Cap de setmana intens

Ahir vaig parlar de la meva visita de cap de setmana a Montbau i deia que la meva feina és apassionant perquè permet poder gaudir de moltes experiències diferents. En concret aquest cap de setmana, a més de Montbau, he participat a tres activitats més que han estat interessants. Dissabte rebíem a una delegació peruana de membres de l’APRA i a l’ambaixador peruà a Espanya a la plaça que portarà el nom de Víctor Raúl Haya de la Torre al barri del Carmel. Concretament és la plaça que hi ha al carrer Santa Otília entre la Rambla del Carmel i Lluís Maria Vidal. El plenari del Districte d’avui aprovarà, previsiblement, aquesta proposta i per tant el Districte d’Horta-Guinardó sumarà el nom d’un altre dirigent llatinoamericà d’esquerres al de Salvador Allende. Quan vam acabar de la trobada amb aquest grup de gent, amb l’Elsa Blasco vam anar fins al Velòdrom d’Horta. S’hi disputava una trobada internacional i vam poder comentar una estona l’actualitat del ciclisme i de les futures reformes del Velòdrom amb la presidenta d ela Federació Catalana de Ciclisme, Carme Mas. Vam poder gaudir d’algunes de les proves que es van celebrar, amb la participació d’una nombrosa delegació de la Selecció Catalana. Veure competir a ciclistes amb la samarreta de la nostra selecció és sens dubte un honor, però cal seguir lamentant que no puguin participar amb plenes condicions del circuit internacional i que les seleccions catalanes no estiguin reconegudes. L’altre aspecte a destacar també va ser la competició d’invidents en proves de ciclisme, un exemple de superació personal i de la gran capacitat que té l’esport d’integrar a tothom. Finalment dissabte a la nit vaig pujar al Chill Out al Turó de la Rovira, una activitat organitzada per la Coordinadora d’Entitats de Can Baró. Sols el fred que feia va deslluir una mica una de les activitats més maques d’aquest Districte. No vaig tenir valor d’estirar-me a una hamaca, però les vistes de Barcelona, la bona música del millor disc-jockey que conec i la conversa amb la gent que hi era van valdre la pena. Com veieu un cap de setmana intens al que he de sumar altres coses personals que evidentment no explicaré en aquest blog. En el fons volia transmetre en aquests dos darrers articles que la tasca d’un conseller tècnic permet viure experiències diverses que enriqueixen. Conèixer tanta gent, tants àmbits diferents i tantes maneres de funcionar m’ajuda a millorar la meva empatia, i això està molt bé.

Montbau

Reconec que m'apassiona la meva feina de conseller tècnic d'Horta-Guinardó. I aquest cap de setmana ha estat un nou exemple de com a partir de la meva feina puc viure un gran nombre d'experiències i sensacions que realment m'enriqueixen molt. Aprofitaré aquest primer article per parlar de com m'ha anat per Montbau. Divendres vaig sortir del Districte passades del 9 del vespre i vaig pujar cap a Montbau directament on hi ha les festes, concretament a l'actuació dels diables que fins el darrer moment va perillar per la pluja. També hi eren el Ramon del PSC i l'Anna Mir d'ICV. Després del foc i abans de la Big Band de Montbau vam aprofitar per sopar al local social (un autèntic bar de poble) amb l'Anna i la gent de l'AVV. Aquest ha estat un dels millors moments del cap de setmana. La junta de l'AVV està formada per gent força jove, és a dir de la meva edat més o menys. Van agafar l’Associació de Veïns en un moment molt crític després de la dimissió de l’anterior junta per la situació insostenible de crispació derivada de les mobilitzacions per la narcosala. Assumir en aquells moments l’AVV era una decisió difícil ja que els ànims estaven molt encesos i podien ser acusats en tot moment de vendre’s a l’administració i de no representar els interessos del barri. Van decidir prioritzar la seva feina en treballar en altres aspectes de la vida del barri i no centrar-se en el conflicte. Ara es comencen a veure els fruits d’aquell treball. La Festa Major està funcionant molt bé, s’estan treballant aspectes de millora de futur d’equipaments i espai públic, s’haurà de treballar en la creació d’una comissió per celebrar el 50è aniversari del barri i s’haurà d’afrontar també la remodelació del Pla de Montbau. Aquesta remodelació serà una pedra de toc per veure fins a quin punt l’AVV pot aportar al barri una visió veïnal de la remodelació d’aquesta plaça. Ells han marcat els criteris d’intervenció mínima en el disseny de la plaça, però ara encara ens queden resoldre aspectes importants com la restricció d’accés en vehicle i les seves repercussions en la càrrega i descàrrega. Divendres a la nit vam xerrar molt de tot allò que és humà i diví i ho vam poder fer amb distensió i alhora apassionadament. Al final també s’hi va sumar el Lluís Bou d’Unió. Estones d’aquestes en les que pots compartir de forma menys oficial tertúlies amb gent de les entitats són molt interessants. Ens queden debats pendents per fer, alguns d’institucionals d’altres més personals, i segur que tindrem ocasió de fer-los. Diumenge vaig tornar per celebrar el 15è aniversari de l’associació de comerciants i un cop més el bon ambient inundava els jardins del carrer Poesia. L’AVV de Montbau crec que representa una renovació de la manera de fer les coses de les Associacions de Veïns. No hi ha res pitjor per a una administració que no tenir interlocutors clars en el territori i el barri de Montbau ha aconseguit un relleu que semblava difícil i que a altres barris com la Taxonera encara no s’ha produït. El moviment associatiu de la nostra ciutat necessita del treball de gent com l’AVV de Montbau.

