista. Ja ho he dit en algun anterior article però em sembla que el posicionament del document presentat a l’Assemblea Nacional és en general força encertat pel que fa a aquesta temàtica. No és el text que jo personalment proposaria però crec que respon al que pensa la majoria de la gent d’ICV i en general és prou agosarat. El que jo reivindico es podria aglutinar en dos gran eixos. Primer: cal fer-ho visible. Cal que de tant en tant el discurs sobiranista d’ICV aparegui en públic i que aparegui nítidament, sense barrejar-ho enmig de molts altres temes. A ICV dóna la sensació que sempre hem de matisar massa en aquest àmbit. No podem parlar de sobiranisme o nacionalisme, immediatament hi hem d’afegir solidari, federal, no excloent ... en canvi quan parlem de sindicalisme o ecologisme no cal posar-hi adjectius. És obvi que jo no comparteixo els criteris nacionalistes de CIU, PNB, PSOE o PP, però no cal que cada vegada ho recordi, igual que no cal que especifiqui amb quins sectors del sindicalisme o l’ecologisme jo em sento còmode. Per tant la primera idea és parlar i fer-ho sense complexes, jo crec que la gent ens entendrà perquè precisament molta gent progressista té ganes de trobar un espai entre el “café para todos” i la sola opció de la independència. El segon element que crec que serà fonamental és decidir què farem si el Tribunal Constitucional ens retalla greument l’Estatut. Jo ho tinc clar, caldrà sortir al carrer. Igual que sortim per molts altres temes que considerem fonamentals. Caldrà plantejar-se quines són les millors mobilitzacions i amb qui podem coincidir reivindicant el que nosaltres pensem, però caldrà fer-ho. Igualment sense complexes. Haurem de ser responsables però alhora haurem de reaccionar amb valentia. No fer-ho seria un mal favor que li faríem al país. Els drets nacionals i un finançament el més just possible han de ser elements de mobilització importants per a ICV si no ens respecten l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya. I no cal esperar a veure qui surt al carrer, amb els nostres posicionaments però haurem de ser-hi des del primer moment.

Custòdia compartida

Lídia Falcón, advocada i feminista que em mereix molt respecte, escrivia ahir un article a El Períodico en el que plantejava la seva ferma oposició a la custodia compartida com a fórmula universal davant de la separació. Segons planteja l’autora aquesta fórmula plantejarà grans inconvenients per a les dones i fills i filles. No hi estic d’acord tot i que entenc una part del seu plantejament. En primer lloc no hi estic d’acord en el fet que aquesta mesura s’aconsegueix per la pressió d’homes que estan en contra de les conquestes aconseguides pel feminisme. Al contrari, molts dels pares que aspiren a una custodia compartida són precisament homes que creuen en la distribució de tasques i que no volen que una mala convivència de parella els allunyi massa del seu paper com a pares. És cert que la immensa majoria de cops la dona segueix estant en pitjors condicions econòmiques i formatives que l’home i que per tant davant d’una separació això significa que ha de rebre un suport extraordinari. És cert que encara avui molts pares no han assumit amb plenitud les funcions compartides de cura i educació dels fills i filles i per tant no podem establir igualtat d’atenció. Però no és menys cert que cada vegades més homes hem volgut assumir la plena responsabilitat de la paternitat i igual que no té per què sempre necessari que es concedeixi la custòdia compartida, en molts casos també és una gran injustícia que no es concedeixi. L’article comença plantejant una màxima feminista que volia visibilitzar la situació d’inferioritat de les dones a la nostra societat, “el que és privat és públic”. Amb aquesta mateixa màxima jo defenso que es posin tots els elements damunt la balança de la separació. Cada parella és un món i cada mare i pare ho exerceixen d’una forma diferent i amb capacitats diverses. Cal posar damunt la taula la necessària corresponsabilitat de pares i mares, cal defensar sense prejudicis els infants i cal posar a un altre nivell com es cobreixen les necessitats vitals d’uns i altres (pensions, pisos ...). Conec casos de tots els colors. Un cas molt proper on la mare ha de fer hores i hores per tal de tirar endavant la llar i el seu fill davant de l’actitud irresponsable i immadura d’un pare amb poc compromís (especialment econòmic) però també conec un pare amb una situació que pel meu punt de vista és totalment injusta. Precisament no és bo generalitzar, però la igualtat de les dones no s’aconseguirà evitant la custodia compartida sinó garantint unes bones condicions a les mares separades per exercir el seu paper i exigint a pares i mares un compromís ferm en l’educació de fills i filles. Sóc pare separat, però per sort la meva situació no la reflecteixo en aquest article i espero poder gaudir d’aquesta privilegiada relació de respecte mutu durant molts anys.