Crisi

He llegit la revista crisi. Aquesta publicació s'ha finançat amb els diners que un activista antisistema ha estafat a diferents entitats financeres. Podeu consultar la revista i més informació a www.17-s.info.D'entrada he de dir que el diari no està malament. Amb un llenguatge i una retòrica que evidentment no és la meva tracten temes realment d'actualitat política i econòmica com és la greu crisi financera, les cares ocultes del poder o la feblesa d'un sistema capitalista que necessita de la crisi per subsistir. Però m'atreia conèixer una mica més a fons aquesta acció que ha suposat que a partir de crèdits il·legals hagi estafat una suma superior als 400.000 euros. I en aquest sentit la informació que m'he pogut llegir no m'ha convençut. Jo em pensava que agafava els diners aprofitant febleses del sistema bancari, però no és així, els diners els aconsegueix a partir de la falsificació i l'estafa. És cert que no és el primer cop que coneixem un cas d’ autoanomenada "expropiació popular", però la veritat és que en el fons és un robatori. Sobre a què es dedicaran els diners tampoc s'aclareix del tot el tema. Diu que es dedicaran a tasques de difusió de tots els moviments que lluiten en contra del sistema capitalista. El plantejament és que calen diners per lluitar contra la dictadura dels diners. Una contradicció? Amb el que coincideixo del tot és que ara és el moment en que aquests moviments poden agafar una major importància, el capitalisme mostra en aquests moments les seves més terribles contradiccions.

Fragilitat

Fa pocs dies tothom parlava de perplexitat. Era la conclusió de quina era la sensació que tenia la gent de Catalunya. Estava referit a tot el tema de finançament i relacions amb l’Estat. Avui m’agradaria parlar d’un altre adjectiu que lamentablement crec que ha agafat molta força a casa nostra. La fragilitat. En primer lloc per la greu crisi econòmica que ens ve a sobre i que ja ha començat a deixar sentir els seus efectes. Hi ha un gran nombre de persones que es trobaran en una situació de gran fragilitat econòmica social. Gent que fins fa quatre dies tenia un ritme de vida alegre es trobaran amb greus dificultats per fer front a les hipoteques i a arribar a final de mes. Professionals que guanyaven diners a cabassos ara hauran de fer mans i mànigues per cobrir les necessitats bàsiques. La sensació de passar de viure molt bé econòmicament a no poder fer front a les despeses diàries és un motiu de profunda decepció i fragilitat. A principis dels anys 90 un capellà del Poblenou m’explicava que amb la crisi d’aquell moment s’havia produït una situació sorprenent. Molta gent que havia comprat pisos caríssims a la Vila Olímpica no podien arribar a pagar les hipoteques. A la seva parròquia coneixia dues menes de pobres, els que els hi faltava una mica per arribar a final de mes i rebien ajudes de menjar, beques, llibres, roba ... i els que tot això ho tenien cobert però no podien pagar una hipoteca que estava molt per damunt de les seves possibilitats. A més les separacions portaven a gent a situacions de greu risc d’exclusió social. Ara això es pot repetir però amb conseqüències molt més dramàtiques. El segon aspecte que em fa pensar en la fragilitat és la crisi de l’ensenyament. Els darrers estudis segueixen situant a Catalunya a la cua de l’ensenyament i a sobre amb unes importants diferències entre l’escola pública i la privada. Sabeu que tinc per costum relativitzar aquestes dades i que sempre demano que al costat de les dades de resultats acadèmics haurien de sortir dades d’altres paràmetres com la felicitat, la capacitat de relacions socials ... però és evident que tenim un sistema públic d’ensenyament que ens fa fràgils, perquè no hem aconseguit que l’educació sigui una forta eina de cohesió i de superació de diferències d’oportunitats. Una societat que té l’ensenyament en crisi és una societat fràgil. El tercer element que voldria destacar és la dada de que ha augmentat de forma alarmant el nombre de joves de ni treballen ni estudien, segons un informe de l’UGT. Aquesta dada és encara més preocupant que l’anterior. Quan un jove no treballa ni estudia està al límit de l’exclusió, és una persona sense incentius per tirar endavant ni arrelar-se. Podria parlar de molts més elements vinculats a la fragilitat (per exemple de la situació de la immigració, de la manca de confiança en la classe política, de la debilitat dels moviments socials ...). No vull ser pessimista, però com diria la cançó de Golpes Bajos són “malos tiempos para la lírica”. Molts dies parlo de temes positius i de lluites que valen la pena, però em sembla que també hem de ser conscients de la nostra fragilitat. Hem creat una societat que pot passar de l’opulència a les dificultats en molt poc temps. Moltes famílies deuen tenir la sensació que s’han construït un castell, però ara veuen que aquest castell pot ser de paper.

Assemblea ICV 2

No és senzill establir quines han de ser les prioritats de l’Assemblea Nacional d’ICV, però m’atreviria a dir que en aquest cas té un important component intern. És a dir ha de ser una Assemblea de la que la militància en surti amb il·lusió renovada i això ens permeti afrontar una nova etapa que ha de ser molt important. Darrerament comença a posicionar-se la gent, d'entrada això ja ho considero positiu i crec que està bé que la gent expressi les seves opcions i s'organitzi. També cal recordar d'on venim, en quina situació estàvem, quina és la situació dels nostres referents polítics propers i que l’actual direcció d’ICV és qui va fer l’aposta per l’ecosocialisme de forma decidida i això ens va permetre afrontar amb noves idees i noves formes el necessari replantejament ideològic d’ICV. També sóc conscient de les mancances que ha presentat la nostra organització els darrers temps, com ja he explicat en algun anterior article. Però crec que és necessari plantejar que el futur de l’organització ha de passar per la voluntat de l’actual direcció de tornar a apostar per situar a ICV en un espai fort, d’esquerra transformadora i amb capacitat de governar aportant noves idees. Cal situar ICV amb capacitat de diàleg amb els moviments socials i sabent fer una aposta clarament nacionalista. El futur d’ICV no ha de passar, al meu entendre, per un procés de ruptura o de punt i a part amb l’actual organització. Hem d’acabar l’Assemblea Nacional amb major cohesió interna, amb elements clars de renovació de direcció i sobretot amb un full de ruta clar que ens permeti plantejar-nos cap a on hem d’anar. No és senzill mantenir un espai fort, cohesionat i estable dins de l’esquerra transformadora o ecosocialista. Hi ha molts elements que ho dificulten. Alguns d’externs i altres d’interns, però és evident que tot l’esforç de l’Assemblea ha d’anar orientat a aconseguir que la gent que formem part d’ICV tinguem clar que val la pena formar part d’un projete comú que ha de permetre millorar les condicions de vida de la gent. Aconseguir això a l’Assemblea Nacional no és senzill, no tan sols hem de dir quins són els nostres elements polítics que ens defineixen, hem de parlar en quin marc aquestes polítiques són possibles. I no només hem de plantejar que som una organització cohesionada sinó que també hem d’anar ensenyant les cartes de quina és la nostra opció de renovació.

No al túnel d'Horta

Ahir vaig assistir un moment a la Festa No al Túnel d’Horta que s’organitzava en el marc de la Festa Major del barri. Va ser una festa maca, amb una molt bona assistència. És cert que la postura d’ICV contrària al Túnel s’ha quedat sola en l’àmbit polític, però en canvi segueix gaudint del suport d’una gran part del moviment associatiu. L’oposició al túnel d’Horta no tan sols es basa en criteris mediambientals de respecte a Collserola (que són molt importants) sinó que també hi ha importants arguments en el camp de la mobilitat. És cert que el temps ha anat donant la raó a la gent que ens oposem al túnel, ara per exemple ja gairebé tothom el descarta per a ús viari privat, però el temps ens acabarà confirmant tots els arguments. Ahir des del moviment associatiu d’Horta es va fer una clara demanda d’oblidar el projecte. Crec que estaria bé que els grups municipals del Districte expressin la seva opinió i diguin si recolzen o no aquesta reivindicació de forma clara i contundent.

Assemblea ICV 1

El proper mes de novembre es celebra l’assemblea nacional d’ICV. Aquest darrer dissabte el Consell Nacional ha donat el tret de sortida del procés assembleari. Jo no formo part del Consell Nacional i per tant encara no he pogut veure els documents, però crec que és interessant com s'està enfocant. L'Assemblea serà un moment fonamental per tal de veure quin és l’estat de l’organització i sobretot per veure quines són les principals línies de futur que es poden establir. De totes maneres abans val la pena analitzar algunes de les circumstàncies que rodegen la convocatòria d’aquesta assemblea.
En primer lloc cal destacar que l’assemblea nacional d’ICV arriba después de que s’hagin celebrat pocs mesos enrera les assemblees o congresos dels principals partits catalans, algunes d’elles amb mogudes internes prou destacades. L’assemblea es celebrarà també en el marc d’una situació catalana molt peculiar fruit del profund debat sobre el finançament que s’ha generat i que encara no sabem quines conseqüències pot tenir pel mapa polític català. En tercer lloc cal veure quines conseqüències haurà tingut a nivell intern per ICV el darrer tripartit al govern de la Generalitat amb temes importants de desgast com Interior o la crisi de l’aigua. Finalment cal tenir en compte quins són els objectius de l’Assemblea Nacional. És evident que cal una renovació en molts aspectes a ICV. Una renovació que no estableixi la fi de res ni el càstig a ningú, i canvi estableixi un impuls important. Les primeres impressions són que el document recull autocrítica i propostes de treball i que la intenció és fer arribar a la societat un missatge de la necessitat d'una esquerra ecosocialista, capaç d'adaptar-se a les noves realitats i als reptes que significa estar en el govern. Però això ja serà motiu d'una nova reflexió.

Barraques, la ciutat informal

Avui he visitat l’exposició “Barraques, la ciutat informal” que es pot veure al Museu d’Història de la ciutat a la plaça del Rei. L’exposició es pot visitar fins el 22 de febrer, per tant teniu temps, però jo us recomano que no us la perdeu. A més he tingut l’honor de poder visitar l’exposició amb una de les protagonistes de la pròpia exposició, la Custodia Moreno. Aquesta era una assignatura pendent de la nostra ciutat, el reconeixement a tota la gent que va viure una ciutat de Barcelona diferent i que va ajudar a construir la ciutat que som avui dia. D’entrada l’exposició trenca alguns dels grans mites, a les barraques als anys 50 o 60 no hi vivia gent marginal, sinó més aviat gent marginada. Gent treballadora que en molts casos fugia de la fam i de la repressió política i que construïen les barraques a la ciutat com un pas entremig entre les habitacions compartides i un pis més digne. Els nuclis de barraques van ser alhora espais de convivència i de reivindicació i en cap cas van viure al marge de la ciutat, n’eren una part integrant i fonamental. No us perdeu els vídeos de l’entrada, magnífics. Veure que allò que avui ens sembla una pel·lícula molt llunyana estava a casa nostra fa uns quants anys i veure, no té desperdici, el vídeo del procés de trasllat de la barraca a un pis de la Mina. Amb la Custodia destacàvem precisament com es vivien les celebracions i els dies importants, amb una gran dignitat. Gent que vivia en situacions precàries i pobres (no tenien ni llum ni aigua en molts casos) però que en canvi va ser un motor fonamental de la nostra ciutat. En aquest sentit val la pena escoltar els testimonis de la Custodia, del Paco o de la Júlia, que amb els seus records ens ajudaran, igual que l’exposició, a entendre l’abast real del barraquisme a Barcelona.

Planejament a Horta-Guinardó

Comença un nou curs i cal plantejar-se a fons quins són els objectius a tots els àmbits. A nivell d'Horta-Guinardó també cal fer un repàs de quins són els principals temes a resoldre durant aquest curs al nostre territori. Hi ha un element important que tindrà una gran importància aquest mandat i que durant aquest curs caldrà impulsar, el planejament. Estic parlant de temes tan importants com el Carmel, els Tres Turons o el Pla Director de la Vall d'Hebron. Les tasques de planejament són complexes a un Districte com Horta-Guinardó en primer lloc perquè són temes que venen de lluny, en segon lloc perquè afecta a persones i en tercer lloc perquè estem parlant de disseny de ciutat, d'usos, de model de barri... temes d'una gran complexitat. I aquest és un tema que diferencia a Horta-Guinardó d'altres districtes que ja tenen gran part del seu territori sense planejament pendent. En el cas de la Vall d'Hebron estem en una fase de gestió del planejament sense que aixequi grans problemes socials (Taxonera 2, Font Baliarda, Ciutadella...). El tema de Tres Turons serà un dels grans reptes d'aquest curs. Fa temps que en parlem però ara cal l'impuls definitiu, tal com recollia l'acord amb ERC. En aquest tema les cartes estan sobre la taula. La proposta municipal implica convertir la zona central del Parc dels Tres Turons sense habitatge i una part important dels veïns i els grups municipals de CIU i PP s'hi oposen. En parlarem molt però comparteixo la necessitat d'impulsar uns Parc dins de la ciutat que sigui un espai de lleure familiar, amb elements culturals (Turó de la Rovira), espais de pràctica esportiva i propostes mediambientals. I aquesta proposta és, al meu entendre, incompatible amb l'habitatge. Finalment en relació al Carmel ara estem en la fase d’al·legacions fins a principis de desembre. Un cop finalitzi aquest procés caldrà estudiar-les, treballar-ho amb la resta de grups i avançar cap a l'aprovació provisional. Aquest procés de debat i la gestió és sens dubte un dels grans reptes per aquest curs. Molt possiblement les aigües comencen a baixar de nou pel seu curs i la tensió inicial i la gran desconfiança comença a baixar, en gran part gràcies a que ja s’està fent un procés d’informació individualitzat. Parlaré en propers articles d'alguns dels reptes per aquest curs però que no tenen una relació tan directa amb el planejament.

Nostàlgia per culpa del Facebook

Això del Facebook té la seva gràcia. Per una banda et permet estar connectat i seguint l’actualitat amb gent que actualment et relaciones, en el meu cas em permet tenir informació política, però per altra banda et permet recuperar la relació amb persones amb les que has tingut contacte i l’has perdut. A través el facebook he tornat a tenir notícies d’una noia de Bangladesh que viu a Nova York i que feia com 15 anys que no en sabia res. Per altra banda estic començant a recuperar contactes d’ex-alumnes meus de l’escola Gravi. La majoria dels que estic trobant són alumnes que jo vaig tenir al voltant del 1995, 1996 ... i per tant aquesta gent ara tenen uns 25 anys. Fa molta il·lusió saber com li va a gent amb la que vas tenir un tracte molt intens. Ser tutor d’alumnes preadolescents o adolescents marca molt, és apassionant. I ara pots comprovar si allò que preveies en el seu moment s’ha anat complint o no i en la majoria dels casos veig que sí. Et trobes alumnes que eren molt bons i que ara ja tenen un magnífic currículum i també et trobes alumnes que eren fluixos acadèmicament però que tu preveies que se’n sortirien. Hi ha alumnes que posen en qüestió el model educatiu. Són “mals estudiants” però en canvi tenen valors com per tirar endavant perfectament en la nostra societat. Alumnes amb males notes però amb molta creativitat o amb capacitat de crear equip. Si el professorat no entén i valora això podem estar apartant de la nostra societat a alumnes molt preparats. Algun dia posaré exemples, sense dir noms, i menys ara que em poden fer més seguiment a través del facebook. Per cert una altra cosa que vull destacar d’aquesta recerca de gent és que la meva memòria és un desastre. Sóc incapaç de recordar els noms dels meus companys de facultat de Magisteri o companys de BUP i COU, per no dir ja d’EGB. Em faria gràcia recordar coses amb la gent que vaig viure tant, però no recordo ni com es diuen, quin desastre.

Salvador Allende

Un any més el Districte d’Horta-Guinardó i les entitats ASOPXI i Centro Salvador Allende organitzem l’acte d’homenatge a Salvador Allende. Aquest any a més compta amb la coincidència de que enguany es celebra el centenari del seu naixement (tal com ja vaig informar en aquest mateix blog). Crec que val la pena recordar la figura de personatges com Salvador Allende que per damunt de la seva importància a Xile han estat referents polítics de primer nivell per recordar-nos la necessària lluita per la llibertat i la democràcia. Enguany l’acte serà presentat per Josep Ribera, director del CIDOB. És per tot això que m’agradaria poder comptar amb el màxim d’assistència de gent, crec que l’homenatge s’ho mereix. I a més actuació musical del grup Cono Sur.